L'honestedat de dir que no sabem gaires coses del perquè de tot plegat. Davant del dolor, silenci de fàbules i abundància d'amor i d'esperança.

Sempre se'ns presenta, davant del dolor i de la mort, la mateixa pregunta: ¿per què no aparèixer ja a l'existència directament feliços, directament bons, directament comprensius intel·ligents i empàtics? ¿Per què no aparèixer de cop, amb tot allò que tenen de bo els infants, i restar així per sempre, sense dolor, sense un adéu, sense tristor...?

No... no em respongueu amb històries de barbers, ni amb contes inventats, ni amb doctrines que us han fet creure; sigueu honestos! Digueu que no ho sabeu, que no ho enteneu. Després calleu i estimeu. I en tot cas, i a tot estirar, tingueu esperança; i el bo i sa costum de mirar allò que tenim i que hem tingut i que ningú mai no ens manllevarà; el que hem viscut, el que hem estimat, els somriures que hem produït, els projectes que hem engegat, les vides que hem ajudat, el planeta que hem assaborit, el perdó que hem rebut i que hem donat, i que continuarem rebent i donant fins a l'últim alè.

Quedeu-vos per vosaltres les mitologies, que empitjoren la situació. Sigueu honestos! Digueu que hi ha moltes coses que no enteneu i que no sabeu. Limiteu-vos a estimar fins a l'últim alè, ni que no us en considereu dignes. I mireu el que heu viscut, que, al capdavall, és la raó per la qual existeix la mort. No podríem morir si no haguéssim viscut molt, i si no estiguéssim molt vius. Una de les causes de la mort és la vida. I al capdavall, com que sabem tan poc, i no entenem gaires coses... ¿i si a l'últim resulta que no existeix la mort?

.

.

Natura i fantasmes als boscos del Llac Petit i l'antic Hospital del Tòrax.

Bo i els meus quaranta-dos anys, les rodalies naturals de Terrassa no deixen de sorprendre'm. Cap al nord-oest, més enllà dels últims habitatges, travessant ja els primers contraforts que apunten a Sant Llorenç, s'estén un paradís de pins, estepes, alzines, roures, romanís, farigoles, brucs; camins entercs entre codines; turons encesos pels raigs d'un sol primaveral; un llac, que es diu Petit, però que de petit no n'és gaire, on, de tant en tant, i quan ataca la calor, s'hi remullen persones que potser no tenen recursos per anar a la piscina, o que consideren que no cal pagar diners per a gaudir de l'aigua, o que pensen que és millor fer-ho ran del verd i flairant resina i humus en comptes de clor i aromes de bossa de patates xips. L'aigua del llac petit, tot s'ha de dir, no fa gaire bon aspecte. És fàcil imaginar la bellesa d'aquests indrets a la prehistòria, quan la natura posseïa la plenitud de la seva imatge, l'empremta virginal de les forces de l'univers en aquest punt del planeta Terra; una estesa plana, amb Montserrat per ponent i Sant Llorenç al nord, sense torres de metall ni construccions asèptiques; sense cap més so que el vent agitant els caps dels arbres i els udols dels animals en llibertat. 

I tots aquests paratges, els excursionistes, sovint, els deixen enrere; a causa de la proximitat del Massís de Sant Llorenç del Munt, que atrau amb més força. 
Els camins que ens hi acosten, parteixen de l'antic Sanatori del Tòrax, meca dels afeccionats a l'ocultisme (psicofonies, psicofotos, espiritisme...) i actual Parc Audiovisual, on s'han rodat pel·lícules de renom com "Los Sin nombre", "Frágiles", o "Ouija", i on hi ha treballat, entre d'altres, l'actriu Ally Mc Beal, i on a més s'hi han elaborat programes d'audiències trencadores, i continguts turbulents, com "La Caja".

De tornada, ens vam trobar un animaló un xic malmès, que té mala fama, però que fa mil·lennis que viu en aquest bosc; i l'hem de considerar tan bo i tan necessari com els pins, les caderneres o els senglars.

Veni Creator Spiritus !

Fa uns quants mesos, vaig penjar aquest video en aquest blog.

