Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Premis Literaris. Show all posts
Showing posts with label Premis Literaris. Show all posts

Saturday, January 26, 2019

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.
Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.
El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.
Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

Friday, October 14, 2016

Bob Dylan...




Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 
La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 
El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 
Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.
L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.
Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

Saturday, January 25, 2014

"Tot el fruit que et pugui donar", accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte” convocat per l'Ajuntament de El Puig



Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.
.
.
.

TOT EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR
.
.
     Truca a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana, pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se. Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se. Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.

-Judit?

-Eva?

-Estic desfeta.

                                                                                     **


Ahir, amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més alleugerida.
Venint de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre; els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça. Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més; trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida; l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.
-Això ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.
-És el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els ulls negats de llàgrimes.
I el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida, les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.
-Ningú no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres; com si parles de diner negre.
-Fot-me una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no tu qui ho ha de decidir.
I el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant Vicenç dels Horts.
-I has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta podrida.
-He trobat feina de pastora.
-De pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -. ¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?
-Aquesta criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...
-Si em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.
Aquell dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han estat per telèfon. L'última, ahir.
Posa els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla. Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir l'Eva, es va posar a riure.
-Però si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la respiració.
S'aboca una mica més cap enfora.
-Una empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor; recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris. Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.
-Busca feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.

                                                                **


Recorda que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó. Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.

                                                                  **

-No tens llum? -demana l'Eva.
-Sí que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada. L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.
-O sigui que no tens llum.
-La del Sol.
-Ah! Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?
-Al riu.
-A ple hivern?
-És un moment. Esperem el Sol.
-Sempre el Sol, pel que veig.
-Sempre el Sol.
S'esgarrifa. Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat, que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li tremola el pols.
-Escolta, no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.
-No m'has d'explicar res.
-He tingut un mal moment.
-No hi pensis.
La Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa. L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans i acosta els braços a les flames, com si pretengués ensinistrar-les.
-Què fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.
-S'omple de força.
-I ho ha de fer en pilota picada?
-Tu no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.
Enllà dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a dormir.
Es desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.
-Le ciel bleu sur nous peut s'effondrer...
-Una hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la guitarra despullada arran de llar de foc.
-Has dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.
-Per mi pots continuar; no vull ser una molèstia.
-No ets cap molèstia, tata...
-Tata? -fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves així. Te'n recordes?
-Sí. -la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?
-Si poguéssim tornar a ser nenes...
-Sempre es pot.
-Vols dir? -fa l'Eva després d'un silenci.
La Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un porro i n'ofereix un a l'Eva.
-Estàs boja? A més d'exhibicionista, drogata...
-Jo no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin caramels.
-No és el mateix.
-És molt pitjor. I ho estic intentant deixar.
-No... no... si per mi pots fumar el que vulguis.
-De debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.
La Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila fins als pics. El cel és blau i esbandit.
-Ahir tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!
-Sempre acaba sortint el sol.
-Sí.
-Vine amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et deixarem unes botes.
-Teniu botes?
-Aquí les botes són la vida -diu la Judit.
-Però en teniu de sobres? Vull dir...
-Que sí! Som pobres, però en tenim.
-No he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.
-És cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.
-I de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.
-Queda't aquí, amb nosaltres.
-No vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.
-Queda't un temps, almenys... -insisteix la Iria.
-Sí... Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc com aquest.
-Podries viure com si no hi fos -diu la Judit.
-I com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?
-Molt pocs.
Passeja per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet del sostre.
-I tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.
-Al Loseron. I l'any que ve, a l'IES.
-O sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins? -afegeix, tombant-se cap a la Judit.
-Ens arreglem.
Li sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist, i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser. Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així. Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria, la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no l'abandonarà.
-Ho veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el cor i li explica tot el que comença a sentir.
-El deute hi és.
-Oh sí! Però tu no estàs amb ell.
-No puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.
-Bé treballes...
-No puc continuar així.
-N'estàs segura?
La Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat. L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.
-Tingues-ne prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb tu.
-I per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop, sense valorar-ne l'impacte.
L'Eva entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.
-Ho sento -fa la Iria.
-No passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.
-No gaire.
-Aquí tot és diferent; sou més a prop de la Terra.

