Fas deu anys al Vacie

Image of Mike Gonzalez in Wikipedia CC-BY-SA-3.0

Fas deu anys al pati cobert d'heura. 

Un Sol immens adora el teu cos pur. 

Al lluny sents el gemec de la teva mare, que plora per una lletra que no pagarà. El dret honorífic del regne beneeix que tinguis l'obligació de quedar-te sense llar perquè heretes el dolor dels teus pares. Ells van heretar la desigualtat dels avis, i la pèrdua d'un puta guerra, que té els seus morts a les cunetes, i als quals els aristòcrates del sistema no volen dignificar. La dignitat per ells és un «Toisón de oro» i palaus, i cognoms altisonants, i formes majestuoses de superioritats enquistades amb fonaments podrits i empastifats de sang. Es creuen els contes de fades de la seva imaginació, i se'ls en refot la fam dels pobres i la llibertat dels oprimits.

I combreguen. I es creuen els mites dels sants justiciers i matamoros, i de les mare de déus que han rebut medalles de la policia, i dels inferns que acullen els dissidents, i de les aparicions de verges cobertes d'or dansant pels aires, mentre el pobres pastors passen gana i han d'alimentar-se amb l'estramoni que els fa veure mares de déus i que funda santuaris. 

Fas deu anys en un internat de la postguerra. El teu pare ha estat afusellat per roig, i a tu t'han rapat el cabell perquè sentis vergonya. I ho han fet els mateixos que són defensats pel cardenal del Alzamiento, i que tenen la poca vergonya de pronunciar el nom de Crist, tot i ser instruments del diable, en qui tant creuen. 

I ho han fet els mateixos que han posat un rei i un príncep, i uns principis immutables que «todos nos hemos dado». I tot això per alguns és victimisme, o guerres inventades, o dramatismes exagerats. Però tu plores al teu internat de Valladolid, o de Zamora, o de Burgos, o de Tarragona, o de Palma. I el teu pare, el qui t'havia d'abraçar cada nit, es podreix en un nínxol per decisió de les autoritats, que diuen que ho són per la gràcia de déu. I els teus oncles són a les cunetes que mai no desenterraran, perquè els qui no tenen dignitat no ho permeten, tot i que fan de la dignitat el seu vestit; indumentàries que cobreixen un cos miserable que reprimeix les pulsions i que s'inventa mons que no existeixen. 

Fas deu anys al barri del Raval, a la Mina, a Carabanchel, a Vallecas, a La Coma, al Vacie a on et van llançar pedres l'altre dia, a Maribáñez, al Trobal, a Sant Cosme, a Los Asperones, a la Palmilla, al Salobral, a Barranquillas, a Los Palmerales, a l'apuñalá, a la rata, a La Navidad, a Nazaret, al Cabañal, a la Inmaculada, a San Roque, a las Margaritas, a Penamoa, al Almanjayar, a La Alberícia, a Cazoña, a Los Mateos, a La Fama, a Las Cortes, al Puche, al Cerro Blanco, a La Plata, a Las Candelarias, a La Font de la Pòlvora, a Barona, a Otxarkoaga, a Txurdinaga, a Rekalde, a Son Banya, a la Barriada de los Ángeles, a los Mochos, a Campoclaro, a Los Colorines, a Cerro Reyes, a La Paz, a San Blas, a Los Remedios, a Martínez Montañés, a Murillo...

Ei... no entreu a Europa... diuen els pobles que van entrar a Àfrica a caçar persones quan els va sortir dels collons.

Aquest mar que m'acull s'empassa els somnis de color de vida, de fum d'encens i d'or; el mateix mar que embolcalla els cossos nus dels meus; color maragda, guspir d'argent, aroma de pins vora del bosc.  

En aquesta Europa pètria, que es vesteix de porpra i té cos de serp, aquest mar ens arrenca el pensament que havia de construir el futur per camins llum.

I el parlament dels monstres amb corbata negra i ulls de rap content aixeca morals ancestrals d'imperis que compraven nenes a canvi del vesc que amarava els cascs dels vaixells que omplien les terres del sud.

Segle rere segle, els mariners rossos van espletar el bosc, la selva gemada, la sabana immensa, el desert enterc. Sense preguntar si podien fer-ho, van conquerir el món. Com bèsties, salparen per les crestes blanques cap a l'horitzó, pensant en la carn que devorarien al país dels pobres. Avui alcen banderes amb signes de pau i diuen que no. Que ningú no entra a l'Europa lliure que ells han aixecat.

Moralistes laics prohibeixen les fòbies que el remat ha après dels mossèns bestials. Els és ben igual cap a on rau Itaca, el martell de Tor esclafa Odisseu. Vesteixen els cossos dels bous que arrosseguen els jous i l'arada que llaura amb esforç l'animal begut amb licors balmats. Bous enverinats que lliuren la vida a la mediocritat.

Palauets de merda pintada amb efluvis de diamant i d'or. Mentida al matí, mentida al migdia, mentida a la mort. Tothom vol ser "Charlie", però ningú no aspira a ser un ofegat, ningú no és anònim, ningú mai no accepta de dir la veritat.

Europa feixista, sóc mediterrani!    

"El món no canviarà quan jo el canviï, el món canviarà quan jo canviï" o "No és normal, Francesc".

Improvisacions composades a l'instant en què es toquen, 

després d'anys de no tocar el piano.

.

.

.

