L'amabilitat del tracte

Avui fa trenta-cinc anys que vaig veure per primera vegada la meva dona. Mirant enrere contemplo els moments bons i els difícils i tot manifesta el seu sentit. Tinc una concepció de la vida que no trobo en massa persones; no dic que sigui millor ni pitjor, però és la meva; i sembla que també és la de la meva dona. La felicitat no són moments, no és una realitat idealitzada que perseguim, no és l'assoliment dels somnis, és l'estabilitat de la pau, és l'amabilitat del tracte, és la llibertat, és un fenomen que no desapareix ni quan es passa malament, ni quan l'angoixa sembla que mani; més profunda, més per dins, i més inalterable flueix la felicitat. La felicitat existeix; jo ho ratifico.

En contra de tots els consells matrimonials d'uns i altres psicòlegs contemporanis, el més important de la parella són els fills. Jo estimo més els nostres fills que a la meva dona; ella estima més els nostres fills que a mi; el sentit prioritari de la nostra parella són els nostres fills, això no vol dir que no n'hi hagi d'altres de sentits, però és així com ho sento i ho visc malgrat els moments de la vida en què es camina per la vall de les ombres. La mort no em fa por, perquè la vida té sentit i perquè soc feliç. Per poder ser feliç haig d'acceptar també que no ho puc controlar tot, i que no puc ajudar tothom; soc un ésser limitat que arriba fins a on pot, i no puc permetre que m'imposin obligacions que no són tals, perquè ningú està obligat a fer el que no pot. Per ser feliç cal immunitzar-se contra la manipulació. Les persones més properes són expertes en la manipulació emocional de les persones que els són properes, i aixó ens passa amb més o menys intensitats a tots dins de totes les petites comunitats humanes. 

Els diners no són per gastar; són per protegir els qui estimem. Els diners són la feina de moltes persones, i amb ells no s'ha de jugar, ni especular, ni frivolitzar. Qui es compra el que no li cal, a causa de la necessitat compulsiva de fer desaparèixer els diners que té estalviats, és un pobre desgraciat, i, a més a més, és algú que abusa del temps de vida de la gent pobra. Els diners són temps de vida de moltes persones que han dedicat aquest temps a crear una riquesa que es mal reparteix. Els diners estalviats no són riquesa, són els murs que protegeixen la tranquil·litat de la llar, són la garantia que ningú patirà per sostenir-te, perquè ho podràs fer tu, són l'assegurança de la tranquil·litat dels qui estimes; no són riquesa, no són un privilegi, són temps que has treballat perquè els qui estimes estiguin bé.

Els beneficis milionaris dels bancs són el sofriment i l'angoixa de la gent que perd les cases; a molts d'ells els van convèncer d'hipotecar-se amb riscs inassumibles o excessivament temeraris; a molts d'altres se'ls va fer creure que viure amb un deute crònic és necessari i que tothom ho fa; així s'enreda els il·lusos; pobra gent. El joc dels bancs és l'engany dels pobres per amuntegar capital i destruir vides. Els guanys que aquests dies les notícies anuncien que les entitats bancàries han tingut són la trampa dels rics que roben els pobres; la inversió del seny i l'espoli dels incapaços. L'esperó del consum innecessari és la mentida de qui vol amuntegar unes xifres de les quals mai no gaudirà perquè necessitaria moltes vides per fer-ho. L'única manera de protegir-se d'aquesta trampa és limitar el consum a l'essencial i una miqueta més (però molt petita), i viure conscients que els diners que s'estalvien no són riquesa, que no s'han de gastar, que són una fusta de salvació enmig del mar on has naufragat, o al mar on naufragaràs quan la xarxa de pesca del gran capital et vulgui capturar. No necessitem gastar per ser feliços; més aviat al contrari. Ens obliguen a gastar un mínim, perquè el sistema va així, però ha de ser el mínim del mínim del que tenim, per seguretat i per decència. La societat que se sosté gràcies a la trampa i l'espoli de la gent senzilla és una societat violenta i corrupta. Ens n'hem de protegir amb la poesia i la pregària, que són el mateix.

A la meva vida, he après unes quantes coses més, però en aquest moment l'escrit ja és prou llarg.

.

Temps enfeinat.

