Peus que fan girar el món. Metàfora d'un miratge. Feet that make that the world spins.

El miratge de pensar que coneixem moltes persones i grups socials de la humanitat, quan en realitat, el que coneixem és ben poc. Si cada dia coneguéssim algú diferent, a l'any coneixeríem 365 persones; en deu anys, 3650; en un segle 36500, que no són ni una quarta part de Terrassa, i al capdavall, una misèria, tenint en compte que al món n'hi ha 7000.000.000 d'éssers humans.

El miratge que ens fa creure que tot el que fem fa girar el món sencer, quan en realitat, si no hi fóssim, continuaria girant si fa no fa igual. El repte és il·luminar el nostre petit espai, perquè algú altre, quan no hi siguem, continuï il·luminant.

La pel·lícula expressa el viatge, els sons que l'envolten, i que si no ens hi fixem ens passen desapercebuts, però que brollen de vides i de sentiments. De rerefons, també, les músiques i, a l'últim, el Sol, amb l'ombra indefinida de la pròpia identitat, que no arribem mai a comprendre del tot. A l'horitzó, la riba d'una platja lliure, a on la nuesa vital es fon amb l'essència d'un mateix.

El meu primer curtmetratge, rodat amb monochrome i contrast alt, tecnologia NIKON.

What is this short film? 

The illusion of thinking that we know a lot of people and social groups of mankind, when in fact , the number of persons we really know is very limited. If you met someone different every day of your life, then you would met 365 persons in a year. In ten years, 3650 persons. In a century, 36500 persons. They are not even a quarter of a town like Terrassa, and ultimately, a pittance, considering that there are 7000,000,000 human beings in the world. We almost don't know anybody.

The illusion that move us to believe that everything we make makes the world spins, when in fact, if we dissapear, the world will continue turning more or less equal . The true challenge is to illuminate our little space, and achieve that someone else continue illuminating this space when we have dissapeared .

This short film expresses the journey, the sounds around us. If we don't look us, everything around us passes unnoticed. Those things flow from life and feelings. As background, the music, and at last, the Sun, the shadow of our indefinite identity which we never fully understand. On the horizon, the shore of an open beach, where nude life merges with the essence of oneself.

My first short film, shot with high contrast and monochrome, and with NIKON technology .

Helenicglauc Productions 

Free and Nonprofit Enterprise (HPFNE)

Without Money As Intermediary(WMAI)

Nuesa Literària Televisió

@allrightsreserved

Llicència Creative Commons

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

Lincoln (2012), Steven Spielberg

Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.

Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.

"INFANCIA CLANDESTINA" de Benjamín Ávila. La tragèdia dels desapareguts. La tragedia de los desaparecidos.

L'Argentina sempre m'ha atret de manera estranya. Val a dir que tinc la intuïció que la força de l'existència mira amb especial atenció el procés d'aquest país, tot el que hi va passar i tot el dolor provocat. Per això avui us recomano una pel·lícula tan angoixant com entranyable, que encara es projecta als cinemes, i que tinc ficada a dins meu.

INFANCIA CLANDESTINA

“Infancia clandestina” és la descripció del profund contrast entre la humanitat quotidiana d'un nen/adolescent d'onze anys, i la inhumanitat establerta d'un règim dictatorial que exterminava les persones que no acceptaven l'absoluta manca de llibertat i que lluitaven per a restablir les normes del joc democràtic al seu país. És l'amor d'uns pares pels ideals de la llibertat i per la seva pàtria. L'amor d'aquests mateixos pares pels seus fills. L'amor del fill pels ideals dels pares, per la noia de la qual s'acaba d'enamorar, per l'àvia. L'odi de la maquinària inhumana del règim. La música com a tou de la carn de la vida de cada dia a la clandestinitat, on fins el nom de les persones no era el que era, i els amics havien d'arribar a casa amb els ulls tapats per evitar que si els agafaven no poguessin, en alguna de les tortures, delatar-los.

Avui, el dictador Videla, que fou indultat per un dels “presidentes” de la república, és a casa seva, i té la indecència de continuar defensant la política de llençar al mar els dissidents. Després de destruir tantes famílies, de provocar tant de dolor, d'esdevenir tan miserable... la mateixa república a la qual va tiranitzar li permet d'estar-se a casa seva i de continuar escopint merda als mitjans de comunicació.

Us recomano amb anhel aquesta pel·lícula.

CORRECCIÓ!!!
El comentari que trobareu més avall, d'Antoni Kirchner,  desmenteix aquesta informació. Videla va deixar d'estar en arrest domiciliari al 2008 i és a una presó militar complint condemna.

