Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Política. Show all posts
Showing posts with label Política. Show all posts

Monday, January 6, 2020

L’antítesi del civisme i del bon ofici de la política.




Vam assistir al “Congreso” a l’explosió desvergonyida del mal. El mal en essència. El mal pur, faltant al respecte, mentint, falsejant, deformant la realitat, odiant, insultant, desitjant la mort… Es va evidenciar que anhelen l’existència d’ETA; necessiten que ETA existeixi per a poder atribuir als qui no pensen com ells una vinculació amb el terrorisme que s’inventen. Desitgen ressuscitar el passat amb les seves morts injustificables, perquè els és més còmode un enemic que ningú no els discutirà mai, que un adversari pacífic i democràtic. No suporten el canvi. No aguanten que l’independentisme basc hagi renunciat a la violència. Busquen i rebusquen punts febles, absència d’un vocabulari judicialitzat per a intentar fer veure que continuen defensant-la. Castiguen el procés pacificador de tantes persones que ho van arriscar tot per acabar amb la lacra del terrorisme. Puntxen, provoquen, vinculen compulsivament idees legítimes amb violència en un exercici d’irresponsabilitat geladora. Són l’antítesi del civisme i del bon ofici de la política; violents de tern i corbata, violents de dreta i d’extrema dreta que per aconseguir imposar les seves idees es rebaixen a les actuacions més vergonyoses.

Són com ells els qui els defensen a la vida i a les xarxes socials; hiperbolitzen, generalitzen, falsegen, exhibeixen un sarcasme que pretén fer veure que té un punt d’intel·lectualitat, quan en realitat el seu anàlisi racional és tan pobre com el d’un skinhead de qualsevol barri marginal. Es vesteixen, sovint, de senyors, però són violents, fanàtics, integristes, fetitxistes de formes aristocràtiques, obtussos, d’idees enquistades impossibles de ser modificades amb raonaments, perquè substitueixen la lògica per les creences i les filies obsessives i abandonen el sentit comú, l’empatia i la humanitat.

Saturday, January 3, 2015

Aquella cançó que un avi canta al seu net no genera milions a cap multinacional, però és cultura i és art.



Que el fet de competir produeixi una millora de la qualitat no vol dir que aquesta qualitat no es pugui obtenir per mitjans diferents a la competició. 
Que el capitalisme produeixi una millora progressiva dels mitjans materials de la societat, no vol dir que a aquesta millora no s'hi pugui arribar a través de sistemes diferents o lleugerament diferents al capitalisme. 
Que la propietat privada de les idees, dels sons, dels productes intel·lectuals o artístics, entesa com un absolut i assimilada per la maquinària i per l'escala de valors capitalista, pugui estimular la producció de cultura, no vol dir, de cap manera, que la producció cultural no pugui brollar de sistemes diferents al nostre, no fonamentats en la propietat privada ni en la mercantilització de l'art com a única via de propagació de la cultura. 
Que els pobles armats siguin respectats, no vol dir que no puguin ser respectats els pobles que decideixin una lluita diferent a la violenta per tal de defensar la seva supervivència.


Protegim-nos del sofisme i de la demagògia dialèctica, que amb una retòrica plena de forats lògics intenta justificar la mort de tot allò que en la persona humana significa llibertat, empatia, altruisme i opció per la pau i per l'amor entre les persones. 
La persona humana és l'únic animal capaç de crear sense fer-ho per cap interès material. És una fal·làcia i un error pervers construir el sistema normatiu d'una societat damunt la idea que només té dret a ser allò que produeix diners, allò que és rendible, allò que aporta alguna compensació material. 
No podem mesurar la producció artística amb els diners que generen les vendes perquè aquella cançó que un avi canta al seu net a la cuina de casa no surt a cap comptabilitat ni paga iva ni genera milions a cap multinacional, ni engreixa el compte corrent d'un que un dia va fer una cançó, però és cultura i és art. L'únic que debò val la pena és allò que fem perquè ens agrada en sí mateix, i no pas per aconseguir diners, fama, prestigi, protagonisme o riquesa.  
.
.
.

Thursday, September 4, 2014

God Save United Kingdom!



El New York Times destaca la maduresa i elegància democràtica del Regne Unit, a on els conflictes nacionals sobre la independència es resolen amb instruments democràtics en comtes de recórrer a la guerra o a la imposició.
Penso que, de nou, a la història, queden contrastades les diferents madureses democràtiques dels diferents pobles. Se'ns dubte l'herència franquista i inquisitorial té un pes difícil de desfer. El olé olé pesa més que el respecte a la iniciativa dels diferents pobles i cultures. Les diferències nacionals des de "España" es veuen més com desafiaments o amenaces que com a riqueses o drets, és un tema cultural i de riquesa humana.