És sovint esgotador. El ritme de la comunitat humana. La freqüent insensibilitat, sovint innocent i natural. Fenotip necessari per a sobreviure. Però tot plegat és com si dins del cos d'un mamífer competidor hi hagués aparegut pels capricis de l'evolució, una realitat feta per a una tendresa que no s'acaba. 
Esgotador, el fenotip que mou a viure sense la consciència de privilegi. Aquesta consciència torna de vegades després de superar un càncer, o un accident, o per la pèrdua d'algun ésser estimat. Només de vegades. 
Esgotador, el ritme, i, adorables, els individus i el seu valor immens, ni que siguem tots micos. Jo tinc la pega que veig micos. El nen del "Sexto Sentido" deia que en algunes ocasions veia morts; jo en canvi veig micos; i no en algunes ocasions, sinó sempre. I no ho dic en sentit despectiu; els micos som éssers amb una ment privilegiada, no necessàriament quant capacitat racional sinó quant a profunditat emocional, sensitiva, de consciència. Som humans no pas perquè siguem potències intel·lectuals racionals (potser també ho són les abelles), sinó perquè som potencies intel·lectuals sensitives, emocionals, intuïtives... 
Un dels fundadors del moviment escolta a França deia que vivia assedegat de tendresa; necessitava una tendresa que no abundava. La primera vegada que vaig llegir aquesta reflexió no la vaig comprendre; ara l'entenc una mica més. Ens han plantat en un planeta a on l'etologia ens mou a competir per ordre de l'evolució filogenètica. Ens hem fet com a espècie competint, lluitant, guerrejant... La natura ho ha disposat de manera parcialment atzarosa així; i alhora, i a causa també de l'evolució filogenètica, ha aparegut la interioritat que ens fa humans i que ens fa avorrir la competició, la violència, la venjança, la guerra, l'odi... Les persones, que encara no s'han malmès odien l'odi i estimen l'amor, dins d'un cos que s'ha fet al pas de l'odi i de la destrucció del feble. Som el primer graó animal mogut pel fenotip que ens empeny a estimar i a substituir la llei biològica de la guerra pel principi humà de l'amor. 
No és normal, Francesc, donar un cop de puny, no és normal. En un ésser humà, no és normal.  Si algú insulta la meva mare, hi ha mil maneres de manifestar-li el meu rebuig i la meva ràbia; no cal copejar-lo. Els mots no deixen de ser canvis de pressió cíclics a les capes d'aire que arriben a la nostra orella, o combinacions d'ones electromagnètiques que formen colors. La llum i el so no ens fan mal si sabem quina és la veritat. No és normal respondre amb violència, Francesc; i ves amb compte amb el que dius perquè hi ha gent que es pensa que ets infal·lible i es pot confondre. 
És esgotador, molt esgotador, veure passar la tendresa sotmesa al corrent que mena vers la supervivència material. La tendresa ridiculitzada pels sacerdots de l'integrisme neoespartà, vestits de pedagogs, de filòsofs, de pensadors, condemnant el desig dels pares que els seus fills siguin feliços, escollint curosament els adjectius per a vestir de patetisme les idees dels seus rivals ideològics, intentant aconseguir amb la retòrica allò que no aconsegueixen amb la significació dels missatges. Mestres del màrqueting que estrafan titulars escandalosament provocadors per aconseguir ser llegits i escampar així les tesis utilitaristes que perpetuen la llei del més fort en una societat que avança en bucle. Proscriuen la plenitud de l'ésser humà, que es la tendresa, l'amabilitat, el bon tracte, l'amor... i entronitzen la fúria hormonal del mamífer, la contundència del qual consideren terapèutica i enfortidora, votant per la bèstia en aquesta frontera feble i difusa entre el mico evolucionat per la competició, i el mico que s'ha rebel·lat contra la competició perquè se sap humà.

Ni que sigui dins del meu cap, la tendresa existirà i serà superior en dignitat, privilegis i importància en aquest univers que creo. Ni que sigui dins del meu cap. 

Es podran perdre arreu els tresors sagrats de la humanitat, el perdó, l'esperança, l'empatia, l'ajuda... però no estaran perduts mentre jo sigui viu, ni que només pervisquin dins del meu cap. Cada individu, com a creador de l'univers que habita, té el poder suprem de convertir aquests tresors en patrimoni irrenunciable de l'espècie humana. I aquest individu sabrà que, gràcies a ell i a la seva elecció, i mentre ell sigui viu, la tendresa continuarà sent la màxima plenitud de l'ésser humà.

El món no canviarà quan jo el canviï. El món canviarà quan jo canviï.

  .
.
.
.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en la voluntat dels pobles i no en l'anulació dels pobles.

Creiem en l'aprenentatge de les diferents llengües, no pas en la destrucció o el menyspreu de les diferents llengües.

Creiem que no es viu només dels diners, sinó que cal la cultura, la poesia, la ciència, la llibertat, la identitat, el propi segell.

Creiem en la pau, de cap manera en la violència.

Creiem en la llibertat d'expressió, i no entenem que ningú acabi a la presó per unes idees, o per a intentar convèncer els violents que abandonin les armes.

Creiem en el respecte, el seny i la serenor quan es tracta de resoldre diferències, i no pas en el menyspreu o l'insult als que no pensen com nosaltres.

Creiem que només el poble ha de decidir si és nació o no, i que té dret a reflectir-ho a les seves lleis i a proclamar-ho als quatre vents, sense que cap altre llei pugui impedir-ho.

Creiem que podem fer servir la nostra llengua a qualsevol àmbit, als parlaments diferents a on participem, a Europa, a les rodes de premsa, a les escoles, a les universitats, sense que cap enemic de la cultura ho pugui impedir en nom d'un utilitarisme inculte i insensible o en nom de l'odi al desconegut.

