La percepció de la benignitat de la vida

 

La idea és no perdre en cap moment la percepció de la benignitat de la vida; aquesta benignitat ho supera tot, fins i tot allò que vol semblar insuperable. 

Aquesta idea no és fàcilment entesa, sobretot per les persones que s’obsessionen. Les persones s’obsessionen sovint sense adonar-se’n amb allò que desitgen o amb allò que temen. 

El que es desitja amb una força excessiva, crea dependència. Res no mereix ser desitjat amb obsessió. La vida és anar trobant-se petits tresors, gairebé sempre inesperats; no pas perseguir-los ni considerar-los una propietat que algú o l’existència ens deu. Ens fa feliç l’inesperat de cada instant; fins i tot en allò que esperem i que hem previst, ens fan feliços els matisos inesperats que ens arriben. Allò que es pretén, que s’anhela, que es desitja, de vegades se situa per damunt de la llibertat dels altres, i qui ho desitja d’aquesta manera es converteix en un tirà, en un manipulador, en algú que posa la seva obsessió per damunt del valor de les persones. I no se n’adona. I difícilment se n’adonarà. Se sent víctima, perquè els altres tendeixen a apartar-lo de l’objecte del seu anhel; i avorreix els altres fins al punt de considerar-los obstacles. I certament és una víctima, però no pas dels altres, sinó de la seva obsessió, dels seus desitjos sobrevalorats, de la deformació que la seva percepció pateix pel que fa a l’essència d’existir.

L’essència d’existir implica la possibilitat de perdre el temps; necessitem perdre el temps, dedicar-lo a res en concret, i aprofitar aquests instants en què no fem res en concret per observar els raigs de sol encenent el color de tot allò que toquen, per escoltar els diferents sons, les veus properes i llunyanes; rere cada veu, un centre de sentiments, d’esperances, d’anhels, d’afectes... Rere cada veu, una persona, i, per tant, un univers sencer. L’essència d’existir implica en tot moment no deixar de considerar cada persona com una joia de valor incalculable, com un misteri.

Tot això no és entès. A la majoria de la gent, li sonarà a filosofia d’autoajuda. No és pas així. És només veure les coses com són, sentir-les com són; valorar-les en la seva mesura objectiva. L’atabalament del tràfec de la feina, dels desitjos, dels anhels, sovint tan associats a l’ego, ens deforma la visió i veiem la realitat distorsionada, com si realment hi hagués alguna cosa més valuosa que les persones, com si perdre el temps fos una activitat negativa, quan en realitat és metafòricament un dels dos ritmes de la respiració; perdre el temps de tant en tant per poder viure amb tota la intensitat el temps de la vida.

Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.

La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

Fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda.

Un camí de poble, el vent suau, la solitud i ningú a prop. 

El camí i el poble no apareixen a les guies turístiques ni a la llista dels cent indrets amb més encant.

Una de les pestes menys agraïdes és la fama; i potser encara pitjor, l'admiració de la fama. Quina llibertat que ningú et reconegui!

L'admiració de la fama, el desig de compartir un bri de la suposada glòria que té el famós, fa com una mica de vergonyeta aliena. Veure aquest i aquell fent-se fotografies amb personatges famosos i anomenant-los amb el nom de pila com si pretenguessin fer palès que són amics entranyables. Creient-se el relat sempre mitificat i exagerat de les seves excel·lències, per acabar valorant comparant els seus actes i els d'altres pel nivell de fama, de reconeixement, de glamour...

Admiro el pintor que ningú no coneix i que, al seu poble perdut i ran de bosc, crea amb l'objectiu de crear; deixant enrere el món i les seves adulacions. 

Estimo de cor el poeta que cerca la paraula exacte per una obra que estima per l'obra, i que potser després desarà en un calaix sense amoinar-se de si agradarà o no, de si deslligarà afalacs, lloances, reconeixements... o de si simplement viurà en el seu cor com un regal de l'existència i prou.

