"LOS DOMINGOS" de Alauda Ruíz de Azúa

Una gran pel·lícula.

A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.

L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

La por com a motor de creences

Als 14 anys em van definir Déu com aquell que premia els bons i castiga els dolents. 

Gràcies a Déu, em va arribar aquest input als 14 anys i no als 4. 

Als 4 o 5, i de veu de la meva àvia, em van parlar de Déu com de l’ésser que més m’estimava; m’estimava tant i tan bé, que m’estimava més i millor que jo a mi mateix. 

Però la definició suposadament teològica i fonamentada dels apòstols que als 14 anys van identificar la seva essència com la de premiador i castigador va fer els seus estralls. Vaig sortir d’aquests molt ben parat gràcies a Déu; altres no van tenir tanta sort. 

He conegut persones els dubtes de les quals sobre si alguna cosa absolutament anodina era pecat eren tan grans, que no podien ni caminar sense preguntar-se si el següent pas que farien era pecat o no; i si no se’l preguntaven se sentien culpables (no és una metàfora, van haver de medicar-se). Gent que es va impressionar tant per les lúgubres i terrorífiques meditacions sobre l’infern, que han vist la seva vida futura condicionada per la por. Em recorden a aquelles pobres noies segrestades a Àfrica i portades a Espanya per a ser explotades; l’agulla amb què coartaven la seva llibertat era la seva fe en el vudú; creien tan fermament en la capacitat d’exercir el vudú per part de les persones que les tenien segrestades, que no necessitaven cadenes per no sortir de l’apartament on estaven recloses. 

Com a éssers humans hauríem d’aspirar a que la nostra fe no fos la que se sosté pel terror. Els escrúpols de les persones que jo vaig conèixer naixien del terror a Déu i de la seva suposada obsessió per la perfecció de les seves criatures, o per l’anhel de complir unes expectatives per a les quals el mateix Déu no ens havia pensat; un Déu l'univers del qual conté errors que provoquen intensos patiments als éssers vius que els pateixen. Déu no va obrar amb perfecció, ell sabrà per què; ens ha d'imposar la perfecció com a exigència a nosaltres? 

Algunes vegades, pintem els sostres de les catedrals amb una perfecció carregada i obsessiva; però Déu simplement dissenya la simplicitat i la bellesa del cel nocturn estrellat, que ens assenyala camins cap a l’infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes. Nosaltres construïm rellotges per atrapar el temps; i Déu ens regala el temps perquè siguem lliures. 

Paraula d’heretge, el veritable Déu no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos dolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits amb encaixos d’or, ni sants de guix adornats amb joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anul·lacions matrimonials, ni recompte de crims i immoralitats, ni censures, ni censuradors, ni por, ni terror, ni fils de letanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers saciats de triomfs i venjances, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni imperis, ni governants, ni fama, ni espectacles de poder i fanfarroneria, ni llista d’imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exèrcits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penediments, ni sang, ni violència, ni odi... 

Però compte; no sóc cristià; el que dic no va a missa. Agafeu de la meva olla només el que no ofengui la vostra fe, o reinterpreteu-ho al vostre criteri; al cap i a la fi, tot el que està escrit a l’arena de la riba del mar és efímer.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

L'atzar d´una natura que juga amb nosaltres

Algun dia, no gaire llunyà, totes les persones que han viscut encadenades a una discapacitat veuran el seu cos transformat. 

 Vivim sotmesos a l'atzar d´una natura que juga amb nosaltres. Caldrà preguntar-li un dia, a Déu, el perquè d'aquest joc. És una pregunta que centenars de pares i mares de tot el món han dirigit a Déu, i Ell accepta que l’hi llancin, perquè sap que tenen dret a protestar. Cap lloança a Déu no és més honesta ni sincera que la protesta que se li dirigeix ​​pel patiment, les dificultats, o el futur incert, d'un fill. I crec que Déu prefereix aquesta queixa, aquesta ràbia sincera, abans que una resignació submisa i tenallada per la por i la impotència. 

És difícil estimar Déu si se li té por; és impossible ser honest amb ell si un no té el coratge d'acusar-lo. 

El món de les persones discapacitades no és una reunió dels àngels; no són éssers innocents; alguns tenen una sexualitat immadura que els empeny cap a actituds que de vegades freguen la psicopatologia social. Hi ha discapacitats, disfuncions o complexitats mentals, que no deixen en bon lloc Déu. Ho escric tal com ho sento, perquè Déu sap que li tinc prou confiança per fer-li saber el que penso. Déu no ha creat una naturalesa perfecta. I si crec en Déu, no em queda més remei que creure en un Déu l'obra del qual amaga molt de dolor de forma natural i espontània. I si estimo Déu, l’he d'estimar així com és, encara que em surti protestar. 

