El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.
Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.
Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.
Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.
I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?
Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.
I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.
I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre.
Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.
No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.
No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.
En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.
El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.
Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.
Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.
Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.
Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.
Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.
Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.
I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!
No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.
Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.
M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?
En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.
They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.
If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.
When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.
Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.
I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?
And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?
J. S.
La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:
A on són les ments que em van guardar?
On són les ments que ahir em guardaren? Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar, dins de la terra del paisatge.
Si es van fer llot, com m'estimaren? Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir? Roman l'alè, el fang se'n va.
Quan bufa el vent, me n'en recordo, foren com l’aire que ha marxat, els cors cantant, amb veu silent ran de la pell, desperts i a frec.
Varen tenir, el mon dins seu; foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç; se'n van anar, no entenc a on.
Com pot, la vida, tremolar, néixer o morir, el sucre d'estels, el nervi ardent, si el jo es desfà?
I quan el foc viu, ja no hi és i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?
No arribava als trenta anys. Patia, des de no feia gaires mesos, un
càncer inoperable. Es trobava en tractaments paliatius, i ja havia
començat amb la sedació. El cos resistia força, però era qüestió
d’hores, potser de dies.
A la sedació
paliativa, hi ha un monitoratge del nivell de consciència amb una
escala Bispectral Index (BIS), que mesura l’activitat elèctrica
cerebral per mantenir un nivell adequat de sedació (ha d’estar
normalment entre 40 i 60 per a l’anestèsia general; per sota de 20
és pràcticament coma profund).
Per tant, el nivell
de consciència del cervell d’aquest malalt havia de mantenir-se
per damunt de 30 i per sota de 60. Per sota de 30, indicaria una
sedació excessiva i s’hauria de baixar la dosi; per damunt de
seixanta, implicaria gairebé plena consciència, i per tant,
patiment inútil, i caldria pujar la dosi.
Després d’unes
quantes hores, el nivell de consciència va augmentar abruptament i
de manera inexplicable des de 30 fins a 60 malgrat el sedant. Es va
sostenir en 60 durant un instant breu, per posteriorment baixar del
tot fins a 3, de cop; moment en el qual el cor es va aturar
definitivament i va deixar de respirar.
Dues hores després
de l’aturada, l’electroencefalograma, en una de les seves línies,
donava un senyal elèctric lleu. El més estrany i soprenent és que
quan la veu dels infermers es dirigia al pacient, el qual feia dues
hores que estava en parada, el senyal elèctric es produïa i
s’incrementava encara més. Era ben bé com si el pacient, sense
batec de cor, sense circulació sanguínia, escoltés la veu que es
dirigia a ell i respongués amb el senyal elèctric del seu cor.
Només ho escric
perquè quan passi el temps no se m’oblidin els detalls.
Que de pressa que passa un any! I en vivim vuitanta de mitjana. No en són tants.
Som com estrelles fugaces; una mica aturats a l'aparent eternitat d'una vida en què mai no hem experimentat la pròpia mort, encara que alguns n'hem vist la porta.
L'única vida que coneixem és aquella en què som vius; per això de vegades ens sembla llarga, encara que sigui curta; perquè només tenim consciència de la vida.
Ja fa uns anys que penso que em queda poc; sense raó, perquè ja fa massa anys que ho penso; i amb raó també, perquè qualsevol interval d'anys són pocs. Un any passa de pressa, i, per llei natural, en tenim pocs per davant.
La mort és una realitat en certa manera desitjada per mi si no es demora gaire, perquè em garanteix morir-me amb els meus fills vius; viure massa anys implica veure morir massa gent estimada.
I s'ha mort tanta gent adorable, que no morir-me em semblaria un lleig: Ana Frank, Gary Cooper, Marius Torres, Antoine de Saint Exupery, Montserrat Roig... Gent molt interessant ha mort; i probablement quan mori podré fer una xerrada amb aquestes persones en condicions molt més relaxades que les que mai hagués tingut aquí amb aquesta por i amb aquest respecte que tenim els uns vers els altres.
