No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.

Creadors per naturalesa

                                                                                                                            IA image

No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som i del que estem dissenyats per fer.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.

Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions

El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. 

Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. 

També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.

De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. 

Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.

Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.

Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. 

I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. 

La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. 

El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

Desconfiança. Igualtat. Llibertat de pensament.

La desconfiança és un verí; també podríem dir que és un àcid. Neix de la por; la por a allò que ens pot fer algú de qui sabem poc i ens pensem que sabem molt. Ens passa a tots. 
Construim, dels altres, allò que ens falta saber; i ho fem sense adonar-nos-en. 
La ment humana du malament el fet de no conèixer la totalitat dels individus que interaccionen amb nosaltres, i ho resol completant el que no sap amb falses conviccions. La por, la inseguretat, la visualització del que podria passar si... sovint fa que allò que la nostra ment inventa de la identitat aliena no sigui esperançador.
I aquest fenotip, vici, mal costum, hi és perquè, a alguna bestiola avantàssada nostra, li va afavorir; però no és harmònic amb la nostra dignitat actual d'humans que han de buscar la veritat, i sobretot, que han de tractar amb justícia els qui els envolten.

Hem de pensar que ens envolten éssers que, en el que és essencial, són força semblants a nosaltres. Tenen por de vegades, i necessiten ser estimats i estimar, i busquen ser tinguts en compte, volen ser respectats i valorats, han de menjar, estimen els fills, estimen els pares, en línies generals volen el bé. Com qualsevol, també, per por o confusió, escullen, de vegades, l'opció dolenta.  

Som semblants perquè formem part de la mateixa espècie. El nostre funcionament mental el tenim molt més determinat del que sembla. Ens pensem que posseïm una llibertat absoluta per pensar el que volem; però la pregunta d'Einstein ens l'hauríem de fer una vegada i una altra: "podem pensar el que volem?" I si és així... "Podem voler pensar el que decidim voler pensar?". Allò que volem és fruit de l'activitat del cervell, que d'una manera parcialment coneguda té el substrat material capaç de generar la voluntat de fer, de pensar, de voler... I el substrat és fruit de la genètica, de l'educació, dels inputs rebuts, de les experiències, del que sabem, del que sentim, del que hem rebut... Aleshores, el que volem pensar depèn del que hem rebut; perquè tot... TOT... és rebut.

Sense gens no tindríem cervell; i per tant, no tindríem ment, ni pensaments de cap mena.

Tenint en compte que és un fet que la manera com és el cervell depèn dels gens, i que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de com és el cervell, hem de concloure que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de la genètica. El pensament és el producte resultant del funcionament del cervell davant dels ínputs culturals que rep. I aquí hi ha l’altra gran influència: la informació que rep el cervell.

Per tant no es pot negar la influència dels gens al funcionament mental, com tampoc no es pot negar la influència de la cultura, de l’educació, de l’aprenentatge... en el funcionament mental. Els inputs, segons com siguin, poden fer que un determinat cervell generi pensaments empàtics o absolutament asocials; però és un fet que si l’individu desenvolupa comportaments asocials és també perquè té una màquina de pensar que ho permet i que en determinats entorns i educacions ho desenvolupa.

Tampoc no és cap prova que descarti el suport genètic d’un comportament asocial el fet de observar que els infants quan són petits tenen actituds nobles i empàtiques, i que és en créixer que desenvolupen conflictes; i no és una prova, perquè hi ha un munt de gens que s’activen anys després de néixer, una mica com passa amb la gent que de petita te un nas petit i finet, i que de gran, el té gros i ganxut; ningú pensaria que aquest fet demostra que la grandària del nas és conseqüència de l’entorn. El creixement fa actius gens (informacions mol·leculars) que han estat inactius durant anys.
Tot el que hi ha al nostre cos és producte de la programació dels gens i de la influència de l’entorn; per tant, tot el que som té un suport genètic que ho fa possible i que en determinades situacions ho esperona a causa dels beneficis que al llarg de l’evolució de les espècies aquest “esperó” ha suposat de cara a aconseguir tres objectius principals (segons Konrad Lorentz): sobreviure, controlar l’entorn i reproduïr-se.

Normalitzar el que és normal; en una societat que no ho és.

