Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 29, 2019

Ho tornarem a fer. Ho continuarem fent.



Tornarem a convertir les tardes de dijous en trobades d'amics que volen fer cinema. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. Emplenarem l'educació de llenguatges moderns, atractius, lliures, eficaços i eficients; i no cedirem davant els petits reis de taifes defensors de càtedres i drets adquirits; experts en barres i en barra. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Imposarem el diàleg per damunt de la disciplina i les seves estupideses; deixarem anar al lavabo a qui ho necessiti; confiarem en la seva paraula; convencerem i no vencerem. Aconseguirem canviar actituds amb la força de la convicció, i no pas per la por als càstigs. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Estimarem els nostres alumnes, i serem els seus amics, diguin el que diguin els Calatayuds sorruts i mediàtics, que desperten l'admiració dels vells i les velles carques, i que fan sentir segurs els conductistes de sempre. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. 
Construirem i no destruirem. Sumarem i no restarem. Obrirem les portes als companys que ens ajudin, i no posarem pals a les rodes dels que creen, dels que eduquen, dels que motiven, dels que transformen. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Plorarem el dia que s'acabi la tutoria del nostre curs, i ens tornarem a dir que cal tancar una etapa, perquè en neixi una de nova, pero que mai no ens oblidarem els uns als altres, i que al llarg de la nostra vida hi serem per tot el que calgui. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Mai ens considerarem dividits entre clients i treballadors, senyors i súbdits, superiors i inferiors; serem només companys amb diferents tasques i responsabilitats que s'han trobat en el sagrat, misteriós i encoratjador camí de l'ensenyament. Farem servir totes les llengües i tots els llenguatges; no separarem allò que a la vida funciona junt; no ens limitarem a posar feines i mirar el mòbil mentre els petits treballen; observarem la seva mirada, els preguntarem si estan bé cas que els veiem tristos; confiarem en la seva paraula, els farem sentir el valor de tenir una paraula en la qual confiar, i seran ells qui se sentiran malament si ens enganyen, no pas pels nostres càstigs sinó per la sensació que han estat poc honestos amb algú que els estima. Estirarem els límits del pobre sistema que només sap funcionar amb normes i barres. Treballarem per la llibertat essent lliures. Esborrarem la por del manual del mestre i subratllarem la paraula confiança per a construir un món millor. 
I si tot això ens ho impedeixen, ho tornarem a fer, ho continuarem fent, fins a l'últim alè de la vida. 

Sunday, October 27, 2019

Demà passat, potser, ja m'hauran incinerat.



