Casaldàliga

.

Us convido a escoltar les paraules d'en Pere Casaldàliga; sovint silenciades pel poder, sovint desautoritzades pels qui s'obsessionen amb la moral i s'obliden de la injustícia comesa pels diners i els qui els poseeixen. Hi ha un punt, al capdamunt de la piràmide de les creences i de les ideologies, en el qual no importa a quin cantó estem de les idees, sinó quina importància tenen per a nosaltres la dignitat i els drets de tots els éssers humans.
Vivim en un món enfonsat econòmicament pels especuladors, pels financers, pels polítics corruptes, pels qui s'han deixat seduir pel diner i el poder. Ells han enfonsat l'economia. Ells fan impossible el somni de la igualtat per a tothom. Els qui han de clamar contra aquesta injustícia sovint callen i prenen te o cafè dins dels seus palaus episcopals vestits de porpra i amb el títol de prínceps de l'església. ¿Hi pot haver cap títol més patètic i més ridícul que el de príncep, per algú seguidor d'un fuster que va cridar ben fort que a ningú anomeneu guia damunt la Terra, i que qui vulgui ser el primer sigui el servidor de tots?

Si alguna cadena o particular considera que el fet de tenir aquest enllaç de Youtube en aquest humil blog vulnera algun dret, que m'ho digui d'immediat i el retiraré. La meva confusió front les normatives audiovisuals de les propietats em fa demanar ajut en aquest aspecte. Poso la meva bona voluntat al servei de qui conegui les lleis.

Vacances al Delta de l'Ebre

.

.

Diumenge vint de juliol. Sortim del bungalou havent esmorzat per a gaudir del primer dia de vacances. Una dona de trenta-quatre, un nen de sis, una nena d'un, i un servidor de trenta-nou. Ens dirigim a la primera platja que trobem. No mirem si surt a les guies naturistes; és tard, fa calor i el paisatge del Delta és preciós. Tombem cap a la Bassa de l'Arena.

El camí és pedregós, però està en bon estat. Ran de platja ens trobem una bonior de vehicles; ja se sap, és diumenge, i els diumenges la gent es posa a tots els racons; i sense saber-ho hem anat a parar a un racó força tradicional. Molta gent. Però la costa és llarga i virginal, i enllà de la sorra, la platja es confon amb les dunes, que arriben fins a una bassa natural, llar d'una bonior d'aus protegides per la Generalitat. Si protegeixen les aus... no ens protegiran a nosaltres? Dit i fet, ens instal·lem a la frontera sud de la platja. La sensació és l'habitual: serenor, eufòria, comunió amb la natura... Ja no som, només, observadors del paisatge; passem, a més, a formar part del mateix paisatge; i per uns instants, ens són respostes les preguntes essencials de la vida. El passat s'esvaeix. El futur no hi és. El present fimbra il·luminat pel sol del Delta. L'aigua del mar és càlida i força neta. Som vius. Som lliures.

Al llarg de la setmana, tornarem a aquest racó unes quantes vegades més, amb idèntica eufòria i amb el mateix èxit.

Havent dinat, fem cap a la Platja de la Marquesa. Un eixam de cotxes envolta el restaurant “Los Vascos”. L'ambient que es respira d'alguna manera ens fa intuir que el naturisme no és a prop. El camí que ens podria dur fins a paratges més allunyats (en direcció a la Punta del Fangar) està impracticable, i com que anem amb dues criatures; no ens podem arriscar a quedar-nos aïllats amb el cotxe. Escollim un clar, tan espaiat com podem. Dies després, descobrirem que caminant uns tres-cents metres cap a la punta del fangar la nuesa entre els banyistes és habitual; en aquest moment no ho sabíem.

L'endemà al matí descobrim la platja de l'Eucaliptus. Escollim un espai solitari prop d'un rierol d'aigua dolça on el meu fill va poder observar tota mena d'animals. A poc a poc, va arribant gent; els espais, però, són immensos.

A la tarda descobrim la platja del Trabucador: un braç estret de sorra amb mar a banda i banda. Anant cap al sud, queda a la nostra dreta el mar esvalotat, amb l'escuma blanca de les onades, i a la nostra esquerra el mar serè, estàtic com un vidre, immòbil, de la part interior dels alfacs. Escollim el mar brau per a passar la tarda; i ens trobem amb una platja gairebé solitària, amb persones llunyanes a la distància, alguns nus, d'altres vestits. El Trabucador esdevé una platja rica en vida: plancton; peixos força grossos, abundosos; cloïsses; aus de tota mena. La sorra és fina. El paisatge és idíl·lic. La quasi solitud enamora. Hi tornem sovint als dies posteriors.

L'endemà agafem el trencall que condueix a la platja del Serrallo, però ens aturem abans d'arribar-hi en una zona entre la platja de l'Eucaliptus i la del Serrallo. No hi ha ningú. I ningú no vol dir dues o tres persones. Ningú vol dir ningú. ¿Per què arriscar-nos a agafar camins enmig de la sorra? Mitja hora després arriba una família alemanya i s'instal·len a uns vint metres de nosaltres. La tarda transcorre serena, amb el brum del mar, la brisa, i el sol que a poc a poc enrogeix i davalla. Aquesta també és una de les platges a la qual tornarem al llarg de la setmana.

