Final de la lliga de benjamins. ¡Felicitats a tots els lluitadors!

Avui s'ha acabat la lliga de futbol dels benjamins de segona divisió (grup 8), i us ben asseguro que no ha estat un temps perdut, perquè el temps que dediquem a l'esport de debò mai no és un temps perdut.

Amb l'esport aprenem que no hi ha cap victòria definitiva, que cada triomf és només una petita etapa victoriosa en un camí que no té final; el mateix camí és la victòria, el treball en equip, la il·lusió per superar-se, les petites fites aconseguides, aquell corner ben tirat, aquella celebració tan dolça, fins i tot aquella derrota en la qual ens vam sentir tan units perquè vam lluitar com lleons. El triomf en l'esport no és quedar primers, ni segons, ni tercers... (en tota llista d'equips sempre hi ha d'haver un últim equip) és arribar a comprendre que treballant junts, en equip, podem superar el principal obstacle, que és el desànim i l'obsessió per treure del futbol alguna cosa diferent a la diversió i el coratge.

Igualment, aprenem que cap derrota no és definitiva, i que rere cada ensopegada tenim un llibre obert que presenta davant nostre un munt d'aspectes a millorar per a ser més forts; i, sens dubte, arribem a ser més forts.

El futbol infantil no és una escola de figures mediàtiques, no és el bitllet a la glòria, a la riquesa econòmica, a la mitificada fama... El futbol dels infants és l'escola on aprenem que si no ens esforcem, ens passen al davant amb una facilitat impressionant per molt prestigi que hàgim arribat a tenir; és l'escola on arribem a descobrir que un jugador no pot guanyar tot sol, que podem arribar a fer-ho més bé del que ens imaginem, que potser hi ha jugadors que tenen un dia dolent, però que mai no hi ha, ni hi haurà, jugadors dolents, perquè l'aprenentatge és el principal fruit de l'esforç i de la il·lusió; és l'espai on aprenem que un afalac atorga a un jugador més força que un reny o que un renec, que la felicitació i l'encoratjament són l'arrel del progrés, i que res no és essencial fora de passar-ho bé, fer amics, i treballar tots junt per aconseguir un objectiu; objectiu que si s'ha perseguit amb il·lusió i amb esforç, tant se val si s'aconsegueix o no. El futbol infantil és l'àmbit on sabem que quan un entrenador ens crida (dins d'uns límits de respecte i de constructivitat) és perquè sap que som molt millors del que demostrem, perquè ens vol molt millors; i aquest mateix entrenador, poc després, ens farà una broma, ens somriurà, per a tot seguit tornar-nos a cridar i a exigir quan arriba l'hora de treballar i d'esforçar-se. 
El futbol, i l'esport en general, són la millor escola de la vida, perquè arribem a veure que en el fons no lluitem contra els altres equips, lluitem contra nosaltres mateixos. Lluitem contra el desànim, i guanyem; lluitem contra el pessimisme, i guanyem; lluitem contra qualsevol limitació, i només pel fet de lluitar-hi, ja guanyem; lluitem contra la passivitat i contra el negativisme, i acabem guanyant, encara que pel que fa al resultat puguem perdre, perquè arribem entendre que la victòria rau a la il·lusió i l'esforç sincer.

El nostre equip ha quedat onzè d'una llista de quinze; ha remuntat un inici costós; ha salvat la categoria; ha exhibit una millora espectacular en tots els seus jugadors,  i s'ha superat a si mateix. Enhorabona!

Us torno a posar un dels millors discursos de la història de l'esport; unes paraules per a treure'n suc, i per a fer escoltar i tornar a fer escoltar a tots els infants que volen fer esport i que volen viure amb passió tots els aspectes de la seva vida. 
Mai no hem perdut aquell temps en què hem lluitat i en què hem gaudit. 

Si ens dius adéu...

Intueixo que demà s'acaba una era, un cicle, una part de la història del futbol, i una part també de la nostra història; tant de bo l'errés; tant de bo el que em fa l'efecte que passarà, allò que els ocellets m'han dit, sigui només un fals rumor... però em temo que la dolçor que hem viscut en tants moments dels últims quatre anys es convertirà en un record inesborrable que només ens pot moure a l'agraïment i a l'admiració.

Si ens dius adéu, vull que demà sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant, i sobretot... sobretot... que tinguis molta sort, i que trobis allò que aquests moments històrics o intrahistòrics no et poden donar; per desgast, per esgotament, per la necessitat que tens d'oxigenar-te, o per gaudir amb més serenor dels teus fills.

