Tan cert!

 

Hi ha moments que semblen congelats en el temps; instants en els quals tot és natural: el bosc, el cel, el mar, la gent... Recordo exactament el moment en què enregistrava aquest vídeo com si no hi hagués res més que allò que percebia en aquell moment, com si no m'importés res més que tot el que succeïa en aquell instant.

Ja ho he dit alguna vegada, però hi torno a pensar; poques setmanes després d'aquesta interpretació vaig tenir una hemorràgia cerebral de la qual n'he sortit força bé. Intento des de llavors que tots els moments siguin com aquest que podeu veure vora la mar al lloc més bonic del món. Haig de dir que feia pocs minuts que havia sortit de l'aigua; tot era perfecte!

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

                                  IA image

És molt senzill.

Tot depèn des d’on mires, des d’on raones.

Si ho fas des d’un despatx i emplenes excels.

O ho fas davant d’una barca atapeïda de persones que no es poden moure i que desprenen l’olor de les seves necessitats.

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

La fredor d’uns mots té el disseny d’un despatx en un àtic de la diagonal.

És ben senzill.

Quan em menjo un pollastre no ploro pel pollastre,

quan em parlen de morts, no ploro pels morts.

Només quan soc davant de la persona que es mor, començo a entendre-ho una mica;

quan escolto plors,

quan el silenci és impossible quan la gent es mor,

o inevitable quan han passat massa minuts abans que ningú faci res.

Quan tot es decideix des d’un despatx de Barcelona o de Brussel·les o d’Estrasburg,

entre vespreig i vespreig, sessió parlamentària o consell administratiu.

Llavors els mots serveixen per ignorar i blanquejar el delicte que es converteix en llei

i que es pretén d’obligat acompliment.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

El mar, el mar!

Comença una nova temporada de mar. A algunes persones els podria semblar una manera de no fer res, un passatemps, si fa no fa, gandulejar. En realitat, per a mi, és molt més.

Un retrobament amb els meus elements essencials: el mar, l'olor de la sal, el sol, la sorra. La llibertat i comoditat de la meva indumentària natural. Un espai de temps per crear, per pensar, per escriure, per llegir, per endinsar-me en una bonior de melodies. Una oportunitat per agafar idees escoltant converses d'altra gent. Un tornar a ser com érem fa cent mil anys. Un capbussament en el present i prou.

Esperem que sigui una estació llarga i que ens deixi tan bon gust d'ànima com cada any; i que puguem tornar-hi sovint amb les persones que més estimem.

 

Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.

.

.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

Aigua negra

 

"Vaig fer uns passos cap a l’aigua. La sorra estava gelada sota els peus. Quan les primeres onades em van mullar els turmells, em va semblar que m’ofegava. L’aigua era tan negra que semblava que m’empassés. Cada onada era una boca que s’obria per engolir-me.

Vaig avançar a poc a poc, amb el cor accelerat. El mar era immens, infinit, i jo m’hi endinsava com si fos una formiga dins un desert. La pell em tremolava, no sabia si de fred o de pànic. Quan finalment vaig capbussar-me, l’aigua em va tancar per totes bandes, fosca i silenciosa.

I, tanmateix, hi havia una bellesa estranya en aquell instant. Flotar en la foscor absoluta, amb només el so apagat del meu respirar i el batec accelerat del cor. El mar, en la seva negror, era també un refugi. Ningú no em veia. Ningú no podia veure’m. La vergonya es dissolia per un moment en aquella immensitat invisible."

Fragment de Records tristos de la Beth

Deixar-ho tot per a ser mar.

El Maresme té una força estranya

                                      

El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.  

Sobre el temps, l'espai i el mar.

Argentat mantell de plata que envolta la petita bombolla blava. Puntet blau i insignificant viatjant cap enfora en un univers inimaginablement gran i estranyament fred. Plata d'orfebre, que a l'instant sembla la immutable obra d'un artesà medieval; qui fos que visqués tota la vida a l'instant d'aquesta imatge el consideraria etern sense revisar aquesta idea. Se'n riu la galàxia de l'humà que afirma que viu molt temps. Se'n riu l'univers de la galàxia que diu que viu molt temps. Se'n riu l'humà de la papallona que diu que viu molt temps. Se'n riu la papallona de la gota d'aigua suspesa damunt del mar quan un meteorit l'ha fet pujar en caure del cel i la gota diu que s'està suspesa a l'aire per a sempre.

