Quan somrius...

Els Esperits del Nadal (IV). On és l'emoció quan el cos passa?

La vida, un instant. La vida, un instant etern que no s'acaba. La vida, consciències voleiant en una aparença virtual de color i de formes com un mar de llums; i els colors i les formes que envolten cadascuna de les consciències, les més belles. Sap, el nét d'ulls sincers, que el seu avi, vell i arrugat, és l'ésser més bell de la Terra; la majoria dels adults no ho entenen. Sap, l'infant natural i espontani i que no ha estat enverinat, que, al temps de la calor, la nuesa és el vestit més còmode i que l'ha teixit la Terra. Sap, el nen o la nena, que jugar és important; i que és important riure i cantar i ballar i fer teatre i córrer... però que tot això és important perquè quan ho fem ens ho passem bé, no pas perquè hàgim d'arribar a ser famosos, ni a guanyar diners, ni a ser reconeguts o aplaudits, ni per arribar a ser algú; ja som algú. Tothom és algú.

 És algú el nen que fa una estona ha nascut a Makelfa i que s'acaba de morir sense haver arribat a estar registrat a cap llibre oficial, i que serà oblidat per a tothom com és oblidat el tros de terra d'un penya-segat que el vent aixeca i esmicola escampant-lo per una estesa. Tots els éssers humans són algú, i hi ha una força superior i incomprensible que els coneix tots un a un i que fa que no se'n perdi cap.

Fixeu-vos en la infinita energia pura de tantes persones vives que hi ha per aquí a la Terra. No sé si sou capaços de copsar tota aquesta energia. És una presencia que va més enllà de la matèria que expressa els matisos d'aquesta energia. Potser l'energia surt d'aquesta mateixa matèria, no ho nego pas, però és molt més que aquesta matèria de la qual surt i que canvia cada set anys, ja que les cèl·lules i els àtoms del nostre cos canvien tots cada set anys a excepció de les neurones. No som el cos. Som una cosa que perdura quan canviem cada set anys la totalitat dels nostres àtoms. Som alguna cosa que no s'apaga quan en el moment de la mort es desfà l'ordre dels àtoms que ens composen. Si us fixeu en aquesta infinita (metafòricament parlant) llum que contenen algunes, moltes, totes, les persones vives que ens envolten... quanta llum ens passa desapercebuda! La llum del nen que acaba de morir i de néixer a Makelfa. La llum dels milions de nens que no han pogut progressar perquè hi ha qui diu que seria una tragèdia que els mercats financers fessin fallida si es prioritza la vida humana i la seva felicitat al creixement de l'economia i dels capitals.

I hom podria pensar que aquesta dignitat depèn dels nostres defectes, però no és pas així. La natura ens ha fet com som, i tan sols hem de ser tossuts en el manteniment de la direcció del timó; però fins aquesta tossuderia depèn de tantes coses. La força invisible que ho amara tot estima allò que és feble perquè aquesta força ha creat la mateixa feblesa. Per alguna raó la natura treballa amb espècies que per evolucionar es mengen i competeixen les unes contra les altres, amb individus que per mutació esdevenen febles o perillosos per al grup sencer, amb pulsions sorprenents que provoquen guerres i que causen morts i violències. Allò que nosaltres identifiquem com a defecte o feblesa o error o violència... és un producte natural que no hem escollit nosaltres, i aquesta força invisible, que ho estima tot tant, ens estima ni que per feblesa no l'encertem a l'hora d'evitar el fet de ser actors o protagonistes de les pulsions fosques de la destrucció. El nostre regal és evidenciar que ens rebel·lem contra aquest bagatge natural de misèria i odi, fent servir un altre bagatge que també és natural i que s'anomena empatia, amor, respecte, tendresa, ajuda, solidaritat i llibertat. El premi dels que fan bé les coses no és cap cel enllà de la mort sinó el gust de descobrir que les coses estan una mica més bé gràcies a l'amor del nostre cor i a la disposició a perdre el que calgui per a continuar estimant. El bé és la conseqüència immerescuda d'ell mateix. Si algú carregat de filosofies altisonants i esnobs repeteix allò tant sentit i tan buit que afirma que no hi ha bé ni mal sinó que ens els fem nosaltres, que li pregunti a qualsevol infant si una cosa està bé o si una cosa està malament, ell o ella potser podrà aclarir-li-ho, tot i que també es pot equivocar. Cas que s'equivoqui, busqueu un infant encara més petit, alguna criatura que no sàpiga res més que el que sent el seu cor, i que no pugui estimar els seus mots (perquè no els té) més que allò que el seu cor sap.

Acabo avui amb un poema que fa poc vaig escriure en anglès dedicat a les persones que se n'han anat i que jo estic convençut que continuen vives. Una abraçada de tot cor a tots els que estimeu el Nadal, i als que no l'estimeu, també.

Where is the thrill when body passes?

Where are the minds that one day cared me?

They nursed me more than they nursed themselves.

Some years ago, they went away

to the earth of the landscape.

If they were earth, how could they loved me?

How could they be a pure and strong wish?

If they were thought, how could they die?

The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them

as if they were the air that moves away,

and their heart talked with silent voice

around my skin, and they were wakeful.

Some day they had a whole world inside,

they were as strong and tall as trees.

I was their heritage, their dreams,

but one day they turn into ground.

I can't understand how the thrill

can born or die from dust of stars.

Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,

and star gets dark in coldest night,

where are the minds that one day loved?

.

.

.

.

Els Esperits del Nadal (III). Si algú fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix.

No et vaig poder salvar a Auschwitz, i ara et torno a veure viva. És difícil que la llum que desprens passi desapercebuda. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. La ironia de l'existència és que mai no saps qui ets ben bé del tot; ningú no sap ben bé qui és del tot. I quan en algun moment, la nostra identitat essencial es manifesta, ens sentim profundament sorpresos i l'experiència esdevé  sempre transformadora. De fet, crec que a tothom li hauria d'arribar a passar alguna vegada; tothom hauria de descobrir en algun moment de la seva existència qui és. 
Amiga, et protegiré sempre que pugui. Des del silenci i la discreció, vetllaré per la teva felicitat, igual com vetllo per la dels altres. De fet, tots som molt semblants, només ens diferenciem pel cos; si ens treuen el cos, tots som joies. Si estimo una persona, les estimo totes. Si odio o fereixo una persona, les estic odiant o ferint totes. Si algú  fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, ni que s'ho pensi, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix; aquell a qui fa mal, és ell mateix; aquella a qui fa mal és la meva filla, o la meva germana o la meva mare, o la meva dona. Jo sóc tu mateixa, amiga meva; i el teu somriure és el meu triomf i la meva raó de ser. I quan passis pel meu costat, potser no ens direm res, no cal, l'amor no és esclau de les formes. I tu ets totes les persones. L'únic que ens fa diferents és un cos; i el cos, tan bell, assenyala una bellesa interior i invisible als ulls, encara més bella que el cos. Vas morir a Auschwitz, milers de vegades, milions de vegades; però ets viva, ningú no t'ha destruït. La teva identitat personal viu per a sempre i torna a venir una vegada i una altra; per això ets aquí. I l'amor cada vegada és més gran i cada vegada manifesta més la seva bellesa, la seva humilitat i la seva indestructibilitat. 

.

.

.

.

.

Els esperits del Nadal (II). El bosc, la nit, la neu i l'amor.