Ho vaig fer un migdia, mentre el sol del carrer il·luminava la meva estança, i el cel d'allà fora era blau i nítid.

Ho vaig fer conscient de la meva petitesa, de les meves limitacions, dels meus defectes, de les meves incoherències. Però ho vaig fer perquè sentia, i sento, que l'alegria de l'existència no rau en la meva perfecció sinó en l'amor de qui me l'ha regalada.

Mentre preparava el post em va sonar el mòbil. A la pantalla del mòbil hi havia una frase estranya, que ara no recordo gaire bé, i que no em sonava a cap de les frases típiques que acostumen a sortir quan algú truca. No era un número. No era un "usuari desconegut". No era "trucada oculta". Era alguna frase que ara no em ve a la ment i que venia a dir que no trucava cap persona. Vaig contestar i ningú no em va respondre. Mentrestant, el video del "Veni Creator" continuava sonant.

Segurament algú es va equivocar en la seva trucada, o va ser una interferència, soroll electromagnètic... Bo i tot, aquesta casualitat em va fer pensar que segurament, si déu existeix, i el cridem... d'alguna manera respon. I respon no en funció de la nostra perfecció, sinó del seu amor. I fins i tot li respon a algú tan defectuós com jo, a algú que reconeix que no sap si déu existeix, a algú que no creu en la divinitat de Crist ni en cap religió, a algú que està convençut que la natura actua segons les lleis que a poc a poc anem descobrint rere el mètode científic sens cap intervenció miraculosa, a algú que no creu en cap doctrina ni gairebé en cap moral...

Tinc la sospita que déu, si existeix, ens estima, només, perquè "som"; independentment del que fem. Davant d'un déu així... ens veiem moguts a canviar per amor molt... i molt del que fem.

.

. 

102 anys de Tunguska

.

Avui s'acompleixen 102 anys d'allò que va passar a Tunguska.
El 30 de juny de 1908, a les 7 i 17 minuts del matí, una explosió de causes encara desconegudes, que es va produir a l'aire, prop del riu Podkamennaya, va devastar una vall boscosa d'uns 2150 quilòmetres quadrats (un quadrat de 50 km de costat), deixant els arbres calcinats, amb els troncs apuntant vers el centre de l'explosió. Els qui la van veure parlen d'un objecte que brillava com el Sol. No es va recuperar cap fragment, per la qual cosa algunes de les hipòtesis suggereixen que fou un cometa de gel, que es va desintegrar abans d'impactar contra el terra. Convenen que en el moment de l'explosió el sòlid tenia uns 80 metres de diàmetre. L'explosió fou detectada per diferents estacions sísmiques, i diuen que hi va haver gent que va caure a terra a quilòmetres de distància. Al llarg de setmanes, després del dia de l'explosió, les nits varen mantenir una lluminositat estranya que permetia llegir sense necessitat d'il·luminació.
Entre els anys 1950 i 1960 diverses expedicions varen trobar microlits d'iridi i níquel, i petites partícules de magnetita; troballes que reforcen les hipòtesis del meteorit.
Podria ser un cometa, una bomba d'hidrogen natural (fusió natural del deuteri d'un cometa), una desintegració d'antimatèria...
Fa vuit anys, hi va haver un succés similar a Vitim, Sibèria, però d'aquest ja en parlaré un altre dia.

. 

Reunió d'amics visibles i invisibles al Dolmen

.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics. Altar de la natura, amb les llums de la vida voleiant a l'entorn d'un turó ple de consciències. Flaire de pins. Xafogor del juny que es mor. Les arrels que surten de la terra. El Montseny blavís vigilant. L'església de Santa Eulàlia plorant de deixadesa. Mots bruts al costat d'una intensa llum blanca de llibertat càlida que ens acull i ens dóna la benvinguda. Sal damunt la llosa. Sal de Sant Joan que algú fa tres dies i mig va escampar. Suor de caminada de diumenge de sol. Silenci. Solitud. Confluència d'anhels confusos d'eternitat, de vida, de transcendència...