Però el mar és la melodia d'un tango, és la pena d'algú que enyora un temps que mai no tornarà, és la fugida desesperada d'un presoner d'Argelers, és l'origen dels nostres avantpassats, és la substància de milers de cometes que van acabar damunt d'un roc de sílice, és el temple de les divinitats de Hawaii, és el meu primer amor, és el territori desconegut del planeta, és l'esperança de la vida quan la plaga humana s'hagi extingit i el camí de la intel·ligència torni a començar, és la blavor del puntet petit i insignificant que apareix a la fotografia presa pel Voyager el 14 de febrer de 1990 quan estava a punt d'abandonar el Sistema Solar per a sempre i es va girar per a fer una foto del bri de matèria d'on va ser llançat. 

Aquest mar és el Cantàbric, i l'instant reflectit ja no existeix, però n'hi ha un altre, que també s'està morint per deixar pas a un altre instant. 

Tarda a Jaizkibel

Una eruga avançant per Jaizkibel. El bosc que ens envolta. Una intensa olor de mar. Arbres de fulla caduca al costat de pinedes joves. Roques grises com llunars ran d'un mar esverat. Basses d'aigua salabrosa allà a on un torrent desemboca i les onades arriben. Ningú centenars de metres al voltant nostre. Solitud. Silenci matisat amb les explosions naturals. La guitarra. Capbussada imprevista. Instants irreflexius de vida pura. El moment i prou i a veure què passa i a veure què fem.

Entre la mar i el poble, imatges de Masriudoms i el Torn.

Dels carrers del poble a l'interior del mar. Les cançons al terrat de casa o a la sorra arran d'aigua i en contacte íntim amb el vent. La llum damunt del blau. La festa major i la "txaranga". La Vicenteta i l'alegria. I més mar. I més Sol. I més cançons. I les espelmes a la nit a la platja. I la pell i la llibertat i la humanitat.

Diuen que la llibertat és difícil; no és pas veritat. És tan fàcil que molta gent, per la seva simplicitat, la menyspreen. 

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.

 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.

Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.

El temps al mar

El temps al mar és temps guanyat; i no cal gaire: unes ulleres per a tenir ulls de peix, i res més.

Tot això, és clar, si es té la sort de tenir-lo a prop. I si es gaudeix, a més, del privilegi de tenir una aigua que encara no està tan malmesa com per a no tenir vida.

El mar és com un déu; si vol, ens pren la vida; si vol, ens besa; si vol, ens sedueix i ens atrau; si vol, destrueix qualsevol fortalesa, ni que hagi estat construïda amb tots els diners del món; si vol, juga amb les criatures a la riba, amb la sorra i les pales; si vol, ens omple d'enyorament i ens fa cantar sota els estels, a la vora d'un foc, abraçats a una guitarra; si vol, es torna bell com una nebulosa; si vol, ens espanta; si vol, ens emociona; si vol, ens fa morir de set o de gana; si vol, ens alimenta. 

D'ell, n'ha brollat la vida. Reflecteix la llum d'un estel que no podem mirar de fit a fit. I a l'horitzó, la seva ratlla ens esperona a viatjar aigües enllà per a conèixer sempre gent nova, sons inèdits, música ignota, poemes inesperats, i noves esperances. 

El Llevant enfadat des de Caños de Meca i els misteris del Planeta Mar.

El dimarts 27 de juliol, el Llevant cridava com un condemnat, i quan està d'aquest humor no se li pot dir res. No valen diàlegs, ni dances propiciatòries del bon temps, ni gests de bona voluntat per a convèncer-lo que amaini. El Llevant és així, s'enfada i no hi ha res ni a la terra ni al mar que el pugui fer enrere: udola, gemega, esbufega, xiscla, crida, aixeca grapats de sorra i els llança com si fossin metralla contra la pell de qui sigui, s'endú vaixells cap a Amèrica, aixeca onades gegantines i en roba l'escuma, arrenca para-sols i els envia al mig de l'oceà, destrossa teulades... tot i això, com passa amb moltes belleses, quan s'enfada és encisador.

Aquell dia, després de cometre la bogeria de passar el matí a la platja, ens vam decidir, a la tarda, d'acostar-nos al Far de Trafalgar, a Caños de Meca, convençuts que un Llevant de força 7 a Trafalgar havia de ser una experiència per recordar; no ens vam equivocar pas.