Vull escriure sobre els boscos coberts de neu, a la nit i a l'hivern, quan el cel és d'ivori fosforescent i se sent un silenci estrany, de matalàs de sucre. Però em diuen que primer haig de parlar d'amor.

L'amor no és sols allò que hauria de governar les relacions entre els membres d'una parella; l'amor és l'energia que sosté viva una consciència; no té sexe, ni es dedica a negociar interessos. La banalitat dels mots que s'escolten ha embrutat el significat ontològic del misteri de l'amor, que no és un cor de color de rosa, sinó el tresor perdut de la humanitat. La tendresa és l'essència de l'ésser humà. La força intel·lectual més poderosa no és la violència, ni la fúria, ni l'odi, ni els judicis, ni els càstigs, ni les sancions, ni les correccions, ni l'absolutisme... La racionalitat més contundent i resolutiva és aquella que es fonamenta en l'amor a cada persona, al seu benestar i a la seva dignitat.

Amiga meva, l'amor triomfarà sempre; i no parlo d'aquell amor de formalitat, no em refereixo a aquell amor que mou a saludar per obligació. Ni a l'amor dels dos petons obligats, perquè si no... no sé què passa. Ni a l'amor de l'ara haig d'anar-hi perquè si no... se m'enfada. No parlo d'aquesta mena d'amor malalt i atrapat. Parlo de l'amor que actua quan és reclamat, o quan no és reclamat però és necessari. De l'amor que encara que durant llargs períodes no es mostri, sempre hi és; de l'amor que respon quan les circumstàncies l'exigeixen, i que encara que sembli que s'ha refredat, sempre hi és; de l'amor que no accepta perdre cap batalla en la lluita per a defensar la felicitat dels qui estima, encara que, igual com fa l'herba sota la neu, sovint creixi en silenci i no sigui vist ni s'exhibeixi. Parlo de l'amor silenciós i desinteressat, despreocupat de les formes i de les normes d'urbanitat i absolutament compromès amb la feina discreta per aconseguir la pau al cor de les persones.

L'amor no està fet de formes, sinó de cor i de decisió; tot i que les formes, quan hi ha amor, agafen aquelles qualitats que espontàniament agafen, sense que per obligació n'hagin d'adquirir cap de concreta. Un mateix mar forma cales, platges, penya-segats... diferents paisatges d'una mateixa estesa il·limitada d'aigua. Estima, el cirurgià, quan talla la pell i la carn. Estima l'instructor dels pilots quan els sanciona pel fet de no prendre's prou seriosament les normes de seguretat; els està salvant la vida. Estima qui treballa des de lluny, sense fer-se notar, per al benestar d'algú que potser mai sabrà que estan treballant per ell o per ella. Estima qui diu adéu a algú que necessita volar sol, encara que quan es pronunciï aquest adéu el cor es trenqui com si es destruïs per a sempre; com més amor, però, amb més decisió i amb més empenta es pronuncia aquest adéu, maldant perquè el dolor no es noti.

L'amor és infinitament més que el sexe, que el joc, que l'autoritat, que la correcció, que la rialla, que la broma, que la indiferència... Amb el sexe, es pot estimar o es pot odiar. Amb el joc es pot estimar o es pot odiar. Amb l'autoritat es pot estimar o es pot odiar. Amb una correcció es pot estimar o es pot odiar. Amb una rialla o una broma es pot estimar o es pot odiar. Amb la indiferència es pot estimar o es pot odiar. L'amor estima el cos, però va més enllà; sovint estimar un cos vol dir no tenir-lo en compte; sovint estimar un cos vol dir tenir-lo en compte. I el fet de no esperar ni rebre res a canvi, en comptes de ser un sacrifici esdevé, per a qui estima, la garantia de la llibertat. No estima aquell que no deixa lliure qui estima, o aquell que no se sent lliure quan estima.

Però jo volia escriure sobre boscos coberts de neu. Perquè la neu cau en silenci. Al cor del bosc, i a la nit, quan neva, es fa de dia. Una llum misteriosa converteix la natura en l'escenari d'una obra de Shakespeare. Els esperits que han viscut a qualsevol racó de la terra, i a qualsevol època, han estat tots alguna vegada nens i nenes, i en conseqüència, han entès l'essència de la vida, encara que molts l'hagin oblidada. Les persones passem la major part de la nostra vida essent nens o nenes encara que el temps físic de la vida adulta sigui més llarg. Per un nen de dos anys, un any és la meitat de la vida. Per un nen de deu anys, dos anys són la cinquena part de la vida. El temps de l'època en què som infants és molt més llarg que el temps de quan som adults. És per això, entre d'altres raons, que tot allò que passa a la infantesa és més essencial i més influent. 

I per acabar vull dir que, a la nit, i al bosc, en aquesta història que us convido a llegir, un pare, molt gran, i que se sent molt trist, es va cobrint a poc a poc de neu.

EL VENT DEL BOSC

I amb això ja he enllestit aquest segon capítol dels esperits del Nadal. 

.

.

.

Els esperits del Nadal (I). Ningú no mor.

¿Com li podria explicar un Homo sapiens, (que és i que està viu) a una pedra (que és i que no està viva) el que vol dir estar viu, el que vol dir la vida... si la pedra ni tan sols és incapaç d'entendre el que és el llenguatge...?

¿Com podria, un Homo sapiens, explicar a una medusa la configuració dels àtoms, o les lleis que expliquen el moviment dels astres a l'univers, o senzillament què és l'univers?

¿Com explicar a una eruga que quan s'aclofa i s'amaga dins del capoll no es mor sinó que es fa papallona,  si el pobre cuc cec mai no ha vist cap papallona, ni entén de quina manera volar pot ser una via per a continuar existint sense esborrar la identitat de l'insecte que està en evolució?

 De la mateixa manera, sospito que hi ha molt per explicar; molt que, algú diferent a nosaltres, no sap ni com començar a transmetre'ns, perquè la distància intel·lectual i perceptiva entre el que aquest algú copsa i nosaltres és encara més abismal que la distància entre un Homo sapiens i una medusa, o que la distància entre un Homo sapiens i una pedra.

Tan gran és la distància, que no veiem aquest algú, o si més no, no el veiem com ell és de debò; igual com una formiga probablement no ens veu, tot i que pateixi les conseqüències de la nostra existència. Fins i tot una vaca, si ens mira, no comprèn, del tot, el que som, perquè és incapaç d'imaginar una manera de ser diferent a la seva, i tots els individus que distingeix, a tot estirar, els pot arribar a considerar com allò que ella és. 

Els sapiens no veiem aquest o aquests que ens sobrepassen, ens resulta impossible comprendre una existència imperceptible per als nostres sentits, i sabem tan poc! El que veiem no és altra cosa que el model que la ment crea a partir d'estímuls externs a nosaltres, model virtual podríem dir, i és tan relatiu i tan "nosaltres" aquest model, que del que no som nosaltres en comprenem només una petita part de l'ordre i prou. I ens atrevim a dogmatitzar! No sabem res. Ni tan sols no podem dogmatitzar en la negació de l'esperança. No comprenem prou els mecanismes de la consciència per a negar la seva pervivència enllà de la mort. No són tan sòlids els fonaments de la matèria que brollen de la percepció creada per la nostra ment com per a considerar més certa l'existència d'aquesta matèria que l'existència de la nostra imaginació, o d'aquest algú misteriós del qual parlava, o del "jo" que és el centre de nosaltres i que se sent viu i jove ni que el temps hagi malmès l'aparença del cos.