És força probable que un dia d'aquests em mori; tinc l'edat en què l'estadistica parla d'infarts, angines de pit, càncers sobtats. Molta gent estimada ja ha passat per aquí i jo sóc si fa no fa com ells i elles. Les morts sobtades fan que ara estigui escrivint i que d'aquí a dos dies i mig aquestes mateixes mans estiguin incinerades i siguin mol·lècules de carboni amarant-se als arbres de Torrebonica. Els minerals de les cendres aniran a un lloc que ara no dic, perquè vivim una època de legalismes i estupideses.  
No em fa por aquesta considerable probabilitat; visc força bé, i el vi i la passió amb què sovint engego iniciatives fan que la mort i jo siguem amics. No em fa por. Crec que els meus fills estan ben educats, són forts, i sabran buscar la manera de ser feliços sense fer infeliç ningú. No necessiten massa diners per a tirar endavant; podran estudiar i em recordaran. I jo seré sempre amb ells tots els instant i dies de la seva vida, perquè la mort no existeix. He conegut massa morts que són vius, i m'han mostrat massa evidències d'aquest fet, com a per a dubtar de la seva presència, o com per altra banda creure'm les invencions doctrinals de qualsevol de les religions poderoses del món. 
Hi ha arrels, i terra, i molsa, i vent i estrelles, i vida que es mor, i vida que neix, i gent que torna, i gent que hi és, i temps, i espai, i unes equacions que ho governen tot amb indeterminació, i moltes equacions que encara no han estat trobades. 
La mort propera em mou a no deixar de fer res que sigui bo, per a fer-ho potser demà; em mou a capbussar-me avui ni que sigui hivern, perquè qui sap si tindré estiu; a no fer cas, tampoc, de les rialles dels qui fan mofa d'això que estic escrivint; que riguin que és sa; ells també es poden morir sobtadament. 
Pensant en la mort, no em fa por ser una persona plena de defectes i imperfeccions, ni haver comès errors; em van fer així, i amb el que em van donar de mi, déu n'hi do les coses que he fet bé! El mal ja hi era quan vaig arribar jo; me'l vaig trobar en néixer; i he anat vivint com he pogut, combatent-lo o patint-lo, i, amb reculades i rectificacions, me n'he anat fent enemic. No m'estranya que els mateixos que creuen en càstigs i inferns siguin tan propicis a defensar presons, cadenes perpètues i penes de mort. Qui creu en un déu que tortura eternament algú, com no ha de defensar posicions inhumanes a la vida! 
La mort que ve em fa cantar cada dia, perquè un dia, si sóc massa vell i em costa respirar, no podré fer-ho; o si em moro, com és probable, sobtadament, tampoc podré cantar. 
La mort que ve fa que no em perdi ni una possibilitat d'estimar; ni que sigui obrir una porta, esgarrapar un somriure, eixugar una llàgrima, assenyalar una direcció, o recordar que el cel és blau i que el sol brilla. És un privilegi poder estimar. És un plaer que cada dia se'm posin al davant tantes persones a qui se'm fa possible estimar. Estimar sovint i gairebé sempre des de la invisibilitat; de vegades, visiblement. Estimar és una acció que no poden fer les pedres, i que molts éssers, que no saben que són, no coneixen. El privilegi d'estimar és tan immens, que com que probablement em moriré sobtadament, ho haig de fer cada dia, perquè és tot el que tinc, el meu màxim patrimoni, i un plaer de cada instant; un plaer gairebé hedonista del present. 
La mort propera em fa no rebutjar glopets de priorat, ni platges naturistes, ni sensacions immenses, ni rodatges, ni el servei i el plaer de fer cinema amb companys que n'aprenen igual com jo n'aprenc, ni rebutjar d'escriure, ni rebutjar el goig de canviar d'opinió quatre vegades cada dia quan algú m'ensenya que estic equivocat. Quin plaer aprendre lliçons de qui sigui, ni que sigui d'aquells que ho han fet malament; en fer-ho malament, en van aprendre més que ningú. 
La mort propera fa i farà que no deixi de dir el que penso, que em posicioni al costat del nen si qui s'equivoca és l'adult; jo m'equivoco tant! Que m'importi ben poc el que diran si em ve de gust ensenyar allò que trobo tan bell, allò que em fa tan feliç, allò que dóna sentit a tot.

Saturday, October 26, 2019

El bé i el mal, i allò que ensenyem.



Els volem forts, com roures; eficients, eficaços, segurs, responsables. Això és bo. Ens hauríem de preguntar si també els volem humans. Humans en el sentit de bondat. 
La bondat té mala fama en un món pragmàtic, però és l'essència de l'espècie. Tant com ens allunyem de la bondat, perdem humanitat. 
Els volem empàtics. Jo, si més no, els vull amb empatia, amb sentiments, amb emocions, amb comprensió, amb respecte. Els vull flexibles, dialogants, amb un grau de tolerància raonable.
Ho vull per ells, i per la societat que construiran.
I em pregunto si haig de sancionar-los amb duresa i sense contemplacions quan no lliuren al professor allò que aquest els demana. Si no els sanciono, corro el risc de no preparar-lo prou per una societat que no perdona els plaços i els temps exigits. Aquesta última idea, però, és la trampa del sistema. 
La duresa esquerpa i inhumana del sistema s'alimenta de la pedagogia que ensenya a viure en un sistema esquerp i inhumà. Quan ensenyo a un nen o una nena que si no lliura la feina demanada serà sancionat, no només li estic ensenyant a ser fort en aquest sistema, sinó a convertir-se en un agent control·lador i constructor d'aquesta inflexibilitat que es perpetua. Li ensenyo a ser estricte, a no comprendre, a no escoltar, a convertir-se, per algú altre, en la dificultat contra la qual jo l'estic preparant.
Si per contra, quan arriba i m'explica que ha tingut dificultats familiars, embolics que li costa d'explicar, i que han propiciat que ell o ella s'oblidi de portar-me el demanat... si en aquestes circumstàncies jo l'escolto, l'animo a obrir-se i a explicar-me de quins embolics parla, i en acabat el comprenc i pacto amb ell un dia o dos dies més... No l'estaré ensenyant a ser més humà? No estaré construint un sistema que funcioni d'una manera més harmònica amb el respecte que mereixen els individus com a persones? No estaré, a més, guanyant-me el seu cor i fent-lo més receptiu a posteriors ensenyaments? No l'estaré fent més fort per a resistir davant d'un sistema que el vol convertir en un insecte més de l'eixam?