"La llista de Schindler" molts anys després.

L'altre dia vaig tornar a veure “La llista de Schindler”. No l'havia vista des de la seva estrena al cinema Catalunya cap allà a l'any 1994, i l'efecte que em va produir fou molt diferent al d'aquell moment.

Fa divuit anys, vaig percebre del tot l'horror humà de l'odi (horror que ja havia estudiat i llegit) amb una afectació racional i sincera. L'altre dia, però, hi havia moments en què necessitava canviar de canal; després hi tornava, convençut que m'estava fent massa gran i que perdia facultats.

És diferent visionar “La llista de Schindler” quan tens fills que quan mai no n'has tingut. Quan encara no n'has tingut, et penses que comprens el que vol dir tenir-los i el fet de perdre'ls o veure'ls patir; però, en realitat, no en tens ni idea.

Forada l'ànima, l'escena de l'arribada de les famílies al camp de concentració, la immediata separació dels pares de família respecte les dones i els nens (amb trets a la nuca arbitraris inclosos), la fredor als ulls dels botxins, i, sobretot sobretot, els xiscles en el moment de la separació, el caos instintiu i espontani d'un ramat d'Homo sapiens conduït a la tortura i a la mort com bèsties d'escorxador; ignorants del que els esperava. 

El realisme de l'escena fa tremolar (només tremolar) els principis humans en els quals un creu amb tota l'ànima. La passivitat del poble sotmès, que a poc a poc va acceptant concretes i contundents derrotes, les quals sumades una rere l'altre els fan arribar fins a la cambra de gas i l'extermini, manifesta l'error i la feblesa de l'obediència com a hàbit. Els Homo sapiens som capaços de veure que caminem cap a la mort amb passes clares i alhora negar-nos a lliurar o arriscar la vida per a intentar sobreviure o per a forçar una revolta desesperada que pugui augmentar les possibilitats de canviar el destí. Ens agenollem perquè ens clavin un tret al clatell, confiant en un últim penediment del botxí en comptes de saltar al seu coll i mossegar-lo per a defendre'ns. L'absurda fe cega en l'obediència al sistema, com criatures petites que fem cas dels nostres pares sense preguntar-nos si ens convé o no, (perquè temem la incertesa i les convulsions de la revolució) ens afecta a gairebé tots. 

D'altra banda ens trobem la fredor insuportable dels assassins, que es renten les mans perquè es consideren peces simples d'un sistema que no han triat i al qual culpabilitzen; les execucions asèptiques i atzaroses d'aquell o d'aquell altre, perquè sí, com si fossin rates o cuques que convé domar; la percepció que qualsevol de nosaltres és inquietantment similar als botxins i a les víctimes; la convicció que la història es va repetint, perquè cada infant que neix, neix amb les mateixes pulsions ancestrals, amb la mateixa tendència genètica a la violència, a la fredor, a la resignació... perquè cada infant que neix necessita aprendre-ho tot de nou; necessita que algú li ensenyi que l'ésser humà té una dignitat infinita, que tot ésser humà mereix un respecte il·limitat a la seva dignitat, siguin quines siguin les seves idees, la seva raça, la seva nacionalitat, la seva religió... que la riquesa més gran de l'univers és la consciència humana... i que és preferible morir que matar, però que també és preferible lluitar abans que deixar-se exterminar com un insecte; molts ho van fer, d'altres per feblesa no van poder. 

Fet i fet, la manera com actuem és la més probable de totes les maneres com podríem haver actuat, perquè si no, segurament hauríem actuat d'una altra manera. Aquesta evidència, però, no arregla res i ens posa al davant la necessitat de canviar aquesta probabilitat i millorar com a espècie.

"Midnight in Paris", de Woody Allen. Mitjanit a París. Medianoche en París.

Què és “Midnight in Paris” de Woody Allen?

És la topada del poeta amb el pragmàtic, del somniador amb el materialista competitiu, de l'artista amb l'esnob que només és capaç de valorar el valor de les persones i de les situacions en funció del poder social que són capaces d'oferir. És la confrontació entre qui és capaç de creure en els desitjos de l'esperit i qui tan sols valora el color daurat del metall, el bon nom i la trepitjada segura. És la incertesa d'una vida a la recerca dels ataronjats de la nit, de les tonades de Cole Porter, dels estirabots de Picasso, de la sensualitat de l'ex-amant de Modigliani, del carisma de Scott Fitgerald, de la força literària de Hemingway, de la fantasia de Dalí o de la ment lliure de Buñuel... La bellesa d'una ciutat que bull a la nit eterna de totes les èpoques en una realitat paral·lela que no mor mai, i que reserva sempre un espai per als esperits creatius.

