La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

Com pot no haver-hi "xiringuitos"?

Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.

Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.

-Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.

M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.

-Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.

-Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!

-No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!

-La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.

-No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.

-Guin què?

-Guinguetes... Xiringuitos... Saps?

-Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.

-Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...

-Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.

-A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.

-Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?

-Caminant.

-Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!

-Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.

-Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.

-No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.

-Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?

-Sí.

-I amb els crios al davant?

-Normalment, ells també es banyen sense res.

-Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.

-A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.

-Una tortura?

-Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.

-Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!

-Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!

-Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?

-¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.

-Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!

-No saps què et perds!

-Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!

En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.

-Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!

Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

El voyeur.

  

Tercer dijous dedicat a la nuesa a la natura. 

Aquesta vegada torna a tocar un relat.

El Voyeur

Es troba l'Elisabet al replà de l'escala; és la primera vegada que la veu d'ençà que es van trobar al Torn. El cor se li accelera; aquell dia, quan la va veure nua i ajaguda a la tovallola, es va morir de felicitat; vint anys i la pell bruna com l'aram; els ulls blaus i un somriure de cel; tota dolçor, tota tendresa; si no fos vell... si tingués trenta anys menys... si no li fes tanta vergonya dirigir-li la paraula...

-Bon dia, Elisabet! -quequeja, amb una veu feble, com si demanés permís -. Què...? Cap a la platja? -treu les forces de l'adrenalina que se li escampa pel cos en mirar-la.

-Bon dia, Antonio! Sí! -fa la noia, amb un somriure educat -. Avui fa molt bon dia!

-I què m'expliques? -insisteix l'Antonio, maldant per allargar la conversa. Després es queda tallat, mirant-la fixament, sense saber ben bé com continuar. Una trempera inoportuna comença a fer de les seves pels baixos dels texans -. A la platja nudista, una altra vegada? -afegeix, i la veu li acaba en un gall.

-Avui no -diu l'Elisabet, nerviosa, i trenca a riure -. Quina coincidència l'altre dia!

-I tant! -exclama l'Antonio, eufòric, convençut que la noia no se sent incòmoda, i que li dona taba. La mira amb la boca mig oberta -. Fa molt que practiques el nudisme? -insisteix, amb la trempera completament desfermada; ben oculta, però, sota els pantalons. Si no fos per la trempera, no gosaria preguntar-li tot això ni allargar tant la conversa -. Digues... ¿fa molt que et vas iniciar?

-Antonio... -mormoleja la noia, dissimulant menys la incomoditat, i amb un to com de reny -. Parles com si fos una pràctica...

-I no ho és? 

-Doncs... no ben bé. -diu; i fa cara de circumstàncies.

-Per mi el nudisme és una cosa del tot natural, eh... -diu l'Antonio, intentant aparentar normalitat -. Per què dius que no és una pràctica?

-A veure... tu m'has preguntat si practico el nudisme, com si no dur banyador fos una cosa específica, peculiar, insòlita... com si necessités d'alguna mena d'iniciació, entens? I no hi ha res a practicar!

-Ah no? No t'entenc, bonica.

-El que vull dir és que si parles de “practicar” i “d'iniciar-te”, deu ser perquè per tu banyar-te nu no és una cosa gaire natural -diu la noia; i es fa un silenci estrany. La noia pensa que potser s'ha passat -. T'has d'enfrontar a la nuesa traient-li importància, si no... t'obsessionaràs i acabaràs buscant alguna cosa poc sana. A mi, no em surt dir que practico res, m'entens? No sé com dir-te... em... em trec la roba perquè s'hi està bé, i ja m'oblido que no la duc. Saps? No faig res concret.

-Ja... Jo... Jo no hi busco res morbós -menteix, l'Antonio, una mica xafat pel que li està dient l'Elisabet -. Sóc nudista; per mi és natural.

La noia fa una expressió mig burleta.

-No dic pas que no... -accepta -. Però em penso que, a tu, et van reprimir molt de petit; oi que sí? -diu. I li dóna un copet al braç. L'Antonio, en percebre els dits de la noia, sent una trempera més intensa que la d'un elefant, i gairebé no li surten les paraules.

-Doncs una mica sí. Bé... de fet, bastant. Pensa que em vaig educar a la postguerra.

