Els altres nazis.

Dones i nens assassinats per l'exèrcit roig a Alemanya al 1945 (Imatge de domini públic extreta de l viquipèdia)

Et molesta que parli malament dels bons; però qui és bo? Qui ha triat el bàndol? Néixer en una ciutat o en una altra? Sota un règim o un altre règim? 

Voldries que fos més fàcil tot, poder odiar els culpables, o aquells qui el teu cap fa culpables. Però qui executa un genocida és un assassí, sense que això vulgui dir que el genocida no sigui un genocida. Voldries emocionar-te amb una guerra, o si més no amb el seu resultat, però això és impossible; una guerra pot ser horrorosa si es guanya, o tremendament horrorosa si es perd, però mai no deixa de ser horrorosa. 

Voldries creure que la brillantor de les medalles dels alliberadors simbolitza l'honor i la glòria dels bons, però tot és un consol balmat que ignora o oblida molt de dolor i molta derrota. 

Cent-mil persones violades a Berlín per les tropes dels països aliats al llarg del mesos posteriors a l'alliberament. Gairebé dos milions a tota Alemanya. Les víctimes, normalment dones, d'entre vuit i vuitanta anys.

Heus aquí una frase pronunciada per un soldat soviètic, dels que va entrar a Alemanya a la segona guerra mundial, i publicada per Svetlana Alexievitxal al llibre «La cara no femenina de la guerra»:

Érem joves, forts, i feia quatre anys que no vèiem dones. Intentàvem de pescar dones alemanyes i... deu homes van violar una noia. No hi havia prou dones; tota la població escapava de l'exèrcit roig. Per tant, agafàvem nenes de dotze o tretze anys. Si plorava, li posàvem alguna cosa a la boca. Ho trobàvem divertit. Ara no puc entendre com vam ser capaços de fer-ho. Un xicot de bona família! Però jo era així.

Segons J. Robert Lilly, varen ser onze mil les violacions dutes a terme per soldats dels Estats Units a Alemanya durant la conquesta de les ciutats controlades pels nazis; violacions en grup dutes a terme per soldats americans a punta de pistola. 

Segons el corresponsal de guerra australià Osmar White, de tant en tant, alguns grups de soldats americans, al llarg de la seva marxa per Alemanya, entraven en alguna casa, amenaçaven una família, i violaven les dones, nenes incloses. Alguna vegada els caps de l'exèrcit americà jutjaven i condemnaven els soldats que varen cometre aquestes accions, moltes vegades es feia la vista grossa, o s'actuava de ferm només si els culpables eren negres.

Segons Perry Biddiscombe, sembla que els francesos que van entrar a Alemanya varen cometre més de mil quatre-centes violacions de persones civils durant l'alliberament del 1945.  

I nosaltres? Nosaltres espectadors del segle XXI que hem vist la història repetir-se massa vegades serem capaços d'assegurar que nosaltres no ho hauríem fet perquè som els bons? El nostre cor vol cridar-ho, assegurar-ho, jurar-ho... però tenim un nus a dins, en algun racó de la ment, que coneix la nostra profunda animalitat, la indiferència moral de l'animal humà de la manada,  la rutina que fa que perdem la percepció de la categoria de miracle que té cada dia de la nostra vida, i cada persona que ens trobem a cada situació. 

Voldria arribar a casa teva i protegir-te en aquella nit fosca berlinesa; nit de derrota o de victòria; nit de ràbia impossible per la bogeria cruel dels últims deu anys. Nit que enyora un temps en què entonàvem el "Still Ruht der see" quan els nens s'adormien com àngels mentre les brases de la llar crepitaven. Voldria que la vida hagués anat d'una altra manera, i que aquest mal que els "savis" consideren tan inevitable i tan relatiu, se l'hagués fotut pel cul aquest déu inventat que beneeix exèrcits i condemna persones a l'infern. Després d'Austwitchz ningú hauria de tornar a predicar un déu amb barba blanca que premia els bons i castiga els dolents, un déu que resta assegut en un tro celestial mentre els innocents pateixen l'orgia dels miserables. Després de Berlín, de Dresden, a on els aliats per primera vegada vam bombardejar sobre la població civil, després de les dues úniques bombes nuclears llançades per una potència... Silenci i humilitat.

