La tardor és un part

Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.

La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.

*

La tardor és un part.

* 

Necessito França

*

Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi. 

Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.  

Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar

La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida. 

 

Simfonia matemàtica de tardor

Terrós. Quan s'afebleix la vida i la mort tenyeix de gala el bosc; sota d'un cel de cendra i llum que ara ho encén tot de colors, que ara ho apaga dolçament.

Vinós. Quan la sang de les branques amara les fulles, i el Sol a poc a poc engega la claror a la llar antiga dels arbres. Sanefa grana a la volta esfèrica dels bolets. Espines púbiques de la volva flonja d'una castanya al llit de l'humus; suc de tardor; poema lent del pas serè cap a la gèlida buidor del temps més fred.

Gemat. Als caps més alts quan l'astre lluu. Besllum maragda; i una divinitat rere el tapís irregular del sostre viu; fimbra amb el vent la branca que albira la mort; tot es fa bru, a poc a poc; tot cau endut pel vent al bosc. El moviment imperceptible del coixí d'aigua i de jorns, ningú no el veu endins de la bonior d'ombres i verds; però es mou precís com si tothom hagués de comprovar si el ritme inexorable de les forces naturals pogués fallar; ni que ningú no ho vegi mai, la Terra va.

Saur. Al baix dels fongs. Línies diferencials al punt precís de la funció. Fractals. Repeticions suaus d'un geni potser força impersonal, potser real, potser producte de les branes d'un infinit natural. Tendències de les corbes a on s'hi posen els pardals, pinsans, garces, mussols; i a cada ploma l'estampat únic d'una equació vital.  

.
.
Imatges preses al Montseny el 20 d'octubre de 2013
Les imatges i el text estan subjectes a una llicència Creative Commons. Es permet la reproducció respectant i citant l'autoria i la propietat. L'autoria i contingut del blog estan protegits mitjançant el registre pertinent.

Vallparadís avui. Vallparadís sempre.

Vallparadís aquest matí.

La família passegem per un espai mil·lenari, que molts encara no han descobert. El plaer de no tenir pressa ni cap més objectiu que mirar la bellesa i enregistrar-la en una càmera. Caminar i respirar. Agrair el privilegi d'existir i el goig d'adonar-nos que Terrassa, de vegades i en alguns racons, esdevé la ciutat més bella del món.

Quan el temps cau, i tot es torna d'or i terra, el color es mostra encara més viu, més bell, més revelador de la bellesa de tot. Quan l'any tomba cap a la foscor de l'hivern i el fred comença a apoderar-se dels dies, allò que és banal perd la força que feia veure que tenia: polèmiques, intolerància a la diversitat d'opinions, prejudicis, integrisme, fanatisme d'un i d'altre color, un altre cop prejudicis i més prejudicis... Aliè a tot això, el planeta es vesteix de gala per a presentar-se a la cerimònia del solstici. Les estrelles guspiregen més temps a la volta del cel. Les fulles cauen amb un ball vergonyós i es col·loquen a l'espai de bosc que pertoca. El vent gemega i escampa flaires de mil herbes, de fum, d'humitat, de riu. El fred guanya força i promet la neu i la puresa del nord que torna, com cada any ha tornat i com cada any tornarà. La bellesa de l'estiu, que es mor, es transforma en la bellesa de l'hivern, que neix; i en aquest canvi brolla una tercera bellesa que costa d'explicar.

Cridem... cridem... pel papa i contra el papa. La Terra, però, continua girant. La nau que travessa l'univers s'expandeix i explora espais mai trepitjats.
Quanta... quanta bellesa!

.

.