-És això -conclou ella -. Si vols que alguna realitat es converteixi en mite o en obsessió, prohibeix-la. Res no ens lliga tant a una realitat com la seva prohibició.

-Parles molt bé, xicota. Que estudies filosofia?

-Psicologia. Ara t'haig de deixar, Antonio, que me'n vaig amb la meva mare a Comarruga i haig de preparar la bosa.

-A la platja?

-Sí.

-Nudista, també? -demana l'Antonio. Recorda, però, que la noia li ha dit que avui no farà nudisme. Ella no arriba a sentir-lo, perquè ja puja les escales. L'Antonio es pregunta com deu ser el seu banyador, i la trempera se li allarga.

                                                                    *

L'endemà surt de casa a les nou, com cada diumenge d'agost. Ho fa abans que la seva mare es llevi, perquè no vol que vegi com se'n du els estris de platja: la tovallola lila, que fa vint anys que té, la crema del sol, els entrepans, la gorra i la càmera de fotos. Al vespre, quan torni, li dirà que ha estat al Club de Petanca de Cornellà, i li explicarà que si les coses li van bé potser fins i tot la temporada vinent anirà als campionats d'Espanya. La petanca és un esport que permet que els de més de seixanta puguin arribar tan amunt com els més joves. Però és evident que l'Antonio no du les boles de la petanca a la bossa, ni se'n va precisament a Cornellà, ni li importen tres merdes anar o no anar als campionats d'Espanya de petanca.

Arriba a Arenys, a la Musclera, i planta la tovallola al tros de sorra que hi ha ben bé davant de l'aparcament. Des d'on s'està, pot vigilar el talbot dels anys setanta que fa més de quaranta anys que condueix; amb el toro de peluix de Salamanca i el rosari que va comprar al Rocío. Un dia d'aquests ha de fer un pensament i canviar-se el cotxe, que s'està gastant un ull de la cara en ITV's i reparacions; però és clar, no són temps de grans despeses, i, pel que ell necessita, ja fa.

La Musclera es comença a omplir de gent. Es despulla del tot. Es posa les ulleres de sol i comença a observar. De tant en tant es fica a l'aigua; el sol cau com una llosa. Una noia d'uns vint-i-cinc anys, nua com el dia en què va néixer i amb un cos de Brigitte Bardot de la millor època, li accelera el cor fins a fer-lo tremolar; un dia d'aquests el trobaran mort a la sorra i la seva mare s'assabentarà que va a platges nudistes; la pobre dona es morirà del disgust, igual com quasi es mor del disgust aquell dia de mil nou-cents cinquanta-cinc en què el va pescar masturbant-se al safareig de casa seva, amb els ulls clavats al forat de la tàpia del galliner, per on s'hi veien les veïnetes. Les veinetes eren nenes de la seva edat que es banyaven nues a la bassa del pati. Quasi es mor de culpabilitat i de vergonya. Li va costar una pallissa del seu pare i una confessió paorosa amb Mossèn Sebastià, que li va parlar de l'infern, de l'eternitat, de les flames i de l'odi que t'omple per dins i que no s'acaba mai pels segles dels segles. A cops, però, li venia a la imaginació el color de xocolata clara de la pell de les nenes nues, amb els cabells rossos i llargs voleiant al vent, i es tornava a confessar de mals pensaments, espantat de la seva perversió. La seva mare li recordava cada nit com n'era de fàcil d'anar-se'n a l'infern per culpa de les noies; i li feia resar el “Jesusito de mi vida que eres niño como yo”. No va poder parlar mai amb les seves veïnes perquè no el deixaven jugar al carrer. A l'escola de frares, i a la plenitud dels anys cinquanta, l'Antonio no tenia nenes a la seva vida; va créixer sense la presència del sexe femení, que ell tot sol s'imaginava a les nits, amb la convicció que els pensaments el durien a l'infern, però no ho podia evitar. No tenia amigues, ni conegudes, ni cosines, ni germanes... Les úniques dones de la seva vida, a banda de la seva mare, de la padrina de vuitanta anys, i de les seves ties conques, eren les imaginacions de sucre que configuraven éssers de cartró pedra: noies perfectes, tendres, angelicals; al capdavall, de fantasia. Noies que l'esperaven en algun país meravellós per a casar-se amb ell i convertir-se en esposes submises i dolces. L'Antonio va créixer esmonyonat per l'integrisme religiós de l'època, pel llistó moral i inhumà que negava als infants el coneixement real de la meitat de la humanitat.