Jo tinc la resposta. Que cadascú respongui per ell.
.
.

Tuesday, October 22, 2019

Nuesa i desig?


Em diu un company que els qui acaben d'arribar de països a on l'ocultació del cos és obsessiva i obligatòria van bojos miran el cul de les noies en biquini a totes les platges. Després fa una expressió d'indulgència i acaba dient: "Com fem nosaltres, evidentment!" I jo no dic res perquè els seus mots m'agafen una mica de sorpresa, però m'adono que no sento cap mena d'impuls per mirar noies en biquini, ni culs, ni pits... I no nego que trobo boniques i atractives moltes noies, però el desig de veure-les amb poca roba, o de mirar-les nues, doncs... no hi és. Em pregunto per què, ja que hi va haver una època d'adolescència en què el tema picava fort. M'estic fent vell? No. Perquè m'agraden les dones. El desig sexual i l'excitació no han desaparegut. El tema és que no els tinc associats a la nuesa o a la poca roba, o al cul, o al... I per què? Després de molt rumiar ho he trobat. Fa uns 29 anys que vaig a platges a on la gent no fa servir vestit de bany, a on la nuesa és la norma. He fet amics allà. He vist créixer els meus fills i els seus amics i amigues. He trobat gent idiota despullada, i gent fantàstica també despullada. La nuesa, el cos de les dones, el cul, els biquinis... fa dècades que han deixat de tenir una significació eròtica. L'erotisme el descobreixo a la mirada, al conjunt de la persona, a la situació, i sincerament... el controlo bastant pel que fa a qui, a quan, a on, a com... 
Em quedo més tranquil. I constato que el camí vers unes relacions lliures d'instints reprimits que desitgen alliberar-se... el camí vers el respecte a la dona i a les persones... no passa per tapar-nos més, sinó per conèixer el cos de la nostra espècie i assumir-lo tal com és des de sempre.
Veig també com actuen en aquest tema els meus fills i els seus amics de la platja, i constato el mateix, i, sincerament, em sento  molt feliç...

Saturday, October 5, 2019

Els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.



Les coses no valen pel grau de popularitat o d'acceptació que tinguin. Les coses no valen pels afalacs o aplaudiments que es rebin. Les coses no valen per rebre premis o molts diners a canvi d'exercir-les. Les coses no valen ni tan sols per la seva utilitat. Les coses no valen per la grandesa que proporcionin a qui les realitza. Les coses no valen més o menys pel fet de ser conegudes o amagades. Les coses valen per la pau amb què qui les fa viu i respira. Les coses valen per l'alegria secreta que qui les fa experimenta en ell o ella. Les coses valen per aquell bon gust de boca que deixen sense cap més raó que les mateixes coses realitzades. Les coses que es fan amb amor valen perquè sí, perquè es fan amb amor, perquè són la conseqüència del que som encara que ningú ho arribi mai a entendre o admirar.

Seguirem endavant quan tu bordis; i quan marquis els límits d'allò que creus que és el teu territori, creuarem la frontera i esbotsarem els murs de palla i arrogància. Continuarem caminant enmig de la boira baixa pestilent de la teva enveja. T'ajudarem a canviar avançant al mateix ritme alegre i humà amb què avançaríem si els teus exabruptes no existitissin. Ens ajudes, perquè ens fas forts; ens ensenyes de quina manera, amb quina il·lusió, amb quin bon humor, i amb quina esperança s'emprenen els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres; els objectius que sumen i no els que resten, els que desbloquegen i no els que aturen.

Les coses no valen pels diners que costen ni pel rigors amb què obeeixen les formes i els protocols imposats. En Joan Margarit va estudiar arquitectura perquè es va adonar que si estudiava lletres mai no seria un bon poeta. 
El més semblant a l'immobilisme i a la ignorància és l'arrogància i la por.
Seguirem respirant i lluitant per assolir els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Sunday, September 22, 2019

Temps i una estrella.


C         E
Temps
             Am
i una estrella
              F
molta sort,
              G7
i algú més.

F
Mar
  E       Am
i una brisa
       D                          G 
i el tossut empeny d'anar endavant.

