Marroc (XXV). Moments de connexió.

De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content. 

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane. 

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja. 

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi han unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen ser el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants. 

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns 5 quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils). 

El llogarret es diu “Talate”, i totes les cases són d’adob; la major  part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen. 

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan… 

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. Kalaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble petit, és el nucli urbà més pròxim a Talate. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final. 

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i per descomptat les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens repassen. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. Després, amb dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Ens trobem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda. 

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, i a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'entrar cap al centre del poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc. 

Aquesta vegada, ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”. 

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure. 

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós de tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure. 

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

Com ja he comentat, el poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba; i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica. 

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat. 

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts. I ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella. 

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.

Marroc (XXIV). Ait Ben Haddou.

El nucli antic d’Ait Ben Haddou s’alça com un poble fet de cases de terra cap al damunt d’un turó sec i argilós, a l’altra banda d’un riu d’aigua vinosa, amb un cabal petit, però prou important com per mullar-te els camals dels pantalons, i força ample. La població actualment no viu a l’antic nucli, sinó a la riba del riu per on passa la carretera i que té els edificis més nous.

Avui, dels cinquanta o seixanta habitatges que té el poble vell, només un està habitat. La resta es conserven com a peces de museu que ens recorden un passat no gaire llunyà on la gent feia tota la seva vida. El guia que ens explica aquesta història va ser un nen que va arribar a anar a escola a l’antic Ait Ben Haddou, i que recorda el dia de la construcció del pont. Als mesos de la pluja, el cabal del riu augmentava fins a una alçada de tres metres, i el pont els permetia tornar a casa després de les classes.

Travessem el riu vigilant on posem els peus, i ens acostem a aquesta mena de pesebre gegantí on totes les parets són fetes d’adob, i que s’enfila fins al capdamunt d’un turó erm. Entrem en un taller de pintura tradicional, on un artista ens explica les seves tècniques. Dibuixa amb tres colors. Per aconseguir el blau, fa servir indi; pel groc, safrà; per l’ocre, te. D’entrada, quan pinta amb el te, no es veu res, com si fos tinta invisible. Però llavors acosta la làmina al foc i apareix la forma dels turons secs, pintats d’ocre; el te es manifesta. Em recorda al suc de llimona de quan era petit: escrivíem lletres invisibles, que acabaven apareixent quan s’apropaven a la flama.

Mentre ens explica tot això, la calor puja als seus límits superiors; atordeix. I a l’últim ja no t’interessa ni el te, ni el safrà, ni tan sols la pintura. Només penses a trobar una ombra i no perdre el barret, el mocador, o el que sigui que portis al cap. Hi ha qui fa un glop d’aigua freda, que pel contrast amb la calor, i amb el que hagi pogut menjar, li produeix una reacció intestinal devastadora. Cal buscar amb urgència un WC en aquest decorat ardent i secallós; i el trobem, però és una tassa sense cadena, i un senyor amb el cap embolicat en un torban, i una túnica que el protegeix del sol, ens ven per l’equivalent a dos euros un cubell d’aigua ple fins a dalt que cal abocar amb força dins del WC perquè la brutícia desaparegui no se sap ben bé cap a on; segurament cap a una cisterna subterrània.

El nom de Ait ben Haddou, literalment significa: “la tribu dels fills de Haddou”, en amazic. El noi que ens fa de guia ens explica que al Marroc, gairebé la totalitat de la població parlen amazic, no pas àrab. Molta gent li diu idioma “berber” en comptes d’amazic; però ells prefereixen “amazic”, perquè “amazic” ve de “lliure” en la seva significació, mentre que “berber” ve de barbar, que vol dir estranger.

El guia ens parla de la ruta de la sal. Ait Ben Haddou va ser un punt de parada clau a la històrica ruta de la sal per a les caravanes comercials que unien l’Àfrica subsahariana amb Marràqueix. En aquest punt de descans, s’intercanviaven mercaderies amb sal. Les mercaderies acostumaven a ser or, marfil, argent, i, en el pitjor dels casos, esclaus… que s’intercanviaven per sal i per altres productes locals. A les èpoques en què els frigorífics no s’havien inventat, la sal representava la tecnologia punta per conservar l’aliment en un estat que permetés el seu consum, per aquest motiu, era tan fonamental, que va adquirir el caràcter de moneda de canvi. El mot “salari” ve de la paraula “sal”, perquè en algun moment als treballadors se’ls va pagar amb sal.

Ait Ben Haddou ha estat declarat patrimoni mundial per la UNESCO des de 1987, i ha servit de localització per a moltes pel·lícules, entre les quals destaquen: “Sodoma i Gomorra”, “Gladiator”, “Indiana Jones i la III croada”, “Lawrence d’Aràbia”, “La joia del Nil”, “La mòmia”, “L’última temptació de Crist”, “Jesús de Nazareth”, algunes de James Bond. En total, més de cinquanta pel·lícules. El nostre guia ens confessa amb satisfacció que ell mateix va fer de figurant a moltes d’aquestes pel·lícules. Ens concreta que surt al capítol deu de la temporada tres de “Joc de Trons”.

Tornem a la part més moderna d’Ait Ben Haddou, i entrem en un restaurant a dinar. Escollim un menú de catorze euros, i amb l’increment pel servei, ens acaba costant seixanta-tres euros (tots quatre). Donem dos euros de propina. El menjar és bo i abundós: tagine de pollastre i una amanida.

Coincidim, a la taula, amb alguns dels nostres companys de viatge: una parella de Portugal, una altra de València; són tots molt joves, si fa no fa, de l’edat dels nostres fills, amb la qual cosa la Merche i jo semblem els pares d’una família nombrosa.