Envejo sanament els britànics per la seva flema i per la capacitat de resoldre les diferències com a dames i cavallers i no com a bèsties xovinistes.
.
.
.

Friday, March 21, 2014

Reflexions sobre els qui ens governen.

Imatge presa per Yathin S Krishnappa i penjada a la Wikipedia 
sota llicència Creative Commons.
.
.
A veure qui la diu més grossa. La imposició, quan no troba arguments, desbarra. Els sofismes, com sempre, esdevenen voluntats inqüestionables disfressades de lògica. 
La lògica no és enlloc, ni se l'espera, perquè el gruix del poble no es convenç amb lògica, sinó amb frases que provoquen impacte, amb por, amb tòpics, amb populisme, amb maquillatge, amb sofismes... 
Un cop assumit això, es perd la vergonya, i un president pot mentir al poble sense que passi res i sense que ni tan sols ell mateix es posi vermell; i el gruix del poble el continua votant, pel maquillatge, pels sofismes, pels tòpics, pel baix nivell cultural i intel·lectual, per l'escassedat de valors i l'abundància de por i de gana. 
A la tele, la Voz, i els partits de futbol, i els equips que fitxen estrelles per millonades d'euros, tot i que deuen millonades d'euros. Es perd la vergonya, i la policia pot regirar la seu del partit que mana al govern sense que passi res; i hi troben els ordinadors amb els discs durs esborrats sense que passi res, i dedueixen que hi ha hagut finançament il·legal i no passa res; i el ministre de l'interior, i el director de la Guàrdia Civil, que diuen que no es van tirar pilotes de goma i que després diuen que sí, i ningú no dimiteix. I el ministre de l'interior que diu que les xarxes de Ceuta fan pessigolles, i quan veu braços als quals se'ls ha separat la carn de l'os per la ganiveta, que es veu que feia pessigolles, tampoc no passa res... És igual... s'ha perdut la vergonya. 
I quan els xinesos són denunciats per la matança del Tibet, van els que diuen que cal respectar les lleis per damunt de tot i les canvien a córrer-cuita perquè mai més cap espanyol idealista pugui denunciar els xinesos, que tants diners ens donen; i als morts del Tibet que els enterrin, al costat, potser, dels que jauen a les cunetes de tantes carreteres d'Espanya, i que hi continuaran jaient, perquè els que han perdut la vergonya no volen que els descendents dels morts els puguin retornar la dignitat perduda; no ho volen i ja està. 
I cada dia més bestieses als diaris. No es recorda, en aquest país, una època tan absurda, amb tants impresentables governant, amb tanta gent sense cor i sense sentit democràtic amb el poder a les mans. Gent sense consciència ni sentit de culpa, perquè fumen l'opi dolç de les terrasses d'Atocha, dels clubs de golf elitistes, dels sopars que fan pudor de laca i de polvos, dels diners a Suïssa, dels milions amuntegats ningú no sap com; tot això adorm i torna tant estúpida la consciència, que la pobra ja ni respira. Els diners i el poder segellen la inutilitat de l'ètica i la lògica, i condemnen a aquest país a la vergonya de ser governat per dèspotes i cafres. I no passa res. De moment. 

Monday, February 10, 2014

Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi.



No ets la meva enemiga, Espanya; no hi ha enemics.
No ets el meu enemic, company que desitges la unió de Catalunya amb Espanya. Vols, com jo, el millor, i per això no ets el meu enemic.
No estic enfrontat a tu; no et vull cap mal; em deixaria matar abans que fer-te cap mal; em deixaria empresonar abans que exercir la violència; deixaria que les teves idees triomfessin, abans que fer servir la violència per imposar les meves.
No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. No hi ha enemics. Hi ha persones, la veu de les quals ha de ser escoltada; i hem de decidir a través del diàleg i de la democràcia. 
La democràcia està per damunt de les lleis i dels absolutismes. Les lleis han de ser instruments al servei de la democràcia. Les lleis no inventen la democràcia, no dicten què és democràtic i què no ho és. La democràcia, com a concepte universal, dicta les lleis que l'han de defensar; les que són necessàries perquè totes les persones i totes les cultures tinguin els mateixos drets i siguin lliures; lliures per a decidir viure juntes o lliures per a separar-se; i tant una cosa com l'altra, sense violència ni imposicions.
No ets millor ni pitjor que jo per pensar com penses; no sóc millor ni pitjor que tu per pensar com penso. Les diferències les hem de resoldre mitjançant procediments democràtics, sense por a la llibertat.
No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. Podem parlar i pensar diferent. Podem compartir un àpat. Podem riure junts. Podem parlar diferents idiomes, o el mateix idioma. Podem compartir un vas de vi. Podem gaudir del Sol damunt del mar. Els nostres fills poden ser amics. Podem conviure sense que sigui necessari que tinguem les mateixes idees polítiques, sense que desitgem la mateixa configuració dels pobles de l'estat, sense que sigui necessari que sentim la mateixa pàtria, sense que ens agradin les mateixes coses.


