De vegades penso que no soc normal. Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.
El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè.
I aquest comportament és habitual a la societat.
Per això penso que no soc normal.
A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és.
Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor.
És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts.
I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre.
No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”.
Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent.
Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú.
Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música.
Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra.
Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell.
No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré.
Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:
Conec la font que brolla i corre,
encara que és de nit.
Aquella eterna font és amagada,
però jo sé bé on és,
encara que és de nit.
El seu origen no el sé, ja que no en té,
però sé que tot origen d'ella ve,
encara que és de nit.
Sé que no hi pot haver cosa tan bella,
i que el cel i la terra hi beuen,
encara que és de nit.
Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,
i que ningú no la pot travessar,
encara que és de nit.
La seva claredat mai no és enfosquida,
i sé que tota llum d'ella ve
encara que és de nit.
I són tan cabalosos els seus corrents,
que inferns i cels reguen, i la gent,
encara que és de nit.
El corrent que neix d'aquesta font
sé bé que és tan capaç i tan potent,
encara que és de nit.
El corrent que procedeix d'aquestes dues,
sé que cap d'elles no el precedeix,
encara que és de nit.
I aquesta eterna font és amagada
en aquest pa viu per donar-nos vida,
encara que és de nit.
Aquí s'està avisant les criatures,
perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,
perquè és de nit.
I aquesta font viva que desitjo,
en aquest pa de vida, jo la veig,
encara que és de nit.