                                                              **

-Ho he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.
-De què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.
-Si ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena; és una feina aparaulada.
-Judit, si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?
-La Iria encara no ho sap, però haig de marxar.
-Marxar? A on? Per què?
-No t'ho puc explicar. Però cal que marxi.
-Estàs boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens una filla, reina!
-No puc explicar-te més.
-I ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!
-Tots tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.
-Què t'empatolles?
-És ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís instant; i perquè assumeixis el teu fat.
-Quina cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius fat?
La Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a plorar en silenci.
-Eva, m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.
-Què dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?
-M'han donat un més. Potser dos.
-Déu meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna cosa!
-La “quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull passar per aquí.
-Judit! -crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu, enfonsant el cap entre les mans.
-No passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.
-És clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de plorar.

                                                                **

Mira per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis. Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.
-Se n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.
-Tot anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.
-”I així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius per demà...”
L'Eva l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca, mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.

Friday, May 25, 2012

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi", dins del llibre "L'habitació de les mans" editat per Cossetània.


Un bon dia, em vaig decidir a escriure una història realista; una narració que no havia d'acabar necessàriament bé, sinó que calia que seguís el desenvolupament natural i entròpic d'uns esdeveniments que en aquell moment eren futur.
Em vaig imaginar que vindria una crisi brutal, i vaig narrar la caiguda econòmica d'una família humil, vista des dels ulls d'una adolescent que veu com el món s'esfondra al seu voltant i com a gairebé ningú no li importa una merda.
De primeres va tenir un títol diferent al que té ara. Com que en aquell moment encara no estàvem en crisi, el relat pretenia ser una mica profètic. La qüestió és que he trigat tant a aconseguir la seva publicació que la crisi econòmica ja ha espetegat i el relat va deixar de ser futurista i va quedar una mica desfasat. És per això que li vaig canviar el títol i el vaig anomenar “Blues dels feliços dies d'abans de la crisi”.
El relat, de quaranta-tres pàgines, va aconseguir una menció al X Premi de Narrativa Mn. Romà Comamala, i ara ha estat publicat per Cossetània dins del llibre “L'habitació de les mans”, que recull al relat guanyador i dues mencions, és a dir tres històries d'entre quaranta i cinquanta pàgines cadascuna.

En aquest moment el tinc a les mans, mai millor dit, i fa goig; allò que vaig escriure adquireix una dinàmica especial amb la tipografia de Cossetània. Els diàlegs em semblen més vius; i tot això ho fa l'enquadernació, n'estic convençut. Jo que sempre havia dit que l'important és escriure, i que publicar no és el més essencial, i que si patatim, i que si patatam... me n'adono que tenir el teu llibre a les mans, i veure'n una pila d'exemplars idèntics a Abacus, o al Corte Inglés, o a la Casa del Llibre... és una sensació que fa venir ganes de posar-te a escriure de nou.

Si el voleu adquirir, el trobareu, com a mínim, a l'Abacus de Terrassa... 
.
.

P.D. Algú m'ha felicitat per l'ajuda econòmica que representa aquest èxit en els temps de crisi que vivim. Val a dir que aquesta menció m'ha reportat els llaminers beneficis de zero euros, la qual cosa agraeixo molt, perquè la satisfacció que sento és purament literària. Sapigueu també que em pagaran zero euros per cada llibre que em compreu, la qual cosa em fa igualment molt i molt feliç. 

Saturday, April 21, 2012

Descobrint Almenar, i un premi de contes amb el relat AK-47.