I sobretot... s'està morint molta gent ara mateix mentre escric; i de forma injusta. Penso en Gaza, en l'Iran, en Israel, en Ucraïna, en Rússia... Els morts són morts a tot arreu, i és injust que morin nens o persones joves siguin d'on siguin. Si ells es moren, plens de vida i vigor, com no m'haig de morir jo que estic fet un adefesi i que ho mereixo infinitament més?
I a més, si puc, penso morir sense por, igualment cal travessar aquesta porta, per què fer-ho amb por? Fa quatre anys m'empenyien perquè la travessés i jo anava dient que encara no, que una miqueta més... Que no i que no. Més o menys com quan sona el despertador. Aleshores vaig veure que anava de debò. Demano almenys que m'agafi amb el cap clar; em fastiguejaria molt anar-me'n amb el cap a tres quarts de quinze i provocar encara més angoixa a les persones que estimo.
Tots estem caient sense paracaigudes; tots viatgem dins del Titanic; tots sabem l'aparent final de la història; no obstant, l'orquestra continua tocant mentre pugui, encara que el vaixell s'estigui enfonsant.
La vida és un fenomen intuïtivament incomplet; demana una altra vida; el partit demana un segon i potser un tercer set. Vam néixer sense haver-nos tret el carnet d'humans i ens han de concedir la revenja; han de permetre que visquem sabent una mica més com va tot.
Em reconec incapaç de pensar o parlar sobre l'eternitat perquè sóc un ésser del temps Seria humà si em convertís en un ésser fora del temps? Seria jo si no fos humà? No goso parlar sobre com es viu o com es percep un espai vectorial amb quatre o més dimensions idèntiques. Potser parlar d'aquest espai, amb la nostra lògica perceptiva, més enllà de raonaments matemàtics que només condueixen a conclusions numèriques, ens pot portar a afirmacions errònies.
Hi ha un llibre per a nens, que du per nom "Mimi", i que comença dient la frase “Dilluns. 149 dies des que va morir la mare”. Aquesta història també demana una altra vida.
La frase, en si mateixa, sense demostracions racionals, sense lògica filosòfica, afirma la continuació de la vida. I específicament pronunciada per una nena, demostra que Déu existeix, que no es rendeix, i que surt a buscar-nos a tots. Encara que la nena sigui un personatge de ficció, la seva versemblança, els milions de nenes i nens que han viscut i pensat frases anàlogues en situacions semblants, fan evident l'existència de Déu i la inexistència de la fi de la consciència.
Aquest estiu vaig estar al poble d'Auschwitz. El camp exerceix el seu impacte, però el que més transforma, si més no a mi, són les ribes del Vístula.
Fora del camp, a no gaires centenars de metres, transcorre el Vístula i un afluent seu. És una zona no urbana on s'arriba caminant des del poble. En aquesta àrea, es van llançar les cendres de més d'un milió de persones, i d'alguna manera segueixen sent-hi. De vegades es deixen veuen físicament als llots de la riba. No hi ha ningú; ningú s'acosta; la majoria de visitants que vénen des de Cracòvia amb autobusos es queden a la zona del camp de concentració i tornen després directament als seus hotels de Cracòvia. El riu i la natura, els bosquets, els prats, brillen d'una manera especial en aquest lloc. Escoltar-hi el silenci les veus que no sonen i les presències invisibles també demana una altra vida. Vaig fer sonar amb el mòbil el càntic “Sabath Prayer”, i després vaig escoltar el silenci. Es podria pensar que un lloc així regala inquietud o angoixa, però en comptades ocasions de la meva vida he pogut experimentar el que vaig viure en aquells breus moments a la vora del Vístula. Torno amb la ment moltes vegades a aquest riu quan algun succés del meu dia a dia em tempta a ofegar l'alegria; la paraula que s'acosta més al que allà es descobreix és “Pau”; l'evidència d'unes vides que no s'han acabat, d'una vida que no s'acaba; la vida, amb el cercle incomplet, ens diu que no arriba a la seva fi, que continua, que el dolor injust de les persones no és l'escena final de la gran obra de l'existència.
