Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, December 8, 2018

Quan torni a escriure...



Quan torni a escriure, evitaré els mussols,
i els bolets lluminosos amb textures de mel,
i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes,
i els barrets d'astracan amb sabates de músic.

Quan torni a escriure voldré ser petit,
i a les nits cantaré amb els gats a la teulada,
sota una lluna enorme, la solitud i el mar
de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies.

Quan torni a escriure, defugiré els imperis,
i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres,
i els lleons del davant dels palaus, i el ressò
tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle.

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats
anyells de gla i de saba vora del Partenó.
Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords
del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig,
i pintaré uns pocs mots en un paper saur
esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc.
Els escriuré pels astres, pels infants i els records
d'una nit a la platja amb la xardor d'agost,
des del quarter del bar, derrotat i galdós, 
si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc. 
.
.
.

Thursday, December 6, 2018

Vergonyes que els "civilitzats" no senten.



El concepte humà de "justícia" és una fal·làcia originada per l'instint evolutiu que mou a la venjança. A banda d'això, és, o hauria de ser, motiu de vergonya, el fet de ser cap d'un estat sense haver estat votat pel poble. I és, o hauria de ser també, motiu de vergonya, considerar-te legitimat a tenir més drets que altres persones, a posseir més diners o més recursos, només pel fet d'haver nascut en una terra que té més diners i més recursos (es neix a un lloc o un altre per atzar). És per tant incoherent ser antimonàrquic i alhora no revoltar-se contra el caràcter absolut de la propietat privada, que és el que sosté el sistema capitalista.
I és, o hauria de ser, motiu de vergonya, considerar i forçar a un poble, a pertànyer a un estat polític, sense preguntar als seus ciutadans si hi estan d'acord. Per això la guerra de conquesta és motiu de vergonya. Per això, és inaudit que, a ple segle XXI, hi hagi qui justifica la colonització d'Amèrica, sense adonar-se que va significar que un poble estranger conquerís pobles sobirans, i que un poble estranger imposés els seus costums, tradicions, cultura... de l'estranger, menystenint, per una actitud ignorant i xovinista, els tresors culturals dels pobles conquerits.

Sunday, November 25, 2018

Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal



Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.


Saturday, November 24, 2018

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.



Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.



  

Sunday, November 18, 2018

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!



Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

Sunday, November 11, 2018

El dia que mentre estava sopant en un restaurant d'Irlanda en Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó.


Estava sopant al Restaurant McMunns de BallyBunion quan de sobte Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó. I em vaig sorprendre tant que només se'm va acudir de cantar una de les cançons més famoses de Catalunya, del grup Esquirols, sobretot pels que hem estat a esplais.
Va ser un moment molt especial.

Friday, November 9, 2018

La imatge




Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.
Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.
Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.


Thursday, November 1, 2018

L'oximoron de la justícia



Com una estàtua de marbre blanc,
el tacte fred, la textura suau;
gèlida i eternament dura.
L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.
Llavis fins.
Simulació d’una ànima que és sols un codi.
Oxímoron que tem la gent normal,
perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,
aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,
una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.
Avui,
els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,
l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,
l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;
genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,
mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.
El discret pas de la mort;
figura fosca esbossada en oli odiant;
oli fet protocol, llei i sentència;
oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.
Et miro i ets llum negra,
foc que glaça,
somriure que menteix.
Necessites un vestit que atorgui dignitat;
tu n’has foragitat la teva.
Mai no podràs estimar cap infant,
perquè, en benefici de la teva estàtua,
has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,
per fer créixer l’espiga de la ignonímia,
i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.
Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.
La teva missió és obediència;
el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;
i el teu nom, legió.

Saturday, October 27, 2018

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.



La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.



Tuesday, October 23, 2018

He conegut les vostres pors.