Volem saber més. Els Homo sapiens sempre hem estat consciències de poca paciència i defugim sovint els mètodes i la raó. Ens aboquem a aventures imaginatives que sovint ens fan volar per un món creat i subjectiu.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics...

.

.
Per saber-ne més:

.
http://www.blogdevallgorguina.com/2009/04/itineraris-el-dolmen-de-pedra-gentil.html

.
http://www.dolmenvallgorguina.com/

.
http://acavall.wordpress.com/2007/11/29/el-dolmen-de-vallgorguina-la-pedra-gentil/

.

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.

.

Immensa bola de llum commociona la nit de Milwaukee

15 d'abril. Negra nit. I de sobte la volta del cel s'il·lumina, la terra tremola, els arbres s'agiten com enduts per una ventada. Una gran bola indefinida se sosté i travessa el cel de Milwakee.

Diuen que és un meteorit. Jo, només sentir-ho, he pensat en el vent solar i les aurores boreals, sobretot en un dia com avui en què estem rebent les alteracions electromagnètiques de la ejecció solar de dilluns. Potser aviat sabrem què ha passat.

.

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.

Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.

¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?

Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.

.

.

Reencarnació? Reencarnación? Reincarnation? Reinkarnation? Réincarnation? Reencarnação? Reincarnazione?

.

Igual com em resultan interessants i misteriosos els casos de les aparicions marianes i angèliques, més o menys harmòniques amb la doctrina cristiana (un altre tema és que me'ls cregui), em resulten també força curiosos i desconcertants els fenòmens de difícil explicació que contradiuen la doctrina oficial catòlica. Aquest és el cas de Cameron Macaulay, un nen del Regne Unit la història del qual ha estat publicada pel diari “The Sun”.

El cas és que el nen, des que va començar a parlar, explicava continuament que tenia una altra família en una altra casa, en una illa, lluny d'on vivia. A mesura que es va anar fent gran va anar recordant més detalls de la seva antiga vida, fins al punt de poder recordar noms, llocs, paisatges... De primeres els seus pares es van pensar que el nen tenia algun problema psiquiàtric; el seu metge, però, va voler contrastar el relat de la criatura, i va viatjar, juntament amb el nen, a l'illa on ell deia que havia viscut amb la seva família. La descripció d'en Cameron va coincidir amb allò que van trobar; fins i tot els noms de les persones que ell recordava van ser verificats, ja que coincidien amb persones reals que havien viscut seixanta anys abans a la casa que ell va assenyalar.

El cas no és únic. A l'Índia, a l'època de Gandhi, hi va haver una situació similar; i hi ha més exemples.

Com sempre, em limito a resumir els fets, convençut que hi ha una explicació científica per a tot plegat. Algú va dir un dia que la màgia és aquella part de la ciència que encara no sabem explicar; del cas sobre el que escric avui, potser, podríem afirmar el mateix.

Us deixo uns quants enllaços perquè esbrineu més coses:

http://www.lagranepoca.com/articles/2007/07/24/983.html

La publicació a The Sun:

http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/woman/article62529.ece

Algunes troballes a Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=taSEQz3es0s

Un document en anglès:

http://www.youtube.com/watch?v=1RRs7fXjs_w

.

Aparició no cristiana a Equador al 2003

.