A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

Te recuerdo Amanda

 

Ahir, mirat fredament, va ser una data de derrota: la desfeta catalana del 1714, la caiguda de les Torres Bessones amb la mort directa de milers de persones, i indirecta de desenes de milers (les guerres posteriors que se'n van derivar); i també el cop d'estat de Pinochet i els anys de la dictadura a Xile, amb la mort d'Allende, i de tantes persones, entre elles Victor Jara.

Per això penjo aquí aquesta cançó, que vaig gravar fa uns set anys a la Casa de Colònies de Pou del Glaç.

Els dies que vindran, continuaré amb el llibre del viatge al Marroc, però no podré fer-ho tan seguit com a l'estiu. Ara treballo; i jo treballo molt i molt, dedico moltes hores a preparar les meves classes i a pensar en els meus alumnes; com ajudar-los millor, com parlar-los, com motivar-los, com destruir la seva tristesa, com desfer la seva violència en alguns casos. Aquesta feina també m'ajuda a desfer la meva foscor, els pensaments dels quals he escrit alguna vegada i contra els quals lluito constantment.

Te recuerdo Amanda...

Marroc (XXIII) Travessant l'Atlas

Escolto els comentaris d’algú de l’autobús mentre parla per telèfon amb la seva mare, que està a Espanya: “Saps l’únic que he menjat jo aquí, oi? Pizza! Només he menjat pizza!”. 

Entenc el seu neguit. Algú que no suporti les espècies, la manipulació gens higiènica dels aliments crus o cuinats, la gastronomia intensa, diferent… ho pot arribar a passar molt malament; no s’ha de jutjar, perquè cadascú és com és, i no sempre es pot evitar. Però és indubtable que la capacitat d’immergir-te allà on vas és un privilegi. Menjar, roba, costums, rituals… Si podem anar més enllà dels nostres límits i provar maneres diferents de viure, de sentir, de relacionar-nos… Sortir de la zona de comoditat; provar el que no diríem mai que provaríem, sempre que no faci mal a ningú ni a nosaltres mateixos, significa fondre’ns amb la intensitat de la vida; estem canviant el rol de visitants pel d’habitants.

Pensant en tota aquesta gent que aquí al Marroc es passa la vida intentant vendre el que sigui a tots els racons possibles, fins i tot enmig del no-res, lluny de qualsevol nucli urbà, m’adono de l’instint de negoci que trobem arreu aquí al Marroc, i per necessitat, perquè no en queda una altra. És un negoci ínfim, pobre, esforçat, patidor… que amb insistència arreplega pocs diners, i que busca purament la supervivència. 

En tota relació professional marroquina, i d’una manera gens dissimulada, els diners són el més desitjat i el que sembla que costa més d’aconseguir. L’ànima de les relacions interpersonals amb desconeguts al Marroc, especialment amb els turistes, és l’intercanvi d’un servei o d’un producte a canvi de diners. 

A Europa, fem el mateix, busquem el negoci, i fem veure, d’una manera més sofisticada i distant, que el que ens mou és el sentit de la nostra feina, el servei que ofereix a la societat, el prestigi que atorga; la lliguem a la perfecció, al luxe, a l’exigència, a la qualitat… El que es mostra per captivar és la feina, encara que, d’una manera aparentment elegant, cerquem àvidament el capital sense cap mena d’escrúpol.

Arreu, els humans som tots iguals, amb diferents estils. El que és cert, però, és que uns passen més gana que altres; i que uns reben molt poc a canvi de molta suor; i d’altres, molt més a canvi d’una tasca menys sacrificada.

Això que passa al Marroc amb les vendes és un indicador de la necessitat que hi ha. Quanta gana cal passar per caminar fins a una corba de la carretera N9, i oferir als turistes, només amb el cos i una bossa penjada a l'esquena (no pas en una parada muntada) un mineral de colors, o un entrepà, per l’equivalent a un euro i mig? Quants entrepans necessita vendre el comerciant per sobreviure? Si valen un euro i mig cadascun, n’ha d’elaborar i vendre’n deu per obtenir quinze euros; i d’aquests quinze euros cal descomptar el cost dels productes.

Al Marroc hi ha moltes abelles. He après a estimar les abelles i ja no em fan por. Pel tros de carretera on passem ara, ben a prop de la cuneta, hi ha moltes caixes cúbiques de colors clars que contenen bresques d’abelles. 

Em fixo en un rètol que indica l’altitud sobre el nivell del mar: 2260 metres.

Travessem Aguelmouss, que té les cases del tot cúbiques, amb sostres plans. Les façanes són del color granat fosc, com la terra i la pedra de la muntanya. La mesquita del poble és d’un blanc esgrogueït, en altres pobles les mesquites són més ataronjades.

A Ighrem N’ougdal, ens trobem un dels molts controls policials que hi ha per les carreteres del Marroc.

Passem un llogarret que es diu Imskerne i la carretera comença a seguir la llera d’un riuet que té l’aigua d’un color argilós, intens, molt viu.

Ben aviat passem per Amerzgane, a on tot té color d’argila; veiem unes roques roges que han rodat des del cim dels turons. Als jardins d’algunes cases, s’hi veuen petites agrupacions d’oliveres al costat d’algunes palmeres i xiprers; roig de la terra, i glauc de les fulles. Els habitatges no tenen alçada i semblen afaiçonats a mà; del mateix fang. Probablement són d’adob.

A Tadoudla, s’hi veuen algunes cases ruïnoses, i a dalt d’un turó, el nom gegantí del poble talment com a Hollywood.

A Timedline, veig alguna casa que en el seu jardí hi té plantats productes agrícoles; també blat de moro.

Finalment arriben a Ait Ben Haddou

Per molts anys!

 

Avui fa anys, i tinc la sort de compartir la vida amb algú que ha il·luminat els meus moments foscos, i que m'ha donat forces sempre per continuar endavant; fins i tot quan semblava impossible fer-ho.

Espero que l'estrella continuï escampant la seva llum per sempre.

Per molts anys!

Marroc (XXII). Els efectes de la calor a la meva ment, i la carretera que s'enfila cap a l'Atlas.

