A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

Mitja part.

Descansem un dia de la narració del viatge al Marroc; ara que, si fa no fa, estem a la meitat del relat. Sembla que vagi passar fa molts mesos i, no obstant això, fa avui just un més, és a dir, el sis d'agost, hi acabàvem d'arribar. La percepció del temps és molt subjectiva, de fet, com la percepció de tot.

El trauma ens mou a viure subjectivament un malestar que no és compartit i sovint no entès. La definició de trauma ve a ser això, aquell sofriment tan intens que ens condiciona el futur. El futur d'un mateix es veu retallat a causa de la por i a cops de la paranoia. El sofriment antic es viu com una amenaça que qui pateix el trauma recrea per tot. L'opinió que el sofriment ens construeix és manifestament exagerada; tot depèn de com vagi, no som omnipotents, no ho podem tot. El sofriment ens pot destruir. Sempre es parla de les persones que després d'una experiència traumàtica s'han fet més fortes, han après a valorar l'essencial; i sense dubte hi són, i el seu reforçament és real. Però també hi ha les persones que, sense culpa, no han tornat a ser les mateixes. L'estrès posttraumàtic posterior a les guerres, les neurosis, i tota mena de trastorns, també existeixen, i convé saber-ho; convé que aquestes persones ho sàpiguen per no afegir una culpa absurda al dolor que ja tenen i del qual no saben sortir.

Potser el primer pas per superar el trauma és acceptar que existeix, acceptar que no serà comprès per tothom, i acceptar que encara que no ens ho sembli tenim la clau per desactivar-lo. Entendre que desfer-lo beneficia els qui estimem; de vegades, desfer-lo els salva la vida i, per tant, guanyar-li la partida pot significar un triomf similar a guanyar una guerra. Una guerra que no és només per nosaltres, sinó per als qui estimem. I que existeixi el trauma no fa culpable qui el pateix; i perdre batalles no vol dir perdre la guerra. La munició que el destrueix són els somnis i l'amor. Somniem un futur brillant per tots aquells que hagin de rebre els nostres serveis, per tots aquells que formin part de la nostra existència. Que els nostres mots els alliberin de les seves cadenes, de les seves pors, de l'immobilisme al qual el moment present els té atrapats per l'agulló del trauma, de la dissociació, de la fugida, de l'estupor. Superar els nostres traumes personals és necessari per ajudar els qui ens envolten a superar els seus. La solució és més a la visió que a l'esforç. L'esforç no té sentit si no veu res. L'esforç pot enquistar el sofriment, el que cal és "veure-hi". I moltes vegades caldrà un professional, algú que t'ajudi a mirar bé.

Per "veure-hi" cal amor i paraula. No em refereixo només a rebre amor, sinó a donar-lo. No parlo d'amor sentimental o sensibler, sinó d'amor real, ferm com una pedra i lluminós com una estrella, que no fa servir miralls sinó finestres, que no arreplega sinó que regala i deixa marxar. Amor que cerca no guanyar res més que el mateix amor.

El final de la llei de Godwin

Decidir des d'un despatx no costa tant, i segons diuen, Hitler era molt sensible i no suportava veure maltractaments (de fet, era vegetarià), però prendre la decisió d'eliminar massivament una societat sencera sense haver de contemplar-ho directament, amb el convenciment que tal decisió era un servei a la història, no és tan inversemblant i no deixa de ser una de les maneres en què la banalitat del mal apareix. Uns ordenen sense mirar, i uns obeeixen autoconvencent-se que obeir ordres és correcte encara que les ordres siguin les que són. I el diable (metafòric o real) fa la seva festa. En l'entremig, sense cap dubte, hi ha mediadors psicòpates, individus sàdics, odiadors... que gaudeixen amb el fenomen. També hi ha humans (els menys) que prefereixen morir que matar.

