Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Relats sobre nuesa i natura. Show all posts
Showing posts with label Relats sobre nuesa i natura. Show all posts

Thursday, August 16, 2012

Com pot no haver-hi "xiringuitos"?



Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.


Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.
-Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.
M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.
-Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.
-Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!
-No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!
-La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.
-No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.
-Guin què?
-Guinguetes... Xiringuitos... Saps?
-Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.
-Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...
-Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.
-A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.
-Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?
-Caminant.
-Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!
-Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.
-Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.
-No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.
-Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?
-Sí.
-I amb els crios al davant?
-Normalment, ells també es banyen sense res.
-Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.
-A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.
-Una tortura?
-Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.
-Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!
-Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!
-Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?
-¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.
-Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!
-No saps què et perds!
-Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!
En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.
-Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!
Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

Thursday, July 12, 2012

Caños de Meca



El relat dels dijous sobre nuesa i natura. 
.
.
CAÑOS DE MECA


Quan l'Alfred arriba, elles ja són a la cabana. L'home les escolta xerrar i riure, i sent l'impuls de saludar-les, però decideix d'instal·lar-se primer a la construcció de la dreta, que és la que li han assignat.
Després, quan s'atansa a dir hola, se sorprèn que siguin mare i filla, gairebé semblen germanes. Es presenta jovial, exercint el do que sap té (que sabia que tenia... potser...) de seduir tots els qui l'escolten, especialment les dames.
-Bon dia! Sóc el vostre veí. M'estic aquí al costat mateix, i em sembla que passarem l'estiu junts! -ho diu amb un somriure resplendent -. Fa molt que heu arribat?
La Gemma se'l mira amb un punt de timidesa i li diu que ja fa un mes que hi són, que, de fet, han decidit de passar l'estiu sencer a Caños perquè ella està farta d'angoixar-se amb les tres botigues de moda que té a Barcelona, i perquè l'Ester (la seva filla, a la qual assenyala amb el dit mentre fa una ganyota de desesperació) necessitava allunyar-se una mica de tot.
-Hauríem pogut anar a un hotel de cinc estrelles, a Marbella, a Palma o a New York -afegeix -, però necessitàvem els Caños; necessitàvem no tenir res, res de res, desenganxar-nos de tot. Oi que m'entens?
L'Oi que m'entens destorba l'Alfred de la seva fixació en els cabells rossos de les dues dones; rossos com el blat de juny, rossos com la Lourdes. Bé... potser no tant com la Lourdes, però decideix no pensar en la Lourdes, perquè la Lourdes ara no hi és... Comença explicant a la Gemma i a l'Ester que ell està en una situació similar, que dirigeix tres empreses i que ha fotut el camp temporalment. Se n'ha anat de vacances, els ho ha dit així mateix. Necessita un “rest” (i diu rest pronunciant la “r” com si fos un americà d'aquells de Texas, i amb la boca mig oberta, posant cara de ximple). Després els fa els dos petons de cortesia i es meravella de l'olor de roses que fan totes dues, guarnides només amb el mocador gegantí de colors bigarrats i els collarets de ceràmica. L'Ester no deu tenir més de tretze anys, i la mare, la Gemma, (quin tros de dona la Gemma!) passa clarament dels quaranta.
Surt de la cabana de les noies. Totes les edificacions són rere les dunes, per això l'Alfred s'enfila al capdamunt de la muntanya de sorra i albira l'oceà Atlàntic, amb les crestes de l'escuma i la negror de les profunditats. Es tomba i es torna a mirar les cabanes; la seva, la de l'Ester i la Gemma, i cinc construccions més, de fusta fosca, que no valen ni tres duros; però és clar... no tenen dutxa, ni aire condicionat, ni enllumenat elèctric, ni... D'això es tracta, oi? De desconnectar. Doncs au!

*

Cau la nit, i a les cabanes, la foscor és com un mantell que ho cobreix tot. Rere les finestres, petites clarors tremoloses i esgrogueïdes d'espelmes de cera d'abella. A l'espai del davant de les barraques, que té forma de plaça quadrada amb sol sorrenc, un xicot amb rastes fa malabars amb torxes de foc. Va nu de cintura cap amunt, i du uns pantalons de campana de colors bigarrats, que amb la claror de la torxa es tornen més carabasses. Tres noies abillades amb tatoos i piercings diversos se'l miren amb expressió com d'adormides mentre fumen alguna mena de cigarreta que desprèn sentors estimulants. A sobre de la duna, un altre noi toca una flauta contralt; a l'Alfred, quan surt de la cabana i l'escolta, li sembla que la melodia que toca el xicot és el “Glad to be Unhappy” dels “Mamas and the Papas” però no n'està segur. Escala la duna i s'asseu al costat d'un vell d'aspecte xocant, que també s'escolta el flautista. El vell va gairebé amb tern i corbata i s'està assegut a la sorra com un jovenet.
-Ho fa bé oi? -diu a l'Alfred.
-Prou bé! -exclama ell, i examina el vell sense dissimulació -. També viu aquí, vostè?
-Fa quinze dies, noi... Però escolta... és mitja vida això eh... Olé! Olé! -va repetint mentre es fa un petó als dits tancats de la mà dreta , i tot seguit els obre cíclicament en un intent d'emfatitzar la intensitat de la seva satisfacció -. Això és més barat que res, i escolta, jove... és la glòria... la glòria... Sense televisió, sense males notícies, sense l'ibex 35... perquè has de saber, xicot, que jo tinc una constructora i estic de xifres fins aquí! -exclama, i es posa la mà dreta al front.
-Una constructora! -exclama, l'Alfred -. Mala època per les constructores, no?
-Per la meva no! -exclama el vell -. Resistim, xicot; resistim... -diu, i es fa dues vegades el senyal de la creu. Després trenca a riure amb una eufòria potser excessiva.
L'Ester i la Gemma surten de la cabana.
-Ja hem sopat.
-Ja hem sopat tots! -exclama el vell.
-Ja no et fa mal la panxa, avui, Jeroni? -li demana l'Ester, amb dolçor.
-Avui no, joveneta, moltes gràcies per l'interès. Després, si anem a pescar, et trauré un sargus i te'l regalaré.
-Es diu Jeroni, vostè? -fa l'Alfred.
-Per servir-lo, i també a déu. -diu el vell fent una reverència exagerada.
-Que pallasso! -exclama la Gemma.