Interpretació trobada a YouTube de l'Escola de Música de Tàrrega


He conegut les vostres pors, i ha brollat l’amor espontàniament com l’aigua d’una deu. Fills de l’espècie, de la cultura ancestral que generació rere generació ha deixat en herència l’ambígua força humana, a mig camí entre la negror i la llum. Cada naixement és una aposta de la vida per l’amor; l’amor que arriba rere cada evolució, rere qualsevol espurna d’intel·ligència.
Necessitem, els humans, una mà damunt l’espatlla; una carícia al darrere del coll; un amor que sigui de debò.
Què és un amor de debò? Un amor de debò és un amor incondicional: “T’estimo encara que erris, encara que t’equivoquis, encara que fracassis, encara que cometis errors. Estic aquí per tu, no pel que fas, no per com ho fas, sinó perquè existeixes. T’ajudaré sempre, encara que no t’ho mereixis; quan no t’ho mereixis, és quan més amor necessites.”
Els fills necessiten un amor incondicional, que, sense renunciar a assenyalar el que està malament, no abandoni la tendresa, el suport, l’ajut, l’afecte… a canvi de res, perquè sí. Aquest amor atorga la força, la confiança, l’alegria, la fe en l’existència… necessàries per a créixer emocionalment. Els adolescents supliquen en silenci aquest amor amb cada menyspreu que dirigeixen a la persona a qui més estimen. Necessiten, inconscientment, maltractar qui més estimen per a sentir que tot i així continuen sent estimats. Bona part del conflicte de l’adolescència neix de la necessitat de l’amor incondicional que sovint no es troba. Els educadors ens ensenyen normalment a negociar, a fer bondat sota amenaces, a oferir un comportament adequat a canvi de no ser castigats, a canvi de ser estimats… i és un error, perquè l’amor, com la respiració, com l’aliment, com la vida… no és moneda de canvi, és una necessitat vital.
He conegut les vostres pors, i són com les que tenia jo a la vostra edat: sovint insuportables, injustes sempre, angoixants… Però malgrat aquestes pors, l’esperança és un poder encara més fort, i la trobareu; enmig de la nit, us guiarà la llum de la vida que brolla arreu. Quan us sentiu esgotats de buscar el Sol, sigueu vosaltres llum, i l'amor existirà.
.
.
.

Sunday, October 21, 2018

Dedicat als adoradors de la Gran Puta




Divinitzeu la llei. La poseu per damunt de la persona humana. “Si la llei no és bona es pot decidir canviar-la, però cal obeir-la fins que la canviïn”, dieu, amb trampa, ocultant que no voleu canviar-la, perquè gaudiu amb el sofriment dels qui per ser dolenta se l’han saltada.
Sou hereus de Roma i els seus valors incívics. Nomeneu Roma com la mare de la qual hem heretat els valors de la nostra incivilització que vosaltres anomeneu civilitzada: propietat privada per damunt de la dignitat humana, posessió i persecució dels diners legals per damunt de la vida humana, l’imperialisme justificat per l’aureola mítica dels personatges sanguinaris del passat, la persona com a bèstia al servei del poder… Condemneu qualsevol altre civilització anterior a Roma, anterior al descobriment i genocidi d’Amèrica, sense ni tan sols conèixer els seus valors, perquè van ser cremats pels vostres. Anomeneu salvatges als indígenes precolombins i sou indulgents amb els poders eclesiàstics que bullien vives les persones només perquè no creien en el que la llei deia que s’havia de creure. Quan convé critiqueu el mal que veieu en els altres, quan el mal s’evidencia com l’essència i la normalitat dels vostres, el negueu, el disculpeu, el menysteniu.
Adoreu “la gran puta”, i en llegir això us esgarrifeu vosaltres sense saber que “La gran Puta” és una expressió bíblica escrita per Sant Joan quan es va referir a la vostra Roma adorada i els seus miserables contravalors que us exciten com a bèsties (molt formals, tocades i posades) narcisistes. I us vestiu per a fer-vos fotos que realcin la vostra creguda grandesa, com els reis que admireu i als qui perdoneu totes les crueltats. Feu apologia de “la Gran Puta” perquè l’adoreu, i el vostre narcissisme us impedeix reconèixer la profunditat de la vostra misèria; seria massa dolorós per vosaltres. Necessiteu ser admirats. Teniu sed de poder. Manipuleu, mentiu, emmascareu, deformeu… per aconseguir el caprici del vostre cor narcissista. Aplaudiu fins les orelles les condemnes a les persones pacífiques, que a més són bones persones, perquè el món pel qual ells treballen, i cap al qual caminen, resulta insofrible per vosaltres, desafia el vostre poder, és insubmís als vostres déus humans, irresponsables jurídics, plens de misèries i absolutament programats (per a ser allò que són) pels seus mentors. Els vostres déus no estan avesats a pujar al metro, ni a ser contradits, ni a que els considerin iguals… són, com vosaltres, malalts de la seva educació, trenada entre cotofluixos i mentides històriques.

