Nuesa i adolescència

Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.

Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.

La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.

És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.

Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.

La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.

El Maresme té una força estranya

                                      

El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.  

Petit microvídeo del primer dia de platja.

Sabeu què? No sóc europeu.

 Sabeu què? No sóc europeu. Perquè sóc el que sé que sóc i no el que em volen fer creure. Perquè això que diuen d'Europa, que és l'oasi de les llibertats, és mentida; una mentida tan grossa com que l'Amèrica del Nord és l'oasi de les llibertats. Gairebé tot el que ens volen fer creure, és mentida; per això necessiten fer-nos-ho creure, perquè si fos veritat, seria evident, i no els caldria cap esforç.

No sóc europeu perquè llegint els impresos de màrqueting que edita la Unió Europea, publicitant la riquesa lingüística del continent, el català se'l passen pel forro dels collons. Si a algú li molesta aquesta expressió, que em perdoni, ja sé que no és europea i que per tant no és elegant, però jo no sóc europeu, la meva terra està feta d'alzines i de romaní, de codines i de pedra conglomerada; al meu país la gent, de moment, es banya en pilotes a la platja sense pagar (com sí que es paga a França) i sense anar a la presó, com sí que s'hi va als Estats Units, a Singapur, al Iemen, etc. De moment. Jo dic collons, conscient que aquesta paraula no és mesquina, perquè res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit, però això els europeus no ho saben, perquè Salvat Papasseït se'l passen pel forro dels collons, perquè al tríptic contaminant de la Unió Europea, fet de mil tintes, el català no existeix; prova evident que jo, com a catalanoparlant, no sóc europeu. No sóc europeu perquè Europa no ha plorat els morts ofegats al Mediterrà, els de fa tres setmanes i els que per desgràcia encara vindran. No sóc europeu, perquè en nom d'Europa s'ha espoliat Àfrica i Amèrica durant segles, s'ha mercadejat amb persones, i s'ha creat un deute fals, que no té en compte tot el que Europa ha robat als pobres. No sóc europeu perquè no crec en els bancs, ni en els interessos, ni en la lliure circulació de capitals, ni en la legislació de l'estètica o de la indumentària... ni en la urbanització dels espais naturals, ni en la llet de les vaques, que es llença perquè ho diu una merda de tractat, ni en el peix que s'aboca al mar des dels vaixells dels pescadors perquè ho diu un conveni fill de puta, i que em perdonin les putes, que per cert, només són europees si treballen als pisos de luxe o als hotels a on no són vistes més que pels executius i polítics europeus, que les prohibeixen i que alhora les visiten. I demano perdó per dir l'expressió malsonant “fill de puta”, però recordo que no sóc europeu i que les coses les dic com les sento, i que no fingeixo, no segueixo els protocols de les reialeses hipòcrites, hereves de privilegis de segles enllà. La meva família real són els morts al mediterrà, els que no són Charlie, els que no tenen gaires minuts als telenotícies europeus, que per cert gairebé mai no parlen de Catalunya si no és per explicar que els seus joves vénen a emborratxar-se a Salou o a Lloret.