*

-A on vas, Alfred? –li van dir a l’Alfred abans d’ahir -. Tenim gabinet; que no ho saps?
-Me'n vaig.
-Te'n vas? A on te'n vas?
-A qualsevol lloc; a cap lloc en concret: no puc més!
-Deixa't d'hòsties que ens hi juguem molta pasta, capullo.
-Ni capullo ni hòsties amb patates. Me'n vaig.
-Collons! No pots esperar a les vacances?
-L'estiu passat vaig esperar-les, i no van arribar. Aquest any, aniré jo a buscar-les.
-No em toquis la pirula, que sens tu estem perduts.
-Doncs esteu perduts. Me'n vaig.
-Ets boig!

*

Besllum maragda de la mar, com de vidre de murà, que es rebrega i que tremola amb ondulacions úniques que, ni que passin milions i milions d'anys, no es repetiran. El primer matí de Caños, l’Alfred arriba abans que ningú a la platja i es despulla completament.
-Déu! Quin plaer! I hi ha qui s’embolica amb nylons i licres!
Es banya i neda amb lentitud; després pren el sol. Solitud. Repeteix l’exercici dues o tres vegades més, i quan gairebé s’adorm veu arribar la Gemma i l’Ester, que el saluden.
-Que matiner! –la Gemma somriu mentre clava el para-sol.
-Les millors hores del dia per a embrunir-se.
-Nosaltres no ens embrunim mai, ni que visquéssim al Congo –explica l’Ester.
-És clar! Si és que sembleu alemanyes.
Les dones es desfan el pareo, l’única peça de roba que portaven, i caminen cap a l’aigua. L’Alfred s’empassa un glop de saliva i torna a pensar tot el que es perden els que s’emboliquen amb nylons i licres; la bellesa de l’Ester i la Gemma li sembla un reflex de cel a la Terra. El glop de saliva baixa gola avall i l’Alfred torna a descobrir persones dins el reflex de cel que s’ha fet carn, i s’oblida d’àngels i miratges; li queda només el dolç regust de la bellesa en llibertat. Es torna a ficar a l’aigua i neda mar endins.
Encara no han sortit, que arriba el Jeroni, completament despullat. Baixa així des del capdamunt de la duna, carregat amb un para-sol obert i una bossa de plàstic del Carrefour atapeïda de tovalloles i entrepans.
-Hosti, Jeroni... si t’has tret el tern i la corbata!
-No procedia, fill meu, no procedia. Hem de saber estar on estem. Oi que m’entens?
Tots quatre passen el dia a la sorra. Dormen. Xerren. Riuen. Neden.
Al crepuscle, abans de tornar a la cabana, el Jeroni mira la ratlla de l’horitzó amb un punt de melangia als ulls.
- Mai no he trobat tants camins i tantes històries a on no hi ha res més que extensió i aigua –diu, amb la veu molt més seriosa que de costum -. Enmig del mar, hi ha gemecs d'antics amants que mai no van trobar l'estimada; versos emmudits pel vent que foren pronunciats en va; ambicions de tresors incalculables que van acabar engolits per foses abissals i desconegudes; anhels de terres llunyanes, de noves llars, vergers d'or i verdures; enyors de mariners, que ploraven els fills després d'anys de llunyania, i que mai no van tornar a casa; ara reposen a la mar, i la seva veu, que pronuncia el nom de les criatures, encara s'escolta de vegades.
-Uau! Jeroni! Ets un poeta! –exclama l’Ester.
-Ja m’agradaria, noieta... Només sóc un ric de merda, vell i esgotat.
-Va... recita alguna cosa més! –li demana la Gemma.
-Al no res del mar, hi ha el tot de la humanitat, que s'estén fins a Rapa Nui, travessant la més àmplia planúria turquesa que existeix en aquest planeta. Al no res de l'oceà, hi ha infinits trucs als cors dels navegants; a tots els vents, per tots els mars, sota els estels de la nit o el sol abrusador del migdia.
-A Rapa Nui és on hi ha aquelles estàtues, oi? -demana l'Ester -Quina feinada devien tenir els qui les van fer.
-Sí. Però la feina que fas amb passió és el més dolç de la vida -diu el Jeroni -. I si es pot treballar a casa, encara millor. Hi ha pocs plaers més grans que treballar al balcó, a la fresca del capvespre, o al jardí, si tenim la sort de tenir-ne un, en una ombra, enmig de la calor de l'estiu, amb un vas de taronjada a les mans, o amb qualsevol refresc; l'ordinador al davant i la satisfacció de treballar amb passió, sigui quina sigui la feina; al nostre ritme, i sense pressa, amb moltes hores per davant i ningú que ens distregui, per a fer-ho tan bé com ens mereixem fer-ho. Si tenim aquesta sort, la de treballar a casa, al balcó o al jardí, i sense pressa, llavors la feina, sigui quina sigui, és un gaudi; i quan la feina és un gaudi es converteix en art.
-Ets un pou de misteris, Jeroni. –fa l’Alfred, i torna a pensar en la Lourdes i en la buidor dels seus ulls. ¿Per què deu ser que últimament li ha vist el nas més afuat que de costum, i la fredor de l’avarícia, com de voltor assedegat?
-Ep! –crida el Jeroni, passant la mà bruscament per davant dels ulls de l’Alfred -. No eres aquí, xicot! Te n’havies anat! En qui pensaves... tan pansit? Pensar pansit... pensar pansit... pensar pansit... –cantusseja el vell apuntant amb els índex de cada mà cap al cel i movent les mans a ritme de les paraules.
-Ets com un bruixot, Jeroni, sembla que em llegeixis els pensaments. Ningú no diria que ets un empresari de la construcció. Estàs fet un bon Hippy.
-Aquí tots som hippys, ni que sigui per un temps –diu l’Ester
-Ara que ho dius, sirena, fa un parell de mesos el meu gendre em va dir que jo era una merda de Hippy -diu el Jeroni.
-El teu gendre? Però què li vas fer? –li pregunta la Gemma.
-Fer-li, el que és fer-li, no li vaig fer res... però és que de vegades xerrem, i ell és una mica carca. Sabeu què em va dir?
-Què?
- Doncs, tot tibat, em va dir: “La manera com viuen els hippies, els de la teva calanya, és destructiva; no saben ni de qui són els seus fills.”
-Que animal! –exclama l’Alfred -. I tu què li vas respondre?
-Doncs li vaig dir, igual de tibat que ell: “La manera com viuen els pijos i els carques, els de la teva calanya, és destructiva; ho demostren els centenars de morts per violència de gènere. L'instint animal de possessió del mascle damunt la femella que vosaltres empareu amb les vostres lleis, morals i tradicions, produeixen tots aquests assassinats” I em vaig quedar tan ample.
-Ben dit. –fa l’Ester.