Friday, October 19, 2018

La por


La por és pitjor que allò que es tem.
Tothom alguna vegada té por.
No es pot viure contínuament amb por, perquè llavors la funció protectora de la por no tindrà sentit, donat que protegirà una vida infeliç.
La por és una sensació provocada pel cervell per tal que ens protegim d'un perill.
De vegades, però, el cervell es descontrola i genera por quan no toca, o per raons insuficients.
"Por" també és una cançó molt bona d'un grup de Rock, que ha posat de moda ara una de les millors cantants del moment: Amaia Romero.

Monday, October 15, 2018

Dos temes: la dificultat de defensar l'indefensable, i la relativa literalitat dels conceptes lluny i a prop del espai que ens envolta.



Defensar la desigualtat de drets entre les persones és molt difícil i molt cansat, perquè, de fet, defensar falsedats és molt i molt feixuc. La persona que ho ha de fer acostuma a posar-se nerviosa, a col·lapsar-se, a defugir el diàleg, a respondre amb errors d'altra gent. "Sí, però ell va fer tal o qual cosa" "Sí, però ell és tal o qual cosa...".
La persona, com a fruit de l'evolució, ha desenvolupat la capacitat d'imitar els educadors, els grans, els caps de la tribu... Per això molta gent sosté opinions sense més profunditat que el fet de ser trets identitaris de la família o la classe. Algunes d'aquestes opinions a les quals s'hi ha arribat sense gaire catarsi, són profundament falses, a cops injustes; i els educats sota aquestes opinions les defensen com poden, però íntimament saben, ni que no ho reconeguin, que estan quadrant el cercle. Cal estudiar teologia per defensar que un ésser són tres persones, amb la física o la lògica això no se sosté. 
I el curiós és que la religió de la gent depèn del resultat de les guerres de conquesta del passat. Segons quines haguessin estat aquestes guerres, defensaríem una o altra fe, una o altra cultura. Realment, val la pena esverar-se gaire per unes creences que depenen del resultat de les guerres i de la imposició dels estats?
L'univers és molt petit o molt gran? Els conceptes petit o gran són descripcions d'un model que crea la ment per a comprendre l'ordre de les partícules. Gran seria la manera d'explicar que els extrems són tan llunyans que gairebé mai interaccionaran, que necessiten molt temps per relacionar-se. Però realment els extrems estan "lluny" o "lluny" és la imatge construïda pel model que la ment crea per tal que entenguem la dificultat de relació entre els punts. Petit? Gran? Passat? Present? Llunyà? Proper? Tenen una existència absoluta? O són dibuixos de la ment per a comprendre l'ordre i la relació entre les partícules?

Thursday, October 11, 2018

Feu de casa vostra, tots els llargs camins del món.


Amor a les expressions del poble, de la terra a on hem crescut. Respecte per les passions de la gent, per les aficions que fan pinya, que esperonen el treball en equip, la convivència entre persones de tota mena, edat, sexe, idees, estil... 
Amor als castells i respecte per la seva grandesa, que s'expressa a la senzillesa de la gent del carrer, de la gent normal, que acostumen a ser bona gent.
Pena, profunda, per l'àvid de poder que menysprea, que trepitja, que ignora, que ridiculitza, que es mofa, que ignora, que ofèn... Pena, silenci i endavant, sense perdre ni un segon per mirar enrere. Ells tenen els seus vaixells de luxe i les alienacions que compensen la seva pena. Nosaltres tenim cançons, castells, carrers, cremats, havaneres, poemes, esplais, veïns, barris, camins, cuines, balls de gitanes, sardanes, caramelles, carnestoltes, versos, llibres, somnis, esperança, esperança, esperança...
Perquè és en el respecte a les coses petites i simples, a les realitats que no anhelen glòries de triomfs ni lluentors de vanitat, a on rau la felicitat, que és l'olor de pebre vermell en una cuina antiga d'un mas o d'una casa de poble, que és una cantada arran de llar de foc, tots plegats, amb veus de poble, de gent normal que no busca ni diners ni fama, sinó companyia i amabilitat.
Sigueu lliures i camineu cap a l'estel que vulgueu guanyar, no penseu el que els altres us diran. Deixeu que la pluja mulli els vostres cabells; petites gotes fredes tremolant. Feu que tots els camins del món siguin casa vostra, i no perdeu ni un segon odiant els qui us odien. 
Amor al pobles, al poble, i a les seves expressions. 

