Ei... no entreu a Europa... diuen els pobles que van entrar a Àfrica a caçar persones quan els va sortir dels collons.

Aquest mar que m'acull s'empassa els somnis de color de vida, de fum d'encens i d'or; el mateix mar que embolcalla els cossos nus dels meus; color maragda, guspir d'argent, aroma de pins vora del bosc.  

En aquesta Europa pètria, que es vesteix de porpra i té cos de serp, aquest mar ens arrenca el pensament que havia de construir el futur per camins llum.

I el parlament dels monstres amb corbata negra i ulls de rap content aixeca morals ancestrals d'imperis que compraven nenes a canvi del vesc que amarava els cascs dels vaixells que omplien les terres del sud.

Segle rere segle, els mariners rossos van espletar el bosc, la selva gemada, la sabana immensa, el desert enterc. Sense preguntar si podien fer-ho, van conquerir el món. Com bèsties, salparen per les crestes blanques cap a l'horitzó, pensant en la carn que devorarien al país dels pobres. Avui alcen banderes amb signes de pau i diuen que no. Que ningú no entra a l'Europa lliure que ells han aixecat.

Moralistes laics prohibeixen les fòbies que el remat ha après dels mossèns bestials. Els és ben igual cap a on rau Itaca, el martell de Tor esclafa Odisseu. Vesteixen els cossos dels bous que arrosseguen els jous i l'arada que llaura amb esforç l'animal begut amb licors balmats. Bous enverinats que lliuren la vida a la mediocritat.

Palauets de merda pintada amb efluvis de diamant i d'or. Mentida al matí, mentida al migdia, mentida a la mort. Tothom vol ser "Charlie", però ningú no aspira a ser un ofegat, ningú no és anònim, ningú mai no accepta de dir la veritat.

Europa feixista, sóc mediterrani!    

A on són els diners de la gent que els ha suat i els ha treballat amb la seva angoixa?

Els diners són el treball de les persones, el treball de cada persona convertit en valor.

Aleshores, si treballem tant, si ens estressem tant, si estem tantes hores treballant, guanyant justet; ¿a on són els diners sobrants del nostre esforç?

Doncs amuntegats als comptes corrents de les grans empreses com a beneficis d'aquestes empreses, o als comptes corrents dels corruptes. Cada milió d'euros de cada compte milionària emmagatzema l'estrès, la suor, les hores i hores de neguit de cadascun de nosaltres...

En conseqüència, no ens estressem. No visquem per treballar ni per als diners. Fem el que ens vingui de gust. Treballem per amor als qui servim, i continuarà sortint el sol.

Aquella cançó que un avi canta al seu net no genera milions a cap multinacional, però és cultura i és art.

Que el fet de competir produeixi una millora de la qualitat no vol dir que aquesta qualitat no es pugui obtenir per mitjans diferents a la competició. 

Que el capitalisme produeixi una millora progressiva dels mitjans materials de la societat, no vol dir que a aquesta millora no s'hi pugui arribar a través de sistemes diferents o lleugerament diferents al capitalisme. 

Que la propietat privada de les idees, dels sons, dels productes intel·lectuals o artístics, entesa com un absolut i assimilada per la maquinària i per l'escala de valors capitalista, pugui estimular la producció de cultura, no vol dir, de cap manera, que la producció cultural no pugui brollar de sistemes diferents al nostre, no fonamentats en la propietat privada ni en la mercantilització de l'art com a única via de propagació de la cultura. 

Que els pobles armats siguin respectats, no vol dir que no puguin ser respectats els pobles que decideixin una lluita diferent a la violenta per tal de defensar la seva supervivència.

Protegim-nos del sofisme i de la demagògia dialèctica, que amb una retòrica plena de forats lògics intenta justificar la mort de tot allò que en la persona humana significa llibertat, empatia, altruisme i opció per la pau i per l'amor entre les persones. 

La persona humana és l'únic animal capaç de crear sense fer-ho per cap interès material. És una fal·làcia i un error pervers construir el sistema normatiu d'una societat damunt la idea que només té dret a ser allò que produeix diners, allò que és rendible, allò que aporta alguna compensació material. 