Deixeu de lluitar pel poder que no du enlloc.

Deixeu de treballar pel creixement material, que ens acabarem morint.

Asseieu-vos una estona vora el foc, canteu amb nosaltres, i espereu la nit. El silenci de la volta fosca del cel emplenarà els vostres somnis, i brillaran els estels. La pau construirà l'alegria; i ens morirem igual, però amb amor i no amb odi.

Oblideu els mites que us fan guerrejar, tenir raó o no tenir-la en allò que ningú no sap, ser més que un altre per unes causes que no tenen fonament. Deixeu els escalfaments mentals que entronitzen les ofenses i fossilitzen les rancúnies. Espereu la nit i estimeu-vos.   

Video penjat a YouTube per Die Choristen. Us recomano aquest cor, de gran qualitat, que sobreviu com pot a Alemanya i que ho fan genial. http://www.diechoristen.de/about

L'infern de Hitler en un vagó de metro de Berlín.

Des del capdamunt d'aquestes escales del LustGarten, Adolf Hitler etzibava les seves bravuconades i els seus discursos populistes, de vegades davant de més d'un milió de persones.

Això que escric aquí està escrit literalment al cel; concretament en algun punt del cel del damunt del nord de França. I això és així perquè ho estic escrivint a l'avió que em torna de Berlín a Barcelona. I el tema del qual vull parlar és una realitat desapareguda de Berlín, però present de manera invisible a la història, als espais, i en alguns edificis. La raó de la seva desaparició rau en el fet que la majoria d'alemanys són bona gent, i humils, i savis. Bona gent perquè comparteixen com tota la bona gent l'horror pel nazisme i el que va significar. Humils, perquè han reconegut i condemnat sense matisos l'error de la generació que va callar o que va ser còmplice d'un horror difícil d'assumir. I savis, perquè ha prohibit qualsevol expressió que pugui retre homenatge o evocar nostàlgies vers un temps i una gent que no mereixen ser recordats més que per reflexionar sobre el fet que el seu horror el portem els humans als gens com una potencialitat que en determinats moments por explotar i destruir persones; només ha de ser recordat aquest horror per assegurar-nos que no tornarà a passar, i per analitzar els errors intel·lectuals o animals que ens poden acostar a la abominable repetició d'aquesta història macabra i pudenta. 
Altres estats no han fet el mateix que els alemanys, i continuen sostenint fundacions que fan homenatge a feixistes, o mantenint creus immenses damunt de les cendres dels presoners esclaus i del seu maltractador i assassí.

Aquest dies he evidenciat l'infern de Hitler dins d'un vago de metro a Berlín. I penso en el Berlín somniat per l'excaporal bevedor i arruïnat, mal pintor, i que fou un nen maltractat i humiliat pel seu pare. Un nen ple de traumes i de tics ideològics inhumans, amb un  profund complex de culpa i una tendència masoquista que l'avergonyia. Aquest Berlín somniat era un Berlín de persones rosses amb els ulls clars, altes, fortes, moralment tradicionals, amb una estètica folklòrica germànica, sobrehumans pel que fa a l'esport i invencibles a la guerra; ciutadans d'una ciutat ortodoxa, com una nova Roma, amb parets llises i dissenys neoclàssics, sense gent estranya, ni estrangers, ni homosexuals, ni cap mena de persona que es comportés d'una manera diferent a allò que la moral tradicional exigia. 
I dins del vagó de metro a on viatjàvem en un determinat moment de la nostra visita a Berlín, dues noies s'abraçaven i es feien un petó als llavis, cinc joves d'origen musulmà, que parlaven alemany, se n'anaven de festa. Ben a prop, asseguts i agafats de la mà, hi havia una noia de color, d'origen africà, i la seva parella: un noi panotxa amb els ulls blaus i la pell blanca com una satalia. I pel damunt nostre, un Berlín ple de Graffitis que desprèn una bellesa lliure que no obeeix cap protocol urbà; no pas una nova Roma neoclàssica.