No ets el meu enemic; tu ets més important que les meves idees; no defensaré mai les meves idees si percebo que et degraden o que et fereixen; allò que defenso ho defenso perquè crec que és bo per a tu i per mi. La llibertat dels pobles és bona per a tu i per a mi. Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi. Tot i que votaré que sí, et sóc sincer, si el dia que hi hagi una consulta, el meu poble decideix pertànyer a Espanya, et puc dir que, sense renunciar al seu caràcter plurinacional, em posaré a treballar per a fer-la més gran, per a canviar la seva dinàmica imperialista; i ho faré de ben a prop; i me l'estimaré com, tot i voler marxar, me l'estimo ara.



Sunday, February 9, 2014

La constitució espanyola de 1978. Oh! Que antidemocràtics! Volen consultar al poble!

Oh! És horroròs! Volen fer una consulta al poble!
Oh! Són enemics de la democràcia!
Oh! A “machetazos”. Volen separar Catalunya a “machetazos”!
Perquè és clar... una consulta es una cosa terrible, és separar a “machetazos”!
Oh! Ens volen imposar el separatisme! Oh! Són dimonis!
Perquè és clar! Una consulta al poble, tothom sap que és una imposició!
Oh! Són uns radicals!
Tancats! Tancats! Tancats! Escriuen llibres que tenen totes les pàgines en català!
Parlen català amb els seus fills a totes hores! Fins i tot, per telèfon, parlen en català!
Es nota que no volen que els entenguem!
Oh que tancats! Oh que excloents! Oh, i volen que el català es parli al parlament europeu! Que no ho veuen que fan el ridícul! El català és català! No és com l'espanyol, que és castellà! El normal, no? Castellà! Són tan de poble que fins i tot fan parlar en català al Mickey Mouse! Però que no ho veuen que no té sentit!
Una consulta! Quin horror! No m'ho puc treure del cap! Quina falta de sentit democràtic!
Preguntar a la gent! Com poden ser tan dictadors! Això és intolerància pura!
Com poden ser tan radicals! Preguntar al poble! Per favor!
Hem de salvar la democràcia!
Hem d'impedir que es pregunti al poble, i així salvar la democràcia! Que ens la volen prendre! A tots! Que la vam votar tan lliurement en aquell dolç 6 de desembre de 1978! Tots sabem que llavors tots hauríem pogut dir que no, oi? Bé se'ns preguntava! Que haguessin dit que no llavors! En un context tan democràtic com teníem! Vam votar tots que sí! Doncs siguem demòcrates! Una consulta! Déu dels cels! Al poble! Per favor!
Oh que dolents! Preguntar al poble! Oh! Per favor! Per favor! Per favor!

Que horrorós! Són refinadament maquiavèl·lics! Pretenen dirigir una pregunta al poble! Sobre el futur del poble! Quina mala llet que tenen!

Saturday, February 8, 2014

ETA ha de desaparèixer; per humanitat i per bé del procés d'independència.



Per què ETA ha de desaparèixer? Perquè no és vàlida com a negociador, ni com a representant polític, ni com a instrument per assolir cap objectiu. I no és vàlida, perquè té un passat, perquè té les mans i el cor tacats de sang i de mort, i ningú mai no podrà separar les seves sigles de l'horror i la injustícia. ETA embrutarà qualsevol objectiu que defensi.
Per tant, si ETA realment té interès en el procés d'alliberament de les nacions dominades pel blindatge legalista d'Espanya, el millor que pot fer és, primer, condemnar la seva pròpia violència, reconèixer l'error humà i estratègic, declarar-se culpable del mal causat, del dolor produït a tantes persones, que no exclou el mal que hagin pogut fer d'altres, però el mal dels altres no justifica ni exculpa el propi.
Després, s'ha de dissoldre com a organització i renunciar a qualsevol paper com a mediadora o instrument de res; deixar pas a persones o grups que defensin objectius polítics pacífics i que no tinguin un passat violent; i desaparèixer com a grup per a sempre. 
La seva acció ha estat una pedra en el camí de l'alliberament del País Basc, i si continua existint i fent declaracions, continuarà sent un pes insuportable; més ara, que no pas abans. Ja hi ha hagut algun polític espanyolista al qual se li ha escapat de dir que combatre l'independentisme ara és molt més complex que abans, perquè ja no hi ha terrorisme.
La imposició militar o legal per la força exercida per l'Estat Espanyol tindrà molt difícil d'oposar-se a un moviment independentista pacífic, democràtic i humà, si l'ombra nefasta dels que han matat per a qualsevol idea, dels que han preferit les idees a les persones, desapareix per a sempre i deixa de ficar cullerada dins del món de la política, que ha de ser un món exclusiu de les persones respectuoses i democràtiques.