No fa gaires anys, vaig escriure un relat sobre París que du per nom “El Cafè du Soley” i que m'ha recordat molt “Midnight in Paris”.

No explicaré res més sobre la pel·lícula de Woody Allen, perquè ho espatllaria. És, una mica, la biografia de tots aquells que entenem que la vida és escriure; i parlo d'escriure de debò, no de publicar, ni de tenir èxit, ni de ser llegit, lloat o afalagat... L'escriptor estima escriure al marge de les reaccions alienes i de l'impacte que la seva activitat exerceixi. L'escriptor ha de ser fidel a ell mateix i al món que estima, ha d'enfilar-se per les creacions que sap que han de sortir del seu interior, deixant enrere tota la bonior de persones benintencionades que estan convençudes que ho veuen tot quan el més probable és que tinguin la làmpada apagada sense ni tan sols saber-ho.

L'acte d'escriure és un acte íntim i onanista, que no necessita altra cosa que la solitud cercada i una mica d'ambigüitat existencial: el sofriment del matrimoni Fitgerald i la força de la seva recerca de la bellesa i de l'alegria, l'angoixa d'Adriana i la seva sed d'aor veritable, la inquietud de Hemingway i les seves dèries sobre la veracitat de l'escriptura, l'austeritat i l'elegància del llenguatge, i el seu anhel per la intensitat de la vida que estimava i per la mort que acceptava com una característica de tots els que estan vius i l'ombra de la qual arriba quan l'amor no hi és. L'escriptor és un ésser que necessita pebre, vinagre i mel, suor i aigua cristallina, sang i desig, passió i desengany...i sobretot, sobretot... llibertat; una llibertat que és impossible d'assolir amb l'esclavatge a una moral prescrita, amb l'adoració a un protocol social implacable; una llibertat que potser fins i tot és incompatible amb la falsa sensació de seguretat que ofereix una vida amb el futur tancat. L'escriptor no pot ser socialment correcte, no pot escriure allò que les pautes establertes de la societat esperen i beneeixen; la bellesa de la veracitat camina per rutes insospitades i traspassa límits més enllà dels quals descobreix mons que tots portem a dins sense saber-ho.

.

.

El Pont damunt del riu Kwai. Bridge on the River Kwai. Una metàfora de la vida.

Una bonior d'homes cansats, vençuts, ferits, desfilant cap al presidi... però mantenint, tot i així, la dignitat, l'ordre, la cohesió, els valors... tot allò que dóna sentit a la seva lluita. La victòria dels vençuts és la de mantenir la identitat i els valors quan l'enemic ens força a desfer-nos per dins.

I marxen vitoriosos davant la mirada freda i buida del carceller, que al final acabarà perdent els papers.

Hi ha pocs moments a la història del cinema tan reveladors com aquesta entrada del batalló vençut, i com les posteriors jugades mestres del Coronel Bogey que, indiferent als patiments del cos, mantindrà la mirada ben alta i els principis ben vius. Són sublims, els seus diàlegs amb el cap del camp de presoners, quan queda perfectament manifest que el vencedor és el vençut, i que el presoner és en realitat el carceller. Brutal!

Les nostres vides són sovint desfilades glorioses al ritme de la nostra identitat malgrat els crits amb pretensions d'ordres dels qui, conscientment o inconscient, pretenen esquinçar qualsevol traç individual o creador.

I al final de la pel·lícula, la gran prova pel Coronel, més difícil que qualsevol de les privacions o tortures que ha hagut de patir. Destruir el pont, el símbol de la seva victòria, el senyal de la civilització de la qual se sap estendard. Aquí la va espifiar, però tan se val. Admiro al Coronel. La seva història ha estat una de les inspiracions de la meva vida. Jo també vaig rebre, un dia, l'ordre d'enderrocar un pont; un pont aixecat en temps de captiveri; un pont que va esdevenir símbol d'independència i de llibertat; però calia enderrocar-lo pel bé de la civilització i dels valors que jo estimava. En aquesta missió concreta, no vaig fallar; a diferència del Coronel Bogey, vaig enderrocar el pont i vaig guanyar la guerra. De moment no us explicaré els detalls de la batalla, ho deixaré en el misteri.
I ara mateix, me'n vaig a Capellades per una qüestió literària.

.

.