He passat uns dies força enfeinat. Se m'han ajuntat dos projectes irrenunciables, a banda de la feina habitual, i no he pogut actualitzar el blog, ni escriure comentaris als blogs que visito habitualment, ni reflexionar gaire. He perdut força pes. Però ja està. La feina continua, però a uns nivells no tan absorvents. Confio recuperar el ritme de Nuesa Literària, a veure si aconsegueixo arribar a les 365 entrades per a l'any 2026; un repte petit i poc important, però que em fa il·lusió. No he desaparegut, aquí continuem!

Tractar amb vides

Hi ha dies en què s'està cansat, en què es treballa des que surt el sol fins que és negra nit. Ahir i avui són d'aquests dies. 

Però és una meravella quan no treballes pels diners sinó perquè t'estimes els fruits de la feina que fas. 

Tot i ser una meravella, però, és esgotador i molt compromès; estem tractant amb vides humanes i amb projectes vitals. L'orientació del tronc quan creix pot afectar la vida sencera de l'arbre. 

Hi ha qui no ho entén; de fet molta gent no ho entén. Es pensen que ets un privilegiat i que pots demanar una baixa quan vols, o un permís, o... Però no pots, perquè ni que legalment complissis les condicions i t'ho poguessin donar, la teva absència produiria molts problemes a unes quantes persones que han après a seguir el teu ritme, les teves correccions, i que et tenen com un pilar del seu dia. No és del tot cert que no som imprescindibles. Potser a llarg termini no som imprescindible; però les persones a qui ara servim sí que ens necessiten de manera immediata; i aquestes persones i el seu creixement són importants. 

Podria desaparèixer un temps, si calgués, per salut; i suposo que ho hauria de fer, però seria un problema per molta gent menuda i no tan menuda. No fabrico cargols d'acer, ni faig funcionar les màquines d'una cadena de producció. No treballo pel sou, treballo pels fruits del meu treball, el qual puc tirar endavant gràcies al sou. El sou és una necessitat que em cal per poder dur a terme un projecte que afecta a vides, però la meva feina no es redueix a un intercanvi d'interessos, és una lliuta des del cor, una voluntat de fer i de ser, una missió, i no es pot deixar ni posposar així com així; la raó ha de ser prou greu.

Em recorda una mica al compromís dels actors, encara que pugui resultar sorprenent. No crec que actuin per diners; si ho fessin per diners, s'haurien fet enginyers. Òbviament, necessiten els diners, mereixen un sou digne; però no treballen pel sou, intueixo que treballen per l'obra, per la funció, per al projecte; i no el poden posposar si realment no hi ha una raó de pes, una malaltia, una catàstrofe... No poden dir-li al públic, avui, al final, no faré la funció perquè una canonada se m'ha rebentat a casa i tinc el menjador mullat. Això no s'entén sempre; i hi ha qui no et perdona que situis la feina, que no és només feina, en un lloc més elevat que els problemes personals.

Marroc (XXIX). Arribada al desert.

El guia explosiu i extravertit d’avui, en una simplificació generalista, ens explica que Agadir, Gades i Essaouira es dediquen al comerç; Casablanca a la indústria; Marràqueix, al turisme, i Rabat, a la política i l’administració.

Una guia que trobem a la ciutat ens fa saber també que en aquesta època, a Tinghir, hi ha molta gent, perquè és una època de casaments; venen de tot arreu a comprar-se roba per a la festa. Algú li pregunta si a l’estiu, amb tanta roba, i tan tapades, fins i tot el cap, no tenen calor. Ella respon que ja hi estan acostumades. Algunes persones li han continuat insistint amb les preguntes, i al final la noia, amb cara de pena, ha respost que no els queda cap més opció que anar així de tapades.

Continuem el viatge, i, una hora més tard, ens aturem a dinar en una casa de menjars d’un llogarret no gaire gran, que ni tan sols surt a google maps, ben bé al costat de la carretera. No és ben bé un restaurant, sinó un establiment que ha pactat amb les empreses d’excursions de fer el dinar per als turistes. Ens van portant els plats sense preguntar-nos què volem; un menjar natural, sa i casolà. De primeres, com una mena de barreja de verdures, tomàquet, ceba; de segon, broqueta de carn; de tercer, tagine de vedella; i de postres, fruita. Ens han posat aigua per veure, i tot plegat ens ha costat dotze euros.