Saturday, October 6, 2018

Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.




Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.
Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.
No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.
Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  
Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.

Friday, September 28, 2018

A San Francisco ja no duen flors als seus cabells.















La imatge. La meva imatge. 
La que es desprèn del que jo sóc, de qui sóc jo, de com sóc jo.
La compro o la faig?
Em mira, algú que camina pel carrer i pensa: és que mira que ets lleig, caòtic, extravagant... Ara vas cap aquí, ara et mous cap allà. Oh! Quins colors més cridaners! Oh! Si en això que has dibuixat es veu un pit! Que no ho veus que això no va amb la moda? Avui no es porta! No es du! Ets una ombra del passat! Escolta, que a San Francisco ja no duen flors als seus cabells! Patètic! Matat! Per què ho fas això? Que et penses que t'ho agrairan? Que ho fas per tu? Et falla el cap! Et deus avorrir! No deus tenir gaire feina! Però a on vas amb aquesta samarreta? Que et penses que estàs a Tarifa? I d'on has tret aquestes sabates de marca "nothifixis"? Una mica d'elegància, home! Tot segueix una línia. Colors clarets, clarets, clarets... Un verd suau... Un rosa "pastelós" os... os... os... La línia, fill, la línia... Deixa't guiar, que el propi esperit és mal conseller. 
I la senyora continua caminant pel carrer. 
Jo me'n vaig a Berlín.

Tuesday, September 18, 2018

El vestit que durant un any sencer mai no es va treure.



Es impossible descriure el tot d'una persona en tres línies. 
És impossible, també, comprendre-la del tot amb un cop de vista. 
Ningú no te la pot explicar bé, perquè allò que t'expliqui serà en bona part un reflex de la manera de ser de qui t'ho està explicant. 
Ens apropem a una persona jove amb tres frases al cap que ha escrit algú que l'ha coneguda un curs sencer, i en dues hores descobrim un llac ocult d'aigües manses i cristallines al seu interior; aigües silencioses; aigües amagades. I les tres frases esdevenen la descripció d'un vestit que va dur durant un any sencer i que mai no es va treure. 

Quan situem la persona, la que sigui, davant l'absolut, aquesta persona, sigui qui sigui, es desfarà, es traurà el vestit de la imatge externa (tan divinitzada), i serà només un ésser humà, que com tu i com jo, tindrà sovint por, necessitarà sovint ser estimat, escoltat, ajudat, comprès, recolzat incondicionalment, acceptat incondicionalment no pas pel que pugui fer sinó pel que és. I rere aquesta acceptació, lliurement també, naixeran els seus actes, que seran els de debò, els que el faran ser ell.

L'absolut apareix als moments de la vida en què el mal i el bé es mostren sense matisos; l'amor i l'odi, el que importa i el que resulta secundari o provisional. 
L'absolut neix quan, sense paraules, ens fem conscients que sempre estem de pas, i que hem d'aprofitar el temps amb experiències importants i essencials com la tendresa, el respecte, l'amistat, el somriure, la llibertat...

A on hi falti amor, posa-hi amor, i en trauràs amor.
.
.
.

Monday, September 17, 2018

Que em continuï escandalitzant en llibertat, perquè així ha de ser el món lliure.



Parlaven els franquistes, a les acaballes de la dictadura, de les persones exiliades que s'insinuava que tornarien com de "les rates de claveguera que van haver de fugir de Franco i que esperen la seva mort per tornar"
Parlen, i escriuen, aquests dies, els franquistes d'avui, disfressats de monàrquics, dels cantants que han fugit a Bèlgica, i que estan protegits de la fúria feixista de la legislació espanyola pels drets democràtics de l'Europa del segle XXI, com de "la purria que huye tranquilamente". Els voldrien a la presó, perquè adoren la llei que reprimeix les idees i les expressions que els molesten. Prefereixen l'empresonament d'un ésser humà que les paraules que no els agraden. No en tenen prou amb uns taps a les orelles, necessiten castigar i torturar amb la privació de llibertat a l'artista provocador. Després van a missa. I parlen d'amor. I es consideren bons i humans.
Valtonyc és lliure, i mai no m'he alegrat tant de la llibertat d'algú que en tantes coses pensa tan diferent a mi. Que pugui dissentir de mi, i dir-ho. Que em molesti i m'escandalitzi amb poemes i cançons. Potser en alguna cosa em farà pensar i rectificar. En altres no. Però sigui com sigui, que ho faci tot en llibertat, i amb això, qualsevol persona de bona voluntat, pensi com pensi, s'ha de sentir feliç.
.
.
.

