Treva amb Disney. El més genuí de la grandesa humana.

Aparcaré les meves habituals crítiques a Disney per a centrar-me en tot allò de bo que té; perquè també ho té. La vida és una complexa barreja d'ombres i llum, de vegades tan complexa i tan ambigua que hom no sap ja si tot és una història sense gaire sentit explicada per un boig, o si per contra, tal com deduïm quan escoltem Bach, tot té un sentit que a mida que passen els anys es va configurant i que tot d'un plegat es manifesta.

L'estètica de Disney, la seva línia arquitectònica, el seu art, és el dels somnis; l'art oníric de la infantesa, de la infantesa que es recorda, de la infantesa que creu en la bondat i la bellesa. Hi ha qui, per a ridiculitzar una filosofia, de vegades acostuma a dir: “Això ho he escoltat jo a l'abella Maia” com si l'abella Maia no recollís, en la seva senzillesa, la grandesa més profunda de l'essència de la saviesa humana. 
Malgrat el classisme dels seus arguments, malgrat el masclisme dissimulat, malgrat la cacera de bruixes d'en Walt, que perseguia comunistes fins dessota les pedres, malgrat el seu feixisme pseudodemocràtic adorador d'aristocràcies enyorades... hi ha molt, de Disney, que recull el més genuí de la grandesa humana, l'anhel de puresa, d'amor, de triomf del bé... Això es reflecteix a cada detall del traç de la seva obra. I potser el millor dels seus parcs temàtics, és aquest detall que passa desapercebut a tants i que té el so de “Mark Twain” al Mississipí, o la llum de la façana d'un edifici de l'Aràbia de l'Aladdino, o la plasticitat de les teulades deformades de les cases dels nans, o la impossible estructura del castell de la Bella que dorm.

Heus aquí, doncs, una petita selecció d'algunes imatges d'aquest estiu.

París

Potser per les ments que hi van pensar en llibertat, saltant tanques grises de mitologies i tradicions castradores. O potser per la bellesa que s'hi sent tan bé, i que s'atura per tots els racons, mirant i essent mirada. O pels que van somniar un món més lliure, més igualitari i més fraternal. Tal vegada pels fermalls romàntics, que volen lligar amors que no poden ser lligats, perquè són lliures com les idees que han brollat, brollen i brollaran a les rodalies del Sena. Per aquell a qui un dia van convidar a venir des de molt lluny, en una revolució a on molts hi van perdre el cap, i que va dir que sostenia aquestes veritats que són evidents per elles mateixes, que tots els éssers humans hem estat creats iguals. O pel color del cel damunt les façanes. O per Gene Kelly cantant-li a la Lesly Caron, vora del riu, que la qüestió és ben clara, que el seu amor era aquí per a romandre. O per George Gerswin, o per Picasso, o per Cole Porter, o per Hemingway, o per Scott Fitgerald, o perquè un barri del cor de la humanitat té aquesta ciutat com a capital... Potser per tot això m'agrada tant París...