Diàlegs de processionàries. Thaumetopoea pityocampa.

3ªeruga-Vols dir que anem bé?

2ºeruga-No dubtis de la guia. Saps prou bé que és il·legal dubtar de la guia. Enganxa't al meu cul i no badis.

3ªeruga-Ja és trist, ja, haver de marxar d'aquesta manera del niu. I anem a que ens enterrin!

2ºeruga-Deixa de queixar-te; la vida és una aventura. Si no surts del niu, no veuràs món, no acompliràs els teus somnis. Hem nascut per a volar com les papallones; serem papallones. L'enterrament és un ritus i prou.

3ªeruga-Papallones? Jo de moment només t'ensumo el cul i m'arrossego com un cuc. Que no ho veus? I tu fas el mateix amb la imbècil que tens al davant i que es creu la més llesta. I això que dius que l'enterrament és un ritus... ¡Tres anys enterrades, tia! Només de pensar-hi, em ve un ofec!

2ºeruga-Et mano que deixis de criticar la guia o et deixarem sola i sabràs el que és bo. La vida és com és, no l'he inventada pas jo!

3ªeruga-La vida ens ha fet una plaga, i no ho he triat jo! Que no ho veus? Destruïm els arbres! Emblanquim el verd! Provoquem al·lèrgies! I ara per què nassos ens hem d'enterrar vives?
2ºeruga-És llei de vida. No cal que t'ho expliqui. El nostre pi ja és sec. Ha arribat l'hora i hauries d'estar contenta.
3ºeruga-El que hauríem de fer totes és fugir cap a una altra banda, a un altre pi, al rierol... i abandonar aquesta saba urticant que fa que tothom ens vulgui matar. Ja és hora que ens comportem com als éssers conscients i lliures que som. Fins ara no hem fet res més que arrossegar-nos com bèsties.

2ºeruga-Ens defensem dels animals! Et prohibeixo que parlis així! Les Thaumetopoeas tenim una dignitat infinita! Hem estat creades lliures per naturalesa. No som com la resta d'animals, que es mouen per instint! Sabem on volem anar! I algun dia volarem! Algun dia serem papallones!

3ªeruga-Això és un mite, i ho saps! No ha tornat mai cap eruga de l'altre món per a dir-nos que s'ha convertit en papallona!

2ºeruga-Hi ha qui diu que ha sentit el corrent d'aire de les seves ales.

3ªeruga-Sí, i hi ha qui ha mort esclafada per un camió, o devorada per les flames dels mamífers aquests que ens miren, o cruspides per un ocellot. Som una plaga! I no hem triat ser qui som; ens ha tocat ser plaga.

2ºeruga-Deixar de dir bestieses! Nihilista! Els mamífers aquests que ens miren no poden pensar; nosaltres sí. Ells no saben que existeixen com ho sabem nosaltres; si fossin una mica llestos, no s'acostarien tant. ¿No s'adonen que els podem fotra una al·lèrgia com un campanar? Hauries d'estar contenta d'haver nascut persona i no animal.

3ªeruga-Els animals també pensen.

2ºeruga-Calla d'una vegada i ensuma'm bé el cul o et perderàs.

3ªeruga-Materialista!

2ºeruga-Nihilista! Filòsofa d'estar per casa!

La processionària del pi és un insecte lepidòpter que al final del cinquè estadi larvari, abandona el pi formant processons a la recerca d'un lloc per enterrar-se. Dins del sot de l'enterrament, es formarà la crisàlide. El temps en què estaran enterrades oscil·larà entre un i tres anys. Després d'aquest període, es convertiran en papallones nocturnes, que s'aparellaran i posaran els ous, d'on sortiran noves erugues.

 Papallona de la processionària del pi. 

Fotografia d'Alvesgaspar.

. 

L'estranya vida d'uns cartrons suats, o la rara educació dels bons.

.

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me’n vaig a escola. Són les vuit, i l’aire és gèlid.
En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m’escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n’allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d’en Maties que m’escalfa. A l’últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s’enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m’expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l’aula a l’hora del pati, calculant la hipotenusa d’un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d’altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M’adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure’m brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l’escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d’entre les pelleringues dels meus cartrons.
Com m’ha enganyat! I jo convençut que el cartró era viu!
Ple de fúria, m’adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s’embrutava dins del fang!