Després de dinar, la calor és tan intensa, que pateixo un moment de desorientació. La Merche, davant mateix del restaurant, troba una petita botiga a on li fan un tatuatge de Henna. Jo busco la Martina per avisar-la i no la trobo. Fins i tot em perdo; tot i que el lloc és prou petit perquè sigui impossible perdre’s, però jo em perdo. Dono voltes al voltant del restaurant, protegit del Sol despietat sota del meu barret salvador, mentre intento no desintegrar-me. Entro al restaurant del costat, i ben bé no sé per què hi entro. Torno cap allà a on és la Merche fent-se la henna, i li explico que no trobo a ningú, i em suggereix de tornar al lloc on hem dinat; deducció absolutament lògica, que la calor no m’ha permès concloure a temps. I allà veig a la Martina, al Marc, i a tothom. Amb tantes anades i vingudes, ha passat massa temps perquè ella es pugui fer també un tatuatge de henna, perquè el viatge ha de continuar i em sento esgotat físicament i mental.

Una estona llarga després, no sabria dir com de llarga, parem a comprar aigua gelada a Arfoud per un euro. És l’últim lloc on ens la vendran a un preu no excessivament alt abans d’arribar al desert. En realitat és una botiga de souvenirs i de mil coses més enmig de la planúria seca; al lluny comencen a albirar-se les primeres dunes ataronjades del desert de l’Erg Chebbi. Aquí al costat hi ha un munt de jaciments de fòssils. La botiga, com era d’esperar, té uns lavabos, i a la porta dels lavabos, com si fos un guardià, hi ha un nen d’uns onze anys que cobra dos euros a qui sigui que vulgui fer les seves necessitats aquí. A l’era de les targetes de crèdit, hi ha qui se li acosta amb un euro i mig, i el nen, amb expressió ferma, fa que no amb el cap. Hi ha qui li ofereix un bitllet, i el nen diu que no té canvi, tot i que sí que en té. Tothom és prou civilitzat per a no fer-li cap juguesca i intentar colar-se. El nen s’ho pren molt seriosament; i jo, seriosament, decideixo no anar al lavabo. Tan gran com és la planúria que ens envolta, i no ens cobra res per deixar-li una mica d’aigua amb sals. Per damunt de tot, s’ha d’entendre que el nen intenta sobreviure.

Continuem el viatge, i les primeres dunes ataronjades es fan més abundants: piles de sorra molt fina d’un color canyella pujat ran de carretera. En un moment donat, la via per on circulem ens mostra a un costat la planúria seca, i a l’altre, els primers contraforts del desert de l’Erg Chebbi.

Arribem a l’edifici del campament, fet tot d’adob. Descarreguem del microbús només una motxilla per persona amb tot l’essencial. Els nostres fills ens abandonen una estona perquè se’n van a fer una volta en quad pel desert; nosaltres els esperem al campament, fent-nos les primeres fotos amb aquesta sorra infinita i màgica, que pel seu color sembla encesa, i amb els camells, que reposen entre les dunes amb una placidesa que s’encomana; tot és tranquil i silenciós.

Dècima (I)

 

Quan estimes i et retornen odi i destrucció, i necessites forces per no morir ni enfonsar-te quan encara estàs atordit per l'odi rebut.

Quan l’amor recull la injustícia,

de la blanca pell tremolant,

borda i trista ha anat foradant

el barril del vi i la delícia.

Ulls infectes de por i malícia,

escrutant el jardí sagrat,

convençuts que el somriure grat

ensenyava les dents de l’odi;

l’ego cec malentén el codi;

a on hi ha afecte comprèn maldat.

.

Concert de Maggie Cullen a Gràcia

Dijous vaig tenir el privilegi d’assistir a un concert de la Maggie Cullen, en un petit teatre de Gràcia, al Centre Artesa Tradicionàrius.

Va ser l’acompliment d’un somni. Des que vaig descobrir aquesta cantant ja fa uns anys, a través d’instagram, no he deixat d’escoltar-la, i m’ha ajudat a superar moments difícils de la vida, amb una sensibilitat, una capacitat d’emocionar a través de les seves cançons, com feia anys que no em passava.