Sunday, September 16, 2018

Crítiques a qualsevol generalització. Crítiques a la religió. Confessions personals íntimes sobre opinions relacionades amb déu i el més enllà. Nudisme anímic filosòfic.




He conegut capellans que eren excel·lents persones. 
Que, al món, n'hi ha hagut de pederastes? Sí.
I també va existir la inquisició. I per ordre dels poders de l'església és van cremar, vives, persones.
Però això no treu que la majoria de capellans, com a persones que són, busquin el bé i estiguin en contra de totes les barbaritats que ha fet o permès la seva església. 
Que a l'església hi ha errors estructurals, doctrinals, de costums i tradicions, relacionats amb la moral sexual dels capellans, i de la població en general, i amb el seu lligam amb el poder i la impunitat... que faciliten i empenyen els crims de la pederàstia? Em temo que sí.
L'abstinència sexual no és natural, i tot allò que no és natural situa la ment humana en una situació de tensió conscient o inconscient que pot espetegar en qualsevol direcció. L'església és culpable d'haver establert unes obligacions vitals contràries a la sexualitat natural, a la lliure relació sexual entre les persones, especialment per als sacerdots. És culpable d'haver demonitzat la sexualitat lliure entre les persones, en comptes d'incentivar el sentit de la responsabilitat individual i la llibertat de consciència. La persona humana queda perpètuament lligada a allò que se li ha prohibit amb amenaça, especialment a edats joves. I queda lligada conscientment o inconscient.
La llibertat absoluta és beneficiosa per la persona humana, sempre que aquesta llibertat individual respecti la dels altres, i sempre que estigui associada a la responsabilitat, a la construcció de relacions desinteressades i empàtiques entre les persones, a una millora de la salut psicològica i física, i al reforçament de la família com unitat segura i humana a on els fills puguin créixer en un entorn d'alegria i seguretat. 
L'únic casament real, més enllà de papers i promeses solemnes, és aquell que ens mou a assegurar un entorn segur i feliç pels nostres fills.
L'única imposició o prohibició que té sentit és la d'un mateix sobre d'un mateix per decisió d'un mateix, si considera que tal prohibició cal per assolir uns objectius superiors, que són l'estabilitat familiar, l'educació, la llibertat i la felicitat dels fills. La repressió imposada amb amenaça de càstig diví (o de càstig per part de l'estat polític en algunes èpoques) damunt de la gent, i especialment dels joves, esdevé una aberració causant de desequilibris inhumans, violents, destructius... 
I tot això no em mou a odiar o menysprear una religió que té dret a ser, com totes; a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. Però és cert que la llavor de l'error germina dins de l'església en aquesta moral repressiva que a cops es dissimula o es decora sense gaire èxit. Quan la justificació o explicació d'una llei o d'una norma repressiva du a la quadratura del cercle, o al misteri com a explicació de tot, és probablement perquè no té fonaments. 
La persona humana té a dins tot l'amor, tota la bondat, tota la tendresa, tota l'empatia, tot el seny, i tot l'anhel de llibertat... sense que cap intermediari de la divinitat l'hi confereixi, amb sagraments o ritus. Naixem humans amb tota la nostra bellesa i possibilitats per a poder desenvolupar els valors més elevats de l'esperit, sense haver de sotmetre'ns a religions fonamentades en una suposada salvació de l'infern a través de víctimes expiatòries o de sacrificis. Les religions del càstig i del perdó, de l'infern i del cel, acaben fonamentant qualsevol acte humà damunt la necessitat d'evitar el càstig etern o d'assolir el premi infinit, quan, en realitat, l'acte d'amor és un acte que actua només per amor... sense pensar en el propi interès, ni en assolir o evitar res personal.
Les religions reglades i imposades pels estats i pels educadors al llarg de la història, les sectes, els grupúsculs, els misteris sorgits d'un mite, d'un il·luminat, d'un miracle... esdevenen un espill de les pròpies pors, de l'obsessiva necessitat de seguretat, i, a cops, i tristament, de l'anhel de venjança, de poder i de manipulació.

