Belleses

La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 

L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 

El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

La pèrdua del que fins ara teníem previst ens fa guanyar una immensa bellesa, uns horitzons més amplis, i una nova direcció.

Rere cada pèrdua, hi ha un guany que sovint, d’entrada, no es veu.
Cada mur que se’ns alça, ens força a moure’ns un xic cap a una altra direcció, que acaba sent més creativa i lluminosa, i que mai no hauríem pres si no hagués estat pel mur.
Al no res d’aquesta platja immensa, s’hi amaga la profunda bellesa dels nous començaments; i al fons, lluminós i brillant, ens espera la mar blava amb els granellons del Sol i la cançó de les onades.
No us vestiu quan trepitgeu aquesta sorra, rebeu-la nus només amb el que sou; i això és metafòric i literal alhora. Rebeu aquesta buidor amb tota la pell, amb tot l’ésser. La pèrdua de tot us farà guanyar la llum al cos i a la ment.
La vida sempre està de la nostra part encara que no ho sembli; ens estima i ens necessita per alguna cosa que en un principi no sempre comprenem.
La nuesa d’aquest indret, i en aquest indret, la pèrdua del que fins ara teníem previst i en possessió, ens fa guanyar una immensa bellesa (estranya i nova però intensíssima), uns horitzons més amplis, una nova direcció i alegries desconegudes que ja estan escrites al llibre misteriós del nostre destí.
.
.
.

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.

Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.

Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.

I tu no tens por.

Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 

No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.

Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.

Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.

Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    

Jugant pels camps de blat de moro

Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.

.

.

.

Artamore i Sitges. Artamore a Sitges. Art i amor a Sitges.

Ahir vam visitar una espai de Sitges a mig camí entre galeria d'art i establiment comercial. 

A Artamore hi podreu trobar tot un reguitzell de productes elaborats amb procediments artesans, que tenen un alt grau d'unicitat, i que exploren totes les possibilitats de la creativitat. La reutilització i el reciclatge de materials i productes, acompanyat, tot plegat, de la sensibilitat, de la creació artística i de la tècnica, posen a l'abast del client una bellesa amb segell d'identitat que va molt més enllà que el que habitualment es podria trobar a qualsevol comerç de decoració o de pintura. 

Diversos artistes van exposant i oferint periòdicament els seus treballs de manera que la botiga mai no és la mateixa. 

També ofereixen la possibilitat de dissenyar i produir elements personalitzats a petició del client, espais, negocis, regals d'empresa, d'aniversari, etc.

A banda d'Artamore, que es troba al cor de Sitges, vam gaudir de la bellesa del poble, de la coqueteria de la sirena de davant de l'església, i de la tarda humida i marinera de maig.

Per tant, enamorem-nos.

La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 

El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 

Per tant, enamorem-nos.

Passarem, però en vindran d'altres.

Perquè hi ha una harmonia damunt de tot i pertot; una cadència, un ritme que fa que tot quadri. 

Perquè la bellesa no serà vençuda pels violents, que alcen la veu lloant una espasa que esquinça la carn i l'ànima de la vida. 

Perquè la incultura mai no esclafarà l'art ni la llibertat d'expressió. 

Perquè sempre naixerà d'un cor un lament que es farà cant, un sentiment que serà bandera, un vers que esdevindrà llibertat per als senzills. 

Perquè els miserables no aconseguiran destruir la bondat de l'existència. 

Perquè nosaltres passarem, però en vindran d'altres i aquests altres continuaran; i perquè mentre hi hagi persones i cors i amor i lluita i art i ràbia i fang i sang i pell i vida... mentre les persones continuïn naixent, la llibertat continuarà sent l'anhel més gran de tots els cors i acabarà guanyant, creieu-me que acabarà guanyant.

Cada bri de llum, cada cala de color canyella, cada pàtria petita, cada cos nu de donzella, cada raig de sol damunt l'onada, cada primera paraula del nadó vers el seu pare... això sempre serà més poderós que la violència dels ignorants i que la por que volen imposar els esclaus de la mort; nosaltres som de la vida; nosaltres pertanyem a la Terra.  

.

.

.

El coratge de ser tu

La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 

A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Efímer i etern

A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.

El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

La bellesa pronuncia el nostre nom.

Cecs i enderiats serem si tapem la dona com si fos nostra, com si fos una inútil i no sabés tenir cura d'ella mateixa, com si els seus cabells fossin ofenses i els seus pits escultures del dimoni.

Cecs i enderiats si no ens adonem de continu com n'és de lluminosa l'existència i com de nostra n'és la llibertat; acabarem matant algú, perquè qui no creu en la bellesa de l'existència emmalalteix fins a exercir la violència contra algú i contra ell mateix.

Cecs i enderiats si embogim quan la nostra dona exerceix la llibertat de marxar; si l'estimem, deixem-la lliure; si és nostra de debò, tornarà ella sola, i si no torna, serà perquè mai no ha estat nostra. Ningú és de ningú, i en tot cas, només tenim de debò les persones que hi són perquè hi volen ser. L'amor no es pot forçar, i tot intent d'obligar a estimar és un absurd similar a exigir silenci i pau cridant i xisclant com monstres.

Cecs i enderiats quan considerem absolutes les tradicions, quan les fem superiors a la llibertat i al progrés, quan supeditem la dignitat i el benestar de les persones als costums o les tradicions d'aquesta o aquella altra cultura. Ni cultures, ni ciències, ni llinatges, ni diners, ni llengües, ni títols, ni costums, ni formes, ni protocols... res de tot això serà mai més que la llibertat de les persones. Cecs i enderiats si no estimem la bellesa, si tenim por de la vida, si dubtem de la bondat de ser, si preferim la mediocritat a la passió d'estimar allò que fem com si el futur de la humanitat en depengués.