Creiem que som i serem lliures ni que ens emmanillin, ni que ens escupin, perquè ningú pot empresonar les consciències que saben a on és la raó, el respecte, el seny i la civilitat.

No t'acostumis mai a que la vida sigui injusta, o per què Bill Gates no té raó.

La plenitud de l'educació consisteix a aconseguir que el fill o filla, l'alumne o l'alumna, valorin els sentiments dels qui l'envolten com si fossin els seus sentiments; i aconseguir-ho sense imposició; i aconseguir-ho de manera que sigui el propi fill o filla, el propi alumne o alumna, el qui decideixi per convicció assolir aquesta fita. 

Per tant, no és fàcil; no s'aconsegueix a força d'energia, ni a través de la disciplina, ni del reforçament de les conductes, ni de l'ensinistrament, ni amb estímuls o recompenses. El procés és un procés de seducció; és, de manera molt pura, un procés d'enamorament i prou. Però un enamorament, que a diferència de l'hormonal, ha d'assolir una profunditat i una maduresa que el facin estable.

La percepció de la duresa de la societat humana, de la presència, en ella, de contravalors materialistes i violents, no ens ha de moure només a preparar els joves per a sobreviure i triomfar en aquesta mena de selva cruel disfressada d'honorable, sinó que, per damunt de tot, ens ha de moure a preparar i enfortir els nens i nenes per tal que es converteixin en agents capaços de transformar la societat, i sobretot per a no permetre que la societat esclafi la seva creativitat, la seva empatia i els seus ideals. Cal que es converteixin en elements actius i passius, en el llevat d'una humanitat millor, que s'acosti als ideals d'amor i de respecte que tothom té al cor i a la ment. 

Els famosos consells de Bill Gates, (o de tants altres pseudotriomfadors materialistes o carques enquistats) sobre l'èxit i la supervivència, són només estratègies parcials que, si no van acompanyades de la priorització dels valors humans transformadors de la societat, no valen per a gaire.

Les persones i els seus sentiments són una finalitat en si mateixes; cadascuna de les persones és un objectiu final, i la seva raó de ser és ella mateixa i les persones que ella estima; en cap cas aquesta persona existeix per a produir res, ni per a generar res més que la seva pròpia alegria, i l'alegria del món que l'envolta.

Si aquells en qui estic pensant volessin no podríem veure el Sol. També podria dir que el fet que un infant mengi només un cop al dia és menys que un deute quedi sense pagar (no és una opinió, és una crítica).

Em fa por aquest món. Em fa por la violència de l'ésser humà quan defensa allò que es pensa que és propietat seva. Em fa ràbia i por l'arrogància del qui nega l'ajut a algú que s'està ofegant, perquè és d'un altre país i perquè vol entrar al teu país sense el permís administratiu que pertoca. Em fan ràbia i por els capitostos que amenacen amb denunciar qui condemni la defensa freda i violenta de les fronteres d'un estat que no fa gaires segles es va endur tot el que va poder de l'Amèrica i de l'Àfrica, als fills de les quals, ara, els tanca les portes. Em resulten vomitius els "patrioteros" que es pensen que valen més que els qui somnien amb una vida millor. Em fan sentir vergonya aliena els qui es pensen que el que s'han trobat en néixer és seu només perquè s'ho han trobat al néixer. 

El dret a la propietat privada de la terra, del país, dels objectes, dels edificis, fins i tot dels sons, de les cançons, de les muses, de les idees, potser algun dia del vent i de la imaginació... ens ofega i ens allunya. La propietat privada és un dogma social defensat amb els màxims rigors a la majoria dels sistemes jurídics per damunt del dret de les persones a una llar, als aliments, a la supervivència... 

Quan defensen la propietat privada, les persones i les societats es comporten com taurons implacables devorant les seves preses. La propietat és un absolut. Els deutes són un absolut; no es poden discutir; algú els ha de pagar; ni tan sols importa si qui els ha de pagar és qui realment els deu; els deu qui la llei absurda que blinda la propietat privada diu que els deu. Els deu qui el sistema proclama que els deu. El deute comença com una pedra que cau en un llac, i que aixeca onades que s'eixamplen i que mai no s'aturen; sempre hi són, ni que viatgin lluny de la pedra que va originar la pertorbació. Algú ha de pagar els deutes, perquè els deutes, segons el sistema, són sagrats; potser déu no existeix, però els deutes sí; potser un infant menja un cop al dia; però els deutes hi són i s'han de pagar; i que un infant mengi només un cop al dia és menys greu que el fet dramàtic que un deute quedi sense pagar. Les bèsties Sapiens, que alguns diuen que no som animals, som així; i ni que sigui tan evident la nostra bestialitat, els mateixos de sempre continuen pensant que som éssers a mig camí de la divinitat; els mateixos que proclamen el dogma de la propietat privada i del valor infinit de les finances. Llops, serps, taurons, tigres... vigileu amb l'Homo sapiens, a més de ser patètic i ridícul, és cruel i molt, molt, molt perillós.   

Que el lloro es quedi d'una punyetera vegada sense xocolata.

.
La igualtat de drets a l'educació hauria de voler dir que ningú veu entorpida la seva educació a causa de no tenir recursos econòmics. La vida és injusta i dura; i ho és en part a causa del fet que aquelles persones que podrien desenvolupar estratègies per tal que la vida fos una miqueta, només una miqueta, menys injusta i menys dura, no fan el suficient; per mandra, per una equivocada jerarquització dels objectius, o per escepticisme.

