Al 2019, vaig organitzar un recital de poesia al Marquet de les Roques. Qui volia, podia llegir un poema en català, o cantar-lo. Ho vam limitar a l'alumnat de l'institut, i vam demanar els permisos a la persona que en aquell moment feia de vigilant al Marquet. El Marquet no es podia visitar, perquè no estava en condicions. Va ser una vetllada entranyable i jo em vaig decidir per Màrius Torres.
El recital se'm va acudir el 12 d'octubre de 2017 en una visita familiar al Marquet.
Crec que és de les experiències més boniques que he muntat com a professor.
Ahir, mirat fredament, va ser una data de derrota: la desfeta catalana del 1714, la caiguda de les Torres Bessones amb la mort directa de milers de persones, i indirecta de desenes de milers (les guerres posteriors que se'n van derivar); i també el cop d'estat de Pinochet i els anys de la dictadura a Xile, amb la mort d'Allende, i de tantes persones, entre elles Victor Jara.
Per això penjo aquí aquesta cançó, que vaig gravar fa uns set anys a la Casa de Colònies de Pou del Glaç.
Els dies que vindran, continuaré amb el llibre del viatge al Marroc, però no podré fer-ho tan seguit com a l'estiu. Ara treballo; i jo treballo molt i molt, dedico moltes hores a preparar les meves classes i a pensar en els meus alumnes; com ajudar-los millor, com parlar-los, com motivar-los, com destruir la seva tristesa, com desfer la seva violència en alguns casos. Aquesta feina també m'ajuda a desfer la meva foscor, els pensaments dels quals he escrit alguna vegada i contra els quals lluito constantment.
Vaig compondre aquesta cançó a Errenteria l'estiu del 2019. Poc m'imaginava jo que un any després la interpretaria en un concert; en l'únic concert que he fet a la meva vida jo sol amb una tirallonga de cançons, totes fetes per mi. I tot va ser perquè vaig guanyar exaequo un concurs de cantautors en què el premi consistia a tenir un concert concedit per a tu sol en una fira de Piles (prop de Gandia).
A venir a parar en aquest punt vital sorprenent, m'hi va ajudar el temps de la COVID, en el qual, tota l'estona del dia, gairebé només cantava, a la cuina de casa, i sembla que no, però el que fins al moment havia estat una afició es va anar convertint molt a poc a poc en una altra cosa.
Després de Piles, vaig tocar a Andorra, i tenia més projectes, però l'ictus va dir que allò que començava i que era tan apassionant s'havia d'acabar. També haig de dir que al 2018 havia tocat a Irlanda, a Ballybunion amb el Mickey MacConnell, i a la Gypsy Wagon de Donegal de la família Gavin.
Ara hi torno perquè estic molt recuperat, però no crec que faci la bogeria d'anar a concursos, concerts i aquestes coses... Si més no, fins que em jubili. Però el que sento a la cuina de casa, en el meu camí de tornada a la música, és indescriptible; absolutament indescriptible.
«Oh Shenandoah» (també coneguda com a «Shenandoah» o «Across
the Wide Missouri») és una cançó tradicional folk americana
d’origen incert, que data de principis del segle XIX.
Es creu
que va néixer entre els voyageurs (trampejadors i comerciants de
pells franco-canadencs i americans) que navegaven en canoa pel riu
Missouri i els seus afluents. Aquests homes solitaris cantaven per
alleujar la solitud i el treball. Més endavant, els boters del
Missouri i els mariners del Mississipí la van adoptar, i es va
convertir en una sea shanty (cançó de treball mariner),
especialment de capstan (per hissar l’àncora).
La primera
referència escrita apareix el 1876, quan el capità Robert Chamblet
Adams va recordar haver-la sentit vers el 1850 amb el nom de
«Shanadore». Les lletres es van publicar per primera vegada de
forma més àmplia el 1882 a Harper’s New Monthly Magazine.
Les versions més
antigues parlen d’un comerciant de pells que s’enamora de la
filla d’un cap indígena oneida anomenat Shenandoah (John Skenandoa
o Skenandoa, c. 1706–1816), que vivia a Oneida Castle (Nova York).
El cap es nega a donar-li la filla, i el trader ha de marxar «across
the wide Missouri». Algunes variants posteriors afegeixen elements
més foscos (com un «Yankee skipper» que emborratxa el cap per
endur-se la noia).
Amb el temps, la
cançó es va transformar en una expressió de nostàlgia i enyorança
de la terra natal, dels rius i de les persones estimades. El
«Shenandoah» pot referir-se tant al cap indígena com al riu i la
vall de Shenandoah (Virgínia/West Virginia), tot i que el Missouri
no hi té cap relació geogràfica directa. L’etnomusicòleg Alan
Lomax la descrivia com «una crida de la terra natal al mariner que
vaga lluny, una crida no d’una estimada, d’una casa o d’un
poble, sinó de la terra mateixa, dels seus rius i dels seus turons
familiars i estimats».
Lletra (versió
moderna habitual)
Com la majoria de
cançons folk orals, no hi ha una lletra única. Una de les més
comunes és:
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, you
rolling river.