No podem mesurar la producció artística amb els diners que generen les vendes perquè aquella cançó que un avi canta al seu net a la cuina de casa no surt a cap comptabilitat ni paga iva ni genera milions a cap multinacional, ni engreixa el compte corrent d'un que un dia va fer una cançó, però és cultura i és art. L'únic que debò val la pena és allò que fem perquè ens agrada en sí mateix, i no pas per aconseguir diners, fama, prestigi, protagonisme o riquesa.  

.

.

.

Llista provisional de morts a causa dels desnonaments.

El nombre de persones que s'han matat a causa de l'angoixa que produeix perdre la casa per no poder pagar una lletra o un lloguer és molt elevat; a la premsa només n'apareixen uns quants. Molts, a més de perdre la casa, quedaven endeutats de per vida.

Es calcula que a l'any 2012 a Espanya, el nombre de morts va ser superior a cent. Al costats dels morts, hi ha els que no han arribat a matar-se, però viuen enfonsats en la depressió; famílies senceres amb infants inclosos.
La banca continua rebent injeccions milionàries.
Molts polítics continuen tenint comptes a Suïssa.

La llar simbolitza la identitat i la seguretat familiar de les persones; si ens roben la llar, ens roben la vida, la tranquil·litat, la seguretat, la intimitat, l'ànima. 

La llar està ancorada a l'ànima de les persones.

Això no ho entenen els qui no tenen més ànima que els diners.

A la societat, hi ha serps humanes, persones que davant del sofriment aliè pronuncien un "Escolti, que es legal!" "No haver-se empenyorat!" "¿Hem de pagar tots el seu mal cap?"  

El que no comprenen aquestes serps, és que existeix un factor atzarós que fa que qualsevol de nosaltres, per mala sort, per les circumstàncies, pugui trobar-se en la mateixa situació; o potser els nostres fills algun dia. El que no entenen les serps humanes és que si decideixen ser serps, seran serps també pels seus descendents.

L'HABITATGE ÉS UN DRET BÀSIC, COM HO ÉS  L'ALIMENT, LA SANITAT, L'EDUCACIÓ... CAL PROHIBIR QUE ES FACI NEGOCI AMB ELS DRETS BÀSICS...

CAL IL·LEGALITZAR ELS QUI ESPECULEN AMB ELS DRETS BÀSICS!

CAL ACABAR AMB EL TERROR LEGAL GENERAT PELS PODERS FINANCERS!

A CONTINUACIÓ, US PRESENTO UNA LLISTA D'ALGUNES DE LES PERSONES QUE NO HAN SUPORTAT L'ANGOIXA I S'HAN SUÏCIDAT, LES ÚLTIMES AVUI MATEIX:   

Parella de jubilats, 68 i 67 anys, Mallorca, 12 de febrer:

http://www.diariodemallorca.es/sucesos/2013/02/12/pareja-jubilados-suicida-recibir-aviso-desahucio/826160.html

Home de 56 anys, Basauri, 12 de febrer:

http://www.diarioinformacion.com/sucesos/2013/02/12/denuncian-nuevo-suicidio-desahucio-vizcaya/1343019.html

Dona de 56 anys que vivia amb la seva mare, Malaga, 12 de desembre

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20121214/54356355075/mujer-suicida-malaga-recibir-orden-desahucio.html

Home de 53 anys de Granada, 26 d'octubre

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/suicidio-granada-antes-desahucio-2234063

Home de 59 anys, de Santesteban, 28 de novembre:

http://politica.elpais.com/politica/2012/11/28/actualidad/1354107537_371737.html

Home de 36 años, Córdoba, 8 de febrer

http://www.diariocordoba.com/noticias/cordobalocal/un-hombre-se-suicida-en-cordoba-tras-reclamarle-un-pago-por-su-casa_781290.html

Home de 62 años, Palma.17 gener

http://www.izca.net/index.php?option=com_content&view=article&id=3773:insurgente&catid=17:estado-espanol