Se’n van de la platja en direcció a les cabanes. Escalen la duna i la tornen a baixar per la part del darrere. Davant dels habitacles hi ha força bullícia: la flauta del mateix xicot d’ahir i els pits tibants d'una noia bruna que juga a relliscar per la duna i que riu amb timbre de nena; la flaire de maria de salabror i de peix a la brasa que brolla de diferents racons; algú que, acompanyant a la flauta, canta com el Manu Chao i toca la guitarra, explicant tot el que faria si fos Maradona; dues noies es besen llargament sota una palmera, amb els llavis encastats i la finor del lli damunt dels seus cossos. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!, pensa l’Alfred i mira cap a l'est, que s'enfosqueix i que encén la celístia mentre una claror saura que muta a rosat enlluerna ponent i ho vesteix tot de gala. Pensa un altre cop en la Lourdes; i de nou, se la treu del cap. Couen sardines a una foguera que algú improvisa; torrades i escalivada. En acabat, les noies, els artistes, els cuiners, la Gemma, L’Ester, el Jeroni i l’Alfred, tornen a la platja, a sota de la volta negra del firmament. Algú porta timbals. Els sons s’esmorteeixen amb la infinitud de l’univers. Lleu batec d'ones sense esma en un oceà negre que amaga bucs medievals i tresors de pirates. Joves de traç mediterrani agombolats al matalàs de la sorra. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!
L’imitador del Manu chao canta “Si la vida te da más de cinco razones...” i tothom es posa a ballar. L’Ester amb el Jeroni; la Gemma amb l’Alfred. Riuen com ximples fins a les llàgrimes.
-Ho fa molt bé! –diu l’Ester quan el xicot acaba -. Per què no t’hi dediques? Podries triomfar!
-No! –exclama el xicot, fent uns ulls com plats -. Quan l'artista, o el creador, aconsegueixen deslliurar-se del desig de ser famosos, lloats, envejats, lucrats... aleshores, poden continuar creixent. Per contra, si per a realitzar amb passió la seva tasca, depenen de la qualitat de la resposta aliena, llavors estan acabats.
-¿Vols dir que els altres no veuen amb més objectivitat allò que fem i que som? –li pregunta l’Alfred.
-El que els altres pensen de nosaltres sempre és mentida. El que nosaltres pensem de nosaltres, força sovint, és també parcialment mentida. Per això som un misteri.
Es fa un silenci. Només se senten les ones. L’Alfred es contorba i comença a plorar.
-Què et passa? –li diu la Gemma.
-Us he mentit. Jo ja no dirigeixo cap empresa. L’any passat em van acomiadar de dues corporacions, i, fa molt poquet , m’han fotut fora de l’única que em quedava; no em volen ni de conserge perquè els vaig dir que me n’anava de vacances, que necessitava desconnectar. Quan la meva dona, la Lourdes, se’n va assabentar, va fer les maletes i em va comunicar que no volia saber res de mi, que en realitat sóc una merda de “perroflauta” que juga a ser executiu, i que si ella continuava amb mi encara la duria a la misèria. De tot això no fa ni cinc dies. Per això sóc aquí, perquè no sé on anar ni què fer.
Torna el silenci. De rerefons, la flauta tocant “Mi Vida” de Manu Chao, i el cantant que la segueix amb la guitarra.
-Jo.. nosaltres... tampoc no hem dit la veritat –diu la Gemma, mirant la seva filla, que abaixa el cap –en realitat, he perdut totes les botigues de moda que tenia a Barcelona, m’han embargat el pis, i el meu marit, el pare de l’Ester, és a la presó per estafa. L’Ester, a més, ha patit un bullying espantós a l’escola; quan els companys van assabentar-se que el seu pare era a la presó, la van martiritzar amb humiliacions de tota mena. Després, a més, vaig descobrir que el meu marit tenia un altre dona, i fins i tot altres fills. Ho he perdut tot. No tenim un lloc on viure; només uns quants diners al banc que no m’arriben per a comprar cap pis i que en poc temps ens fondrem si no passa alguna cosa. Ho sento... em feia vergonya dir-vos la veritat. –abaixa la mirada i trenca a plorar.
-Ens en sortirem –fa la nena, plorosa, passant-li la mà per l’espatlla a la seva mare.
De nou el silenci; i la guitarra del cantant, que canvia de cançó i que ja va per “Infinita tristeza”.
-Doncs estem ben arreglats! –exclama el Jeroni -. Perquè jo... jo ja no sóc empresari de la construcció. Ho vaig perdre tot; no podia tornar els deutes, i... i... –s’atura, estossega -... i com que les empreses eren societats individuals doncs em van prendre fins la samarreta. La meva filla no vol saber res de mi; em vaig barallar amb el meu gendre, i... estic en busca i captura.
-En busca i captura? –li demana l’Ester encuriosida.
-Sí, filla, sí... Sóc un imputat, un perill públic, però arruïnat com una rata...
Torna el silenci. I sona “La Primavera” de Manu Chao.
-Quina colla de mentiders que estem fets. –diu l’Alfred. I tots trenquen a riure, com ximples, sense deixar de plorar de tristesa.
El silenci persisteix. Música i onades. Udol lleu del vent a les dunes.
-I ara què fem? –diu la Gemma.
-Ballem-ne una altra? –proposa el vell. I es posen a dansar sota els estels mentre sona la Rumba de Barcelona. Després es despullen completament i es fiquen a l’aigua. La superfície d’atzabeja de l’oceà els abraça com una mare. Demà al matí farà un sol esclatant i els espera un llarg dia de platja.









Wednesday, July 4, 2012

No, ratolí...


El relat dels dijous de nuesa i natura...


NO, RATOLÍ...