No considero que banyar-se al mar i prendre el sol sense banyador sigui escandalós, o estrany. Als meus ulls és normal, agradable, còmode, cívic, sà, i no té un caràcter estrambòtic o exòtic. Quan vaig a la platja de normal intento anar allà a on tradicionalment aquesta estrambòtica i paranoica societat que ho fa funcionar tot no em dirà res, ni em llançarà pedres per no dur banyador; no vol dir que allà on vaig tothom porti la mateixa indumentària, de vegades sí, de vegades no, però són llocs a on les persones no tenen problemes amb la imatge de les persones. 

I vull subratllar que vaig a la platja, al mar... És a dir, quan al mati ens aixequem i decidim anar a la platja, no pensem "anem a fer nudisme" ni tan sols "anem a una platja nudista", sinó que pensem amb ganes i il·lusió: "anem a la platja". I ens ve al cap el mar, el Sol, la sorra, el vent, la sensació de relax i de fusió amb la natura... No em ve en cap moment al cap la nuesa humana, ni la paraula nudista o naturista, ni la sensació d'anar a un espai marginal o minoritari, ni d'estar fent res estrany. No em considero res que acabi en "ista". No sóc enemic de la roba; m'agrada la roba, m'agrada vestir-me com a forma d'expressió identitària, com a protecció vers els elements, com a expressió artística fins i tot; la roba i la moda són una manera més en què l'art es manifesta, i a casa vaig vestit, i a la ciutat, i a la vida social de cada dia. 

No considero que ningú sigui imbècil per dur banyador, encara que algú m'hagi considerat a mi imbècil per no dur-ne; gent que no ho entén i que quan amb un raonament que intenta ser lògic no aconsegueixen arrossegar-me cap a la seva opinió, fan servir l'insult o la broma. 

I potser per aquest costum de no considerar el cos una realitat d'ocultació obligatòria, ni escandalós, ni de visió prohibida... em passa que cap cos nu, ni vestit, em descol·loca o em pertorba si jo no em proposo que passi. I en canvi, sí que he vist que els passa a moltes persones, que veuen nuesa i s'exciten. Puc dir que ho he vist, i m'ho han confirmat ells mateixos, per tant certifico que hi ha gent, molta gent, que davant la visió de determinats cossos nus, entren en un estat d'alerta sexual, d'excitació, de desig despert. 
A mi, això no em passa. No en tinc prou amb un cos. El trobo bell. Puc fins i tot afirmar que la nuesa és el vestit més bell de tots pel meu gust. Puc assegurar que quan veig una persona nua la trobo sempre més bella que quan la veig vestida, però aquest fet no em desperta cap pertorbació, ans al contrari; i això és així, sigui qui sigui aquesta persona, i tingui l'edat que tingui. I jo atribueixo el que em passa, o el que no em passa, al fet que el costum de la nuesa a la platja als estius fa que la meva ment no associï nuesa amb excitació sexual. 

Per una altra banda, les persones a les quals els és negada habitualment la visió de la realitat material i biológica de l'espècie, sí que atribueixen conscientment i inconscient un valor eròtic i per tant se'ls deslliga una excitació de vegades fins i tot sense que la persona que els desperta el desig estigui ni tan sols nua. I algunes d'aquestes persones, de vegades, acaben buscant aquestes imatges nues dins la pornografia, i retroalimenten el fenòmen; és a dir, encara reforcen més l'associació nuesa/sexe.

 Al meu parer, el costum de no ocultar la nuesa d'una manera normal i natural a la platja desfà la càrrega sensual que la societat que reprimeix la visió troba arreu. 
Veiem arreu allò que som. Veiem arreu les coses i les persones com som nosaltres no pas com són les coses i les persones. La llunyania de l'estat natural de les persones, en tots els seus àmbits, no porta a res de bo, ens falseja els uns als altres, ens converteix en objectes de desig o de tensió, ens allunya encara més, ens fa perdre una humanitat interior que sempre hi és i que queda anulada massa vegades per aquesta tensió que neix de la repressió social en qualsevol de les seves formes. 

Volia dir això d'una banda, ja que ahir vaig prometre que tornaria a parlar del que alguns anomenen naturisme i que per a mi no té nom, perquè al fet de fer una cosa normal, natural, ordinària, que no és estranya, no cal posar-li específicament un nom. Qui du un casquet de bany al cap no practica res diferent, quan neda, a qui no el du. Com que la nuesa per a mi és normal, no sento que estigui respectant aquesta normalitat si la batejo amb un nom que acaba en "ista". 

