Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als
meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i
jo menut sols soc un nen que riu.
El tacte del cartó a
les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps
etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc
racó d’un castell adormit.
Pilots de plecs amuntegats
al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo
el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la
meva ment.
Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo
els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia
que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.
I
veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés
olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el
vidre, tants sabors.
Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.
Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.
J.S.
(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)
Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.
Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala.
Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida, que la traïció.
Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real.
Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.
Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; llavors no et tindré por.
.
.
.
(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)
El vol del vent ballant pels llençols desbocats,
la vela d'un viatge
enllà de la xardor dels topants empedrats
al mar d'unes pupil·les.
Batec de sang bullint a la pell del carrer,
la casa i la botiga.
La vora del parrac, el grinyol del lleter,
la nena que s'ho mira.
El pa la por i el peix, la paraula i el pop,
el pap de la gallina.
El crit de l'eixerit, la cançó del begut,
la taula i la farina.
El fum i la ferum, la fortor i el desig,
el maluc i la figa.
El ball del botiguer, el xerric del metall
de la persiana antiga.
La cursa i el sarau, el gargall del gripau,
la casa de les nines.
L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit
dessota unes cortines.
L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,
el gust de la malícia.
La fam el fem i el fong al rebost del forat
la nit que s'il·lumina.
El far del neó fred a rampeu de Colom,
la festa i la pastilla.
El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,
la mare que somica.
El pare que no hi és, el budell que es contrau,
el germà que trafica.
El carreró moreu, el rellent del botorn
bufant per les sentines.
La llum del paradís al somrís de l'infant
quan torna a néixer el dia.
El plor que ningú sent als voltants del Liceu,
els déus que s'envestiguen.
El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,
la gelor que barrina.
La baralla del boig, la besada del brut,
la malalta que crida.
La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent
de cirera espoltrida.
La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,
la minyona adormida.
Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat
de la xarcuteria.
I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud
que el Dorado somnia.
A l'Asalto el taller, seminari de llums
per obrir les maries.
El Magrib i el romà, el color equatorià
del perfum de la Xina.
El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,
el coco i la morfina.
La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,
el ric i la "querida".
La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,
les escales antigues.
Les antenes i els nens, els amors clandestins,
el trontoll de les bigues.
Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits
quan venteja el migdia.
El mercat i la mort, el sepeli i el goig
la ciutat adormida.
El tros de julivert de la iaia, al cabàs,
ran de la Boqueria.
La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,
la foscor del turista.
El pit amb lluentons de llautó subhastat
de la princesa trista.
El tast del cabaret dels artistes vençuts,
el gall de la corista.
El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,
l'espècia de la vida.
J.S.
.
.
.
(Poema gunayador als Jocs Florals del Raval de l'any 2008)
Qui guia el llapis si el traç
configura el foc dels mots,
arrencant bocins del cos
mistèric de la veritat?
Qui l’escapça quan vol ser
la llum que allunya la por,
esventrant parets de rocs,
estamordint malvestats?
Bulb de la fusta d’un tronc
tòfol del tòpic excels,
que genera el seu vigor
quan s’enlaira cap als cels.
Negre grafit que de nit
il·lumina el firmament;
vera paraula incessant
quan escometem el vent.
.
J.S.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)
Amb el ritme dels humans, faig el camí;
rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix
A poc a poc, faig la pregària del meu joc
d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.
La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,
fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.
Tot es desperta, mai no he entès on és el crit
de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.
Pausadament treballo amb calma per mirar
de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,
si s’enriolen, o si el plor atura l’alè
tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.
Soc capità del meu trepig, del meu batec,
escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,
vull veure els llums de les onades cap al sud
mentre agraeixo tants tresors com he rebut.
J.S.
Joglar de la foscor de l'univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura'ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.
Poeta de la nit que vens i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrers mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta't lluny d'aquí l'esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.
Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta'ns les cançons dels mariners,
i el goig
d'un cremat d'estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l'esguard de les estrelles
mentre el brum del mar farà non non,
i el temps
s'aturarà tan sols un xic per a distreure's.
Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna'ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.
.jpg)
Where are the minds that once cared for me?
They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.
If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.
When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.
Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.
I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?
And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?
J. S.
La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:
A on són les ments que em van guardar?
On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.
Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.
Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant, amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.
Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.
Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?
I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?
J.S.