Fa sis mesos que surten.
Tot ha anat tan de pressa que gairebé no ha pogut fer altra cosa que estimar-lo; sense pensar gaire, sense valoracions, sense pragmatisme.
Les males cares de la família, el silenci d'alguns amics i la burla d'algunes companyes, no han aconseguit res més que enderiar-la més en la seva passió. El necessita. El desitja.
De vegades, però, li vénen dubtes; avui s'ha proposat aclarir-los.
-Omar... Si algun dia em caso amb tu... ¿m'hauré de vestir com una musulmana i tapar-me el cap?
-De cap manera! Estem a Barcelona, oi? Doncs et vestiràs com una dona de Barcelona.
-I a la platja?
-A la platja què?
-Podré anar-hi?
-És clar, ratolí. Tu aniràs amb mi a la platja. Jo t'hi portaré.
-I m'hi podré banyar?
-Que sí! Quines preguntes que fas! Sóc un musulmà modern, jo. Encara no em coneixes.
-I com em ficaré a l'aigua? Amb un banyador?
-És clar que sí?
-I podré fer topless? -li llança com si res. Es fa un silenci tens. L'Omar l'observa amb la pal·lidesa traspuant-li del rostre.
-No t'hi veig jo fent top less... -diu a l'últim, i força una rialla que sona falsa.
-Podria?
-Rosa, reina -diu, i tus una mica -... hi ha parts del cos de la dona que només són pel marit. Entens?
-No podria, doncs?
-No... no podries.
-Omar... És que... hi ha una cosa que fa setmanes que vull dir-te. Jo...
-Digues, reina, sense por. Confia en mi.
-Des que sóc petita, vaig nua a la platja; la meva família va a platges naturistes.
-Ah... -torna a empal·lidir.
-Saps el que són?
-Sí, sí... les he vist per la tele. -la veu li tremola.
-I que et sembla que des de petita hi hagi anat?
-Doncs em sembla que... que ara ja ets gran i...
-I hi vull continuar anant, Omar... Si us plau! No m'ho impedeixis!
-Rosa, tresor, has de pensar que no som animals. Tenim la capacitat de pensar i...
-Estàs dient que sóc un animal? Que tota la meva família són animals?
-No dic això. Deixa'm acabar. Veuràs, a diferència dels animals, nosaltres pensem, tenim...
-M'estàs dient animal, a mi, i als meus!
-No! -exclama. I resta silenciós uns instants -. I tu? ¿Tu m'estàs dient que has anat amb el teu pare a una platja nudista i que vols que t'entengui i que t'aplaudeixi?
-Amb el meu pare i amb la meva mare. Des que vaig néixer.
-Llavors has vist tot el cos del teu pare...
-Clar...
-I ell també t'ha vist, a tu.
-Doncs sí. És una cosa natural. De fet, he vist el cos del meu pare i el de molts altres homes.
Es torna a fer el silenci.
-I a on és el respecte, Rosa? -pronuncia ell, com si renyés una nena petita.
-A on està la falta de respecte, Omar? -fa ella.
-No! Perdona! -exclama ell, fent que no amb el dit. Ella el talla.
-Per què és pitjor el penis que el nas?
-Ja t'he dit que hi ha coses que només són per al marit.
-Que no em parles tu, Omar, tan sovint de Déu? Doncs tot el cos és de Déu, tot el cos és sagrat.
-El pare no ha de veure el conill de la seva filla; i perdona'm la paraula!
-I per què? Escolta, que el meu pare és una persona respectuosa...
-Més val que canviem de tema, Rosa...
-No! No vull que canviem de tema! Sempre que tenim idees diferents i te les raono dius que més val canviar de tema. Que sàpigues que el meu pare és un bon home, un gran home, i que m'estima. Sempre m'ha ensenyat coses bones; m'ha ensenyat a ser lliure i a no tenir por de la vida.
-Això està molt bé...
-I a no tenir por de la natura. Quan t'han ocultat la visió de la dona durant molts anys, tot ho veus dolent. Però són els teus ulls, Omar, els que tenen el mal, no pas el meu cos, ni el cos de cap dona.
-No dic pas que no tinguis raó però...
-La cultura de l'ocultació és la cultura de la por, Omar. El meu pare m'ha ensenyat que tot allò que genera la natura prové de Déu.
-Insisteixo en el fet que tens raó, però...
-I a mi no em pertorba veure el meu pare nu, saps? Ni a ell veure'm. Si mai no l'hagués vist nu, i de sobte me'l trobés sense roba, llavors sí que em sentiria malament.
-Parlem d'una altra cosa, Rosa, que ens estem enfadant.
-No, Omar, parlem d'això, que és important. No suporto que parlin malament de la meva família.
-Jo no he parlat malament de ningú. Estem parlant de qüestions generals, i tu em parles del cas concret de la teva família.
-Tu parles malament d'una cultura que no comprens.
-Et veig enfadada.
-Una mica.
-No vols intentar de comprendre el que et vull dir? -li demana ell, visiblement nerviós.
-El que tu dius no és racional, no té lògica. I hi ha valors de la meva família que no pots comprendre; valors importants.
-Definitivament, estàs enfadada. Has de pensar que parlo en general, no per tu.
-Ja ho sé; però jo sí que parlo en concret. De fet, crec que només tenen valor les afirmacions que es refereixen a la realitat concreta, que és l'única que existeix.
-Jo també tinc una cultura, Rosa.
-Ja ho sé. I jo tinc la meva; que segons tu, és la cultura dels pecadors, però que per a mi és la cultura de la llibertat.
-Tens raó, Rosa... Si vols que ho reconegui, ho reconec. Tens raó en tot el que dius. Em perdones?
-Llavors... Podré, anar nua a la platja?
-No, ratolí... Tens raó en tot el que expliques, però ja t'he dit que hi ha parts del teu cos que només puc mirar jo...

                                               *   *   *


Thursday, June 28, 2012

Arenys


Avui he escrit un relat costumista, descriptiu, realista... d'un petit tros de platja en un breu compendi d'instants. 
Els diàlegs, els personatges, les situacions, les experiències... són reals; altrament dit, estan extretes de la realitat; si bé he canviat els noms de les persones i he barrejat una mica les famílies. El que hi ha de ficció és molt poc.
Aquesta descripció intenta exposar el caire familiar del costum de la nuesa a la platja, incidint en la manera (diversa i constructiva) com els més joves gaudeixen d'aquest costum.

