No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Categoria

                                                 AI image

Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina. Em reuneixo amb el director. M'escridassa. No he fet res malament; ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... Vostè mateix.
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima; una dona d'una cinquantena anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda. L'amenaço. Veig com tremola. Tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira. Li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo les meves filles despertes!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

J.S.

Escrit al concurs del repte de relatsencatala a la primera dècada del segle XXI

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

Respecte a l'ésser humà

Fa l'efecte que el món va cap al blanc i negre. 

Grups convençuts que posseeixen la veritat absoluta, pregoners de les pròpies excel·lències i de la misèria dels qui no ho veuen igual. Persones que identifiquen nacionalitat amb identitat humana, possessions amb pàtria, i que posen per damunt de la dignitat de les persones, de cada persona, la sagrada uniformitat cultural i uns privilegis econòmics que consideren exclusius sense possibilitat de debat. La propietat privada s'estableix com la causa d'ella mateixa, i és considerada superior a qualsevol altre consideració. No es contempla el que s'ha rebut de manera innata; no s'investiga l'origen del que s'ha heretat, no es valora la dignitat de qui no té recursos; fins i tot es criminalitza sense proves. Els únics indicis són la raça, la roba, la falta d'habitatge, la pudor, la por que desperta els vells instints de bèstia, els vells instints de bèstia que desperten més por. 

Els humans del blanc i del negre són cecs davant l'origen instintiu del seu menyspreu; no en saben gaire d'etologia, no han estudiat la psicologia dels goril·les de muntanya amb la qual se sentirien molt identificats si fossin objectius. L'objectivitat és una de les primeres víctimes de l'instint de la bèstia. Un cop desapareix l'objectivitat, la resta es deforma a gust de la por, en contra de qui sigui i al preu que sigui. L'ells i nosaltres ressona sovint a la boca de la gent del blanc i del negre. L'ells com un tot que esborra la identitat humana de cada individu, que despersonalitza, que situa el que es té per damunt de la vida de totes les persones.

I hi anem de cap. No és una guerra entre nacionalismes de diferent color. No és un conflicte entre diferents models econòmics. No és política, tot i que afecta a les decisions polítiques. És el vell poder del totalitarisme que devora les petites restes de democràcia que sobreviuen moribundes. El vell poder del totalitarisme que neix al cor de cada persona. Cal tenir un cor amarat de valors humans per no caure en la trampa. Cal no acceptar els lladrucs del gos acovardit per l'exemplar que es veu com un rival, i no negar un lloc a taula a qui no té res. Cal convidar a la taula humil de la nostra cabana a qui s'arrossega pel fang, i fer-li sentir l'escalfor d'una llar de foc senzilla, el tast d'un vi de casa i d'un pa quotidià que compartim. Cal descobrir en aquest nou company, algú que vol sobreviure, i restar convençuts que l'amistat engendra amistat. Saint-Exupery escrivia: "Si convido un coix a la meva taula, li demano que begui, que comparteixi una estona amb mi, que em regali un somriure; no li exigeixo que balli." .

Prefereixo perdre-ho tot, ésser enganyat mil vegades, alliberar-me de privilegis, convertir la meva terra en una pàtria on ressonin milers de llengües humanes, abans que deixar d'ajudar un sol ésser humà. Ben mirat, no tinc res més; res més no té tan valor com la persistència d'una mà que s'ofereix a aquell a qui no se n'òfereix cap; aquesta és l'única creu de Sant Jordi que paga la pena. La mateixa vida no val la pena si esdevé a conseqüència de trepitjar-ne o ignorar-ne una altra. Jo no sóc un cocodril, ni un tauró, ni un ós bru... No mataré per sobreviure. No ignoraré la dignitat d'una persona per mantenir una seguretat que no és tal. Què tenim segur? Res. Avui hi som, demà ens diran que marxem gairebé sense temps per acomiadar-nos. El que amb tota seguretat podem tenir és l'actitud; l'actitud del respecte a l'ésser humà. 

Respecte a l'ésser humà, aquí, ara i sempre; respecte a l'ésser humà.

El pessebre

Hi ha qui encara busca el pessebre a la plaça de Sant Jaume, i el pessebre és sota el pont de la C-31.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.

Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Vins, ritus i senzillesa.

No hi entenc, de vins, però sé quan m'agraden i quan no.