"Mine vaganti" de Ferzan Ozpetek (en castellà "Tengo algo que deciros")

“Tengo algo que deciros”

Director: Ferzan Ozpetek

Italia, 2010

Un cant a la vida, des de l'ombra indefugible de la mort. Un cant a l'humor, des de l'onada de tristor que pretén arrossegar-nos vers un destí que pretén ser de marbre. Una història de personatges que lluiten per la seva identitat en una societat que considera normal posar a cada persona no pas on cada persona sent que ha d'estar sinó allà on les tradicions familiars, la utilitat, l'economia o les aparences, disposen. Un feix de poesia compatible amb les rialles i amb la sensació d'angoixa que produeix la solitud forçada de les persones que són diferents a la resta perquè viuen en un món que no és com elles. Una lloança a la necessitat d'escriure per damunt de la necessitat de publicar o de ser reconegut. Una descripció realista de la Itàlia del sud, amb l'encant, la vida, la hipocresia, la tendresa i la bellesa dels paisatges mediterranis.

La pel·lícula, amb els minuts, va a més, puja d'intensitat a mesura que avança la trama; fins al punt que assoleix alçades sorprenents d'hilaritat i emocions.

Una pel·lícula recomanable, a la qual, amb absoluta convicció, atorgo una estrella “Nuesa Literària”.

Feia temps que no gaudia tant amb una pel·lícula.

.

.

"El mal ajeno" d'Oskar Santos, produïda per Alejandro Amenabar.

.

Per passar l'estona, és una bona pel·lícula.

L'argument està prou elaborat com per a sorprendre l'espectador; si més no fins a més enllà de mitja pel·lícula.

Potser el que em decep una mica és el fet que la trama se centri del tot en una fantasia; i això em fa pensar en mi mateix i en molts dels meus relats que s'aboquen o es resolen amb un esdeveniment fantàstic. M'ho hauré de repensar. Potser com a pinzellada final, com a cirereta d'un pastís, el detall irreal hi pot anar bé, pot acompanyar una trama humana real i objectiva al llarg del seu desenvolupament; però fonamentar-ho tot en un poder curatiu que fins ara jo no he vist en ningú em sembla un xic balmat.

La pel·lícula, essent just, té més elements que el fantàstic: el dilema del metge racional i científic, que ha d'escollir entre la sort dels milers de pacients que se li podrien curar i els seus éssers estimats, els problemes en les relacions de parella... Però si haig de ser sincer, no ha anat més enllà d'agradar-me lleugerament, d'ajudar-me a passar l'estona.

Veieu-la, no us la perdeu, i podreu opinar.

.

.

La cinta blanca, de Michael Haneke.

.

Vinc del cine, de veure "La Cinta Blanca", del director Michael Haneke, que es va endur la Palma d'Or al Festival de Cannes, i el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI.

Si voleu alguns apunts del que és la pel·lícula, us puc dir que parla de l'obediència; de la disciplina despietada; del puritanisme malaltís i esmonyonant; de l'integrisme religiós; de la visió monolítica tradicional; de la natura humana lligada i sotmesa a la idealització monstruosa de l'integrisme; de la crueltat dels infants com a reacció a una disciplina mancada de sentiments; de la crueltat dels infants com a fruït de la mala educació d'uns adults esclaus de les seves repressions i de la seva societat; de les desigualtats socials com a reflex de la hipocresia espiritual; del sadisme com a conseqüència de les humiliacions a l'educació.
És, en resum, el retrat de la societat rural germànica de la segona dècada del segle XX; forja dels nens que vint anys després, ja adults, desenvoluparan el nazisme.
Tota la pel·lícula està elaborada en un blanc i negre que ressalta les ombres, els perfils, els clarobscurs, la pal·lidesa dels rostres, la foscor dels temps, les branques fullades dels arbres d'un negre que cau com una serp damunt dels cossos, el tremolor de les pupil·les, el dubte dels mots.
Les interpretacions dibuixen la pàmfila innocència d'algunes, la pèrfida crueltat d'altres, la por, el terror, la indiferència dels rics.

És, com algun crític ja apuntat, una obra mestra.

.

"Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

.

Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.

.

Àgora, del director Alejandro Amenabar

.