Arenys

La Clara

La Clara riu mentre llença pedretes minúscules com grans d'arròs a l'esquena de la Blanca, la seva germana petita, que només du una samarreta de neoprè de color verd fosforescent. Quan la Blanca, de sis anys, es tomba, la Clara dissimula i fa com que parla amb la seva mare de qualsevol ximpleria. Després, la Clara i la seva mare riuen i la noia se sent lluny dels seus catorze anys, que de vegades li fan por. Li fuig la infantesa i li fa basarda pensar que se'n va per a sempre. Des d'ahir, mai més no tindrà tretze anys; tot canvia, el cos, els cursos, les responsabilitats. Però ara és aquí, a la Musclera, a la platja nudista d'Arenys, com cada estiu, com si els instants de temps que viu aquí li garantissin que la família que sempre l'ha estimat guardarà racons de tendresa tota la vida, i que vagi on vagi, i passi el que passi, sempre els tindrà a prop.
S'aixeca. Observa el mar. S'acosta fins a la riba i es mulla els peus. Clava la mirada a la roca del sud i contempla la bonior de cossos nus, com reflexos d'aram enlluernant el fons del penya-segat; i les roques, d'un color a mig camí entre el salmó i el saur. Quan era petita es pensava que a la majoria de platges la gent es banyava sense roba i que els espais amb banyador eren reductes dedicats a la gent més antiga, com els seus avis o com alguns companys de classe que anaven a missa i feien la comunió. Fa tres anys, però, la seva millor amiga, que també va amb els seus pares a platges nudistes, va fer també la comunió. A mesura que es fa gran, es va adonant que la manera com la seva família, i com centenars de famílies de la platja, prenen el sol i es banyen és minoritària. A partir dels onze, va començar a anar, de tant en tant, a platges tradicionals amb algunes companyes de classe, i un cop a la sorra li costava de comprendre per quina estranya raó s'havia de ficar a l'aigua amb aquell derivat del petroli que li impedia sentir la estimulant mobilitat especial de braços i cames quan res no els frega, i aquell massatge integral del mar per tota la pell, i la carícia del vent des de la punta del cap , baixant per tota l'esquena, fins dessota els talons. I la meravella del vent, que de seguida s'endú l'aigua i que hi deixa la sal com una medecina. I la lletjor de les marques dels banyadors; de sort que ella és blanca com la llet i que mai no arriba a posar-se morena; amb la qual cosa les marques li apareixen només com una lleugera palidesa a les zones que tothom s'amaga. I la incomoditat de moure's dins l'aigua amb aquella tela arrapada al cos, que continua mullada un cop surts del mar i camines per la riba; aquella humitat que et tapa el sol, el qual no et pot assecar amb la seva escalforeta d'amic; més aviat et cou com una cansalada, apujant la temperatura de la tela sintètica i traslladant a la pell una sensació malsana d'escaldat. I encara pitjor els nois, que es veu que per la moda han de dur bermudes, i alguns fins i tot calçotets sota les bermudes. En una excursió amb l'escola a Tamarit li va demanar a un amic seu que li deixés provar les bermudes; se les va posar i un cop dins l'aigua li semblava que el mar, enfadat, li frenava el moviment de les cames a cada passa que donava. I com pesava aquell roba! I que diferent la sensació de plenitud total, l'eufòria, la descàrrega d'adrenalina quan nua de pèl a pèl salla dins l'aigua com un dofí, sentint la força del mar a cada porus, respecte l'estranya i patètica sensació d'avançar en bermudes, com un cavaller que s'entafora una armadura i que es pensa que així serà més poderós. L'amic que li va deixar les bermudes va restar estranyament silenciós, contemplant-li els pits, alliberats momentàniament dels sostenidors del biquini.
-Què et passa? -li va dir ella
-A mi? Res... -va fer ell, enrojolant-se.
-No sé què faries si vinguessis a una platja nudista -va afegir ella quan es va adonar que el problema del noi eren els sus pits.
-Que hi vas, tu, a platges nudistes? -li va demanar ell, obrint més els ulls, amb una expressió com de... “portarà crema el pastís o estarà tot fet de pa de pessic?”
-Sempre! -va exclamar ella, amb un punt d'orgull a la mirada. En el fons, no pot evitar de gaudir una mica, veient el noi tan contorbat per una realitat que ella sempre du sota la roba. El seu cos sempre hi és, es vegi o no; i ella, sempre és la mateixa. I ella no ho sap, però el xicot sempre s'ha sentit atret per l'exotisme de la Clara, que és d'origen eslau, i que té els ulls profundament blaus, i la pell del color de la neu, i uns cabells més grocs que el blat, i un somriure angelical que fa perdre l'oremus al més fred. El fet de saber que de vegades es banya nua a la platja, representa per al noi, que es troba en plena explosió hormonal, un xute de dopamina que el fa caure d'esquena. -. Si vols, un dia pots venir amb la meva família i amb mi a la platja -afegeix ella, amb una crueltat tendra -... O et fa vergonya?
-Sí... No... No ho sé... Ja ho veurem... Buff!

Però tot això són records. La Clara, ara, és a Arenys, amb la seva família, i no pas a la platja de banyadors de Tamarit amb la seva classe de l'institut. Es capbussa. Puja fins a la superfície. Es tomba vers la platja i es mira de lluny el seu pare, tan ros com ella, però cada dia amb més arrugues i amb una panxa cervesera que creix imparable. Al costat del seu pare, la seva germana de sis anys, i les cosinetes, que en tenen entre cinc i set; totes nues, amb les samarretes de neoprè arrapades a la part superior del cos; una de verda, una altra de groga, una de rosada. Les petites passen l'estona buscant petxines o passejant per la riba fins a la punta rere la qual s'albira la platja de Caldes d'Estrac. La seva mare llegeix a la tovallola: “Kafka a la platja”. La Clara no ha estat capaç de passar de la pàgina vint. Al costat dels seus, hi veu una família que sembla molt feliç. El pare, d'una quarantena d'anys, juga a pales amb el seu fill, d'uns deu anys. La filla petita deu tenir uns cinc anys i entra i surt de l'aigua amb un petit flotador a cada braç. La mare llegeix una revista i va vigilant la nena petita, que es diu Laura. El nen gran es diu Pau, perquè la Clara sent com el seu pare l'anomena. A la Clara sempre li ha agradat contemplar les altres vides com qui mira una pel·lícula; de tot s'aprèn. Es torna a capbussar.