La virtut de la senzillesa és acceptar que alguna cosa t'agrada o no per si mateixa, i no pas per la projecció social o pel prestigi que atorga el fet que t'agradi determinada cosa.
Una persona que coneixia s'esforçava a aprendre a jugar a golf quan en realitat ni li agradava ni li deixava d'agradar; però l'aurèola de classe que jugar a golf li proporcionava li feia creure a ulls clucs que l'entusiasmava fins i tot abans d'haver jugat mai al golf, fins i tot a latituds en què la cura de l'herba fan que el golf sigui una activitat absolutament antinatural.
Els humans, tots, som, o hem estat, en algun moment així; madurar ens fa canviar; i també ens ajuda a canviar l'experiència de la mort, la pròpia i la dels éssers estimats. La percepció del privilegi que representa el temps ens porta a no permetre'ns desaprofitar ni un segon en esnobismes, que és així com s’anomenen les complicacions d'abraçar l'envejat pels que no han descobert que el tresor més gran rau a la senzillesa, i que els plaers més immensos de la vida estan relacionats amb la sinceritat amb un mateix, i amb el despreniment.
Dit això, afirmo que el vi que m'agrada més és el Priorat, qualsevol Priorat. No dic que sigui el millor; però és el que més m'agrada. I no sé per què. No hi entenc de tanins, ni de gustos de fusta, ni sé què és el cos, ni hi entenc, de preus. M'agrada el Priorat; i m'agrada tant, que, en part, l'ictus que vaig patir li dec al Priorat; ara vaig amb més de compte.
Tot i aquest elogi a la senzillesa, entenc i accepto que els humans som éssers simbòlics; necessitem la dolça complicació del ritu; però sempre és més reconfortant el ritu privat, el que es desenvolupa sense necessitat de fer-lo conèixer als altres, el que s'abraça per si mateix.
I els ritus no són iguals per a tothom; en el meu cas, és gairebé necessari prendre el vi en copa en lloc de fer-ho en un got; menjar vestit, mai en pijama; consumir les olives en un recipient de ceràmica, mai directament del mateix pot; aturar-me a contemplar una posta de sol sense passar mai de llarg; aturar-me davant d'algú que plora en solitari encara que no el conegui de res, i preguntar-li que li passa en lloc de mostrar-me indiferent; buscar la màxima expressió del que és salvatge quan decideixo a quina platja aniré, i no anar mai a una platja urbana o propera a una carretera o a qualsevol altra construcció humana; menjar coca per Sant Joan, si és possible a prop del mar, i capbussar-me aquella mateixa nit sense gens de roba; no menjar mai el raïm per Cap d'Any, i, mentre sonen les campanades, parlar amb Déu; veure Ben-Hur cada Setmana Santa, encara que l'hagi vist moltes vegades; pensar en qui va néixer, va viure, o va morir en un lloc determinat que visito, i creure que aquest algú m'està veient i se sent feliç en aquell moment perquè estic pensant en ell o en ella quan potser ningú més no ho fa...
Podria escriure milers de ritus, de peculiaritats només meves, les quals les faig no pas perquè necessiti que em vegin fer-les sinó perquè em ve de gust fer-les, perquè sento que fer-les és el millor.

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.

Quan, veu, quan?

Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

Que boig el món!

Hi ha una cançó que diu "Que boig el món!". Però no veig gaire bogeria; més aviat un enquistament. 

Sovint l'egocentrisme més rabiós és aquell que veu egos arreu; els veu perquè prioritàriament ell mateix està pendent de promocionar el seu propi ego, i viu sempre alerta. Qualsevol altre "jo" que posi en perill la seva emprempta, o que li faci ombra, li produeix una preocupació obsessiva. Passa molt a les feines, i a tots els àmbits.

Això i la comoditat sovint duen a no pensar objectivament les situacions. N'hi ha tantes! 

Es considera que els nens no són madurs; i és obvi; però són potencialitat i són més plàstics. Poden canviar amb una facilitat més gran. Són més oberts pel que fa a reconèixer les mancances. Res del que fan és definitiu. Tampoc ho és en els adults, però els més grans arrosseguem un estrany rovellament que ens mou a defensar posicions fins i tot quan en el nostre endins som conscients de l'error. 

