Guanyar o perdre, amb tota sinceritat, no és el que més ens motiva, perquè depèn de molts factors no sempre controlables, i perquè la victòria és haver aconseguit la pel·lícula que volíem tal com la volíem, es guanyi o no es guanyi; el que de debò ens agrada és crear una obra cinematogràfica tan bona com sigui possible, i això ho intentem mitjançant uns objectius clars.
El primer d'aquests objectius és la interpretació; potser no l'aconseguim sempre, però ens hi esforcem. Dediquem moltes sessions durant el curs a treballar una "encarnació" creïble, versemblant, autèntica... cadascú del seu personatge. Intentem apartar el "jo" en el moment d'aquesta encarnació, excepte en tot el que es refereix al rebost de les expressions. Intentem que cada actor o actriu busqui dins del seu rebost personal la manera com ell o ella s'enfada, riu, s'avergonyeix, se n'orgulleix, s'espanta, s'entristeix... Aquesta manera és única per a cada persona, i ha de ser expressiva, ha de poder arribar a l'espectador. En aquest "remenar el rebost" hi entra en joc un exercici introspectiu important, que a més fa que ens ho passem molt bé, que les sinergies incrementin el progrés; un progrés que després es podrà aplicar en una bonior de diferents situacions de la vida en les quals es fa necessària una retòrica oral important que a les persones no entrenades se'ls pot fer molt coll amunt.
L'altre objectiu és la imatge. Cerquem una imatge tan semblant com sigui possible a la que tenim al cap. Per aconseguir-ho necessitem una formació adequada en fotografia, en narrativa audiovisual, en il·luminació, en el funcionament tècnic de la càmera. Necessitem també, i curiosament, el domini de la foscor i del que no es veu. Moltes vegades el que fa impactant una escena és el que no es veu, o el que no es veu del tot; i l'ús de la foscor que ressalta molt més el poc que es veu; i tot d'una manera que resulti natural i versemblant. La qualitat de la imatge ha de ser la millor possible. El bitrate ha de ser elevadíssim si volem aspirar a que es vegi en una pantalla gran. Els focus han de ser poderosos, hem de poder afluixar la seva potència perquè ens sobri llum. Si ens falta llum és un drama; hi ha d'haver llum. Si tenim sol, perfecte; si no tenim sol, ens calen els focus més poderosos, i han de ser regulables. Hem de crear el color, sempre que sigui possible, al set, i no confiar aquesta tasca en l'edició; si després a l'edició cal fer-ho, es fa; però mai no quedarà tan bé com en el moment del rodatge.
És fonamental el so. Aquí no hi ha disculpes. El so ha de ser perfecte, i si no ho és, s'ha de repetir l'escena, o posar un altre so a sobre que amagui l'error. En una ocasió vam afegir una finestra a la imatge des d'on es veia ploure, perquè el so de la pluja amagués un excés de "neu" en el so de la gravació. Cal dominar el funcionament de les gravadores de so, dels micròfons sense fils, dels micròfons de perxa; i cal que siguin de qualitat.
Intentem ser creatius amb les localitzacions. Si tenim foscor, si podem aconseguir espais sense llum, ho tenim tot; amb una mica de llum potent i canalitzada, afegida per nosaltres, i amb una ISO baixa, podem decidir allò que l'espectador veu; i una habitació pot ser un camp de blat en una nit sense lluna a on dos protagonistes caminen perduts; i si a més, hi afegim la projecció d'una foguera en una paret posterior, tenim als protagonistes caminant pel camp de blat davant d'una foguera amenaçadora, potser decidida per la inquisició. També podem viatjar, buscar localitzacions, i demanar permisos a les diferents institucions, però si tenim la foscor, tenim tots els espais del món a la nit, o interiors.
Després tenim la tasca del vestuari, l'attrezzo... Té el seu pes pel tema del rigor històric, d'evitar anacronismes.
En el cinema escolar, és habitual veure nens que fan d'adults; per nosaltres aquest costum és insuportable. Per fer d'adults calen adults, ni que siguin dirigits per nens.