Poc abans del sopar que he descrit al capítol anterior, l’estat de la meva ment no era l'habitual; la calor m’ha descontrolat, i m’he sentit atacat per una mena de febre en què percebia perills a tots els racons; podria definir-lo com un TOC, un pensament intrusiu. Ara, vist amb fredor, m’adono de l’absurd de les idees que em venien al cap, i que en el moment en què se’m presentaven semblaven del tot lògiques. Val a dir que, des que fa cinc anys vaig patir l’ictus, el mateix fenomen m’ha succeït diverses vegades; la calor i l’esgotament l’incrementen. 

Salvant les distàncies, no deixa de ser una alteració transitòria mental, i crec que no ha de ser estigmatitzador reconèixer-ho. De trastorns mentals, n’hi ha molts i de moltes menes, petits i grossos, i qui més qui menys a la vida, sense saber-ho, en algun moment en pateix algun. El meu estat alterat és lleu, sobretot perquè me n’adono. 

Si soc capaç de ser conscient que no tot el que m’espanta té una base objectiva, puc rebutjar els meus propis pensaments intrusius, i convertir-me en un agosarat que no es creu la manipulació del seu propi cervell, i que li planta cara. 

Fins ara, aquesta estratègia m’ha funcionat. Em dic: “D’això no en faig cas, que és el meu cap, el TOC, o com se’n vulgui dir…”, i deixo de preocupar-me sense poder evitar una certa sensació d’irresponsabilitat; però és l’única manera en què aquest problema es pot frenar.

I potser perquè em trobava en aquest estat, m’he oblidat d’escriure que abans del sopar a la plaça Djena el Fna, hem estat en un rooftop molt interessant, a no gaire distància del que vam visitar l’altre dia; de fet, des del rooftop d’avui, veiem el terrat on vam estar l’altre dia. Ha estat en aquest rooftop que la calor ha atacat la meva ment i on he estat una mica més silenciós del normal per no incomodar la meva família. Em ve al cap ara mateix algun capellà de la meva adolescència que en aquestes situacions em diria que els pensaments que em superen són influències diabòliques per robar-me la pau. Podria ser una altra manera d’explicar-ho, però jo m’inclino més per la calor i els efectes secundaris de l’ictus, que de sort, són ben pocs i estan controlats.

I ara, quan escric això, som ja al matí, i deixem el Riad Lakhdar, per pujar en un microbús que ens du a fer una excursió de tres dies per l’interior del Marroc i pel desert. Estem travessant Marràqueix per a recollir en diferents riads la resta de passatgers que ens acompanyaran. I en aquest tour per la ciutat, observem les diferències entre els barris.

La recollida, la fem força de pressa, i acabem sent disset persones dins del vehicle. Ara mateix, ja ens estem allunyant de la ciutat. En aquest viatge al desert, ens fan de guies dues persones: una noia de vint-i-cinc anys, que es diu Mariam i que porta un hijab; ella serà qui ens parlarà en espanyol; i el conductor, que es diu Raheb, i que traduirà a l’anglès tot el que la Mariam ens expliqui, especialment per aquells passatgers que no entenen l’espanyol.

La carretera comença a enfilar-se per uns turons força secs. Alguns arbres escadussers apareixen per aquí i per allà: oliveres, eucaliptus… De vegades formen petits bosquets molt poc densos. Travessem pobles amb cases de forma cúbica, d’una planta o dues; algunes semblen a mig fer. El color del terreny és d’un groc saur, a voltes roig. La carretera continua ascendint; són els primers contraforts de l’Atlas. Això ho estic escrivint ara mateix mentre passo per Douar Egmire.

Fem cinc quilòmetres més i parem al Bar Complexe Mandar, que té una terrassa exterior molt bonica, amb vistes de 360° sobre la Vall d’Aït Barka. Ens hi estem uns trenta minuts i continuem el trajecte. El color de la terra es va enfosquint, ara té un to grana marronós. Entrem en una zona de coníferes de bosc més espès, amb el tronc més vertical. També hi ha algun bosquet d’alzines, que s’alternen amb xiprers o pins.

Dotze quilòmetres enllà del bar, i en una corba de la carretera que sembla un port de muntanya, ens desviem per un trencall, i parem a fer fotografies. Els vorals són prou amples per permetre a diversos venedors de records d’oferir els seus productes: fòssils (alguns de trilobits), figuretes, aliments de tota mena… Els comerciants ens criden perquè ens decidim. La gent es fa fotos amb el paisatge de l’Atlas de fons; alguns pics s’acosten als quatre mil metres, i la carretera supera els dos mil. De sota el precipici que penja de la corba de la carretera, veiem el riu Oued Tichka serpentejant entre el paisatge sec.

Tornem a pujar al microbús i continuem el trajecte.

Marroc (XXI). Sopar i comunió.

Després de l'aventura al barri jueu, anem a sopar a la plaça Djena el Fna; ens fonem amb la bullícia, ens deixem seduir pels qui intenten que ens asseguem a la seva guingueta, gaudim del caos, ens rendim a la bogeria humana.

Acabem asseguts en una taula al bell mig de la plaça; és allargada i compartim espai amb una família marroquina molt i molt tradicional; ho deduïm per la indumentària de tots ells i elles, el maquillatge de la cara, els colors ataronjats, rosats, blau cel de la roba, dels mocadors. Escollim els plats que més ens entren pels ulls mentre escoltem una barreja de sons única: les pregàries sonant pels altaveus, una barreja de melodies tradicionals de la bonior de músics que toquen en diferents racons, ritmes, crits, rialles, llengües indesxifrables, crides als vianants perquè comprin, "La Lluna la pruna", rialles... 

