Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label humilitat. Show all posts
Showing posts with label humilitat. Show all posts

Thursday, September 7, 2017

Homes ànec, vidres vermells als ulls i "només existeix allò que jo entenc"



L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.

L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.

L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
.
.
.

Thursday, February 9, 2017

Veure-hi clar a força de cops.



Els avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar. No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la preocupació... fora de veure-hi clar. 
A cops, la vida, i els sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de cada moment), el privilegi d’existir... 
Quan la vida no ens copeja prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de l’existència. 
Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. 
Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure un déu que castigava i premiava. 
Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel vi i per la pau. 
El poder dels malalts de poder és com una sorra que es desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos, espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir.   
Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.

Thursday, September 1, 2016

La honestedat dels petits moments


Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.

Monday, January 4, 2016

Quines contradiccions més interessants, Gertrude!

 Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0

Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi, això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.
No paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot, que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria, i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.

Quines contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.   
.
.