He vist la mort de prop, com el nen que es topa de cara amb
l’infermer que ve a posar-li la injecció perquè ja és l’hora,
com el botxí que saluda amb cortesia el condemnat abans
d’endur-se’l, com tants que l’han vist quan tocava veure-la i
se n’han anat amb ella.
A mi, no se’m va
endur, però bé que ho va intentar, i em va mirar de fit a fit, i
fins i tot em va somriure; ja tenia la seva mà a la meva espatlla.
“Què noi? Anem-hi?” em va dir, “Encara no” li vaig respondre
jo “No estic a punt; tot i que em pensava que sí, el fet és que
no creia en tu. I ara, en veure’t aquí, tan real, veig que no
estic a punt” li vaig insistir.
Ella reia sarcàsticament, i per més inri m’anava recordant totes les vegades en què
m’havia indisposat amb ella. “Què et pensaves? Què allò que
vas fer et sortiria de franc? Tot té un preu!” Em va dir cruel. Li
vaig respondre que jo no em pensava res, i també vaig ser una mica
agosarat, i li vaig dir que se m’endugués si ella, la mort, entesa
i endevinadora com era, sabia que en el meu hipotètic futur cas de
sobreviure li’n tornava a fer alguna de bona. No volia sobreviure
si no era amb la garantia de dur una vida com calia dur-la.
“Futur? Si no en
tens! T’estàs morint! I és el meu moment! Què et pensaves?” em
va dir, cruel i contundent. I jo li vaig respondre:
“Això no ho saps
ni tu! Que dominis la situació molt més que jo no et fa omnipotent!
És un altre qui ha de decidir les coses; ni tu ni jo, un altre. I
mantinc el que he dit: anem on vulguis si el fet de sobreviure no
m’ha de convertir en algú millor”
En veure’m tan
segur, va fer un pas enrere, i em va dir: “Vaig a fer un cafè i a
esperar noves ordres! Gaudeix dels teus minuts, a tot estirar, de les
teves hores! Seré per aquí a prop.”
Quan em va haver dit
això, va arribar l’ambulància i va confirmar l’ictus. Jo no
podia parlar, però el pensament el tenia clar. De sort, que quan
parlava amb la mort ho feia amb el pensament i prou; sense cordes vocals.
Se’m va endur
l’ambulància, i al llarg de les hores següents no es va repetir
cap altre ictus. De moment era viu. Però al llarg de tot el dia, el
llenguatge que sortia de la meva boca quan pretenia dir una frase
simple, no era comprensible per als humans.
Em vaig adormir, i
en despertar-me al cap d’unes hores, abans no arribés cap
infermer, vaig fer pràctiques tot sol sobre com es parla. Vaig
provar en anglès, en català, en castellà; i els mots em van sortir
clars; ja em podia comunicar.
Vaig trigar encara
uns dies a no tenir períodes d’afàsia greus que anaven i venien.
Els meus companys de departament van ser testimonis d’una trucada
meva en plena afàsia. Vaig trigar uns dies a recordar com funcionava
el mòbil i l’ordinador; i uns dies més a recordar totes les
contrasenyes de la meva vida. Vaig trigar dos anys encara a tocar la
guitarra amb relativa normalitat. I encara hi ha aspectes mentals que
estan tornant.
La mort fou la que
no va tornar més; crec que li van dir que es fes enrere; els devia
convèncer la meva obstinació.
Mantinc el que li
vaig dir a la mort: només vull viure si és vivint com jo vull
viure. No difereix gaire a com era jo abans, però alhora difereix
del tot.
He vist la mort de
prop i sé quina cara fa, i encara pitjor, sé quina cara fan aquells
que estimo tant quan la mort em ve a buscar a mi.
Això ha fet que
hagin caigut els falsos mites, les religions, falses; les angoixes,
falses; els raonaments lògics esquelètics i orfes de carn i
d’esperit; el judicis massa lleugers a persones que no hem de
jutjar; les falses consideracions a perepunyetes que encara no han
vist la cara de la mort, o que l'han vist, però no han parlat amb ella.