Aquell miserable malalt que a finals dels anys trenta del segle XX va somniar una Europa ària, sense homosexuals, ni parelles de diferents races, ni llibertat de pensament, d'estètica, d'estil, de moral... veu el seu fracàs sintetitzat dins d'aquest vagó de metro de Berlín que passa tan a frec del seu búnquer segellat i oblidat en la foscor, allà mateix a on es va suïcidar vuit metres sota terra. Aquell pobre ésser amb l'anima podrida, que va assassinar més de sis milions de persones de totes les edats i condicions, hauria de donar voltes i més voltes dins d'aquest vagó de metro i observar qui surt i qui entra. I descobrir la bellesa de la llibertat, de les diferències, del caos, de l'alegria... El seu càstig podria ser descobrir la vida que va escapçar, que és la vida que ha vençut, i amb una mica de sort, i de cosmos, dissoldre el seu mal amb la llum del Sol de l'amor i la llibertat.      

El Búnquer de Hitler està vuit metres per sota d'aquest pàrquing de cotxes.

El sinistre Ministeri de l'Interior de Göering

El memorial a les víctimes de l'Holocaust

De nou el LustGarten

Escrivint a l'avió, a 11000 metres d'alçada.

Berlín està imantat per milions d'amors que no van ser, i milions d'amors que han estat, són i seran

La neu, a Berlín, i suposo que a tot arreu, és un regal; el vestit de gala que el cel regala al paisatge.  A la ciutat, sobretot si és experta en neus i freds, la neu és el millor joc per als infants, el millor abillament del solstici d'estiu, la túnica més noble d'una capital que es fon amb la natura de l'atmosfera.  En un Berlín reconstruït i ple d'imants arreu, la neu és màgia. Quan parlo dels imants, em refereixo als imants dels quals parlava Saint Exupery, a les forces que polaritzen el cor. A Berlín potser no hi ha gaire edificis antics, però és profundament antic, essencialment ancestral. Berlín és ple de gent invisible que (per a la nostra limitada ment que fabrica l'espai i el temps per a ordenar els éssers i comprendre'ls) ja no hi són; gent que es mouen amunt i avall conscients o inconscients que ja no hi són; alguns, feliços, continuen jugant dins del Tiergarten a llança-se boles de neu  o a fer ninots. D'altres, són tancats vuit metres sota terra dins la foscor i la fredor d'un búnquer segellat, que al damunt ara hi té un pàrquing de cotxes, i no saben sortir-ne, tot i que el seu cor és encara més fosc que el búnquer esborrat de la història; algun dia ho aconseguiran i seran lliures, i esdevindran ben diferents a com són ara. Berlín està imantat per milions d'amors que no van ser, i milions d'amors que han estat, són i seran. La neu simbolitza el misteri de tot allò que no sabem. Quanta gent plora, en aquest precís instant en què estàs llegint això, a tot el món? Quanta gent s'ha enamorat a Berlín? Quanta gent ha trobat a faltar a algú? Quants han cantat una nit de Nadal a la vora d'una llar?

Us convido a llegir un relat sobre un drama que va succeir a Berlín al 1945, i que fa uns quants anys em van publicar dins d'un llibre; no us espanteu, és curt. Feu click:

Al Fons del Carrer

El meu discurs de Kennedy al Rathaus Schöneberg de Berlín

El meu discurs que repeteix el de Kennedy.

I al següent enllaç, l'original:  https://www.youtube.com/watch?v=56V6r2dpYH8

.

