La tarda del divendres 30 de juliol de 2010, vam agafar un petit barquet, al costat de 28 persones més, i ens vam disposar a creuar l'estret de Gibraltar fins a 4 milles marines del Marroc per a observar cetacis.
Els primers en ser vistos foren els dofins llistats, ben aviat els dofins mulars, i a l'últim (i les qui varen ser més sociables) els calderons o bal·lenes pilot. També cal dir que en un moment determinat (que va durar uns tres minuts), i en un punt determinat de l'estret, la quantitat d'animals de dimensions gegantines que van passar sota nostre (alguns traient el cap i d'altres a frec de la superfície cristallina) fou tan enorme que no donàvem abast a identificar-los: dues tortugues d'un metre, un enorme tauró de colors clars d'uns 7 o 8 metres, al costat de tots els cetacis que sí que ens saludaven.
Els calderons viatgen en grups de 60 o 70 individus, és estranyíssim trobar-ne algun en solitari si està sa, i tenen una gran curiositat. Igual com nosaltres, aquestes persones del mar tenen dies de tota mena; de vegades no s'acosten, perquè no en tenen ganes, perquè estan menjant o perquè estan de mala lluna; en altres ocasions són ells qui busquen les barques i miren els passatgers. Vam tenir la sort de trobar-los en un dia bo. Feia emoció veure com venien directes cap a nosaltres un cop el motor s'aturava i flotàvem com un tap de suro, es quedaven immòbils a uns tres metres, o treien el cap abombat i rodó per mirar-nos amb ulls de vidre, o creuaven la barca per sota ensenyant-nos la panxa blanca o l'esquena negra com l'atzabeja amb l'aleta grossa. Una d'elles es va aturar i ens va saludar amb la cua. Hi ha qui diu que aquestes persones del mar poden veure l'aura de les persones de la terra, i que segons qui hi hagi al vaixell senten més curiositat per veure-lo, de manera que ja no sabem si som els Homo sapiens els qui els anem a visitar, o les bal·lenes pílot les qui ens estudien.
Els dofins fa l'efecte que són més moguts, salten fora de l'aigua i van en grups més nombrosos, de centenars d'individus. Passen més de pressa vora nostra i no s'aturen com els calderons.
Hi ha dies en què el grup de quaranta orques que habita l'Estret a l'estiu es deixa veure; avui no ha estat així. Tampoc hem vist cap catxalot, ni el rorcual (hagués estat una loteria).
Haig de dir que de primeres desconfiava de l'empresa que ens ha acostat a aquesta experiència inigualable. Sospitava que amagava al darrere alguna mena d'afany de guanyar diners amb els cetacis. No dic pas que no vulguin guanyar diners (tothom qui té un negoci ho vol fer), però vam haver d'insistir diversos dies a apuntar-nos a l'excursió perquè l'empresa no tenia clar que l'estat de la mar garantís seguretat pels passatgers i bones condicions de visibilitat, i en aquestes condicions no organitzava cap sortida. D'altra banda, les hèlices estan protegides per a no ferir els animals, i el biòleg que acompanya l'excursió (un tipus d'aspecte irlandès amb la cara vermella com un tomàquet i un bri de pèl ataronjat) en tot moment informava de les característiques dels animals i d'altres detalls amb un rerefons ecologista força important. L'empresa insisteix en totes les seves informacions, i en els fets, en el respecte als costums dels cetacis, i es limita a esperar que s'apropin, si ho volen, i en cap moment no deixa de fer pedagogia de la necessitat de conservar la biodiversitat.
Haig de dir, que abans d'avistar els primers animals, el barquet (força petit) es movia molt i els no avesats a la mar sentien (sentíem) una certa por (per dir-ho d'alguna manera) a vés a saber què. En el moment de trobar-nos amb els primers individus, però, l'emoció fou tan intensa que hi ha qui gairebé pensava a llançar-se a l'aigua, i el respecte per la força de la mar es va esvaïr del tot. La sensació unànime de tots els passatgers fou de privilegi (hi va haver algun adult que va plorar d'emoció) i també de frustració i de ràbia per com van les coses, per tanta mort a tots els mars, per tant de genocidi, per l'ignorància antropocèntrica de molts Homo sapiens que es pensen que són l'única consciència del planeta, l'única intel·ligència. Al mar hi ha persones que no són Homo sapiens.
Malauradament, també, al mar de l'estret de Gibraltar, sovint hi ha persones que són Homo sapiens i que es veuen empeses a creuar-lo de mala manera deixant sovint la seva vida i la vida dels seus fills sota de la superfície negrenca, de més de vuit-cents metres de profunditat. Aquest és un pensament que no vam deixar de tenir al llarg de tot el viatge. Hi ha molt per millorar, i la indiferència no és permesa. Cal eliminar l'ambició de riqueses il·limitades que és la causa de tots els errors, dels greus i dels molt greus.
"M'agradaria que omplíssiu els mars, i que aquests monos sense pèl, arrogants, ambiciosos i cruels no us exterminessin. Existeix entre vosaltres i nosaltres una connexió natural que va més enllà de les paraules i que destrueix les fronteres i els combats de la lluita d'espècies. Ambdós som consciència."
Robert Conway
POEMA A LA BAL·LENA MORIBUNDA