El menjar és exquisit i no ens costa gaire. La senyora que ens acompanya a la taula sorprenentment acosta el seu vas a la meva dona, que estava aixecant en aquell moment l'ampolla d'aigua freda. La meva dona també se sorprèn, però li emplena el vas. Són els matisos meravellosos de les diferències culturals. Nosaltres, occidentals, inconscients de venir d'una peixera individualista i apressada, on tothom va a la seva i no mira gaire als costats, interpretem que a la taula hi ha dues famílies, dues economies, dues propietats. Inconscientment, assenyalem el que és nostre i que és d'ells; no els demanem el d'ells, i ens sorprèn que ens demanin el que sentim nostre. La família que ens acompanya només veu una taula, i gent al voltant d'un menjar, i mirant l'aigua freda, veuen l'aigua de la taula, i consideren natural demanar-te aigua, com considerarien natural que nosaltres els demanéssim a ells aigua si ho haguéssim fet. Acompanya la petició amb un somriure, i la Merche li ofereix l'aigua amb un altre somriure. Són aquests moments els que més valoro d'aquest viatge; els punts de connexió, la trobada entre mons diferents, cada un sense pensar-hi gaire sent el seu món com el normal, la peixera correcta; però ens trobem i descobrim tots els matisos espontanis de les diferències; i en les diferències ens enriquim, aprenem, obrim la ment, entenem que el nostre món no és el món estàndard, que hi ha molts mons, i que tots són normals dins la seva peixera; i si en algun moment els compartim, ens fem intensament més rics. D'aquí a poc descriure un altre d'aquests punts de connexió; espero sortir-me'n.

Marroc (XX). El noi eixerit del barri jueu!

Després de la migdiada fem cap al barri jueu. Ens plantem davant del Palau de la Bahia, al costat de la Mellah, l'antic barri jueu, que és on volem anar. 

I tot d'un plegat apareix. És jove i bru. Gesticula, ens afalaga, ens informa gentilment que el museu, avui, ja ha tancat, però que, demà mateix, ell ens esperarà allà per a portar-nos fins a la mateixa porta del museu. Entenem que s'ofereix com a guia a canvi de diners, i li diem que demà no hi serem, perquè marxarem de viatge cap al desert, però que quan tornem, d'aquí a tres dies, sens dubte vindrem a demanar-li els seus serveis. 

Caminem uns tres-cents metres en direcció a la Mellah, i quan estem a punt d'endinsar-nos en els seus carrers, torna a aparèixer; el mateix xicot. Ens assenyala una casa de colors clars i ens explica que viu allà. Li preguntem si aquí comença el barri jueu i fa que sí. I s'ofereix per ensenyar-nos-lo. Ens diu que és el seu barri, i sembla molt content d'obrir-nos les portes del seu món. Li preguntem tímidament quan ens costarà que ens l'ensenyi i fa una expressió com d'ofès. Diu que no vol res, que ens el mostra perquè ell viu allà. Camina tan àgil que costa seguir-lo, i ens va assenyalant edificis i carrers. Parla un anglès fluid. 

Li preguntem si el barri és segur, perquè ens han dit que potser és un dels racons de Marràqueix on cal anar amb compte. Ens diu que si anem amb ell, no ens passarà res, perquè ell coneix tothom. I, de fet, va saludant la gent, i la gent el coneix. De vegades els carrers es fan estrets i foscos, i un no pot evitar pensar si realment ens podem refiar d'un noi que acabem de conèixer i que ens tracta com si fóssim els seus amics. En aquest moment, ens diu que, en aquest barri, hi viuen en pau, jueus, cristians i musulmans, i que és un barri tranquil; intento escriure tot això mentre caminem. Ara ens assenyala tres cases derruïdes pel terratrèmol de fa tres anys; realment, gairebé no en queda res. 

Arribem a la casa de l'antic rabí, i ens explica que ja no hi queden jueus, que fa uns anys van tenir problemes amb els musulmans i que van marxar tots. Aleshores penso en el que ens ha dit fa uns minuts sobre la pau entre jueus, musulmans i cristians, i no ho acabo d'entendre.

Després de donar-nos un munt d'explicacions mentre va saludant gent coneguda, s'acomiada, i, com si no tingués importància i ho recordés en aquell mateix moment, ens diu: "Ah! Una última cosa... De segur que no sabeu què és això!" i apunta amb el dit una mena de pilota d'aspecte semblant al suro, de la grandària d'un puny, coberta d'uns pics, com grans. La bola és en un sac, a la parada d'un herbolari, que té moltes herbes i espècies al carrer i una botiga interior amb aparadors de fusta i vidre, força clàssica. El disseny em recorda al de les antigues farmàcies jueves.  Ens explica que la bola granulada és lavanda i que serveix per espantar els mosquits. N'agafa un amb la mà, ens l'ofereix per olorar; després es fa com l'afectat, ja que s'adona que està tocant el gènere d'un venedor sense haver-li demanat permís. Fa gestos exagerats, emfatitza unes disculpes, i pregunta al venedor si ens pot ensenyar les diferents herbes. El venedor fa que sí, amb expressió de seguretat, i el nostre noi continua la seva arenga sobre herbes, espècies, i productes diversos: te brut, que proporciona molts beneficis, com per exemple facilitar la digestió, la relaxació, la depuració o els refredats; el gessamí, que es fa servir per les seves propietats calmants, antiespasmòdiques, analgèsiques, antiinflamatòries, astringents i aromàtiques, i del qual s'aprofiten sobretot les flors (en infusió, te o oli); el mesc, que és un estimulant potent i tònic, i que es fa servir en casos de pèrdua de coneixement, coma, accident cerebrovascular o estats d'estupor; a més, promou la circulació sanguínia, alleuja dolors aguts i inflamacions, i que també és un revitalitzant sexual i general; l'argila blanca, per la cara; l'aigua de roses per a la cura de la pell i com a preparació aromàtica.

