La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.

Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.

Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 

Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  

.

.

.

.

El plaer de ser amateur

Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.

Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs, que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura, i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.

 Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem, poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja, d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats... siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar, de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi, recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons, llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra estatus del món de la creació.

Bob Dylan...

Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 

La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 

El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 

Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.

L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.

Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    

La llum de les coses

Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 

Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.

D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.

No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 

"A casa", Curtmetratge presentat al II Concurs de curts de "El Rotllo d'en Roig", a l'any 2016.

Ahir vam tornar a participar al Concurs de Curtmetratges de Vilanova "El Rotllo d'en Roig". Òbviament, la nostra participació no buscava pas la victòria material en aquest concurs, ja que el nivell dels participants és molt elevat. El que preteníem, i hem aconseguit, és crear un curt que seguint les condicions imposades per la organització, ens deixés satisfets i ens permetés gaudir creant. L'objectiu  ha estat aconseguit amb escreix, i hem augmentat la qualitat del nostre curt respecte al de l'any passat en el mateix concurs. També hem reflexionat sobre la realitat i el drama dels refugiats, i ens hem decidit a continuar el camí de la creació audiovisual com a afició familiar, instrument educatiu, i eina de gaudi i de desenvolupament de la creativitat.

Feia dies que no escrivia res en cap dels meus dos blogs a causa de l'excés de feina, i dels avatars i girs argumentals de la vida, que m'han atacat aquest curs com mai al llarg dels últims dotze anys. De sort que he sobreviscut, i que estic sobrevivint. La meva fe en la infinita dignitat de cada persona humana, en un futur feliç per a tothom, i en la presència d'una realitat indescriptible i fascinant no atrapada per cap credo ni doctrina, han estat, i són, la meva força. 

La vida continua, amb la seva bellesa intacta, i impossible de descriure; i el respecte a cada persona, especialment als infants, a la seva llibertat i als seus drets, esdevenen l'objectiu més important de tots. 

D'ara endavant, podré dormir més de quatre hores cada nit, i tindré una mica més de temps per a continuar escrivint, cantant, i creant; amb la qual cosa confio recuperar el ritme habitual de publicació dels meus blogs, que, de fet, no he pogut evitar que baixés al llarg dels últims mesos.

Espero que us agradi el curt.

.

.

.

La imperfecció és la identitat dels éssers, i, al capdavall, la seva bellesa.

Els colors naturals de la ciutat. La línia i la llum. Els detalls. La poesia bruta amarada fins a la seva essència d'humanitat. La pudor viva dels colors. Allò que està viu emet una pudor natural plena d'una bellesa que no es pot atrapar; imperceptible per a les ments asèptiques. La llum i l'ordre del caos. La bellesa de la imperfecció viva. De tot el que no té vida, només està viu allò que és bellament imperfecte. La imperfecció és la identitat dels éssers, i al capdavall, la seva bellesa. El caos és el principal agent de la bellesa cada vegada que esbotza la perfecció morta de l'obsessió utilitarista sapiens. El caos ens salva de la lletjor de l'establert i embelleix la mediocre perfecció de l'ordre que serveix per alguna cosa.

Necessitem ombres, esquerdes, humitats, brutícia, pobresa, entropia constantment creadora d'una llibertat inimitable. Necessitem ments que es badin com flors quan el sol les il·lumina, que siguin capaces de veure la bellesa de la imperfecció; la imperfecció com a motor de la creació i de la bellesa; misteri de l'instant; impuls natural sorprenent vers l'atzar; atzar que un dia ens va crear com una sorpresa, com un desequilibri del plàcid no res; i va aparèixer la bellesa i el caos.  

Busca un barri lleig

• Image of Marianna in the wikipedia  CC BY 2.5

Quan arribis a una ciutat que no coneixes, busca un barri lleig; normalment els barris considerats lleigs són als afores, i a la gent no se li acut d'acostar-s'hi. Per tant, busca un barri lleig i descurat, principalment perquè aquest barri serà de debò; tot el que hi trobaràs serà autèntic. Si fos bell, seria altament probable que hagués estat falsejat. Els barris bonics, arreglats, abillats... ho són perquè no són de debò, són artificials; per això són bonics, i per això no són de debò.

Camina pels carrers d'aquest barri lleig sense anar enlloc, sense buscar res, sense un pla ni un horari. Mira i "procastina". Escolta i bada. Olora i passeja. No vagis enlloc. Només visita el barri i els seus carrers, i no ho facis per a cap motiu, ni tan sols per a escriure després sobre el tema, ni per a fer fotos; fes-ho per a res. 

Si segueixes aquestes instruccions, t'amararàs d'autenticitat; probablement et toparàs amb situacions reals; escoltaràs els millors guions, els més realistes, que són els qui ningú no escriu, i descobriràs que al racó més oblidat de la terra, al més gris, al que no destaca per cap motiu... hi ha persones amb unes vides plenes de força, d'intensitat; i dins de cada vida, tot l'univers, i molt d'amor, de vegades ocult o disfressat.

