Jimmy Carter a Terrassa (II) "Per aconseguir la pau, cal que Israel abandoni els territoris ocupats"

.

Escrivia fa uns dies que l'expresident Carter se'm feia simpàtic més pel que significava com a símbol de la meva millor infantesa que com a home d'estat; en aquests moments, i gràcies al reportatge que ha emès TV3, he pogut descobrir “l'home” i el “mediador”.
La seva constant defensa de la necessitat que Israel abandoni els territoris ocupats com a condició per assolir la pau. La seva condemna als vergonyosos murs construïts a Cisjordània i a l'aïllament de la població de Gaza, que no pot tenir cap mena de contacte amb l'exterior. El seu paper incansable en la tasca d'assolir la pau entre Egipte i Israel als acords de Camp David...

És veu clar per què no va ser reelegit al 1980, per què va ser derrotat per un individu com Ronald Reagan. Carter, potser, era un president massa bo pels Estats Units; massa clar en les seves intencions com per a sobreviure en el poder en un estat on els diners dels grups de pressió jueus pesen molt.
M'ha sorprès, i tranquil·litzat, la seva defensa de la ciència front els integrismes cristians del seu país que condemnen la teoria de l'evolució. Ha manifestat que ell és físic nuclear i que alhora fa catequesi a la seva església, i que com més descobriments li revela la ciència, a través del mètode científic, més augmenta la seva fe en un Déu que segurament és molt diferent a com els humans l'hem pensat. I ha parlat de la seva fe en Jesús i ha dit clar que no pot ser obligatori creure en els miracles de Jesús (tot i que ell hi creu), i que ningú pot exigir creure que nasqués de mare verge (tot i que ell ho creu); que el que de debò és convenient és creure en Jesús. Ha parlat també d'alguns integristes cristians del seu país que van llançar un atac contra Irak; com a mostra que el fet de ser cristià no garanteix cap mena de superioritat moral.

M'ha recordat una estranya pregària que vaig escriure fa poc:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/professio-de-fe-jesus.html

Resumint: He comès l'error de no tenir en compte els actes, els mots, la tasca, la feina, el discurs, els llibres, que en Jimmy Carter ha anat desenvolupant al llarg dels últims 25 anys. ¿I per què he comès aquest error? Perquè li he penjat l'etiqueta d'expresident dels Estats Units. Jo, com a bon exemplar d'Homo sapiens, he fet servir les etiquetes per a estalviar-me la necessitat de conèixer el Carter d'ara, associant-lo al Carter d'abans, i ni tan sols això, associant-lo al Carter que els mitjans de quan jo era un nen em van dibuixar. En prenc nota, i intentaré no perdre'm ningú més a causa de cap etiquetatge.
Demà passat ve a Terrassa: m'agradaria molt i molt veure'l de prop. Si algú té informació d'on va i a quina hora us agrairé que me la passeu.

.

Jimmy Carter a Terrassa (Homenatge a la meva millor infantesa)

.

“Jimmy Carter”, “Con ocho, basta”, “Vacaciones en el mar”, els articles del “Reader Digest”, “Los Ropper” “Leif Garret” “Farrah Fawcett”... Les aventures de Tom Sawyer...

No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència.
I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.

M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber.
Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?

.