He tingut l'oportunitat d'escoltar un altre testimoni, aparentment sincer, sobre l'experiència d'una aparició col·lectiva, aquest cop “no cristiana” arrelada a la mitologia equatoriana. Una noia de quinze anys m'ha explicat com a l'Equador, ella i tres nenes més de nou o deu anys van veure com el “Tintín” restava flotant a l'aire i les mirava malament. Òbviament, no es tracta del “Tintín” creat per Hergé; sinó d'un ésser mitològic. El van veure baixet, vell, lleig; i responia a la descripció que la mitologia tradicional equatoriana fa del Tintín. El Tintín, a la regió de Montubia, és una mena de follet que s'apareix principalment a les senyores; i està relacionat amb les antigues divinitats de la fertilitat. La figura va ser vista per les quatre nenes, que van sortir corrents; i que recorden encara amb impressió aquell episodi.
Cadascú en pot treure les conclusions que vulgui, jo em limito a transcriure el que m'ha explicat aquesta noia, amb aparent sinceritat. Aquest fet, si brollés de la sinceritat de qui ho explica, per a mi representaria la primera vegada que em topo amb algú que ha vist un ésser suposadament màgic, o misteriós, de caire no cristià; és a dir, que no és ni la mare de Déu, ni un sant, etc. La meva teoria del fet que l'Homo sapiens és un animal amb capacitat de percebre de manera col·lectiva percepcions d'origen imaginatiu, tindria més possibilitats de ser encertada; i probablement aquesta capacitat representa alguna mena de benefici evolutiu pels individus que pertanyen a societats o grups on aquesta capacitat es desenvolupa. La religiositat aprofitaria aquestes manifestacions per a agafar força, i al mateix temps les alentaria, en la mesura en què la consciència col·lectiva (o l'imaginari col·lectiu) s'aniria enriquint amb les característiques dels éssers apareguts.
No dic això intentant demostrar res ni assegurar res, sinó mostrant una possibilitat que no es pot descartar. Perquè davant els misteris no resolts, la única resposta encertada amb seguretat és: “no ho sé”.

Nadal, o el besllum d'alguna cosa enllà de l'ésser.

.

S'acosta Nadal, i serà el que volguem.
Per uns, el record de tot allò que se n'ha anat, que no es té, o que ni tan sols ha pogut arribar.
Per uns altres, la possibilitat de guanyar uns quants diners més, que al llarg de l'any, en aquesta vida difícil que ningú no ens regala.
El fet és que, rere l'escena més o menys fictícia del Nadal de cada any, s'hi amaga el desig ocult de retrobar-se amb l'origen.
Hi ha un origen; misteriós, però real. El bressol de tot ésser amb consciència. La llar ancestral del nostre ésser. No m'estic referint a records de la infantesa, sinó a records de l'origen; d'allà on venim, i d'allò que som profundament.
Tant se val com pensem, quines siguin les nostres creences. Tant se val com sigui de gran el gruix de la màscara que els cops de l'existència ens ha anat afaiçonant. L'origen de la nostra existència guspireja ho volguem o no, ho sapiguem o no; i per uns instants pica a la porta dels nostres dies i ens recorda que tot és un somni, que tot té una trama (puntets de diferents colors que configuren un punt de tonalitat pensada per tal que en companyia d'altres punts es configuri la imatge sencera). L'essencial rau rere les bambalines del gran teatre de l'ésser; i no existeix la mort, ni la por, ni el mal, ni l'angoixant terror de la misèria que amenaça amb ensulsiar-nos la vida, o el que és pitjor, la vida dels nostres fills. L'existència és una mar esvalotada on acabarà guanyant la calma de la felicitat de l'ésser. La lluita entre el no res i l'ésser té un vencedor que de tan humil no es mostra de sobte, ans es va deixant descobrir per ser més nostre, per ser més nosaltres.
Per Nadal beslluma, rere l'alabastre de la finestra que ens comunica amb quelcom diferent i superior a “existir”, la claror del que importa; i cal fer-se infant per renegar de la gran mentida dels adults que diuen ( i n'estan segurs) que els reis no existeixen i que la mort acaba amb tot. Per Nadal, enllà de l'ensucrada hipocresia dels enllumenats i els regals, guspiregen els flocs de la neu que cau en silenci, i que té per única il·luminació la celístia de la infinitud de l'univers, rere el gruix de boires i fins a l'eternitat. Per Nadal allò que no sabem, però que busquem inconscientment, pronuncia el nostre nom i continua esperant-ho tot de cadascun de nosaltres.

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.

L'explicació del fenòmen aparicionista.

.


.