Si a aquesta banda el que realment més li importa és la llibertat del Poble Basc, que desaparegui; no és ni necessària, ni convenient. La seva existència és una llosa que ho posa tot en perill, i que confon un procés que no ha de ser dramàtic sinó respectuós amb totes les parts. És hora que les fronteres no les decideixi la sang sinó els vots i la paraula. I que els que han estat violents, com a mínim, tinguin la mínima decència de fer invisible per a sempre l'organització que tant de mal va fer.  

Monday, February 3, 2014

Salvados. Felipe González i Artur Mas.

Imatge a la viquipèdia de Presidència de la Nación Argentina
.
.
.
Felipe González: “vostè comprendrà que si Catalunya decideix per majoria declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar per molt democràtic que sigui i per moltes majories que ho avalin”
Artur Mas (hauria pogut respondre, que no ho va fer): “Vostè comprendrà que si la Constitución Española diu que s’ha de declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar, per molt que ho digui la carta magna que Espanya va votar el 6 de desembre de 1978.”
La legitimitat democràtica la donen les majories sobre realitats constructives i democràtiques, no pas sobre fets violents o antidemocràtics. De la mateixa manera, les constitucions no poden prohibir exercicis democràtics, i si ho fan, són antidemocràtiques i ha de prevaldre el sentit de democràcia i de llibertat per damunt del blindatge legalista antidemocràtic.
Preguntar al poble, és cívic, democràtic i constructiu… Declarar una guerra, tot el contrari.

Wednesday, November 13, 2013

Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.

Imatge del Comte Duc D'Olivares 
(Imatge en situació de domini públic)

Qui estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un deute que la gent no ha contret.
Qui estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida per part de les persones honrades.
Qui estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.
Qui estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"
Qui estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la bombolla immobiliària.
Qui estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí entre la màfia i el govern.
Qui estima la gent no menteix a la gent.
Qui governa i no estima la gent és literalment un tirà.

Saturday, September 21, 2013

S'intueixen temps difícils, i els hem d'afrontar amb l'arma omnipotent de la "no violència".



.
.
S'intueixen temps difícils; els parts són sempre dolorosos; no sobreviu tothom; però al capdavall un dia ens morirem; i passa tan de pressa la vida, que, si és per viure amb més fidelitat a la llibertat, amb més compromís per l'amor, amb més fidelitat a la pau... tant se val si la nostra vida s'acaba una mica abans de quan per natura li tocaria acabar-se. 
Si algú, per a sobreviure, s'agenolla, s'arrossega, es resigna... si enterra el compromís amb la justícia... aleshores aquesta supervivència aconseguida es torna agra i insuportable, i la vida deixa de poder anomenar-se vida. 
No es tracta d'aconseguir sí o sí els objectius polítics, socials, o humans que un creu que han d'arribar; l'objectiu dels ideals que donen sentit a una existència sencera rau a la llibertat, rau (per posar un exemple concret) a la necessitat que les decisions polítiques d'un poble les pugui decidir democràticament aquest poble i no un altre. 
Per això s'intueixen temps difícils; la incultura emocional i cívica de les grans masses de persones que a l'Espanya profunda del Toro de la Vega han estat durant dècades enredades amb la cantarella que deia que “los catalanes se nos lo llevan todo” o que “los catalanes son tan extremistas que hablan catalán hasta por teléfono” o “tengo un conocido catalán que se dedica a escribir, y es tan extremista que ha escrito un libro que tiene todas las páginas en catalán, no ha escrito ni una página del libro en castellano...” 
Aquestes masses enganyades, que han considerat Catalunya com un tros del poble espanyol, sense identitat pròpia, sentiran com si els arrenquessin el fetge que ens n'anem caminant i sense fer esvalot.