El temps és tan breu que no paga la pena de gastar-lo amb fum; la glòria dels mitjans és fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda. 

El plaer infinit és el camí de poble que no surt a les guies, la persona que val només per existir; el seu somriure, la seva veu pronunciant un nom, la capacitat de tenir-la al costat sense dir res, assaborint el silenci del paisatge en un dia gris d'hivern ben a prop del bosc.

Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Pudor de mort

Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?

La vida, del color del cor.

Córrer? Per què?

Angoixar-se? Per què?

Esclatar de mal humor, viure amb antipatia, renegar d'esquenes, expressar un enuig constant, silenciós, ofès, amargat, només per temes logístics o per inèrcia vital. Per què?

Els cucs es mengen les proteïnes en descomposició de tothom a qui se li ha espatllat del tot el cos, o el vent escampa les seves cendres pels camps tan bells de la nostra Terra. I passa igual amb els cossos dels tristos que amb els cossos dels contents. 

El dia tindrà el color que tingui la nostra mirada. Si no està tot en ordre, podem somriure igual. Si no assolim aquell objectiu material que somniem i que estem convençuts que ens enlairarà a la glòria dels triomfadors, podem respirar feliços, gaudir del dia, del paisatge estimat del poble o de la ciutat, d'una xerrada amb les persones que estimem o d'un poema de Màrius Torres. El dia tindrà el color que tingui el nostre cor.

Diuen, pensen, creuen, valoren, jutgen... Però el que val és allò que bull al nostre cor. Cal reforçar-se, perquè l'essència de la felicitat és atacada per totes bandes, des de dins i des de fora, des del bàndol enemic i des del bandol dels éssers estimats. Ser feliç és un estat inconscientment insuportable per qui no en sap, no pot, o no se'n surt, i implica prescindir de la persecució de moltes realitats que el corrent imperant considera essencials quan en realitat són cireretes molestes i brillants que sovint tapen el Sol, o teles incòmodes i humides que s'arrapen a la pell i li impedeixen sentir el plaer del vent i dels raigs, o prestigis feixucs la pèrdua dels quals angoixa fins a enfosquir l'existència. 

Diuen, pensen, critiquen, riuen... curiós que riguin sense ser feliços.

Neguen la felicitat. No existeix, afirmen, i es queden tan amples. Buscar-la, frustra. I en això tenen raó. Buscar-la, frustra; el que s'ha de fer és adonar-se que ja hi és; perquè sempre hi és, però els ulls cerquen no se sap què més enllà, i no la veuen.

La vida tindrà el sentiment que tingui el nostre cor.

Normalitzar el que és normal; en una societat que no ho és.

No considero que banyar-se al mar i prendre el sol sense banyador sigui escandalós, o estrany. Als meus ulls és normal, agradable, còmode, cívic, sà, i no té un caràcter estrambòtic o exòtic. Quan vaig a la platja de normal intento anar allà a on tradicionalment aquesta estrambòtica i paranoica societat que ho fa funcionar tot no em dirà res, ni em llançarà pedres per no dur banyador; no vol dir que allà on vaig tothom porti la mateixa indumentària, de vegades sí, de vegades no, però són llocs a on les persones no tenen problemes amb la imatge de les persones. 

I vull subratllar que vaig a la platja, al mar... És a dir, quan al mati ens aixequem i decidim anar a la platja, no pensem "anem a fer nudisme" ni tan sols "anem a una platja nudista", sinó que pensem amb ganes i il·lusió: "anem a la platja". I ens ve al cap el mar, el Sol, la sorra, el vent, la sensació de relax i de fusió amb la natura... No em ve en cap moment al cap la nuesa humana, ni la paraula nudista o naturista, ni la sensació d'anar a un espai marginal o minoritari, ni d'estar fent res estrany. No em considero res que acabi en "ista". No sóc enemic de la roba; m'agrada la roba, m'agrada vestir-me com a forma d'expressió identitària, com a protecció vers els elements, com a expressió artística fins i tot; la roba i la moda són una manera més en què l'art es manifesta, i a casa vaig vestit, i a la ciutat, i a la vida social de cada dia. 