L'evolució dels hominids, fins arribar a l'Homo sapiens, ha implicat un intens desenvolupament de les capacitats cerebrals i un increment de la imaginació i del poder de l'inconscient com a instrument d'ordenació d'idees i de presa de decisions no conscients. Si contemplem la bonior de religions que emplenen el món, descobrirem que moltes d'elles parteixen d'una “aparició inicial” d'un fenòmen aparentment sobrenatural. Dins de l'Església Catòlica, una gran quantitat d'ordes religioses s'originaren a partir d'alguna suposada revelació privada a un vident, així com molts sants han adquirit fama a partir d'alguna aparició. Al llarg del segle XX, i a l'actualitat, es compten per milers les suposades aparicions marianes, que ens regalen missatges del cel, i que es manifesten a un o a uns pocs escollits. Hi ha tants mentiders al món? Són totes les aparicions conseqüència de muntatges o fraus? És poc probable. El més probable és que la majoria d'aparicions parteixin d'una realitat, que és la visió subjectiva del vident o vidents. La majoria de vidents no menteixen. Els casos d'aparicions col·lectives són els més misteriosos. El fet que hi hagi tantes aparicions avui dia en comparació a segles precedents es deu a diversos factors:

*Mercès als mitjans de comunicació les aparicions són més conegudes (potser abans n'hi havia moltes que no s'arribaven a conèixer)

*La imaginació de la població està molt més estimulada gràcies a la televisió i a la alfabetització.

*Hi ha una població més nombrosa, amb la qual cosa si el fenòmen aparicionista es dóna en un percentatge de la població real, per força n'hi ha d'haver més.

Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?

Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.

Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.

Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.

Enllaços relacionats:

Alucinacions col·lectives

Diverses disfuncions de la percepció

Psicologia de grups i masses

Aparicions de Rwanda

El misteri de les aparicions

Hipnosis

Video aparicions Medgujorge

Video aparicions Garabandal

Videos de Garabandal i reconeixement de les vidents que tot havia estat fruit de la imaginació

.

Més hipòtesis sobre el fenòmen aparicionista

.

.
Quan una vaca ens mira, què es pensa que veu? ¿Sap que està veient algú que posseeix un alt grau de consciència? De cap manera, perquè la vaca no entén el concepte de consciència, i per tant quan ens mira no pot veure res més gran del que ella mateixa és. Segurament quan la vaca ens mira, es pensa que veu un ésser si fa no fa com ella, de la seva estructura, de la seva pasta, i no li falta un bri de raó. Però es perd allò que ens diferencia profundament de la vaca. A tot estirar, i malgrat que ens consideri éssers de la seva estopa, pot saber que la dominem, que ens ha d'obeir, que si no pot fugir de nosaltres se'ns ha de sotmetre. Se li escapa el concepte d'intel·ligència superior i de consciència que ens diferencia de les vaques.
Fent la mateixa reflexió, em pregunto si alguna vegada no ens passa a nosaltres això, si no es reprodueix el fet de mirar algun ésser de la natura i considerar-lo del nostre ordre ontològic, potser més poderós que nosaltres, potser un ent al qual ens hem d'adaptar, perquè no en podem fugir, però que al capdavall considerem de la nostra calanya, del nostre nivell. I que, per contra, sigui un ésser superior a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat que nosaltres no tenim, i que ni tan sols podem comprendre; igual com la vaca no pot comprendre el nostre nivell superior de consciència i d'intel·ligència. Aquest ésser superior passaria desapercebut per nosaltres (almenys com a ésser superior), igual com nosaltres, quant a éssers superiors a les vaques, passem desapercebuts per a elles com a éssers superiors. Aquest ésser superior a nosaltres, tal vegada ens cria, com nosaltres criem les vaques; i potser s'aprofita d'alguna substància material o energètica nostra, com nosaltres ens aprofitem de la matèria de les vaques. El fet que no vegem aquest ésser superior no vol dir que no hi sigui; les vaques tampoc no ens veuen com a éssers superiors, com a molt, com a éssers perillosos i dominadors.
Tot això em ve al cap quan penso en alguns fenomens sobrenaturals difícilment explicables, i que no puc acceptar que tinguin origen diví, més que res per la manca de caritat, d'amor, i de positivitat de molts dels seus missatges. No dubto que moltes de les aparicions marianes siguin exemples d'esquizofrènia, o fins i tot estafes; però hi ha casos que no ho poden ser, ja sigui pel fet de ser aparicions a centenars de persones, en algunes d'elles a no creients, o per altres detalls que les fan inexplicables. Per tant una possible explicació seria que les aparicions fossin manipulacions d'éssers superiors a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat sobrehumana d'impossible definició per a nosaltres. També podrien ser mecanismes de l'evolució natural que afecten al conjunt de l'espècie vista com un ésser vivent unitari i que actua en tot el conjunt dels individus, una mica com passa amb la proporció de naixements de mascles i femelles que es manté en un 50% aproximat, malgrat que hi hagi dones que tinguin sis fills i d'altres que tinguin sis filles. Estic parlant de la possibilitat que existeixi una consciència col·lectiva, una ment formada per totes, que expliqués el fenòmen de les aparicions simultànies a diferents individus. Aquesta teoria es reforça amb l'evidència que les aparicions adquireixen les característiques racials i d'indumentària de l'època i la cultura a la qual el vident pertany. Explicaria també que algunes d'aquestes aparicions puguin parlar en llengües desconegudes pel vident: arameu, llatí, grec.