Siguem clars, al Rei d'Espanya, la salut se li afebleix; la maduresa de l'exèrcit espanyol, després d'haver-ne format part, i d'escoltar unes quantes declaracions explosives, no em fa ser optimista. Si el Rei es mor (no li desitjo pas) la situació política restarà durant uns mesos, potser anys, en una mena de llimbs perillosos en els quals els salvapàtries, que porten moltes dècades callats perquè senten i mantenen una estranya fidelitat al rei, en poden fer alguna de sonada. 
Probablement, un cop d'estat no tindria cap mena de futur; però podrien fer córrer la sang, podria morir gent, podríem morir; bo i que la mort no és res de l'altre món... de fet, ens morirem igual... i ben aviat, perquè el temps passa que vola. 
És per això que dic que hem d'estar disposats a acceptar potser, un xic abans d'hora, aquella mort que arribarà un dia; però, insisteixo, el temps passa tan de pressa que tampoc no passa res si ens forcen a marxar uns anys abans; el que és fonamental és que no matem ningú, que no ataquem ningú, que no ofenem, que no ferim, que no menyspreem, que no imposem... 
Allò essencial que defensem és el dret de solucionar les diferències polítiques amb un referèndum, amb una consulta; defensem que s'eliminin les lleis que impedeixen canviar les lleis injustes, i són injustes les lleis que no reconeixen Catalunya com a poble. Les lleis que no deixen que Catalunya decideixi el seu futur són lleis que no reconeixen Catalunya com a poble, sinó com a un tros d'un altre poble, com a tros d'una altra cultura. 

No demanem la guerra, ni el combat, ni la violència.. demanem una urna de vidre per a votar, unes normes que no posin a cap poble per sota de cap altre poble, un marc que no proclami el català com a llengua de segona, com a folklorisme, com a localisme simpàtic que cal conservar en un museu com conservem les antigues cases dels ibers o les barretines dels antics segadors. Avorrim el terrorisme i la violència, i defensem amb la paraula i el gest el dret de Catalunya a decidir tot el que es refereix a Catalunya: les seves lleis, la seva educació, el seu territori, el futur de la seva gent, la seva música, la seva literatura, el seu govern...

No és un fracàs que ens puguin empresonar o matar, el fracàs fóra que nosaltres fóssim com els colpistes, o com els feixistes de l'altre dia a Madrid; la derrota seria que ens decidíssim a defensar una cosa tan bella com és la nostra llibertat amb l'arma dels cafres, la violència des feixistes, dels que trepitgen llengües perquè no les entenen, dels que imposen "planes de educación" a pobles que tenen una altra cultura i un altre ritme de pas per la història. No siguem com ells.

Si arriba aquest moment, el moment decisiu en què els ignorants de sempre, els que criden “Muera la inteligencia y viva la muerte”, ens empresonin i ens matin, hem de saber que l'hora de la llibertat de Catalunya està més a prop. 

Mireu Eslovenia; a l'any 1991 el món li negava el dret a la independència; poc temps després, i a causa de l'autoritarisme de Belgrad que va bombardejar el país i que va esclafar l'autonomia d'Eslovenia, aquest mateix món, abans legalista, va reconèixer Eslovènia com a país independent; el somni dels que van creure en una tasca que semblava impossible s'havia acomplert gràcies precisament a la força de la “no violència”, a la decisió de no tornar odi a canvi de l'odi, de no respondre amb la mateixa moneda, i sobretot al coratge de no permetre que la por governi la vida. 

Sigui com sigui, acabarem morts; no ens obsessionem en quan morirem... obsessionem-nos em com vivim, en com lluitem, en com estimem... 

Wednesday, September 11, 2013

Imatges de la Via Catalana. Tram 337, Sant Cugat de Ses Garrigues. (BLOG 22 de la Cadena de Blogs per la independència)


Quatre-cents quilòmetres de festa. Un milió i mig de persones de totes les edats i característiques demanant que el poble de Catalunya no estigui sotmès a Espanya, que no sigui esclau d'Espanya. Corrues de cotxes amb senyeres i somriures, primer sota la pluja, després dessota el sol i el cel blau.
A Sant Cugat de Ses Garrigues, ballava el drac, i la gallina màgica repartia somriures; vinyes i parracs de mel i maragda, fulles d'or al captard, les mans llaçades i un somni que no s'aturarà. Serem lliures per damunt dels feixistes, que no tenen dignitat ni el més mínim amor per la llibertat i el dret a ser de les persones i dels pobles. Felicitats a tots!

Aquest blog ha estat enllaçat per la Loreto Giralt, i us envia amb goig al blog de la Maria

 Cuatrocientos kilómetros de fiesta. Un millón y medio de personas de todas las edades y características pidiendo que el pueblo de Cataluña no esté sometido a España, que no sea esclavo de España. Hileras de coches con banderas y sonrisas; primero bajo la lluvia, después debajo del sol y del cielo azul.
En Sant Cugat de Ses Garrigues, bailaba el dragón, y la gallina mágica repartía sonrisas; viñas y jirones de miel y esmeralda, hojas de oro al anochecer, las manos lazadas y un sueño que no se detendrá. Seremos libres por encima de los fascistas, que no tienen dignidad ni el más mínimo amor por la libertad y el derecho a ser de las personas y de los pueblos.
Felicidades a todos!