.

Oblidar

.

D'alguna manera sé que és aquí; rere el bosc d'alzines sureres, al capdamunt del turó, des d'on la mar refulgeix amb guspirs d'argent. Diuen que les vacances són això, i jo mai no les havia fetes; si més no, unes vacances com aquestes, amarades del misteri d'anar a l'aventura, a la recerca del gran mite, de la gran esperança humana. I és que en un món on tot és taxat, qui pot creure encara en el paradís. Jo ho he fet. Jo he cercat els vells mots ibers que ningú mai no ha estat capaç de desxifrar, i, fent servir la intuïció, que al llarg de l'any em veig obligat a desar al calaix de les utopies infantils, he trobat les coordenades del somni. I sembla mentida que fos tan a prop, que el paradís es trobés enmig d'aquest vendaval d'angoixes que és Catalunya. No m'ho puc creure però sóc al llindar de l'Edèn, i no hi ha parterres amb gespa i flors, ni arpes, ni pomeres. Tampoc no sé per què comença aquí, no veig cap tanca, ni cap paret de boix, ni xiprers i palmes com els dos rius paral·lels d'en Màrius. Però un infant em mira i em diu que ja he arribat, que si vull hi puc entrar, però que si em decideixo a fer-ho, haig de complir les normes. I quan li pregunto que quines normes, em respon que les mateixes dues normes que tots els qui han entrat han hagut d'obeir: despullar-me i oblidar.
-Despullar-me? Del tot? -li demano com un ximple. Es limita a fer que sí amb el cap.
-I oblidar -afegeix molt seriós.
-Oblidar què?
-Oblidar-ho tot.
El cert és que no em sembla tan difícil; són vacances, i a la meva joventut havia passat molts caps de setmana al Càmping naturista del Temple del Sol. Ben mirat, és lògic que el paradís impliqui nuesa. Oblidar, però, em resulta menys comprensible. Li dic que d'acord i em començo a treure la roba. Intento, però, cercar un armari, una guixeta, algun lloc on desar la documentació, el carnet d'identitat, els diners. Em diu que no, que ho haig d'abandonar tot sense preocupar-me de perdre-ho. Em resulta impossible d'acceptar; no puc córrer el risc que algú trobi la mastercard i me la deixi més seca que l'ampolla d'un borratxo. I el carnet d'identitat! I el de conduir! Li explico les meves pors, i, movent negativament el cap, em fa saber que el paradís no és per a mi. Em fa tanta ràbia que d'un estirabot llenço la cartera a l'aire, m'acabo de desprendre de les peces que em faltaven, i creuo el límit ben nu. Llavors veig el nen, que fins ara restava ocult darrere una argelaga i m'adono que també va nu.
-Pots marxar quan vulguis -em fa saber -. Però si ho fas, voldràs tornar; no seràs feliç fins que no aconsegueixis de tornar; i si a l'últim no ho aconsegueixes, mai més no seràs feliç.
-Són només unes vacances -li dic, traient importància al seu dramatisme -. I sóc el cap de personal d'una de les empreses més prestigioses del món.
-No. -em diu taxativament -. Ets el Pere. El Pere sense records. El Pere sense possessions. Ets tu i prou.
I en aquest precís instant oblido la meva feina, la meva família, les meves possessions, el meu passat. No sé res de mi. No sé qui sóc, fora de qui sóc ara.
M'atanso a la platja, enllà del bosc, baixant per un talús pedregós, i descobreixo milers de nens i nenes nus jugant a la sorra. M'acosto a la riba, contemplo el meu reflex a la superfície encalmada de la cala, i em veig com quan era petit, deu anys, no més. Aviat em vénen a buscar per anar a jugar i se me'n va del cap que acabo d'arribar. És en aquest moment quan el nen que vigilava l'entrada del paradís em diu que m'he mort.
-No pot ser! -exclamo -. Si m'hagués mort, vindria Jesús i em castigaria pels meus pecats!
-Te'n recordes dels teus pecats? -em demana amb expressió d'inquietud.
-No. No recordo res del meu passat.
Després m'assenyala una nena de cabells castanys i pell bruna; amb uns ulls grossos i expressius, i un somriure franc.
-La van torturar fins a matar-la; en un lloc que es deia Austwitch -m'explica -. I tampoc no se'n recorda.
-I el qui ho va fer tampoc no se'n recorda? -li dic, esgarrifat.
-Tampoc -diu. I m'assenyala un nen ros amb ulls de cel que pren de la mà la nena bruna. Tots dos caminen fins a una obaga ran de les onades -. Ell és el carnisser que la va torturar, i evidentment tampoc no se'n recorda.
-No és just -faig.
-N'estàs segur?
-Completament! -li etzibo esverat -. Ha de conèixer el mal que ha fet! Ha de comprendre l'horror!
-Potser ja ho ha fet -em diu.
I en aquest moment sento un dring, un brunz, una estridència que fa que totes les criatures mirin al firmament i s'aturin espantades. Algú em sacseja. Obro els ulls i m'amara la foscor de la meva habitació del Carrer del Capità Arenas. La meva dona em diu que si no m'aixeco d'una vegada faré tard a la feina. Damunt la tauleta de nit, el carnet d'identitat, la mastercard, el carnet de conduir, els diners... Després la dutxa, el tern gris, la corbata negra. Surto disparat cap a Diagonal mar.
Un cop a l'oficina, però, no puc evitar de contemplar el Mediterrani, i em torna la imatge del paradís. Obro la finestra. Deixo que la brisa del matí empleni l'estança. Arriba la secretària; decideixo saludar-la amb més tendresa de la que gasto normalment.
-Avui plegarem una hora abans -li dic
-I això? -la sorpresa fa que no aconsegueixi d'amagar-se l'alegria.
-La vida és curta -dic -o eterna, vés a saber! -i mentre faig aquesta exclamació em proposo de tornar sigui com sigui al paradís. I si no hi puc tornar, almenys intentaré portar-lo a Barcelona.