P.D. : Després de rellegir tot això, em qüestiono a mi mateix i dic: realment som superiors a les vaques en l'ordre ontològic? Realment les vaques no tenen consciència? Potser si hagués posat com a model les carxofes o els faigs... (personalment crec que les vaques tenen consciència, encara que menys que els humans). Una altra hipòtesi que se m'acut és la mutació. Un canvi a la informació genètic que s'escampa en una població i que davant certs estímuls exteriors provoca alguna mena d'al·lucinació col·lectiva, que representa alguna mena de benefici evolutiu pels grups que l'experimenten.

.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Miracle?

.

Els misteris són apassionants, ja sigui per desenmascarar-ne el truc, o per evidenciar-ne la incògnita. Heus aquí un video gravat a Lourdes el 7 de novembre de 1999 en una misa televisada a França. La forma que reposa damunt l'altar s'eleva en el moment de la consagració.

Les meves conclusions les podeu llegir a relatsencatalà:

Conclusions.

A això, hi afegiria l'estranya música afegida posteriorment. Per què no s'ha respectat el so original de la misa?

.

.

El Dolmen de Vallgorguina (The Vallgorguina's Dolmen)

.

.Diumenge, 6 d'abril, ens vam acostar a Vallgorguina, a la vall que es troba entre les serres del Montnegre i el Corredor. D'allà vam agafar el camí que s'endinsa en el bosc i arriba fins al Dolmen. Una construcció funerària construida sis mil anys enrere pels pobles prehistòrics que habitaven el Montnegre. Impressiona posar les mans sobre la pedra superior del Dolmen i imaginar el poble que en una Catalunya diferent, natural, verge, sobrevivia enmig de les inclemències del temps, amb els mateixos amors i dolors que les persones d'avui. Fet i fet, sis mil anys, a l'evolució humana no són res.

El Dolmen, a l'edat mitjana, va servir de punt de reunió a les bruixes que s'alliberaven de la repressió de la religió imperant i deslligaven els seus balls, els seus rituals i la seva màgia.

Els voltants del Dolmen semblen dissenyats específicament per una divinitat misteriosa que crida des de la muntanya. La força del lloc es percep a cada instant.

Sunday, 6 of April, we went to Vallgorguina, a little village between Mountain range of Montnegre and Corredor. We went along the path which started in the village, and we arrived to the prehistoric Dolmen in the middle of the wood. The Dolmen is a prehistoric funeral building, It was built six thousand years ago by the people who lived in this mountains. I put my hands over the top stone, and I imagined people who lived in the prehistoric Catalunya, a country very different to the present Catalunya. I imagined the prehistoric people, surviving under the inclemency of the weather, with the same love and the same moral afflictions than people of nowadays. Six thousand years are not a great time's interval in the long way of the human evolution.

The Dolmen, in the middle age, was a witches meeting point. These women liberated themselves from the religion's repressed, and they developed their dances, their rituals, and their magic.

Dolmen's outskirts seem gardens designed by a mysterious god who call humans from the mountain. We felt place's power every moment of Sunday.

All English posts.