He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.
Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.
Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la.
Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!
El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.
Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.
Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.
Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.
Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.
Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.
El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.
El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.
L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.
Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.
L’amor s’escampa, com la llum des del cel. El sol guspira, i els teus ulls són de mel. Fem la foguera, quan la claror se’n va. Cantem la vida, amb les onades del mar.
Nadal al blau, que dança ran l’espadat. La sorra és càlida, amb els ratjos tan vius. La mar es trenca, entusiasmada quan rius. Regals de vent, de sorra i de llibertat.
Mentre el món menja, pastelina de carn. Fruïm el nèctar, de la fruita del sol. Quan la gavina, mostra el goig del seu vol, i aquest silenci, envolta el foc del teu cant.
Nadal de pau, deixa fluir el teu amor, esperit que crees, bells dibuixos al mar, traça les sines, de les dunes al tard, quan el llom blau, ja enfosqueix el seu color.
No hi ha més festa, que el so dels teus tambors, no hi ha més àpat, que el que ens fa sentir bé, ni més conversa, que els mots que atorguen pau, ni més vestits, que el ball del cor vora el blau.
Aquest va ser l'últim vídeo que vaig enregistrar abans de patir l'ictus a finals de juny de 2021; l'ictus va succeir una setmana després. De sort, que encara continuo tocant i cantant; sense tanta intensitat ni especulació, però anem fent i gaudint.
L'esperit de la cançó parla metafòricament de fer front a les situacions difícils, o molt difícils, amb esperança, amb alegria; insisteix a no renunciar a l'alegria de la vida. Això he intentat fer des d'aquell moment de tant vertigen i de tanta claredat.
Somriu, tot i que el cor et faci mal
Somriu, encara que estigui trencat
Quan hi hagi núvols al cel
te’n sortiràs
Si somrius malgrat la por i la tristesa
Somriu i potser demà
Veuràs el sol brillant de nou
per a tu
Il·lumina el teu rostre amb alegria
Amaga qualsevol rastre de tristesa
Encara que una llàgrima sigui ben a prop
És llavors quan has de continuar intentant-ho
Somriu, de què serveix plorar
Descobriràs que la vida encara val la pena
Si simplement
Somrius
Hi ha tresors que cal conservar, i un d'ells és l'ànima del poble. Els cants que al llarg de generacions es repeteixen i s'enriqueixen. Els ritus que uneixen els amics i els converteixen en família per damunt de diferències o de trifulques. Els pobles estan fets d'art, de fraternitat i de paisatges. Avui, el monstre antihumà del capital ho posa tot en perill, però a l'últim, a força de cor, quedarà l'anima del poble i tot allò que mai no desapareixerà.
Com a teràpia per a l’ictus, em vaig enfrontar al piano més profundament; com per portar la contrària als mals humors de la natura i perquè em van dir que la pràctica d’instruments que obliguessin a coordinar diferents parts del cos era beneficiosa per a la recuperació. I pensant en els autors que em posen la pell de gallina quan els interpreto, he elaborat una llista per homenatjar-los: George Gershwin, Ira Gershwin, Cole Porter, Nils Lindberg, Red Mitchell, Joseph Kosma, Jacques Prévert, Johnny Mercer, Mitchell Parish, Glenn Miller, Richard Rodgers, Lorenz Hart, Alan Jay Lerner, Frederick Loewe, Henry Creamer, Turner Layton, Jerome Kern, Oscar Hammerstein II, Henry Mancini, John Mercer.
La vida és l'art de construir la vida malgrat les inseguretats. Construir la vida. Lluitar per la vida. Lluitar. Vèncer en batalles privades que ningú no aplaudirà. Fer allò que sentim no pas perquè algú ho aprovi o ens admiri, sinó perquè quan ho fem sabem que som on hem de ser, i que tot té sentit. I aquells que no ho comprenen que es quedin amb la boca oberta, els ulls mig aclucats, rient, badallant, o rabiant; no n'han de fer res, ni fem res per que ells admirin res. Per admirar, cal comprendre; i quan no es comprèn i es viu de l'ego, només els surt atacar.