En aquest punt, el venedor de la botiga li agafa el relleu, i el noi se'ns acomiada. Ens sentim cofois de tota aquesta demostració altruista de saviesa natural. El venedor, amb barba i vestit a la manera tradicional, ens fa entrar a la botiga i ens parla del Ras el Hanout, les famoses trenta-cinc espècies barrejades, i ens adverteix que mai no en trobarem dues d'iguals, que cada família prepara el seu Ras el Hanout particular. La major part de les vegades, el Ras el Hanout es fa servir per condimentar carns, tagins i fins i tot el cous-cous. Ens ensenya també el comí, que pot servir per cuinar o per combatre els gasos o les digestions pesades, i els cristalls d'eucaliptus per esnifar, que ja havíem conegut a Essaouira. 

Després de totes les explicacions, ens sentim tan bé, que comencem a demanar-li de comprar diferents espècies, i ell ens posa en diferents bosses de plàstics quantitats excessives de cadascuna. Mentre ens omple les bosses, entra dins la botiga un noi jove amb una tassa de te per cadascú. Ens sentim tractats com prínceps. D'on ha sortit aquest noi? Qui li ha dit que ens oferís te?

L'eufòria s'acaba quan ens informa del que li devem per les espècies: cinc-cents vuitanta dírhams; és a dir, l'equivalent a cinquanta-vuit euros. Ens quedem muts, i acceptem la situació amb cara de pòquer. Tanta amabilitat i tanta coincidència tenien un petit truc. Tenim espècies per mesos! Sempre que ens ho deixin passar per la frontera! 

Mitja part.

Descansem un dia de la narració del viatge al Marroc; ara que, si fa no fa, estem a la meitat del relat. Sembla que vagi passar fa molts mesos i, no obstant això, fa avui just un més, és a dir, el sis d'agost, hi acabàvem d'arribar. La percepció del temps és molt subjectiva, de fet, com la percepció de tot.

El trauma ens mou a viure subjectivament un malestar que no és compartit i sovint no entès. La definició de trauma ve a ser això, aquell sofriment tan intens que ens condiciona el futur. El futur d'un mateix es veu retallat a causa de la por i a cops de la paranoia. El sofriment antic es viu com una amenaça que qui pateix el trauma recrea per tot. L'opinió que el sofriment ens construeix és manifestament exagerada; tot depèn de com vagi, no som omnipotents, no ho podem tot. El sofriment ens pot destruir. Sempre es parla de les persones que després d'una experiència traumàtica s'han fet més fortes, han après a valorar l'essencial; i sense dubte hi són, i el seu reforçament és real. Però també hi ha les persones que, sense culpa, no han tornat a ser les mateixes. L'estrès posttraumàtic posterior a les guerres, les neurosis, i tota mena de trastorns, també existeixen, i convé saber-ho; convé que aquestes persones ho sàpiguen per no afegir una culpa absurda al dolor que ja tenen i del qual no saben sortir.

Potser el primer pas per superar el trauma és acceptar que existeix, acceptar que no serà comprès per tothom, i acceptar que encara que no ens ho sembli tenim la clau per desactivar-lo. Entendre que desfer-lo beneficia els qui estimem; de vegades, desfer-lo els salva la vida i, per tant, guanyar-li la partida pot significar un triomf similar a guanyar una guerra. Una guerra que no és només per nosaltres, sinó per als qui estimem. I que existeixi el trauma no fa culpable qui el pateix; i perdre batalles no vol dir perdre la guerra. La munició que el destrueix són els somnis i l'amor. Somniem un futur brillant per tots aquells que hagin de rebre els nostres serveis, per tots aquells que formin part de la nostra existència. Que els nostres mots els alliberin de les seves cadenes, de les seves pors, de l'immobilisme al qual el moment present els té atrapats per l'agulló del trauma, de la dissociació, de la fugida, de l'estupor. Superar els nostres traumes personals és necessari per ajudar els qui ens envolten a superar els seus. La solució és més a la visió que a l'esforç. L'esforç no té sentit si no veu res. L'esforç pot enquistar el sofriment, el que cal és "veure-hi". I moltes vegades caldrà un professional, algú que t'ajudi a mirar bé.

Per "veure-hi" cal amor i paraula. No em refereixo només a rebre amor, sinó a donar-lo. No parlo d'amor sentimental o sensibler, sinó d'amor real, ferm com una pedra i lluminós com una estrella, que no fa servir miralls sinó finestres, que no arreplega sinó que regala i deixa marxar. Amor que cerca no guanyar res més que el mateix amor.

Marroc (XVIII). Slawi food, tombes saadíes, sortidors...

9-8-2026

A les 9 del matí, pugem al rooftop del Riad Lakhtar, perquè ens han dit que serveixen l’esmorzar allà dalt. 

El terrat és ampli, amb el forat al mig a on es veuen les balconades de les diferents habitacions, i a baix de tot una font. Hi ha tendals per protegir-se del sol, amb sofàs i taules baixes.

En un racó del terrat, hi ha una piscina de plàstic en forma de quadrat de tres metres de costat i vuitanta centímetres de profunditat. És plena d’aigua, i vull creure que qui l’hagi posada s’ha assegurat que la terrassa pot suportar l’immens pes del líquid; 7,2 metres cúbics d’aigua pesen 7,2 tones. Moltes terrasses al món s’han ensorrat per culpa d’aquestes bromes. De fet, fixant-m’hi bé, observo al sòl de la terrassa unes esquerdes que algú ha tapat amb ciment.

Ens asseiem al voltant d’una de les taules, i de moment no veiem ningú. És estrany, perquè ens havien dit que l’hora de l’esmorzar començava a les 8:30.

Des d’on estic assegut, veig, pel forat del mig, una dona que em fa gestos amb la mà. Em sento una mica descol·locat, perquè no sé qui és aquesta dona ni comprenc les seves intencions. El meu fill em treu de dubtes explicant-me que és la persona que serveix els esmorzars, i que ens crida per anar a buscar-lo al pis de baix.
Hi anem, i veiem la dona deixant dues safates grosses damunt d’una taula metàl·lica en un espai que podria ser un rebost o cuina; just al costat, hi veiem dos llits on la dona s’ajeu quan no treballa.
Amb certa dificultat, pugem les safates al rooftop.