Faré ara unes confessions gratuïtes que no necessito que ningú comparteixi amb mi. Jo tinc déu i no tinc religió. No tinc temple ni església fora de les muntanyes i de la mar. No tinc doctrina, ni moral, fora d'estar bé amb qui tinc al costat i amb qui tinc molt lluny. Tinc evidència del més enllà (que no pas fe). Em consta, de manera segura, la falsedat de les afirmacions que asseveren l'existència de l'infern i del cel. Tinc tanta seguretat de l'existència de déu com de l'existència de qualsevol altre cosa o persona. Em resulta tan difícil creure en l'existència de les coses que veig i que escolto, com en l'existència de déu. Considero tan improbable l'existència de les coses que veig i que escolto, com l'existència de déu. No em fa por la mort, per això gaudeixo molt quan vaig en avió. Em fa por no viure bé. He descobert, amb la meva pròpia vida, que hi ha sofriments i pors immensament pitjors que la mort. Morir-se és una molèstia relativa molt més lleu que altres desgràcies horroroses que sí que fan por. Sóc propietari de la meva vida, i lliurement la dedico a qui estimo. El déu que conec és molt diferent al que expliquen; afortunadament. Considero que les lleis són un impediment per al creixement personal, i amb això no vull dir que no hi hagin de ser, perquè la seva absència podria ser devastadora; però són un impediment per al creixement. No tinc raons per creure que més enllà de la mort hi ha un absolut, o quelcom diferent a una manera natural més d'existir. Parlen de l'eternitat i la cosmologia els qui no tenen ni idea de la naturalesa física del temps. La primera experiència del món físic ens arriba per les sensacions a la ment, amb la qual cosa sempre hi haurà la incògnita de qui crea a qui: el món físic (cervell, neurones, lleis físiques...) a la ment? O la ment a tot el món físic en una mena d'intent inconscient d'autojustificar-se? Desitjo que la natura sigui sempre més poderosa que l'espècie humana, per tal d'assegurar la pervivència de la bellesa natural i de la bondat com a fruit de l'evolució. Em costa molt esmorzar amb qualsevol persona que desitgi i anheli l'empresonament dels que de manera pacífica han dut a terme accions polítiques pacífiques suposadament contràries a la legislació administrativa d'un estat, però tot i així, amb esforç, hi puc esmorzar. 
I un altre dia continuo.    
.
.

Thursday, September 13, 2018

Crist, avergonyit, se'n va al registre.


Crist, avergonyit, se'n va al registre, 
a veure si és possible de canviar el nom que fa dos mil anys campa pel món.
Per a no tenir res a veure amb els repressors dels advocats cristians,
que volen tancar boques. 
Per a no ser confós, pobre Crist,
amb els violents que el volen fer rei,
i que li posen una espasa a la mà, 
i que l'anomenen jutge pantocrator, 
condemnador a inferns eterns
i a tortures inquisitorials. 
Crist, el Jesús fuster i bona persona, 
se'n va al registre a veure si encara es pot canviar el nom. 
Perquè no el relacionin amb les miserables guerres anomenades creuades, 
ni amb la inquisició romana i els seus cremats vius, 
ni amb els patètics integristes del segle XXI, 
que li atribueixen, al mateix Crist, ideologies d'una "España Unida" i eterna,
que trepitja llibertats de persones i de pobles. 
Crist, sobretot, se'n va al registre, 
perquè no el relacionin amb aristòcrates, 
amb nobles, amb pijos snobs, enamorats frustrats del cos del Rei d'Espanya,
pallassos amb capa, ritualistes que odien els qui pensen diferent, 
carques adoradors de societats de formes, 
classistes, elitistes, 
reprimits que sublimen desitjos atrofiats 
amb pseudoenamoraments malsans de qui no toca, 
repressors de llibertats sexuals naturals,
que ni mengen ni deixen menjar, 
apologetes de conductors incívics 
que circulen per zones peatonals tombant creus grogues, 
superficials com aigües de pantà, 
fariseus avorrits, manipuladors i sectaris...
Crist vol ser només una persona bona
que vol la pau i la llibertat entre els éssers humans
sense límits legals hereus de tradicions injustes.
A ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare.
A ningú anomeneu guia, perquè un de sol és el vostre guia.
Per què em dius mestre bo, si només déu és bo?
.
.
.