Dona 62 anys, 12 de febrer, Peñafiel, Valladolid:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/hallada-muerta-mujer-desahucio-valladolid-2268510

Home, 50 anys, 16 novembre, Córdoba

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/16/andalucia/1353063184_622757.html

Amaia Engaña, 9 de novembre, Barakaldo, 53 anys

http://www.publico.es/espana/445135/una-mujer-se-suicida-en-barakaldo-cuando-iba-a-ser-desahuciada

Jove, 23 octubre, Las Palmas

http://www.noticiasgrancanaria.com/2012/10/se-suicida-por-desahucio-un-joven-en.html

Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

S'ha escolat una fada dins del congrés...

Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”

I la fada es va escolar.

I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...

I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...

Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

Demà, vaga. Missatge als empoltronats que manen.

MISSATGE ALS EMPOLTRONATS QUE MANEN

Diguin (vostès, rics del govern) als de la UE que canviïn la política que prioritza el retorn del deute a Alemanya front les despeses de sanitat i d'educació de les persones, que es consideren secundàries ... i que si no la canvien marxarem! 

No s'atreveixen? ¿I en canvi s'atreveixen a augmentar els morts als hospitals de tot l'estat? ¿I s'atreveixen a viure com prínceps d'hotel en hotel? ¿I s'atreveixen a protegir i mimar les grans fortunes i a premiar els que han evadit diners? ¿I s'atreveixen a pagar un dineral a l'església? ¿I s'atreveixen a una bonior de despeses absurdes, moltes de les quals obeeixen a interessos poc clars?

¿No creuen que potser els de la UE s'acollonirien si els amenacen amb marxar? Pensin que l'euro se n'aniria a norris, i això tampoc no els interessa.

Deixin que els bancs s'enfonsin i rescatin les famílies. Aturin els desnonaments; no deixin que es refredin el cossos morts de les persones que se suïciden, ni els cossos vius de les persones que d'ara endavant viuran al carrer i que a més tindran un deute milionari de per vida; esclaus del segle XXI, servents de la gleva, per culpa dels miserales que han dissenyat les estratègies dels bancs i que ara són rescatats amb els nostres impostos. Anava dir una paraula gruixuda, però me la reservo, pensin-la vostès mateixos i demanin perdó a la seva mare, de part meva, que no en té cap culpa.

DEMÀ FARÉ VAGA. I RECONEC QUE UNA VAGA ÉS POC. QUE EL QUE ESTÀ PASSANT NECESSITA MOLT MÉS.

No venceran l'amor

Menjar, dormir, caminar, trepitjar els bassals sense por a embrutar-nos, sentir el sol o la pluja damunt del rostre, no tenir pressa, cap pressa, aixecar-nos a cap hora concreta, tenir temps per a mirar el moviment de les fulles, olorar l'aroma del plat que algú cuina amb tant d'amor, llegir, pensar sense necessitat de pensar, descobrir qui som i adonar-nos d'allò en què ens han volgut convertir, acomiadar els pensaments tòxics que durant anys han gravat a la nostra ment, tornar amor a tot l'odi que ens han dedicat, proclamar-nos fidels creients en la llibertat i viure segons aquest credo, anar endavant quan volen espantar-nos per tal que tornem enrere, dir adéu a aquells amics que no ho són perquè no s'alegren amb les nostres alegries, allunyar-nos sense rancúnia de qui no ens vol al costat i descobrir persones noves i nous destins a mons propers o llunyans, amb cels clapats d'estrelles i boscos il·limitats, o a carrers estrets d'aquells que fan olor d'espècies i resclosit. Veure la humanitat que s'amaga a les escletxes del present i estimar-la com qui no estima els diners sinó les mirades, i llançar-nos al riu desconegut d'aigües cristallines que mena a un mar encara més bell.