Detecto els perepunyetes amb una llambregada ràpida; ara diuen això,
demà ho diuen d’una altra manera; i l’únic que canvia entre l'ara
i el demà és l’interès de cada moment. Ara s’enfaden amb algú, perquè és més alt i ells són més baixos; ara critiquen l’altre
perquè és més guapo i té més seguidors; però mai, mai...
consideren que l’error és propi... i mai, mai, comprenen els
altres si els altres fan disminuir un bri el seu benestar... I
sempre, sempre... fan culpables els altres del bé del qual no poden
gaudir; un bé que sempre veuen més enllà d’on es troben.
Perquè he vist la
mort de prop, encaro la vida cap endavant, a ritme del camí que vull
seguir; obsedint-me en gaudir un present intens. Qui no segueix el camí que vol de debò seguir no és lliure.
Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.
Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.
El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.
Quan algú es mor, ni que sigui algú amb qui no parlaves cada dia, apareix una absència, un silenci estrany que no t'acabes de creure. Sospites que d'alguna manera et parla. Podries explicar mil situaciones que ho demostren. Però necessites més, i això que necessites, no ho tens ni ho pots tenir. És com quan algú se'n va de viatge. Saps que està en algun lloc, que ens aquests moments, pensa, sent, estima... Saps que la distància no deixa de ser la materialització en un model creat per la ment d'una dificultat de relació material, física, i res més. La imatge de la llunyania a la nostra ment és un efecte virtual creat pel model que la nostra ment configura per comprendre la dificultat o la facilitat de les relacions físiques entre els éssers. Però vivim dins d'aquesta realitat configurada mentre som vius, mentre no canviem de joc o de hardware. I el temps passa. Ahir teníem cinc anys i estàvem dins la piscina del Natació Terrassa escoltant un monitor que cridava en una època en que a la pràctica la pedagogia no existia. I ahir en teníem vint-i-set i un suboficial cridava, i carregàvem l'arma, quan algú ens volia matar, amb gust de cendra a la boca, decidits a morir abans que no disparar. I avui caminem cap a una vellesa que s'acosta. Ens fa por el salt del trampolí, però alhora, i d'alguna manera estranya i inconfesable, en tenim ganes, ens morim de ganes de saber tot el que hi ha al darrere del salt del trampolí, de retrobar en condicions infinitament millors tanta gent que ha marxat. La llei natural, el sentit de la responsabilitat, la mandra, els arbres, la mar, la pell... ens fan decidir sense cap mena de titubeig de quedar-nos aquí tant de temps com sigui possible. Però... és un consol sentir aquesta curiositat esperançada de tot el gran que vindrà després. Potser néixer de nou. Potser només una manera diferent de seguir amb una vida física i natural encara no compresa, com el cuc que es fa papallona, o el nen no nat que neix. Potser el no res i la pau impertorbable. Potser una nova identitat (quin descans!). Potser qualsevol altra cosa no esperada ni imaginada. Sentim que no fóra una desgràcia marxar, perquè hem viscut intensament; hem tingut el privilegi de guanyar. Guanyar és aconseguir controlar la teva vida, decidir la teva feina i preferir-la a les vacances; i sentir, cada vegada que comença la jornada, la felicitat intensa de llançar-te a les persones que serveixes, com l'actor en cada representació, com el cantant, com el jugador de futbol, com qualsevol persona enamorada del que fa. Guanyar és sentir que, a voluntat, pots desconnectar de tot, mirar els arbres i els núvols, i escoltar una veu que et mena a esgarrapar versos i a percebre un gust d'aigua a la boca; una aigua que neix en un riu concret de França; un riu que quan avança, entre boscos intensament verds, fa un so que és com un himne a l'etern retorn de la vida. L'aigua a la boca apareix quan sentim que hem guanyat, que tot està silenciós a excepció del so de fons de la vida, quan comencem la jornada i pensem a qui farem feliç avui, a qui regalarem una il·lusió, un objectiu, una esperança. Guanyar és haver estimat. Guanyar és haver gaudit amb tantes realitats petitones i grans. Guanyar és no haver llençat la tovallola a cap de les guerres lliurades. I en aquesta situació de victòria silenciosa, com el riu de França, és quan el salt del trampolí no es veu com una desgràcia, sinó com un repte, com un viatge a un altre planeta, com el descobriment del gran misteri, i sobretot com el retrobament amb els qui han marxat, més o menys coneguts, però tots estimats. . . .