Caños de Meca és un petit nucli d'habitatges que ja no és el que era. No fa gaires anys, era un refugi dels Hippies. Cabanes de palla, construccions simples i belles. Nits arran d'aigua amb guitarres i fogueres. Llibertat. Poca gent. Molta natura. El progrés, però, i fins que les coses no canviïn, marca un ritme inexorable que no sembla tenir volta enrere; i avui la gent de costums consumistes i banals (és a dir gairebé tothom) arriben a tot arreu; cerquen el paradís, però no pas per viure-hi com al paradís sinó per a portar-hi els seus inferns particulars; les persones volen poder explicar que han trepitjat la terra de la llibertat, el món on tothom és feliç, on hi regna la pau i l'amor i els valors d'una societat més idealista, però volen tot això sense implicar-s'hi, com a visitants, acceptant el preu de (amb la seva visita poc respectuosa) anar matant de mica en mica el món que admiren sense reconèixer-ho, o en tot cas el món que volen poder explicar que han conegut, bo i que per una altra banda el detestin perquè els exigeix renunciar a les comoditats de les quals són dependents.
Avui només queda un bri del Caños de Meca de sempre a la zona del Far de Trafalgar i a les cales de sota els penya-segats de la costa que va en direcció a Barbate. Al nucli urbà, apartaments tradicionals, algun mercat d'artesania, i un lleu traç de la costa que fou abans que els interessos comercials apareguessin.

El Far de Trafalgar, que ja vam conèixer l'estiu passat, representa un punt on la natura, la història, l'esport i l'oceà... s'ajunten per a incentivar la imaginació i l'emoció vers la creació de qualsevol mena. Mirant el mar de davant del Far, veig a Nelson morint d'un tret i viatjant mort cap a Anglaterra dins d'un barril de brandy. O el munt de vaixells enfonsats carregats de tresors que reposen a racons de les seves fondàries. O els cetacis que hi viuen i que no fa gaires dies vam conèixer personalment. O el romans, o els cartaginesos, o els fenicis... La costa del Far és un caprici dels corrents i del vent (ara per ara protegit pel govern d'Andalucia) on el nudisme, el kite-surfing, els paisatges solitaris, els sons naturals, el silenci... intenten sobreviure a l'onada de banalitat consumista de la civilització que ho vol posseir tot, que ho vol controlar i comercialitzar tot.

Caminem fins al far combatent l'embat del vent que no té cap intenció de deixar-nos avançar, i veiem la gent que s'arrisca massa banyant-se a la platja on en condicions normals i a causa dels corrents es desaconsella el bany (més perillós encara avui amb aquest temporal), els kite-surfing que avui estan a la seva salsa, el Sol impresionant daurant l'oceà de l'oest.

Algunes criatures bramen per la sorra que ens crema la pell projectada pel vent. L'escuma de l'Atlàntic vola desenes de metres lluny.

Les fotografies que mostren la costa de l'est, vers Barbate i Tarifa, eviten el contrallum i revelen els colors de la mar i al lluny els pobles i els caps.

Les dunes formen un braç envoltat de mar per totes dues bandes; un mar vestit com un guerrer amb els crespons blancs de l'escuma i onades de cinc i sis metres.

No hi ha espectacle més asserenador i alliberador que la mar, la mar enfadada i tot el que amaga de vida, de records, de tresors, de misteris. Encara avui, al segle XXI, podem mirar al mar i descobrir-hi el misteri. El misteri d'un origen i d'un destí. El misteri de mil històries que estan esperant que algú les expliqui i les faci públiques. El planeta mar deixa un raconet de terra seca perquè algú des de fora, pugui mirar-se'l.
.

.

Trobada amb els cetacis a l'Estret de Gibraltar

.

La tarda del divendres 30 de juliol de 2010, vam agafar un petit barquet, al costat de 28 persones més, i ens vam disposar a creuar l'estret de Gibraltar fins a 4 milles marines del Marroc per a observar cetacis.

Els primers en ser vistos foren els dofins llistats, ben aviat els dofins mulars, i a l'últim (i les qui varen ser més sociables) els calderons o bal·lenes pilot. També cal dir que en un moment determinat (que va durar uns tres minuts), i en un punt determinat de l'estret, la quantitat d'animals de dimensions gegantines que van passar sota nostre (alguns traient el cap i d'altres a frec de la superfície cristallina) fou tan enorme que no donàvem abast a identificar-los: dues tortugues d'un metre, un enorme tauró de colors clars d'uns 7 o 8 metres, al costat de tots els cetacis que sí que ens saludaven.