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, I’m
bound away,
’Cross the wide Missouri.
Oh Shenandoah, I
love your daughter,
Away, you rolling river.
For her I’d
cross your roaming waters,
Away, I’m bound away,
’Cross
the wide Missouri.
(I sol continuar amb
versos sobre els set anys que fa que no la veu, etc.)
A la versió del
vídeo, hi vaig afegir uns versos finals escrits per mi.
Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.
Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.
Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.
Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.
Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.
Hi ha una manera de copsar la música, que neix d'un espai misteriós i alhora íntimament proper al cor de la persona humana. En aquest indret hi trobem sons, colors, mirades, paraules, versos, gests, moviments, i molt, molt d'amor. És una terra ignota a on no hi ha més pàtries que la manera com les persones canten els seus dolors i les seves alegries en el llenguatge de la seva essència més real, que va més enllà de la forma de les paraules.
És la humilitat de les coses senzilles i boniques, però de debò; les coses petites i reals que arrenquen trossos d'ànima i el regalen a qui la sap estimar en una mena de comunió que no té res a veure amb doctrines ni normes.
Costa escriure el que no pot ser explicat amb paraules; és intransferible. El que Sílvia Pérez Cruz ens ofereix només es pot escoltar i sentir, no es pot descriure. És un viatge a un altre pla de l'existència del qual no en saben res, ni en poden saber res els qui no l'emprenen.
He trobat persones que no veuen res, que no senten res, que no viuen res... Els respecto profundament, però em sap tant de greu per elles! És com parlar amb una persona cega d'allò que et fa descobrir la combinació de certs colors, i escoltar de boca de la persona cega que el que dic és absurd i no té cap sentit i que haig de tocar de peus a terra i deixar-me de fantasies. He trobat persones que només saben trobar valor a la música si comparen, si posen preus, si assignen xifres, si calculen audiències, si redueixen l'essència de la vida a guanyar o perdre, quantificar, tenir prestigi o no tenir-ne, tenir protagonisme o no tenir-lo.
Ahir vam viure una nit màgica al Liceu, gràcies a unes persones senzilles que viuen una profunda amistat amb un raconet de l'art que ens porta un tros de paradís a la Terra.
Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat.
He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.
Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.
Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la.
Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!
Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.
Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.
El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.
El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.
L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.
Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.
L’amor s’escampa, com la llum des del cel. El sol guspira, i els teus ulls són de mel. Fem la foguera, quan la claror se’n va. Cantem la vida, amb les onades del mar.
Nadal al blau, que dança ran l’espadat. La sorra és càlida, amb els ratjos tan vius. La mar es trenca, entusiasmada quan rius. Regals de vent, de sorra i de llibertat.
Mentre el món menja, pastelina de carn. Fruïm el nèctar, de la fruita del sol. Quan la gavina, mostra el goig del seu vol, i aquest silenci, envolta el foc del teu cant.
Nadal de pau, deixa fluir el teu amor, esperit que crees, bells dibuixos al mar, traça les sines, de les dunes al tard, quan el llom blau, ja enfosqueix el seu color.
No hi ha més festa, que el so dels teus tambors, no hi ha més àpat, que el que ens fa sentir bé, ni més conversa, que els mots que atorguen pau, ni més vestits, que el ball del cor vora el blau.
Aquest va ser l'últim vídeo que vaig enregistrar abans de patir l'ictus a finals de juny de 2021; l'ictus va succeir una setmana després. De sort, que encara continuo tocant i cantant; sense tanta intensitat ni especulació, però anem fent i gaudint.
L'esperit de la cançó parla metafòricament de fer front a les situacions difícils, o molt difícils, amb esperança, amb alegria; insisteix a no renunciar a l'alegria de la vida. Això he intentat fer des d'aquell moment de tant vertigen i de tanta claredat.
Somriu, tot i que el cor et faci mal
Somriu, encara que estigui trencat
Quan hi hagi núvols al cel
te’n sortiràs
Si somrius malgrat la por i la tristesa
Somriu i potser demà
Veuràs el sol brillant de nou
per a tu
Il·lumina el teu rostre amb alegria
Amaga qualsevol rastre de tristesa
Encara que una llàgrima sigui ben a prop
És llavors quan has de continuar intentant-ho
Somriu, de què serveix plorar
Descobriràs que la vida encara val la pena
Si simplement
Somrius
Hi ha tresors que cal conservar, i un d'ells és l'ànima del poble. Els cants que al llarg de generacions es repeteixen i s'enriqueixen. Els ritus que uneixen els amics i els converteixen en família per damunt de diferències o de trifulques. Els pobles estan fets d'art, de fraternitat i de paisatges. Avui, el monstre antihumà del capital ho posa tot en perill, però a l'últim, a força de cor, quedarà l'anima del poble i tot allò que mai no desapareixerà.
Moments
en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i
el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un
instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades,
sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint
persones, perquè són persones.
Moments
en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i
el mal no té el poder de separar ningú.
Repeteixo,
avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz;
últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella.
Escoltar-la
m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui,
els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè
m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets
de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i
plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana
molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia
experiència.