Un es mira el trampolí des de baix i creu que no n'hi ha per tant, que podria ser fins i tot interessant llançar-s'hi. Es decideix. Puja l'escala. Camina pel trampolí. Mira a baix i el sentiment canvia del tot. Un tremolor de cames. Un "però que faig aquí". Un "millor fer-ho un altre dia". Arriba el moment del salt a la piscina i ens sembla que mai no estem preparats. I el cas que a l'existència hi ha un salt a la piscina obligatori, que tots hem de realitzar vulguem o no, i que tenim l'obligació de prorrogar tant com puguem dins d'uns límits raonables. Però tots hem de fer aquest salt, la diferència entre uns i altres és el moment de fer-lo, però tots el farem igual. És per aquesta raó que no l'hem de considerar una desgràcia sinó una etapa, una fase; i això no és fàcil, perquè és un pas que en part ens porta al desconegut, i en part i al llarg de la nostra vida hem absorbit inputs religiosos relacionats amb aquest salt de trampolí que bo i que són ben intencionats ens han tensionat, ens han esguerrat la visió encertada i natural que teníem quan érem petitons quan sabíem del cert que l'existència és benigna. No sabem si després del salt continuarem sent, però hauríem de tenir clar que si no som, això implica una pau infinita i imperturbable; i també hem de tenir clar que probablement continuarem "sent", d'una manera que ara no entenem. I és perquè l'existència és benigna que cada etapa que passem ens du a un estat millor. La natura ens mostra com res no dura, com tot canvia, però com alhora res es destrueix. La nostra esperança doncs ens ha de dur a comprendre que la consciència i la identitat es transformen, però no es destrueixen, perquè res essencial es destrueix. Tot allò que ens fa por és una previsió de la nostra imaginació. Quan esdevingui el que ara ens fa por, no ens farà por; o bé perquè no ho veurem, o bé perquè veurem que continuem sent. La fugacitat de tot ens ha de dur a agrair el que vivim en comptes de témer o protestar el que no viurem o el que ens perdrem després del salt de la piscina. El salt de la piscina vindrà per tots abans o després; no té sentit trencar la qualitat i la intensitat de la nostra vida d'ara per un salt que vindrà sí o sí abans o després. Que vingui més aviat o més tard no és essencial; l'essencial és que ara, avui, aquí, som vius, i podem fer que el dia que vivim avui sigui el millor; i que sigui superat només per demà; i que demà sigui superat per demà passat. I a banda d'això tenim el coratge de lluitar per aconseguir que el salt a la piscina trigui a arribar. Coratge, optimisme, ganes de lluitar, il·lusió per cada dia que vivim, confiança en l'existència i la meravella d'existir. Si hem de saltar sí o sí a la piscina, és perquè existim, i existir és un privilegi, és una sort que els qui no han arribat a ser mai no tindran. D'acord que ells no hauran de saltar a la piscina, però no han arribat a existir, i això sí que és fotut. Tot el que ens fa por és menys dolent que la por que ens fa. No deixem que la por pinti els nostres dies. Val, d'acord, és natural... però la merda també és natural i no ens agrada i l'hem de fer marxar per l'WC. La por és un mecanisme del cervell per posar-nos en alerta, però un cop ja estem en alerta, ja no té sentit. La por sempre és pitjor que el salt des del trampolí. No podrem evitar el salt a la piscina des del trampolí un dia o altre, però sí que podem enviar a fer punyetes la por i dedicar-nos a il·luminar cada dia de la nostra vida.