.

Ells tot sols ja s'espavilen.

.

-Papa... és meu... me l’he trobat! –el monstre petit fa veu de pito i m’abraça amb força.
-Fes-li un petó. Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.
I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i l’hi posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.
El monstre petit m’agafa les orelles amb força i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n’hi arrenco una, li tornarà a créixer?
-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.
-Però potser li tornarà a sortir... –i el mala bèstia de monstre petit m’arrenca una orella i sagno com un porc.
-Nena, sigues responsable; que no ho veus que li has fet mal?
-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?
-No és que puguis; és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n’ets la mestressa; altrament dit, la responsable.
I l’animalot m’arrenca la roba; m’agafa amb les urpes i em submergeix dins d’una massa llefiscosa de color marró xocolata.
-No, nena, no –fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen dins dels seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l’aigua.
-Ai... no ho sabia, papa.
M’agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M’endinsa en una piscina d’aigua verdosa.
-Nena! –fa el monstre gros -, que l’estàs agafant pels testicles. No ho veus que està patint?
-Ai! –fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa i rient amb els ulls oberts com plats -. ¿Després li hauré de donar menjar?
-És clar, nena –fa el monstre gros -. Ratolins, sargantanes, ocells... Has de ser curosa i pensar en els aliments que habiten el seu entorn.
I el monstre petit m’entafora a la boca un pardal, amb plomes incloses, una rata de claveguera, la cua d’un gat, i el cadàver d’un rat penat que descobreix mort al carrer. Després em fa un petó.
-Va nena, de pressa, que hem de marxar –diu el monstre gros -. Però hauràs de deixar aquí l’animaló.
-És meu, papa. Me l’emporto.
-Estàs carregada de romanços. Deixa’l aquí, que segur que algú se’l trobarà i l’acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d’humans. Ells, tots sols, ja se saben espavilar!
Tot seguit pugen al plat volador i s’enlairen cap a les estrelles.

.

Walkabout

.

Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius. I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.

Lliçons d'última hora.

.

.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.
-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere. La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.
-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada. L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.
-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.
El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.

Si tothom del món fos "jo".

.

Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:

"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.

Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.

El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "

.

.