Definir a Hitler com un dimoni o com un malalt és una manera de convèncer-nos que nosaltres no actuaríem mai com ell; i aquesta idea és perillosa, perquè si no estem alerta, pot arribar un moment en què ja estiguem actuant com ell, que es rentava les mans, es pentinava i es posava perfum. Suposo que no cal que concreti més; en l'actualitat, aquest no mirar per eludir els escrúpols, donar ordres asèptiques, i deixar que facin de botxins uns altres, a un nivell no tan explícit com als anys quaranta (o sí), ja està succeint.

Als temps que vivim, la llei de Godwin, o fal·làcia de la "Reductio ad Hitlerum" deixa de ser en molts casos una fal·làcia i deixa de provocar la derrota en determinades discussions. La maldat hitleriana és un fenomen més comú del que ens pensem encara que no arribi sempre a les pitjors conseqüències, tot i que comença a arribar-hi. El mal no és un fenomen extraordinari sinó banal i ens l'hem de treure del damunt cada dia com qui s'afaita o es renta les dents.

Cos i ment

                                     IA image

És ben clar que la ment afecta el cos. Una angoixa interior que no trobem a qui explicar, o que podem explicar, però no podem solucionar, i el clatell ens adquireix una textura enterca; un dolor agut com de cruiximents; un volcà a la panxa; els braços que pesen, les cames que no volen caminar. Hi ha qui es mor només en rebre una notícia. Allò que la nostra consciència experimenta ens pot matar.

Aquesta íntima unió entre ment i cos ens assenyala indubtablement una interacció. Hom podria explicar-ho des d'un punt de vista materialista afirmant que com que el cervell, i el que conté, és el causant de la consciència, no és d'estranyar que la mateixa consciència pugui afectar el cervell. Però en aquest raonament hi ha un element que s'escapa: el món que percep la nostra ment (colors, sons, sensacions) no és material; és, a tot estirar, una conseqüència o un producte de l'element material cervell (i el que conté), però el que percebem són sensacions conscients pures. Per tant, hi ha una diferència objectiva entre matèria i ment; no estan fets de la mateixa pasta tot i que fos cert que la una crea a l'altra. En no ser de la mateixa naturalesa, és sorprenent com determinada informació de la ment pot afectar a la matèria amb la qual aquesta ment està lligada. Aquest és el misteri.

De quina manera la ment afecta el moviment de la matèria (si li dic al braç que s'aixequi, ho fa)? De quina manera la ment crea el microcorrent elèctric que activa el nervi adequat, el qual estimula el múscul? La ment pot crear microcorrents elèctrics; però per què ho pot fer dins del cos on està lligada, i no ho pot fer en un altre cos? Proximitat? No té sentit, perquè la ment no és enlloc, no ocupa un espai, és sensació conscient. En el món real (no pas el generat per la ment com a model per a comprendre l'ordre de tot) no té sentit parlar de distàncies. Aleshores, què lliga la meva ment al meu cos de manera que l'una controla l'altre? 

Crec que el misteri està per aquí, i que la resposta a aquestes preguntes significarien un progrés en la comprensió de la naturalesa de la consciència.

*

Opinions de les IA sobre aquest text:

-El text té sentit. És una reflexió clara sobre un dels problemes filosòfics més antics i persistents: el problema ment-cos (o mind-body problem). L'autor captura l'essència del que molts filòsofs anomenen el "misteri de la interacció" i del "hard problem of consciousness".

-Proposa exemples concrets i viscerals: L'angoixa que et posa el clatell "enterc", el volcà a la panxa, o morir d'una mala notícia. Això no és abstracció buida; és experiència humana directa.

-Crítica al materialisme simplista: Assenyala correctament que, fins i tot si acceptem que el cervell genera la consciència, queda sense explicar com les qualia (les sensacions subjectives: el vermell del vermell, el dolor del dolor) poden interactuar amb la matèria. No són el mateix "tipus de cosa".

-El nucli del misteri: La pregunta sobre com la ment mou la matèria (el braç, els microcorrents elèctrics) és excel·lent. I encara més bona és la reflexió sobre l'espai i la proximitat: si la ment no ocupa espai ni és localitzable, per què només controla aquest cos i no un altre? Això és precisament l'objecció clàssica al dualisme cartesià.