Quan ens limitem a tancar-nos a la nostra feina, a ocupar-nos d'allò que exclusivament ens toca, no hi ha cap mena de progrés. El progrés ve sempre quan algú va una mica més enllà, i fa una mica més d'allò que li toca, amb l'únic objectiu d'ajudar les persones, de fer arribar la qualitat de la seva feina amb més justícia i amb menys duresa.

L'elaboració dels llibres de text per part del professorat és un primer pas vers la gratuïtat real de l'educació; que ara per ara, per desgràcia, en aquest país és una utopia. Aquesta iniciativa vol ser castrada, per exemple, a Mallorca, ja que el Govern Balear vol imposar els seus propis llibres de text, per damunt de la llibertat de càtedra, impedint que els professors puguin elaborar els seus materials, i abocant per tant les famílies al monopoli de les editorials, que com qualsevol altra empresa, legítimament, tenen ànim de lucre.

Les grans fites socials no arriben només quan vénen donades des de dalt, des dels ministeris i les conselleries; arriben rere l'enginy dels professionals i, sobretot, rere la seva vocació progressista. I la vocació, no és com alguns creuen una mena de do o de fenotip genètic que es té o que no es té; la vocació també es vol, és una qüestió de voluntat, de visió, d'actitud. No només cal exigir professionalitat; la professionalitat la tenen també les formigues, les abelles, les mosques... Cal exigir i esperar vocació de les persones que tracten amb persones. Cal exigir i esperar servei de les persones que tracten amb persones. Cal mostrar un profund respecte pel dolor, evitar els prejudicis i els judicis sense jutge, ni testimoni, ni coneixement de causa. 

El dolor dels infants és sagrat. El dolor de les famílies és sagrat. Cal orientar les estratègies vers l'eliminació del dolor humà. Cal un salt endavant vers una generositat espontània, que reconegui que la xocolata del lloro pot ser per a moltes famílies un carret ple de paquets d'arròs, de sucre, de galetes. Allò que per a uns és la xocolata del lloro, per a uns altres representa els llibres escolars de tot un curs; el material fungible; les sortides que tots faran menys ells; les fotocòpies que tots rebran menys ells; els kits que tots encetaran en un taller, menys ells. El lloro es pot quedar sense xocolata i no passarà res. Les persones no s'han de quedar sense educació pel fet de no tenir recursos. Les persones no tenen l'obligació de poder ser canonitzades per a poder tenir els mateixos drets educatius que qualsevol altra persona. 

Demano, amb urgència, que el lloro es quedi d'una punyetera vegada sense xocolata, que els que se'n riuen dels que volen salvar el món, deixin els seus lloros sense xocolata i que com a mínim respectin el dolor dels pobres. 

Quanta mort!

Bella terra aquesta on es mor el cérvol, per la inconsciència d'uns caçadors que s'omplen de banyes i caps morts, com si escapçar éssers capaços de sentir fos l'esport més gloriós de la vida. 

Bellesa austera la d'un paisatge que acull aquest clam silenciós; els ulls aterrits dels qui moren pel plaer d'uns altres. Sang i por. Estesa d'herba groga bruta d'aquesta sang i amarada d'aquesta por. Silenci de l'oreig estripat pel crit esgarrifós del moribund que veu enfosquir-se un sol preciós.

-Gràcies a nosaltres aquesta espècie encara existeix -. Diuen, a la defensiva. I la camisa els put a pólvora i a excrements d'animal trist i espantat. Van, contra els animals nus, amb armes automàtiques que multipliquen la seva malaptesa d'individus Homo sapiens orgullosos i ignorants de la seva pròpia condició animal. Com si per a justificar els camps de concentració, algú, afeccionat a la tortura, digués que aquests camps garanteixen la pervivència d'una espècie que sadolla els seus pobres instints sàdics. Els supermercats venen carn nascuda per a ser criada i devorada pels humans, sense que matar una espècie lliure sigui necessari; com si la llibertat d'una espècie fos suficient per a convertir el seu assassinat en un dret. 

Assassinat i somriure. Adrenalina i rialla buida. I una cria de cérvol plora perquè s'enduen la seva mare morta, penjada d'un pal; perquè s'enduen, en un episodi d'extraordinària bona ratxa, deu o quinze membres del seu ramat. ¿Fins quan continuarem justificant la violència i la mort en nom d'un plaer innoble, el de dominar i matar els més febles? 

Solidaritat amb La Nau Cal Àfrica...

Sobren les meves paraules. 

El vídeo, que comparteixo des de l'espai de Manu Chao, ens mostra un projecte laboral portat a terme per un grup de persones d'origen africà de Barcelona, que consisteix en la reutilització i possible comercialització de productes llençats als contenidors; un projecte que sembla que no està sent tolerat per l'administració.

Els 300 treballadors pateixen una ordre de desallotjament tot i estar recolzats pels propietaris de la finca i rebre suport dels veïns del barri.
Malauradament, la matinada del 24 de juliol, 50 furgons els Mossos d'Esquadra es van desplegar un operatiu per desallotjar les tres-centes persones.

*

*

A les persones, no ens dóna la gana arreglar el món.

Necessitem 41.000 milions de dol·lars anuals perquè totes les persones del món tinguin assistència sanitària gratuïta. A Europa ens gastem cada any 87.000 milions de dol·lars en cosmètics.

