.
Són les dotze i se m’altera el ritme cardíac com un tren de vapor en marxa. L’estómac em fa ruc ruc. La temperatura em puja fins a fer-me tremolar. El cervell em diu vés, imbècil, vés, que ja hi deu ser.
Hi vaig. Surto a la terrassa. M’enfilo fins a treure els ulls per damunt de la paret. La descobreixo nua, bocaterrosa, sublim.
S’alça. S’embolica la tovallola com una faldilla i desapareix dins del pis. A sobre, truquen; i haig de fer filigranes de saltimbanqui per a baixar de la paret sense trencar-me coll i barres.
Obro la porta. Déu meu no m’ho crec. La veig aguantant-se la tovallola per damunt dels pits i demanant-me una pastanaga que el dermatòleg li ha receptat. Corro cap a la nevera, trec les pastanagues del calaix de les verdures, i salten per aquí i per allà. Torno corrents a la porta. Li n’ofereixo quatre. Em diu que amb una ja fa. Somriu. Envermelleix. Em pica l’ullet. Fa gràcies amb la veu vellutada. Li miro les cuixes.
Quan tanco la porta, em maleeixo de la poca congruència entre el meu desig i el fet de no haver-la convidat a entrar. Escolto uns gemecs, i uns uis, i uns ais, i uns riures que acaben amb pessics sonors de plaer desbocat. Surto al pati. M’enfilo a la paret i la veig pastanaga fora pastanaga a dintre... Qui fos pastanaga! Sona un xiscle agre, i un desesper, i un no per favor... no. La veig que alça la pastanaga amb la punta trencada. Plora. Es fica els dits. Exclama déu meu no puc.
Revelo el meu amagatall, oferint-li el meu ajut. Alça aquella mirada de cel i em diu que sí, si us plau, que l’ajudi, que se li ha quedat un tros de pastanaga a dins i que si ha d’anar a urgències es morirà de vergonya.
Salto la tàpia. Li fico els dits. Plora. Sento una veu de mascle darrere meu que crida què collons és això. Ella, tremolant, diu al cornut: tresor salva’m que aquest malparit m’està violant.
Ja no recordo res més.
.