No considero que ningú sigui imbècil per dur banyador, encara que algú m'hagi considerat a mi imbècil per no dur-ne; gent que no ho entén i que quan amb un raonament que intenta ser lògic no aconsegueixen arrossegar-me cap a la seva opinió, fan servir l'insult o la broma. 

I potser per aquest costum de no considerar el cos una realitat d'ocultació obligatòria, ni escandalós, ni de visió prohibida... em passa que cap cos nu, ni vestit, em descol·loca o em pertorba si jo no em proposo que passi. I en canvi, sí que he vist que els passa a moltes persones, que veuen nuesa i s'exciten. Puc dir que ho he vist, i m'ho han confirmat ells mateixos, per tant certifico que hi ha gent, molta gent, que davant la visió de determinats cossos nus, entren en un estat d'alerta sexual, d'excitació, de desig despert. 
A mi, això no em passa. No en tinc prou amb un cos. El trobo bell. Puc fins i tot afirmar que la nuesa és el vestit més bell de tots pel meu gust. Puc assegurar que quan veig una persona nua la trobo sempre més bella que quan la veig vestida, però aquest fet no em desperta cap pertorbació, ans al contrari; i això és així, sigui qui sigui aquesta persona, i tingui l'edat que tingui. I jo atribueixo el que em passa, o el que no em passa, al fet que el costum de la nuesa a la platja als estius fa que la meva ment no associï nuesa amb excitació sexual. 

Per una altra banda, les persones a les quals els és negada habitualment la visió de la realitat material i biológica de l'espècie, sí que atribueixen conscientment i inconscient un valor eròtic i per tant se'ls deslliga una excitació de vegades fins i tot sense que la persona que els desperta el desig estigui ni tan sols nua. I algunes d'aquestes persones, de vegades, acaben buscant aquestes imatges nues dins la pornografia, i retroalimenten el fenòmen; és a dir, encara reforcen més l'associació nuesa/sexe.

 Al meu parer, el costum de no ocultar la nuesa d'una manera normal i natural a la platja desfà la càrrega sensual que la societat que reprimeix la visió troba arreu. 
Veiem arreu allò que som. Veiem arreu les coses i les persones com som nosaltres no pas com són les coses i les persones. La llunyania de l'estat natural de les persones, en tots els seus àmbits, no porta a res de bo, ens falseja els uns als altres, ens converteix en objectes de desig o de tensió, ens allunya encara més, ens fa perdre una humanitat interior que sempre hi és i que queda anulada massa vegades per aquesta tensió que neix de la repressió social en qualsevol de les seves formes. 

Volia dir això d'una banda, ja que ahir vaig prometre que tornaria a parlar del que alguns anomenen naturisme i que per a mi no té nom, perquè al fet de fer una cosa normal, natural, ordinària, que no és estranya, no cal posar-li específicament un nom. Qui du un casquet de bany al cap no practica res diferent, quan neda, a qui no el du. Com que la nuesa per a mi és normal, no sento que estigui respectant aquesta normalitat si la batejo amb un nom que acaba en "ista". 

La nuesa a la platja no és el costum d'un grup, o d'algunes associacions, sinó un dret de qualsevol persona de la societat sense que necessàriament tingui cap manera concreta de pensar ni cap militància. El que cal és que tothom sigui respectuós amb el fer" de tothom, i que aquest valor educatiu, cívic, saludable que té la "no ocultació obligatòria", i el coneixement i acceptació del cos propi i dels altres sense vergonya, sigui cada vegada més entès per les persones que fins ara prohibeixen, s'escandalitzen, prejutgen, i que sobretot es perden la possibilitat de ser humanament normals i no tenir el sexe al cap quan es topen amb la visió d'un cos que només és humà i que pel fet d'existir, que pel fet d'anar nu, o que pel fet d'anar amb roba ajustada, no deixa de ser espiritual, racional, habitacle d'una ment infinitament valuosa, cridada a l'amistat humana. El respecte humà entre les persones creix si es viu aquest valor desconegut encara per molts del costum de la visió normal d'una nuesa no sexualitzada en un entorn natural, humà, relacional, lúdic, familiar...