L’esmorzar és més modest que a Essaouira. El trobem excessivament dolç: melmelada, mantega, pa, cafè, sucre, baghrirs… El tast dels aliments ens fa sentir que la seva elaboració no és gaire recent.
Esmorzem amb calma. La calor comença a créixer.

Tornem a l’habitació a preparar-nos, i al televisor tafanejo els diferents canals que s’hi veuen. Em quedo enganxat en un de l'Aràbia Saudí, que retransmet en directe (les vint-i-quatre hores del dia) les caminades dels peregrins que visiten la Meca. Les persones, vestides amb indumentàries de colors clars, la majoria blanques i molt elegants, es mouen donant voltes entorn de la Kaaba, una mena d’estructura immensa, recoberta per una tela negra, que es diu Kiswa, i que està situada al pati central de la Gran Mesquita de la Meca. En un dels angles de la Kaaba, per dins i amagada sota la Kiswa, hi ha la Pedra Negra que tot bon musulmà ha de visitar un cop a la vida. 

La Pedra Negra és una relíquia sagrada incrustada a la cantonada oriental de la Kaaba, que segons la tradició islàmica, va ser lliurada per l’arcàngel Gabriel a Abraham. La ciència intueix que deu ser un meteorit. Els fidels han de caminar, girant al voltant de la Kaaba, fins a fer set voltes en sentit contrari a les agulles del rellotge, i intentar tocar o saludar la pedra negra.

Havent esmorzat, sortim al carrer; el sol ja és com la radiació d’un microones, i nosaltres com el menjar cuinat el dia anterior i llest per ser reescalfat; em sento com un ou ferrat. 

Ens dirigim cap a les anomenades “Tombes Saadíes”. 

De camí fins allà, visitem un mercat menys turístic que el soc. Observem les parades atapeïdes de verdures de colors intensos, el peix, la carn, la gent amunt i avall.

Arribem a les Tombes Saadíes i ens sobta el preu de l’entrada: 10 euros. Ens estem malacostumant. Tot és tan econòmic que davant d’un preu similar al d’alguns museus europeus ens sorprenem.

Les tombes estan situades al nord de la Casba, al costat de la paret de la Mesquita de Moulay. Van ser construïdes a finals del segle XVI, i descobertes al segle XX, fa uns cent nou anys. Els serveis de Belles Arts del país les van restaurar. 

Al conjunt de les tombes, hi ha dos mausoleus. El més important té tres sales. La central té dotze columnes de marbre blanc de Carrara i una volta de fusta de cedre. Aquí està enterrat Ahmad Al-Mansur i alguns dels seus successors. No s’ha de confondre amb l’Almansor que va fer campanya militar a la Península Ibèrica el terror del qual encara és present a Espanya en algunes manifestacions poètiques i musicals tradicionals. També s’hi troben, menys luxoses, les tombes dels seus servents i treballadors.

Després de la visita, continuem sentint que el preu és excessiu; el complex és molt petit, i de seguida està vist, però una visita històrica, sempre amb respecte, no fa cap mal ni sap gens de greu. La immensa xardor que cau influeix alhora de no valorar l’espai com es mereix.

Iniciem el retorn cap al centre de Marràqueix, on tenim idea de dinar, i per combatre una mica la calor, que ens aclapara i ens fa estar més susceptibles i tensos, ens introduïm, com si fóssim infants entremaliats, dessota els raigs dels sortidors del Parc de la Koutoubia. No preguntem si està permès o no; és una qüestió de supervivència. Fins i tot em quedo descalç sense por dels possibles fongs; els fongs, per força, han de ser morts amb aquesta calor.

L’aigua ens mulla i ens remulla. Ens fem unes quantes fotografies i continuem el nostre trajecte.

Ens acostem fins a un establiment en el qual s'hi pot dinar per l’equivalent a 1,5 euros, i a on la nit passada no vam aconseguir d’apropar-nos de tanta gent com hi havia. El negoci es diu “Slawi Food”, que és el nom de la mena d’entrepà, dúrum o sandwitch, que ofereixen a peu de carrer, ben a prop de la plaça Djema-el-Fna. Porta pollastre trinxat, ceba i pebre vermell; i es cuina fregit, tot junt, a la planxa; i tot seguit, es cobreix amb formatge fos. Un cop fregit, s’introdueix en un pa rodó i fresc, com si fos un pa de pita. S’hi pot afegir salsa Harissa si no es té por del picant. És realment deliciós, i en el nostre cas hi afegeixen a més una mena de salsitxes de color vermell, probablement de pollastre. 

Al carrer, hi ha la planxa on es cuina, i ens ofereixen la possibilitat d’entrar a menjar-nos l'slawi a l’edifici de l’establiment, que està darrere de la parada del carrer. Com que a la planta baixa no hi ha lloc, pugem per una escala de caragol al pis superior. L’escala de caragol és molt estreta, i el pis superior només té una finestra amb reixes, sento una mica de claustrofòbia tal com em va passar ja en un lloc similar d'Essaouira. Procuro no pensar gaire, perquè l’experiència és recomanable. 

El lloc on mengem no té cap mena de luxe; la mateixa paraula “luxe” seria un bon acudit per aquest espai, amb les parets enrajolades com si fos un bany, i uns petits tamborets per a asseure’ns. Des de la finestra reixada, es pot contemplar la bullícia del carrer, la vida de la ciutat. Fa tanta calor que ni tan sols pensem en la calor. Un ventilador molt vell i bastant brut (regalant-nos un aire força calent i el brunz d’un borinot) fa que la xafogor no sigui tan insuportable. El menjar és deliciós. Per beure, comprem un parell d’aigües fredes, de litre i mig, per l’equivalent a seixanta cèntims cadascuna.