La Maggie s’ha abocat a la cançó tradicional del seu país, l’Argentina, amb tots els seus matisos culturals, diversitat humana, ritmes, melodies, història. Ha triat la música i els ritmes que neixen del poble, que neixen de la gent i de les seves vivències, dels seus sentiments. Ha defugit els estils més comercials i utilitaristes per abraçar-se a una bellesa profunda que neix de la mateixa essència humana. Des que es va fer famosa pel fet de participar en el concurs televisiu de “La voz” al seu país, ha optat per apartar-se del corrent industrial dels diners i ha optat per viure l’ànima de la seva terra, i per donar-la a conèixer al seu país, als països de la zona, i ara també a Europa, per als milers d’argentins que hi viuen, i també per als qui com jo no som argentins, però ens desfem quan ens arriba una forma artística que neix del més sincer de l’ànima humana.

Em semblava impossible tenir-la al davant, coincidir al mateix espai i moment, i per una mateixa causa, que és l’art tradicional, després de tant de temps veient-la només rere les pantalles. Em vaig convertir en un fan adolescent tot i els meus cinquanta-vuit anys.

La Maggie ens va cantar CHACARERAS, ZAMBAS, i fins i tot una DÉCIMA.

Us explico què són a continuació.

Una chacarera és una música i dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment de la regió de Santiago del Estero. Té un ritme alegre, molt marcat i un caràcter festiu que convida a ballar en parella.
La música: normalment s’acompanya amb guitarres i bombo legüero, un tambor tradicional argentí.
El ball: es balla en parella, amb voltes, "zapateos" i moviments de mocador. Les parelles solen ballar cara a cara, sense estar abraçades tota l’estona.
El ritme: és viu i té un aire juganer, amb una combinació rítmica característica de 6/8 i 3/4.
La lletra: normalment parla de l’amor, la terra, els costums i la vida rural.
Algunes chacareres famoses:

«Añoranzas», de Julio Argentino Jerez.
«Entre a mi pago sin golpear», de Carlos Carabajal i Pablo Raúl Trullenque.
«La vieja», una chacarera molt coneguda dins del repertori folklòric argentí.

La chacarera és molt més que una cançó: és una expressió de la identitat i la tradició popular argentina, que uneix música, ball i celebració.

La zamba és una dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment popular al nord-oest del país. És una dansa romàntica, elegant i expressiva, en què els ballarins utilitzen mocadors per flirtejar i comunicar-se a través del moviment.
La música: acostuma a tenir un ritme pausat i melòdic, acompanyat de guitarres, bombo legüero i, de vegades, violí.
El ball de la zamba: dues persones ballen cara a cara, dibuixant cercles, fent girs i movent mocadors.
Els mocadors: en són els protagonistes. Els ballarins els agiten i els fan servir per expressar interès, seducció i sentiments.
El caràcter: és romàntic, delicat i ple de simbolisme.
La chacarera és més viva i enèrgica que la zamba. Hi destaquen el "zapateo", els girs i l’intercanvi dinàmic entre els ballarins. La zamba és més pausada i romàntica. Els mocadors són essencials per expressar el festeig i l’emoció.
La zamba argentina té les arrels a les danses criolles sud-americanes, relacionades històricament amb la zamacueca, que es va difondre des del Perú durant el segle XIX.
Una cançó molt coneguda és “Zamba de mi esperanza”, interpretada per nombrosos artistes del folklore argentí.
Si la chacarera convida a picar amb els peus contra el terra i celebrar, la zamba convida a ballar amb mocadors, mirades i sentiments.

Una dècima és una estrofa de poesia formada per 10 versos; molt important al folklore argentí i a la tradició dels cantors populars. S’utilitza per a explicar històries, expressar sentiments, improvisar versos o transmetre saviesa popular.
A Argentina, apareix en gèneres com la milonga, la "payada", el cant crioll i altres expressions del folklore. La forma més coneguda és la dècima espinela, anomenada així pel poeta espanyol Vicente Espinel, que va fixar aquesta estructura al segle XVI (10 versos per estrofa).
Generalment, té 8 síl·labes mètriques per vers (octosíl·labs) i un esquema de rima consonant: ABBAACCDDC.
A la tradició gautxesca, la dècima està molt lligada a la "payada", un duel poètic i musical en què dos "payadors" improvisen versos acompanyant-se amb la guitarra.
Un "payador" pot rebre una pregunta o un repte i respondre construint una dècima en el moment. No només importa la rima: també compten l’agudesa, l’enginy i la capacitat d’argumentar.
La dècima també s’empra per parlar de l’amor, la vida al camp, la justícia, la política o les experiències personals. Al folklore argentí, la dècima converteix la guitarra en un instrument de conversa i el vers en una forma d’enginy popular.