Ahir vaig viure la meva anticipada i particular celebració de Sant Jordi al poble d'Almenar, que es troba a vint quilòmetres de Lleida, en el camí que du a la Vall d'Aran.
Hi vaig anar perquè una setmana abans em van trucar per dir-me que tenia un premi, el segon, en el concurs de contes que convoquen cada any, i que ja va per la V edició. Això em va servir per a gaudir d'un poble molt interessant, que potser no hauria conegut mai si no hagués estat pel premi (hi ha tants pobles!)
D'entrada, i només arribar, em vaig trobar una escultura del Lorenzo Quinn, el fill de Zorba el Griego: dues mans agafant-se, i simbolitzant l'amor sota el fons del cel del capvespre i el poble d'Almenar amb l'església al capdamunt.
Després, i com que encara quedava una hora per al lliurament de premis, vaig pujar fins al capdamunt del turó del poble, on hi ha l'església; i com a premi vaig rebre la visió de les teulades del poble, i la serenor del silenci de crepuscle, abillat amb les veus d'una dona que cridava els seus néts i amb el cant d'una bonior d'orenetes que saludaven la nit.
A la Sala Polivalent d'Almenar, el lliurament de premis va ser entranyable, perquè abans va cantar la coral de nens del poble; un regal per a la vista, l'oïda i sobretot el cor. Es va donar l'agradable coincidència que coneixia la persona que va guanyar el tercer premi, ja que també escriu al web de relatsencatala.cat, i a més, és del mateix poble d'Almenar.
Per cert, no us he parlat del meu relat, el que va quedar segon, que vaig poder explicar a la Sala Polivalent en el moment de recollir el premi.















Thursday, August 18, 2011

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi". Menció i publicació.


“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” és una micronovel·la de quaranta-tres pàgines amb la qual vaig aconseguir una menció al Premi de Narrativa Curta Mossèn Romà Comamala el passat sis d'agost, i que serà publicada a l'abril de l'any que ve, al costat de dues obres més: la guanyadora i una altra menció; probablement per Cossetània.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” va ser escrita, tal com el títol indica, abans de la crisi, quan la febre del totxo feia intuir la situació crítica en la qual ens trobem immersos; la febre del totxo, la inconsciència d'un consum eixelebrat que s'endeutava per a continuar consumint; l'especulació inhumana; la indiferència front les espirals de pobresa que llavors ja començaven i que provocaven un profund sofriment a moltes famílies i una profunda incomprensió de la pobresa per part dels que gaudien sense seny d'una capacitat d'endeutament fictícia que amagava els seus límits.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” té influències de Salinger; i des d'un punt de vista clàssic no acaba amb un final gaire feliç. És una història agra que explica com el dolor no sempre ajuda a construir els éssers humans, sinó que algunes vegades, massa vegades, contribueix a destruir l'interior de les persones, les transmuta en insensibles, les ensenya a competir i a témer, a trair i a oblidar qualsevol ideal que posi en perill la supervivència i el futur.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” sortirà a la llum quan la crisi ja ha arribat, quan ja és una realitat crua, i en comptes de convertir-se en un llibre premonitori, esdevindrà una història que reflectirà l'aspecte més fred i menys dolç de la manera de viure d'avui dia. Si la seva publicació hagués estat aconseguida fa dos o tres anys, molt probablement tindria un altre títol; però, amb el mateix contingut, profetitzaria indirectament, i sense mots directes, un desenvolupament social tràgic. No és una història que parli del futur, ni de la crisi que en el moment històric del relat era una possibilitat; senzillament explica els excessos, les misèries i les indiferències que han bufat i bufen en la direcció de la malfiança i de l'avarícia. L'ésser humà mercat per l'ésser humà. L'ésser humà graó cap a la riquesa per als sense escrúpols. L'ésser humà, sovint incapaç de percebre el cor dels qui té més a prop, i abocat a jutjar-los a partir de l'anàlisi imperfecte de la seva superfície i al servei del propi ego; sense adonar-se'n.

Confio que aquesta crisi, que afecta tantes persones, tants organismes i tants ajuntaments, no impedeixi una publicació que ja ha començat a caminar.
Si tot va bé, aniré penjant notícies i comentaris del procés d'edició, que culminarà, probablement, a l'entorn del Sant Jordi de 2012. 
.
.

