La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

L'oximoron de la justícia

Com una estàtua de marbre blanc,

el tacte fred, la textura suau;

gèlida i eternament dura.

L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.

Llavis fins.

Simulació d’una ànima que és sols un codi.

Oxímoron que tem la gent normal,

perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,

aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,

una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.

Avui,

els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,

l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,

l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;

genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,

mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.

El discret pas de la mort;

figura fosca esbossada en oli odiant;

oli fet protocol, llei i sentència;

oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.

Et miro i ets llum negra,

foc que glaça,

somriure que menteix.

Necessites un vestit que atorgui dignitat;

tu n’has foragitat la teva.

Mai no podràs estimar cap infant,

perquè, en benefici de la teva estàtua,

has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,

per fer créixer l’espiga de la ignonímia,

i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.

Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.

La teva missió és obediència;

el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;

i el teu nom, legió.