Sunday, September 9, 2018

LA FINESTRA, Màrius Torres. Cançó original.


He posat música al poema de Màrius Torres "La Finestra", i hi he afegit dues estrofes més.

Màrius Torres va morir fa uns setanta-sis anys.
Aquest poema l'he allargat pensant en totes aquelles persones discretes, callades, tímides... que rere les cortinetes de la seva finestra, amaguen una immensa humanitat. Totes les formes de ser tenen dret a existir, i totes són belles i necessàries.
La cançó està protegida per SafeCreative.
The song is protected by SafeCreative.
La cançó està subjecta a una llicència Creative Commons. Podeu interpretar-la, i gravar-la lliurement, amb o sense negoci, sempre que digueu qui n'és l'autor.

Tuesday, September 4, 2018

Experiències musicals a Irlanda a l'estiu. Trobada amb Mickey McConnell i amb la Família Gavin.


On August 22, we met the Family Gavin, and their Gypsy Wagon TV. They had invited me to sing and to be recorded in their wagon, and I had the luck of knowing their natural paradise in the middle of Fintown's Nature; a green paradise of trees and grass, lakes, rivers... They were very kind with us and we spent a happy and nice afternoon of music and friendship. You can see their awesome channel of folk and music.


The other great experience of this summer was meeting Mickey McConnell.
First of all, I met the song. “Only our rivers run free”. I listened to it some years ago, through YouTube, sung by a young man in a pub of England; this man seemed a worker or a syndicalist, and he sang for freedom. I felt upset with that song, it made me cry and I didn’t know why. May be It happened because its meaning was applicable to the situation of my country, Catalonia. As I told you, It happened some years ago.
From that moment on, I searched and I discovered that that song was written by a man called “Mickey McConnell”. I learnt things about him. He was born in Northen Ireland. His song “Only our rivers run free” talked about the constittutional status of Ulster, and this song became a hit in Ireland in 1968. He made many other songs like “The little drummer boy” and “Follow the flag”. The songs of Mickey were sung by singers like Christy Moore, The Wolfe Tones, Mary Black, The Kelly Family, The James Last Orchestra...
I listened “Only our rivers run free” again in YouTube from a young singer called Sheena (now she is older and lives and sings in pubs from New York. Few weeks ago she was in derry) and I cried again. Finally I learnt to sing this song, and... from time to time, even now, I perform it in the kitchen of my home for my daughter. Now she is 11, but when she was three or four, she hardly ate his dinner, and I sang this song, an others too, so that she had dinner easier, and really she did. Now, I have just made a Catalan version of the song. I told it to Mickey last night and he loved the idea.
So… after all that… I met Mickey McConnell through facebook one or two years ago. This summer, my family and me decided to visit Ireland and I asked Mickey where did he sing and he told me about McMunns, in Ballybunion. We went to have a dinner there on August, 26, and it was great, magic, exciting… My family and me enjoyed a lot, and, in two occasions, Mickey put his guitar on my hands and asked me to sing a couple of songs. It was very exciting to contribute to the magic of the pub with two Catalan songs. If only I had knew that I was going to sing I would have prepared some irish song; I usually sing “Grace” and “The great majestic Shannon” but I don’t know them by heart, and I sang two Catalan songs that I remember and feel very well. Anyway, It was great. The atmosphere of the McMunns was bewitching, entrancing, gripping, awesome… Mickey sang “only our rivers run free” “Viva la quinta brigada” and many others. Other man whom name I don’t remember that had been a very good football trainning (and player) many years before sang too (a deep song about a worker). A woman stood up and sang too (Me and Bobby McGee). Mickey made us feel welcomed; he dedicated songs to us, he explained to the whole pub that we had come from Catalonia, he introduced ourselves to one of the owners of McMunns and some other kind people, he helped us to feel very happy in a warm and kind human climate. That night, the Irish people of McMunns turned out to be like a group of friends for us, openminded, open to other culture (Catalan culture), cheery…
So… I want to thank Mickey such a wonderful night, three days before I turned fifty years old.
.
.
.