Les idees, els colors polítics, les pàtries, el segell identitari, els codis de la tribu, l'estil de la penya d'amics, els records reals, els records inventats, les pors, l'ambició, el narcisisme, la necessitat no reconeguda de seguretats, la competitivitat, la gelosia, els instints no conscients, la ignorància pel que fa a tot això que escric... Tot plegat i més fa que els adults estiguem força encarcarats alhora de néixer cada matí de nou, de fer amics diferents, d'obrir portes, de compartir, d'acabar i començar una altra vegada, d'oblidar i perdonar, de pensar què sent l'altre, i sobretot de reconèixer íntimament i sense tristesa que cadascú de nosaltres és petit, feble, necessitat de tot, però que això no ens treu el valor infinit que tenim pel fet de ser persones, igual com qualsevol que ens trobem al davant té un valor infinit pel fet de ser persona, sigui com sigui, pensi el que pensi, i porti la motxilla que porti. 

El món no és boig; està espantat. El món no és boig; moriria per sobreviure. El món no és boig; no hi veu bé. El món no és boig; no és conscient de la brevetat de la vida. El món no és boig; és mandrós. El món no és boig; és excessivament conservador. El món no és boig; està malalt. El món no és boig; és un ramat. El món no és boig; és poc boig. 

Nova normalitat? Abans de fer-me signar, em permets que llegeixi la lletra petita si us plau?

Compte amb què recriminem. Compte amb què exigim. La comunitat humana pot recollir-se un temps; el temps que calgui; però no pot renunciar de manera indefinida als petons i les abraçades. I els infants no poden renunciar per sempre a empentar-se, tocar-se, jugar de prop... Si hi ha d'haver una nova normalitat, aquesta no pot ser inhumana. No es pot viure amb por. No es pot viure amb l'obsessió prioritària de no emmalaltir. Un temps, podem tancar-nos i renunciar al que som amb la idea de construir un futur no gaire llunyà en què la malaltia ja no hi sigui; però no podem canviar fins al punt de convertir per sempre en clandestines, de manera il·limitada en el temps i com si d'una nova era es tractés, l'aire lliure, la llibertat de moviments, el contacte físic, els concerts, les manifestacions, les festes, la platja, el mar, el rostre en llibertat, la pell en contacte amb la pell i amb el vent i amb el Sol. No hi haurà una nova normalitat que impliqui renunciar als valors humans, a les conquestes assolides, a la tendresa, a l'alegria, a la cultura lliure i popular. La renuncia perpètua al que ens fa humans és contundentment pitjor que una malaltia mortal. I a més, seria físicament impossible de sostenir.

D'altra banda... quina normalitat ha canviat a les últimes dècades a causa de l'elevat nombre càncers que afecten i han afectat persones de totes les edats i que està comprovat que s'incrementen amb la contaminació de les indústries i dels vehícles? Han aturat la indústria? Ho han parat tot? Jo conec gent jove que ha mort de càncer. I quina normalitat ha estat modificada per evitar les desenes de milers de morts diaris a causa de la fam, de la manca de recursos, de la poca rendibilitat econòmica de certes vacunes, de la guerra? A què ha renunciat la màquinària econòmica del món per a evitar aquestes massacres? S'han aturat les fàbriques d'armes?

I per últim, compte amb les obsessions obscurantistes que mouen alguns a condemnar fins i tot els somriures. Videos virals de suposats infermers plorant perquè quan surten de treballar veuen pel carrer parelles agafades de la mà i somrient com si tot fos una festa. Per què hem de perseguir l'alegria? És obligatori el dol? És la tristesa l'única resposta possible al dolor? No es poden agafar de la mà les persones que viuen a la mateixa casa quan surten a caminar en hores autoritzades?
L'estrès pot provocar que les persones ens revoltem contra les persones, que ens considerem enemics quan som víctimes d'un mateix problema. No estic justificant els que no vigilen, els que escupen pel carrer, els que se salten les normes establertes per les autoritats sanitàries; però és insuportable veure com algunes persones per por, i per mentalitat d'ovella obedient, es converteixen en inquisidores, s'obsessionen fins al punt del transtorn obessiu compulsiu. Dins de l'acompliment exigit per llei, i per prudència sanitària, no estem obligats a renunciar al somriure, ni a agafar-nos de la mà, ni al Sol, ni als amics; ni estem obligats a tenir por, ni a acceptar com ovelles qualsevol retallada arbitrària de llibertat que no sigui necessària; perquè la vida és més important que la supervivència.