I el primer que cal per normalitzar el que és normal, en una societat que no ho és, és sentir-se i saber-se normal, evitar els armaris, els grups secrets, l'ocultació dels propis valors per por als imbècils, l'angoixa per les opinions de tants encarcarats. Encara avui, i més avui amb tota la ultradreta al poder a tantes institucions, i amb la por a tot instal·lada al cor dels ciutadans, cal treballar per una llibertat i per una normalitat que els inquisidors de totes les èpoques consideren diabòlica. Amb la retallada lenta i dissimulada d'aquesta llibertat en nom de mil excuses raonables, a poc a poc l'espècie humana camina vers una manera de ser espantada, acomplexada, tensionada, amagada, disminuïda, entristida... Ja n'hi ha prou.

El repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida.

"Carta als intolerants agressius de les xarxes socials i de dins dels cotxes" 

Homo ferox, que a les xarxes socials et mostres com ets, envejós, amarat de rancúnia, ofegat de prejudicis, pressuposant mala fe a qualsevol, criticant sense conèixer, odiant qui triomfa, escrivint sense reflexió, generalitzant… Entranyable bestiola creguda que no et reconeixes com animal i que vius sense creure’t que et moriràs, que no acceptes la contundent influència de les pulsions damunt dels teus pensaments, sovint incapaç de celebrar els èxits dels veins, amics o cosins… T’exhibeixes impúdicament rere la protecció del vidre del teu cotxe o del mur del teu facebook, o del facebook d’un altre, convençut, convençuda, que allò que queda escrit, pel fet de ser escrit, assoleix la façana de veracitat que atorga l’aparença que busques. 

Homo ferox. Insatisfet amb tu. Enganyat en la teva educació sense adonar-te’n. Enverinat per idees i valoracions inhumanes que un dia se’t van proposar com a normes de la civilitació o com a veritats no criticables. Avui, el cor se t’angoixa quan la realitat de la vida se’t mostra en mode d’entorn hostil, tan diferent a allò que et van predir. Avui, et dols de l’alegria aliena, de la llibertat arriscada dels altres, de la seva gosadia a tastar la sal i el pebre, del vinagre que per gust afegeixen a l’amanida. Avui, trenes gemecs xops d’una amargor fracassada, no reconeguda, que és responsabilitat de la foscor i de la negror del món que et va educar. 

Homo ferox, defensor del que estàs convençut que ha de ser sense cap més raó que el fet d’haver estat sempre; infeliç vergonyant; angoixat; decebut i, el que és més trist, cec davant la infinita bellesa de l’univers que ens envolta, del repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida, tip o tipa d’aigua amb bicarbonat, i escurat o escurada econòmicament de tantes assegurances que et cobreixen tots els possibles accidents. Amb el mòbil impolut, gens ratllat, perquè mai no l’has posat a la mateixa butxaca que les claus. Amb els fills ben nets, i amb la roba planxada, perquè mai han saltat dins de cap bassal. I tot en ordre, perquè mai no ho has fet servir per por que es desordenés. Arribes al final de tot, i veus que no has usat la màquina meravellosa que tenies la missió d’espatllar vivint; no s’ha espatllat, però no has viscut.
.
.
.

Quan el que fas ho fas pel que fas.

Quan allò que crees et genera guanys no pas pels diners que et fa ingressar sinó per la felicitat que t'alimenta.

