El meu camí de tornada

 

Vaig compondre aquesta cançó a Errenteria l'estiu del 2019. Poc m'imaginava jo que un any després la interpretaria en un concert; en l'únic concert que he fet a la meva vida jo sol amb una tirallonga de cançons, totes fetes per mi. I tot va ser perquè vaig guanyar exaequo un concurs de cantautors en què el premi consistia a tenir un concert concedit per a tu sol en una fira de Piles (prop de Gandia). 

A venir a parar en aquest punt vital sorprenent, m'hi va ajudar el temps de la COVID, en el qual, tota l'estona del dia, gairebé només cantava, a la cuina de casa, i sembla que no, però el que fins al moment havia estat una afició es va anar convertint molt a poc a poc en una altra cosa.

Després de Piles, vaig tocar a Andorra, i tenia més projectes, però l'ictus va dir que allò que començava i que era tan apassionant s'havia d'acabar. També haig de dir que al 2018 havia tocat a Irlanda, a Ballybunion amb el Mickey MacConnell, i a la Gypsy Wagon de Donegal de la família Gavin.

Ara hi torno perquè estic molt recuperat, però no crec que faci la bogeria d'anar a concursos, concerts i aquestes coses... Si més no, fins que em jubili. Però el que sento a la cuina de casa, en el meu camí de tornada a la música, és indescriptible; absolutament indescriptible.

Si vols que el somni sigui realitat

                                                                                                                                IA image

Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.

Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.

Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.

J.S.

.

.

.

El herido (Miguel Hernández)

 

Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.

Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.

Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.

Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.

Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.

Sílvia Pérez Cruz, al Liceu. (25/3/2026)

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Hi ha una manera de copsar la música, que neix d'un espai misteriós i alhora íntimament proper al cor de la persona humana. En aquest indret hi trobem sons, colors, mirades, paraules, versos, gests, moviments, i molt, molt d'amor. És una terra ignota a on no hi ha més pàtries que la manera com les persones canten els seus dolors i les seves alegries en el llenguatge de la seva essència més real, que va més enllà de la forma de les paraules. 

És la humilitat de les coses senzilles i boniques, però de debò; les coses petites i reals que arrenquen trossos d'ànima i el regalen a qui la sap estimar en una mena de comunió que no té res a veure amb doctrines ni normes.

Costa escriure el que no pot ser explicat amb paraules; és intransferible. El que Sílvia Pérez Cruz ens ofereix només es pot escoltar i sentir, no es pot descriure. És un viatge a un altre pla de l'existència del qual no en saben res, ni en poden saber res els qui no l'emprenen.

He trobat persones que no veuen res, que no senten res, que no viuen res... Els respecto profundament, però em sap tant de greu per elles! És com parlar amb una persona cega d'allò que et fa descobrir la combinació de certs colors, i escoltar de boca de la persona cega que el que dic és absurd i no té cap sentit i que haig de tocar de peus a terra i deixar-me de fantasies. He trobat persones que només saben trobar valor a la música si comparen, si posen preus, si assignen xifres, si calculen audiències, si redueixen l'essència de la vida a guanyar o perdre, quantificar, tenir prestigi o no tenir-ne, tenir protagonisme o no tenir-lo.

Ahir vam viure una nit màgica al Liceu, gràcies a unes persones senzilles que viuen una profunda amistat amb un raconet de l'art que ens porta un tros de paradís a la Terra.

La web de Sílvia Pérez Cruz

Roda la vida...