Si ens dius que et quedes... que el sol faci el dia molt més llarg, i així robar temps al temps, i aconseguir que el cicle s'estiri, i lluitar per gestes noves començant des de zero. És absolutament revifador començar des de zero una altra vegada; i això, quan s'ha guanyat tot, i s'ha perdut també quasi tot, és un privilegi que només els grans esportistes es poden permetre, els que de debò tenen coratge, els que són els mateixos quan guanyen i quan perden; només ells... ho poden afrontar: “Tot guanyat, tot per guanyar...” recordes?

I així, facis el que facis, pren tot el fruit que et pugui donar el camí que a poc a poc escrius per demà. Perquè demà, segur, mancarà el fruit de cada pas, i per això, malgrat la boira, malgrat que cada decisió que prenem té un risc, cal anar endavant i cal jugar. I tu no ets dels que es tanquen enrere; ets dels que són capaços de perdre-ho tot per continuar fidels al futbol que estimen, fidels a l'atac i a l'essència de l'art feta esport. Per això malgrat la boira, cal caminar.

Si continues, no tindràs un camí planer, ni estels d'argent, ni la seguretat de la victòria, ni promeses acomplertes... Però tindràs sort, n'estic segur; perquè els qui es lleven ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, sense excuses ni retrets... i es posen a treballar, són imparables, i sempre guanyen. Un Camp Nou sencer els aclama en la victòria i en la derrota, perquè sempre guanyen. 
Bona sort!

Així, així, perd el Madrid. O les raons per les quals ahir va perdre.

Els temps que corren dins del món del futbol són clarament metafòrics; i del desenvolupament dels esdeveniments se'n poden treure aprenentatges útils per a la vida de les persones.

Quan, en la pràctica d'un esport, la violència deixa de ser una desafortunada excepció i es converteix en l'estratègia d'un equip, es podrà, potser, guanyar una batalla, però, a la llarga, es perdrà la guerra. I la derrota serà responsabilitat de qui hagi decidit l'estratègia de la violència.

Era clar que la manera de jugar de Pepe, fonamentada en l'impacte físic continuat contra els seus rivals i en l'agressió simulada i la provocació, tenia els dies comptats; la seva imminent expulsió era només qüestió d'hores de joc. Cap jugador que tingui aspiracions a triomfar dins del futbol pot fonamentar el seu joc en la violència. El futbol no és lluita lliure. I ahir, Mourinho, Pepe i el seu equip, van recollir els fruits de l'estratègia de la confrontació física. Quan al Barça el deixen jugar a futbol, quan ningú no substitueix un esport que és d'habilitat i d'intel·ligència, per un esperpent patètic de violència disfressada... llavors, sens dubte i de moment, el Barça, la república de Josep Guardiola, ara per ara és el millor equip.

I ara, ni que sigui una obvietat, posaré en dubte la perillosa estratègia de Mourinho de cercar el zero a zero, que alguna vegada li ha donat resultats, però que certament, i segons la meva modesta opinió, a la llarga, i sobretot davant del Barça i dels equips que juguen (o que en el futur jugaran) com el Barça, condueix a la derrota. Perquè buscar el zero a zero té el perill que en un moment donat del partit t'expulsin un jugador i el sistema defensiu que sigui se'n vagi a norris, o que es lesioni algun individu essencial per a l'estratègia, o que algunes de les ocasions del rival es converteixin en gol; i llavors ja no hi ha un zero a zero, ja hi ha un zero a un, i el pla es converteix en un boomerang que aniquila les aspiracions de l'equip. Això és el que li va passar ahir a Mourinho; i com que per a ell és tan humiliant reconèixer-ho, s'inventa culpables; i el que és pitjor, es creu les seves invencions.

Per tant, ahir va perdre Mourinho, ahir va perdre l'estratègia del boicot al joc, ahir va perdre l'estratègia de la violència (igual com va perdre a la final del mundial quan Holanda va intentar aplicar-la); la culpa fou només de Mourinho, de Pepe, i de tots aquells que es pensen que repartint llenya es guanyen títols.

Queden noranta minuts, però m'inclino, convençut, per la victòria; no pas apel·lant a un sentit de justícia universal, que no guanya sempre, sinó més aviat perquè tinc fe en l'eficàcia del sistema de joc modernista de Josep Guardiola; el millor estratega dins del camp, i fora del camp.

.

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.