És força probable que un dia d'aquests em mori; tinc l'edat en què l'estadistica parla d'infarts, angines de pit, càncers sobtats. Molta gent estimada ja ha passat per aquí i jo sóc si fa no fa com ells i elles. Les morts sobtades fan que ara estigui escrivint i que d'aquí a dos dies i mig aquestes mateixes mans estiguin incinerades i siguin mol·lècules de carboni amarant-se als arbres de Torrebonica. Els minerals de les cendres aniran a un lloc que ara no dic, perquè vivim una època de legalismes i estupideses. No em fa por aquesta considerable probabilitat; visc força bé, i el vi i la passió amb què sovint engego iniciatives fan que la mort i jo siguem amics. No em fa por. Crec que els meus fills estan ben educats, són forts, i sabran buscar la manera de ser feliços sense fer infeliç ningú. No necessiten massa diners per a tirar endavant; podran estudiar i em recordaran. I jo seré sempre amb ells tots els instant i dies de la seva vida, perquè la mort no existeix. He conegut massa morts que són vius, i m'han mostrat massa evidències d'aquest fet, com a per a dubtar de la seva presència, o com per altra banda creure'm les invencions doctrinals de qualsevol de les religions poderoses del món. Hi ha arrels, i terra, i molsa, i vent i estrelles, i vida que es mor, i vida que neix, i gent que torna, i gent que hi és, i temps, i espai, i unes equacions que ho governen tot amb indeterminació, i moltes equacions que encara no han estat trobades. La mort propera em mou a no deixar de fer res que sigui bo, per a fer-ho potser demà; em mou a capbussar-me avui ni que sigui hivern, perquè qui sap si tindré estiu; a no fer cas, tampoc, de les rialles dels qui fan mofa d'això que estic escrivint; que riguin que és sa; ells també es poden morir sobtadament. Pensant en la mort, no em fa por ser una persona plena de defectes i imperfeccions, ni haver comès errors; em van fer així, i amb el que em van donar de mi, déu n'hi do les coses que he fet bé! El mal ja hi era quan vaig arribar jo; me'l vaig trobar en néixer; i he anat vivint com he pogut, combatent-lo o patint-lo, i, amb reculades i rectificacions, me n'he anat fent enemic. No m'estranya que els mateixos que creuen en càstigs i inferns siguin tan propicis a defensar presons, cadenes perpètues i penes de mort. Qui creu en un déu que tortura eternament algú, com no ha de defensar posicions inhumanes a la vida! La mort que ve em fa cantar cada dia, perquè un dia, si sóc massa vell i em costa respirar, no podré fer-ho; o si em moro, com és probable, sobtadament, tampoc podré cantar. La mort que ve fa que no em perdi ni una possibilitat d'estimar; ni que sigui obrir una porta, esgarrapar un somriure, eixugar una llàgrima, assenyalar una direcció, o recordar que el cel és blau i que el sol brilla. És un privilegi poder estimar. És un plaer que cada dia se'm posin al davant tantes persones a qui se'm fa possible estimar. Estimar sovint i gairebé sempre des de la invisibilitat; de vegades, visiblement. Estimar és una acció que no poden fer les pedres, i que molts éssers, que no saben que són, no coneixen. El privilegi d'estimar és tan immens, que com que probablement em moriré sobtadament, ho haig de fer cada dia, perquè és tot el que tinc, el meu màxim patrimoni, i un plaer de cada instant; un plaer gairebé hedonista del present. La mort propera em fa no rebutjar glopets de priorat, ni platges naturistes, ni sensacions immenses, ni rodatges, ni el servei i el plaer de fer cinema amb companys que n'aprenen igual com jo n'aprenc, ni rebutjar d'escriure, ni rebutjar el goig de canviar d'opinió quatre vegades cada dia quan algú m'ensenya que estic equivocat. Quin plaer aprendre lliçons de qui sigui, ni que sigui d'aquells que ho han fet malament; en fer-ho malament, en van aprendre més que ningú. La mort propera fa i farà que no deixi de dir el que penso, que em posicioni al costat del nen si qui s'equivoca és l'adult; jo m'equivoco tant! Que m'importi ben poc el que diran si em ve de gust ensenyar allò que trobo tan bell, allò que em fa tan feliç, allò que dóna sentit a tot.