Recordo que el metge després de l'ictus em va dir que tot el que no aconseguís tornar a fer amb les mans en sis mesos ho podia donar per perdut per sempre. Sis mesos després, no podia puntejar amb la guitarra; no sentia les cançons quan les interpretava; no atinava amb el piano... vaig sopesar deixar-ho estar per sempre, acceptar la pèrdua, assumir que tot comença i s'acaba... però vaig continuar intentant tocar i cantar com abans. Ho vaig continuar intentant un any després, i un any i mig després, i vaig continuar millorant. Avui, tot just fa una estona, dos anys i mig després, he tocat igual com abans de l'ictus, al mateix nivell, amb la mateixa velocitat, i he notat que tornava l'espontaneitat perduda, que els dits anaven sols on ells sabien que havien d'anar mentre jo em podia concentrar en cantar sense haver de pensar on els posava; com abans. Vaig fer bé de no fer cas al metge. Vaig fer bé de continuar-ho intentant.
Encara tinc seqüeles; però la guitarra ha tornat; i continuaré lluitant; em sento viu; i m'alegro tant de no haver fet cas dels cendrosos: del metge que em va dir que tot el que no recuperés en sis mesos estava perdut, però també dels cendrosos d'abans i de sempre, del qui un dia em va dir que no pengés videos tocant i cantant a instagram perquè era exposar-se massa, de l'altre que em va dir que no era propi d'algú de la meva posició tocar amb la guitarra; d'un altre que simplement se'n reia de mi sense explicar-me perquè, un paio incapaç de seguir el ritme amb les mans, ni de cantar a la dutxa perquè li feia vergonya, i que em pretenia convèncer que cantar era motiu de sentir vergonya si no és que et pagaven una morterada o eres famós; i recordo un altre que deia que era normal cantar si eres el Pavarotti, però que si no havies d'estar calladet. Tots aquests tristos éssers de qui he après tant, encara no canten, ni toquen cap instrument, ni senten el que jo sento quan canto, i són d'aquells que van dient que a la vida la felicitat no existeix, que hi ha moments... D'ells he après com n'és d'important no fer cas dels imbècils (no és un insult, és el que són els que donen consells sobre allò que no comprenen), és molt important atrevir-se a fer allò que saps que forma part de la teva vida, i atrevir-se a deixar enrere els perfectes que no creuen en la felicitat i que se'n riuen del que no entenen.
Si els hagués fet cas, m'hauria perdut l'actuació al Gypsy Wagon, o amb el Mickey McConell, no hauria participat a la trobada de cantautors de la Torre de Piles, ni l'hauria guanyada, ni hauria cantat a La Fada ignorant d'Andorra, ni a tants racons de platja tantes vegades, ni hauria fet tantes cançons... i després de l'ictus... hauria donat per perdut un tresor que he tornat a recuperar i que és tan senzill i gran alhora de fer com agafar una guitarra i sentir que te'n vas del món, que ets intensament feliç, que el temps s'atura, que la vida continua.
No feu cas dels imbècils, de debò; que deuen ser bona gent, però pobres, són imbècils; no saben viure, i el que és pitjor, pretenen coaccionar-te perquè et reprimeixis com fan ells. Un d'ells, una vegada, em va parlar dels hotels en els quals s'allotjava gràcies a la feina que tenia, dels països als quals viatjava... i que aquesta feina tan privilegiada que tenia feia que ell mai no fes les coses que jo feia, les quals li causaven vergonya aliena. Com pots explicar-li res a una persona així... seria com parlar dels efectes de la combinació de colors a algú que no hi veu, i el que és pitjor, que no sap que no hi veu. Tampoc no li pots dir que és imbècil, perquè li faries mal, i tampoc no l'ajudaries en res. El millor és fer la teva, continuar lluitant per viure com saps que has de viure, continuar gaudint amb el que et fa gaudir fins al punt de perdre el món de vista, continuar lluitant per la vida, i encomanar als més joves l'amor per la vida i per la llibertat.