No us entristiu els qui us fixeu per Nadal en una cadira buida a la taula. Ningú no mor. Afirmo una cosa que no sé? Admeto que no puc provar-ho, però tot i així, i sense creure en la doctrina de cap religió, se'm presenta com una evidència absoluta la idea que ningú no mor, que el jo és més real que la matèria inventada per la ment per a comprendre una petita part de l'ordre, i que per tant la mort de la matèria viva no ha de significar per obligació la mort de la ment; perquè no és la matèria viva la qui crea la ment, sinó la ment la qui crea allò que dins del nostre model virtual anomenem matèria viva. Comprenem l'ordre d'una petita part d'una realitat que se'ns escapa i que anomenem matèria viva, però el que copsem no és com ho copsem, és sols un model que serveix per a comprendre una petita part d'un ordre exterior al jo objectiu; la major part de la realitat se'ns escapa, i per tant no sabem si també mor. No podem afirmar que mor aquella part de la realitat que no copsem. 

Sigui com sigui, com a ésser petit i feble que sóc, tinc dret a sentir com a certes algunes conviccions no provades; és el dret a l'esperança. I tinc també el dret a no empassar-me cap invenció humana anomenada religió, que massa vegades s'ha fet servir per a dominar les persones. La majoria de religions estan amarades de misèria i violència humana; misèria que fins i tot està registrada dins la seva doctrina i els seus llibres sagrats. No és la religió sinó la natura la que em regala la sensació de creure en la pervivència de la consciència i d'una existència que canvia de forma però que no s'acaba. I això va sol, sense demanar permís, igual com surt el Sol sense que ningú no ho decideixi ni s'esforci perquè surti. 

John Lennon deia que no li feia por la mort, perquè era com sortir d'un cotxe per entrar en un altre cotxe. Tinc dret a creure el que sento que és cert, ni que com a ésser petit no pugui demostrar tot el que sento que sé. Intueixo que la natura ens fa néixer amb un bri de coneixements heretats, o amb la possibilitat de desenvolupar-los, o amb la capacitat de creure que els tenim ni que sigui per necessitats evolutives. Em limito a expressar les coses com les penso i les sento. 

El que copsem pels sentits és menys veritat que l'existència d'una consciència que és sublim i intocable, i que és estimada infinitament per algú que no sé qui és i per una raó que desconec; però l'amor no necessita raons. 

.

.

.

No es treu les sabatilles de la Kitty. El Nadal dels mentiders, com deu ser?

No es treu les sabatilles de la Kitty, que li ha dut un ésser màgic al llarg de la nit; una nit que tothom diu que és de felicitat. La nena, de pocs anys, té el cor tatuat de penes silencioses; mirades que potser han vist sense saber-ho l'espasa freda del diner que decideix qui sobreviu, qui viu, qui malviu, qui travessa un cami de corsec, qui comparteix casa amb l'angoixa fins que la casa ja no hi és perquè algú que un dia amb eufòria va deixar diners als seus pares li manlleva mercès a un paper fred atapeït de lleis i d'exoneracions, de possibilitats de recurs i molta... molta justícia.

No es treu les sabatilles de la Kitty, són suaus i boniques; alhora ella s'aguanta un plor que vol sortir i no pot perquè sempre queda l'esperança del “potser ho portaran ara” “Potser la bicicleta que en secret vaig demanar d'amagat de la mama apareixerà darrere d'una porta, o a sota d'un llit”. Però de fet la bicileta, en el fons en el fons, tant li és; el que li dol de debò són les cares llargues bo i aquest sol radiant que fa sota d'aquest cel tan net i tan esbandit. Si és bell el sol ¿per què no podem estar contents? Si hi ha tant de bosc, tant de mar, tant de prat, tantes muntanyes, tanta profunditat dins la mar, tanta amplària en el paisatge... ¿per què no tenim res, i el poc que tenim diuen que no és nostre? ¿Per què hi ha qui, mentre aixeca un pal de golf, maleeix la mala sort de la lleugera caiguda de la borsa que li ha fet baixar unes xifres, i alhora la nena de les sabatilles de la Kitty viu en un funeral on ningú no consola els orfes ni les vídues, on ningú no sent llàstima per cap difunt ni li lloa les virtuts i la bonhòmia de cap pobre mort? ¿Per què són tan ben tractats els morts i tan durament jutjats els vius? ¿Per què hi ha qui quan escolta una frase que mou a la solidaritat enmig d'una missa s'aixeca enfurismat i crida que no s'ha de barrejar la política amb la religió? ¿Per què és tan important el mercat dels valors i tan relativa i tan oblidada la importància del somriure de les persones? ¿Per què es vesteixen tan correctament els qui treballen xuclant la vida dels més febles, i donen la mà als presidents i als ministres i als reis i als cardenals; mentre les seves filles són casades per cardenals vestits de porpra, fins que un dia ells van a la presó (i no pas tots)?

No es treu les sabatilles de la Kitty; plora, però a ben poca gent li sap greu que plori; i els que de debò ho senten, són anomenats ingenus, demagogs, sensiblers, adoradors de la confitura i de la blederia.... per la nafra de creure fermament en la idea que defensa que l'essència de la política, de la religió, de la vida... hauria de ser que a tothom li importés de debò de debò el plor dels infants.

Bon Nadal, des de la mar que porto a dins.

Bo i ser Nadal, tot s'ha de dir, després de l'abús d'aliments, neons, estridències, consum... un enyora, des de la foscor del fred, aquells espais de llum que quan la calidesa torni, ens acolliran amb una tendresa especial.

Des d'aquest temps de festa i soroll, recordo els paradisos eterns que conservo a dins enmig del fred i de les veus desafinades d'uns veins que celebren un sopar de Nadal d'aquells tan tradicionals...

Repeteixo, i mai no me'n cansaré, fraternitat i tendresa per tothom.

Però ara permeteu-me substituir els turrons, les cintes de colors i les "sambombes" per una cala perduda enmig de la natura, i res més.

BON NADAL!

BON NADAL!

Al llarg dels últims dies he realitzat un petit exercici de pràctica literària improvisada. Sense argument, m'he llançat a escriure una història que no sabia on em duria, com aquell que sense destinació, agafa un camí indeterminat. M'he acostat a un Betlem etern, de ficció, gratant dins els racons dels meus records i del meu inconscient.

Poso punt i final a aquest exercici que he portat a terme més com a disciplina d'aprenentatge que per gust. El meu camí literari és un altre: necessita que l'argument estigui perfectament definit abans de començar a traçar un sol mot; necessita, també, caminar per escenaris no escrits, i el de Betlem ha estat escrit i reescrit un munt de vegades; necessita la frescor de la neu, del bosc, de la natura, austeritat de mots i un xic de poesia amagada rere una prosa curta. Tot plegat ben diferent a aquest Viatge al Pessebre que deixo en aquest blog com una ofrena a l'exercici de dit, sense més pretensió que fer footing (literàriament parlant).

Aprofito per a desitjar un BON NADAL a totes les persones de la humanitat: laics i creients, jueus i gentils, protestants i catòlics, budistes, agnòstics, ateus, arbitres de futbol, dentistes, controladors aeris, ministres, botiguers, fabricants de mitjons, cantants, tertulians de televisió...