Però ara té seixanta-set anys, i és a Arenys, i contempla el cos nu d'una Brigitte Bardot real. Es fixa en els seus genitals depilats i en les seves natges rodones i perfectes, amb aquella corba precisa que només la natura sap traçar. Se li obre la boca. Babeja. Els seus ulls petits i tremolosos estrafan una mirada perduda rere els vidres rodons d'unes ulleres de cul d'ampolla. La noia el contempla amb desconfiança. Ell se n'allunya. Comença a caminar riba amunt i riba avall. Clava els ulls a totes les muses que fan que el seu cervell ordeni la generació de dopamina. Dopamina en vena quan veu culs bruns de xicotetes joves i dolces; el cor desbocat i una trempera inoportuna que fa que algú l'increpi i que hagi de fugir per cames. “Miron de merda! Hòstia, cada diumenge clavat aqui! Collons de pervertit!” I l'Antonio posa la tovallola i la roba a la bossa de plàstic del Carrefour que ha dut per a transportar els estris mínims, i s'allunya en direcció a Caldes d'Estrac, per la Riba, sense ni tan sols vestir-se. Dos-cents metres enllà, veu una clariana a la sorra, envoltada de noies de calendari i d'una família amb molts fills. S'hi instal·la i torna a començar el procés d'observació; si fa no fa, els esdeveniments es repeteixen, i de nou, un parell d'hores després, ha de fugir sense contemplacions. Torna a on era abans; els que l'havien increpat ja no hi són. Instal·la de nou el campament base i comença altra vegada la seva pacient i apassionada observació. S'embriaga d'adrenalina, de dopamina, d'oxitocina... substàncies que genera el seu propi cos i que li desboquen el cor. Se sadolla de les imatges que durant tants anys li ha negat la vida, el més bell de la creació: les noies, les dones, els cossos naturals que fins que van posar-se de moda les platges nudistes, quan ell ja tenia més de quaranta anys, mai no va poder veure clarament. I sempre, d'una manera a cops inconscient i a cops conscient, va témer i va desitjar aquests cossos, que no sabia gaire ni com eren. Els primers anys, rere els banyadors d'una peça. Després van venir els biquinis i li van canviar la vida. Als anys vuitanta es va trobar amb la nuesa integral, que li va configurar els estius. A la platja, però, s'hi està sempre en silenci, sense parlar amb ningú. L'única persona amb qui ha parlat obertament en una platja nudista ha estat l'Elisabet, l'altre dia, quan la va trobar al Torn, i es va sentir diferent, com si fos normal, com si no fos allò que, només amb la mirada, tothom diu que és: un voyeur, un pervertit...

                                                                    *

L'Antonio és al Torn i el moreno no deixa d'hostiar-lo. Cops de puny. Puntades de peu. La gent xiscla. Algú truca a la policia.

-Degenerat! Vés a tocar-te a una altra banda! -exclama l'agressor. Cops i més cops. Fins que tres o quatre nois, dels que jugaven a volei, el subjecten i li impedeixen que s'acosti a l'Antonio, el qual s'està a terra, sagnant, i mig estabornit. L'Elisabet s'acosta corrents.

-Antonio! Eres aquí! Què t'ha passat?

-El coneixes? -fa un dels nois que subjecta el moreno.

-És un veí meu.

-Collons quin “pàjaru” de veí que tens.

L'Elisabet s'ajup al seu costat.

-Estàs bé? Que algú avisi una ambulància! -crida.

-M'has d'ajudar, noia... -pronuncia l'Antonio abans de perdre els sentits -. Estic acabat...

                                                                     *

-Antonio, t'han fet mal! -li diu l'Elisabet, a la Waikiki, un mes després de la pallisa i un cop ha escoltat la història de la seva vida.

-A mi? Qui? No! -exclama ell.

-Que sí! I ho saps! Et van fer mal els qui et van educar!

-Jo ja era així; ningú m'ha ensenyat a ser un porc. De ben petit ja espiava les veïnes quan es banyaven.

