Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja.

“Si déu vol!” “No passa res que Déu no vulgui!” “Déu ens ajudarà a trobar lloc per aparcar!” Em pregunto com pot haver gent tan curta d’enteniment com per pronunciar afirmacions com aquestes amb convicció.

Ara resulta que tot el que passa al món passa perquè déu ho vol! Afirmar això és com afirmar que Déu és un cabró, per no escriure un mot molt pitjor.

En conseqüència, per un creient, afirmar que tot el que passa al món passa perquè Deú ho vol hauria de ser una blasfèmia, un insult a Déu.

Habitualment, tals expressions: “Si déu vol” “Déu farà!” les acostumen a pronunciar persones que manipulen la idea de Déu, que per defugir les seves responsabilitats, per deixar de tenir seny, per inventar-se seguretats que no troben en el seu propi criteri, apel·len a una mena d’esperit que creuen que els donarà sempre la raó i que els soluciona tots els problemes, fins el de trobar aparcament. Són gent que es repenja en els altres, com si els altres estiguessin al seu servei, Déu inclòs. I el que és més trist és que això que escric no ho entenen. Potser tot ve, en el fons, d’una limitació intel·lectual que té les seves arrels en una merda d’educació utilitarista i reductora de la dignitat i de les capacitats humanes; són hereus d’una societat podrida que amagava la seva putrefacció amb formes exquisides. Vestits que cobrien merda. Mentides preses com a veritats amb què s’autoenganyaven, i potser ara ja és tard perquè puguin comprendre el seu error.

Aquesta visió de Déu és pitjor que la seva negació. És un concepte de Déu que protegeix un orgull i una fatxenderia dignes del feixisme social.

Al món passen moltes coses que Déu no pot voler; si les vol, és un desgraciat, i Déu no és un desgraciat.

Demanar-li a Déu la gràcia de trobar aparcament quan hi ha gent que li demana no ser bombardejada (sense rebre resposta) és ser un cretí o ser una persona amb les capacitats disminuïdes. Confiar que déu farà que et toqui la loteria per poder pagar el que t’has gastat per la teva avidesa consumista, per la teva mandra a estalviar, o perquè no t’has preocupat de fer servir les matemàtiques, torna a significar ser un cretí o un discapacitat. I aquesta gent fan molt de mal, enfonsen vides, s’aprofiten dels altres, especialment dels qui més els estimen, cremen esperances, destrueixen somnis… Són directament enemics dels quals ens hem de protegir. Víctimes de víctimes de manipuladors. Micos amb metralladores a les mans.

El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja i no mou ni un dit; permet que a causa d’aquest atac, la noia quedi amb incontinència, amb depressió, i que s’acabi llançant des d’un balcó i quedant paraplègica; permet que la noia no tingui forces per viure i no li quedi més remei que demanar l’eutanàsia. Tot això ho permet el Déu de debò, el que suposadament ha de trobar lloc d’aparcament per als seus amics o ha d’aconseguir que totes les circumstàncies els somriguin. Aquest és el déu fals en el qui creuen els cretins o els qui no tenen prou capacitat per assumir el seu destí.

Jo crec en el de debò, i em concedeixo el dret a recriminar-lo per la desgràcia de la noia violada per la defensa de la qual Ell no ha mogut ni un dit; encara més, crec que ell no espera de mi cap altra reacció; és la reacció lògica i justa i la que ell vol. No sé per què ho permet; potser perquè no existeix, o per alguna altra raó que se m’escapa; però li continuaré recriminant la seva passivitat criminal, especialment quan ell em recrimini els meus defectes (no ho ha fet fins ara).

Déu no hi és només per ser adorat, hi és per ser acusat; és el que ell vol, i és l’única actitud honesta davant del mal indiscutible. L’adoració, déu no l’ha demanada mai; se l’han inventat els seus pobres humans profetes.

Malgrat que Ell no ho demani, jo el puc adorar per les seves meravelles, per les persones fascinants que existeixen, pels paisatges, pel bé… Però l’acuso quan no fa res per evitar que un innocent sigui esclafat. Li crido quan la seva actitud em provoca vergonya aliena. Conscient que ell vol que actuï així. I no se m’acudirà de forma reflexiva demanar-li que faci per mi allò que haig de fer jo.

I que vingui, que aquí l’espero; però el de debò, eh... No un demiürg.

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

"LOS DOMINGOS" de Alauda Ruíz de Azúa

Una gran pel·lícula.

A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.

L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

La por com a motor de creences

Als 14 anys em van definir Déu com aquell que premia els bons i castiga els dolents. 

Gràcies a Déu, em va arribar aquest input als 14 anys i no als 4. 

Als 4 o 5, i de veu de la meva àvia, em van parlar de Déu com de l’ésser que més m’estimava; m’estimava tant i tan bé, que m’estimava més i millor que jo a mi mateix. 

Però la definició suposadament teològica i fonamentada dels apòstols que als 14 anys van identificar la seva essència com la de premiador i castigador va fer els seus estralls. Vaig sortir d’aquests molt ben parat gràcies a Déu; altres no van tenir tanta sort. 