Am                   E        Am
Enllà de la foscor i la ràbia neix

     D                                           G
la fe en una grandesa que no es veu.
             E
No es veu
           F                     G7            C
però sents el Sol daurar la teva pell.
       E
El Sol...

Friday, September 13, 2019

Veure's


Un temps sense res, ni estímuls, ni fugides, ni internet, ni mitjans de comunicació, ni gent, ni aficions, ni activitat... Només un temps. I s'arriba a descobrir el que hi ha en un mateix; tota la duresa de la autèntica realitat que som, no pas la que habitualment veiem de nosaltres mateixos.

L'exercici és dur; percebre's és dolorós, però si un és humil, no ho és tant. La intensitat d'aquest dolor és directament proporcional a l'orgull i l'arrogància.
Però tot i ser dur, l'exercici és medicinal, perquè si hom és humil, no s'enfonsa ni es descol·loca, tan sols es coneix, i comença a curar-se. 

Cura el Sol, el vent, l'aigua, el temps, la lentitud, la confiança, l'esperança, la convicció que la reconstrucció és possible, com ha estat possible la de tantes nacions després d'una guerra. Cura l'hàbit de no considerar la guerra perduda quan es perden algunes batalles, i el record dels qui van haver de saltar per la borda quan van desembarcar a Utah Beach, perquè els que sortien per la porta que s'obria queien abatuts. 

El que ens envolta i ens distreu, el núvol, aquest blog, les xarxes, el futbol, la tele, l'alcohol... sense ser dolent, juga el paper d'amagar-nos de nosaltres mateixos, i podria passar que algú visqués la vida sencera sense haver-se arribat a veure mai a si mateix tal com és en realitat. S'estalvia un dolor, però també es perd la pau profunda de la reconstrucció i tot un seguit de regals immerescuts (i gens ambicionats per la majoria) que la vida ens regala. Viure sense comprendre com som ens fossilitza i ens roba la possibilitat de canviar.


Sunday, September 1, 2019

Ha triomfat!



Ha triomfat, té un quiosc i és feliç; coneix tothom del barri, es guanya la vida, i se sent satisfet.
Ha triomfat, és forner, i cada dia intenta fer un pa deliciós; se sent molt bé.
Ha triomfat, és un pescador que ningú coneix, que ha pogut comprar la seva pròpia barca, i treballa del que més li agrada.
Ha triomfat, finalment ha aconseguit dedicar-se a la poesia; cada dia, quan torna de la feina, escriu un poema que desa en un calaix perquè els seus descendents el puguin llegir.

"Ha triomfat" s'escolta. "Va triomfar". I es refereixen a la fama, els diners, la professionalització, el glamour, allò que una contundent majoria de la població considera la glòria. Aquest concepte de triomf és un fake, genera frustració en els més febles, que s'ho creuen, i ni tan sols no proporciona necessàriament felicitat als qui l'assoleixen; molts s'acaben deprimint.

Triomfar és estar content amb tot el que fas i amb com ho fas. Estar satisfet de com vius. Fer el que t'agrada t'aporti diners o no. Acceptar la vida i la mort, l'anonimat, la senzillesa, la pluja i el sol. Triomfar és cantar una cançó a la teva filla quan sopa i que et miri embadalida. Triomfar no és guanyar a ningú sinó viure content, no necessitar res més per ser feliç. És això i prou.

Monday, June 24, 2019

Proclamem la llum.



Proclamem la llum,
més enllà del mar.
L'horitzó del sud
balla el vidre encès;
verd gemat, i l'or;
raig que entra al misteri
del profund i enterc;
blau endins i al fons.

Ballo ara amb el fum,
vestit amb la Lluna,
a la sorra tèbia,
de l'Illa dels Déus.
Les flors a les ones,
ja van cap al regne,
ignot i eternal
de l'humà naixent.

L'oasi del cor,
al desert del sàpiens,
oblidarà féus,
esbotzarà lleis,
trencarà cadenes,
desfarà distàncies,
i alliberarà
carcellers i reis.

Canyella en els peus
a la platja tendra,
i al penya-segat
pins de taboll brut;
olivera i verd
pansit a les branques,
i el reflex d'argent
d'un mig dia pur.

El zèfir xardós
ara ens pica el rostre,
mormoleja mots
de l'oasi etern;
ve de lluny el vent
dels riures i els somnis
enmig d'un desert
d'ensinistrament.