Sortim de l’establiment, i en una altra botiga de ben a prop, completem l’àpat amb una pasta àrab; la meva duia pistatxo.

I ara és el moment de descansar i refrescar-nos una mica al Riad Lakhtar.

Marroc (XVII). Percepció, sensació i biaix.

Ara em permeto fer una anàlisi comparativa entre Essaouira i Marràqueix, no pas científica sinó purament sensorial. És a dir, com veig una ciutat respecte a l’altra en funció d’allò que percebo i sento com a viatger que ve de fora. I potser el que és més important: com ho veig des de Marràqueix; perquè aquests mots, que en aquest moment esteu llegint, encara que no us ho cregueu, els he escrit a Marràqueix.

La gent que és del Marroc, a Marràqueix, vesteix més fina, més moderna; a les nostres latituds en diríem: més “pija”; però no pas tothom; potser la manera correcta d’expressar el que vull dir és que hi ha més gent marroquina “pija”, moderna o fina, a Marràqueix que a Essaouira; però cal dir que a Marràqueix també es veu gent que es vesteix de manera molt precària; sempre dins del seu estil. És a dir, a Marràqueix, hi ha més persones amb una indumentària més moderna que no pas a Essaouira. Amb això no em refereixo a l’estil. Hi ha indumentària tradicional a ambdues ciutats; potser una mica més a Essaouira. Però dins de la indumentària tradicional del Marroc en trobem de més moderna i de més antiga; més de poble o més de ciutat; de més elegància o de més quotidianitat.

També cal dir que a Marràqueix, hi ha més turisme europeu que a Essaouira.

A Marràqueix, hi ha una mica més de proporció d’edificis moderns, més nous, més restaurats, que a Essaouira. Però amb això no vull dir que a Marràqueix no hi hagi autèntiques ruïnes, cases molt velles, blocs de pisos en molt mal estat. Les diferències entre una ciutat i una altra són molt subtils. 

També és important tenir en compte que a Marràqueix hi ha un milió d’habitants, i a Essaouira uns vuitanta-dos mil.

Essaouira és un viatge a una altra època i a un altre temps: edificis rònecs; cases blanques, marineres; carrers estrets, alguns subterranis; flaires constants, diferents i intenses; aire de mar… A Essaouira, la natura t’abraça tothora. La gent és més antiga, més tradicional; té un punt més profund i menys interessat (encara que també busquen el negoci). Essaouira té proporcionalment més art que Marràqueix. A Marràqueix, hi trobem principalment productes d'ús quotidià (tot i que alguns siguin d’origen artesà); a Essaouira hi ha més proporció d’art i artesania.

A Essaouira, somnies; a Marràqueix, t’atabales (tot i que també és bonic).

Quant a l’àmbit geogràfic i d’hàbitat, Essaouira és natura, mar i dunes; Marràqueix, una planúria ardent d’un milió de persones.

Abans d’adormir-me, al Riad Lakhtar, escric les idees que em venen al cap després d’algunes observacions de carrer. Adverteixo que són reflexions personals que expressen la meva opinió arran del que veig i escolto; en cap cas, asseveracions objectives.

L’obsessió del “mascle” per la dona (fixeu-vos que he escrit “mascle” i no “home”) ve del desconeixement de la femella; en tots els sentits. La desigualtat no es qüestiona, i a causa d’això, sovint, per aquí, no es veu. El masclisme és tan natural, dins de la peixera on soc ara, que moltes vegades els peixos d’aquí no el perceben; ens sobta als peixos que venim de fora. El desconeixement neix de molts forats. D’una banda, el prejudici substitueix el “saber”. El que és una dona és substituït pel que socialment es considera que és una dona amb una convicció tal que no es posa en dubte; ni tan sols per la majoria de les dones. 

El desconeixement també brolla de l’ocultació; però en aquest aspecte no hi ha tanta diferència amb occident. El cos de la dona s’oculta amb tanta obsessió i fervor, sovint religiós, que acaba per convertir-se en una realitat desconeguda, sobredimensionada, que se situa com una barrera entre les persones femenines i les persones masculines. La comunicació ja no esdevé entre dos éssers que es coneixen, sinó entre dos personatges que s’han construït a força de prejudicis i ocultacions. L’ocultació del cos produeix una obsessió pel cos; i l’obsessió pel cos impedeix el coneixement de l’ànima de la dona. Aquest biaix cultural, del qual en tenim vestigis a la cultura europea, no és exclusiu del Marroc ni d’Àfrica, és una realitat artificial, conseqüència de molts segles. La veiem més fàcilment quan venim d’una peixera diferent, igual com les persones que venen a Europa d’altres peixeres evidencien els nostres biaixos culturals, que també generen conflictes i actituds inadequades, i que nosaltres no veiem fàcilment, perquè són tan presents a la nostra peixera que els considerem evidents i indiscutible; com els passa als peixos amb l’aigua, a la qual mai no han vist; els peixos no saben què és l'aigua.

Aquests biaixos no s’eliminen completament amb un canvi legislatiu; calen dècades d’aprenentatges, viatges, obertura progressiva de les mentalitats, lectura, experiència… I em refereixo a tots els biaixos; també als europeus.

L’altra qüestió que em ve al cap és la de l’obediència. 

L’any 2004, les reformes legislatives del Marroc van eliminar l’obligació de la dona d’obeir al marit. De mica en mica, la humanitat va trobant el seu camí; molt de mica en mica. El cas és que si parlem de les relacions de parella, o hi ha amor, o hi ha obediència. Les dues coses juntes no poden ser. Quan estimes, no obeeixes; fas el que creus millor, que pot coincidir o no amb el que desitja el teu marit. L’un pot convèncer l’altra; o l’una pot convèncer l’altre; però això no seria obediència, naixeria de les decisions individuals d’una persona. Quan algú t’estima, no t’ordena res; si no és que ets un nen o una nena i estàs creixent i aprenent. Quan algú t’estima, et pot manifestar el que creu, la seva opinió, i ha de respectar les teves decisions; perquè a qui estima és a una persona lliure. Si qui t’estima, no estima les persones com a éssers lliures, llavors no t’estima.