La nuesa a la platja no és el costum d'un grup, o d'algunes associacions, sinó un dret de qualsevol persona de la societat sense que necessàriament tingui cap manera concreta de pensar ni cap militància. El que cal és que tothom sigui respectuós amb el fer" de tothom, i que aquest valor educatiu, cívic, saludable que té la "no ocultació obligatòria", i el coneixement i acceptació del cos propi i dels altres sense vergonya, sigui cada vegada més entès per les persones que fins ara prohibeixen, s'escandalitzen, prejutgen, i que sobretot es perden la possibilitat de ser humanament normals i no tenir el sexe al cap quan es topen amb la visió d'un cos que només és humà i que pel fet d'existir, que pel fet d'anar nu, o que pel fet d'anar amb roba ajustada, no deixa de ser espiritual, racional, habitacle d'una ment infinitament valuosa, cridada a l'amistat humana. El respecte humà entre les persones creix si es viu aquest valor desconegut encara per molts del costum de la visió normal d'una nuesa no sexualitzada en un entorn natural, humà, relacional, lúdic, familiar...

I el primer que cal per normalitzar el que és normal, en una societat que no ho és, és sentir-se i saber-se normal, evitar els armaris, els grups secrets, l'ocultació dels propis valors per por als imbècils, l'angoixa per les opinions de tants encarcarats. Encara avui, i més avui amb tota la ultradreta al poder a tantes institucions, i amb la por a tot instal·lada al cor dels ciutadans, cal treballar per una llibertat i per una normalitat que els inquisidors de totes les èpoques consideren diabòlica. Amb la retallada lenta i dissimulada d'aquesta llibertat en nom de mil excuses raonables, a poc a poc l'espècie humana camina vers una manera de ser espantada, acomplexada, tensionada, amagada, disminuïda, entristida... Ja n'hi ha prou.

Pobres monos sàpiens!

El gran plaer i la més gran felicitat és poder aconseguir que allò que et fa feliç no et faci feliç només si algú t'ho admira. Els pobres monos sàpiens, imitadors dels seus gurus, visibles i invisibles, pobrets viuen esclaus de les opinions que han adquirit només mirant i observant la vida. I així, atorguen un pes més gran del que sospiten al fet que un ull, una orella, un cor els observi i desitgi allò que ells posseeixen. I a poc a poc viuen per constuir l'aparador que volen que el món es miri. I amb tant d'anhel el munten i el netegen i l'abillen, que al final ja no tenen gaire clar què els agrada perquè els agrada, o què els agrada perquè tothom ho admira.
Ningú no escull ser així, com cap mico de cap zoo, ni de cap selva, no escull ser com és. Com podria una guineu seguir un comportament diferent al que el seu cervell de guineu la mena? Com podria un porc senglar llegir un escrit de Kant i fer-ne una valoració, o dir bon dia, o asseure's en una guingueta a prendre's un refresc? 
Els petits éssers sàpiens són com són; algú, alguna cosa, el pas del temps i la garba de la selecció natural, l'epigenètica, l'educació, el mimetisme genètic... tot plegat, ens fa ser com som, i fa que lliurement escollim els comportaments adients als inputs rebuts. 

Oh! Estàs dient que no som lliures!
Tan lliure com és algú de córrer a 200km/h per una autopista amb un carro de bous.
Tan lliure com és algú de quedar-se quiet en un camí i morir-se de gana en comptes de fer servir el carro de bous que té per apropar-se a un camp de fruiters i alimentar-se.
Tan lliure com és algú de córrer si no té cames.
Tan lliure com és algú de no córrer mai tot i tenir cames i ser un infant amb ganes de viure.
Allò que fem o que no fem tot i ser lliures depèn del que hem rebut i rebem.
.
.
.

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.

La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 

He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 

Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.

Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 

La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.

.

.

.

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 

Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"

Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.

.

.

.

  

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Quatre consideracions sobre la toxicitat de les persones, sobre la creativitat i sobre l'actitud correcta en qualsevol procés d'aprenentatge.

Imatge de Brighterorange a la viquipèdia

-Les persones tòxiques que et fan mal al llarg del teu dia a dia són víctimes d'altres persones tòxiques, que un dia les van educar. Però cal tenir clar que aquest fet no els atorga el dret a ser tòxiques.

