Un lloc on fugir

Va bé tenir un lloc a on fugir, un espai on sents que tens una pàtria oculta i bellíssima, un lloc que has estat buscant sempre i que no saps com, però l'has trobat, o t'ha trobat. Un braç de terra amb aigua per totes dues bandes; les merismes naturals ben conservades, dunes, el Sol sempre present, un cel tan ample i tan immens que no te l'acabes, el silenci amb els joncs movent-se, el silenci i el vent entre les herbes, el silenci i les ones suaus de la mar, totes les cases baixes i extensions àmplies sense cases. Horaris lents, suaus, amb dinars a les dotze i sopars a les set. Silenci a les nits amb una bonior d'estels i si hi ha Lluna, neta i ben definida. Una platja llarga on tothom va nu; un poble pla, clar, pacífic, on qui vol va nu, una filosofia humanista des de la segona meitat del segle XX; el millor del pensament de França; els valors que fan que les persones siguem molt més que un centre d'interessos, que un instrument; un indret sense lladres ni malfiança; un urbanisme que fa servir els límits naturals del paisatge per aconseguir un aïllament que protegeix el somni.

I ben a prop, un poble per pintar-lo, i que acull art i artistes; i un petit far que Saint-Exupery es mirava des del cel, pel nord, penya-segats ran de platja. I una gastronomia exquisida, amb aigua de l'aixeta a cadascuna de les taules per si només vols beure aigua i no vols que t'obliguin a consumir química.

Un mercat d'ostres, i altres aliments del mar crus i a cops vius, amb vi blanc i salses; i els edificis del mercat, conservant la sostenibilitat rustica d'estructures de fusta que no s'obsessionen amb el perfeccionisme estètic dels enemics de la creativitat.

De vegades va bé que només sàpiguen on ets els qui més t'estimen, i que la resta no et pugui trobar si tu no vols.

Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.

 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.

Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.

Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.

Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.

Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...

Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...

Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.

Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.

Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.