Un canvas al cel,
ja desfet el núvol
de la por i la mort;
l'eina del tirà.
L'oasi dels nens
al desert dels mestres
esclareix el fosc
dubte de l'orgull.

Bombolla que bull
al llom de l'atzur
niu de mort i vida;
vidre d'aigua i llum
perfum d'alga, crida;
el truc de dins diu
prou de morts i absurds
infinits sens mida.

J.S.
23 de juny de 2019






Monday, April 1, 2019

Aprenent com funciona una gravadora...


Mirant els nivells, el volum, si cal més o menys distància, si és necessari micro extern, si no...

Sunday, March 31, 2019

Necessitem estimar-nos.



On és l'amor? 
Dins o enmig d'aquesta manera de fer dels humans, em pregunto on és l'amor. 
En aquest engranatge que s'autoanomena sistema, com si aquesta paraula li atorgués immunitat davant les inquietants ombres que planen damunt dels drets dels individus... em pregunto on és l'amor. 
¿On és l'amor a l'estratègia conductista, tan absolutament acceptada per aquests estranys micos sense gaire pèl que es tapen el cos amb fibres manufacturades i que escriuen llibres sobre l'amor? 
¿On és l'amor quan funcionen com insectes, quan situen, al capdamunt de les prioritats, l'utilitat, el negoci, el funcionament eficaç, eficient, rendible...? 
On és l'amor quan pretenen canviar actituds amb càstigs, i idees amb por, i accions amb dolor? 
Qui s'ha convençut alguna vegada d'alguna veritat gràcies a un menyspreu sofert, o a una sanció, o a algun sofriment imposat? 
On és l'amor a l'estratègia violenta legal de l'educador o del governant o del pare o de l'humà sapiens que actua convençut que espantant, amenaçant, molestant, pressionant, manipulant, ferint, torturant... podrà canviar idees, actituds, omisions, vides, esperances...?

El fracàs de la repressió quan pretén transformar consciències és tan estrepitós que ella mateixa esdevé causa de futures, terribles i insospitades violències. 

Sense l'amor no es pot educar, ni convèncer, ni progressar, ni viure.

Però... com podrà actuar l'amor damunt les persones si les persones creixen amb els sentiments lligats i amagats per vergonya, per por o per un abús esfereïdor dels pitjors productes de consum que existeixen?
Si només l'amor pot educar, com ho farà en un camp sembrat d'odi i mancances?
Com actuarà l'amor si qui l'ha de rebre té malalta o atrofiada la capacitat de percebre'l?
La primera educació de l'infant ha de ser la de sentir i exercir amor vers les persones, començant per les que té més a prop; l'educació prioritària ha de ser la de la capacitat de dibuixar de la manera més adequada el sentiment profund i humà dins del cor i l'expressió, per tal que aquest sentiment no quedi lligat i empresonat per sempre a la masmorra dels tresors perduts per la pressió del grup i per la rauxa de la societat.
Necessitem estimar-nos.
.
.
.

Thursday, March 14, 2019

Oh Shenandoah!



"Oh Shenandoah" is a traditional American folk song dating to the early 19th century.
The song appears to have originated with Canadian and American voyageurs or fur traders traveling down the Missouri River in canoes, and has developed several different sets of lyrics. Some lyrics refer to the Oneida chief Shenandoah and a canoe-going trader who wants to marry his daughter. By the mid 1800s versions of the song had become a sea shanty heard or sung by sailors in various parts of the world.

Sunday, February 17, 2019

Quan els intolerants s'exhibeixen.


https://twitter.com/esracismosos/status/1096167467083288576

 Si escampes arguments racistes, xenòfobs, d’ultradreta… ets racista, xenòfob i d’ultradreta. Si a més, afirmes que no ets d’ultradreta, que ets obert de ment, i intentes convèncer els més joves d’aquest fet… llavors també ets un hipòcrita i un manipulador.
Si un revisor, o un vigilant de seguretat, va directe a algú que és negre, i només a ell li demana el bitllet, o la documentació, i li parla de manera despectiva només a ell… això és indefensable, i qui ho defensa és un racista, i si nega que és racista és un hipòcrita, i si es disfressa de flautista d’Hamelin per atraure els més manipulables, que fàcil és ensenyar els tuits i els retuits que escampa, sense necessitat de dir res, per fer entendre de quina mena de persona estem parlant.
Les dones tenen drets, els mateixos que els homes, els mateixos que totes les persones; i, encara més, tenen dret a lluitar i a fer el soroll que vulguin per aconseguir que aquests drets siguin efectius. Els negres tenen drets, i els blancs, i tothom, siguin quines siguin les seves característiques. 
La lluita pels drets, per tots els drets, especialment de les minories o els col·lectius més vulnerables és la lluita per la llibertat. Els qui fan d'altaveu dels racistes i dels fatxendes són exactament el mateix que ells.


