Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII.
Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.
Estava sopant al Restaurant McMunns de BallyBunion quan de sobte Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó. I em vaig sorprendre tant que només se'm va acudir de cantar una de les cançons més famoses de Catalunya, del grup Esquirols, sobretot pels que hem estat a esplais.
On August 22, we met
the Family Gavin, and their Gypsy Wagon TV. They had invited me
to sing and to be recorded in their wagon, and I had the luck of knowing their natural
paradise in the middle of Fintown's Nature; a green paradise of trees
and grass, lakes, rivers... They were very kind with us and we spent
a happy and nice afternoon of music and friendship. You can see their awesome channel of folk and music.
The other great experience of this summer was meeting Mickey McConnell.
First
of all, I met the song. “Only our rivers run free”. I listened to
it some years ago, through YouTube, sung by a young man in a pub of
England; this man seemed a worker or a syndicalist, and he sang for
freedom. I felt upset with that song, it made me cry and I didn’t
know why. May be It happened because its meaning was applicable to
the situation of my country, Catalonia. As I told you, It happened
some years ago.
From
that moment on, I searched and I discovered that that song was
written by a man called “Mickey McConnell”. I learnt things about
him. He was born in Northen Ireland. His song “Only our rivers run
free” talked about the constittutional status of Ulster, and this
song became a hit in Ireland in 1968. He made many other songs like
“The little drummer boy” and “Follow the flag”. The songs of
Mickey were sung by singers like Christy Moore, The Wolfe Tones, Mary
Black, The Kelly Family, The James Last Orchestra...
I
listened “Only our rivers run free” again in YouTube from a young
singer called Sheena (now she is older and lives and sings in pubs
from New York. Few weeks ago she was in derry) and I cried again.
Finally I learnt to sing this song, and... from time to time, even
now, I perform it in the kitchen of my home for my daughter. Now she
is 11, but when she was three or four, she hardly ate his dinner, and
I sang this song, an others too, so that she had dinner easier, and
really she did. Now, I have just made a Catalan version of the song.
I told it to Mickey last night and he loved the idea.
So…
after all that… I met Mickey McConnell through facebook one or two
years ago. This summer, my family and me decided to visit Ireland and
I asked Mickey where did he sing and he told me about McMunns, in
Ballybunion. We went to have a dinner there on August, 26, and it was
great, magic, exciting… My family and me enjoyed a lot, and, in two
occasions, Mickey put his guitar on my hands and asked me to sing a
couple of songs. It was very exciting to contribute to the magic of
the pub with two Catalan songs. If only I had knew that I was going
to sing I would have prepared some irish song; I usually sing “Grace”
and “The great majestic Shannon” but I don’t know them by
heart, and I sang two Catalan songs that I remember and feel very
well. Anyway, It was great. The atmosphere of the McMunns was
bewitching, entrancing, gripping, awesome… Mickey sang “only our
rivers run free” “Viva la quinta brigada” and many others.
Other man whom name I don’t remember that had been a very good
football trainning (and player) many years before sang too (a deep
song about a worker). A woman stood up and sang too (Me and Bobby
McGee). Mickey made us feel welcomed; he dedicated songs to us, he
explained to the whole pub that we had come from Catalonia, he
introduced ourselves to one of the owners of McMunns and some other
kind people, he helped us to feel very happy in a warm and kind human
climate. That night, the Irish people of McMunns turned out to be
like a group of friends for us, openminded, open to other culture
(Catalan culture), cheery…
So…
I want to thank Mickey such a wonderful night, three days before I
turned fifty years old.
He trigat quaranta-nou anys, onze mesos i divuit dies a viatjar a Irlanda en aquesta reencarnació, i fa molts anys que canto per plaer, sense la més mínima intenció de fer-ho per altra raó que no sigui el plaer mateix, i la comunicació amb un poder superior; i just quan queda una setmana per anar a Irlanda, rebo el missatge d'algú que m'ha escoltat a YouTube i que diu que li agrada com ho faig, i que diu que si algun dia viatjo a Irlanda els ho digui, perquè tenen una caravana com les de l'Oest, en una mena de casa amb jardí a Irlanda, a Fintown (Donegal), a on hi fan un Canal de YouTube que es diu GypsyWagonTV, i a on hi conviden gent de tot arreu relacionada amb el folk. I es veu que els proposen de cantar dins el tendal de la caravana, que expliquen que té una sonoritat especial.
No em direu que no és una casualitat!
I no podré dur la guitarra perquè no hi cap al cotxe de lloguer; diuen que me'n deixaran una per la gravació.
Una casualitat, o no. Potser no és una casualitat que tot just una setmana abans em diguin això; ja sabeu què vull dir i no em posaré ara a explicar històries algunes de les quals he jurat no explicar.