Digueu-li soltici, Nadal, Quetzcoatl o Festa de la Llum... Que duri molts anys la festa que reivindica l'amor i la fraternitat entre totes les consciències.

.

.

Viatge al pessebre (VI). Nit de Nadal.

En Quirze reconeix que la nau dels homes del segle XXI, malgrat les seves limitacions tecnològiques, té un aspecte encisador; i que sens dubte es tracta de l'estel de Nadal que la Bíblia narra en una infinitud de línies temporals. Potser per això accepta de pujar-hi i fer-hi un tomb, dirigint-se, amb el GPS, fins al punt que els ha convocat a tots en aquest temps i en aquest espai. En Quirze els revela l'instant exacte del naixement, mercès a les investigacions del tercer mil·leni.

Al llarg del trajecte, contemplen estranys llampecs que espeteguen al voltant de la volta del cel.

-Hem tingut sort. Molts intenten d'entrar i no poden. -explica Quirze.

-Què vols dir? -demana Joan.

-Els del meu temps han blindat l'espai-temps d'aquestes coordenades; ecologia dimensional.

-Collonades! -exclama Manel.

-No són collonades. A l'espai-temps també hi ha d'haver parcs naturals. Si no n'hi haguessin els turistes degradarien excessivament el futur; ja prou malmès està.

-Així doncs, allà a on anem, només hi serem nosaltres? -pregunta el cardenal Urueña.

-Probablement. Però no se sap mai. El futur és immens. No es pot descartar que alguna civilització de desenes de milers d'anys endavant hagi aconseguit de saltar-se les proteccions.

-Has viatjat mai cap al teu propi futur? -li pregunta en Joan.

-Sí, però n'hi ha tants, de futurs! -exclama en Quirze -. I cal anar amb compte.

-Amb compte?

-És clar! -exclama com si fos evident. Tot seguit somriu compassivament -. Vosaltres sou els pioners dels viatges; cal comprendre la vostra ingenuïtat. Heu de saber que quan vas al passat ja no pots tornar al món que vas deixar. T'encamines sens remei vers un futur desconegut. De cada instant brollen infinits futurs diferents, i cada consciència només pot caminar per un d'ells. Si torneu enrere, a qualsevol punt del passat, en aturar-vos, qualsevol línia temporal que agafeu us conduirà vers un futur diferent. Heu perdut per a sempre el vostre món. Si torneu al vostre temps hi haurà persones diferents a les que hi havia quan vau partir. Els resultats dels partits de futbol, de les loteries, la climatologia... tot serà diferent, perquè depèn de magnituds físiques indeterminades que obeeixen les lleis de la quàntica. I la quàntica funciona amb l'atzar. Els òvuls que us han fer qui sou seran fecundats per espermes diferents i ja no sereu vosaltres, ni els vostres pares seran ells, ni els vostres avis. Viatjar al passat és perdre per a sempre el vostre món; potser per això a vosaltres, als primers viatgers, la història de la ciència us considera uns herois. Quan jo anava a escola, sortíeu al meu llibre de tecnologia.

-Impressionant -fa joan.

-No he entès res -conclou el cardenal Urueña.

-El gran problema dels clergues, i de l'església en general, és l'analfabetisme científic dels seus pensadors -assevera Quirze -. Una mica de ciència ens hauria estalviat un bon feix d'injustícies.

-Veig que el futur també és ple d'ateus i de laïcistes. -pronuncia, amb fredor, el cardenal.

-Vostè no sap si sóc ateu o creient. Hi ha moltes formes de creure.

-Oi tant! Sobretot quan un es fabrica un déu a la seva mesura.

-De déu, jo no en sé gaire -en Quirze es comença a posar nerviós -. Potser perquè ell no se m'ha mostrat excessivament. En tot cas prefereixo no inventar-me'l com fan les seves sectes.

-Tranquils, companys, tranquils... -diu Joan intentant de posar pau-. No discutiu, que no us posareu d'acord; que sou d'èpoques massa diferents i això pesa força.

-A la meva època, també n'hi ha uns quants com aquest -fa Quirze amb expressió de desesper.

-Estem arribant! -crida Pere, emocionat, fent-los perdre el fil de la discussió.

A l'exterior de la nau la foscor és tan intensa que es fa difícil distingir res fora del lleu guspireig d'una foguera envoltada d'ombres.

-Atura't al damunt de la construcció! És com un estable, oi? -demana Manel.

-Per què damunt de la construcció? I si s'ensorra? -demana Marcus, que fins al moment havia romàs callat de tan fora de lloc com se sentia.

-Perquè al meu pessebre jo sempre posava l'estrella damunt del portal.

-Ja hi tornem! -exclama en Joan burleta -. I després algú s'ha de posar a cagar, oi? En tot pessebre hi ha d'haver un caganer!

-Deixem els sentimentalismes, senyors -decideix Pere -, i aturem la nau a una certa distància de l'estable, no fos cas que provoquéssim una desgràcia.

Caminen pel sòl estopós del camp de Betlem en direcció a una foguera immensa que un home d'una cinquantena llarga d'anys va atiant. L'home du una túnica fosca, una mica esparracada, i té una barba que li arriba al pit.

-És Sant Josep! -exclama en un mormoleig el cardenal. El fan callar.

Arriben fins al personatge i el saluden.

-Shalom!

-Shalom! -respon l'home, amb un punt d'inquietud a la mirada.

-Som àngels de Yaveh i venim a adorar el mesies! -exclama Quirze, amb la túnica blanca refulgent i la mà dreta alçada amb el palmell obert.

-Calla boig! -protesta en Joan -. Ni ell ni cap de nosaltres no som àngels. Som homes com tu, i ens agradaria molt veure el nen i la seva mare.

L'home de la túnica fosca sembla atordit.

-D'on veniu, i qui sou? -demana amb desconfiança.

-Venim d'un país molt llunyà. Hem vingut seguint l'estrella -explica en Manel -. Sabem que la teva esposa ha tingut un fill, i que aquest nen és especial.

-Sí... bé... Jo sóc només un home humil, i tan sols intento sobreviure. I últimament només em passen coses estranyes. No sé gaire de què em parleu... però si voleu veure Miriam i el petit Yeshua... us els presento.

-Valga'm Déu! -exclama el cardenal -. Hem encertat de ple! Verge Santíssima!

-Tranquil, eminència... -fa Joan -. Mantingui la serenor, que són persones com nosaltres.

-No són persones com nosaltres! -el clergue s'enutja -. El que passa és que tu ets un descregut!

-Feu el favor de deixar de discutir que encara l'espantarem i no ens deixarà veure el nen! -exclama Quirze.

Arriben a l'estable. Al fons de la construcció de fusta, apareix la paret de la muntanya i una cova esculpida dins la roca. Primer hi entra Josep, i després els visitants. El primer que els sobta és la fortor de l'ambient, la pudor d'excrements, i la claror ataronjada i dansant d'una petita foguera que il·lumina la cova.

-Miriam! Ens vénen a veure!

Ajaguda a terra, damunt d'una manta, molt a prop de la foguera, una nena d'uns dotze o tretze anys els mira amb ulls d'espantada. Als braços hi du una criatura adormida.

-Bona nit! -van dient els homes, un rere l'altre. La nena els somriu amb timidesa.