-Això ho fan tots els nens.

-Com jo, no. A mi, m'agradaven.

-És clar. Normal. Fins i tot a les nenes els agrada mirar. I més si allò que vols mirar t'ho prohibeixen.

-Que no, Elisabet, que sóc una merda de pervertit.

-No et posis etiquetes. Et van fer molt de mal, i per això t'has obsessionat.

-Fins i tot abans d'espiar les veïnetes, ja m'agradaven massa les nenes; i només tenia cinc anys. Me'n recordo perfectament. Sóc un monstre!

-No diguis bestieses! Tots els nens, des de ben petits, tenen pulsions sexuals; la majoria se n'obliden.

-Això ho has estudiat tu?

-És clar. No ets un monstre. Et van esmonyonar. Com un bonsai.

-Un bonsai?

-Sí. Els bonsais. Els arbrets.

-Ja... ja... ja sé què són.

-Doncs els lliguen les branques des de petits. No els deixen créixer. Acaben esquifits.

-Tinc alguna desviació, Elisabet; no pot ser que des de petit m'agradin tant les dones nues.

-Ets com tots. Et van lligar les branques, que no van poder florir com les dels altres arbres. De petit t'agradaven les dones nues com a tots els nens. Ni més ni menys. El que passa és que te les van fer sobrevalorar massa, perquè te les van prohibir amb acarnissament.

-A molts nens de la meva època els van educar com a mi; i no són pas com jo.

-No saps com són. No saps per quin costat estan esmonyonats. No ho coneixem tot de tothom. I a més les persones no som pas totes iguales.

-Si fa no fa, totes iguales.

-No és veritat. Veus aquella noia panotxa? Doncs per molt que li toqui el sol mai no estarà morena. I aquell paio que juga allà a pales? Només amb dos dies de platja es posarà com el Will Smith. El mateix sol afecta de manera diferent a uns i altres perquè som diferents. Comprens, Antonio?

                                                                   *

Dos anys després, l'Antonio torna a ser a la Waikiki, amb l'Elisabet i uns quants amics.

-Per què estic tan tranquil, parlant aquí amb tu? -demana l'Antonio -. ¿Per què no sento la necessitat de perseguir dones ?

-No hi pensis. Ja ha passat tot.

-No em pensava pas que algun dia sentiria aquesta indiferència. Han estat molts anys de...

-Perquè rere les imatges hi has trobat persones -el talla, la noia.

Arriba la Mercè.

-Com va, Antonio?

-Bé, xicota. Comença el bon temps.

-Ja tocava. Quin hivern!

S'acosta el Peter.

-Hello Antonio!

-Òstima, Peter! Al juny i ja ets aquí? Tant de fred fa a Escòcia?

-Els jubilats necessitem hivernacles com aquest.

La família Puig Riera baixa pel camí pendent de la Waikiki.

-Mireu qui arriba! -exclama l'Elisabet.

-Que gran que està l'Ainhoa! -fa l'Antonio.

-I el Pau!

S'estan tot el dia a la platja. L'Antonio es lamenta dels anys que ha perdut perseguint sensacions balmades. Rere els cossos nus, que tant dolents li van pintar a la infantesa, hi ha trobat persones, i ha après a descobrir sensacions potser més asserenades que les que genera l'adrenalina, la dopamina, la norepinefrina, l'oxitocina... Percepcions que tenen un sabor i una qualitat difícil de descriure. La sensació de tenir tota la pell en contacte amb l'aire, amb l'aigua, amb el sol... Al llarg dels seus anys de voyeur, va tenir el cor massa accelerat per a fixar-se en aquestes subtileses. Els somnis dels amics que ha conegut, els seus anhels, la calidesa del seu tracte, l'esperança en el futur, la intensitat del present. La família Puig Riera amb la seva alegria. La profunda humanitat de l'Elisabet, que mai no el va rebutjar, ni tan sols quan ell se la menjava amb els ulls. Gent normal, amb les misèries de tothom. I si en algun moment troba els seus amics bells o belles, millor que millor; el més bell són elles i ells mateixos, el que senten, el que estimen; no tant la seva imatge, que també és bella.