Saturday, February 9, 2019

Em fa l'efecte que, si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà. (Dedicat a Alfonsina Storni, que l'altre dia va estar a casa meva)



  La por, en sí, és gairebé sempre, més perjudicial que allò que ens fa por. Se'ns arrapa sense permís a la pell del cor. S'atorga la llibertat de guiar els nostres actes i adormir els nostres somnis. Tenim, ni que no ho sapiguem, el poder de foragitar-la. És aquell enemic fictici que és més fort com més fort ens creiem que és, i que s'esvaeix com un malson en despertar-nos quan ens adonem que només viu al nostre cap, i que el podem desconnectar.
Hem de partir de la idea que ens morirem. Ja podem angoixar-nos, plorar, cridar, enrabiar-nos contra la idea... però això no canviarà els fets. Ens morirem. Veient això, tot canvia, i tot s'arregla. Com que ens morirem, no li regalarem a la por ni un bri de vida; no deixarem de perseguir els nostres somnis per tal que es facin reals, no ens perdrem ni un raig de sol; no deixarem de regalar ni un somriure a aquells que ens estimem i pels quals el somriure és sincer i espontani; no viurem lligats a ficcions que altres ens han imposat quan no teníem prou edat per valorar si eren reals; no deixarem entrar inquietuds, inseguretats, angoixes, mals humors, a l'espai del nostre cor; serem gent de fets, d'accions, de claredats... Mirarem de cara els precipicis i la seva alçada no ens farà por mentre no hi estiguem caient, i caminarem ran de precipici si això cal per assolir allò que estimem i que és bo; no fer-ho fóra regalar vida a la por. La por és la conseqüència d'una droga generada pel nostre cervell quan alguna part no control·lada de la nostra ment creu percebre un perill. Però hi ha perills arreu i no podem permetre'ns viure amb por arreu. No podem viure sense fer front als perills. La vida, en sí, és perillosa; des del moment en què naixem i estem vius, podem perdre la vida. La única manera segura de no poder perdre la vida és estar morts; però això ja arribarà, no cal que tinguem pressa. Si algú pensa en matar-se, que tingui paciència que acabarà mort igual; i mentre no és mort, com a mínim, té el vi, el mar, el Sol, la música, la imaginació, l'amor ni que sigui unidireccional, i la sorpresa d'existir si es para a pensar-ho. Em fa l'efecte que si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà.

Alfonsina, no vas poder suportar-ho, i et faig costat. N'hi ha que et condemnarien sense matisos esperonats per la seva fe suposadament amorosa. Jo, sense aquesta fe, t'estimo com a persona, i no podria creure en un déu que després de contemplar el teu dolor i la teva desesperació et condemnés per haver patit i per no haver-ho suportat. Algú ha escrit que el món no està fet per les ànimes extremadament sensibles. Jo reivindico les ànimes extremadament sensibles, i lluitaré per la seva victòria damunt la misèria utilitarista i prepotent. Mort a la por.

Tuesday, January 29, 2019

La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir


A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Monday, January 28, 2019

Tots som iguals en cossos diferents.




Rere els teus ulls hi veig algú com jo,
un rostre jove, un somriure bla.
Si penso el que s’hi amaga, més enllà,
em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,
inseguretat i fam d’amics, terror a tant!
El fort i intens desig de ser estimat,
la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;
tots som iguals en cossos diferents.

Sunday, January 27, 2019

Temps de resistir, de crear, de creure, d'esperar, d'empenyer...