.

Quan vaig viatjar a Escòcia vaig prometre que em banyaria al Llac Ness, i ho vaig fer. Ara que he anat a Berlín, he acomplert una altra promesa que m'havia proposat, que és la de repetir part del discurs de Kennedy a Berlín al mateix lloc on el va pronunciar.
L'Ajuntament del barri berlinès de Schöneberg no és un lloc gaire turístic, potser per això, dissabte passat al matí, estava gairebé buit. Podria destacar-ne el seu estil senyorial, els quadres, el collage de vidres de colors de les finestres, les columnes interiors folrades de fusta, les catifes, el silenci de l'escala majestuosa amb la catifa vermella que duia al pis de dalt; una escala per la qual va pujar John F. Kennedy el dia que va pronunciar el seu discurs més famós a Berlín, i que feia l'efecte de ser l'escala d'un palau, el gran palau de la llibertat i de la democràcia. 

Vull incidir en el silenci, el silenci del gran edifici, i l'olor de llibre que se sentia arreu. Tot plegat regalava una sensació pacífica de dignitat i d'història. Olor de llibre, de moble vell, de fusta noble. I Kennedy es percebia a prop, com si ens estigués mirant, com si fos allà.

L'estrany i sorprenent, en una època de terrorisme i d'inseguretat, fou que, allà dins, hi vam entrar quatre adults i quatre nens, i que tot i ser un edifici oficial, ningú no ens va preguntar ni a on anàvem, ni per què hi entràvem.

Des del balcó, damunt d'una plataforma muntada específicament per aquest acte, JFK es va dirigir a milers de Berlinesos, i va pronunciar potser la frase més famosa i coneguda de tots els discursos que un president dels Estats Units ha pronunciat mai a Berlin: «Ich bin ein Berliner» "Jo també sóc berlinès".

Com ja he comentat, i com podeu veure al vídeo, vaig poder acomplir la meva promesa, tot i que a la plaça de davant de l'edifici, a l'exterior, que és a on vaig posar-me a discursejar (a les escales davant de la porta principal), hi havia mercat, i això va provocar que acabés tenint més públic del que esperava, si bé no tant com el que va tenir el president Kennedy el 26 de juny de 1963, cinc mesos abans de ser assassinat.

Un senyor molt amable, del barri, que casualment passava per allà, ens va explicar detalls de l'esdeveniment del discurs de Kennedy.

Va ser molt emocionant, perquè vaig estar molts mesos investigant la localització, revisant vídeos, examinant els edificis que sortien al vídeo, els quals encara es conserven amb les façanes idèntiques, i les finestres del "Rathaus" amb els vint-i-quatre quadradets del marc blanc, les quatre columnes de secció rodona de l'entrada, el rellotge superior de la façana, els blocs de pisos del davant amb la cantonada arrodonida amb un angle de 135º, la porta de metall treballat amb fantasies, el pom afaiçonat amb antropomorfismes...

Finalment vaig aconseguir el meu objectiu, amb l'afegit inesperat de poder entrar a l'edifici i de percebre el silenci estrany i relaxant de la història, l'olor de llibres, el disseny de les escales i dels mobles...

Berlín, caos, bellesa i llibertat.

Berlín. 

Els estudiants, als pupitres, duen gorra, si ho volen; i al costat de la llibreta, potser hi tenen un refresc de cola; però estan en silenci, escoltant atentament un professor que captiva la seva atenció.

Els policies, alguns, van amb els cabells llargs, i acostumen a dur piercings, o tatoos; els revisors del tren, si fa no fa, el mateix, però són molt eficients a l'hora de fer la seva feina.

Milers de quilòmetres cap al sud, i més a l'oest, hi trobem els atacs d'histèria d'alguns que s'enfilen per les parets quan un alumne entra amb gorra a classe, o quan es menja un bocí de pa. De vegades, es deturen les explicacions per a solucionar el gravíssim conflicte de la gorra, o del pa, o del refresc de cola... mentre la resta de grup, com que s'avorreix, juga a llançar-se boles de paper. 