-Aquesta criatura no pot ser la Santíssima Verge -assegura el cardenal.

-Per què dieu això, eminència? -demana Joan.

-Que no ho veus? Si va bruta com una guilla. Déu meu, quina pudor. I no té ni dotze anys. I aquest nen que du als braços, si gairebé és negre!

-Parli amb respecte -li diu Quirze, parlant amb una seriositat que fins ara no havia mostrat -. Estem a casa seva, com a mínim hem de respectar la seva hospitalitat.

-Casa seva? -continua, el cardenal, mirant a tort i a dret -. Això no és casa seva, en tot cas és un pessebre. I per aquests paratges n'hi deu haver molts de pessebres. Sens dubte, és un error. Probablement Jesús està naixent en algun altre indret d'aquest poble.

-A qui busquen? -els pregunta Míriam, visiblement incòmoda.

-Busquem una mare verge! -crida el cardenal.

-Una mare verge? -demana la noia -. Però com pot ser això? -i trenca a riure.

-Ja he sentit prou! -fa el cardenal. I s'aixeca bruscament -. Us espero a la nau. No puc suportar aquesta pudor ni un segon més.

Rere la noieta, i enmig de la penombra, esbufega un bou.

La noia entristeix la mirada.

-Ho sento -diu -. Si he dit alguna incorrecció, perdonin-me.

-De cap manera -fa Joan -. Puc fer un petó al nen?

La noia li posa la criatura als braços, i Joan, que no creu en res, sent un truc al cor, com un desig intens de creure que aquell ésser petit i indefens és el creador de l'univers. De moment, però, es limita a fer-li un petó, i, sense saber per què, es posa a plorar. El nen obre els ulls i li somriu.

Un a un, la resta d'homes van agafant la criatura, la besen, somriuen, la bressolen. A l'últim la tornen a la seva mare, que apareix satisfeta i tranquil·la.

S'acomiaden de la família i surten de la cova.

-Ja està! -fa Manel, amb llàgrimes als ulls.

-Sí, increïble! -exclama Joan.

-I sa eminència, on és? -demana Pere.

-Deu ser a la vostra cafetera, esperant de marxar al segle XXI -diu Quirze.

-No deies que en una de les línies temporals es quedava amb Jesús? -li demana Joan.

-Sí, però no pas en aquesta.

-Jo em quedo -decideix Joan.

-N'estàs segur? -en Quirze ho pregunta tenint molt clara la resposta.

-Del tot.

*

Deu anys més tard.

El veu al cep. Les mans travades a la fusta. Els turmells al costat de les mans. La columna torçada fins que el nas gairebé li toca la pols vermella del camí. S'hi acosta. Li acaricia els cabells atapeïts de polls que salten. El castigat alça com pot els ulls i el veu plorant.

-Fuig canalla! -li etziba, escopint-lo.

-Per què t'han posat aquí? -li demana el nen sense immutar-se

-No n'has de fer res. Fuig! -crida; i estossega; i mou el cap per espantar-se les mosques que se li enganxen a l'esquena nua. Una nena de la mateixa edat que el nen s'apropa a l'home i li acosta un bol d'aigua als llavis.

-Per què està aquí? -demana el nen a la nena.

-Perquè no ha fet tota la feina com calia. -respon ella sense mirar-lo als ulls.

-Quina feina? -insisteix ell.

-La seva feina. La que havia de fer. -la nena s'eixuga una llàgrima.

-Marxa! -crida l'home, des del terra, esverat, dirigint-se al nen -. Filla! Llança-li una pedra! Fes-lo fora! Si ve l'amo encara et castigarà a tu per estar de xerrera. Fes-lo fora!

La nena agafa un roc i el tira als peus del nen sense gaire convicció. Ell fa un salt però no se'n va.

-Qui és l'amo? -demana, el nen, tossut.

-L'amo és l'amo -li diu la nena. Nosaltres som de l'amo.

-I tu? Algun dia et voldries casar amb mi? -pregunta el nen.

-Jo sóc una esclava... com el meu pare. -respon ella. Tot seguit, corre cap a dins de la casa. L'home des del terra continua insultant el nen, que malgrat tot, agafa el bol d'aigua i l'hi torna a acostar als llavis.

*

Viatge al pessebre (V). Un dia abans de Nadal.

Passa el dia ensenyant-los les rodalies. L'enuig inicial se li transforma en resignació. Fet i fet, ells manen, ells l'havien de venir a buscar; encara que no des de quaranta anys més al futur de la seva partença. Per què han trigat tant?

El cardenal s'esgarrifa de tanta misèria; la manca d'higiene, les mirades animals dels impulsos no educats, les riallades, la lepra... S'amaga el fàstic perquè sap que d'ara endavant aquest serà el seu món. Manel i Pere intenten ser tan educats com poden amb Joan, el viatger. Li agraeixen la comprensió, valoren el seu heroisme; digne d'admiració, tenint en compte que no té fe en Crist com a Déu vivent. I en Marcus, destarotat, rep una lliçó accelerada d'història humana, la història del futur de la seva espècie, i diu que vol viatjar amb ells al segle XXI i que sigui el que Apolo vulgui.

A la vesprada, tornen a la nau: una esfera daurada inserida al cor d'un estel de tres dimensions; i se'n van a fer un passeig a temps real, sense desplaçaments temporals.

-Hi ha una funció que no coneixes -diu Pere al viatger

-...?

-Un GPS temporal.

-Què vols dir?

-Tenim les coordenades del punt del naixement; el que es visita en peregrinació al segle XXI.

-El que se suposa que és el punt del naixement.

-Sí, però la suposició té molt de fonament; i si no és allà, serà a cinquanta metres.

-Però us falta conèixer l'instant.

-Exactament. Tu no en saps res?

-Només porto dues setmanes aquí. El que sí que sé és que hi ha un cens. I he trobat l'hostal.

-L'hostal? El de Betlem?

-Sí.

-Ah, molt bé! Ara farem cap vers el pessebre.

-Ara?

-Sí.

Pere introdueix les coordenades, i la nau s'alça fins al punt que el Sol, que ja s'amagava, torna a il·luminar-los amb els últims raigs del dia. El viatger assaboreix el plaer de volar quan el fons és de vidre transparent, mai no s'hi ha acostumat. Ens deixem atrapar per la rutina, que s'endú la bellesa de les primeres sensacions. Amb l'acció de volar mai no li ha passat; sempre fimbra.

-Espera. Allà! -crida en Manel -Una llum blavissa! Atura't, Pere, atura't. Enfosqueix. Que no ens vegin.

-Si enfosquim no podrem volar més de trenta segons.

-Doncs aterra. A les fosques. Apaga els llums i aterra.

Caminen, allunyant-se uns cent metres de la nau, fins a una claror blavissa que dibuixa ombres gegantines al sòl de Betlem. El focus els queda ocult rere unes palmes. Algú es mou i dansa al seu entorn.

-Déu dels cels! És un àngel! És l'àngel i els pastors! -exclama el Cardenal Urueña, caient de genolls. Tots plegats s'amaguen rere unes alzines.

-“Glòria a Déu a les alçades i a la Terra pau els homes, que són estimats per Déu! Aneu i digueu als vostres companys que ben a prop d'aquí, allà on deixeu reposar els vostres animals, està naixent el salvador de la humanitat, aquell qui portarà el missatge que esteu esperant!” -l'àngel va vestit amb una túnica blanca que refulgeix, i té aspecte humà; és força jove.

