L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.
L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.
L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
Els
avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar.
No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la
preocupació... fora de veure-hi clar. A cops, la vida, i els
sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un
moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats
vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de
cada moment), el privilegi d’existir... Quan la vida no ens copeja
prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió
dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el
cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal
aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de
l’existència. Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per
a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan
riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries
se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja
no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò
que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i
evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui
quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem
de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia
ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure
un déu que castigava i premiava. Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de
solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot
dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les
floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de
la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a
la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel
vi i per la pau. El poder dels malalts de poder és com una sorra que es
desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen
fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos,
espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que
faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a
l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre
camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el
dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la
vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La
vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que
es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin
esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la
vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè
no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho
hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir. Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.
Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.
Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no
veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres
miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros
Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen
més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per
com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la
ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la
vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els
pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una
taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i
escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi,
això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els
salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els
miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una
novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona
escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a
vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se
passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no
aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar
tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de
fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó
de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de
clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense
remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants
controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del
futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles
influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.
No
paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no
accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell
identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser
moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar
que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot,
que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només
per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on
vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si
hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria,
i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat
de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.
Quines
contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la
política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de
borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual
com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té
velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es
converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la
conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser
humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una
realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona
per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta. . . .