Quan allò en què t'esforces esdevé guanyador no pas perquè hagi guanyat un premi, un concurs, un festival... sinó perquè existeix i perquè tu has contribuït a que existeixi.

Quan aconsegueixes que no siguin els diners, ni els punts, ni el prestigi... allò que dirigeix les teves activitats, els teus projectes.

Quan els perseguidors de càtedres, d'augments de sou, de territoris inviolables, et consideren algú que pateix un desequilibri, perquè et dediques a activitats que no serveixen per a res.

Quan el temps s'atura, i a l'aire que t'envolta, la veus, la toques, la respires, l'estimes... una alegria que no es tradueix en mots i que no s'expressa de tan única.

Quan el riure dels qui treballen amb tu sense cercar notes, qualificacions o mèrits, se t'encomana.

Quan algú perd la vergonya i canta en públic, i sent que allò que du a dins ha esclatat i que ja mai més s'amagarà en cap armari.

Quan entreveus un futur entranyable per a tots aquells que reben la teva acció.

Quan sents que el tros de vida que tens amb tu fa que tota la vida sencera tingui un sentit i una raó de ser.

La felicitat ens espera al llarg de molts camins.

Curta com és la vida, i hi ha qui se la complica:

"Si ets mal xicot, jugaràs a quarta catalana en comptes de jugar a segona catalana!" 
"Si no esculls ciències, no trobaràs feina..." 
"Pràctic, sigues pràctic..." 
"Que fas tocant l'ukelele! De què serveix?"
"Oh! Que adolescent que estàs!" 
"T'imagines? Jugar a primera catalana! Oh quin somni!"

I ja que ha sortit el tema, jugar a segona o primera catalana serà per a molts la culminació d'un somni vital que els permetrà passar moltes tardes de diumenge escoltant poemes èpics de clara inspiració shakesperiana tals com:

"Arbitro, que malo eres!" (tot un clàssic)
"Pero que entrenador más malo!"
"Árbitro! Eres un judio!"
"Saca el pito, que no tienes!"
"Entrenador... saca a mi niño, que la tienes pillada con él!"
(N'hi ha més però al meu bloc de notes són les primeres que m'han sortit...)

El privilegi d'escoltar aquests versos es guanya aconseguint categories tan elevades i que emplenen de sentit la vida sencera com la segona catalana. Perquè la vida no és pas res més que això. Ni tocar la guitarra, ni estudiar infermeria o medicina, ni escriure poemes en una platja, ni ensenyar la teva filla a fer volar un estel, ni passar els estius en un càmping naturista i conèixer gent meravellosa, ni formar un grup de música i fer concerts pels pobles fent feliç molta gent, ni anar a Canet Rock, ni lluitar per salvar la Terra contra la contaminació, ni defensar causes justes, ni treballar per evitar que hi hagi gent dormint al carrer, ni fer un petó a la noia que més estimes, ni fer un curtmetratge, ni composar una cançó, ni riure amb els amics o les amigues, ni ser bona persona.... no! La vida és jugar a segona o primera catalana! Això ho omple tot! Dóna sentit a tot. Els versos dels intel·lectuals del públic d'un camp quan pensen en l'àrbitre són irrenunciables! Els crits de l'entrenador humiliant el jugador que s'ha equivocat i que el deixen afònic són d'una mística que només un suïcida o algú molt estrany podria decidir de renunciar. 
Fa poc, a algú se li va acudir de retuitejar un article de l'investigador Massagué que parlava de com d'aprop n'estem d'aconseguir vèncer el càncer; tenia molts pocs retuits, perquè no parlava de la segona catalana, ni de la glòria de jugar-hi o d'arribar-hi. No fa gaire tampoc, el pare d'un xicot que suspèn molt, estava destroçat, no pas perquè el xicot suspengués a l'escola, tots sabem que això no importa, sinó perquè l'entrenador el feia jugar poc! Quin drama! El pobre noi es perdia les bronques de l'entrenador! El pobre noi no podia mirar l'estadi i gaudir amb els poemes èpics dels intel·lectuals que dediquen gloses a l'àrbitre... I el que és pitjor... el pobre noi s'allunyava de la possibilitat de jugar algun dia a la segona (o la primera) catalana! Pobre home! Estava destrossat!