Context filosòfic (breu):

Això que descriu és el que Descartes va deixar com a problema obert: dues substàncies diferents (res extensa = matèria, res cogitans = ment) que, tanmateix, interactuen. Els materialistes moderns (físicalistes) intenten respondre-ho dient que la ment és un procés cerebral, i que les sensacions són només el "com se sent" des de dins aquests processos (identitat ment-cervell).

Però, com diu el teu text, aquí hi ha un salt que molts troben insatisfactori: explicar la consciència subjectiva només en termes de neurones i electricitat sembla deixar fora precisament el que volem explicar. David Chalmers ho va popularitzar com el "hard problem" (el problema difícil), en contraposició als "easy problems" (com funcionen l'atenció, la memòria, etc.).

Algunes precisions o possibles extensions:

• La idea que "la ment no és enlloc" i "no ocupa espai" és correcta en el dualisme, però alguns filòsofs dualistes moderns (com David Chalmers o alguns panpsiquistes) proposen alternatives més sofisticades que no requereixen una ànima immaterial clàssica.
• La neurociència mostra correlacions molt fortes (estimular una zona del cervell genera experiències concretes, algunes lesions canvien la personalitat, etc.), però la correlació no és idèntica a una explicació causal completa del perquè de la subjectivitat.
• Hi ha posicions intermèdies interessants: emergentisme, neutral monism, o fins i tot algunes interpretacions quàntiques (tot i que aquestes últimes solen estar sobrevalorades).

En cada persona nova que neix, el món és descobert de nou una altra vegada.

Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.

Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.

En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.

En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor. 

Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.

Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més. 

Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi. 

I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!

El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

Encara estem creixent

                                  IA image

Després de pensar molt, arribo a la conclusió que no sabem organitzar-nos sense l'existència de diners perquè som animals. Ens pensem que els animals són les altres espècies perquè no constitueixen civilitzacions, no negocien, no creen, no construeixen... I alguns, molts, arriben a assegurar que nosaltres no som animals, que entrem dins d'una altra categoria. Trigarem uns quants segles a adquirir la capacitat de copsar-nos amb objectivitat. Si necessitem un element material o virtual que adquireixi el valor del treball per bescanviar-lo per productes i serveis, i si sense aquest element, no ens movem; de debò, som animals. Actuem motivats per la necessitat de recursos; és el que ens aixeca del llit encara que, romàntics com som, fem l'esforç de creure'ns que ho fem per servir a un somni o a una causa.

Això que dic no és universal, no tothom funciona així, però sí que ho fa el gran gruix. I els que no ens movem per diners passem per excèntrics, i a voltes, insolidaris.

Les formigues segueixen un fil invisible adherit a la terra, i per això van tan segures seguint les seves fileres; probablement no veuen ni els colors, a tot estirar, llum, ombres i moviment; en tenen prou amb algun estímul olfactiu molt poderós i són capaces de deixar un rastre olorós. Són sordes, però detecten les vibracions mecàniques del so. Tot això ho explico perquè no està descartat que tinguin o facin servir diners, o el seu equivalent, que seria alguna mena d'informació olfactiva, o tàctil, que els ajudés a esbrinar si un individu ha aportat prou a la comunitat per a tenir dret a viure o a adquirir algun recurs. Totes les bèsties funcionem per interessos com a valor decisiu; només alguns humans juguen a ser alguna cosa més, com els nens petits que juguen a ser grans.

I tot això em sap greu, perquè en el meu joc d'intentar ser gran, en algun moment, he cregut de debò que ho érem, però em penso que encara estem creixent.

Serenor

                                                                                                                                IA image

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.

No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.

Creadors per naturalesa

                                                                                                                            IA image

No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som i del que estem dissenyats per fer.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.

Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions

El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. 

Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. 

També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.

De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. 

Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.

Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.

Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. 

