Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Sant Llorenç del Munt. Show all posts
Showing posts with label Sant Llorenç del Munt. Show all posts

Thursday, March 29, 2018

Gràcies Escòcia!



Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat. 
El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.
Gràcies!

Monday, June 27, 2016

El verd de l'herba de casa.


Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.
Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 
Potser, un altre dia, la poso sencera...
.
.
.

Monday, October 19, 2015

La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem



Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.
Prenc la guitarra i s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran instants de vida intensa.
Cantar no és un rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa, i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que davalla.
Potser per tot això l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops, a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i les codines roges del massís.











.
.

Monday, April 28, 2014

Et moriràs.. viu ara!


Puja la muntanya més bonica del món, encara que et diguin que està pelada, i que gairebé no té arbres, i que és tard i que el Sol es pon, i que allà dalt no hi ha ningú, i que fa vent, i que t'acabaràs cansant...
Quan arribis a dalt, escoltaràs el silenci de la natura, i allò que sentiràs no seràs capaç d'explicar-ho, perquè el llenguatge no hi arriba, i perquè aquesta sensació és reserva per als que pugen el cim.
Allà dalt, sabràs que ets allà on has de ser, i que no et cal res més; estaràs a la teva muntanya i hauràs viscut... hauràs viscut.
Qui deixa de viure la vida per assegurar-se la supervivència, ja està mort, i per tant, de poc li serveix assegurar-se la supervivència.
Puja la muntanya que somnies pujar, i no miris enrere.
Puja amb els teus companys, però si ells decideixen no continuar, tu continua pujant.
Puja la muntanya que tu tries pujar, no pas aquella muntanya que la vida pretén escollir per tu. Toreja les circumstàncies que intenten engarjolar-te.
Lluita per la teva llibertat, no valen excuses; la teva vida és teva i l'has de convertir en una joia.
Allò que tu has de fer amb la teva vida, només ho pots fer tu; si no ho fas tu, ningú no ho farà. Els altres, podran fer altres coses, les seves coses, la seva feina... Però la que tu estàs cridat a fer, o la fas tu, o es quedarà sense fer. I la teva feina és aquella que et fa feliç fer; però ben feta. Tan ben feta que el conjunt de l'univers se'n beneficiarà, i el conjunt, o algú en particular, estarà una mica més bé gràcies a la teva feina.
Amic... no escoltis aquell que et diu que no estudiïs tal o qual carrera perquè val diners i la teva família no els té, i que per tant, i en conseqüència, has de triar alguna mena d'estudis, tan econòmics com sigui possible, per tal de poder fer alguna cosa útil. Qui et diu això, amic, és una persona que fa apología del fracàs, els seus consells condueixen al fracàs. La seva percepció de la vida és classista, i empara la frustració i la resignació, que són llavors de tristesa i de buidor existencial.
Lluita. Treballa. Estudia. Creu. Espera. Confia. Posa tota la llenya al foc. Viu convençut que pots fer-o, i que l'existència amaga claus secretes només per aquells que es posen a treballar amb capacitat de sacrifici i amb il·lusió. Només podràs aconseguir-ho si et dirigeixes cap a un destí que t'il·lusiona, si cada passa que t'hi apropa et fa feliç, si cada esforç que regales per acostar-t'hi, per dur que sigui, et fa feliç.
Amic... no escoltis aquell que et diu que no visquis ara, que et retallis, que et crucifiquis, que et neguis a ser feliç de moment, que viquis amb preocupacions per tal d'arribar a un objectiu futur que et proporcionarà diners, poder, subsistència... Si li fas cas, quan arribis a aquest futur, si és que hi arribes, continuaràs sense viure, perquè voldràs aconseguir un objectiu que et faran creure que encara és més superior a allò que ja tens. I la vida t'anirà passant. I la felicitat la tindràs sempre al futur, com un esquer.
Escull, de tot allò que et permeti sobreviure, el que més feliç et faci ser quan t'hi dediques. Perquè un dia et moriràs; la vida s'acaba contínuament, i cada dia que vius té un valor incalculable. Si perds la felicitat d'un dia, ja la tens perduda. No tenim prou temps per a permetre'ns el luxe d'escollir camins en els quals ens resulti més complex, o potser impossible, ser feliços. I només podrem triomfar si ens dediquem amb tot el cor i tot l'esforç a allò que ens fa feliços.
L'elixir que ens permetrà ésser capaços d'exercir esforços impensables és aquell que té el mateix nom i el mateix fons que la felicitat. Ni el poder, ni el diner, ni la seguretat,.. mai serán més sagrades, ni més fonamentals, que la felicitat de cada dia i el plaer de les coses senzilles i petites.


Sunday, June 9, 2013

La Roca Salvatge i el Paller de Tot l'Any.


