S'acosta la nit de Sant Joan!

 

S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.

La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).

Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.

Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

Des del palau del rei

Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.

Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.

Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.

Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.

Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.

L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.

Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell

Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

Belleses

La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 

L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 

El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

La pèrdua del que fins ara teníem previst ens fa guanyar una immensa bellesa, uns horitzons més amplis, i una nova direcció.

Rere cada pèrdua, hi ha un guany que sovint, d’entrada, no es veu.
Cada mur que se’ns alça, ens força a moure’ns un xic cap a una altra direcció, que acaba sent més creativa i lluminosa, i que mai no hauríem pres si no hagués estat pel mur.
Al no res d’aquesta platja immensa, s’hi amaga la profunda bellesa dels nous començaments; i al fons, lluminós i brillant, ens espera la mar blava amb els granellons del Sol i la cançó de les onades.
No us vestiu quan trepitgeu aquesta sorra, rebeu-la nus només amb el que sou; i això és metafòric i literal alhora. Rebeu aquesta buidor amb tota la pell, amb tot l’ésser. La pèrdua de tot us farà guanyar la llum al cos i a la ment.
La vida sempre està de la nostra part encara que no ho sembli; ens estima i ens necessita per alguna cosa que en un principi no sempre comprenem.
La nuesa d’aquest indret, i en aquest indret, la pèrdua del que fins ara teníem previst i en possessió, ens fa guanyar una immensa bellesa (estranya i nova però intensíssima), uns horitzons més amplis, una nova direcció i alegries desconegudes que ja estan escrites al llibre misteriós del nostre destí.
.
.
.

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.

Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.

Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.

I tu no tens por.

Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 

No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.

Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.

Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.

Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    

Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        

Jugant pels camps de blat de moro

Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.

.

.

.

Artamore i Sitges. Artamore a Sitges. Art i amor a Sitges.

Ahir vam visitar una espai de Sitges a mig camí entre galeria d'art i establiment comercial. 

A Artamore hi podreu trobar tot un reguitzell de productes elaborats amb procediments artesans, que tenen un alt grau d'unicitat, i que exploren totes les possibilitats de la creativitat. La reutilització i el reciclatge de materials i productes, acompanyat, tot plegat, de la sensibilitat, de la creació artística i de la tècnica, posen a l'abast del client una bellesa amb segell d'identitat que va molt més enllà que el que habitualment es podria trobar a qualsevol comerç de decoració o de pintura. 

Diversos artistes van exposant i oferint periòdicament els seus treballs de manera que la botiga mai no és la mateixa. 

També ofereixen la possibilitat de dissenyar i produir elements personalitzats a petició del client, espais, negocis, regals d'empresa, d'aniversari, etc.

A banda d'Artamore, que es troba al cor de Sitges, vam gaudir de la bellesa del poble, de la coqueteria de la sirena de davant de l'església, i de la tarda humida i marinera de maig.

Per tant, enamorem-nos.

La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 

El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 

Per tant, enamorem-nos.

Passarem, però en vindran d'altres.

Perquè hi ha una harmonia damunt de tot i pertot; una cadència, un ritme que fa que tot quadri. 

Perquè la bellesa no serà vençuda pels violents, que alcen la veu lloant una espasa que esquinça la carn i l'ànima de la vida. 

Perquè la incultura mai no esclafarà l'art ni la llibertat d'expressió. 

Perquè sempre naixerà d'un cor un lament que es farà cant, un sentiment que serà bandera, un vers que esdevindrà llibertat per als senzills. 

Perquè els miserables no aconseguiran destruir la bondat de l'existència. 

Perquè nosaltres passarem, però en vindran d'altres i aquests altres continuaran; i perquè mentre hi hagi persones i cors i amor i lluita i art i ràbia i fang i sang i pell i vida... mentre les persones continuïn naixent, la llibertat continuarà sent l'anhel més gran de tots els cors i acabarà guanyant, creieu-me que acabarà guanyant.

Cada bri de llum, cada cala de color canyella, cada pàtria petita, cada cos nu de donzella, cada raig de sol damunt l'onada, cada primera paraula del nadó vers el seu pare... això sempre serà més poderós que la violència dels ignorants i que la por que volen imposar els esclaus de la mort; nosaltres som de la vida; nosaltres pertanyem a la Terra.  

.

.

.

El coratge de ser tu

La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 

A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Efímer i etern

A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.

El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

L'aprenentatge de les dificultats

Vivim un temps que, per la seva aspror, ens permet adonar-nos que l'autèntic privilegi és "ser", i poca cosa més. 

Ser ja és molt, i no es valora prou. 

Igual com no es valora prou contemplar, escoltar, percebre...

És temps de dedicar una estona cada dia a seure i no fer res; a mirar, al lluny, la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer, el vent que mou les banques d'un arbre.

És temps de recordar com un dia van cremar el cos d'algú que estimaves, d'algú que estimes; i després de recordar-ho, riure o plorar pels estirabots d'un entrenador, d'un professor, d'un cap de personal o d'un primer ministre, que pretenen convertir els seus crits en la raó fonamental de l'existència. Tu saps, en canvi, que els seus crits un dia callaran per sempre; igual com la seva carn serà cendra, i que l'únic que de debò es podrien endur si ho desitgessin seria la tendresa viscuda, consciència de vulnerabilitat i consciència de “ser”. 

A cops no saps si riure o plorar per l'absurd de qui amuntega fum, sense temps per asseure's i mirar la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer o el vent que mou les branques d'un arbre.

Aquest temps dramàtic que ens copeja amb un fuet, que ens embolica el cos amb acarnissament i que se'ns endú bocins de carn sense pena... ens fa entendre que mai no hem de permetre que ningú tingui un fuet a les mans per a ferir ningú, i que el temps que no és amor, no és.

L'aspror del ritme ens permet ser revolucionaris i deixar que els qui corren esperitats per aquesta aspror continuïn corrent, cada vegada més lluny de nosaltres. Llavors, tranquils, podrem asseure'ns sense neguit a la riba lluminosa d'un riu d'aigües transparents i esvalotades, i viure.

La crisi, en prendre'ns-ho gairebé tot, ens pot revelar que no ens cal gairebé res. Aquesta és una lliçó que no hauríem d'oblidar mai.