Petit microvídeo del primer dia de platja.

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...

Saur iodat, sal,

guspireig de Sol.

I el vol

de l'escuma al pla

fons de la riba onejant.

I aquí, no fa por cap llum,

ni molesta el brum

del mar arribant i morint.

I aquí, no cal, d'amagat,

robar cap anhel.

Allò que a qualsevol lloc es sutge

aquí es fa cel.

I el que contorba el món

aquí és poema, i mel

i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...

Hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror

De vegades sorprèn que hi pugui haver tants colors allà a on no hi ha gaire llum, sovint gens de llum. Però llavors recordo que els colors no esta a les coses sinó a les ments que perceben; i que hi ha ments, com les d'alguns peixos, que amb poca llum, o potser en absència de llum solar, poden percebre les freqüències de les ones electromagnètiques minses que hi pot haver a causa de diferents orígens i que reboten en els objectes de la foscor. Per tant, hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror. Hi ha vida a on només hi percebem aigua. Probablement hi ha consciència i comunicació allà a on nosaltres hi veiem només bèsties. L'Homo sapiens ha d'aprendre que allò que no sap no ha de ser necessàriament inexistent o fals o imaginari; i ha d'aprendre que allò que no entén ha estat originat o produït per una natura que no comprenem del tot. Si la natura ens ha fet, és normal que els nivells de complexitat que la governen no puguin estar del tot dins les nostres capacitats. Almenys, de moment.

Deixo la filosofia a banda, i us convido a veure les imatges que he pres avui a sota del mar de les rodalies de Tarragona. L'aigua era clara, i els peixos, que ja em coneixen d'altres vegades i que tenen uns sentits diferents als humans, no em tenien por, perquè coneixien les meves intencions; fins i tot diria que se'm posaven bé per a sortir a la foto.

Més avall, podeu veure un ocell que s'estava tot tranquil dalt d'una roca i que tampoc no ha fugit de mi, ni quan m'hi he plantat a menys d'un metre i a dalt de la roca.

I a les últimes fotos hi podreu veure una sirena submarinista i alguns paisatges groguencs iodats d'aquesta platja nostra, naturista, lliure, i de moment salvatge i ecològicament conservada; creuem els dits perquè duri molts anys en les condicions més semblants possibles a la bio / geo / morfologia que ha tingut als últims milers d'anys.

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.

Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 

La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 

Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.

La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.