El Pau

El Pau, de seguida que ha arribat a la Musclera, s'ha despullat del tot, i ha deixat la roba escampada per aquí i per allà. Després, ha corregut com un boig fins a l'aigua. La calor era tan feixuga que la visió de la mar transparent es convertia en un imant massa poderós com per a parar-se a deixar ordenades totes les peces. L'Eulàlia, la seva mare, l'ha fet tornar, explicant-li que no costa res fer les coses bé; i que les coses valen diners, i que si no es desen com cal, es poden perdre; això, a banda de la mala imatge amb què un ha de conviure si tot està llençat per terra sense un ordre. El Pau va a la platja nu des que va néixer. No obstant això, i tot i que avui s'ha despullat del tot, de vegades es posa les bermudes, la gorra i una samarreta; li agrada imaginar-se que és un d'aquells joves de L.A. que fan surf i que escolten música tothora amb pentinats estrafalaris i posat d'amos del món.
Surt de l'aigua. Recull la roba i la desa a la bossa. Pren el sol fins a assecar-se. Es posa crema. Tot seguit es vesteix amb les bermudes i la samarreta. Es posa la gorra i s'enganxa els auriculars a les orelles.
-Què fas? -li pregunta l'Eulàlia una mica incòmoda; tement que algú del voltant, un d'aquells intolerants més papistes que el papa que de vegades hi ha en algunes platges, li puguin dir alguna cosa al nen pel fet d'anar vestit.
-Deixa'l estar, dona... -fa el Manel, el seu pare -. Ha de ser ell qui decideixi com anar. Es fa gran.
-S'ofegarà de calor!
-Doncs si s'ofega, ja es despullarà.
I vint minuts després el Pau es torna a treure la roba i torna a córrer esvalotat fins a l'aigua. La setmana passada es va banyar un parell de vegades amb les bermudes posades, i va sentir com si les cames tinguessin una nosa massa incòmode, com si l'aigua li frenés els moviments.
Ell també sap que es fa gran, i de vegades té la necessitat d'assajar estètiques que sap que agradaran als seus amic i a les seves amigues. És conscient que pels seus amics i les seves amigues els culs fan riure, la nuesa és vista com una condició ridícula. També intueix que, en el fons, la nuesa els fa vergonya i por, i que aquesta vergonya i aquesta por són un punt feble dels seus amics que ell no té. De fet, a ell no li fa vergonya anar nu; si de vegades es vesteix, és per imaginar-se que és algú altre, per a imitar els seus ídols, per a jugar. El seus pares descobreixen que el Pau cada dia que passa és una xic diferent a com era el dia anterior, i això els produeix una barreja de tristor i d'alegria. Els nens creixen i han de deixar de ser nens ni que els pares quedin orfes. La màxima essència de l'amor és estar disposat a perdre els qui estimem perquè puguin ser ells.
Mentre el Pau juga nu dins l'aigua amb la seva germana petita, es fixa en un nen de la seva edat que du un banyador fins als genolls. El nen es diu Alfredo i va amb els seus pares, que també duen banyador. Per alguna estranya raó, tot i anar vestits, s'han instal·lat a la zona on la nuesa ratlla el 100%. Al cap d'uns minuts, l'Alfredo fa l'intent de treure's el banyador, però se'l torna a posar. Després es gira cap al seu pare i li diu:
-Papa, em vull treure el banyador...
-Doncs treu-te'l, fill meu; fes el que et vingui de gust.
-Però és que no puc!
-Per què?
-Em fa vergonya. La tinc massa petita.
-No siguis ruc. Mira com va tothom aquí. Tothom ho té tot diferent, no té cap importància. Si et ve de gust, treu-te'l, que no passa res.
Però l'Alfredo no pot, i resta amb els pantalonets posats a dins de l'aigua, envejant la llibertat del Pau, que ha escoltat la conversa i que se sorprèn que a algú li pugui fer vergonya fer el que fa tothom que els envolta.
A prop del para-sol de la família del pau, hi ha una altra família amb dues nenes: l'Anna, que acaba de fer onze anys i la Marina que en té vuit. Els seus pares són la Juana que en té trenta-set i que du l'esquena plena de tatuatges i una cinta molt fineta de cuir a la cintura; i el Manolo, que en té quaranta-un i que és extremadament simpàtic i extravertit.


L'Anna

L'Anna, als seus onze anys, és l'únic membre de la seva família que no està nu a la platja. Du unes calcetes rosades que se subjecten amb uns cordills d'aquells que es lliguen i es deslliguen. A ella li agradaria de treure's tota la roba, com havia fet sempre, com feia sempre abans que li aparegués aquest pèl que ella troba tan desagradable i que els seus pares li han dit que és tan natural com els cabells del cap, com la veu que a certa edat canvia de cop, o com els pits que encara no té però que ja comencen a insinuar-se. Però l'Anna no aconsegueix de trobar normals uns canvis que li alteren la imatge amb la qual sempre s'ha identificat. La majoria de les seves amigues encara no tenen pèl, tot i que en tindran, però això a ella no li serveix.
Entra i surt de l'aigua. Passeja per la riba. Pren el sol. I de tant en tant fa intents de treure's el banyador. Els seus pares li somriuen i li parlen amb molta tendresa. Li diuen que s'està fent gran i que això no és cap vergonya, sinó tot el contrari, però que si no vol no té cap necessitat de despullar-se del tot; aquí, a la Musclera, no hi ha rètols que indiquin cap obligació; la gent és lliure, i encara ho ha de ser més una noia tan simpàtica com ella. Però l'Anna vol despullar-se; li fa ràbia no poder estar com la seva germana o com els nens que l'envolten. Per això no triga a treure's les calcetes. De primeres li fa una mica de vergonya, però quan s'adona que ningú li para atenció, s'oblida del seu cos i gaudeix de la platja.

Cap a les cinc de la tarda, el pau pesca una medusa. La treu de l'aigua amb una galleda reixada i la exhibeix amb orgull. L'Anna i la Clara s'acosten al Pau, es miren la medusa, i comencen a xerrar sobre l'animal. L'Alfredo també se'ls uneix, i pocs minuts després, malgrat la diferència d'edat d'uns i altres, formen un equip de caçadors de meduses. Quan les persones conserven encara la capacitat miraculosa de passar-s'ho bé en qualsevol circumstància, l'amistat i la relació són més fàcils i tot és possible.

L'entorn

Al voltant de les famílies de la Clara, del Pau i de l'Anna, hi ha desenes de parelles, de grups d'amics i de famílies (molt semblants a les seves) que ocupen l'ample i el llarg de la Musclera. Cadascuna d'aquestes famílies té les seves històries, la seva identitat, els seus somnis. Totes les persones naixem i creixem en una família que ens transmet els valors necessaris per a sobreviure en llibertat. La nuesa a la natura és un d'aquests valors, patrimoni de les famílies que decideixen viure'l i transmetre'l. L'acceptació de la imatge natural de la persona humana condueix a una millor comprensió del que som, a una millora de les relacions socials sobretot en edats complexes com l'adolescència, i a un creixement sa de la sexualitat i del coneixement del cos nu de l'espècie, sense fetitxismes provocats per l'ocultació i per la sobrevaloració de certes parts del cos que es converteixen en tabús. Que mai el cos humà no sigui un tabú. Que mai la imatge de la persona humana no sigui considerada obscena o degradant, perquè aquesta consideració implicaria assumir que la mateixa persona humana du a la seva essència quelcom d'obscè o degradant. La societat està lluny d'acceptar la nuesa com a vestit natural quan el clima ho permet, i com a màxima expressió de la bellesa; és per això que la tensió sexual de la societat domina els individus i els mou a competir, a posseir, a desitjar, a inventar una realitat falsejada que mou a neurosis i insatisfaccions. A la finitud de la nuesa s'hi descobreix la infinitud del misteri de l'existència si hom s'hi acosta amb l'amor empàtic a la mirada i al cor. A la finitud de la nuesa, s'hi troba la infinitud del misteri de l'existència, si rere cada cos nu, esclat de bellesa natural, fruit de la Terra, hom hi descobreix una persona nascuda per estimar i per ser estimada i mereixedora del més profund respecte i de tot l'ajut humà que estigui al nostre abast.