Hypatia (Charles William Mitchell, 1855)

L'absurd de les ideologies que mai no posen en dubte les seves creences. La mistificació de la fidelitat a unes creences, per absurdes que puguin semblar, com si aquesta fidelitat fos el símbol de la dignitat humana, quan en realitat és senyal de poca intel·ligència i d'immaduresa racional. La violència generada pel fet de divinitzar les creences i els grans personatges religiosos. El masclisme convertit en doctrina sagrada per les imaginacions místiques d'un fanàtic anomenat Saulo de Tarso. La constant animalitat de l'Homo sàpiens; habitant d'un planeta lluminós que flota enmig del cosmos. L'Homo sàpiens, sotmès als instints més primitius, als quals disfressa de divinitat, sacralitat i trascendència. La bellesa de la ciència, la bellesa de la dura i fascinant tasca d'esbrinar els misteris de l'univers i de la natura; l'endavant i l'endarrere en l'avanç vers el coneixement de les causes dels éssers i dels fenòmens. La indiferència esborronadora d'alguns vers la inquietud de les respostes que l'univers amaga i de les preguntes que ens suscita. La insuportable levitat de l'origen de les grans religions que avui han estat reinterpretades per a fer possible la seva supervivència (de vegades tristament no reinterpretades, continuen immerses en la foscor de l'edat mitjana amb la seva esbiaixada divisió entre bons i dolents, sants i pecadors, errats i encertats, submisos i amos, condemnats i salvats). La contradictòria societat esclavista, capaç del més elevat i del més baix. Els crits esgarrifosos de les batalles lliurades per qualssevol contra qualssevol, sense importar la bandera religiosa; crits amarats d'un rerefons de silenci, sense bandes sonores dignificadores del que és impossible dignificar.
La pel·lícula Àgora és un viatge realista al passat, que hauria d'atorgar humilitat a aquells creients que encara avui dia gosen caminar pels viaranys de l'integrisme. Em pregunto si els professors de religió de les escoles cristianes catalanes s'atreviran a recomenar aquesta pel·lícula. Convindria. No pas per destruir o desfer la fe, sinó per a tenir el coratge de dubtar, de qüestionar-se els dogmes, i d'abraçar l'essencial i prou; d'abraçar allò que és comú a totes les persones de bona voluntat sigui quina sigui la seva opinió sobre moral, doctrina o cosmologia.

No puc fer altra cosa que recomenar-vos veure la pel·lícula, sense esperar grans intrigues, passions o girs argumentals. És una obra mestra senzillament perquè és realista, i perquè desfà la beatífica i falsa visió dels cristians que les típiques pel·lícules de "setmana santa" s'han inventat al llarg del primer segle d'història del cinema. És especialment recomenable per als amants de l'astronomia, del cosmos, de la ciència, del pensament racional, de la llibertat de pensament... Seria (i deixeu-me que ho digui) una pel·lícula que encarna els valors i el missatge del blog Nuesa Literària. No us la perdeu.

.

"Ángeles y demonios" (Angels & Demons) de Ron Howard, amb Tom Hanks, Ayelet Zurer, Ewan McGregor, Stellan Skarsgard.

.

És una pel·lícula molt més entretinguda que “El código Da Vinci”.
Intenta un ritme trepidant que aconsegueix en bona mesura, i una trama argumental amb girs que tenen vocació de sorpresius, i que pequen d'inversemblants; sobretot el gir argumental final, on el qui semblava “bo” és “dolent”. Aquest canvi de sentit en el guió deixa massa incògnites i incongruències sense aclarir; fa l'efecte de “canvi de plans” imprevist i poc afortunat dels guionistes.
A banda d'aquestes petites grans nafres, si la pel·lícula es mira amb l'única intenció de distreure's, no deceb. Pel cap baix, ens ofereix unes imatges força interessants de Roma, del CERN i els experiments que s'hi fan. Ens parla de l'antimatèria, que això a alguns sempre ens estimula la imaginació. Ens submergeix, també, en el món morbosament interessant del poder dels cardenals, la cúria i el Vaticà.
El que no acabo d'entendre és l'enuig del Vaticà per aquesta pel·lícula; trobo que l'Església queda millor del que podria quedar si la intenció dels productors fos atacar-la. No acabo de veure quin és el problema que el Papa Ratzinger hi troba. Fet i fet, el film reflecteix l'obsessió de la jerarquia per maquillar qualsevol escàndol, per mostrar un rostre falsament perfecte, per navegar entre dues aigües o entre les que calguin per tal que toto rutlli tranquil·lament i sense aldarulls, encara que el preu que s'hagi de pagar sigui el de mentir i tapar.
Alguns potser diran que això que dic és “carregar contra les sensibilitats de l'Església”; res més lluny de la realitat. El que de debò carrega contra la sensibilitat de l'església és la mentida, el poder, la lluita pel poder, l'obsessió per fonamentar el poder religiós damunt del poder polític terrenal i les seves finances econòmiques; l'únic que carrega contra la sensibilitat de l'església és confondre-la amb un feix de prínceps porprats. De tant en tant va bé tombar metafòricament les taules d'alguns canvistes, encara que els de sempre t'acusin de ferir sensibilitats.