Jo sóc mediterrà, jo sóc vallesà, la meva llengua és mil·lenària, la meva terra és roja, la meva pedra és roja, la meva muntanya és Sant Llorenç, que els Europeus no coneixen. Els meus racons són el Turó de la Pola, l'Alzina del Salari, el Collet Estret, el Torrent d'Estenalles, el Montcau, els Tolls del Torrent de la Font Freda. La meva terra és també la mar malmesa pels regidors tecnòcrates educats a Harvard o a Oxford. La costa escopida i crucificada pels qui han anat bojos rere els mirallets de vidre que els colons alemanys i francesos amb l'or del turisme cada estiu han portat de les seves terres i han regalat als indis catalans a canvi d'apartaments, passeigs marítims i bon vi. La meva terra és el bosc pertorbat per edificacions de ciment i vidre que els honorables regidors han aixecat calculant el milió d'habitatges que encara hi cabien a la Costa Brava, el paradís del sud d'Europa, violat per cavallers innobles, àvids d'euros i naturicides de la vida de les generacions que vindran. Quedeu-vos Europa i els seus percentatges de color verd i vermell; l'Europa falsa inventada pels polítics oportunistes, il·lusionats amb els diners i el prestigi. Quedeu-vos el màrqueting, el vestit "encorsetat" de les qualitats encarcarades. Jo sóc mediterrà i la realitat que estimo són persones, i la qualitat que vull exercir treballa damunt de cada persona. Quedeu-vos l'Europa que vol produir cada any més cotxes que l'anterior, cada any més pintallavis que l'anterior, l'Europa que va callar davant del feixisme de Franco i que fins i tot li va donar la mà, l'Europa que ven armes a Líbia i que després es revolta contra el seu líder perquè les fa servir, l'Europa que s'enriqueix amb les armes que ven als estats africans que es barallen. Jo sóc d'una cala perduda, el nom de la qual mai no us diré, al cor de la Mediterrània. La meva cançó és la d'Odisseu; el meu vaixell és la meva pàtria i el meu cel és el viatge. Després de mort, no vull anar a cap més paradís que a aquesta cala. Allà, nus, parlant en la llengua en què pensarem, courem unes sardines en un paisatge que no complirà cap maleïda norma urbanística inspirada en els carrinclons de París o de Londres; i cantarem aquelles tonades que a Frankfurt no entenen ni entendran mai, perquè neixen del cor de les persones i estan pronunciades en una llengua que ells menyspreen.   

.

.

.

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.

Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.

La natura tal com sempre ha estat. Tornar a aprendre a viure.

Perquè aquesta terra que trepitgem és la pols que un dia va ser la carn d'aquells que ens han donat la vida.

Perquè si som, és perquè altres, durant mil·lennis, han estimat el bosc, la mar, el sol , el cel, el vent i el color taronja dels capvespres quan el dia s'apaga.

Perquè l'aigua és aigua quan algú l'ha considerada deessa de la vida i tabernacle del misteri.

Perquè no sabem si sempre plourà, si el fum que fem rebentarà els ritmes que ens han fet, i que són lents, i que han de ser lents, i als quals accelerem com si ho poguéssim canviar tot, com si tot fos nostre, com si per guanyar diners i poder tinguéssim dret a convertir-ho tot en merda.

Perquè som fruits de la terra, com la poma, com la balena, com l'elefant, com l'àguila, com l'arc de Sant Martí. 

Som allò que arriba quan totes les forces de l'univers, quan totes les lleis de la biologia i de la física, es posen d'acord i aconsegueixen crear els ulls d'un infant, el seu somriure, el so de la seva veu, el traç del cos de les persones, el matís de la seva pell, la seva consciència i el seu goig... Tot ha brollat de la Terra que maltractem, de l'embrió blau que flota a l'infinit, únic i maternal; cap altre embrió no ens hauria fet com som; cap altre embrió no podrà salvar la vida dels nostres descendents.

Necessitem la lentitud dels ritmes de la natura, la seva austeritat, la seva imatge original, per a enamorar-nos-en i retrobar-nos amb la nostra identitat si volem que els nostres fills, i que els fills dels nostres fills, sobrevisquin.

 Ni protocols. Ni imatges artificials allunyades de l'estètica salvatge i immillorable de la natura. Ni ambició de poder, de diners, de prestigi, de vanitats balmades i arrelades en un egoisme estúpid i cec que no veu ni la bellesa ni la grandesa de les petites realitats del bosc tal com sempre ha estat. L'enginyeria millor, la millor arquitectura, el millor urbanisme, la millor tecnologia... són aquelles que conserven la natura tal com sempre ha estat en tots els àmbits, en totes les situacions, sense submissions a les morals encarcarades ni als artificis de l'absolutisme estètic, ni a les adoracions a la comoditat i a la decadència.