He conegut persones els dubtes de les quals sobre si alguna cosa absolutament anodina era pecat eren tan grans, que no podien ni caminar sense preguntar-se si el següent pas que farien era pecat o no; i si no se’l preguntaven se sentien culpables (no és una metàfora, van haver de medicar-se). Gent que es va impressionar tant per les lúgubres i terrorífiques meditacions sobre l’infern, que han vist la seva vida futura condicionada per la por. Em recorden a aquelles pobres noies segrestades a Àfrica i portades a Espanya per a ser explotades; l’agulla amb què coartaven la seva llibertat era la seva fe en el vudú; creien tan fermament en la capacitat d’exercir el vudú per part de les persones que les tenien segrestades, que no necessitaven cadenes per no sortir de l’apartament on estaven recloses. 

Com a éssers humans hauríem d’aspirar a que la nostra fe no fos la que se sosté pel terror. Els escrúpols de les persones que jo vaig conèixer naixien del terror a Déu i de la seva suposada obsessió per la perfecció de les seves criatures, o per l’anhel de complir unes expectatives per a les quals el mateix Déu no ens havia pensat; un Déu l'univers del qual conté errors que provoquen intensos patiments als éssers vius que els pateixen. Déu no va obrar amb perfecció, ell sabrà per què; ens ha d'imposar la perfecció com a exigència a nosaltres? 

Algunes vegades, pintem els sostres de les catedrals amb una perfecció carregada i obsessiva; però Déu simplement dissenya la simplicitat i la bellesa del cel nocturn estrellat, que ens assenyala camins cap a l’infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes. Nosaltres construïm rellotges per atrapar el temps; i Déu ens regala el temps perquè siguem lliures. 

Paraula d’heretge, el veritable Déu no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos dolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits amb encaixos d’or, ni sants de guix adornats amb joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anul·lacions matrimonials, ni recompte de crims i immoralitats, ni censures, ni censuradors, ni por, ni terror, ni fils de letanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers saciats de triomfs i venjances, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni imperis, ni governants, ni fama, ni espectacles de poder i fanfarroneria, ni llista d’imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exèrcits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penediments, ni sang, ni violència, ni odi... 

Però compte; no sóc cristià; el que dic no va a missa. Agafeu de la meva olla només el que no ofengui la vostra fe, o reinterpreteu-ho al vostre criteri; al cap i a la fi, tot el que està escrit a l’arena de la riba del mar és efímer.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

L'atzar d´una natura que juga amb nosaltres

Algun dia, no gaire llunyà, totes les persones que han viscut encadenades a una discapacitat veuran el seu cos transformat. 

 Vivim sotmesos a l'atzar d´una natura que juga amb nosaltres. Caldrà preguntar-li un dia, a Déu, el perquè d'aquest joc. És una pregunta que centenars de pares i mares de tot el món han dirigit a Déu, i Ell accepta que l’hi llancin, perquè sap que tenen dret a protestar. Cap lloança a Déu no és més honesta ni sincera que la protesta que se li dirigeix ​​pel patiment, les dificultats, o el futur incert, d'un fill. I crec que Déu prefereix aquesta queixa, aquesta ràbia sincera, abans que una resignació submisa i tenallada per la por i la impotència. 

És difícil estimar Déu si se li té por; és impossible ser honest amb ell si un no té el coratge d'acusar-lo. 

El món de les persones discapacitades no és una reunió dels àngels; no són éssers innocents; alguns tenen una sexualitat immadura que els empeny cap a actituds que de vegades freguen la psicopatologia social. Hi ha discapacitats, disfuncions o complexitats mentals, que no deixen en bon lloc Déu. Ho escric tal com ho sento, perquè Déu sap que li tinc prou confiança per fer-li saber el que penso. Déu no ha creat una naturalesa perfecta. I si crec en Déu, no em queda més remei que creure en un Déu l'obra del qual amaga molt de dolor de forma natural i espontània. I si estimo Déu, l’he d'estimar així com és, encara que em surti protestar. 

La gent coneix la imatge externa d'aquestes persones injustament tractades per l'atzar, i desconeix la foscor que com tot ésser humà posseeixen, i que a causa de les seves limitacions algunes vegades discorre per camins més complexos i desangelats del que és habitual. Unes hores amb ells pot ser el cel; tot el dia amb ells és un repte de magnitud martirial; en molts sentits, no sempre expressables. 

L'alegria dels pares en pujar-los i educar-los és l'alegria ambígua de la creu, l'alegria d'assumir una missió vital; però és una alegria mullada per moltes llàgrimes i tensionada per moltes incerteses; una alegria que de vegades ha estat testimoni d'una foscor que se sol amagar; una foscor que camina també al costat d'una gran humanitat; no és gens fàcil. 

La situació d'aquestes persones no és benedicció encara que Déu les beneeixi. Algun dia hauran de ser compensades i descobrir l'home o la dona que havien d'haver estat i que injustament no van poder desenvolupar del tot; qualsevol altra sortida no seria bona.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.

 

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.