Al vespre torna a casa, a Barcelona. A la seva mare, de noranta-un anys, li continua amagant que va a platges nudistes. Ara, però, a diferència d'abans, no se sent culpable. 

                                                              *   *   * 

Llibertat.

Complint el que vaig prometre, cada dijous el meu escrit anirà dedicat a la nuesa humana en contacte amb la natura.
Avui us adjunto un relat amb el qual vaig participar en un repte del web de relatsencatala.cat i que anava d'aquest tema. L'he ampliat i millorat una mica.

LLIBERTAT.

Les dunes s'estenen, al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família que avança vers una solitud insòlita per aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar i d'explorar terrenys salvatges. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li posa una gorra vermella de visera llarga. La Rosa Riera riu, i li diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys l'hagi d'ajudar a posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent i que s'ho hauria de prendre més seriosament. Ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè el cert és que està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un guia, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà mateix, que l'aigua que tenen al davant s'ha de tastar, de tant atraient com es veu; i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada, quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura i mira el seu pare amb expressió de dubte.

-Papa, aquí es pot?

-El que? Despullar-se?

-Sí.

-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.

Es treu tota la roba i corre fins a l'aigua. La pell, amb la lluor del migdia, li adquireix una tonalitat d'aram. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid, i resta vestida amb les calcetes color de terra que es va comprar a una botiga d'intermon no fa ni quinze dies.

Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen pel davant recorrent la riba, i que o els saluden o ni es fixen en la seva presència. El mar roman estàtic, com una bassa d'oli.

Cap a les tres de la tarda, no se sap ben bé d'on, apareixen dos policies municipals molt educats que els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural. També els explica que ell, de jove, sempre venia a banyar-se aquí, i que tothom anava nu. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs, i que a Can Pistrachs les ordenances són les que són. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. I que l'ajuntament que ha decidit aquestes ordenances ha estat el mateix que ha ordenat la destrucció de les maresmes del riu i la requalificació d'un munt de terrenys naturals en urbanitzables, el mateix ajuntament que s'ha endeutat fins a les celles construint obres absurdes i inútils per a satisfer empreses constructores, rics esnobs i imbècils de tota mena. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura. Els policies s'han guanyat el sou defensant la moral dels qui governen tan sàviament la població; cal imposar el civisme, el de la gent de bé, que si no el poble es pensa que és lliure i que pot decidir com guarnir-se. Els hem de recordar que aquí mana el partit que ha de manar, el de la bona gent, el dels costums i el bon gust de sempre.

Se'n van i el braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània com un cap queda desert fins que hi passi alguna moto aquàtica. Un dia d'aquests algun amic de l'alcalde decidirà construir-hi un complex d'apartaments per a la gent normal, per a la que consumeix bermudes, gelats d'avellana, màquines d'esquí, lloguer de motos aquàtiques o qualsevol mandanga que deixi quartos per l'ajuntament. La gent rara ha de marxar perquè la gent normal civilitzi els costums i els faci dignes dels qui manen.

L'endemà, per a evitar-se problemes, la família Puig s'atansa a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona anomenada nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia i se sentia molt bé, però l'edat és l'edat, les hormones són les hormones, i amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa i no gosa; potser un altre dia.

Tota la família juga a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.

Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava una mirada assassina.

-Oh! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara ,la noia! -exclama, estrafent la veu amb ironia.

La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se de l'expressió de menyspreu de la dona, que no fa broma i que la mira amb la mateixa intolerància que els seguidors de Bin Landen. El Jan s'aixeca de la tovallola on s'estava ajagut i s'acosta a la dona tenyida.

-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan, deformant la veu per a parlar en el mateix to que la fanàtica -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit? Què t'hi has posat? Etanolamina?

La dona el contempla amb una ganyota a la cara.

El Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu benèvol; té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos i que al capdavall la llibertat ha d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Però no pot arribar a pronunciar ni un sol mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.

-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí! Que no teniu prou platges per a passejar les vostres teles?

Aquella nit, la família Puig Riera entona cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on hi couen sardines, al pati del darrere de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.

-Com ens compliquem la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món, on no hi havia ni déu? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota? Quin mal fem, fent el que ens ve de gust?