Friday, July 15, 2011

Al fons del carrer.






Relat finalista al XII Premi Víctor Mora de l'Escala.


Contemplo el fum i la grisor del cel. Retrunys i riallades. Eufòria deslligada de combatents que saben que el final s'acosta, que estan guanyant i que aviat tornaran a casa.
-Quin botí, collons! Això és un harem!
-Calla!
-Calla tu, Nicolau, imbècil. Que és que ets marica?
Rere els retrunys i les riallades, els xiscles i la por. Cau Berlin. S'aixeca qui sap què i qui sap com.


*

No sóc marica, i amb tanta mort com he vist no puc ser imbècil. Tampoc no recordo el significat dels mots “moral”, “decència”, “bons costums”, “honor”; sobretot “honor”. L'honor és dels qui guanyen, diuen. L'honor és dels qui trepitgen. La victòria fa que els assassins esdevinguem herois. La distàncià entre un brivall i un sant és un bri de palla batuda per un vent boig que decideix com, què, quan, qui, i a on. I la història l'escrivim els qui guanyem amb la sang dels derrotats, amb la vergonya dels vençuts. “Nicolau, sigues bo” em deia el pare quan jo no tenia cap més preocupació que arribar al camp de la seda abans que ho fessin els nens del barri de dalt. El camp de la seda era el nostre estadi sagrat, el temple dels gols, la residència dels herois. Suor, pols, pedres, genolls pelats, glòria i honor als vencedors de tots els partits. I a casa, la mare, l'olor de pastilla de sabó, de caldo d'oca i pastís de poma. I la meva germana petita amb els ulls blaus com el cel, els mocs al nas, les mans brutes, el somriure espontani com un raig de sol fugisser entre les boires. No sóc marica; el que passa és que tinc records. Porto el passat amb mi igual com porto el present, i tot se m'agombola, em bull i esclata. I veig un munt de germanes petites amb mocs al nas, amb llum esmorteïda als ulls; però no descobreixo cap raig de sol enmig de cap cel emboirat. Només els crits dels nois; la patrulla èbria de sang i sexe virginal. És fàcil esberlar una flor; però quan la flor s'ha esberlat ja no és viva, ja no té color ni bellesa. No podem posseir la bellesa; posseir-la és matar-la.


*


En Hans toca “Still ruht der See” amb el piano. Està molt trist. L'Elsa i l'Erika canten agafades a la seva espatlla, una a cada costat. Els abraço a tots tres, i bo i que intento cantar, la veu se m'esquerda. De fons se senten els estridors de les bombes; els russos s'acosten. Hem dit a les nenes que aviat s'acabarà la guerra i que no s'han de preocupar de res; però tenen molta por. Les parets de la casa tremolen. Arriba un bruit més fort que els anteriors i el plat de ceràmica que vam comprar a Saint Wolfganf l'estiu passat cau a terra i s'esmicola. En Hans deixa de tocar i es posa a plorar. L'Elsa no havia vist mai plorar el seu pare; de fet, mai no havia vist plorar cap home. L'abraço amb força i li faig un petó; li dic que ben aviat tot haurà passat i que tornarem a Salzkamergutt per banyar-nos als llacs de les muntanyes. En Hans torna a asseure's davant del piano; cantem tan fort com podem, intentant d'ofegar les explosions. Quan acabem, en Hans diu que és hora d'anar al refugi, i ens acomiadem de la llar. En Hans i jo sabem que potser no la tornarem a veure dempeus. Baixem les escales amb el cor dins d'un puny. Arribem al replà de baix de tot, davant la porta del carrer. L'Elsa l'obre, pensant-se que el refugi que el seu pare li ha preparat és a fora. Entra l'aire càlid de finals d'abril amb flaire de pòlvora i de pols. No podem evitar de topar-nos amb la visió dels carrers de Berlin plens de runa. No gaire lluny, hi jeuen tres cossos, llençats per terra com si fossin bosses d'escombraries. La terra i les pedres desfetes de les façanes del veïnat cobreixen les voreres per on hem passejat tantes vegades. A l'Èrika li ve un tràgit; es posa a plorar amb desconsol.
-Tot això és molt dur per tu, però ja tens dotze anys. -li dic, tancant de cop la porta del carrer, conscient que mai ninigú no té prou edat per a empassar-se una guerra -. Cal que siguis forta; la teva germana et necessita sencera.
En Hans aixeca les dues rajoles de sota l'escala que amaguen l'entrada al refugi. Hi entro la primera, després les nenes, a l'últim en Hans, que torna a posar bé la rajola i que es gira cap a nosaltres amb un somriure forçat.
-Tenim menjar per a tres mesos. Aquí no ens trobaran mai.
-Qui ens ha de trobar, papa? -pregunta l'Elsa amb cara d'espantada. Ningú no li respon.


