Va passar quan m'estava dalt del turó, enfilat a l'antiga torre fenícia. El mar era del color del plom i l'oreig començava a matisar-lo amb crespons blancs. El sol davallava, i ataronjava les roques i la sorra. D'allà dalt estant, el port vell semblava una aquarela silenciosa.
Jo alenava profundament, assaborint la flaire de la sal, el romaní, la farigola... fins i tot la lleugera sentor del moll, de les sardines esventrades per les peixeteres, del fuel de les barques, del fum dels motors. Les vacances m'atorgaven el privilegi de no tenir pressa. L'adolescència em concedia la llicència de viure sense pors ni repressions. La solitud m'alliberava de dependències feixugues. Encara no ho sabia, però la pobresa de relacions humanes em permetia viure sense cap mena de cadena. Potser era per això que matinava cada dia, em desemmandria ben aviat, i vaguejava pel paisatge de la meva terra. Posseïa l'estrany do de percebre la bellesa de tot allò que havia vist cada dia de la meva vida. La majoria de vilatans s'hi havien acostumat, fins al punt que per ells tot el que envoltava el port: les roques, els boscos, les feixes de les vinyes... no eren res més que realitats rutinàries.
Enmig d'aquest vagareig, vaig veure el primer vaixell: la vela rectangular, blanca amb franges roges; el mascaró, que era el cap d'un drac; el buc estret i de poca calada; a la coberta, escuts de colors; deu rems a banda i banda. De primeres, em vaig pensar que era un d'aquells vaixells antics que arribaven al port a fer pel·lícules; per això vaig córrer fins al moll amb ganes de tafanejar.
L'expectació era aclaparadora. La gent s'agombolava i de poc que no caic a l'aigua. Dalt del drakkar, una trentena de guerrers d'ulls blaus, bruts com guilles, ens miraven amb cara d'espaordits. Se sentia una fortor rància, com de fems, que sens dubte provenia d'aquells homes que ja començaven a cridar en un llenguatge incomprensible. Alçaven enlaire destrals enormes, espases, escuts rodons folrats de pells, llances, arcs. La policia entrà al port amb les sirenes engegades. Els guerrers, davant aquell espectacle de sons i de llums, deposaren les armes i es postraren adorant els agents.
Algú va cridar que en venien més; i a l'entrada del portitxol aparegué l'ombra silenciosa d'una galera romana. Un centurió armat feia uns ulls com plats al mascaró de proa.
Després arribaren els grecs, més tard els cartaginesos... En poc més de cinc hores, el port vell era un desori de vaixells antics pertanyents a totes les èpoques de la història: fenicis, turcs, musulmans... Suposo que ells estaven tant sorpresos com nosaltres. Semblaven desorientats, impressionats, espantats... Contemplaven la maquinària moderna del petit port i mastegaven mots indesxifrables, estrafent ganyotes de confusió. Van arribar periodistes, fotògrafs, càmeres de televisió... Per alguna estranya raó, però, cap imatge no va quedar registrada. Els visitants se n'anaren de la mateixa manera com havien arribat, i el port vell va recuperar la seva activitat quotidiana.