Una guitarra, una petita taverna, potser un jardí on els migdies de primavera hi entra el sol, potser una platja, una petita cala, i tres o quatre persones amb qui t'hi avinguis... Res millor per cantar a cor què vols tot allò que et surti de dins. La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida, com un brindis, com una pregària.
Hi ha massa gent que sent a parlar de cantar i, per molt que ho dissimuli, no ho veuen així; escolten els mots "guitarra", "cançó", "piano", i de seguida ho relacionen amb fama, èxit, triomf, fans, diners, indústria... Són pobre gent que no han descobert l'autèntic sentit de cantar amb un grapat d'amics, de compartir estones de música, de temps i vivències, d'intimitat, tendresa i misteri... Són la gent que diu pestes dels qui no toquen o canten amb la perfecció que segons ells és necessària per fer música; potser perquè per a ells, la música és només un instrument que els serveix per enaltir el propi ego, per satisfer necessitats narcisistes no confessades, per sentir-se membres d'una elit, per aconseguir ser admirats, o per guanyar diners i assolir la riquesa. Per a ells, és fonamental la idea de "competir"; els he escoltat sovint l'expressió: "amb aquest no puc competir" quan es topen amb un cantant que segons ells ho fa més bé que ells, com si cantar fos un partit de tenis o de futbol. No han entès res, i mai no reconeixeran que no entenen res, perquè per ells ser considerats "entesos" és més important que el mateix fet de fer música.
De totes les realitats que estic recuperant després de l'ictus, una de les que em fa més feliç és la música. He tingut el privilegi d'aprendre dues vegades a tocar mínimament la guitarra i el piano: la primera vegada de la meva vida, fou des de petit i sense gaires mestres; i la segona vegada, quan n'he après de nou després de l'ictus. L'avantatge de perdre alguna realitat que estimes és que pots gaudir del gust de tornar-la a guanyar.
I de nou, com abans de l'ictus, com abans del resetejament del sistema operatiu intracraneal, no trobo més plaer que els petits racons de bosc o de mar, o els dels petits bars ombrívols, amb dos o tres persones que proposen aquesta o aquella altra cançó i que canten amb tu; o amb els teus fills quan et sorprenen i canten al teu costat i et proposen melodies i et recorden moments passats en què van cantar amb tu, com el dia que vam pujar a la Mola de nit, o al costat de la Torre de Piles a la trobada de cantautors, o a la cuina de casa quan els cantava mentre sopaven.
La música és això; un camí per viure més intensament; un llenguatge humà heretat dels nostres avantpassats des de la nit dels temps, les cançons que venen de segles enrere, i les cançons noves que fem i que hem fet, les que hem après dels avis i les àvies; és com un sagrament que ens mou a aturar la voràgine de la competició i de l'egocentrisme i ens uneix els uns als altres amb el moment i l'espai que vivim, amb el paisatge les flaires i els colors.
Al costat de tot això, hi ha els referents; els valents que viuen de la música no consumista, fidels a un estil que estimen i que fan estimar. Res fa estimar més la música que veure algú que l'estima tant que arriba a viure d'ella, fidel a una manera d'entendre-la profundament lligada a una realitat impossible de descriure amb mots. Estic pensant, per exemple, en l'univers musical de Sívia Pérez Cruz, en la fusió de sons i ritmes que representa la feina que fa i que tancant els ulls em transporta a paisatges i vivències estimadíssimes. I podria parlar també del folk irlandès, de Shane MacGowan, de Mickey MacConnell... Diria noms, estils, èpoques, cultures diverses... i no acabaria mai. Però més enllà dels referents, la música viu a casa, al poble, amb els amics, amb les persones que estimes, lluny de les mentides de la fama i les falses glòries.
"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."
Farem de la vida aquella història de bellesa profunda que sempre hem parlat.
Cada instant de la vida és aquella llum que dóna sentit a tot; cada vida és sencera, amb tota la seva força i el seu missatge.
No hi ha adéu per qui forma part de la vida, per qui és la vida.
La vida és música feta esperit, que viatja a on vol, que fa el que vol, que ho estima tot.