-Les persones tòxiques que més mal et poden fer són aquelles que són més properes a tu afectivament; si realment són properes a tu, et poden fer molt mal, ni que la seva toxicitat sigui baixa. Les altes toxicitats, en canvi, són menys perilloses si esdevenen en persones llunyanes afectivament. Qui més t'estima i qui més t'estimes, si és una persona poc o molt tòxica, és qui més mal et pot fer.

-El món és ple de persones amb la creativitat atrofiada o destruïda; persones insegures, insatisfetes, que tenen com a principals pilars de la seva existència comprar i netejar. I són així perquè, quan estaven creixent, algú proper a ells afectivament els va repetir massa vegades davant de cada error que cometien frases com les següents: "No vals per res" "No serveixes per això" "Ets un inútil" "Dedica't a una altra cosa i no faràs el ridícul" "Ets dolent amb ganes"...

Aquestes repeticions, fins i tot quan són dites amb tendresa, si són pronunciades per algú proper afectivament, actuen ben bé com ho farien unes tisores que retallessin les ales d'un ocell. L'ocell mai no podria tornar a volar, o no volaria igual mai més.

-Si els infants tinguessin la desgràcia d'absorbir d'un glop, tot de cop, i just en el moment de néixer, tot el verí de la mentalitat perfeccionista, utilitarista, materialista, formalista... que impera a la societat, els costaria molt i molt d'arribar a parlar. De sort que l'infant no aprèn a parlar a força de sentir-se malament o cohibit davant dels propis errors, sinó que ho fa a força de sentir-se bé, alegre, motivat, content... a causa dels petits o grans progressos. Si l'infant, davant d'un error qualsevol en el seu procés d'aprendre a parlar, es cregués de debò el concepte profundament arrelat de "sentit del ridícul" que els esclaus socials lliguen a les equivocacions o patinades o a allò que no consideren prou de qualitat... aquest infant mai no podria arribar a parlar. La pedagogia de l'infant quan té entre 0 i 4 anys, deslligada del tot del concepte de ridícul o fracàs, és la màxima expressió de la correcta actitud en el procés de qualsevol aprenentatge. Però això és difícilment assumible per als humans, ja que som primats, i en conseqüència, la majoria, en créixer, som esclaus del mimetisme; imitem i obeïm les pulsions de grup o ramat que  fustiga el qui s'equivoca o el qui s'aparta del concepte socialment acceptat de bellesa o correcció.

L'ergonomia psicològica o la lluita contra els topants que ens malmeten l'ànim sense que ens n'adonem.

De vegades ens preocupem que al nostre lloc de treball totes les cadires tinguin respatller, que les pantalles dels ordinadors tinguin un filtre protector perquè no se'ns malmeti la vista, que hi hagi prou extractors d'aire, i moltes altres coses necessàries... però... ens oblidem d'allò que va més enllà del físic. 

A banda dels perills físics, tenim els perills psicològics, i sovint no els veiem, o no som conscients que hi són. Aquests perills serien equivalents als perills materials que abans he esmentat, però en l'àmbit de la salut psicològica. I igual com hi ha alguns elements materials que pel fet de no estar en condicions ens poden perjudicar el cos, hi ha també, i són més difícils de detectar, elements organitzatius, logístics, jeràrquics, fins i tot físics també... que ens poden malmetre la vida mental o l'ànim. Podríem dir que igual com hi ha una ergonomia material, hi ha d'haver també una ergonomia psicològica o mental. 

L'ergonomia, per si algú no n'ha sentit a parlar, és l'aplicació de la informació científica sobre els humans al disseny d'objectes, sistemes i entorns per a l'ús de l'ésser humà.

Igual com és recomanable una posició, una manera d'asseure's, una forma determinada per a les cadires, els llits, els matalassos... també hi ha unes condicions organitzatives necessàries per a la bona salut mental, tant a la feina com a la vida privada.

Anem a pensar en alguns exemples de perills per a la estabilitat psicològica, cap dels quals no fa mal en un sol dia, sinó que va desgastant progressivament a mida que ens anem topant amb la nafra sense posar-hi remei; de vegades fins i tot sense ser conscients que ens està perjudicant. EN posaré només alguns, perquè la casuística de les diferents feines i ambients fa que siguin milers.