-Els humans som així d'idiotes -fa el Jan. I es fa un silenci. Se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna dibuixa el somni d'una nit d'estiu.

-I demà a on anem? -pregunta el Pau.

-Doncs què vols fer-hi? A la platja del poble i a posar-nos vestits de bany! -exclama la Rosa.

-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?

-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainoa amb la mirada trista.

-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et vingui de gust! No has de fer res per força! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui; que sigui perquè et ve de gust. Només faltaria!

-Més que una imbècil és una talibà o una integrista -afegeix la Rosa.

-Una cabrona! -exclama el Pau.

-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és, i prou pena té...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador; tots barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen del sol nues. De tant en tant s'hi veuen alguns grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú no fa gaire cas de ningú, i a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.

-Visca la normalitat! -exclama la Rosa.

-La normalitat és caòtica i diversa -fa el Jan -. La uniformitat és sempre artificial.

Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Passats uns minuts, li fa l'efecte que se sent prou valenta. Se li escapa el riure. Tanca els ulls i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins la bossa i es posa a córrer fins a les onades.

-Que vinc! -crida; nua i lliure. De l'aigua estant contempla els colors diferents i bigarrats del paisatge. Res no és igual, tot és diferent i tot canvia. Ella, i tothom, ni que sigui només en aquest petit espai i al llarg d'aquest precís instant, se senten lliures, absolutament lliures.

Quatre preguntes imprecises sobre la nuesa.

 Quan aquest blog va néixer, vaig decidir posar-li el nom de Nuesa Literària perquè la unió d'aquests dos mots reflectia l'impuls que guiaria les lletres que havien de venir, els imants que orientarien la literatura i l'opinió vers un dels vells tresors perdut de la humanitat: la relació de l'ésser humà nu amb la natura; igual com fou al principi de la nostra espècie, i com ha estat durant els centenars de milers d'anys en què hem estat evolucionant. La major part dels segles, ens hem abraçat nus al vent, al mar, al sol i a la terra.
El cert és però que només un 5,14% dels escrits del blog parlen directament de la nuesa. Una vegada, un integrista religiós em va dir que li agradava el meu blog, però que trobava excessiva la presència de la nuesa; per un integrista un 5,14% de mots sobre nuesa, i només una o dues imatges de nuditat, segurament deuen ser massa.
Ara que arriba el bon temps, m'he proposat, almenys un cop a la setmana (concretament els dijous), de parlar de la manera com entenc la relació de l'Homo sapiens amb la nuesa a la natura. Potser per fer pujar els percentatges, o per combatre els vents antics de la por a la llibertat que tornen a escombrar les societats d'Homo sapiens, o per a cometre la gosadia d'intentar explicar que la nuesa a la platja és tan innocent com un nadó, com una albada o com una pluja d'agost. 
Començaré analitzant quatre preguntes no gaire ben formulades; preguntes que, possiblement, revelin un cert "desconeixement de camp" per part de qui les formula; o unes certes obsessions inconscients.
 
Pràctiques el nudisme? Pregunten alguns com si parlessin de jugar a tennis o a golf. I estrictament, el fet de banyar-se i prendre el sol nu no és una pràctica; no és res en concret que mereixi una etiqueta especial ni la consideració d'esport o d'afició. Les expressions “practicar el nudisme” o “practicar el naturisme”, neixen més (tot i que no exclusivament) des del cantó social que necessita cobrir-se el cos, o cobrir-se, si més no, unes parts concretes del cos que, per costum, han esdevingut dins l'inconscient com d'ocultació obligatòria. No obstant això, aquesta obligació és un conveni que, de tan estès, com tantes d'altres realitats, no s'acostuma a discutir. La majoria de la gent es queda amb els costums de sempre sense pensar que potser en una altra època la pell humana abraçava directament l'aire càlid de l'estiu en la seva totalitat, i que aquesta sensació representava un nexe d'unió amb el paisatge i amb el clima que suscitava sensacions i coneixements difícils de transmetre amb les paraules. Igual com no anem dient que practiquem el dutxisme pel fet de dutxar-nos cada matí, o l'horxatisme quan ens agrada prendre'ns una horxata a les xafogoses tardes de l'agost, o el concertisme, quan ens apropem al Palau de la Música, o el Teatrisme si anem al nacional a veure una obra del Bellvel... no és adequat dir que “practiquem” el nudisme només perquè en el moment de banyar-nos i prendre el sol ens agradi fer-ho amb tota la pell lliure, sense el contacte amb cap tela humida a cap part del nostre cos; els beneficis i sensacions que se'n deriven son tan singulars que no faré l'esforç d'explicar-ho perquè no me'n sortiria (potser un altre dia).

