Tenia un nom semblant a Mustafà (li canvio el nom perquè ni que hagin passat divuit anys no vull que ningú l'identifiqui). Tenia catorze anys, i era coix. Anava sempre amb una crossa, movent-se a saltirons, i el poc castellà que parlava feia servir l'expressió “hijo de puta” força sovint. Li agradava el dinar que es donava al Casal i afirmava que les monitores estaven bones; i que aquests dos elements no el feien dubtar ni un segon a l'hora d'acostar-se a l'esplai. Tot això passava a l'estiu, a la Fundació Escó del Raval, cap allà a l'any 1993 .
L'escola Mila i Fontanals, del carrer Pintor Fortuny, es convertia en el seu casal, en el seu món, en la seva societat.
Li agradava copejar tothom perquè sí; cops de puny als muscles, empentes sense raó. Gaudia banyant-se a les basses dels parcs del Raval, de les oficines del Paral·lel, del Parc de la Ciutadella o de la Plaça de Catalunya. Jo, com a monitor, “novell i modèlic”, el renyava, i li demanava que sortís; no em feia ni punyetero cas.
Acabava venint la policia municipal i em tocava defensar-lo i evitar que li clavessin una multa, perquè el pobre, el que és córrer, no podia.
Un dia el vaig trobar plorant assegut en un racó del patí, i em va explicar que li havien dit “hijo de puta” i que li havia fet molt de mal perquè la seva mare era morta.
Un altre dia em va mirar fix als ulls i em va escopir al rostre. Ho va fer-ho sense cap raó, com aquell que no sap què dir i pronuncia un “bon dia!” La saliva em va quedar penjant en algun punt entre el nas i el llavi superior. No sé per què, però en lloc de molestar-me, li vaig dir sense pensar-ho: “Tu no tens poder per obligar-me a odiar-te; no t'odio.” I des d'aquell moment, i fins al final de la quinzena, el Mustafà no em va copejar més i es va convertir en un còmplice tothora. Era de Tanger i encara conservo una cinta de vídeo on surt parlant del menjar del casal i de les monitores que estaven bones.
En Mustafà va ser la persona que més em va ensenyar sobre la tasca de l'aprenentatge, sobre la missió d'organitzar un grup d'adolescents amb dificultats o amb comportaments marginals. Amb ell, vaig aprendre bona part del que sé sobre com arribar al infants, com parlar-los, com estimar-los: l'austeritat adequada, la sinceritat en l'expressió, ni que aquesta sinceritat pugui significar en algun moment manca de comprensió racional (es preferible aquesta incomprensió que una màscara patètica d'apropament fals a un dialecte que només poden parlar sense mentir aquells a qui els surt sol). Als educadors ens està vetat mentir. Els educadors hem d'estimar els alumnes en el just i correcte significat del mot estimar, que només mira cap enfora. Els educadors necessitem l'empatia, que ens ajuda a veure els adolescents com allò que un dia vam ser nosaltres; però dins de les circumstàncies en què es mouen ells, i dins de la seva realitat biològica i genètica. En realitat, totes les persones de la humanitat som la mateixa consciència que se situa en circumstàncies diferents, en cervells diferents, en genètiques diferents, en cultures diferents... Probablememt a la humanitat només existeix una persona. Tots som la mateixa. Estem sols.
Si entenem que totes les persones en som una de sola, ens serà molt fàcil comprendre l'altre, comprendre l'alumne, i en conseqüència arribar a ell.
Quan arribem a una persona, aquesta persona automàticament arriba a nosaltres.
Quan ens interessem per una persona, aquesta persona automàticament s'interessa per nosaltres.
Quan respectem profundament una persona, aquesta persona, ni que no ho sembli, automàticament ens respecta a nosaltres.
Quan una persona arriba a nosaltres, tot allò que li diem li entra millor.
Un altre dia continuo, que per avui ja en tinc prou.
.
.