Sunday, September 8, 2013

22.- Blog vint-i-dos de la Cadena per la Independència. "L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat"



Aquest escrit d'avui representa l'anella número 22 de la gran Cadena de Blogs per la Independència, que aquests dies que envolten l'onze de setembre, s'enllaçarà. A mi, m'ha enllaçat la Loreto Giralt, i un servidor, després de l'escrit de més avall, us enllaçarà a la següent anella de la cadena.
.
.

"Roger i la comunitat dels disset frares"
.
.
Una vegada hi havia una comunitat de disset frares; un d'ells, l'anomenat Roger d'Urgell, volia abandonar l'ordre; i la resta de frares no l'hi permetien.

-Em treuen un bon feix dels diners que aporto a la bossa -deia en Roger -, no crec en el mateix déu en què creuen els meus germans. I, a més, em diuen que sense ells no sóc res, que no tinc identitat, que només existeixo com a part de la comunitat i no pas com a individu. Juanito Navalmoral no deixa de dir-me que, a mi, m'ho donen tot, i que, a ell, no li donen res, quan en realitat és a mi a qui espremen com a una llimona. I tot i ser un dels frares que més guanyen, per culpa de tot el que em treuen tinc dificultats per a menjar i per viure amb dignitat. Rodrigo Sanchidrián, diu que ell aporta més que jo i que no se'n vol anar pas, però en realitat, Rodrigo sempre ha manat molt, la comunitat s'ha escrit al ritme del seu pas, ell ha dictat sempre les lleis i els temps de la comunitat sencera, la cultura, l'estil, els gustos que s'imposen a tot el monestir són els seus, i és lògic que no vulgui marxar. ¡Quantes vegades Rodrigo m'ha fet callar! ¡Quantes vegades Rodrigo ha silenciat la meva llengua i ha dit i ha repetit a tort i a dret que jo sense la comunitat no sóc ningú!

Després d'escoltar-lo, la resta de frares se'l van mirar amb desconfiança, i li van dir que el que passava era que ell era un egoista i un insolidari, i que no se'n podia anar, que mai no se'n podria anar, perquè els estatuts de la comunitat de frares exigien que fos la majoria de frares els qui decidissin si un dels frares podia o no abandonar la comunitat. Roger, llavors els va demanar que canviessin els estatuts per tal que qualsevol frare que ho desitgés pogués marxar; i li van respondre que ni parlar-ne, que els estatuts només es canviarien si la majoria de frares ho decidien així, i que ara cap dels frares voldria canviar els estatuts sabent que Roger ho aprofitaria per marxar i per a trencar l'estabilitat i els ingressos del monestir.

Roger va contestar que no s'hauria imaginat mai que la comunitat fos una secta, un grup que el té segrestat en nom d'una norma que no és justa i que no respecta la seva llibertat. I va afegir que li era igual el que diguessin els estatuts, que ell era una persona i que tenia uns drets, i que si no el deixaven marxar, se n'aniria igual; perquè, al capdavall, els estatuts que impedien la seva llibertat no eren ja els seus estatuts.

La resta de frares, encapçalats per Rodrigo, li van dir que no aconseguiria de marxar, que l'hi impedirien per la força. Roger els va dir que aniria al cap de policia, Hans Amsterdam; que Hans Amsterdam, el gran policia i jutge, amb la seva saviesa, impediria que els frares el tinguessin segrestat. Rodrigo va riure molt, i li va dir a Roger que Hans era molt lent, i que s'havia de pensar molt les coses, i que potser el dia que arribés a prendre una decisió, si és que la prenia, Roger ja hauria perdut les ganes de fer la seva vida. La resta de frares van dir-li de tot: que els estudis que havia cursat essent frare no tindrien validesa; que el posarien a la presó per traïció contra la comunitat, que no aconseguiria feina enlloc perquè el vetarien a tot arreu... Però en Roger tenia al cap la llibertat; i quan algú té a dins la llibertat, cap espantall, cap amenaça, cap força del cel ni de la Terra no pot impedir que aquest algú lluiti pel seu somni. L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat.


Roger un bon dia se'n va anar sense demanar permís, perquè les persones lliures no pregunten a ningú si poden fer la seva vida. Entre permís i permís, protocol i protocol, podria passar que a algú se li escapés la vida, i que el dret a ser lliure es quedés en un somni. De fet, si sempre obeíssim fil per randa la legalitat, les persones de raça negra encara s'asseurien a les últimes files dels autobusos i les dones, pel fet de ser dones, no podrien encara votar.

Aquesta és la meva història, la que dedico a la Cadena de Blogs per la Independència d'aquest 11 de setembre de 2013. I ara us enllaço amb el blog nº 23, el de la Maria, que du per nom: 

"SOMNIS DE PLASTILINA"


Visca Catalunya Lliure!