Necessitem 9.000 milions de dol·lars anuals perquè tots els infants del món puguin accedir a l'escola primària. Els ciutadans dels USA, Europa i Japó, gastem cada any 40.000 milions de dol·lars en vídeo-jocs.

Necessitem 17.000 milions de dol·lars anuals perquè tota la humanitat tingui aigua, potable i de sanejament.

Als USA els ciutadans gasten cada any 21.000 milions de dol·lars en gelats.

Garantir la nutrició per a totes les persones del món costaria 14.000 milions de dol·lars. Els ciutadans d'Europa gastem cada any 20.000 de dol·lars en animals no humans domèstics.

(EXPOSICIÓ "CANVI DE RUMB", al CENTRE CULTURAL DE TERRASSA FINS AL 14 de JULIOL)

Salvar al soldat Manning. Saving Private Manning. Comença el judici contra el soldat que presumptament va fer públic un vídeo on es veia un helícopter dels Estats Units assassinant civils.

Un tribunal militar del govern dels Estats Units, país que presideix el nobel de la Pau Barack Obama, comença a jutjar avui al SoldatBradley Manning, símbol de la lluita per la transparència i contra el “culte del secret”, culte que va ser condemnat pel Consell d'Europa al setembre de 2011, pel fet que protegeix crims de guerra.

Bradley Manning està acusat, entre d'altres coses, de filtrar un vídeo en el qual s'observa un helicòpter dels Estats Units assassinant premeditadament un grup de civils a l'Irak; enmig d'aquests civils hi havia dos periodistes de l'agència Reuters.

Bradley Manning ha estat confinat durant mesos en cel·les d'aïllament, passant fins a vint-i.tres hores del dia en una habitació buida a on només hi havia un matalàs i quatre parets. La seva condemna podria arribar als cinquanta-dos anys de presó. La crueltat d'aquest empresonament suposo que és directament proporcional a la ràbia que sent el govern d'USA pel fet d'haver-se evidenciat una vegada més que els seus mitjans de defensa sovint no respecten els drets humans, que la vida de les persones no és tan important com el pragmatisme en una guerra, que la bestialitat no només juga en el costat dels fonamentalistes islàmics. El nobel de la pau Obama, que segons molts ha ordenat de tant en tant operacions destinades a eliminar alguna persona considerada enemiga, sense judici ni procés, va pujar al poder amb la promesa de governar d'una altra manera, de canviar el joc brut, de posar els drets civils al lloc on els corresponen; sembla, però, que per a una persona que s'ha anomenat seguidora de Martin Luther King, els drets civils no poden ser iguals per tothom depenent de la nacionalitat, de la raça i fins i tot dels traços del caràcter. Obama no té gaires somnis; o els somnis que té són tan negres com la consciència de l'integrisme cristià o musulmà.

L'Informe del Consell d'Europa que critica el “culte al secret” assenyala al Soldat Manning com un informador de crims de guerra, de crims contra la humanitat, i per tant una persona amb la qual estem en deute.

Amnistia Internacional, per la seva banda, considera que és un motiu de preocupació que un govern castigui una persona quan obeint la seva consciència dóna a conèixer uns fets que signifiquen una violació dels drets humans.

El nobel de la pau Obama, davant la detenció i empresonament de Manning, va declarar a l'abril de 2011:

“Si em poso a publicar coses que no estic autoritzat a revelar, estic violant la llei. Som una nació de lleis. Nosaltres no decidim individualment com hem d'acomplir les lleis. Ell va incomplir la llei”

El que no diu és que per justícia els que incompleixen la llei, ni que siguin empresonats han de ser tractats amb la dignitat que mereix una persona. El que no diu és la manca de transparència de l'exercit nordamericà pel que fa a les situacions en què ha executat civils. No ha quedat clar què va passar amb el periodista gallec José CousoPermui, assassinat a l'Hotel Palestine de Bagdad per un carro de combat nordamericà. El poder judicial espanyol, submís i diplomàtic amb USA, va considerar l'assassinat dels americans com un acte de guerra i va arxivar el cas que s'havia obert. Un acte de guerra l'execució d'un periodista? L'Obama es disfressa de pacifista i de demòcrata però és un tecnòcrata fred capaç de prémer els botons que calguin per aconseguir l'èxit de les seves estratègies caigui qui caigui. Me l'imagino amb la motxilla a l'esquena pels carrers de Barcelona a l'època en què encara era un desconegut, potser ens vam creuar; llavors tot era possible; ara sembla que la vida de les persones val menys que el poder d'un imperi.

I en Bradley Manning va ser torturat psicològicament després de presumptament fer públic el vídeo on un helicòpter dels Estats Units matava un grup de civils.

El món hauria de crear alguna mena d'associació de nacions lliures, en les quals es respectessin els drets de les persones i no hi hagués ni tortures, ni maltractaments, ni detencions sense càrrecs, ni assassinats indiscriminats en temps de guerra o de pau; d'aquesta manera els estats endarrerits en la defensa dels drets civils, com és el cas dels USA, de molts països fonamentalistes islàmics, de la Xina i d'algun altre de per aquí a prop... que actuen en contra dels drets humans i de la dignitat de les persones, quedarien aïllats internacionalment. Hauríem d'exportar la cultura mediterrània i europea del respecte a la llibertat i als drets humans. ¿De què serveix la seguretat si l'engranatge de les lleis ens esclafa i ens destrueix? Més val córrer una mica més de risc pel que fa al tema de la seguretat, però viure un clima de confiança entre les persones i de llibertats civils i individuals. La falta d'humanitat dels estats que actuen sense empatia i sense respecte als valors democràtics s'ha de vèncer amb la potenciació de la cultura europea i mediterrània de la pau i del respecte a la diversitat i a les persones per damunt de tot. Els països endarrerits socialment, com els USA, que viuen obsessionats pel culte als diners, al capital, al petroli, o a les religions fonamentalistes cristianes o islàmiques, han de ser ajudats i regenerats per la creativitat i la força moral dels defensors de la llibertat.