Màrroc (XVI). Posta de terra endins, micos, serps i bogeria.

Un problema que sempre he tingut és la grandària del meu cap. Quan vaig ser a la “mili”, van tenir feina a trobar-me una gorra que em valgués. El foc que cau del cel a Marràqueix, però, no m’ha permès deixar de banda la qüestió d’aconseguir un barret; en una parada del soc poso en pràctica les tècniques apreses de regateig, i, després de localitzar-ne un que permet entrar el meu crani, talla seixanta, ve la lluita desfermada amb el venedor. Ell, d’entrada, em demana vint-i-cinc euros; i, a l’últim, me’l deixa per set. Tingueu en compte que en aquest escrit parlo sovint d’euros, perquè faig la transformació directa de dírhams a euros, però al Marroc sempre negociem en la moneda del país. La frase que millor em va per convèncer el venedor és: “Ara me’n vaig, no te’l compro, però si no trobo cap oferta millor, d’aquí a unes hores tornaré i acceptaré la teva oferta”. Funciona. L’home baixa el preu immediatament; un preu que, fet i fet, no és un regal; és el que de debò val un barret de palla senzillet com el que adquireixo.

Un cop superada l’aventura del barret, i protegit ja del sol, ens acostem a un rooftop per assaborir la primera posta de Marràqueix. És una posta de terra endins; i el Sol, morint-se sense el mar a prop, no és el mateix. L’edifici on pugem és molt antic, i sembla que tremoli. La terrassa es mou, i això produeix una sensació força curiosa.

Demanem dues coca-coles zero i dues orangines, i lentament, sense pressa, esperem la nit. La calor va baixant i deixa d’exercir aquella insolació que fa que no sàpigues on amagar-te. Tot va a poc a poc, i aquests són els millors moments de les vacances. Hi ha prou temps perquè el Marc baixi al carrer a adquirir un nou carregador de mòbil i torni a pujar. Arriba el moment culminant de la desaparició del Sol, i malgrat la manca de mar, tot en un conjunt, resulta bellíssim.

Tot seguit, passegem de nou per Marràqueix. Com ja he comentat, el soc és d’un urbanisme més modern que el d’Essaouira, li manca el seu encant medieval. I els carrers del soc van a parar a la plaça més gran de la ciutat, que és la plaça Djemà-el-Fna. En aquest moment, és una bogeria. Dir que hi ha molta gent és fer curt. De turistes, n’hi ha alguns, però el gruix és gent del Marroc; potser turistes del mateix Marroc. Els qui passegem som objectes desitjats pels cambrers i venedors que hi ha arreu. Ens abasseguen, ens assetgen, ens manipulen, ens persegueixen, ens agafen de la mà, ens estiren el braç. La seva obsessió és que sopem al seu establiment; no ens deixen marxar fins que els prometem que després del passeig tornarem al seu negoci a sopar. Ens pregunten d’on som, i en dir-los que som de prop de Barcelona, es posen a cantar “La Lluna, la pruna, vestida de dol…” “Visca el Barça” “Rajoy, el gran cabron”. Un d’ells em mira fix als ulls i m’etziba: “tú eres el jefe” “Tú eres Pablo Escobar”. Hi ha alguns homes amb micos asseguts a la seva espatlla, que s’acosten als clients i els ofereixen el mico per fer-se una foto amb ell. De vegades, no demanen ni permís, i et posen el mico a sobre. N’hi ha d’altres, amb serps, amb camaleons… Qualsevol animaló els serveix per guanyar uns dírhams. Veiem espais on organitzen apostes. Hi ha una ampolla damunt d’una altra, i si amb una pilota aconsegueixes tombar l’ampolla de dalt sense fer caure la de baix, guanyes diners. A banda de tot això, hi ha molts espectacles: balls, saltimbanquis, música… Cal vigilar molt amb les fotografies; si et descobreixen fent fotos d’alguna de les curiositats de la plaça, t’exigiran diners per haver-los fet servir de models. Tot està enfocat a arreplegar diners.

Tenim idea d’acostar-nos a un establiment a peu de carrer a on, per l’equivalent a 1,5 euros, et menges una mena de dúrum que resulta suficient per sopar, però hi ha tanta gent, tanta pressió humana, que acostar-nos-hi és impracticable.

Ens quedem en un restaurant de l’extrem nord-est de la plaça, a on fan menjar ràpid i de qualitat. Està ple de gent, però van molt de pressa. Ens esperem uns minuts al costat de la terrassa que tenen a peu de plaça, i acabem aconseguint una taula. El menjar és espectacular; un plat de “tacos mixtos” immens, acompanyat de patates i amanida. Dins del “taco”, vedella, pollastre, salsitxa, formatge… Acabem menjant copiosament, i amb salses i aigua, per només l’equivalent a quatre euros i mig per persona.

Acabem de sopar i veiem que com més de nit més boja sembla la plaça, més plena, més diversa… Des de dones amb nicab, xador, estrangers d’aspecte suec, subsaharians, catalans, sud-americans venedors, cambrers, cuiners, gent amb micos, amb serps… Hi ha tota mena de pols d’atracció pels visitants; amb l’objectiu que el turista pagui, que el turista deixi diners ni que siguin pocs. El reclam és tal que no dono l'abast a escoltar-los a tots; no es cansen; no et donen per perdut.

De camí al riad, uns nens petits en demanen aigua. No sabrem mai si la demanen perquè no la poden adquirir o perquè és un costum. Em quedo amb ganes de donar-los la vida; si tingués més d’una vida, si tingués més diners, m’agradaria donar-los tot el que necessiten. Potser no aconseguiria grans canvis, però la gent que rebés els petits canvis se’n beneficiaria.