Els calderons viatgen en grups de 60 o 70 individus, és estranyíssim trobar-ne algun en solitari si està sa, i tenen una gran curiositat. Igual com nosaltres, aquestes persones del mar tenen dies de tota mena; de vegades no s'acosten, perquè no en tenen ganes, perquè estan menjant o perquè estan de mala lluna; en altres ocasions són ells qui busquen les barques i miren els passatgers. Vam tenir la sort de trobar-los en un dia bo. Feia emoció veure com venien directes cap a nosaltres un cop el motor s'aturava i flotàvem com un tap de suro, es quedaven immòbils a uns tres metres, o treien el cap abombat i rodó per mirar-nos amb ulls de vidre, o creuaven la barca per sota ensenyant-nos la panxa blanca o l'esquena negra com l'atzabeja amb l'aleta grossa. Una d'elles es va aturar i ens va saludar amb la cua. Hi ha qui diu que aquestes persones del mar poden veure l'aura de les persones de la terra, i que segons qui hi hagi al vaixell senten més curiositat per veure-lo, de manera que ja no sabem si som els Homo sapiens els qui els anem a visitar, o les bal·lenes pílot les qui ens estudien.

Els dofins fa l'efecte que són més moguts, salten fora de l'aigua i van en grups més nombrosos, de centenars d'individus. Passen més de pressa vora nostra i no s'aturen com els calderons.

Hi ha dies en què el grup de quaranta orques que habita l'Estret a l'estiu es deixa veure; avui no ha estat així. Tampoc hem vist cap catxalot, ni el rorcual (hagués estat una loteria).

Haig de dir que de primeres desconfiava de l'empresa que ens ha acostat a aquesta experiència inigualable. Sospitava que amagava al darrere alguna mena d'afany de guanyar diners amb els cetacis. No dic pas que no vulguin guanyar diners (tothom qui té un negoci ho vol fer), però vam haver d'insistir diversos dies a apuntar-nos a l'excursió perquè l'empresa no tenia clar que l'estat de la mar garantís seguretat pels passatgers i bones condicions de visibilitat, i en aquestes condicions no organitzava cap sortida. D'altra banda, les hèlices estan protegides per a no ferir els animals, i el biòleg que acompanya l'excursió (un tipus d'aspecte irlandès amb la cara vermella com un tomàquet i un bri de pèl ataronjat) en tot moment informava de les característiques dels animals i d'altres detalls amb un rerefons ecologista força important. L'empresa insisteix en totes les seves informacions, i en els fets, en el respecte als costums dels cetacis, i es limita a esperar que s'apropin, si ho volen, i en cap moment no deixa de fer pedagogia de la necessitat de conservar la biodiversitat.

Haig de dir, que abans d'avistar els primers animals, el barquet (força petit) es movia molt i els no avesats a la mar sentien (sentíem) una certa por (per dir-ho d'alguna manera) a vés a saber què. En el moment de trobar-nos amb els primers individus, però, l'emoció fou tan intensa que hi ha qui gairebé pensava a llançar-se a l'aigua, i el respecte per la força de la mar es va esvaïr del tot. La sensació unànime de tots els passatgers fou de privilegi (hi va haver algun adult que va plorar d'emoció) i també de frustració i de ràbia per com van les coses, per tanta mort a tots els mars, per tant de genocidi, per l'ignorància antropocèntrica de molts Homo sapiens que es pensen que són l'única consciència del planeta, l'única intel·ligència. Al mar hi ha persones que no són Homo sapiens.

Malauradament, també, al mar de l'estret de Gibraltar, sovint hi ha persones que són Homo sapiens i que es veuen empeses a creuar-lo de mala manera deixant sovint la seva vida i la vida dels seus fills sota de la superfície negrenca, de més de vuit-cents metres de profunditat. Aquest és un pensament que no vam deixar de tenir al llarg de tot el viatge. Hi ha molt per millorar, i la indiferència no és permesa. Cal eliminar l'ambició de riqueses il·limitades que és la causa de tots els errors, dels greus i dels molt greus.

"M'agradaria que omplíssiu els mars, i que aquests monos sense pèl, arrogants, ambiciosos i cruels no us exterminessin. Existeix entre vosaltres i nosaltres una connexió natural que va més enllà de les paraules i que destrueix les fronteres i els combats de la lluita d'espècies. Ambdós som consciència."

Robert Conway

POEMA A LA BAL·LENA MORIBUNDA

Algunes imatges més de les fondàries de La Mora

Avui hi hem tornat, i ja vaig advertir que potser afegiria alguna imatge més.

Les condicions han estat una mica més feixugues, perquè la mar estava molt esverada; però també hi tinc una mica més de pràctica i he descobert que els contrallums sota de l'aigua també s'han de tenir en compte. Els peixos, a més, m'han reconegut, i no m'han tingut tant de respecte com ahir (no s'allunyaven de mi).

.