La gent coneix la imatge externa d'aquestes persones injustament tractades per l'atzar, i desconeix la foscor que com tot ésser humà posseeixen, i que a causa de les seves limitacions algunes vegades discorre per camins més complexos i desangelats del que és habitual. Unes hores amb ells pot ser el cel; tot el dia amb ells és un repte de magnitud martirial; en molts sentits, no sempre expressables. 

L'alegria dels pares en pujar-los i educar-los és l'alegria ambígua de la creu, l'alegria d'assumir una missió vital; però és una alegria mullada per moltes llàgrimes i tensionada per moltes incerteses; una alegria que de vegades ha estat testimoni d'una foscor que se sol amagar; una foscor que camina també al costat d'una gran humanitat; no és gens fàcil. 

La situació d'aquestes persones no és benedicció encara que Déu les beneeixi. Algun dia hauran de ser compensades i descobrir l'home o la dona que havien d'haver estat i que injustament no van poder desenvolupar del tot; qualsevol altra sortida no seria bona.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.

 

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)

Creences i realitat

De vegades, estem tan xops d'una doctrina, d'una fe, que no som conscients del seu caràcter sorprenent; ens sembla que el que creiem és obvi, absolutament creïble, lògic, contundentment versemblant. 

En aquestes situacions, trobar-nos amb persones que desconeixen les característiques d'aquesta fe representa un privilegi, perquè ens revela com és d'inaudit el que creiem. La seva ignorància és una revelació semblant a la innocència de les civilitzacions no contactades. Ens fa veure que potser allò que acceptem, perquè sempre ho hem acceptat, allò que hem après al mateix temps que apreníem a parlar, és absolutament increïble; la qual cosa no vol dir que sigui fals; l'existència de la realitat també és increïble i no obstant existeix. 

És un tema de prioritats. Per a alguns serà prioritari que una persona conegui el significat de la transsubstanciació, el que significa un sagrari, la metàfora del pelicà. Per a altres el fet prioritari es reduirà a la fe en la transsubstanciació de les persones que pateixen o que no en tenen prou per viure dignament, o que han perdut casa seva, o que són a la presó; per a alguns, el que és prioritari és posseir una educació financera adequada. 

No estic segur que sigui possible conèixer-ho tot; és possible que calgui triar, i que el que és doctrinal pugui no estar entre les prioritats educatives de molta gent. Pot ser que no saber certes coses obri la porta a la possibilitat de meravellar-se, d'impressionar-se, de convertir-se… quan les descobreixes per primera vegada en el moment en què tens una edat que et permet haver desenvolupat una sensibilitat especial per als misteris i per a la reflexió sobre l'existència. 

És com el tema de la indiferència. Hi ha tantes coses davant les quals no ens hauríem de sentir indiferents, que no donem l'abast a tot, i hem de triar. 

En certa manera, prioritzar és acceptar el nostre caràcter finit i limitat. També Jesús dormia a la barca enmig d'un mar enarborat. Hem de decidir davant de què de cap manera mai no romandrem indiferents, i prioritzar-ho davant d'altres temes que deixarem en espera, per poder tenir també alguna estoneta de descans i poder passejar per un camí amb bassals, descansant la ment i viure una mica. 

Som éssers limitats, que necessiten poder perdre el temps, poder en algun moment no fer res urgent; acceptar que no ho podem tot, que no podem salvar tothom, ni saber totes les coses, ni abraçar tot allò que uns o altres consideren essencial de conèixer; sempre hi haurà algú a qui sorprendrà amb tota la raó del món el nostre desconeixement sobre algun tema essencial per a ells.

Ambiciono un camí solitari enmig dels camps

Tot i que podem ambicionar qualsevol cosa, normalment quan pronunciem l'adjectiu “ambiciós”, atribuint-lo al caràcter d'una persona, pensem en algú que ambiciona objectius relacionats amb els seus interessos de poder, de prestigi, de diners... Però es pot ser ambiciós en altres termes. 

Jo ambiciono un camí solitari enmig dels camps, amb bassals, sota un cel de tempesta; a la meva dreta i a la meva esquerra, blat de moro; després dels turons, el mar i una costa sense urbanitzar, sense carreteres, ni camins, ni pobles, ni cases. Un punt en una platja més enllà de la qual no hi hagi res que pertanyi a ningú; ni res traçat a cap mapa. 