*


“Nicolau sigues bo”. Però on és el Nicolau? On sóc? Els nois em criden. El tinent m'ordena de seguir-los i deixar-me de nostàlgies; i això que no li he explicat totes les meves nostàlgies. ¿Què sap ell de germanes petites? Entrem en una casa antiga del barri vell. Algú diu que se sent olor de femella. A mi, però, l'habitatge em recorda a una antiga escola de música; com aquelles que hi havia a Moscú quan estudiava piano. A la planta de dalt, unes nenes hi feien ballet, i jo mirava pel forat de l'escala amb l'esperança de veure un braç, una cama, la vora d'un tutú. Allò que no es veu és encara més bell.


*


De tant en tant, el sostre tremola, i penso que tot passarà aviat, com passen les malalties, les crisis, les tempestes. Miro les nenes i li pregunto a Déu que per què tot això? que per què el mal? ¿Que no ho saps, Déu, que les persones necessitem estimar-nos incondicionalment, i que ara i adés som torturades pel fat, per la fredor de molts, per l'obediència dels covards? ¿Això és bonic, Déu? ¿Això és bo? ¿Això és la glòria de l'ésser? ¿On ets, Déu, i què fas? ¿Quin és el teu joc i què vols? Recordo quan va néixer l'Èrika: entre les meves mans, la tremolor d'un ésser que obria uns ulls enormes i espantats, cercant enmig de la confusió d'unes imatges bromoses, noves i inèdites, el rostre d'algú que se l'estimava més que a ella mateixa. Després va créixer i es va convertir en una nena de cabells de sol i ulls de mar que somniava en sirenes i princeses, en regnes de fantasia on les persones eren com deien que eren; algú que parlava amb les estrelles i xiuxiuejava secrets als conills i als ocells. Quan va arribar l'Elsa, l'Èrika la va estimar amb la naturalitat amb què la pluja estima la terra. I les dues germanes han estat com un sol ésser fins avui. Ara les miro, i les veig dormir com àngels que mai no han ferit ningú, que sempre han cregut que tots els éssers humans són bons, i que en algun racó de l'univers algú hi té escrits els noms de totes les persones des de tota l'eternitat.


*


El tinent diu que hi ha teca. El terra és balmat. Una rajola és falsa i em diuen que a sota s'hi amaguen femelles nazis que han de ser ajusticiades per les nostres vergues. Riallades. Rots. Roncs de budells buits. Fortor de suarda que ja no sento perquè tinc els narius saturats. Què més tinc saturat? “Tens rovellat l'esperit, Nicolau!” em deia l'avi Boris quan a les xafogoses tardes de l'estiu jo li explicava com m'avorria. Després el vell m'ensenyava a convertir l'escorça dels pins en vaixells antics, ajudat d'un ganivet; o a donar forma al fang per a transformar-lo en soldats perfectament equipats per la batalla; o a mirar els planetes amb el reflector de Newton que el seu oncle li havia regalat el dia que complí quinze anys; o a escoltar el raüc de les granotes a les nits de lluna. Fou ell qui un dia em va dir que la bondat existia, diguessin el que diguessin els savis de pa sucat amb oli de les noves fornades filosòfiques; que la llum de la celístia, la remor del vent, el somriure de les persones, li certificaven sens cap mena de dubte que l'amor emplenava la terra, i que només s'havia de saber mirar per a trobar-lo. I jo m'adormia, convençut que l'avi Boris era un savi. Però l'avi Boris es va morir, i ara sóc a la guerra. I amb el fusell a la mà, miro per tots els racons, esgarrifosament victoriós, cercant l'amor en tots els éssers sense trobar-lo enlloc.