Llista provisional de morts a causa dels desnonaments.

El nombre de persones que s'han matat a causa de l'angoixa que produeix perdre la casa per no poder pagar una lletra o un lloguer és molt elevat; a la premsa només n'apareixen uns quants. Molts, a més de perdre la casa, quedaven endeutats de per vida.

Es calcula que a l'any 2012 a Espanya, el nombre de morts va ser superior a cent. Al costats dels morts, hi ha els que no han arribat a matar-se, però viuen enfonsats en la depressió; famílies senceres amb infants inclosos.
La banca continua rebent injeccions milionàries.
Molts polítics continuen tenint comptes a Suïssa.

La llar simbolitza la identitat i la seguretat familiar de les persones; si ens roben la llar, ens roben la vida, la tranquil·litat, la seguretat, la intimitat, l'ànima. 

La llar està ancorada a l'ànima de les persones.

Això no ho entenen els qui no tenen més ànima que els diners.

A la societat, hi ha serps humanes, persones que davant del sofriment aliè pronuncien un "Escolti, que es legal!" "No haver-se empenyorat!" "¿Hem de pagar tots el seu mal cap?"  

El que no comprenen aquestes serps, és que existeix un factor atzarós que fa que qualsevol de nosaltres, per mala sort, per les circumstàncies, pugui trobar-se en la mateixa situació; o potser els nostres fills algun dia. El que no entenen les serps humanes és que si decideixen ser serps, seran serps també pels seus descendents.

L'HABITATGE ÉS UN DRET BÀSIC, COM HO ÉS  L'ALIMENT, LA SANITAT, L'EDUCACIÓ... CAL PROHIBIR QUE ES FACI NEGOCI AMB ELS DRETS BÀSICS...

CAL IL·LEGALITZAR ELS QUI ESPECULEN AMB ELS DRETS BÀSICS!

CAL ACABAR AMB EL TERROR LEGAL GENERAT PELS PODERS FINANCERS!

A CONTINUACIÓ, US PRESENTO UNA LLISTA D'ALGUNES DE LES PERSONES QUE NO HAN SUPORTAT L'ANGOIXA I S'HAN SUÏCIDAT, LES ÚLTIMES AVUI MATEIX:   

Parella de jubilats, 68 i 67 anys, Mallorca, 12 de febrer:

http://www.diariodemallorca.es/sucesos/2013/02/12/pareja-jubilados-suicida-recibir-aviso-desahucio/826160.html

Home de 56 anys, Basauri, 12 de febrer:

http://www.diarioinformacion.com/sucesos/2013/02/12/denuncian-nuevo-suicidio-desahucio-vizcaya/1343019.html

Dona de 56 anys que vivia amb la seva mare, Malaga, 12 de desembre

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20121214/54356355075/mujer-suicida-malaga-recibir-orden-desahucio.html

Home de 53 anys de Granada, 26 d'octubre

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/suicidio-granada-antes-desahucio-2234063

Home de 59 anys, de Santesteban, 28 de novembre:

http://politica.elpais.com/politica/2012/11/28/actualidad/1354107537_371737.html

Home de 36 años, Córdoba, 8 de febrer

http://www.diariocordoba.com/noticias/cordobalocal/un-hombre-se-suicida-en-cordoba-tras-reclamarle-un-pago-por-su-casa_781290.html

Home de 62 años, Palma.17 gener

http://www.izca.net/index.php?option=com_content&view=article&id=3773:insurgente&catid=17:estado-espanol

Dona 62 anys, 12 de febrer, Peñafiel, Valladolid:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/hallada-muerta-mujer-desahucio-valladolid-2268510

Home, 50 anys, 16 novembre, Córdoba

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/16/andalucia/1353063184_622757.html

Amaia Engaña, 9 de novembre, Barakaldo, 53 anys

http://www.publico.es/espana/445135/una-mujer-se-suicida-en-barakaldo-cuando-iba-a-ser-desahuciada

Jove, 23 octubre, Las Palmas

http://www.noticiasgrancanaria.com/2012/10/se-suicida-por-desahucio-un-joven-en.html

Classes

Avui, el meu amic Robert Conway estava atabalat, li ha passat de tot; i com fa sovint, m'ho ha explicat fil per randa per a desfogar-se.

Fins avui, el Robert Conway anava a prendre el cafè a un bar que té clients de classe 1 i clients de classe 2. Els clients de classe 1 fan una cua diferent als clients de classe 2. Són dues cues amb igualtat de drets, perquè la Fàtima, la cambrera, va atenent allternativament els clients d'una fila i els clients de l'altre.

Tot seria equitatiu si no fos perquè de clients de classe 1 n'hi ha molts menys que de clients de classe 2; això fa que la cua de clients de classe 2 es faci molt i molt llarga, i que a efectes pràctics, la situació sigui equivalent, o molt similar, a la que esdevindria si només hi hagués una cua de clients de classe 2 i els clients de classe 1 es colessin. Val a dir que els clients de classe 1 tenen més diners i acostumen a fer una despesa més gran. També és curiós el fet que els clients de classe 1, si ho volen, poden anar a d'altres bars, i això la Fàtima ho sap, en canvi, als clients de classe 2 només se'ls permet d'anar al bar de la Fàtima. Sí, sé que la situació és estranya i surrealista, però és així com succeeix, el Robert Conway m'ho ha assegurat, i la llei del país on viu el Robert Conway ampara la situació.