Els pastors es posen a córrer i fa l'efecte que tenen molta por. L'àngel continua amb els braços oberts, i, quan es queda sol, es tomba vers els viatgers del temps amb expressió de burla.

-Sortiu de l'amagatall, capsigranys! Sóc un company!

-Un company?

-Sí. Fa milers d'anys que sabia que éreu aquí. Els llibres sagrats del meu temps parlen de vosaltres.

-Jesús! -exclama el cardenal, posant-se la mà al front.

L'Àngel es presenta.

-Quirze. Quirze Jofresa Nascut mil tres-cents vint-i-dos anys després de la vostra marxa.

-I et dediques a enganyar pobres pastor? -li etziba Joan.

-Joan... Joan... el moralista... Heu vingut a la trobada de viatgers del temps més nombrosa de tota la història dels Homo sapiens. La primera trobada fou el 7 de maig de 2005, a l'East Campus Courtyard de Cambridge; la recordeu? Doncs allò van ser (o seran) quatre gats si ho comparem a la gentada que es reunirà aquí en el moment del naixement de Jesús. I sàpigueu que jo només vetllo perquè s'acompleixin les escriptures. Hi ha d'haver pastors.

-Si. I un caganer. -fa Joan -. Podries ser tu.

-Molt graciós -respon Quirze -. I que consti que vinc a ajudar-te.

-A mi?

-Sí. Ets tu qui s'ha de quedar amb Jesús, i no el carca del cardenal. -diu, i es mira el clergue amb una ganyota de menyspreu -. No et vull explicar els efectes que varen produir damunt la humanitat la seva influència en Jesús.

-Així doncs... si vaig produir aquesta influència tan negativa... és que em quedo jo i no l'ateu aquest! -exclama el cardenal amb to d'ofès.

L'Àngel, en Quirze, es tomba vers els altres homes amb expressió de desesperació i pregunta retòricament:

-¿Que és que no els obligueu a formar-se una mica en ciència abans de deixar-los pujar a la vostra màquina? Eminència! En una de les línies possibles de futur, vostè es queda aquí; en una altra de les línies s'hi va quedar en Joan, raó per la qual vostès han aparegut en aquesta mena de cafetera en forma d'estrella; i en una altra línia de futur, s'hi torna a quedar en Joan, gràcies al fet que sóc aquí i que me'n cuidaré personalment. No subestimin la meva tecnologia. Per a mi, vostès, són prehistòrics.

-Això que expliques també ho sabem al segle XXI -diu en Manel.

-Tu, potser sí. ¿I també sabeu que a cada instant es genera una xifra desorbitada de línies de futur diferents, i que cada consciència va a espetegar a cadascuna d'elles, de manera que a cada instant es multipliquen les consciències, i que per tant cada persona té molts jos futurs en diferents línies?

-Deixeu córrer... -fa en Joan -. Jo el que tinc ganes és de veure el nen i fer-li un petó...

.

.

Viatge al pessebre (IV). Dos dies abans de Nadal.

Els veu davallar de la nau amb aire de fatxendes; ningú no diria que són científics. I la discreció, de totes totes, no és el seu fort. El viatger els reconeix de seguida. Estan més vells. Quaranta o cinquanta anys més vells que l'altre dia quan s'acomiadà d'ells a l'hangar de la Fundació. Tots dos homes vénen acompanyats d'un tercer personatge ensotanat a qui no sap identificar. Marcus és a terra, prostrat, tremolant com una fulla sense comprendre res de res.

-Què hi feu aquí? -els demana el viatger sortint de rere un bruc i espantant-los de valent.

-Dimonis, Joan, quin ensurt! No ens pensàvem que fos tan fàcil de trobar-te. -diu un d'ells; el que llueix un bigoti petit i retallat i va vestit de militar.

-Sóc jo qui us ha trobat, Pere. Seria impossible no aconseguir-ho amb el circ que esteu muntant. A hores d'ara tot l'exercit de Roma estarà en camí per a venir-vos a adorar. -diu això i es tombà cap a Marcús que aixeca el cap i fa uns ulls com plats. Resta immòbil, paral·litzat, sense esma per a pronunciar cap mot.

-Venim del temps “quaranta”, comptat des de la teva partida -fa l'altre home, un dels dos que coneixen el viatger, concretament el que du una camisa de quadres i uns pantalons texans.

-Prou que ho veig, Manel; esteu fets unes bones mòmies. I per què tants anys després de la meva marxa? I el mossèn qui és?

-Eminència... -el recitifica Pere -. És una eminència. Et presento el cardenal Urueña, nunci del Vaticà a l'Estat Espanyol.

-Alsa aquí! -exclama el viatger -. Ha vingut a conèixer el protagonista de la seva fe? No li fa por decebre's?

-No facis broma, Joan. Sabem més que no et penses. Concretament sabem més que tu sobre els efectes de la teva missió.

-Els efectes de la meva missió?

-Exactament. Els efectes de la teva missió. Perquè el cas és que al temps del que venim sabem molt bé, i fil per randa, tot el que faràs quan trobis el mesies.

El viatger resta en silenci. Es grata el cap. Tus.

-I què se suposa que faré? -demana finalment un xic nerviós.

-No és tan sols el que faràs, fill meu -li diu el cardenal Urueña -. És més el que no faràs que el que faràs. Per això som aquí. Per a substituir-te en aquesta meravellosa missió d'acompanyar el mesies en la seva creixença.

El viatger estrafà una expressió com de perplexitat.

-A veure, a veure... Què m'esteu dient? Que em passaré tota la vida de Jesús, aquí, en aquesta merda de temps? Això és el que em dieu.

-Això és el que faries si no haguéssim vingut. Recorda que venim del futur -assevera en Pere molt tranquil.

-Doncs no ho faré. Vam quedar que seria testimoni del naixement, del pessebre, i que tornaria d'immediat al meu temps. Aquest era el tracte i aquestes continuen essent les meves intencions.

Es fa un silenci estrany.

-Sembla que per alguna raó trencaràs aquest propòsit -diu a l'últim en Manel -. I volem impedir-t'ho. I volem més encara.

-Més?

-Sí. El cardenal serà qui es quedarà a alliçonar Jesús en el teu lloc.

-Esteu bojos. Quina mena d'humilitat és aquesta? ¿Com pot un clergue, que se suposa que creu fermament que Jesús és déu, disposar-se a alliçonar-lo?

-Tampoc és això, fill meu... -fa el cardenal -. Més que alliçonar-lo, és aplanar-li el camí. Jesús no deixarà de ser un nen, un adolescent, i en la seva part humana tindrà unes dificultats que jo li podré estalviar.

-Oi tant que tindrà dificultats! Perquè és un ésser humà. Em sent? -el viatger emfatitza -. De Déu no en té més que vostè o que jo...

-Quina blasfèmia! -exclama el cardenal -. Sigui com sigui, fill, no et venim a demanar l'opinió sinó a comunicar-te la decisió de la Junta de la Fundació.

-Què passa? Que després de quaranta anys han aconseguit guanyar els integristes, a la Fundació?

-Ningú no és integrista, Joan -diu en Pere -. A més... hi ha més coses... encara no saps quina una en faràs.

-Quina una en faré?