Wednesday, June 20, 2012

ALÈ


Després d'un descans, la setmana passada, per raons de feina, torno amb la sèrie de relats sobre la nuesa a la natura; aquest cop per a reflexionar sobre religió i nuesa.
.
.
ALÈ

L'Ainhoa canta “Alè”.
De rerefons, la remor de les onades i els grills. La volta negre del cel nocturn llueix humil amb la celístia i la Via làctia. La sorra, com pols de seda, s'ofereix com un llit, tota feta de diamants microscòpics i petxines trencades. El millor matalàs, ja ho diuen, és la forma que el propi cos deixa a la platja.
El vent d'agost branda els caps dels pins, i el bosc deslliga una roncor que ara creix i després s'apaga, i que ara torna a crèixer i que després torna a apagar-se. Els cabells rinxolats de la nena tremolen com branques de salze. El poema es perd per l'estesa de la cala.

El Pau, que no està per romanços, juga a llançar pedres a un tronc mig corcat. La Rosa escolta embadalida la seva filla i taral·lareja la lletra. També ho fan el Jan i l'Heribert; l'amic que avui els acompanya. Han passat el dia a la Waikiki i han decidit quedar-s'hi a dormir per a celebrar la revetlla de Sant Joan.

L'Ainhoa acaba i deixa la guitarra a la sorra. Tots aplaudeixen. Li'n demanen una altra. Diu que no, que es vol banyar. Es treu la roba i entra molt a poc a poc dins la negror.

L'Heribert i el Jan xerren de naturisme, com fan gairebé sempre que es troben a la platja.

-Que no, Jan, que no va per aquí. Deixa't de diversitats i mandangues. Hem de ser llibertaris. Hem de fer aliança amb els anarquistes i amb els maçons; amb la gent que sempre han fet costat totes les revoltes. Els naturistes som massa minoritaris; necessitem la força d'altres moviments.
-Els naturistes! Els naturistes! Ves a qualsevol platja de les anomenades nudistes o naturistes i pregunta a la gent que va nua si es consideren naturistes o nudistes. La majoria et diran que no són res, que no segueixen cap filosofia, que es banyen en pilotes perquè els ve de gust i perquè s'hi troben còmodes. De cada trenta despullats, en trobaràs un d'ideòleg; i de cada deu que et diguin que són ideòlegs, vuit seran voyeurs camuflats; tan camuflats que ni ells mateixos no saben que ho són. Refia't de qui fa les coses perquè li ve de gust; amb els idealistes, molt de compte!
-No em diguis això, Jan, que em fas mal. ¿Com pots parlar així del moviment naturista?
-No t'he parlat en contra el naturisme, Heribert. Jo m'estimo els ideals naturistes, però la defensa del dret a anar nu a la platja no es pot plantejar com l'objectiu d'un grup concret que segueix una determinada filosofia; tot ciutadà ha de poder gaudir d'aquest dret, tingui o no tingui idees naturistes, filosòfiques o socials; el dret de retrobar-se amb les percepcions originàries de l'espècie l'han de poder gaudir tots els individus de l'espècie, sense que sigui necessari militar en res ni creure o deixar de creure en res concret. El dret de gaudir del mar, de la sal, del vent, de l'escalfor del sol, de la morenor integral... amb la totalitat de la pell, ha de ser per a tothom, i l'hem de reivindicar per a tothom qui vulgui en algun moment exercir-lo. La bellesa humana, la que no veiem mai, no ha d'estar per més temps amagada, esporuguida, criminalitzada... No és sa per a ningú que només la puguem veure quan ens la disfressen de promiscuïtat o de sexualitat despersonalitzada. Oi que m'entens?
-És clar que t'entenc, Jan. En tot això estem d'acord; però allò que m'has dit fa una estona no ho puc digerir, ja em perdonaràs!
-El que?
-Allò, home! Allò que m'has dit aquest migdia, que de vegades anàveu a missa.
-Ah! -exclama el Jan, i trenca a riure -. I doncs? Hi ha uns quants milions de cristians a tot el món. ¿Pretens tancar-los la porta de la nuesa?
-Però és que són ells els qui no volen creuar la porta; hem d'entendre, Jan, que els religiosos són en general i obsessivament enemics nostres.
-No saps què dius, Heribert. Que els coneixes tots, tu, els religiosos? A mi m'han educat els capellans, Heribert, i sí, és cert, n'he trobat uns quants de força durs. Però també et puc dir que m'he trobat molta gent lliure, Heribert. Molta gent lliure!

                                                              *

El Jan és jovenet, té dinou anys, i és a Santiago de Compostela. S'acosta a un confessionari que fa pudor de suor i de cera. Té por, perquè voldria no haver de penedir-se de tota la mar que ha vist i que té tant a dins, ni dels cossos d'aram amb cabells llargs fins a les natges, ni dels ulls innocents de noia lliure, ni de l'olor dels pins, ni de la remor d'ones trencant-se, ni del besllum maragda de Costa Brava salvatge que veu quan tanca els ulls. Però l'infern mental dels inquisidors no és per a ell en absolut mental sinó físic i evident com una fàbrica de formigó armat, com el color negre del tern d'un sectari, com l'eternitat infinita que li han repetit a cada jorn i a cada alè. L'Ainhoa encara no ha nascut per a cantar-li l'altre “Alè”, el d'en Llach, i el Jan s'agenolla i li diu Ave Maria Purissima a un rostre marmori que apareix rere una reixa renegrida, sentint que no és ell qui parla sinó un protocol que algú ja fa segles va establir, convençut, o no, que els dogmes són i ja està.
-He ido a playas nudistas... -diu. Preguntant-se si realment cal; si no és, tot, un joc de bojos o d'esclaus.
-Ay... esas playas! -exclama el capellà, que és vell com una mòmia i que té un accent gallec que fa caure d'esquena. Si no fos pel patetisme de la situació, el Jan trencaria a riure, perquè el capellà allarga la segona “a” de “playas” en una mena d'udol agut que no s'acaba. Per un instant el noi es pregunta si en comptes d'un capellà no se li ha ficat al confessionari algun pallasso disfressat d'aquells que fan paròdies -. Ay... esas playas! -repeteix l'ancià -. Que nos las han arrebatado! -i ara allarga la “o” de “arrebatado” mentre alça el dit índex de la mà dreta i el va agitant cíclicament com si dictés una sentència inapel·lable -. Nos las han arrebatado a la gente decente, hijo mío!