Ambiciono que les ambicions dels humans siguin lliurement poemes i cançons, estonetes de tertúlia, amb un got de vi, el silenci de la tarda, sense pressa, perquè demà vindrà un altre dia igual que el d'avui. Ambiciono silenci; un silenci tan absent que moltes vegades no som conscients que no existeix. Ambiciono la pau de no tenir passat, de no pensar en el futur que va més enllà d'avui, de no tenir, a la motxilla de la vida, cap acte realitzat, d'acabar de néixer i de tenir una vida al davant, i d'esperar la mort amb aquesta motxilla buida. Jo no la tinc buida encara; però crec que tot és possible, perquè Algú ho pot tot i estima del tot. 

Ambiciono tenir un nom nou, un nou cos, potser sense records, tornar a començar sense tenir res solucionat, conservant inconscientment, i d'alguna manera, tot el que he après, per tornar a descobrir-ho tot de nou i encertar millor el tret. 

Ambiciono ser feliç sense buscar ser-ho, ser feliç sense ser perfecte. 

Ambiciono la mortificació d'un bon aperitiu en bona companyia per acostumar el cos a sotmetre's a l'alegria de viure, la mortificació d'una bona dutxa calenta als matins per anar content a treballar i produir alegria en els que em tractin, la mortificació del minut heroic per aixecar-me no quan soni el meu despertador, sinó cinc o deu minuts després; i així poder assaborir l'escalfor del llit i pensar en la sort que tinc i en tantes coses bones que m'han donat, i en com puc fer més bo el dia que comença. Ambiciono que qui pugui ser cantant, no hagi de ser-ho si no ho desitja; i que no hagi de ser perdonat per això. 

Ambiciono que a ningú li diguin que no ho pot ser, i que si a algú l'hi diuen, aquest algú tingui la tenacitat de lluitar per ser-ho si realment ho desitja. 

Ambiciono passar desapercebut, anar-me'n en silenci, sense por, sense resar a causa dels terrors doctrinals dels qui creuen que Déu és com ells; cantant amb Déu, conscient que a la meva motxilla buida només puc portar el seu amor i el seu perdó; i que sempre ha sabut com soc i què tinc.

El temple

Per mi el Raval és un temple. No em produeix cap incomoditat, més aviat m'omple d'una sensació d'amor inefable, com quan en els meus temps de catòlic m'acostava al sagrari.

El Raval em va canviar la vida, perquè igual que al sagrari hi és ELL. Al Raval hi és Ell.
Hi és en tota aquesta vida tan intensa i sovint tan sofrent. Si alguna vegada descobreixo una dona que ha hagut de fer de tot per alimentar els seus fills (ara ja no es veuen tant) em produeix de tot menys foscor i se m'encén el cor, com si a una espelma vella i gastada se li acostés un llumí i tornés a donar llum.
Quan descobria aquestes noies, nenes, als anys noranta, recordava l'expressió "beseu on trepitja" que pocs anys abans m'havien intentat vendre que havia d'aplicar al president de determinada institució força influent per a mi a la meva adolescència. Sentia que el "beseu on trepitja" era just i necessari aplicar-lo a aquestes persones valorades exclusivament per la forma dels seus cossos com si fossin vedelles; perquè aquestes persones pobres, oblidades, usades, reduïdes a instruments... representaven la mateixa transsubstanciació de la comunió, eren el mateix Crist, eren la manera com Déu es feia, es fa, present al món.
Encara avui m'hi acosto, de vegades, amb la meva família, al Carrer Joaquim Costa, o Hospital, o Sant Pau... i recordo aquells temps. Avui la transsubstanciació succeeix en altres persones a banda d’aquestes pobres noies; en gent que a molts produeix por, fàstic, ràbia... purament per falta d'empatia o pobresa humana, per donar més importància a on es neix, o a on van néixer els seus pares, que a la dignitat humana.

Perquè he vist la mort de prop

 

(No és una metàfora)

He vist la mort de prop, com el nen que es topa de cara amb l’infermer que ve a posar-li la injecció perquè ja és l’hora, com el botxí que saluda amb cortesia el condemnat abans d’endur-se’l, com tants que l’han vist quan tocava veure-la i se n’han anat amb ella.

A mi, no se’m va endur, però bé que ho va intentar, i em va mirar de fit a fit, i fins i tot em va somriure; ja tenia la seva mà a la meva espatlla. “Què noi? Anem-hi?” em va dir, “Encara no” li vaig respondre jo “No estic a punt; tot i que em pensava que sí, el fet és que no creia en tu. I ara, en veure’t aquí, tan real, veig que no estic a punt” li vaig insistir.