Dimecres vint-i-tres de juliol és un dia brúfol, ennuvolat, i aprofitem per a fer una excursió en barca pel riu Ebre. Des de Deltebre fins a la desembocadura. Tenim sort de coincidir amb un conductor simpatiquíssim que deixa que el meu fill condueixi la barca una bona estona, i que ens explica històries increïbles de silurs que fan tres metres de llargada, i serps de riu gegantines. Ens ho passem molt i molt bé, i aprenem coses de la història social del delta, de l'illa de Buda i les basses.

Dijous i divendres repetim algunes de les platges que ja hem conegut.

Dissabte al matí anem a explorar la platja de l'Alfacada, ran de l'illa de Buda (que de fet per aquest cantó deixa de ser una illa perquè la platja l'uneix amb el continent). Ens trobem una platja atapeïda de gent, tothom amb banyadors, barbacoas, cuines portàtils, neveres, ràdios a tot estrop... Un racó de “domingueros”. Fins aquí arriba el riu Migjorn, responsable que l'illa de Buda sigui una illa. Ens instal·lem al límit permès per departament de Medi Ambient, ran de l'illa de Buda, enllà del qual les gavines fan nius i no està permès el pas, ni la pesca, ni el passeig. La sensació de llibertat és inaudita; potser per la bellesa de l'entorn: la platja solitària de l'illa de Buda a la nostra esquerra, amb les gavines reposant damunt la sorra...

A la tarda, per fi, després d'avançar penosament amb el cotxe per camins mig plens de sorra, arribem plenament a la platja del Serrallo, i ens trobem un espai similar a tots els que hem conegut, amb baixíssima densitat d'ocupació, i on conviuen persones nues i persones amb vestit de bany. Ens quedem a la platja fins que el sol declina. Per primera vegada porto la guitarra i cantem cançons dels “Esquirols” d'en Llach, d'en John Lennon i d'en Bob Dylan. Després, a la posta, tota la família juguem al Parxís damunt la sorra. És el nostre comiat, perquè demà marxem. Canto, mirant al mar, una canço dels Esquirols que per la seva simplicitat sempre m'ha posat la pell de gallina: “Si canto les penes les penes... Si canto les penes se'n van. Si canto se'n van i se'n vénen. Com ho fan les onades del mar...”

Partim l'endemà al matí, ben d'hora, i parem cap allà a les deu a la Cala d'Oques de l'Hospitalet de l'Infant. Ens sobta, després de tanta solitud, trobar-nos una platja tan atapeïda de gent; i enyorem una mica el delta, el verd de l'arròs, els camins rectes i llargs sense rètols ni indicacions clares, les platges immenses i brunes, el brum constant del mar, el dibuix dels mascarells al cel, la bonior d'aus de noms indesxifrables de les basses, la tranquil·la tolerància dels banyistes, les dunes de sorra que fan que la platja esdevingui una perfecte continuïtat del paisatge, les estrelles fugaces de les nits xafogoses als cels clapats d'estrelles, el so indescriptible de les nits vora la bassa del Guerxal al càmping l'Aube: granotes, ànecs, cormorans, flamencs... Desitgem que el Delta no canviï. Desitgem que el Delta no desaparegui quan el mar s'enfadi i intenti d'enlairar-se cap a l'univers. Desitgem que el Delta s'aliï amb la natura i faci front a la gran tribulació que s'acosta.

Gràcies Ebre i per molts anys.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Mallory i Irvine

George Herbert Leigh Mallory va néixer el divuit de juny de 1886 a Anglaterra. Va prendre part a les tres primeres expedicions britàniques a l'Everest, que es van realitzar a la dècada dels anys vint del segle XX. A la tercera expedició, Mallory i el seu company Andrew Irvine, van desaparèixer en algun punt de la ruta Nord-est, no se sap si abans o després d'assolir el cim. S'ha de tenir en compte que en aquell moment l'Everest no havia estat assolit encara per ningú.

El cos de Mallory va ser descobert a l'any 1999, perfectament conservat, car estava congelat. Com que la seva càmera no fou trobada, no es va poder esbrinar si tornava del cim en el moment de morir, o si encara no hi havia arribat. Els experts diuen que si s'arribés a trobar, la pel·lícula fotogràfica estaria encara en bones condicions per a ser revelada.

A Mallory sovint li preguntaven per què volia arribar a l'Everest. Ell responia que perquè estava allà.

En Mallory era una persona a qui apassionaven els reptes, i que freturava anar sempre enllà dels límits. Quan el cap d'expedició deia que no, en Mallory sempre preguntava per què no.

A banda d'això tenia una mentalitat propera al naturisme, en el sentit en què cercava la unitat amb la muntanya, amb la natura, apostant per la nuesa quan la climatologia ho permetia; i era conegut entre els expedicionaris per la seva entestada defensa dels banys en nuesa. Ho podeu veure a la fotografia. El qui va nu és en Mallory. El qui no porta pantalons és en Howard Somervell. I al centre, Arthurd Wakefield. La foto és de George Finch, del 1922. Si bé aquesta foto va ser presa en un moment en què acabaven de banyar-se en un rierol camí de l'Everest, quan encara eren als primers contraforts.