Després de la confessió el Jan es proposa no tornar-hi mai més, però en el fons sap que no podrà acomplir el seu propòsit, que el mar és massa mar, i que l'Empordà és un déu potser excessivament real per a ser substituït per un pantocrator justicier i ocultador de la mateixa obra que se suposa que ha creat. Però fa fugir de seguida aquests pensaments, perquè el capellà de Santiago li ha dit que el diable els envia, i que el diable no descansa, i que maldarà per enviar-lo al càstig etern tant sí com no.
El cap de setmana següent, però, i ja de nou a Catalunya, l'Illa Roja es converteix en la seva catedral; i el carbassa del penya-segat, amb el blau de la mediterrània i el color de coure de la gent nua, esdevenen l'obra d'art més sublim de tot l'univers, impossible de ser encabida en cap museu ni en cap església; s'haurà de tornar a confessar.

I un més després es confessa a Donostia, a l'església dels Caputxins de la Plaça Guipúscoa.
Li retorna la sensació de patetisme; ¿per què es confessa si en el fons sap que el que ha fet no és dolent? Però la moral catòlica ho deixa clar, pensa el Jan, i ell ha de ser catòlic, oi? O no? Ai! S'aparta de nou els pensaments diabòlics que li fan plantejar-se la totalitat de la seva fe. No pot permetre's el privilegi d'acceptar-los. La fe és la fe; no neix de la raó. És un do. Així li ho han dit sempre; igual com li han dit que anar nu a la platja és un pecat molt greu. Una vegada fins i tot li van assegurar que anar a la platja amb banyador també és un pecat greu als temps que corren, i que totes les dones que hi van són unes putes. Va pensar en la seva mare, en la seva germana, i en tantes conegudes que anaven a la platja. Aquell bon home que li ho va dir les havia anomenat putes a totes i s'havia quedat tan ample. Li van venir ganes de respondre-li allò que Jesús va dir sobre els capellans: que les putes entrarien al cel abans que ells, però va preferir callar perquè necessitava l'absolució per a poder morir-se tranquil si convenia. Després va pensar que a banda de morir-se tranquil fóra bo també viure tranquil, viure serè, viure amb llibertat, pensar amb llibertat...
Però tornem a Donostia, perquè ara el Jan és allà i ja s'ha agenollat dins del confessionari. És força diferent al de Santiago; en realitat és una petita habitació de parets de fusta clara, i el capellà va amb una mena de túnica de color blanc i somriu amablement.
-Hola... que hay... -diu el mossèn.
-Pues mire, que me he pasado el verano yendo a playas naturistas...
-Ah... -fa l'home, sense expressió al rostre, com esperant alguna explicació més -. Y...? -afegeix.
-No, nada... esto, sólo.
-Pero a ver... -fa el capellà, i estossega -. Supongo que habràs venido aquí a reconocer algun error, algun pecado, algo que cambiar... no?
-Pues esto -insisteix el Jan -. Que he ido desnudo a playas naturistas.
-Y yo me ducho desnudo, hijo mío...
-Como?
-A ver... El desnudo en si no es pecado.
-Ah no?
-Pues no. Si tu vas a la playa a disfrutar de la naturaleza, sin hacer daño a nadie... donde está el pecado ahí? Otra cosa sería que molestaras a alguien. Que buscaras alguna forma de abuso o de agresión. La moral cristiana considera pecado la promiscuidad, la falta de amor en las relaciones, la irresponsabilidad... pero no el desnudo, que es obra de Dios.
-Me deja de piedra... -fa el jove Jan, amb els ulls oberts com plats -. ¿Entonces me está diciendo que puedo ir a playas naturistas y que no es pecado?
-Pues claro que no lo es...
-Pues me habían dicho que si.
-Y te lo seguiran diciendo. Son los mismos que te han dicho que hay infierno.
-Ah... es que no lo hay?
-Pues claro que no. Y en la iglesia hay mucha gente, grandes teólogos e incluso obispos, que afirman que no puede haberlo.
-Me sigo quedando de piedra.
-En la iglesia encontraras de todo, hijo mío, luz y oscuridad, personas abiertas y personas de hace tres siglos, incluso personas a medio camino entre la luz y la ignorancia. Somos humanos, como cualquier otro humano; los hay que intentan comprender la naturaleza y los hay que pretenden que la naturaleza misma obedezca sus dogmas y su moral.
-Gracias padre.
-Vete en paz, hijo mío.

                                                                 *

-Òndia, Jan! Un Caputxí! Un d'aquells que no parlen et va alliberar la ment! Aquesta sí que és bona! -exclama l'Heribert amb un somriure burleta.
-No te'n fotis! No podem triar com som.
-Vols dir que no?
-Doncs no. Pensa que la manera com actua la gent és la més probable.
-Com en pots estar tan segur?
-Perquè si no fos la més probable, la gent actuaria d'una altra manera.
-No sé què dir-te, Jan. Però escolta, que vull que sàpigues que no me'n ric pas de tu, que era conya.

L'Ainhoa surt de l'aigua; s'embolica amb una tovallola. El Pau es capbussa. La Rosa riu i mossega un tros de coca. El Jan omple una copa de plàstic amb el cava que han comprat al super de la Mora. Al cel esclaten els colors bigarrats d'un cohet que algú llança des d'un càmping proper, després un altre i un altre. Es fiquen tots a l'aigua i miren el cel; els colors es reflecteixen a la superfície que s'infla i que davalla com un pulmó alenant.

-La llum guspira pertot, Heribert; tot són colors. No podem fugir dels colors ni que tanquem els ulls, perquè els tenim a dins. Comprens? La bellesa ens envolta pertot i a l'últim guanyarà la vida; la vida per damunt de la por. Saps, Heribert? L'enemic de la vida no és pas la mort, és la por. La mort és una realitat natural a la qual arribem com a la nit, quan estem cansats i se'ns clouen els ulls; però la por, Heribert, la por és l'enemic visceral de la vida i de tot el que la vida conté. La por exigeix que els colors s'ocultin, que les mans deixin de construir, que els peus no caminin, que les orelles es tapin, que la llengua no tasti els sabors que fabriquen les plantes del bosc, que les flaires siguin esborrades i que tot sigui pautat, etiquetat i controlat... I només per por, Heribert, només per por... La por engarrota els dits dels escriptors i esvaeix els sentiments dels poetes; la por a la vida és el pitjor enemic de la vida, Heribert; no pas la mort, no pas la mort...