*

L'Erika es desperta sobtadament. Se senten veus estranyes. No s'entén què diuen. Sonen clares les passes uns quants centímetres per damunt del nostres cap. Criden. Semblen enfadats. Corren. Cada salt que fan és com un galop de cavalls que em trepana el cervell i m'haig de tapar la boca per no xisclar. L'Elsa encara dorm. Ploro. En Hans fa una expressió trista, però no vessa cap llàgrima. Tots ens estem tan quiets que sembla que no respirem. Les passes es fan més sorolloses. Ens fa l'efecte que milers de soldats boten a l'encop intentant d'esfondrar el terra. L'Erika no sap qui és que està damunt nostre, ni de qui ens estem amagant, ni per què. La rajola que ens protegeix del món de fora s'alça com si s'aixequés un mort, i entra el primer raig del dia dins la nit més llarga de la nostra història. L'Èrika engega un crit. Gemego. El cor em salta. En Hans cau de genolls, a punt de desmaiar-se. L'Elsa es desperta i corre fins a la seva germana. S'abracen totes dues i no deixen de plorar. Entren dos soldats i ens apunten amb les armes. Fan un somriure fred, fals, com si no somriguessin de debò, com si interpretessin un paper macabre. El més alt pronuncia un reguitzell de mots indesxifrables i acaba amb una riallada seca. Allarga el braç vers el meu pit i malda per descordar-me un botó del vestit. En Hans es llança damunt d'ell. L'estaborneixen amb un cop de culata. Les nenes sangloten. Arriben més soldats. Xerrotegen i riuen.

*

Se suposa que els homes hem de saber ser guerrers, i a les guerres es mata; però no puc suportar empassar-me el xarop àcid del dret a humiliar les filles del poble vençut. Els meus companys d'armes hi veuen germàniques feixistes; jo només sóc capaç de descobrir els ulls de la meva germana petita al rostre de les dues nenes que xisclen com xais mentre les despullen. No puc. Les cames no em serven. Un glop de ràbia em puja del baix ventre fins a la gola. L'avi Boris em mira i fa que no amb el cap. “Nicolau, sigues bo!” em torna a dir el pare. Vull que callin tots dos. Tinc al cap els morts que han caigut fins arribar a Berlin assassinats pels homes d'aquesta raça que ara destruim; però miro les nenes i veig la meva germana. Ploren amb la ganyota esquerpa que ella estrafeia quan la vida se li girava en contra; i des de la llunyania del temps i de l'espai m'estimo la meva germana petita que plora amb una pena que em forada els ossos. La mare de les petites s'escapa del soldat que la subjectava amb acarnissament perquè pogués veure el càstig de les verges, i s'abalança vers l'ésser amb cos d'home que despulla les criatures; no hi arriba, perquè una bala li forada l'estómac, i cau a terra panteixant a frec de les meves botes.


*


“Quan t'arrenquen la pell no fa tan mal com quan ho fan amb la roba i no vols que ho facin. Quan et maten el cos, no et mors tant com quan et travessen l'entranya amb un penis enterc com un pal d'escombra. I perceps la buidor de cor de qui et menysprea fins al punt de considerar-te un producte per consumir i llençar. Quan tallen el coll d'un fill teu no et dol tant com quan l'humilien i l'aterroritzen fins a fer-li entendre que la vida és un horror i que les persones són els monstres que construeixen aquest horror. Quan et cremen els ulls no et sap tan greu com quan t'obliguen a descobrir l'odi a la mirada dels qui et violen l'ànima i el cos alhora. Però per a mi tot s'acaba. Adéu filles. i perdoneu-me. perdoneu-me per no haver sabut defensar-vos.”