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb
l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal
entès i que els humans no podem desaparèixer així com així.
Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció,
i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà
venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb
l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors
era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les
cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una
mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i
és indolor.
I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors
mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens
pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que
ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no
canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets;
sorprenentment, encara ho ets.
Al final, et queden els poetes
romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat
que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per
somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada
cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog.
Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que
van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la
prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només
deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al
Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del
Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig
començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit
de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels
Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell
Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred
Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels
integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em
fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions
personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la
vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el
passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida
serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa
que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els
poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada. I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. La
vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir
esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen,
però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen
que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé
que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.
L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida
posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per
anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està
desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els
quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar.
La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de
les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava
un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El
treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació
que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En
aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la
interpretació de la religió, i alhora es van blindar les
injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la
benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La
ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat
la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que
s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.
La
idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu
i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i
tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb
les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que
tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.
Les
constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels
«fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de
l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en
comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers
humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones
humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries
es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.
Es
parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici,
del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan
presents a la societat actual i laica dels humans, profundament
judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la
ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els
seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que
la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del
cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o
suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat
fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i
conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es
defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha
desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol,
o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que
existeixen.
Per
tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio
com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les
persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim
constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una
societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament
en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar
conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.
L’origen
últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort,
la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a
ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la
família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard
per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és
massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a
la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però
necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és
l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No
podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les
misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva
ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i
judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la
recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha
interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha
convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un
animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les
estètiques que inflen el seu ego.
És una sort
agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i
experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn
de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i
dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la
crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que
prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la
responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és
conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions
elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per
estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils. Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i triomfadora.
Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.
Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.
Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom. No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions. Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius. Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.
He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.
La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena.
La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal.
La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.
Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.
No em faràs por, destí fatxenda, que vols ser més poderós que el meu alè i que el meu amor. La meva ment construirà l'esperança que afirmes que no tinc. Sóc de la llum damunt del mar i no em fa por la mort; temo més no poder viure com jo sóc, o no donar vida, o no assenyalar aquell blau tan intens de les cales, o no afirmar que aquell cos tan nu, i tan bru, és la màxima expressió de la bellesa, i que el pensament que el cos té a dins i que és tendresa i amor i consciència és encara infinitament més bell.
No em fas por, destí orgullós i cregut, que et penses més fort que jo; jo et construeixo i decideixo com ets; i si t'entestes a ser odiós, jo et faré bell; i si maldes per ser mesquí, jo et faré bo. Sóc jo qui mana, i qui faig i desfaig; per això no et tinc por, perquè tu seràs l'obra de la meva ment humana i lliure.
Mentre hi hagi Lluna, i minvi, i torni, i creixi, cap nit no serà eterna.
Mentre el vent de Sant Llorenç dugui flaires de romaní i de pins, tindré una llar i una pàtria.
Mentre pugui gargotejar mots com si en ells hi reposés la meva vida, sense cap més interès que convertir-los en l'aigua transparent del llac del meu cor, seré lliure, i tindré forces per a dir-te que t'estimo, sense voler res de tu, sense necessitar res de tu.
Mentre sàpiga qui sóc, i ho vulgui ser, tant em farà allò que et pensis que sóc jo i allò que et creguis que jo vull ser.
Mentre hi hagi un sol damunt del mar, ni que jo no hi sigui, estaré viu; i algun bocí de mi serà escuma blanca, o sal, o sorra de color canyella, o pell bella d'algú, o nineta d'un ull, o somriure d'infant, o cançó, o vers, o amor.
Mentre sàpiga què vull, i ho vulgui, tant se val si ho tinc o no, perquè allò que tinc és allò que vull.