Normalment, quan facis això, les idees et vindran totes soles, i acabaràs sentint i entenent allò que no cercaves. Però si no et passa, no t'amoïnis, perquè el que has fet, no ho has fet perquè et vingués la inspiració, sinó per a res. Perquè, de fet, caminar per un barri lleig, per un barri de debò, és ja inspiració, no necessites buscar-la, perquè ja la tens i la vius del tot.

És impossible crear sense "procastinar". És impossible crear sense perdre el temps. És impossible crear de debò sense caminar cap enlloc i sense badar. Necessitem espais per a perdre el temps si volem avançar.  
.
.
.
.

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Els humans, normalment, som profundament avorrits.

     Imatge de Jojo a la wikipedia  CC BY-SA 3.0

La gent, en general, som profundament avorrits. Ens avorrim i sovint avorrim. Tenim a l'abast una porta fascinant cap a la imaginació i el somni a través de l'art i la cultura, però mai no ens decidim a creuar-la, segurament per una mala educació que ens ha fet creure que l'existència es divideix entre obligacions i oci, i que a l'oci de cap manera no hi poden haver ni llenços per pintar, ni instruments per a tocar, ni poemes per a llegir, ni llibretes per a escriure, ni laboratoris per a descobrir i conèixer. La mala educació de generacions senceres ha esmonyonat la majoria de la gent, rebutgem la creativitat perquè ens han fet creure des de ben petits que nosaltres pertanyem al món de les obligacions. per això ens avorrim i som tan avorrits.

Sovint, la nit, és l'oasi en què els hedonistes de la creativitat ens alliberem de l'avorriment dels que netegen i compren, des que són petits fins que es moren. Netejar i comprar són les dues posicions extremes del pèndul que no s'atura d'aquells que no tenen res més perquè no volen. Com el pèndol que va del passat al futur i que mai no viu al present. Llavors, en qualsevol moment, pot arribar la depressió, i moltes vegades no se'n sap la causa.

És com si a un lleó se'l condemnés a viure dins d'una gàbia en un zoològic. Potser hauria nascut a la gàbia i tal vegada no coneixeria res més; cap altra vida; però el lleó sempre viuria amb la sensació de mancança d'alguna cosa que no podria definir.

És estrany que després d'una evolució tan salvatge hagi aparegut, com si d'una flor es tractés, aquest pou de plaer que tots tenim a dins, alguns segellat, i que es diu creativitat i cultura. Potser és perquè l'art, el teatre, l'expressió del més íntim... ha estat sempre present a la història de la nostra espècie. No em costen d'imaginar els milers de vetllades artístiques nocturnes al costat de les fogueres que s'encenien davant de cadascuna de les coves de les poblacions sàpiens al llarg de desenes de milers d'anys. Som una espècie de creadors insaciables. Però quan el legalisme, el dogmatisme, la repressió... dominen les societats, restem anul·lats com el lleó del zoològic. La por és un llast que ens impedeix de volar. La por ens mena a lligar-nos a pesos que ens acaben condemnant a ofegar el tresor de la creativitat. Ens han ensenyat a tenir por de la vida.  

Quines contradiccions més interessants, Gertrude!

 Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0

Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi, això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.

No paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot, que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria, i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.

Quines contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.   
.
.
. 

Pertanyem als carrers del París etern.

Pertanyem als carrers de París, a les nits il·luminades amb la llum acarabassada d'uns fanals. Som sagraris dels somnis i no sabem ni volem ser res més. Ens han dissenyat per a esperar, per a crear i per assaborir la infinita felicitat de cada instant. Estem eternament lligats a la bellesa, a una bellesa íntima que continuarà sent bellesa encara que li canviem el nom.

Abandonem les activitats de la vida que no ens condueixen a ser qui som i dediquem-nos a aquelles activitats creatives que ens construeixen. Si aconseguim que la nostra feina formi part de les activitats que ens fan ser nosaltres, assolirem la vida eterna, la que es viu als carrers eterns del París etern. En el fons, la mort no existeix, quan arriba, no hi som; tot el que som és aquest París que fem amb cada gest. Si esperéssim cada classe amb la il·lusió i el neguit amb que un actor de "La Comédie" espera la seva actuació ben bé com si fos única, com si cada representació fos la seva vida eterna, ens hauríem salvat. Si esperéssim cada acte del nostre fer diari com qui espera la gran nit, la nit única d'una estrena que es repeteix cada dia; la vida sencera seria el tot; perquè no hi ha temps abans, ni temps després, ni límits. I si tot això que escric fos una fantasia, no canviaria res respecte la realitat. La realitat i això serien el mateix si el que dic no fos cert. I si ens arribéssim a sentir malament pel fet d'exercir una activitat per la qual ens paguen, tot i que per a nosaltres és el nostre cel, seria una preocupació innecessària, perquè l'art de viure és això, i perquè la raó per la qual ens aboquem a la nostra feina no serien els diners, sinó el fet essencial de crear, que ens construeix i que ens fa ser qui som, i sobretot sobretot... que construeix als qui reben el servei de la nostra dedicació, que necessiten persones que tinguin com a finalitat no pas els diners que guanyen amb allò que fan, sinó la vida, l'essència i la força del geni en allò que fan.  

Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.