La vida no són moltes coses, només és una: guanyar partits i arribar a una bona categoria catalana. N'hi ha que per guanyar partits perden el temps llançant-se a terra... són estrategues èpics, lluitadors formidables que si aconsegueixen que el seu equip guanyi, mereixen ser canonitzats. D'altres caminen a poc a poc quan els substitueixen a cinc minuts del final i el seu equip guanya. Algun heroi de la vida, filòsof de l'existència, fins i tot ha llançat una segona pilota al camp per aconseguir la gloriosa victòria que fa que l'univers sencer aplaudeixi i que el déu futbol estigui content.
Què més pot voler un pare? Minuts... minuts... per la gloria de la segona catalana! No hi ha res més! Ni la medicina, ni la infermeria, ni el mar, ni el sol, ni noies boniques, ni cançons, ni l'esforç diari per a ser millors persones, ni l'alegria d'estimar els que tens aprop, ni diplomes, ni felicitacions dels mestres, ni bones notes, ni el camping el Templo del Sol, ni manifestar-se al costat de la Greta Thunberg, ni riure, ni abraçar el seu fill.... res no val la pena si no té minuts per tal que el seu hereu assoleixi la glòria d'assolir la segona catalana!


Per si algú no ho ha pillat, és un text irònic, satíric i sarcàstic que pretén expressar hiperbolitzant l'obsessió malaltissa d'alguns per una activitat que és només un bon esport, una possibilitat d'exercitar el cos i la ment, i que sovint es pren com una religió o com la finalitat de la vida. 
La finalitat de la vida és ser feliç, i la felicitat no està al final de molts camins, sinó en el mateix camí; i entre aquests camins a on s'està, no hi ha el de l'obsessió.
.
.
.

Ha triomfat!

Ha triomfat, té un quiosc i és feliç; coneix tothom del barri, es guanya la vida, i se sent satisfet.
Ha triomfat, és forner, i cada dia intenta fer un pa deliciós; se sent molt bé.
Ha triomfat, és un pescador que ningú coneix, que ha pogut comprar la seva pròpia barca, i treballa del que més li agrada.
Ha triomfat, finalment ha aconseguit dedicar-se a la poesia; cada dia, quan torna de la feina, escriu un poema que desa en un calaix perquè els seus descendents el puguin llegir.

"Ha triomfat" s'escolta. "Va triomfar". I es refereixen a la fama, els diners, la professionalització, el glamour, allò que una contundent majoria de la població considera la glòria. Aquest concepte de triomf és un fake, genera frustració en els més febles, que s'ho creuen, i ni tan sols no proporciona necessàriament felicitat als qui l'assoleixen; molts s'acaben deprimint.

Triomfar és estar content amb tot el que fas i amb com ho fas. Estar satisfet de com vius. Fer el que t'agrada t'aporti diners o no. Acceptar la vida i la mort, l'anonimat, la senzillesa, la pluja i el sol. Triomfar és cantar una cançó a la teva filla quan sopa i que et miri embadalida. Triomfar no és guanyar a ningú sinó viure content, no necessitar res més per ser feliç. És això i prou.