I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. 

La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. 

El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

Desconfiança. Igualtat. Llibertat de pensament.

La desconfiança és un verí; també podríem dir que és un àcid. Neix de la por; la por a allò que ens pot fer algú de qui sabem poc i ens pensem que sabem molt. Ens passa a tots. 
Construim, dels altres, allò que ens falta saber; i ho fem sense adonar-nos-en. 
La ment humana du malament el fet de no conèixer la totalitat dels individus que interaccionen amb nosaltres, i ho resol completant el que no sap amb falses conviccions. La por, la inseguretat, la visualització del que podria passar si... sovint fa que allò que la nostra ment inventa de la identitat aliena no sigui esperançador.
I aquest fenotip, vici, mal costum, hi és perquè, a alguna bestiola avantàssada nostra, li va afavorir; però no és harmònic amb la nostra dignitat actual d'humans que han de buscar la veritat, i sobretot, que han de tractar amb justícia els qui els envolten.

Hem de pensar que ens envolten éssers que, en el que és essencial, són força semblants a nosaltres. Tenen por de vegades, i necessiten ser estimats i estimar, i busquen ser tinguts en compte, volen ser respectats i valorats, han de menjar, estimen els fills, estimen els pares, en línies generals volen el bé. Com qualsevol, també, per por o confusió, escullen, de vegades, l'opció dolenta.  

Som semblants perquè formem part de la mateixa espècie. El nostre funcionament mental el tenim molt més determinat del que sembla. Ens pensem que posseïm una llibertat absoluta per pensar el que volem; però la pregunta d'Einstein ens l'hauríem de fer una vegada i una altra: "podem pensar el que volem?" I si és així... "Podem voler pensar el que decidim voler pensar?". Allò que volem és fruit de l'activitat del cervell, que d'una manera parcialment coneguda té el substrat material capaç de generar la voluntat de fer, de pensar, de voler... I el substrat és fruit de la genètica, de l'educació, dels inputs rebuts, de les experiències, del que sabem, del que sentim, del que hem rebut... Aleshores, el que volem pensar depèn del que hem rebut; perquè tot... TOT... és rebut.

Sense gens no tindríem cervell; i per tant, no tindríem ment, ni pensaments de cap mena.

Tenint en compte que és un fet que la manera com és el cervell depèn dels gens, i que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de com és el cervell, hem de concloure que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de la genètica. El pensament és el producte resultant del funcionament del cervell davant dels ínputs culturals que rep. I aquí hi ha l’altra gran influència: la informació que rep el cervell.

Per tant no es pot negar la influència dels gens al funcionament mental, com tampoc no es pot negar la influència de la cultura, de l’educació, de l’aprenentatge... en el funcionament mental. Els inputs, segons com siguin, poden fer que un determinat cervell generi pensaments empàtics o absolutament asocials; però és un fet que si l’individu desenvolupa comportaments asocials és també perquè té una màquina de pensar que ho permet i que en determinats entorns i educacions ho desenvolupa.

Tampoc no és cap prova que descarti el suport genètic d’un comportament asocial el fet de observar que els infants quan són petits tenen actituds nobles i empàtiques, i que és en créixer que desenvolupen conflictes; i no és una prova, perquè hi ha un munt de gens que s’activen anys després de néixer, una mica com passa amb la gent que de petita te un nas petit i finet, i que de gran, el té gros i ganxut; ningú pensaria que aquest fet demostra que la grandària del nas és conseqüència de l’entorn. El creixement fa actius gens (informacions mol·leculars) que han estat inactius durant anys.
Tot el que hi ha al nostre cos és producte de la programació dels gens i de la influència de l’entorn; per tant, tot el que som té un suport genètic que ho fa possible i que en determinades situacions ho esperona a causa dels beneficis que al llarg de l’evolució de les espècies aquest “esperó” ha suposat de cara a aconseguir tres objectius principals (segons Konrad Lorentz): sobreviure, controlar l’entorn i reproduïr-se.