*


Les nenes són nues, de genolls i esgaripant. La mare jau sense vida, bocaterrossa. Acaben d'executar el pare. El tinent diu que vol ser ell qui les estreni. Ho diu amb una brillantor estranya als ulls i és en aquest moment que sé que no podrà ser, que no aconseguirà el seu objectiu. “Nicolau sigues bo” em torna a dir el pare. L'avi Boris deixa de fer que no amb el cap i per un instant em mira amb interès; si fa no fa com quan alguna de les escorces de pi agafava una forma bastant definida i es podia dir que s'havia convertit en una fragata o en un transatlàntic. La nena gran em mira com si jo fos déu i la pogués convertir en àngel del cel. I llavors ho dic, ho crido. “Deixeu-les estar! Ja n'hi ha prou!” I em tornen a dir marica. I penso que si ho fos no passaria pas res, però ells són molt lluny de les meves reflexions que no pronuncio en veu alta. “Deixeu-les estar, collons! Que no teniu dones, a la vostra vida?” I em miren com si jo fos el mateix Hitler etzibant-los un discurs patriòtic. Em dediquen un renec i el tinent comença a baixar-se els pantalons. Amb un gest veloç que no sé d'on em surt i que no penso, empunyo l'arma i li descarrego al pit. Cau amb els ulls en blanc, i els altres no tenen temps de reaccionar. La seva confusió i les meves bales els converteixen en cadàvers calents. Les nenes ploren amb més força. Faig que es vesteixin. Després les abraço i ploro com una criatura; feia massa temps que no vessava cap llàgrima. Sento que em tenen por, que potser encara tenen més por que abans, perquè ara saben que al món hi ha homes que maten, que humilien, que odien. Però jo les amanyago com feia anys que no amanyagava una criatura; són vives, i jo sento que torno a ser viu i que camino cap a algun lloc en concret.


*


Avanço amb les nenes per un carrer en runes enmig del Berlin esfondrat. M'he posat l'uniforme d'un soldat nazi mort. He creuat el front i sóc a la ciutat que resisteix. Els meus em busquen per traïdor, i em volen tant de mal com els alemanys. La nena gran m'agafa la mà esquerra, la petita la dreta. ja no ploren, s'han quedat mudes com si la mort se'ls hagués endut l'esma. Portem tres dies vagarejant pels edificis mig destruits; no sé on les duc, però són a casa seva i algú les haurà d'acollir. No sé on vaig, però sóc a casa meva perquè l'avi Boris somriu feliç. Sempre havia desitjat tenir una filla, i ara em sento com si en tingués dues.
Albiro una forma confusa al fons del carrer que a poc a poc va agafant nitidesa.Al fons del carrer m'hi espera un tanc dels Estats Units d'Amèrica. Em rendiré i tot s'haurà acabat. Al final del carrer, la guerra s'haurà acabat i per això hi vaig, i per això hi porto les nenes. Surten tres soldats de dins del tanc, em criden, suposo que em deuen insultar. Fan escarafalls amb les mans, bo i fent-me entendre que m'allunyi de les criatures. Els dic a les nenes que se'n vagin amb els americans, però es limiten a allunyar-se a poc a poc amb els ulls pansits i la boca closa. Veig una infermera de la creu roja que les abraça i em sento intensament feliç. Sento una punxada a la boca de l'estómac, i després m'arriba el so dels trets. En sonen uns quants abans no topo contra el terra i tot se m'allunya. Veig l'avi Boris somrient molt content. M'allarga un braç i em diu “Ho veus, Nicolau? La bondat existeix, ja t'ho deia, jo.”