-Vam quedar de no dir-li -fa el cardenal.

-Diguin-m'ho!

-T'ho direm si això et plau -diu en Manel -. Salvaries Jesús de la mort; però estem aquí per evitar-ho.

-Com?

-El que has sentit. L'ajudaries a evitar la crucificció. De fet, en el temps d'on venim, mirant enrere, això és el que va passar.

-Genial!

-No saps què dius, criatura! -exclama el cardenal -. Si Jesús no mor, no hi ha redempció. Per culpa teva, la humanitat d'on venim viu amb el pecat original.

-Esteu bojos. I això que acaba de dir, eminència, demostra el seu error. ¿M'està dient que vostè, si arriba el cas i es queda aquí de preceptor del mesies, l'esperonarà vers la mort?

-És el que vol Déu pare, fill meu.

-Déu, cas que existeixi, no pot voler la mort de ningú.

-No és que la vulgui, és que la necessita. És una exigència de la redempció. Està escrit des de fa molts segles.

-Escrit per fanàtics com vostè. ¿Com és possible que l'espècie que ha estat capaç d'inventar màquines del temps tingui tan poques llums?

-No ens obliguis a emprar la força, Joan -diu en Pere -. Obeeix la Fundació i accepta que el cardenal es posi en el teu lloc.

Torna el silenci. Marcús, el romà, es va aixecant de terra, esbufegant de nervis, i mormolejant pregàries antigues que la seva àvia li ensenyava de petit.

-I jo podré fer molt -afegeix el cardenal -. Podré aconsellar Jesús que parli de l'església d'una manera més concreta, a l'evangeli tot queda molt difús; podré treballar perquè declari ell mateix el dogma de l'Immaculada Concepció de Maria, el de l'Assumpció, el de la Maternitat Divina... L'evangeli no diu res de tot això i aquesta mancança ha fet perdre la fe a molts. També aconseguiré que deixi ben clar que les dones no poden ser sacerdots, que els sacerdots no es poden casar, i l'error terrible d'identificar el judici final amb el servei als pobres, recordes?

-Què vol dir?

-Si home, fill meu, allà on diu: “Perquè vaig tenir gana i em vas donar de menjar... Perquè vaig tenir sed i em vas donar de beure...” Aquest paràgraf és molt perillós perquè centra el judici final exclusivament en l'amor sensibler i de color de rosa... sense tenir en compte els dogmes, la fe, els sagraments, la doctrina...

-Increïble! -exclama el viatger, fent que no amb el cap.

.

.

Viatge al pessebre (III). Tres dies abans de Nadal.

Les cames li tremolen. La panxa l'abalança cap endavant i sua. Els ronyons li punxen com agulles. Se sent vella i pesada bo i tenir dotze anys. Té els peus plens de llagues i l'ànima trista. Potser sí que ha fet sort, i la vida és un privilegi, però a cops li sembla que hi ha d'haver alguna cosa més, que necessita alguna cosa més.

L'home gran camina al seu costat amb la inquietud quallada al rostre. Té pocs diners, i una força escadussera cas que els lladres els assaltin, i una noia prenyada al seu càrrec que es podria convertir en la joguina dels “sense escrúpols”, no seria el primer cas i no vol ni pensar-ho. Aquest incordi de cens; l'opressió de Roma; el risc de la detenció si no obeeix; l'embaràs inoportú de la nena, la seva esposa; els dubtes sobre l'embaràs; la incertesa roent de les misterioses causes de la fecundació. Ell és estèril, sempre ho ha estat; estèril amb les tres dones que ha tingut i que se li han mort; maledicció de Yaveh, càstig pels seus pecats, vergonya que ha d'arrossegar tota la vida amb la mirada compassiva dels rabins, dels amics, de la gent del poble. Estèril i la dona prenyada. Els somnis místics li han tranquil·litzat la consciència. La gent diu, de vegades amb ironia, que potser s'ha curat; però ell sap que no, que el problema és un altre, que el rosec ve per un altre costat, i que li fa vergonya dir-ho. La noia calla; és el que en aquest món que viuen fan totes les noies. L'home la mira: petita, menuda bruna, la cara bruta, els ulls joves i vius de color de castanya, el somriure fàcil, defensiu, tímid. Es diu Míriam i el pobre ruc no pot amb ella amb aquesta panxa enorme que la fa encara més bella.

Arriben a l'adreça que els han dit; una casa amb estable que de nit acull viatgers sense sostre. S'atansen a la porta principal, enllà de les quadres i piquen la fusta amb timidesa. Ningú no els respon; la porta resta closa.

-No us obrirà -diu algú des de terra -. Quan ja és de nit, no escolta els trucs. Espera el mesies.

-El mesies? -l'home gran fa una cara estranya, com de sorpresa.

-Sí. Es veu que estudia el dia i l'hora que ha de venir, no fos cas que se li plantés al davant i no se n'adonés! -exclama, amb to burla, trencant a riure.

L'home gran mira la Míriam, descansa la mirada sobre el volum de la seva panxa, alça els ulls al cel i es pregunta què pot fer. El part és imminent. Les quadres són massa brutes. Fems arreu. Manca d'intimitat. Personatges estranys; alguns beguts.

-Anem-nos-en -diu a la noia Bruna. I fan cap vers els turons de Betlem, algun racó trobaran; qualsevol lloc serà millor que aquesta quadra.

No gaire lluny el viatger i Marcus xerren dels costums romans i de les rareses de la gent d'aquesta època. A Marcus, el viatger li sembla un personatge culte, i força estrany; un savi de tot, misteriós, diferent; un apasionat de la vida; i per molt que li ha preguntat no ha aconseguit esbrinar d'on ve, ni com és que domina tantes llengües. Mentre xerren, no els passa desapercebut el fet que l'estrella que pendola creix per moments; i arriba un punt que la seva claror és tan intensa que el romà cau de genolls convençut que Jupiter ha decidit baixar del cel i endur-se'l cap als astres. El viatger, però, percep amb claredat la natura de l'objecte lluminós i va fent que no amb el cap com si sabés què està passant i no ho aprovés de cap manera.

-Marcus, aixeca't, no tinguis por, que no és Jupiter!

-Agenolla't, ingenu, que no ho veus que això no és d'aquest món?

-És d'aquest món, marcus, creu-me. És d'aquest món.

-Per què ho afirmes amb tanta seguretat?

-Perquè em temo que són els meus, Marcus. No hi ha manera que em deixin sol.

El romà i el viatger caminen vers el punt on la nau lluminosa ha aterrat. El romà, aterrit. El viatger, força inquiet i sorprès.

Viatge al Pessebre (II). Quatre dies abans de Nadal.

Marcus, el seu amic romà, li pregunta que d'on ve, i el viatger li diu que de molt lluny, d'un país que gairebé ningú d'aquestes terres coneix; una terra un xic menys esquerpa que aquesta, si bé no gaire menys. I el romà es lamenta de la mala baba dels jueus i la seva dèria de rebutjar Roma i la civilització. El viatger calla i es mira el romà amb expressió de no saber per on començar a explicar-li que de civilitzacions n'hi ha moltes i de moltes menes, i que la de Roma potser no és la millor, sinó tan sols la més poderosa. Però ¿com dialogar amb algú tan llunyà i tan diferent?