És curiós com les forces misterioses que mouen les societats, els inconscients col·lectius, els instints grupals d'espècie, es conxorxen i actuen en una sinèrgia inquietant per abocar la humanitat, el món humà de l'actualitat, cap a una etapa fosca, ultraconservadora, moralista, consumista, amb grans desigualtats, amb una creixent disminució de les llibertats individuals, començant per les d'expressió. Tot en nom d'una puresa legal, d'una major seguretat de supervivència, d'un major control de les finances per part dels poders reals, d'un sadollament més gran dels anhles de venjança o d'esclafament del diferent per part del poble adormit per la tele. S'associa qualitat, perfecció, millora, amb repressió, censura, control, vigilància, jou... El paisatge es torna a embrutar de ciment; quan l'opinió pública crida una mica es congela la decisió d'encimentar la Costa Brava en espera que l'opinió miri cap una altra banda, potser d'aquí a un any. La gran bèstia de fer diners és astuta com una lleona que té gana, i no té cor, i no li amoïna res més que el seu objectiu depredador.

Això no ho para ni un nou Crist. El món va cap a la nova edat mitjana vergonyant; vergonyant vol dir que mai no ho reconeixerà i que exhibirà el seu fals progrés amb la recurrent manipulació dels mots i dels mitjans. Però la nova edat mitjana, la nova escolàstica, la nova inquisició sovint laica, actua amb la mestria d'un Torquemada, amb la intel·ligència d'un Maquiavel, amb l'instint destructor d'un dictador europeu dels anys trenta. Tornen els temps de tapar els mugrons, de fer callar els joves, d'espantar per educar, d'alliçonar en la resignació, d'escampar la por dels mils terrors que sempre han existit, però que ara es publiciten per controlar el cicle de foscor que sense remei ens abraça.

No és un cicle negre que vingui de fora com una conquesta; és dins de cadascú. Cadascú és l'artífex de la repressió que executa, que recolza, o que ignora incrementant el seu poder. El cicle medieval neix dels instints d'espècie despertats pel clima social, i els instints estan dins de cada individu. Resta només una acció digna a engegar: resistir, crear, creure, esperar, empenyer... una nova humanitat que naixerà rere la tempesta de negror que ens comença a abraçar; una nova humanitat de flors i cançons, de llum i tolerància, d'imperfecció i pobresa alliberadora, de rius i camps i platges sense formigó ni rajoles, de cossos alliberats, de ments buides de qualsevol "isme" (qualsevol!)... Ens toca resistir, no pas per canviar el món, sinó perquè mentre hi hagi una sola persona que cregui en la llibertat, l'esperança de la nova renaixença persistirà i es farà efectiva.

Cada instant, en si mateix, és vida.


Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.
De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.     

Saturday, January 26, 2019

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.
Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.
El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.
Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...


Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.

No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.


"No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d'espessa boira,

ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Friday, January 25, 2019

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.


I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.
By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.


Wednesday, January 23, 2019

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.



Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.

Tuesday, January 22, 2019

Els guardians de la porta




El guardians de la porta són universals; protegeixen la puresa del que hi ha darrere la porta. Amb una espasa blanca i lluminosa, fan guàrdia ben ferms i amb rostre angelical; han d’evitar que la perversió del que és imperfecte embruti l’espai immaculat que ells estimen i del qual només ells, i uns quants escollits més, en són dignes. De guardians n’hi ha a tots els àmbits, a totes les disciplines, a totes les terres i cels, a totes les cases i palaus. S’entesten a distingir el bo del dolent, la palla del blat, l’aprenent del mestre. Es fixen en l’etiqueta, no van més enllà, perquè l’etiqueta els ho diu tot. De fet, valoren les etiquetes, la roba, els uniformes, els distintius… són el reflex dels mèrits que garanteixen la puresa. Ho tenen tot apamat, mesurat, legislat… No els importa gaire el de dins del rebost, la fusta i el diseny del rebost els ho explica tot. Els agraden els miralls, el maquillatge, els marcs que envolten els títols, la seguretat de les càtedres, les corresponsalies, les places, les resolucions, els punts, els drets adquirits, i la contundent defensa amb ungles i dents d’allò que un dia van aconseguir i que els permet conservar privilegis sense haver d’arriscar el seu prestigi amb experiments, investigacions, proves, apostes, progrés, inventiva, creativitat, iniciativa, emprenedoria, esforç voluntari no remunerat, altruisme o bogeria passional. La professionalitat els du a esquinçar bogeries i passions, i a defensar, com a vigilants que són, el seu territori conquerit. La il·lusió i la passió van morir fa molts anys quan eren joves, i quan van decidir vigilar el jardí secret de la puresa conquerida per als escollits, i apartar al poble, a la plebs, lluny, a on han d’estar els qui no en saben prou.

Tuesday, January 15, 2019

Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.


La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Wednesday, January 2, 2019

Auld Lang Syne


Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 
Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.
Bon Any!