No tenir por, no permetre-li a la por l'entrada al país del nostre cor, confiar en la vida, que ha de ser bona per nassos, perquè ens hi han posat i ens han fet estimar tant i tant tot allò que és bell. Creure en la vida, que es crea, que es transmet, que viatja imparable vers un futur ple d'esperança.

Contemplar aquella lluor tan bella que hi ha al reflex de la llum damunt el desgavell que ens vol ensorrar, i veure que aquesta llum que ho mostra tot tan sublim ens diu que no passa res, perquè tot passa menys l'amor que ens entra i que germina; l'amor que ve d'aquesta harmonia de les estrelles, de les onades, dels raigs de Sol al mar que esclata a la pell dels qui estimem, a la vida que ens regala tant. Ahir no érem, no teníem res, per poc que ara tinguem, el balanç sempre és positiu, però tenim tant... tant... i tot allò que tenim és gratuït... el que val diners mai no ho tenim... el que tenim, si ho tenim, no val diners... L'adoració dels diners és la malaltia més mortal que existeix perquè no tan sols s'endú els morts sinó que també s'endú els vius i els ensorra.

Gràcies a la vida, que és tan bella. No venceran l'amor, els diables del diner i de la violència. L'amor els vencerà a ells, perquè l'amor és la vida.

U. E. ? Segur?

• 

  Sembla que la política que Alemanya imposa a Europa ens du vers una fallida absoluta de l'economia (ens la imposa perquè vol que se li paguin els interessos del deute, prioritzant aquests interessos per damunt de la sanitat o de l'educació). 

  Aleshores si la política de la UE ens du vers la fallida... Com és que tenim tantes ganes de ser-hi ?

Tot ve de la mala llet

Imatge de Stefan Kuhn

Hi ha una mala llet latent rere cada conflicte econòmic dels que últimament sonen i ressonen per les nostres contrades. La mala llet del senyor que guanya centenars de milions d'euros, potser milers de milions d'euros, i considera danys col·laterals els milions de persones sense uns ingressos mínims per a viure amb dignitat, potser desnonats o condemnats a l'esclavatge econòmic de per vida. La indiferència pot ser la pitjor de les violències. La mala llet dels especuladors que esperen amb candeletes davallades dels valors per a comprar oportunitats, i que si cal forcen les davallades per a després esperar pacients les pujades i vendre obtenint uns beneficis balmats que no repercuteixen en cap millora social i que els fan somniar en futures i suculentes davallades al preu que sigui, ni que sigui de sang. La malla llet dels que tenen doble raser; un pels lladres ben vestits i cultes, el delicte dels quals fins i tot costa d'entendre als que no som versats, i un altre pels lladres petits que roben a plena llum del dia, i que declaren el seu robatori en nom del dret al pa que tenen els miserables de la Terra. La malla llet dels que prioritzen els beneficis per damunt de la dignitat de les persones. La mala llet dels bancs que un dia van enredar ignorants amb mitges veritats, mirallets i promeses, per a col·locar uns productes enverinats que els atorgaven poder i futurs beneficis. La mala llet dels governs que ho van permetre. La mala llet dels defraudadors, que feien el que consideraven que feia tothom, i que si no ho feien eren imbècils, i que ja estava bé de tants escrúpols, que el qui no mama és ruc, i els rucs han de treballar sota del sol. La mala llet dels que han esperonat aquesta febre dels vuitanta i dels noranta per tenir, fruir, viatjar a crèdit, empenyorar-se l'ànima i l'ànima dels descendents per a tenir alguna cosa a la vida i ser algú; mala llet en mala hora la dels que van emplenar els mitjans de comunicació, les portades dels diaris i de les revistes amb anhels consumistes de plaers ràpids que es fonamentaven més en l'efecte produït als veïns i als parents; l'adorada enveja que aconseguien provocar i que per a ells era el signe del triomf vital; mala llet en mala hora; mentida podrida que ara produeix els seus fruits de mort i d'esclavatge. Tot el que passa és conseqüència d'una mala llet col·lectiva que neix d'una actitud vital nefasta; actitud que a més impedeix la felicitat de gaudir del que és gratuït, del que és natural, del que és nu... Mala llet que xafa la felicitat que existeix, creieu-me que existeix... però passa per abandonar totes les males llets que us he comentat i algunes altres. En el fons és cert que tot és un problema de valors, i qui no ho entengui, que ho torni a meditar. Nàmaste.