No hi ha limitacions per qui és amor, ni mort, ni oblit, ni solitud, ni por... tot això queda enrere, com queden enrere les pors i els dolors de la mare en el part quan veu la vida als ulls del nen que neix.
Els mots d'ahir, tan tímids, tan vergonyosos, es converteixen en tresors que abasten totes les dimensions de l'existència. Copso com la identitat va més enllà del cos i de les seves formes i no mor mai, es transforma en més vida com l'eruga quan es fa papallona, immensament més lliure, més gran, més bella.
L'alegria d'aquells ulls que cantaven, que somreien amb amor, es multiplica per un infinit inexplicable i continuen sense interrupcions una vida que mai no desapareix.
Més enllà i al marge de matraques religioses arrogants, la vida que neix a la natura, continua viva a la mateixa natura, i arrela i s'abraça als cors que estima per sempre.
Farem de la vida allò que sempre hem dit que era; una realitat bellíssima a on "...el que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur! Podem deixar el món una mica millor amb només un gest ni que sigui petit, o una actitud!"
Dels mòbils de la família, he compilat alguns segons d'algunes cançons i comentaris que vaig fer dissabte al concert de La Safor. No està en ordre, veureu que es fa de nit i de dia, i d'alguns temes només hi he posat breus instants. I que el so és de mòbil. Però va ser intens i emocionant. Publicar-ho tot es feia massa llarg. Està editat amb Resolve DaVinci, i exportat a MP4 per movie maker. Les cançons, registrades al RPI.
Un petit record, tastet, d'una nit valenciana, i d'un estiuet molt productiu pel que fa a la composició. Ara vaig a per la propera, més pirinenca!
Molt agraït a Manel Arcos, als regidors de cultura de Piles, al meu company d'actuació Xus García, un immens artista i una gran persona, al públic present malgrat el temps tan variable, i obviament a la meva família per les rialles i bons moments viscuts en tot el viatge. Hem gaudit del paisatge dels tarongers, la seva fragància, de la contundent perfecció de la Torre de Piles, d'aquest cel ennuvolat tan bell que beneix els camps, del mar preciós, tan proper, del sopar tots plegats i amb tan bona conversa. Molt content de la generositat de fer-me guanyador juntament amb algú de l'alçada artística de Xus Garcia, que sens dubte s'ho mereix més que jo. I agraït pel regal del proper concert probablement el dia 8 d'agost si el COVID19 no ens la juga. I si ens hem de confinar, us ben asseguro que de tant en tant tornaré a Piles a cantar; és un plaer estar en un poble que estima la cultura i que l'esperona amb passió.
"We called on musicians to send us a new song/tune with the theme "Hope in times of adversity" to share out hope and Jere Soler from near Barcelona send us this beautiful song recorded in his home. He is looking forward to the times "when all of this is over", when we can go out again and meet our friends and overcome these harsh days. And that's his message: "We will beat these harsh days, we will be free again!" We met Jere and his family in 2018 when he brought his music to our Gypsy Wagon. I have been his fan ever since. Thank you so much, Jere, for joining our challenge and yes, together we will beat these harsh days!
Check out Jere's own channel below:
https://www.youtube.com/channel/UCUCi..."
Original song written during the confinement of the covid19. I made it by following the idea of Gypsy Wagon TV, from Baile na Finne (Fintown, Donegal, Ireland). They ask musics to write poems and music talking about the hope in these days.
Here is my contribution. I tried to make a song with a Ballad's harmony, like the old songs of Ireland, Scotland and England.
Thanks Gypsy Wagon!
Cançó original escrita durant el confinament del covid19. Ho vaig fer seguint la idea de Gypsy Wagon TV, de Baile na Finne (Fintown, Donegal, Irlanda). Ells demanen als músics que escriguin poemes i música parlant d’esperança enmig d'aquests dies.
Aquí teniu la meva aportació. Vaig intentar fer una cançó amb l’harmonia de les balades de les illes britàniques, seg deuint la línia les velles cançons d’Irlanda, Escòcia i Anglaterra.
Gràcies Gypsy Wagon!