Em fa l'efecte que, si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà. (Dedicat a Alfonsina Storni, que l'altre dia va estar a casa meva)

  La por, en sí, és gairebé sempre, més perjudicial que allò que ens fa por. Se'ns arrapa sense permís a la pell del cor. S'atorga la llibertat de guiar els nostres actes i adormir els nostres somnis. Tenim, ni que no ho sapiguem, el poder de foragitar-la. És aquell enemic fictici que és més fort com més fort ens creiem que és, i que s'esvaeix com un malson en despertar-nos quan ens adonem que només viu al nostre cap, i que el podem desconnectar.
Hem de partir de la idea que ens morirem. Ja podem angoixar-nos, plorar, cridar, enrabiar-nos contra la idea... però això no canviarà els fets. Ens morirem. Veient això, tot canvia, i tot s'arregla. Com que ens morirem, no li regalarem a la por ni un bri de vida; no deixarem de perseguir els nostres somnis per tal que es facin reals, no ens perdrem ni un raig de sol; no deixarem de regalar ni un somriure a aquells que ens estimem i pels quals el somriure és sincer i espontani; no viurem lligats a ficcions que altres ens han imposat quan no teníem prou edat per valorar si eren reals; no deixarem entrar inquietuds, inseguretats, angoixes, mals humors, a l'espai del nostre cor; serem gent de fets, d'accions, de claredats... Mirarem de cara els precipicis i la seva alçada no ens farà por mentre no hi estiguem caient, i caminarem ran de precipici si això cal per assolir allò que estimem i que és bo; no fer-ho fóra regalar vida a la por. La por és la conseqüència d'una droga generada pel nostre cervell quan alguna part no control·lada de la nostra ment creu percebre un perill. Però hi ha perills arreu i no podem permetre'ns viure amb por arreu. No podem viure sense fer front als perills. La vida, en sí, és perillosa; des del moment en què naixem i estem vius, podem perdre la vida. La única manera segura de no poder perdre la vida és estar morts; però això ja arribarà, no cal que tinguem pressa. Si algú pensa en matar-se, que tingui paciència que acabarà mort igual; i mentre no és mort, com a mínim, té el vi, el mar, el Sol, la música, la imaginació, l'amor ni que sigui unidireccional, i la sorpresa d'existir si es para a pensar-ho. Em fa l'efecte que si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà.

Alfonsina, no vas poder suportar-ho, i et faig costat. N'hi ha que et condemnarien sense matisos esperonats per la seva fe suposadament amorosa. Jo, sense aquesta fe, t'estimo com a persona, i no podria creure en un déu que després de contemplar el teu dolor i la teva desesperació et condemnés per haver patit i per no haver-ho suportat. Algú ha escrit que el món no està fet per les ànimes extremadament sensibles. Jo reivindico les ànimes extremadament sensibles, i lluitaré per la seva victòria damunt la misèria utilitarista i prepotent. Mort a la por.

Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.

La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Les banyes de l'isard

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre. 

És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res. 

És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella. 

És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues. 

És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?

És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure. 

No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur. 

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.

.

.

.

Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets...

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners. 

No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment. 

Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.

No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.

No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern. 

La vida és un ukelele

Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners! 

Tan curta i tan llarga com és la vida! 

No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones. 

A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat. 

La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida. 

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

Per què no somniar, si no val diners?

https://www.youtube.com/channel/UCUCi7tL_-8edRGSGwliNwvQ/videos

Quatre dies,i t'enfades? 

Mentre tingui el turó, un xic desert;

i un dia Sol, l'altre pluja i trons; 

i una guitarra; un tros ignot de mar,

 perquè el pèndol del temps s'aturi al present...

Quin tresor, la vida!

Enfadar-se? Gruar? Patir?

Si al capdavall, acabarem morts...

Per què no somniar, si no val diners?

Per què no sentir cada nit, quan t'ajeus per descansar,

la pau a la panxa i a la ment pel fet de percebre la riquesa,

que no és altra que el verd dels arbres, el present,

i aquell petit bri d'amor que haurem donat

que donem sempre,

als qui aquesta existència contundent

ens posa al costat en el temps i en l'espai.

Ara, si em permets, et deixo, queixant-te...

Me'n vaig al meu racó secret de mar i de Sol.
.
.
.