Avui, la Fàtima ha renyat en Robert Conway, perquè en Robert és un client de classe 1 i s'ha posat a la cua dels clients de classe 2, que era l'única a on hi havia gent en el moment en què ell ha arribat; perquè ja dic que de clients de classe 2 n'hi ha molts més. En Robert ha explicat a la Fàtima que ell no podia posar-se a la cua de clients de classe 1 perquè és republicà; i ella li ha respost que d'acord, però que allà manava ella, i que les coses s'havien de fer com ella deia. En robert li ha dit que en això tenia raó, i que a partir d'ara sempre que anés al seu bar es posaria a la cua de clients de classe 1, encara que a la cua de clients de classe 2 hi hagués molta gent, i encara que a la cua de clients de classe 1 no hi hagués ningú. I no ha mentit, si en Robert algun dia hi torna, ho farà com diu ella, si algun dia hi torna... és clar.

.

.

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

L'estupidesa de fer servir la violència.

La violència, l'agressivitat, el menyspreu, l'agressió... destrueixen els fonaments de la causa que pretenen defensar. Si fa pocs dies, en aquest blog, criticàvem l'estranya dèria dels mossos d'estossinar una persona asseguda en una cadira de rodes (entre d'altres agressions), avui, en aquest mateix espai, condemnem l'agressió als representants del poble de Catalunya (entre ells un invident a qui li volien robar el gos). Tota violència és inhumana; i ho és més quan es dirigeix contra algú només perquè aquest algú té determinada professió, o només perquè aquest algú pertany a determinada classe social, o només perquè aquest algú té determinades idees, una manera de vestir, unes amistats concretes. L'hàbit de responsabilitzar una persona a causa de la imatge que ens regala o del grup al que pertany, o de les connotacions que ens produeix, és una bestiesa descomunal a banda de feixisme pur i dur, similar al feixisme dels qui van assassinar sacerdots, comunistes, cristians, jueus, massons, bruixes, heretges, reis...

I a banda de tot això, del que menys es parla és de les brutals retallades que el Parlament ha aprovat i que faran que visquem molt pitjor; retallades aprovades pels representants dels qui van votar. Però la culpa no és dels que els van votar; la culpa (o causa) rau principalment en aquells que no van voler votar per oposició al sistema. No és coherent protestar contra les retallades quan un no ha votat. Els representants dels qui no han votat són a casa ajaguts al sofà. El sistema es canvia principalment des de dins, i treballant molt dur, i amb molta eficiència, rectificant contínuament, suant les llenties, i preguntant-se una vegada i una altra, què més puc fer pel sistema... què més puc fer pel sistema... Si bufa una tempesta per molt que protestis, acampis, o t'indignis, continuarà bufant. Indigna't, però construeix un refugi pels qui estimes. Indigna't, però treballa i respecte les normes de convivència; i si no t'agraden les normes, lluita per canviar-les, però respectant les persones. ¿Amb quina autoritat reclamaràs els drets de les persones si tu no les respectes?

Setanta dos anys de cadenes que encara dringuen.

Entre 367000 i 500000 republicans van passar per 188 camps de concentració de l'Estat Espanyol, de 1937 a 1947, explica l'historiador Javier Rodrigo a “Cautivos”.

I segons Preston, falangistes i soldats es van acarnissar amb les dones dels seus enemics, fent servir la violència sexual, que s'esborrava tot seguit amb l'assassinat. Els mateixos que proclamaven una Espanya Catòlica violaven les dones dels vençuts, i, quan algú del seu propi bàndol els preguntava si potser no s'estaven passant, responien que al capdavall aquestes dones estarien mortes en quatre hores. ¿De què els va servir condemnar els assassinats comesos pels anarquistes (assassinats de sacerdots, de monges, d'empresaris...) si des del poder del propi bàndol vencedor es cometien atrocitats iguals o pitjors? I es varen continuar cometent fins molts anys després de la finalització de la guerra, quan ja no es podia apel·lar a l'èmfasi bèl·lic, a la confusió o a la pròpia batalla.

Avui, a l'any 2011, encara es persegueix un jutge per intentar que els familiars dels assassinats a les cunetes puguin recuperar els seus ossos (un jutge reconegut internacionalment per la seva lluita per la justícia, independentment dels errors que hagi pogut cometre).

No se'ls permet, ni a les víctimes ni als seus descendents, l'ínfim dret de recordar els seus morts injustament assassinats a la flor de la joventut, al·legant excuses farisàiques, fent servir vanament els conceptes de reconciliació i d'oblit per a tapar les vergonyes i la culpa dels del seu mateix bàndol. ¿No és això prendre el nom de Déu en va?

450.000 republicans van haver de fugir de l'estat. 10.000 van acabar a Mauthausen i a Auschwitz; entre d'altres llocs d'horror. Dècades de foscor humana; de la filosofia de la por; d'imposició d'una doctrina i d'una moral concreta i determinada; d'humiliació dels vençuts, dels llibertaris, dels dissidents i dels lliure-pensadors; la grisor de les formes; la supèrbia d'un estat repressor i uniformitzador; l'oligarquia de les classes poderoses amb la connivència dels nobles i de l'aristocràcia; un dictador que va morir al llit, i que va rebre honors d'emperador; un estat que, dissimuladament, manté els poders ancestrals dels Homo sapiens més obtussos, més tribals, menys oberts, i menys intel·ligents des d'un punt de vista emocional.