Tenim un deute més gran que l'econòmic, que és el de tornar a aprendre a viure; aquesta pot ser la millor herència per als nostres fills.  

No podran rescatar-te l'ànima.

 

Et deuen el Sol, la sang dels ceps,

el ritme encès del ball de Zorba,

la maragda de la mar que ens porta a Ítaca,

el silenci de la tarda,

l'olor d'espècies i el brogit dels artistes a Sintagma,

la línia de la llum,

l'essència del perfum d'un temps que es viu a poc a poc,

entre crestes blanques i vents embogits,

traçant sanefes a la sorra d'infinites platges eternes.

Et deuen la innocència dels segles,

la fesomia de la llibertat,

la raó, l'ordre i el caos,

la corba mística d'una verge nua

i la terra càlida del migdia,

l'olivera porràcia de tronc recaragolat,

el poema dels grills i el gemec de Zèfir.

Et deuen el pop penjat al capdamunt dels ampits i de les portes de Mykonos,

els Kouros de Naxos,
els camins de sorra que ens mostren calanques salvatges

a on Poseidó s'apropa a fer l'amor a les nits clares de l'estiu.

Et deuen l'ungla de la lluna

quan ens banyem nus en una aigua d'atzabeja.

Et deuen el cant de les sirenes,

que ens aparten del camí

i ens fan triar ser devorats per la bellesa,

abans que continuar lluny de tu, Grècia,

vers els núvols foscos d'una ambició que no s'acaba.

Et deuen la música, la vida, el vi,

el cant, el ball, el goig, l'instant,

el temps suspès en una eternitat fugaç com la carn,

com la infantesa.

Et deuen ells... tu no els deus res.

No podran rescatar-te l'ànima.

Οφείλουμε τον ήλιο, το αίμα των αμπελιών,

το ρυθμό του χορού του Ζορμπά είναι αναμμένη,

το σμαράγδι της θάλασσας που οδηγεί στην Ιθάκη

η σιωπή του το απόγευμα,

η μυρωδιά των μπαχαρικών και ο θόρυβος των καλλιτεχνών στο Σύνταγμα,

γραμμή του φωτός,

η ουσία του το άρωμα μιας εποχής που ζει αργά,

κορυφογραμμές μεταξύ λευκών και των τρελών ανέμους,

τον εντοπισμό των συνόρων του αμμώδεις παραλίες, ατελείωτο ατελείωτες.

Οφείλουμε την αθωότητα των αιώνων,

το πρόσωπο της ελευθερίας,

λόγο, τάξη και το χάος,

η καμπύλη μιας μυστηριακής γης και παρθένο γυμνό ζεστό μεσημέρι

 κορμό ελιάς πράσινος,

το ποίημα του γρύλους και τους βρυχηθμούς της άνεμος δύση.

Θα πρέπει να εμφανιστεί πάνω από ράφια και κρεμασμένοι από τις πόρτες της Μυκόνου,

ο Κούρος της Νάξου, οι δρόμοι άμμο που δείχνουν άγρια παραλία

όπου Ποσειδώνα έρχεται να αγαπήσει,

σαφείς νύχτες του καλοκαιριού

και το καρφί του φεγγαριού, όταν κολυμπά γυμνή σε ένα πίδακα νερού.

Οφείλουμε το τραγούδι των Σειρήνων,

μας μακριά από αυτό το μονοπάτι και δεν προτιμάτε να καταβροχθιστεί από την ομορφιά της,

πριν πάτε μακριά από εσάς, την Ελλάδα, προς τα σκοτεινά σύννεφα της μια φιλοδοξία που δεν τελειώνει.