M'agrada la proposta perquè és cantar a casa, sense cap mena d'ambició, ni professional (valga'm déu!) ni de cap altra tipus; fora de cantar enmig de gent que gaudeix amb una música no contaminada ni pels estandars, ni per l'obsessió de perfecció tan lligada sovint a l'ego, ni per la tragèdia de la fama, que ensulseix vides, les quals mai no poden tornar a passejar per un carrer concorregut com a persones normals, ni per l'electricitat que, tot i que no hi ha més remei que fer servir un micro si vols gravar, no em direu que una guitarra de fusta, capaç de fer música quan enmig d'una tempesta se'n va el llum, no té una ànima especial, un so que no pot ser reproduït per cap ona elèctrica analògica. Per això penso que no acabem d'escoltar mai ningú de debò com canta fins que no ho fem al seu costat, sense altaveus, ni amplificadors, i deixant-lo parar si s'equivoca, o per prendre un glop de vi, o de taronjada, o per gratar-se l'orella. Cantar és una forma d'expressió com parlar, recitar un poema, o ballar... no és una activitat elitista, passaport a la fama i la glòria. Va bé per la salut, i és una activitat que s'aprèn, com escriure o llegir. I igual com hi ha alts i baixets, grassos i prims, hi ha qui canta d'una manera i qui ho fa d'una altra, i això és enriquidor.
Per això m'agrada la proposta, perquè tot just uns dies abans, havia parlat d'una cantant de YouTube que m'agrada molt, perquè canta amb una guitarra i prou, sense projeccions estel·lars d'aquelles que enreden el públic per treure-li els quartos, i que ho fa amb una noblesa i espontaneïtat especials.
M'agrada cantar, i escoltar cantar, sense bronze, ni llautó, ni or, ni argent... M'agrada la fusta, les cabanes del bosc, els racons vora un llac, una cala o un riu, els que som companys i prou... ja sé que ningú no comprèn ningú, però la música fa que ens entenguem ni que sigui en rus.
Aquesta proposta és pel dia 22 d'agost, però és que, nens i nenes!, el dia vint-i-sis, sopo al MacMunns de Ballybunion, al comptat de Kerry, i tindré a menys de un metre a Mickey MacConell, una llegenda de la música a Irlanda, compositor de moltes cançons per a la família Kelly, i sobretot de l'himne "Only our rivers run free". Mickey és una persona senzilla, noble, natural... Ell mateix em va explicar als llocs on cantava i els dies, i per això vaig poder reservar taula. Per tant, aquest final d'agost, m'aproparé a la Irlanda que tant estimo; i que té una història d'independència política molt dura; molt més dura encara que la que estem vivint a Catalunya. A Irlanda són molt conscients del que està passant aquí, encara que l'estat irlandès hagi de seguir (de moment) el seu paper diplomàtic, que com qualsevol diplomàcia sempre és superficial.
Ja us explicaré com ha anat! Me'n vaig a escalfar el dits! . . .
La Grace Gifford es va casar amb el seu promès, Joseph Plunkett, només unes hores abans que aquest fos assassinat per haver participat a l'Easter Rising al 1916. Es van casar la nit del 3 de maig a la capella del presidi de Kilmainham Gaol. A l'endemà, el dia 4, era assassinat el jove casat i la Grace va esdevenir vídua.
L'Easter Rising va ser la revolució armada a Irlanda, al 1916, mitjançant la qual Irlanda (o part d'Irlanda) va assolir la seva independència.
Al 2014, a Escòcia, es va evidenciar un primer pas dut a terme per la humanitat per tal d'aconseguir que les fronteres de les terres i dels pobles no siguin decidides per la força de les armes sinó per la voluntat democràtica de les persones i de les famílies que neixen, viuen i moren a la terra en qüestió. El govern de la United Kingdom, al 2014, va entendre que les decisions profundes pel que fa a les independències han de brollar, com qualsevol altra decisió, de la voluntat del poble, i que no són les lleis les que han d'encotillar la democràcia, sinó que és el sentit democràtic de les persones humanes el que ha d'elaborar unes lleis que facin possible que els països i els estats arribin a "ser" gràcies a la voluntat del poble, i no pas imposats o prohibits per interessos econòmics, polítics, o militars. La democràcia, sense aquesta possibilitat pacífica, no existeix.
La germana de la Muriel, que també era vídua, concretament de Thomas Mac Donagh (un altre dels executats a la revolució) es va morir d'un atac de cor al 1917 mentre nedava; i la Grace i una altra germana, la Nelly, es van fer càrrec dels fills de la Muriel. La Grace era dibuixant i caricaturista, i al llarg de la seva vida, va ser empresonada un munt de vegades per la seva defensa d'una Irlanda lliure i independent. Durant els seus captiveris, a la presó de Kilmainham Gaol, pintava a les parets moltes imatges, entre elles de la Mare de Déu i de Jesús, ja que era profundament catòlica. La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly.
La Grace va ser enterrada amb honors militars al Cementiri Republicà de Glasnevin.
La cançó del cover del vídeo, que vaig gravar al Delta de l'Ebre (amb moltes dificultats pel soroll de les onades i la precarietat dels mitjans) va ser composada per Sean i Frank O'Meara, i va ser gravada i donada a conèixer per un gran intèrpret, en Jim MacCann, el qual ens va deixar el passat 5 de març de 2015. Us recomano que cerqueu la seva música i el seu esperit, valen la pena.