Friday, August 30, 2013

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Les pulsions tiràniques reproduïdes pels demòcrates educats en societats dictatorials.

Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)
.
.
.
Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques, en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió. 

És per això, per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig, ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a la vela i els girs que li fem fer.

A les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans, hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.

És per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes, i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure, han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de les societats dictatorials on van créixer i on es van educar. 

Això fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com atractiu.


Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit que les persones i els governants siguin més tolerants ni més democràtics. 

Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat, els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.

Tuesday, August 27, 2013

Neofeixisme disfressat de democràcia

.
.
El feixisme no dialoga ni raona; imposa. Al feixista no li importa tenir o no raó; li importa imposar. El feixisme més difícil de combatre és el que es disfressa de democràcia; i és difícil de combatre perquè els ximples no el distingeixen; i hi ha massa ximples. 

I posats a parlar de fanàtics, és en alguns aspectes pitjor el fanàtic ximple que el fanàtic intel·ligent; perquè l'intel·ligent, amb el temps, acabarà perdent el seu fanatisme o fracassarà per les conseqüències d'una iniciativa a la qual, per ego, no voldrà renunciar; el fanàtic ximple, en canvi, amb tota seguretat incrementarà amb el temps el seu fanatisme i l'acabarà defensant amb pistoles o amb qualsevol altra forma de violència.

El feixista camuflat, sigui ximple o llest, pateix una patètica manca d'empatia; aquesta disminució és la causa principal del menyspreu que exerceix i de la ignorància que el domina; ignora el valor i la riquesa de tot el que li és aliè. Pel feixista camuflat, només compta el que es gran, el que és fort, el que és poderós; i tan sols és capaç de valorar el que és petit si és seu, o dels seus. El que és petit i aliè, per un feixista camuflat, ha de desaparèixer.
Per un neofeixista camuflat és perfectament lògic que el ser o no ser dels pobles i de les persones depengui de la seva força física, militar o econòmica. En el fons, el neofeixisme camuflat no és una idea, sinó una actitud front la vida, les persones i els pobles.
El neofeixista camuflat, ni que sigui a nivells inconscients, és un covard, perquè renuncia al seu jo real, als seus sentiments humans espontanis, naturals... i, potser, vulnerables... per abraçar els sentiments i valors dels poderosos; d'aquesta manera aconsegueix no ser esclafat pel fort, i la seva feblesa personal, que es fonamenta en un complex d'inferioritat inconscient, queda compensada per la pertinença a una força arrossegadora que alimenta el seu ego.


La majoria de neofeixistes del segle XXI no s'adonen que ho són; i fins i tot, i paradoxalment, poden considerar-se, a ells mateixos, defensors de la democràcia i de l'ordre establert.

Wednesday, July 17, 2013

Els llocs que encara queden per omplir de la Via Catalana. Apunteu-vos a la gran cadena humana per la independència.



Ja queda poc per la gran cadena humana per la independència del país (també anomenada Via Catalana), que travessarà Catalunya des de Le Pertus fins a Alcanar. 
Hi participareu? 
És una oportunitat històrica per a aixecar la bandera de la nostra voluntat ben amunt i que el món ens miri; a banda d'una activitat força divertida i estimulant.

La cadena està prevista per a les 17 hores i 14 minuts del dia 11 de setembre de 2013. 
Dues hores abans es tallaran les carreteres d'accés a la cadena. 

Podeu aprofitar el matí per a fer una excursió per una zona bonica de Catalunya, propera a algun punt de la cadena, dinar per les rodalies, i cap allà a les tres començar a caminar fins al punt on us enllaçareu.

Si us voleu apuntar, podeu fer click al següent enllaç i emplenar el formulari:


De fet, els llocs que ara per ara encara queden lliures per a formar part de la cadena són molt adequats per a fer-hi excursions. 
Tenim les rodalies de Tarragona, amb els seus boscos mediterranis i la proximitat del mar:




I no podem oblidar el Delta de l'Ebre:



Animeu-vos, que farem història! 

Thursday, July 11, 2013

Cadena humana de blogs per la independència

.
.
Ei amics... els qui teniu blog!
Igual com es farà una cadena humana de persones per la independència (d'aquí a uns dies us en parlaré), es farà també una cadena de blogs per la independència. 
Com? Doncs els blogs que s'hi vulguin apuntar dedicaran una entrada concreta (entre els dies 9 i 12 de setembre) al dret a decidir, i a la independència, en forma de text, o de poema, o de música, o d'imatge... i des d'aquesta mateixa entrada concreta convidaran els lectors a fer click en un enllaç que els durà cap a una altra entrada en un altre blog, que parlarà del mateix; i així successivament.