Al sud, els policies han de seguir la línia estètica marcada per no se sap qui. I els revisors. I tota una bonior de personatges que es vesteixen amb l'eina de l'autoritat, que sovint és vista com un vestit de gala, com una medalla. Les cotilles de les normes d'urbanitat no escrites són hereves d'aquelles obligacions que el Movimiento Nacional imposava als funcionaris que tractaven amb la gent. 

Després de dècades de dictadura de llei, arriben dècades de dictadura social, a on, malgrat que les lleis siguin democràtiques, les mentalitats dels nens del franquisme, i dels educats pels nens del franquisme, continuen creient en els tabús i en els codis que els seus avantpassats van haver d'empassar-se per imposició. 

A Alemanya, la societat de l'obediència de les tres primeres dècades del segle XX, va trobar la seva vergonya i el seu fruit maligne en els nens educats en ella, que anys després del seu període educatiu, serien o bé els impulsors de nazisme o els qui el van obeir sense dubtar-ne, perquè tenien ben après que l'obediència era un hàbit de les persones ben educades.

Però Alemanya va reconèixer l'error i va tenir el coratge de no oblidar la història, de condemnar-la i d'aprendre de les tragèdies. Ningú no va considerar que fos obrir ferides la decisió contundent d'il·legalitzar els símbols nazis o d'aixecar memorials i homenatges als milions de víctimes del govern alemany de la dècada dels trenta i dels quaranta. Ningú no va protestar pels símbols que rendeixen tribut als qui van morir intentant de saltar el mur. Ni pels memorials que condemnen la crema de llibres. "Els qui un dia cremen llibres, acabaran portant persones a la foguera" va escriure un escriptor alemany al segle XIX, cent anys abans que les seves paraules es convertissin en realitat davant de la Universitat més important de Berlín. La cita està gravada en una placa al mig de la plaça a on els nazis van calar foc als llibres dels pensadors contraris al règim la mateixa nit que van ser cremats i destruïts els negocis i les llars de milers de jueus. A Alemanya, els honora haver condemnat la barbàrie. Més al sud, aquesta obligació resta pendent, i no està ni escrita a les intencions dels governs que, una vegada i una altra, es neguen a retornar els morts de les cunetes a les seves famílies, i que fins i tot ho impedeixen i en fan mofa. Fet i fet, manen els hereus del franquisme, i arriben a sentir-se orgullosos d'un temps miserable de privilegiats pels diners i pel règim, un temps de trepitjats pel fet d'haver perdut una guerra, o de ser diferents o de ser pobres, un temps de religió imposada, de filosofies perseguides, de boques tancades, de toros i futbol els diumenges a la tarda tediosos sense poesia ni alè de llibertat. Un temps de roba fosca i grisa, nuesa demonitzada, i gent encarcarada i empobrida intel·lectualment. 

A Berlín, a l'estiu, hi ha gent que pren el sol nua als llacs o parcs de la ciutat. Són una mena de gent que van tombar un mur amb la força de la mateixa gent, i que després de tombar-lo, en van deixar trossos alçats, allà mateix a on aquests trossos havien estat, i els van convertir en art i en crit de llibertat. Allò que retallava ànimes, ara les alça. La bellesa ha deixat d'estar tancada als museus i de seguir una línia concreta marcada pels pedants. Berlín és caos, bellesa i llibertat. S'ha alçat damunt les runes. Ha enterrat els búnquers de l'odi. Exhibeix el seu passat i se'n declara enemic ontològic. 

Per això, com algú altre ja ha dit, considero que qualsevol persona lliure és ciutadana de Berlín. I com a persona lliure que intento ser, em sento orgullós de poder dir que jo també sóc berlinès.