Wednesday, August 29, 2018

Actuació a GypsyWagonTV


Actuació a GypsyWagonTV, el 22 d'agost de 2018 a Fintown (Donegal, Irlanda)

Wednesday, August 15, 2018

Final d'agost, i de mig segle d'edat, a la meva estimada i musical Irlanda.



He trigat quaranta-nou anys, onze mesos i divuit dies a viatjar a Irlanda en aquesta reencarnació, i fa molts anys que canto per plaer, sense la més mínima intenció de fer-ho per altra raó que no sigui el plaer mateix, i la comunicació amb un poder superior; i just quan queda una setmana per anar a Irlanda, rebo el missatge d'algú que m'ha escoltat a YouTube i que diu que li agrada com ho faig, i que diu que si algun dia viatjo a Irlanda els ho digui, perquè tenen una caravana com les de l'Oest, en una mena de casa amb jardí a Irlanda, a Fintown (Donegal), a on hi fan un Canal de YouTube que es diu GypsyWagonTV, i a on hi conviden gent de tot arreu relacionada amb el folk. I es veu que els proposen de cantar dins el tendal de la caravana, que expliquen que té una sonoritat especial. 
No em direu que no és una casualitat!
I no podré dur la guitarra perquè no hi cap al cotxe de lloguer; diuen que me'n deixaran una per la gravació.
Una casualitat, o no. Potser no és una casualitat que tot just una setmana abans em diguin això; ja sabeu què vull dir i no em posaré ara a explicar històries algunes de les quals he jurat no explicar.

M'agrada la proposta perquè és cantar a casa, sense cap mena d'ambició, ni professional (valga'm déu!) ni de cap altra tipus; fora de cantar enmig de gent que gaudeix amb una música no contaminada ni pels estandars, ni per l'obsessió de perfecció tan lligada sovint a l'ego, ni per la tragèdia de la fama, que ensulseix vides, les quals mai no poden tornar a passejar per un carrer concorregut com a persones normals, ni per l'electricitat que, tot i que no hi ha més remei que fer servir un micro si vols gravar, no em direu que una guitarra de fusta, capaç de fer música quan enmig d'una tempesta se'n va el llum, no té una ànima especial, un so que no pot ser reproduït per cap ona elèctrica analògica. Per això penso que no acabem d'escoltar mai ningú de debò com canta fins que no ho fem al seu costat, sense altaveus, ni amplificadors, i deixant-lo parar si s'equivoca, o per prendre un glop de vi, o de taronjada, o per gratar-se l'orella. Cantar és una forma d'expressió com parlar, recitar un poema, o ballar... no és una activitat elitista, passaport a la fama i la glòria. Va bé per la salut, i és una activitat que s'aprèn, com escriure o llegir. I igual com hi ha alts i baixets, grassos i prims, hi ha qui canta d'una manera i qui ho fa d'una altra, i això és enriquidor. 
Per això m'agrada la proposta, perquè tot just uns dies abans, havia parlat d'una cantant de YouTube que m'agrada molt, perquè canta amb una guitarra i prou, sense projeccions estel·lars d'aquelles que enreden el públic per treure-li els quartos, i que ho fa amb una noblesa i espontaneïtat especials. 
M'agrada cantar, i escoltar cantar, sense bronze, ni llautó, ni or, ni argent... M'agrada la fusta, les cabanes del bosc, els racons vora un llac, una cala o un riu, els que som companys i prou... ja sé que ningú no comprèn ningú, però la música fa que ens entenguem ni que sigui en rus.
Aquesta proposta és pel dia 22 d'agost, però és que, nens i nenes!, el dia vint-i-sis, sopo al MacMunns de Ballybunion, al comptat de Kerry, i tindré a menys de un metre a Mickey MacConell, una llegenda de la música a Irlanda, compositor de moltes cançons per a la família Kelly, i sobretot de l'himne "Only our rivers run free". Mickey és una persona senzilla, noble, natural... Ell mateix em va explicar als llocs on cantava i els dies, i per això vaig poder reservar taula. Per tant, aquest final d'agost, m'aproparé a la Irlanda que tant estimo; i que té una història d'independència política molt dura; molt més dura encara que la que estem vivint a Catalunya. A Irlanda són molt conscients del que està passant aquí, encara que l'estat irlandès hagi de seguir (de moment) el seu paper diplomàtic, que com qualsevol diplomàcia sempre és superficial.
Ja us explicaré com ha anat! Me'n vaig a escalfar el dits!
.
.
.