.

Senyals del futur (Señales del futuro) (Knowing) del director Alex Proyas, i interpretada per Nicolas Cage

Comença bé.

Aconsegueix de primeres i plenament el meu interès.

Píctòrica i gustosa imatge inicial d'una escola de finals dels cinquanta als Estats Units. Rostres, en aquesta escena, gairebé de còmic, que arroseguen l'espectador endavant, amb referències a un futur misteriós on l'espectador està.

Es planteja tot seguit un apassionant dilema entre el determinisme i la quàntica, que el guionista resol a favor del determinisme. Se succeeixen alguns errors de coherència. Primer sembla que estan al 2009, cinquanta anys després de l'enterrament de la càpsula del futur; després sembla que estan al 2008. El protagonista reconeix un cotxe accidentat com a espai on s'està la seva amiga, quan en realitat mai no havia vist abans el cotxe, ja que la noia l'ha pispat d'una benzinera en un moment de bogeria quan ell no hi era. Em puja la sang a les galtes per la carrincloneria d'un ritual d'unió entre el nen i el seu pare, amb ditets i gesticulacions, que em fan dir per dins “Déu meu, no! Tan bé com començava!”.
La nena i la seva mare són guapíssimes, això sí. Però pertot arreu massa determinisme, això també; que potser resulta un recurs interessant, però per a mi personalment, que sóc quàntic convençut, em fa poc creïble l'argument. Els extraterrestres em resulten absolutament convencionals, dels que sempre surten a totes les pel·lícules: excessivament inhumans, massa religiosos, literalment bíblics. El nou món a on van les criatures és un univers de plastilina amb un roure artificiós i un ambient angèlic que m'embafa i m'ho fa sentir tot com una mica irreal, absurd, carrincló, i profundament injust (encara que això és el de menys, el problema de fons és la carrincloneria). Les criatures, ja salvades, porten vestits immaculadament blancs, com a éssers beatífics que són, en un cel extraterrestre destinat als elegits que amb una mica de sort no provocarà l'aparició (en algun indret del món) dels pirats de sempre, d'aquells que s'acaben suïcidant perquè se senten escollits pels UFO's.
Resumint: un bon argument, malaguanyat per un americanisme excessiu i carrincló, amb efluvis d'evangelisme, sense contingut científic, amb males solucions argumentals i errors de guió. No obstant això, les imatges són boniques i els efectes especials força espectaculars; i per passar l'estona, està força bé.

.

Walkiria (de Brian Singer i amb Tom Cruise)

.

Ahir vam anar a veure Walkiria; en teníem ganes. I així, dient-ho de pressa, i sense entrar en més explicacions puc dir de primeres que val la pena. Val la pena si hom sent interès per la història, una certa atracció pels períodes més misteriosos del triomf del mal en una societat que aparentment era democràtica (l'Alemanya que va permetre la pujada al poder de Hitler) i que va degenerar en una de les màquines de matar més poderoses que mai ha conegut l'espècie humana. El Tercer Reich esdevé el fracàs de la “obediència”; l'obediència absoluta i estricta que la societat alemanya entronitzava i proclamava com l'essència de la civilització va conduir un poble sencer a la pitjor de les misèries morals. Des del nazisme sabem que l'obediència mai no pot ser absoluta, i que la rebel·lia a voltes es converteix en l'única resposta honesta front la tirania. Walkiria és una pel·lícula que intenta fer veure la revolta, la insurrecció, la traïció, com l'única possibilitat de lluitar per la justícia en un estat dominat per la bogeria col·lectiva. Els himnes, l'educació, la manipulació, la propaganda, els senyals d'identitat nacional, l'enemic comú, els ideals falsos que posaven el ciutadà germànic al cim de l'evolució humana, l'honor entès com el poder d'una bèstia racional poderosa que sempre havia de guanyar, les característiques racials disposades com l'ideal de la bellesa més suprema... Tot plegat submergia la població en una realitat virtual deformada per l'entorn, on l'ètica s'agemolia davant aquest entorn eufòric, absolutament subjectiu, completament allunyat de la raó i del seny.
La pel·lícula està tan ben feta que t'oblides de la pel·lícula i et capbusses en la història. Potser no es pot dir res millor d'una pel·lícula que el fet que passi desapercebuda perquè allò que explica està tan ben comunicat que fa invisible la tècnica. Però, és clar, si la tècnica no fos prou bona, el protagonisme negatiu seria el de la qualitat cinematogràfica.