Οφείλουμε τη μουσική, τη ζωή, το κρασί,

τραγούδι, ο χορός, η χαρά, η στιγμή

που αιωρούνται στο χρόνο πάντα φευγαλέα όπως το κρέας,

ως παιδί.

Τους χρωστάμε ... Δεν χρωστάω τίποτα ... τους

Δεν μπορείτε να σώσουν την ψυχή.

La natura és la teva mare estimada de la qual una Sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit.

Imatges preses el 1 de maig de 2012

La vida s'escriu a ritme de cicles; el canvi és un fenomen constant al qual mai no ens acabem d'acostumar. Un viu com si sempre hagués de ser pare d'un nen petit, com si el nucli familiar que li defineix la identitat i que esdevé la força magnètica que li governa la vida hagués de ser sempre igual, etern i impertorbable. Però la vida té les seves lleis i perquè neixi una planta ha de morir una llavor, perquè arribi un dia nou ha d'arribar abans una nit fosca. La nit ens entristeix perquè representa l'adéu al sol del dia, però ens regala estels, lluors màgiques, celístia, entrellums suggeridors, flaires nous de bosc mediterrani, ombres majestuoses de muntanyes que a la nit i són i que amb la lluna dibuixen textures indescriptibles en una Terra que gira en silenci. Rere aquesta nit, que també s'acaba, arriba un nou dia, que neix infant com el que ahir vam plorar perquè s'acabava. Hem d'estimar el final dels cicles, perquè només poden ser brillants i eterns si acceptem que s'acaben. L'eternitat dels instants només existeix si acceptem que són fugaços, però que en vindran de nous, diferents, però no pas pitjors. El nen petit es fa gran, i d'aquí a poc serà un adolescent, lliure i cada vegada més autònom; construirà la seva identitat i ho haurem de respectar i d'estimar per amor a la llibertat de les persones. Nosaltres serem pares amb fills grans que marxaran, però que clavaran les seves arrels creixen de cara el cel, i donaran fruit abundós, però serà el seu fruit.

El Cap de Creus em retorna la consciència del canvi constant; ahir, un roquissar solitari a on no hi arribava l'electricitat, ni els vehicles motoritzats, ni els vagons de turistes despistats que avui hi vénen a espetegar com si el paratge fos una estació més del seu creuer de luxe, de la seva orgia consumista que els mou a viatjar molt i molt de pressa per dir que han trepitjat un espai, quedant-se sovint, però, només a la pell dels llocs, i sense comprendre el profund i etern lligam que ens uneix a tots a uns colors, a una terra, a una mar, a uns elements que ens han fet i dels quals en som fills massa sovint maltractadors. El Cap de Creus, però, un xic sorprès, els mira amb el seu rostre de sempre, sorprenent-se de tantes falses necessitats, de tantes càrregues feixugues dins la bossa i a la ment. No cal res. Cal res. Cals tu. Tu i prou. No cal un horari. No cal res material. No cal cap artefacte que substitueixi els sons de la natura per uns sons que algú des d'un estudi etziba afegint-hi una bona dosi de publicitat directa i indirecta que ens fa creure que el fet d'arribar al Cap de Creus sense les bermudes que du el Justin Bieber és ser un “friki”. No cal res. Cals tu. Cal el teu petó al paisatge, a l'aigua, al vent. Cal la teva gosadia salvatge, la que dus a dins i et fa lliurar-te a una realitat que desitges (sense saber-ho) perquè t'ha fet; la natura és la teva mare estimada de la qual una sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit, entaforant-te en una presó de formigó i ambicions encadenants. Busca la teva mare i abraça-t'hi.  

Can Bastons; pollastre amb bolets, moscatell, i nits de silenci i natura.

 No sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en què un creu juga a favor del que és natural.

A Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural significa.

Can Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la identitat.

Can Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.

Can Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles, les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.

Can Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba, terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...

Us recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de les hores mortes, dels amics...

Si necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.

Aquí, a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla. O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

De debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.

Jo us proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.