Què pretens demostrar banyant-te en pilotes? Pregunten, també, amb les celles en arc. I de nou ens topem amb un error de base, amb un error de valoració per part de qui llança la pregunta. Segurament aquest algú sigui un d'aquells que es pensen que tot el que fem ho fem per a demostrar alguna cosa, quan en realitat allò que fem ho fem (o ho hauríem de fer) perquè ens agrada, perquè ho gaudim, perquè ens sentim a gust, perquè ho considerem positiu, encara que ningú ho vegi, encara que ningú ho comprengui, encara que ningú no ho aplaudeixi, i encara que ningú no ho envegi. L'únic que s'hauria de derivar dels actes que una persona fa per gust és indiferència i respecte. Molta gent fa les coses per a demostrar realitats o falsedats personals que enriqueixen la imatge que volen oferir als altres; és una llàstima que no facin les coses per convicció, per gust, per gaudi, per assaborir la vida... perquè la vida es construeix amb les petites accions que fem per si mateixes i no per l'efecte que produeixen damunt de l'opinió aliena. Podríem dir, per tant, que ens banyem i prenem el sol nus per gust, no pas per demostrar res.

 Ets nudista? Ets naturista? Pregunten una altra vegada. I de nou la pregunta, al meu parer, no és exacte; tot i que en l'argot habitual potser aquesta imprecisió seria la més venial de totes. En realitat, un gest tan natural i espontani com treure's la roba per a banyar-se no defineix una essència; igual com menjar gelat de cafè no defineix allò que un és: no sóc “menjador de gelats de cafè”; menjo, sovint, gelats de cafè perquè m'agraden, però no crec que sigui tan essencial aquest gest com per a definir el que sóc. “Mireu! Per allà va el “menjador de gelats de cafè”!” Dirien alguns; els qui confonen la persona i els seus actes (són els existencialistes?). Tot i així, aquesta imprecisió la cometem també en altres àmbits; diem “ets escaquista?” quan volem saber si algú juga a escacs; i potser el fet de jugar a escacs és un plaer que no defineix una persona; però també és cert que, sovint, per poder comunicar-nos, hem de fer servir expressions imprecises; si no, no ens entenen.

 I tu per què et treus el banyador? Pregunten finalment amb cara de fàstic. I tu per què te'l poses? Es podria respondre. ¿Qui és que està obsessionat, el qui es treu la roba per a banyar-se o el qui se la posa? ¿A qui de debò li resulta torbador el cos humà, al qui se'l pot tapar o descobrir sense sentir-se humiliat, o al qui necessita tapar-se'n una part, com a mínim, per a no angoixar-se? ¿Qui tindrà un coneixement més objectiu del cos humà i de la natura humana, aquell a qui se li ha ocultat una part de la seva essència durant tot el seu creixement, i l'ha haguda de descobrir, potser, en àmbits clandestins, d'amagat i amb sensació de culpa... o aquell que ha vist sempre tot tipus de cossos humans nus, íntegres, en àmbits de relació humana i familiar? ¿Qui identificarà més la nuesa amb la promiscuïtat, el qui l'ha viscuda des de sempre com una realitat tan natural i quotidiana com el nas o els ulls, amb el seu pare, amb la seva mare, amb els seus germans, amb els seus amics...  o el qui l'ha descobert a revistes o pel·lícules prohibides, o mal vistes, pels adults, i considerades immorals o poc convenients?

 Imatges preses per Jeremias Soler el dissabte 5 de maig de 2012. 

Llicència Creative Commons. Difusió sense modificació i citant la font.

Si ens tapéssim els nassos com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles...

A l'estiu, la qüestió de la nuesa apareix de manera recurrent als mitjans; en part, perquè aquests mitjans saben que les notícies relacionades amb la nuesa enganxen; per això les situen just després dels spots publicitaris als telenotícies.