Ella reia sarcàsticament, i per més inri m’anava recordant totes les vegades en què m’havia indisposat amb ella. “Què et pensaves? Què allò que vas fer et sortiria de franc? Tot té un preu!” Em va dir cruel. Li vaig respondre que jo no em pensava res, i també vaig ser una mica agosarat, i li vaig dir que se m’endugués si ella, la mort, entesa i endevinadora com era, sabia que en el meu hipotètic futur cas de sobreviure li’n tornava a fer alguna de bona. No volia sobreviure si no era amb la garantia de dur una vida com calia dur-la.

“Futur? Si no en tens! T’estàs morint! I és el meu moment! Què et pensaves?” em va dir, cruel i contundent. I jo li vaig respondre:

“Això no ho saps ni tu! Que dominis la situació molt més que jo no et fa omnipotent! És un altre qui ha de decidir les coses; ni tu ni jo, un altre. I mantinc el que he dit: anem on vulguis si el fet de sobreviure no m’ha de convertir en algú millor”

En veure’m tan segur, va fer un pas enrere, i em va dir: “Vaig a fer un cafè i a esperar noves ordres! Gaudeix dels teus minuts, a tot estirar, de les teves hores! Seré per aquí a prop.”

Quan em va haver dit això, va arribar l’ambulància i va confirmar l’ictus. Jo no podia parlar, però el pensament el tenia clar. De sort, que quan parlava amb la mort ho feia amb el pensament i prou; sense cordes vocals.

Se’m va endur l’ambulància, i al llarg de les hores següents no es va repetir cap altre ictus. De moment era viu. Però al llarg de tot el dia, el llenguatge que sortia de la meva boca quan pretenia dir una frase simple, no era comprensible per als humans.

Em vaig adormir, i en despertar-me al cap d’unes hores, abans no arribés cap infermer, vaig fer pràctiques tot sol sobre com es parla. Vaig provar en anglès, en català, en castellà; i els mots em van sortir clars; ja em podia comunicar.

Vaig trigar encara uns dies a no tenir períodes d’afàsia greus que anaven i venien. Els meus companys de departament van ser testimonis d’una trucada meva en plena afàsia. Vaig trigar uns dies a recordar com funcionava el mòbil i l’ordinador; i uns dies més a recordar totes les contrasenyes de la meva vida. Vaig trigar dos anys encara a tocar la guitarra amb relativa normalitat. I encara hi ha aspectes mentals que estan tornant.

La mort fou la que no va tornar més; crec que li van dir que es fes enrere; els devia convèncer la meva obstinació.

Mantinc el que li vaig dir a la mort: només vull viure si és vivint com jo vull viure. No difereix gaire a com era jo abans, però alhora difereix del tot.

He vist la mort de prop i sé quina cara fa, i encara pitjor, sé quina cara fan aquells que estimo tant quan la mort em ve a buscar a mi.

Això ha fet que hagin caigut els falsos mites, les religions, falses; les angoixes, falses; els raonaments lògics esquelètics i orfes de carn i d’esperit; el judicis massa lleugers a persones que no hem de jutjar; les falses consideracions a perepunyetes que encara no han vist la cara de la mort, o que l'han vist, però no han parlat amb ella. Detecto els perepunyetes amb una llambregada ràpida; ara diuen això, demà ho diuen d’una altra manera; i l’únic que canvia entre l'ara i el demà és l’interès de cada moment. Ara s’enfaden amb algú, perquè és més alt i ells són més baixos; ara critiquen l’altre perquè és més guapo i té més seguidors; però mai, mai... consideren que l’error és propi... i mai, mai, comprenen els altres si els altres fan disminuir un bri el seu benestar... I sempre, sempre... fan culpables els altres del bé del qual no poden gaudir; un bé que sempre veuen més enllà d’on es troben.

Perquè he vist la mort de prop, encaro la vida cap endavant, a ritme del camí que vull seguir; obsedint-me en gaudir un present intens. Qui no segueix el camí que vol de debò seguir no és lliure.

Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions

El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. 

Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. 

També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.

De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. 

Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.

Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.

Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. 

I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. 

La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. 

El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.

Custodis de la por

Hi ha qui, per por, sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses, si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.

Creuen en un dèu que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació o per inèrcia.

Les crítiques, les vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord, qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells. 

I la vida, la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.