He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.
Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.
Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la.
Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!
Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.
Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.
El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.
El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.
L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.
Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.
L’amor s’escampa, com la llum des del cel. El sol guspira, i els teus ulls són de mel. Fem la foguera, quan la claror se’n va. Cantem la vida, amb les onades del mar.
Nadal al blau, que dança ran l’espadat. La sorra és càlida, amb els ratjos tan vius. La mar es trenca, entusiasmada quan rius. Regals de vent, de sorra i de llibertat.
Mentre el món menja, pastelina de carn. Fruïm el nèctar, de la fruita del sol. Quan la gavina, mostra el goig del seu vol, i aquest silenci, envolta el foc del teu cant.
Nadal de pau, deixa fluir el teu amor, esperit que crees, bells dibuixos al mar, traça les sines, de les dunes al tard, quan el llom blau, ja enfosqueix el seu color.
No hi ha més festa, que el so dels teus tambors, no hi ha més àpat, que el que ens fa sentir bé, ni més conversa, que els mots que atorguen pau, ni més vestits, que el ball del cor vora el blau.
Aquest va ser l'últim vídeo que vaig enregistrar abans de patir l'ictus a finals de juny de 2021; l'ictus va succeir una setmana després. De sort, que encara continuo tocant i cantant; sense tanta intensitat ni especulació, però anem fent i gaudint.
L'esperit de la cançó parla metafòricament de fer front a les situacions difícils, o molt difícils, amb esperança, amb alegria; insisteix a no renunciar a l'alegria de la vida. Això he intentat fer des d'aquell moment de tant vertigen i de tanta claredat.
Somriu, tot i que el cor et faci mal
Somriu, encara que estigui trencat
Quan hi hagi núvols al cel
te’n sortiràs
Si somrius malgrat la por i la tristesa
Somriu i potser demà
Veuràs el sol brillant de nou
per a tu
Il·lumina el teu rostre amb alegria
Amaga qualsevol rastre de tristesa
Encara que una llàgrima sigui ben a prop
És llavors quan has de continuar intentant-ho
Somriu, de què serveix plorar
Descobriràs que la vida encara val la pena
Si simplement
Somrius
Hi ha tresors que cal conservar, i un d'ells és l'ànima del poble. Els cants que al llarg de generacions es repeteixen i s'enriqueixen. Els ritus que uneixen els amics i els converteixen en família per damunt de diferències o de trifulques. Els pobles estan fets d'art, de fraternitat i de paisatges. Avui, el monstre antihumà del capital ho posa tot en perill, però a l'últim, a força de cor, quedarà l'anima del poble i tot allò que mai no desapareixerà.
Moments
en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i
el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un
instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades,
sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint
persones, perquè són persones.
Moments
en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i
el mal no té el poder de separar ningú.
Repeteixo,
avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz;
últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella.
Escoltar-la
m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui,
els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè
m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets
de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i
plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana
molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia
experiència.