A la vuelta de publicidad, escuchen esto, el domingo, 17 de julio, se celebra el día sin bañadores.

I au... un percentatge important de l'audiència, arrepapat al sofà, esperant el reportatge fresquet de l'estiu.

En part, també, perquè és l'època en què uns quants milers de persones s'acosten, ens acostem, a la mar nus com vam néixer, provocant (cada vegada menys) l'habitual curiositat d'uns quants milers més, que s'ho miren des de fora, amb més o menys tolerància (cada vegada amb més tolerància).

La curiositat, la sorpresa, l'estupor, a cops, dels qui s'ho miren des de fora, és més aviat culpa de l'ocultació de segles que no pas de la desinhibició estacional.

La humanitat és tan bella, i tan nostra, que amagar-la a perpetuïtat fa que qui no la percep sencera senti, potser sense saber-ho, que li manca alguna cosa, que el paisatge és incomplet, que allò que som no és del tot com ho veiem. Pitjor encara si no ho sap, si la sensació només la pateix l'inconscient. Passa com amb aquells orgues antics d'algunes catedrals, capaços de reproduir notes de freqüències baixíssimes. Aquestes notes no són percebudes per la consciència, però una part de nosaltres mateixos les copsa, i ens emplenem d'un nerviosisme aparentment acausal, que prové, però, d'aquesta nota insonora que existeix i que arriba a una part de la nostra ment que no controlem.

La humanitat és tan bella, i és tan nostra, que no és just, ni bo, ni sa, rebre-la esquinçada, censurada, prohibida, culpabilitzada, reprimida, menystinguda, demonitzada...

Serem madurs quan puguem veure'ns nus, com som, sense sentir-nos empesos com bèsties a copular sense seny ni raó. Serem madurs quan les nostres relacions sexuals siguin decidides amb llibertat, sense l'esperit de possessió que s'estén com una plaga, i que provoca desenes de morts cada any; sense l'impuls que provoca l'instint reprimit durant dècades quan es deixa anar davant d'una visió ocultada per la repressió al llarg de tota una vida. Serem madurs quan al costat de la llibertat desenvolupem la responsabilitat de preocupar-nos del fet que rere una relació sexual poden passar moltes coses: una intensa comunicació entre dos éssers que s'estimen, o el seu contrari: la banalització; una vida humana nova, o, si no hi ha hagut responsabilitat, una vida humana no buscada, que deslliga tot un ventall de problemes; potser una malaltia crònica... la llum, l'ombra, la vida, la mort... Cal escollir bé. Cal ser responsable.

Hi ha tota una generació malalta d'ocultació, la de la postguerra (la de moltes postguerres a tot el món); una generació d'infants a qui es va negar l'educació al costat de les nenes, a qui es va ocultar el cos amb obsessió, pintant-lo com el pitjor dels enemics, a qui es va descriure un món de bons beatífics i estèticament correctes, i de dolents infernals amorals abocats a la perdició eterna. Una generació maltractada pel sistema, amb el cervell dissimuladament rentat (¡Que difícil és adonar-se de l'adoctrinament quan tot, dins la societat, es mou en la mateixa direcció i qualsevol veu dissident és silenciada per la mateixa família per pànic als qui manen!). Aquesta generació, amb la visió natural espatllada, ha esdevingut educadora de les següents generacions, que, com passa amb les onades, han reproduït el vaivé ideològic de manera, quasi sempre, inconscient; perpetuant l'artificiós concepte d'elegància terroríficament allunyat de la bellesa natural insuperable del cos humà i de la natura.

¿Fins quan el reflux i l'onatge mantindran la societat de la por; la societat que escull deixar el vaixell a port per evitar les inclemències del viatge, o amagar la llum del sol per evitar les cremades, o tallar els arbres per combatre els incendis, o amagar la bellesa del cos per evitar els mascles desbocats? Si ens tapéssim els nassos, com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles... som així.

Aquest diumenge gaudiu pacíficament del dia mundial de la nuesa humana... (a mi m'agrada anomenar-lo així) no tingueu por de tastar la llibertat (que com a llibertat que és, no és obligatòria) si més no, un cop l'any... 

.

.

La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.