Cecs i enderiats si dubtem de si les coses acabaran bé, perquè acabaran, i llavors segur que estaran bé; i vindran d'altres coses, i d'altres éssers, que hauran de descobrir que la bellesa és arreu i que a cada instant, i a cada punt de l'espai, s'amaga la llum esclatant de la bellesa de l'existència. Si algun dia, algú, recupera en el futur aquest registre magnètic que sàpiga que aquest és el missatge principal d'aquest blog, la resta no és altra cosa que guarnició. La bellesa és arreu i ens crida, pronuncia el nostre nom i ens estima. 

.

.

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.

 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.

 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.

 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.

 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.

 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs. 

 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.

 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.

 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.

 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.



Si mirem bé, la rutina no existeix.

Al Sol dels dies rutinaris, hi ha espurnes d'eternitat. El Sol damunt les teulades, i un cel blau sense un núvol. La pressa quallada a massa rostres que es perden l'instant i que es resignen a la rutina. La rutina no existeix. Mireu els ulls dels qui us envolten i us adonareu que pertanyen a l'instant; cada instant té una necessitat única, diferent, peculiar.

Al blau dels dies rutinaris, a la volta blava del firmament, hi ha espurnes d'eternitat; enmig de les anomenades misèries, i enmig de les que de debò són misèries, hi ha la força de l'existència. Si no us n'adoneu, penseu que us esteu morint; us esteu morint des que vau néixer; si el dia d'avui fos l'últim, i no us fes por la mort, com viuríeu aquest dia? Doncs us explico un secret: ens estem morint. Però si ens estem morint és perquè estem vius.

Els dies rutinaris són viatges interestelars damunt d'una nau que s'anomena planeta Terra. Viatgem per l'univers, al costat del nostre Sol, vers l'infinit, en companyia d'humans, tots parents nostres; tots similars, en pors, en somnis, en esperances; i tant si volem com si no, continuarem viatjant per l'univers.

Cada dia rutinari amaga un diamant, o dos, o tres... Cada persona amb qui ens topem, i amb qui ens relacionem, és una espurna d'eternitat que esquinça la rutina i obre l'escletxa per on entra l'originalitat inigualable de l'instant (i de la força misteriosa de l'univers) per misèries que tinguem; ens han fet així.

L'amor, entès des de la distància i la discreció, quan cal, i des de la proximitat, quan toca (però sempre amb tota la seva potència infinita), converteix allò que per a molts és rutina en art i en creació úniques.

.

.

La bellesa està feta d'invisible.

La bellesa no es limita al conjunt d'ones de l'espectre electromagnètic que emanen d'una imatge que la nostra ment considera sublim. La bellesa està feta, també, de sensacions, de valors invisibles, de records i d'oblit, de perdó i d'esperança. La bellesa, al costat de la llum que desprèn, hi pot tenir un so, el timbre d'una veu, el significat d'un mot, una manera de mirar, un defecte adorable, un somriure, un estil, una flaire, una manera d'acollir, de celebrar, de plorar o de riure. A la bellesa, tot es barreja, llum sons, colors, formes, valors, judicis, oblits, records, il·lusions... tot es presenta com una única realitat que acceptem o que rebutgem; és per això que la bellesa sempre és subjectiva, perquè, ni que l'espectre electromagnètic deslligui per a tots una mateixa imatge visual, els components invisibles, que depenen més de com som que de com és allò que mirem, són sempre diferents, personals i intransferibles, cadascú té els que té.

Per això pot ser bell el vell o la vella, i pot ser bella l'arrel d'un arbre, l'explosió d'un volcà, un rostre desfigurat, uns ulls guerxos, una veu enrogallada, un cos nu de vuitanta anys, uns cabells blancs, un somriure que deslliga milers d'arrugues.

Per això pot ser horrible un jove o una jove, un passeig marítim, un centre comercial, el rostre d'un àngel, una bossa de pell de cocodril, o un vestit de la millor marca de moda del moment.

Una cançó d'amor pot ser infernal i el so d'una tos pot fer sentir el cel.

Cerquem la bellesa que ho uneix tot, el visible i l'invisible, i ho presenta tot com a una unitat; llavors descobrirem que la bellesa invisible sempre fa bell el visible; fins a límits insospitats. El camí de la bellesa íntegra és sempre sorprenent i imprevisible.

.

.

Els colors de Sallagousse.

Els carotenoides els regalen el groc que encén l'horabaixa.

Les antocianines matisen de roig l'estesa fosca del bosc.

De fet, amb aquests colors, les fulles són menys sensibles a les temperatures baixes, i es fan més resistents a la davallada de la radiació solar; l'any es mor, la llum es fa horitzontal, el sol no puja tan amunt i el paisatge s'emplena d'una claror mandrosa que dura poc. Les fulles malden per poder realitzar la fotosíntesi tant de temps com els sigui possible abans no arribi la cruesa de l'hivern; freturen d'aportar als teixits el màxim de nitrogen. La lluita per la vida els atorga una bellesa nua, mancada de vestits, que reflecteix d'alguna manera la bellesa bigarrada de les nebuloses planetàries, d'on tota la matèria prové.

Les imatges són de Sallagousse, del 31 d'octubre de 2011. La bellesa dels Pirineus a la tardor és una mostra més de la bellesa de l'existència.