Us recomano seguir aquest enllaç i llegir una entrevista realitzada al fill de la mà executora, el Coronel Von Stauffenberg:

http://derhumano.blogspot.com/2007/07/la-herencia-de-von-stauffenberg.html

I després llegir la veritable història de l'atentat ( i fallit cop d'estat) i descobrir la gran semblança física entre Tom Cruise i el Coronel:

http://www.temakel.com/ghstauffenberg.htm

I per últim, si voleu conèixer detalls tècnics de la pel·lícula:

http://cine.estamosrodando.com/filmoteca/valkiria/la-historia-real-del-coronel-claus-von-stauffenberg/

.

"Australia" de Baz Luhrmann

.

El continent australià mereix una pel·lícula millor; o en tot cas més autèntica. El que vull dir amb això és que la pel·lícula “Austràlia”, del director Baz Luhrmann, té molt d'americana i molt poc d'australiana. Potser el meu problema és que la comparo amb “Walkabout”, una pel·lícula dels anys setanta de Nicolas Roeg (que a mi em sembla una obra mestra) en la qual es poden arribar a escoltar els sons del desert: el vent, els insectes, el silenci, els petits detalls que dibuixen el pas d'un temps lent i intens... sense bandes sonores caramel·litzades que disposin a la llàgrima fàcil o a dulcificar el que és esquerp i el que ha de continuar sent esquerp per a ser autèntic i noble. Austràlia és silenci i desert, i els imitadors de Hollywood l'han convertit en una mena de culebró sentimentaloide amb el rerefons d'una simfònica amb traços de Judy Garland. La pel·lícula “Austràlia” és una falsificació de l'Austràlia autèntica. ¿On s'ha vist que els joves se'n vagin a fer el “walkabout” amb pantalons de quadrets fins als genolls? ¿Per què els borratxos han de ser bonatxons i simpaticots? ¿Per què el nen protagonista és el més guapo, i els altres nens de la missió tenen rostres més vulgars i comuns? ¿Per què els dolents són tan dolents? ¿Per què els bons són tan bons? “Austràlia és una pel·lícula que es podria haver fet perfectament en dibuixos animats i passaria com a pel·lícula infantil, amb un argument perfectament previsible; endevines el que passarà a continuació, i com que ho endevines t'avorreix. La nuesa dels protagonistes (que seria lògica en moltes de les situacions) és absolutament inexistent (a excepció de l'escena final de l'avi del nen) aconseguint un efecte d'artificiositat que a mi personalment m'embafa.
Tornant a la meva pel·lícula de referència “Walkabout” amb la qual he gosat comparar aquest producte consumista que han anomenat “Austràlia”, voldria explicar l'anècdota d'una retallada. “Walkabout”, en la seva versió inicial australiana, tenia una bonior d'escenes bellíssimes de nuesa. Quan la pel·lícula va viatjar als Estats Units, la van estisorar, convertint-la en una mena de producte Disney profundament menystingut. Els americans (en general) creuen que el cos humà despullat és pervers; sobretot si els qui mostren el cos són menors d'edat. Aquest tic explica una mica tota l'artificiositat de les seves produccions artístiques; la nuesa és acceptada dins del mercat de la pornografia pels diners que genera, i és en canvi profundament fustigada quan algú gosa mostrar-la com a realitat natural, artística, humana, innocent...
De la pel·lícula “Austràlia” puc afegir que es tracta d'una imitació dolenta del cinema clàssic, amb l'objectiu mal dissimulat d'exhibir les seves estrelles: Nicole Kidman i Hugh Jackman; amb un guió que és una imitació dolenta del Hollywood dels cinquanta... i bé ja paro, que m'he quedat bastant descansat.

Altres enllaços:

Walkabout (fitxa tècnica)

Walkabout (Fragment)

.

"Contact" (de Robert Zemeckis i basada en una novel·la de Carl Sagan)

.