Si us hi voleu afegir, heu d'anar al blog mare de la idea que és aquest:


I heu de manifestar que us hi voleu apuntar com a comentari a la primera entrada que us trobareu; l'administradora us dirà quin blog us enllaça i a quin blog heu d'enllaçar vosaltres.


Voldria també dirigir-me a tots aquells que no voleu la independència, alguns dels quals us escandalitzeu davant tota la moguda que s'està organitzant al país. Amics, les societats han de ser lliures, han de poder decidir la manera d'organitzar-se, i han de poder fer-ho amb mitjans democràtics que reflecteixin allò que vol la majoria de persones que viuen en un territori; un territori que comparteix una llengua, una cultura, un estil, una manera de caminar per la història; un territori i una comunitat els quals algú ha intentat esborrar del mapa diverses vegades a través de guerres acarnissades, mitjançant la prohibició del català i de les institucions del poble, mitjançant l'empresonament i repressió de persones que exhibien signes identitaris, mitjançant la prohibició de l'ensenyament de la llengua a l'escola... En resum, hi ha hagut molta gent que ha posat tots els esforços en esberlar el país i la seva ànima. 
Amb això vull dir que és tan lícita l'opció de lluitar per la independència, com la vostra d'optar per la unió amb Espanya, sempre que els nostres mitjans i els vostres siguin democràtics i pacífics, i que les persones que defensem qualsevol de les dues visions ens posem al servei del respecte a les persones i als drets humans per damunt de tot.
Per tant fora escàndols, fora retrets, fora insults, fora menyspreus, i posem els mitjans per tal que les decisions es prenguin seguint les normes de les societats pacífiques i democràtiques sense deixar-nos manipular pels qui consideren tolerable només una via.

Friday, May 10, 2013

Un marc legal dissenyat per a no permetre la llibertat dels pobles de l'estat.

.
.
Junqueras: 

"El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta, perquè està dissenyat per no poder-la fer" "La legalitat espanyola no és neutral" "El problema de Catalunya no és el fet de ser una nació sense estat, sinó formar part d'un estat que li va en contra"

Dóna gust escoltar un polític que explica la realitat amb tanta claredat: no es vol permetre opinar el poble català, les forces unionistes no volen la llibertat de decidir, volen la unió encara que el poble no la vulgui; i tenen por de la democràcia.
La constitució va ser redactada amb la por als militars franquistes arrapada a la pell; militars adoctrinats que tenien els fusells a les mans.
Espanya és la mateixa Espanya que va torturar i destruir el nostre GRAN GENERAL VILLARROEL, el qual mai no ha de ser oblidat. La mateixa Espanya que sent aversió, dissimulada o no, vers la nostra realitat cultural i nacional i que ens nega com a poble. 
La paraula nació atribuïda a Catalunya és una pesta per als espanyolistes que senten terror davant d'una hipotètica pregunta al poble. El poble, segons ells, no ha de poder decidir, no ha de poder ser lliure per marxar. Són espanyolistes abans que demòcrates; i no senten vergonya d'això.

Tingueu per segur, feixistes,
que el meu país serà lliure,
que el meu país podrà viure,
que el meu país podrà escriure,
lletres de llibertat.
Tingueu per segur feixistes,
que el meu país parlarà,
i la vostra por pudenta,
ben enrere quedarà,
ben enrere quedarà.
La vostra estructura negra
de misèria i de maldat
que no entén cap més bandera
que la que ens heu imposat
es desfarà com la sorra
quan la mar la va esfondrant
el meu país, ni que us pesi
trobarà la llibertat.
Tingueu per segur feixistes
que el poble no callarà.
Ni que li tapeu la boca
la terra sobreviurà.

Wednesday, May 8, 2013

Els importem una merda. Per ells no som un poble. Recordeu-ho!

Avui el Tribunal Constitucional Espanyol ha dit que li és igual la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és a dir que li importa ben poc el que senten pensen i creuen els representants del poble de Catalunya, és a dir que, segons la “Constitución Española”, l'opinió del Poble de Catalunya no importa. De tot això es pot deduir que, a ulls d'Espanya, el Poble de Catalunya com a poble no existeix, no té veu política, no té res a dir; el que digui el poble de Catalunya és una tifa punxada en un pal; o altrament dit, el Parlament de Catalunya és un Parlament per a contentar les ovelles i les vaques del ramat, tipus Navarro, que se senten cofoies de l'autonomia i de l'”estatutet”, i que mentre el Parlament digui coses boniques serà tingut en compte, però que quan pretengui ser la veu del poble serà enviat a la merda amb bones o males paraules.
Prenem-ne nota.

Thursday, January 10, 2013

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.




I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 
I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 
¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la.