-Excés de panys i claus diferents. Si al desenvolupament de la feina, ens veiem obligats a fer servir diferents claus; per a habitacions, o aules o magatzems, fins i tot propers entre sí, i hem d'anar canviant constantment de clau... tot això representa un desgast per a la ment, que un dia no fa mal, però que amb el temps esgota. L'ideal humà seria que no hi hagués claus, que les portes poguessin estar obertes sense que hagués de  passar res. Potser encara no estem preparats per aquests nivells d'humanitat, però una solució provisional podria ser fer servir una sola clau per a totes les cambres.

-L'obligació d'acomplir objectius contradictoris. Aquest desgast és molt variat, i hi hauria milers d'exemples diferents a les diferents feines i empreses que existeixen, però és un autèntic càncer mental. Per exemple si t'exigeixen tres objectius obligatoris: deixar l'aula perfectament neta i ordenada després d'haver fet pràctiques amb els teus alumnes, arribar puntual a la següent classe, i ser capaç de realitzar totes les pràctiques programades. Totes tres tasques són impossibles, i totes tres tasques són obligatòries. Si vols que els alumnes ordenin el taller, has d'acabar deu minuts abans la pràctica per a poder demanar-los que netegin, si acabes deu minuts abans no tens temps de fer totes les pràctiques programades i desitjables. Si optes per acabar tres minuts abans la classe i començar llavors a netejar, et trobes que arribes tard a la següent classe. En conseqüència, tens tres objectius obligatoris, que al mateix temps no es poden complir tots tres, amb la qual cosa estàs obligat a fracassar en un dels tres objectius. El que he explicat és només un exemple dels milers d'obligacions contradictòries que es poden donar en els milers de feines diferents que existeixen, segur que llegint això a algú li vindrà al cap alguna situació viscuda. Un altre exemple podria ser quan a un alumne se li demana d'arribar puntual a classe, i al mateix temps se li impedeix de pujar a la classe abans que toqui el timbre, amb la qual cosa forçosament arribarà a classe després que toqui el timbre. Si el professor no és comprensiu, li posarà retard, perquè és impossible arribar a l'hora, i al mateix temps, no pujar a l'aula fins que sigui l'hora.

-La desconfiança. Quan un treballador pensa sempre, del seu cap, que aquest té la pitjor intenció possible. O quan un cap pensa, dels treballadors que té, sempre el pitjor. Quan un professor, en descobrir que falta una eina a l'hora de recollir-les, resta convençut que algun alumne l'ha robada. Quan un alumne, en veure que ha suspès un examen, resta convençut que el professor li té mania. I milers de situacions més. La desconfiança, corca. I la desconfiança gairebé mai no té raó. La majoria de vegades en què falta una eina a l'hora de recollir, acaba apareixent per terra, o es demostra que s'havien comptat malament i que hi són totes. Gairebé la totalitat de les persones tenen bones intencions. Les friccions entre individus acostumen a ser conseqüència de l'error involuntari més que no pas de la mala voluntat o la deixadesa. I si alguna vegada hi ha mala intenció per part d'algú, és tan rar que potser és preferible enganyar-se creient que hi ha bona intenció que caure en la desconfiança. El valor de la confiança i els beneficis que se'n poden derivar, és infinitament superior al valor d'una eina perduda o robada. És un gust deixar la bossa amb la cartera i les claus damunt de la taula i allunyar-se girat d'esquenes convençut que cap dels trenta alumnes no et prendrà res, i tornar al cap de vint minuts al costat de la taula i descobrir que efectivament ningú no t'ha pres res, i que tu ja ho sabies.

-L'ofec de la improvisació. Tot i que és necessari planificar i preveure, convé no estar obligat a seguir la planificació, perquè aquesta obligació mataria les idees brillants que van sorgint mentre desenvolupem el pla, i que no s'haurien de deixar de banda per obediència al pla. Si per a fer la Sagrada Família s'haguessin hagut de seguir els protocols que mana la norma ISO de qualitat d'Europa, la Sagrada Família s'hauria acabat ben aviat, però no existiria. Reduir la feina, o la vida, o les vacances, o qualsevol projecte, a l'estricte acompliment d'un pla rígid, ofega la creativitat, i l'ofec de la creativitat és una de les causes dels desequilibris anímics.

Bé... com ja he dit, hi ha encara molts més topants i nafres que maten l'ergonomia psicològica necessària per a viure amb bona salut mental i per a treballar bé, però per avui ho deixo, i prometo continuar un altre dia.

Bona nit!

.

.

.