No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

.

.

Però què fas amb els teus diners?

Et fa por el que passa a Grècia? ¿Et desesperes quan veus que anem camí que eliminin o rebaixin dràsticament les pensions? ¿Doncs què fas amb els teus diners invertits en bancs tradicionals que no tenen escrúpols a invertir en fons d'inversió lliures, ni vergonya d'especular amb les necessitats de les persones? ¿Què fas domiciliant la teva nòmina a caixes o bancs que negocien amb fum, fent negoci a on no hi ha una riquesa real per a les persones? Ets tu que els alimentes. ¿Tan difícil és escollir la Banca Ètica? Potser els interessos que et donaran seran més petits, però... i el futur? ¿I el panorama que es presenta davant la vida dels teus fills? ¿Te'l vendràs per un 2% més amunt o més avall sobre el valor de la misèria?

Et queixes que tot el que es ven ve de l'Àsia; que aquí les fàbriques han tancat i que tot ho comprem a mercats estrangers... I ets el primer que et compres camises de la Xina, o cotxes de Corea, construïts per persones explotades, amb jornades laborals de més de quinze hores i sense unes condicions de treball dignes... Ets tu qui empobreixes l'economia del nostre país... Per què et queixes?

Et manifestes contra les retallades... Però tu... tu què fas?

.

.

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

Tenim una dictadura i no ho sabem?

“Al nostre sistema, els polítics són simples treballadors dels grans capitals, els quals invertiran tot el que faci falta perquè surtin escollits els seus nois; i si els seus nois no surten escollits, compraran als que ho hagin estat.”

RICHARD J ROBERTS, Premi Nobel de medicina a l'any 1993.

La termodinàmica ens diu que tot sistema tendeix de manera espontània a evolucionar vers un estat de desordre superior; el desordre s'anomena "entropia".

Fent un símil amb la termodinàmica podríem dir que el poder és una forma energètica amb l'entropia molt alta; difícilment es transformarà en alguna altra mena de energia, perquè el seu "desordre" (sempre dins de la metàfora) ja és molt alt. No dic que sigui impossible, dic només que hi ha altres manifestacions amb menys entropia, i que per tant, tendiran a transformar-se en poder, com per exemple els diners.

Els diners, el capital, avui dia són la forma de poder amb més liquidesa. Els diners signifiquen immediatament poder, perquè si qui té diners no té poder, el compra, i ja el té. I el compra de manera legítima o ilegítima. Si la seva compra del poder és il·legal, fa servir el mateix diner per a fer-la legal, o per a silenciar els que podrien cridar contra la il·legalitat de la compra. Per tot això, el "diner" és directament "poder".

Si al llarg de la història, les revolucions humanes han aconseguit posar fre al poder il·limitat dels tirans mitjançant lleis reguladores de la seva acció; avui, el poder disfressat de "diner" s'escola evitant aquestes lleis, i es vesteix amb una pell de xai per la qual alguns l'anomenen la sang de la societat. El sistema bancari, avui dia, és indiscutible, qualsevol que el posi en dubte és etiquetat com a "antisistema". Les lleis dels sistemes democràtics, i la manera com s'organitzen els estats occidentals, ens protegeixen, si fa no fa, de l'acció dels dictadors, però no ens salven de les maquinacions del capital, que esdevé un dictador tant o més tirànic que els dictadors clàssics.

Cal posa un jou al capital; marcar els seus límits i deixar-los ben clars; protegir el poble dels seus abusos, del seu feudalisme; cercar solucions que no passin necessàriament per l'endeutament i l'interès, fermar la bèstia salvatge de l'especulació i els experiments financers. Que mai més els diners no puguin travessar amb "impunitat" les fronteres si no ho poden fer les persones.

.

.

Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.

Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.

.