Passegen pels afores de Betlem mentre el cel es va tenyint de color de rosa. El viatger li diu a Marcus que s'ha passat el dia buscant un hostal, una pensió o alguna mena de negoci que se li assembli... El romà se li posa a riure i li diu que no sap en quina terra està; que la gent de les rodalies només saben acollir les bèsties de bast, i que Betlem, que són quatre barraques i para de comptar, no té ni fonda, ni termes, ni una casa que valgui més que els sextercis que hi caben dins d'un puny. El viatger insisteix que hi ha d'haver un hostal, que ho sap del cert; en Marcus fa una expressió d'incredulitat que frega el mensypreu.

L'astre misteriós torna a aparèixer, i de tant en tant repeteix la seva oscilació inexplicable.

-Què és? -li demana el viatger, a en Marcus, assenyalant el llum rutil·lant.

-Vés a saber! Apolo que ha passat per Cal Baco i va de tort -i trenca a riure.

Entren dins del llogarret, i una de les construccions, que de dia semblava solitària, mostra, per les escletxes de les finestres, una claror tremolosa. L'estable de l'exterior apareix atapeït de gent; una bonior de cossos jauen damunt la palla. El viatger s'hi acosta.

-Què hi feu aquí? -els pregunta xapurrejant un arameu après a la Plaça Universitat de Barcelona. Un dels caps ajaguts s'alça i escup a terra amb la mirada buida.

-Dormir... ves... quin cony de pregunta!

-És vostra la casa?

-Ves a passeig! -crida un altre dels que semblava que dormien.

Li estranya que s'estirin quan la claror del sol encara despunta.

-És l'hostal que busques. Segur. -li diu Marcus -. Veus... ja l'has trobat. De dia el deuen tenir clos. L'hostaler el deu obrir només pels pastors i pels peregrins que van a Jerusalem. Vénen a dormir a l'hora de les gallines perquè es lleven de matinada. Se les saben totes aquests jueus; treuen sextercis de sota les pedres!

El viatger es dirigeix a la porta principal de la casa, al fons de l'estable, i comença a picar contra la fusta. Ningú no li respon. Continua picant. Se senten unes passes i uns renecs. La porta s'obre amb un grinyol i apareix un vell, que sembla un rabí, amb unes barbes que li arriben a mitja panxa. Alça un pergamí enrotllat com aquell qui amenaça amb un barrot i mastega uns mots amb una veu enrogallada.

-Que no ho saps que després de la posta no responc, tros d'ase!

-Ho sento... jo només volia...

-Res. Res de res! -crida amb els ulls fora de les conques -. Ho veus, això? -alça el pergamí -. Estic estudiant el dia i l'hora en què arribarà el mesies. I tu em véns a destorbar! Fuig!

I tanca la porta amb una estridència que fa rondinar tots els qui intenten d'adormir-se.

-Si més no, ja he trobat l'hostal.

-Per què t'interessa tant aquesta merda d'hostal? -li demana en Marcus.

-Perquè qui busco passarà per aquí un dia d'aquests.

-I qui busques, si es pot saber?

El viatger fa silenci al llarg d'uns segons i estrafà una expressió com de desesper.

-Exactament, no ho sé; potser Apolo.

Al cel, la llum que oscil·la apareix cada vegada més grossa i més baixa. Els dos amics caminen entre les farigoles i els romanís dels turons ran de Betlem. La celístia estén la immensitat dels astres, que el viatger assaboreix com mai fins avui. La infinita foscor de les nits les fa intensament lluminoses. Els grills canten a poc a poc. Un botorn calent udola. L'infinit silenci de les nits, les torna infinitament melodioses.

.

Viatge al Pessebre. (I) Cinc dies abans de Nadal.

“Maria esperava un fill.

Mentre eren allà (a Betlem), se li van acomplir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.”

Rellegeix Lluc, capítol 2, versets 5 i 6. En grec. En llatí. Tant de bo tingués l'hebreu o l'arameu. Calcula xifres. Cada lletra una xifra. Estudia la seqüència de les xifres. Mira el cel de la nit al ras. És abril de l'any quatre abans de Crist. Ironies de la història: Crist va néixer l'any quatre abans de Crist. Però a Betlem i a les seves rodalies ningú no coneix cap Yeshua recent nascut; ni cap Miriam, ni cap Josep. De res no li ha servit interrogar cada rodamon, cada viatger, cada família que als seus ulls li semblava sagrada. Potser no va ser a l'any quatre. Potser s'ha equivocat d'any i li tocarà esperar i per tant buscar-se la vida en aquest món estrany i brutal que ha descobert. Pudors. Silenci. Foscor intensa a les nits. Sembla mentida el que fan els enllumenats elèctrics, el brum de les màquines, l'esperit asèptic del món absurd d'on ve. Però també ha vist esclaus, i molts pobres, morts, misèria, monstres que fuetegen presoners, nens plens de puces, xinxes i insectes fastigosos que ni sabia que existien. Potser el que més li ha impactat són les dents de la gent; les dents corcades i esgrogueïdes; les genives buides dels adults madurs. Els somriures amb forats dels pobres. Arreu hi ha pobres. Gairebé tothom és pobre. Es respira una estranya alegria, una mica falsa perquè hi ha molta por. Por als romans. Por als sacerdots. Por als lladres. Por a les malalties que signifiquen una mort probable. L'alegria és una mena d'antídot contra la por que tot ho emplena. Llavors arriba la nit i torna el silenci i la negritud d'un món salvatge i immensament natural.

Camina com un somnàmbul pel perímetre de Betlem. Un romà l'atura i se li dirigeix en un llatí estrany, fluid, popular.

-Qui ets i on vas?

-Sóc foraster. I estic aquí per negocis. -li dic. I les cames li tremolen perquè el paio aquest aixeca la llança i el mira amb els ulls buits. -. Conec el Cesar -li diu. Mentint com un imbècil, però no vol morir.

-Si és mentida et forado.

-És veritat. August i jo som amics. Tinc una imatge d'ell que em va pintar un artista amic. -Li diu sentint-se com Colom amb els mirallets que regalava als indígenes. I treu la fotografia d'una estàtua antiga d'August. I el romà fa uns ulls com plats i em mira com si veiés un déu.

-Qui diantres ets? -demana esverat.

-Sóc amic de Roma -menteix de nou -. I si vols, també puc ser amic teu. Podem ser amics.

Caminen fins a l'alba, el romà i ell; i xerren de l'Imperi, del Cesar i dels seus enemics. De les glòries d'August i de Juli. Li pregunta, al romà, si sap alguna cosa d'un cens i li diu que sí, que està venint gent d'arreu a registrar-se a Jerusalem. El viatger li confessa que busca uns amic que sap que vindran. El romà l'abraça i li diu que està molt content d'haver conegut un savi com ell. S'allunya perquè ha de tornar amb els seus superiors, però queden per demà a la nit, que tornarà a patrullar.

El sol despunta. No fa fred. Imagina que és un pastor i que vigila les seves ovelles sota els últims estels. No li cal protegir-se del fred. No hi ha neu, ni àngels, ni filadores, ni caganers... Al cel, però, hi ha un astre desconegut; sembla un planeta, però no ho és; és massa brillant i es mou com un pèndol. I no hi ha cap planeta a qui toqui estar al punt del cel on guspira aquest objecte. Per fi un senyal; potser ha vingut a l'any correcte. Però aquí ningú canta nadales i se sent plorar molta gent.

.