També existeix un corrent que mou a no intervenir gens quan els qui desenvolupen el projecte són nens. Nosaltres pensem que s'ha de combinar tot. És bo que hi hagi curts en els quals estiguin tots sols; però és necessari que prèviament n'hagin fet d'altres en col·laboració amb adults experts per raons d'aprenentatge, igual com un aprenent de metge comença la seva tasca al costat d'un altre metge experimentat que li va explicant els "perquès". I ha de passar un temps abans que el metge aprenent funcioni sol. Treballar amb experts amb objectius creatius elevats i no conformar-se amb productes escolars és la manera com s'extrauen al màxim les capacitats del nen o la nena que comencen. I amb poc temps, després de dos o tres projectes, ja pot llançar-se a treballar autònomament.
Recordo el consell d'un director d'ESCAC que ens deia: "acostumeu-vos a la frustració, fer cine és aprendre a frustrar-se". És un error. Cal aprendre a no tolerar la frustració i aconseguir la qualitat que volem, la imatge i el so que volem, i al capdavall la història que volem; pensant acabem aconseguim exactament el que volem. I llavors ja és igual guanyar o perdre, sobretot per aquells que som amateurs i que no creem per diners sinó per amor al cine. No ens devem a ningú que ens pagui, i podem experimentar i fer recerca sense por d'assumir cap risc. En aquest sentit, als nens i nenes que comencen a fer cine se'ls ha d'encoratjar no a frustrar-se, sinó a pensar millor per a trobar solucions sorprenents que potser ningú no ha pensat abans i que aconsegueixen el que semblava impossible. Sobretot fent-los veure, que el secret sovint és allò que no es mostra, o allò que no es mostra tot, i que per aquest motiu esdevé més impactant i terrorífic.
Podria escriure moltes més coses sobre cine, però ja continuaré un altre dia.
Per cert, demà anem a la Gala de Cloenda del Fic-Cat, a Roda de Berà!
El meu petit equip i jo tornem a tenir un curtmetratge al Festival Internacional de Cinema en Català, a la selecció oficial. I com a tal és a la plataforma 3Cat fins al dia 30 de juny.
El podeu visualitzar al següent enllaç:
https://www.3cat.cat/3cat/tots-els-essers-humans-plorem/video/6406014/
O bé anant a la plataforma de 3Cat i posant al cercador: Fic Cat
Tot i ser, el Fic-Cat, un festival professional, la nostra categoria és el de les persones que no busquen cap benefici econòmic, i que es consideren sempre aprenents i experimentadors. I l'elaboració del producte és per damunt de tot un temps de treball en equip i de gaudi. Val a dir que a l'any 2022 vam guanyar. Aquest curs no crec que guanyem, però no és el primer objectiu del nostre projecte. Penso que la victòria rau al mateix procés i producte que treballem.
Esperem que us agradi!
.
Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.
Visca el cinema!
Imatge de Yummifruitbat a la wikipedia, sota la llicència (Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 2.5 Genèrica)
Malament, si en visualitzar una pel·lícula li has de preguntar a la persona que t'acompanya si entén de què va la pel·lícula, i si comprèn la relació entre els personatges. Malament si de cop i volta un personatge que semblava dels principals desapareix i ja no se'n parla més; i si torna a passar amb un altre dels personatges, encara pitjor. Malament si determinades escenes et fa l'efecte que són la finalitat de la història, quan hauria de ser a l'inrevés; potser són escenes crossa, fortes, boniques, poètiques, intenses, però no es pot sotmetre un argument a l'existència d'aquestes escenes. Malament si el que succeeix se't presenta massa forçat, i no pas per culpa dels actors sinó del guió. Malament si ho veus tot excessivament allunyat de la realitat, si li falta versemblança i espontaneïtat. Malament si t'avorreixes. Malament "Amarga Navidad". Malament.
Només vaig gaudir amb l'actuació d'Amaia Romero, que em va posar com sempre la pell de gallina. La resta de la pel·lícula és insuportable. Fa l'efecte que la pel·lícula visqui de la presència de rostres coneguts que fan acte de presència i que serveixen de reclam; i viu també de la confiança que tenim (teníem) en un director que acostuma a sorprendre. Però objectivament, tot i la gran qualitat d'imatge, la perfecció dels plans, la bellesa de la fotografia... tot plegat està al servei d'una història buida, coixa i enrevessada, que no commou, ni sorprèn, ni emociona.
És només la meva visió; no t'enfadis, Pedro; tens altres pel·lícules molt bones.
.
.
El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.
Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.
Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.
Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.
A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.
Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.
Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.
Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges.
I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...