No es treu les sabatilles de la Kitty. El Nadal dels mentiders, com deu ser?

No es treu les sabatilles de la Kitty, que li ha dut un ésser màgic al llarg de la nit; una nit que tothom diu que és de felicitat. La nena, de pocs anys, té el cor tatuat de penes silencioses; mirades que potser han vist sense saber-ho l'espasa freda del diner que decideix qui sobreviu, qui viu, qui malviu, qui travessa un cami de corsec, qui comparteix casa amb l'angoixa fins que la casa ja no hi és perquè algú que un dia amb eufòria va deixar diners als seus pares li manlleva mercès a un paper fred atapeït de lleis i d'exoneracions, de possibilitats de recurs i molta... molta justícia.

No es treu les sabatilles de la Kitty, són suaus i boniques; alhora ella s'aguanta un plor que vol sortir i no pot perquè sempre queda l'esperança del “potser ho portaran ara” “Potser la bicicleta que en secret vaig demanar d'amagat de la mama apareixerà darrere d'una porta, o a sota d'un llit”. Però de fet la bicileta, en el fons en el fons, tant li és; el que li dol de debò són les cares llargues bo i aquest sol radiant que fa sota d'aquest cel tan net i tan esbandit. Si és bell el sol ¿per què no podem estar contents? Si hi ha tant de bosc, tant de mar, tant de prat, tantes muntanyes, tanta profunditat dins la mar, tanta amplària en el paisatge... ¿per què no tenim res, i el poc que tenim diuen que no és nostre? ¿Per què hi ha qui, mentre aixeca un pal de golf, maleeix la mala sort de la lleugera caiguda de la borsa que li ha fet baixar unes xifres, i alhora la nena de les sabatilles de la Kitty viu en un funeral on ningú no consola els orfes ni les vídues, on ningú no sent llàstima per cap difunt ni li lloa les virtuts i la bonhòmia de cap pobre mort? ¿Per què són tan ben tractats els morts i tan durament jutjats els vius? ¿Per què hi ha qui quan escolta una frase que mou a la solidaritat enmig d'una missa s'aixeca enfurismat i crida que no s'ha de barrejar la política amb la religió? ¿Per què és tan important el mercat dels valors i tan relativa i tan oblidada la importància del somriure de les persones? ¿Per què es vesteixen tan correctament els qui treballen xuclant la vida dels més febles, i donen la mà als presidents i als ministres i als reis i als cardenals; mentre les seves filles són casades per cardenals vestits de porpra, fins que un dia ells van a la presó (i no pas tots)?

No es treu les sabatilles de la Kitty; plora, però a ben poca gent li sap greu que plori; i els que de debò ho senten, són anomenats ingenus, demagogs, sensiblers, adoradors de la confitura i de la blederia.... per la nafra de creure fermament en la idea que defensa que l'essència de la política, de la religió, de la vida... hauria de ser que a tothom li importés de debò de debò el plor dels infants.

Temps de pobreses

L'ombra negra de la pobresa i la mort plana

damunt dels innocents que ploren la misèria

mentre els rics, ben vestits i amb mots serens

justifiquen el seu cinisme.

Pintem de blanc la negra paret d'odi

silenciós i amagat. Vestim de festa

la indiferència freda del senderi,

que malda sols per imatges i rètols,

fama, glòria, bon nom i presència;

mentre els innocents ploren la misèria.

Paguem a trenta dies

i no fiem desgràcies;

tenim massa poder per posar en risc la rauxa

que compta xifres d'èxits i etiquetes.

La Terra, però, benigna 

regala cada dia als més petits crepúsculs auris

i un bri d'alè de vida.

.

.

Cançó trista de la realitat

No tinc llibres.

A casa no tenen diners.

El professor reparteix fotocòpies a tots els meus companys menys a mi, perquè no he pagat la quota de material.

Quan hi ha una sortida, és només a mi a qui passen la carta de pagament i d'autorització de la sortida, perquè tots els meus companys ja l'han pagada.

A la televisió parlen de l'estat del benestar, que ofereix educació gratuïta a tots els nens i nenes del país.

Els meus pares tenen una hipoteca; ja fa dos mesos que no la paguen. Arriben cartes estranyes del banc i del jutjat.

Els meus pares ploren sovint.

Els meus pares no volen fer vaga perquè el seu cap els ha dit que no els renovarà el contracte si la fan. Els meus pares són fora de casa gairebé tot el dia, perquè necessiten treballar moltes hores; gairebé no els veig. Els professors s'enfaden amb ells perquè no poden venir a les entrevistes, perquè no s'atreveixen a demanar un permís a la feina per a parlar amb ells.

Hi ha qui diu que són uns irresponsables pel fet de tenir una hipoteca tan elevada; però quan la van demanar no ho era tant, d'elevada; i no la vaig demanar pas jo, la hipoteca, sinó ells, i vés a saber per què; tothom ho feia, i els bancs parlaven de la facilitat amb què oferien crèdits als clients que se'ls acostessin: “La casa dels seus somnis! No li preguntarem per què necessita els diners!”

No tenim llibres.

A casa no tenen diners.

Els professor reparteix fotocòpies a tots els companys menys a mi, i a quatre més que...

.

.

Quan el món de l'infant s'esvaeix.

El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.

.

.