Pensant en la pel·lícula “Contact” comentada a El País aquestes festes de Nadal, em pregunto qui fa les valoracions de les pel·lícules d'aquest diari? Llegeixo l'última frase del comentari que va dedicar (l'encarregat de fer-ho) a aquesta obra d'en Robert Zemeckis, basada en un best seller de Carl Sagan, i el crític o la crítica de cinema va gosar dir, sense cap rubor: “Tan entretinguda com buida” I jo, en llegir-ho, no puc evitar de sentir un buit al cor. Em pregunto si el senyor o senyora que anomena buida a aquesta pel·lícula entén un borrall de relativitat, d'estadística, d'astronomia, d'astronàutica, de psicologia, de filosofia, de física... Imagino que mai no ha sentit el vertigen que produeix la immensitat de l'univers, que mai no ha experimentat la més minsa inquietud pels éssers desconeguts que (més enllà de tota possibilitat de comunicació) senten i pensen en algun racó de l'univers. Si alguna vegada a la seva vida hagués pensat en tot això, fóra impossible que anomenés “buida” aquesta pel·lícula, que sens cap dubte és immensament rica en reflexions, en preguntes, en incògnites, en intuicions... ¿Però què pot dir un nen de tres anys si li acosten les obres de Shakespeare?
“Contact” recull la riquesa de l'actitud de Carl Sagan; una actitud d'humilitat enfront de l'univers, la seva infinitud, i el saber.
El coneixement científic és sempre provisional, i segueix un mètode. Els dogmes, per contra, es declaren absoluts i s'adquireixen sense mètode, per decisió d'un gurú dotat d'una suposada infal·libilitat divina. ¿En quina de les dues actituds hi ha supèrbia? ¿En quina hi ha humilitat? I se suposa que aquest debat, que és un dels molts que proposa la pel·lícula mitjançant un argument i una trama (que d'altra banda estan amarats de poesia i de sensibilitat) la converteix en una obra “buida” segons el o la “setciències” de El País. És clar que si aquest professional del periodisme escrit el que vol és parlar en el llenguatge de la massa; si el que pretén és posar-se al nivell de les audiències que devoren els programes del cor, els concursos de guirigalls, els experiments morbosos, la merda televisiva... aleshores no dic res. Entenc que qui només devora superficialitat, que qui només és capaç de veure realitats banals i grolleres, quan es miri “Contact” s'avorreixi molt, perquè només hi descobreixi “buidor”.
Fet i fet, agraeixo l'evidència que m'atroguen aquests crítics. Si a la pel·lícula “Contact” la troben “buida”, cada vegada que aquests mateixos crítics (o altres de similars) anomenin “buits” alguns dels meus poemes o relats, em sentiré profundament agraït; em preocuparia seriosament que a alguns d'ells els agradés alguna de les coses que escric; qualsevol desqualificació per la seva part la consideraré un bon símptoma.
Tornant a “Contact”, voldria afegir que pertany a un gènere poc conreat: el de la “Ciència Ficció científica o realista”, que és aquella ciència ficció que descriu fets que encara no han succeït, però que segueixen fidedignament la lògica de la ciència, i que són completament possibles. No és una Ciència Ficció que elucubra amb esdeveniments absolutament fantasiosos i impossibles, sinó que descriu unes situacions que entren dins la lògica del mètode científic i que especulen amb solidesa. Però és clar, insisteixo, pel periodista de torn, tot això és buit, foc d'encenalls, fum i prou.
I compte! Puc acceptar que algú digui que no li agrada la pel·lícula, que la troba lenta, avorrida, o massa filosòfica; o que superi la seva capacitat se suportar sensibilitats amb les quals no sintonitza; per gustos, els colors... Però no puc acceptar, sense protestar, que digui que és una pel·lícula buida, ni tan sols li acceptaré que digui que està mal feta.
Conec, a més, de ben a prop, uns quants centenars de persones pels qui Contact forma part de la seva llista de pel·lícules predilectes, i no la troben precisament “buida”.

.

“La ola” (Die Welle) del director Dennis Gansel

.

A banda de la trama central de la pel·lícula, l'obra també descriu amb eficiència el teixit social de l'Alemanya d'avui dia, i torna a plantejar el trauma encara no superat del nazisme; el complex de culpa, o la comprensió de per què va passar tot el que va passar.
Molt adequada pels professors que vulguin explicar als seus alumnes de batxillerat els mecanismes del feixisme, o, en general, els mecanismes que fan que qualsevol col·lectiu de persones pugui arribar a tenir una consciència de grup tan gran, que arribi a excloure o menysprear els qui no en formen part. Així, al llarg de la narració de la història (basada en fets reals), apareix, com element agombolador dels membres del grup, la defensa dels integrants de la organització, la uniformitat, la intolerància enfront les diferències i les individualitats, la submissió de la llibertat individual als interessos del col·lectiu, l'arranament de qualsevol diferenciació personal en benefici dels senyals identitaris del grup.
En el fons, qualsevol grup pot descobrir en si mateix, trets comuns, paral·lelismes inquietants, amb el col·lectiu que protagonitza la pel·lícula; el problema esdevé quan aquesta similitud és excessiva.
La pregunta que ens hauríem de fer després de veure la pel·lícula és: ¿hem participat alguna vegada en algun projecte, partit, agrupació, associació... que ens hagi portat a sentir-nos, ni que sigui en dosis molt petites, com els personatges d'aquesta història?
.