Deixant el cotxe al costat de la Barata, iniciem el camí vers la Roca Salvatge. El cel amenaça tempesta, però ha promès no començar a ploure fins a la una. 
Trobem escorpins, corbs i erugues, flaires de farigola, un aire net que bufa després d'haver plogut molt, i la solitud de l'Ubach, tan diferent a la bullícia de les rodalies de la Mola. 

Com passa quan arribem de nou a la llar, que és el paisatge on el nostre ésser ha evolucionat durant mil·lennis, tornem al present; el pèndol de la consciència, que de continu oscil·la entre el passat i el futur, se centra, atura el seu brandar, i apunta al present, on acabem estant; al present ens trobem amb nosaltres.

Ens mirem la Roca Salvatge des del Paller de Tot l'Any, al qual rodegem, contemplant els forats de la seva faç roja. Un pessebre, un llibre de dedicatòries, espadats, Montserrat al lluny, il·luminat pels raigs que s'escolen per les escletxes dels núvols. La perla i el plom de les boires compleix la seva promesa i no ens arribem a mullar.


















Sunday, June 2, 2013

Tritons a Sant Llorenç




Són tritons d'aquesta tarda; d'un racó que no diré de Sant Llorenç.
Em penso que es tracta de tritons verds “Triturus marmoratus”. Ens havien dit que hi eren, però no els havíem vist fins avui; potser perquè no els havíem buscat en primavera.

És curiós pensar que aquests tritons tenen la capacitat de poder regenerar una part del seu cos si els la tallen.

A la mateixa bassa, hi havia gripaus immensos que de tant en tant sortien de cop per a caçar algun insecte; tot un món...




Sunday, April 21, 2013

Obsedit per la natura (entre d'altres). El camí d'un diumenge a la tarda a Sant Llorenç del Munt.



OBSEDIT
.
En realitat, quan l'obsessió té com a matèria una realitat que ens emplena de plaer, que ens construeix i que ens allibera, du per nom "passió". No renuncieu mai a la "passió". La vida es fa d'instants apassionats.
Sovint la solució de la vida passa no pas per eliminar les idees o principis que emplenen tothora l'esperit, sinó per escollir bé quines obsessions/passions convé tenir i gaudir. 
La meva principal obsessió és creure en l'existència de la bondat, i concretament en l'existència de la bondat a les persones. La meva segona obsessió és la natura en tota la seva intensitat i integritat.
La meva tercera obsessió és la lentitud i la calma, el gaudi de la vida, incloent-hi la feina ben feta. La meva quarta obsessió és l'art, les mans que fan fang, els ulls que descobreixen creacions al món que ens envolta. 
La meva cinquena obsessió és l'aigua. 
Hi ha moltes més idees, o inspiracions fixes, que m'alimenten i que em motiven; les agraeixo totes, perquè m'ajuden a no deixar entrar altres obsessions que podrien ser tòxiques. 
.
.

Obsedit amb tu
i les teves onades;
l'alè de la sal,
les alzines blanques,
quan el sol al tard
les encén, i allarga
la claror i la pau
que alenteix la tarda.

Obsedit per tu;
la pell color d'aram,
la brisa i el vent,
que asseca les sines
de corbes suaus
traçades pels signes
dels astres del cel
a la nit dels dies.

Obsedit pel déu
de l'amor que emplena
serres i espadats,
obagues i balmes;
que emmotlla la neu
amb la llum tan blanca;
el mig got és ple
de licor de calma.

Ben a poc a poc,
obsedit camino,
per camins curulls
de gent bona, i miro
cada gest que el fat
em regala al rostre
dels qui em vaig creuant
a aquest país nostre.
Crec que la bondat
existeix, i em menjo
obsedit els versos,
que el temps vol escriure,
que sé que són certs,
que sé que són lliures.

Obsedit pel fang
que afaiçona l'àngel
que ven collarets
a maó al crepuscle,
ben arran del drac
que brama a la sorra
mentre el sol es mor
i la lluna plora
tremolors al llom
de la mar, i el riure
d'alguna obsedida
pel dolç goig de viure.

Obsedit retinc
cada bri de platja,
cada glop de vi,
cada crit salvatge,
cada vers que el vent
escriu a l'onatge,
cada jorn senzill
en aquest viatge.
No vull ser obsedit
per cap més miratge.
.
.
Les imatges són d'aquesta tarda (diumenge) al camí que puja a la Mola. Sant Llorenç del Munt és una altra obsessió meravellosa.






















Saturday, April 6, 2013

Un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut.


.
.
ENLLÀ DEL MAS
.

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,
el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;
el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;
gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,
a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.
Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,
i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur
jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;
instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;
els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;
el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.
La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;
camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.
La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;
un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,
al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;
un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;
retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.