.

Tot allò de bo que anem construïnt

(De vegades va bé pensar en totes les coses bones que ja tenim, o que ja comencem a tenir, o que tindrem... No són utopies, són petites grans realitats que ens donen tota la força i tot el sentit. Jo les llegeixo sovint per tenir forces per continuar endavant quan sembla que s'acaben.) 

Gent bona, són, o seran, els meus fills; i treballen en feines que ajuden directament les persones a estar millor, a patir menys, a guarir-se…

I fa sol, i el cel és blau, i m’arriba olor de carn a la brassa.

El mar és a prop. Hem anat a la platja una estona. Hem escoltat música deliciosa; una chacarera argentina que estem aprenent a ballar. I hem rigut molt.

I estem convençuts que el món cada vegada serà millor encara que en algunes temporades sembli que va enrere.

I ens estimem, i estem millorant; som més ordenats, tenim l’habitació preciosa i perfecte. I dinem junts. I ningú ens odia. I ningú ens enveja. I el planeta és preciós. I viure és una meravella. I recordem tot allò que hem viscut de bo; i agraïm la manera com hem superat els moments durs, que en tota vida hi han.

Al capvespre, mirem la posta; com fèiem abans, com fem sempre, i continuem pensant que no n’hi ha dues d’iguals.

Després passegem per Donosti, i tornem a riure; sopem; estem en pau.

Marroc (XXVIII). Les Gorges del Todra, teixidores i casaments,

A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.

A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.

Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.

Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.

De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.

En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.

Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...

Marroc (XXVII) La conca del Dadès, palmeres i guies bojos.

Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades, de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena, olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu. Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem, sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia, una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.

A les 9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges, acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos, descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir; una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per enregistrar la nostra expressió d’ensurt.

.

El bosc quan plou

Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.

M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.

Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.

.

El món sembla que gira sense ell, però...

Parlant de Déu, i tal com escrivia com a resposta a un comentari, el món sembla que gira sense ell; i de fet és així. La prova és com va tot. De fet, el Parenostre comença: "Pare nostre que estàs al cel..." O sigui, d'entrada, ens adverteix que no està del tot aquí, que està al cel; que aquí les coses no van segons el seu pla; i això és una evidència. Les coses no succeeixen per voluntat de Déu, perquè si fos així, Déu seria un cabró, i jo soc dels que creuen sense motiu que Déu és el bé. Per tant, la gent carrinclona (que en castellà es diu cursi) i que van repetint: "si Déu vol, tot anirà bé", el que estan fent és insultar a Déu, embrutar el seu nom, o insinuar que Déu de vegades no vol que les coses vagin bé. Creure en un Déu així és molt trist. 

Per tant Déu no governa el món, però per alguna estranya raó ell té el seu exèrcit, fet de gent bona, que no vol dir gent imbècil ni carrinclona. 

La gent bona és gent normal, bona gent, siguin creients, ateus, agnòstics, musulmans, budistes, cristians... De fet, crec que a Déu li importa ben poc el que creguin els seus soldats. 

El seu exèrcit és qui arrenca somriures als altres cada matí. No és una banda de lacrimògens victimistes que odien qui viu feliç i s'enfonsen en les llàgrimes i la pena. No és un feix de manipuladors, que en comptes de entomar la vida de manera intel·ligent i estimar els que els envolten, es repengen en qui menys s'han de repenjar per no haver de fer dues o tres trucades que solucionarien el problema sense recolzar-se en qui no té forces o en qui té altres missions. 

Hi ha gent que considera que ser feliç és un crim si un altre no ho és. Hi ha gent que culpabilitza als vius per estar vius, i que només toleren el seu propi judici, els seus propis crits, i que mai reconeixen que han fet alguna cosa malament. Ara està de moda dir-los narcisistes; jo en tinc prou amb assenyalar els meus límits per no morir i per no deixar orfes els meus, que són els qui m'estimen, i m'estalvio dir a ningú el que és o el que no és.

Qui aixeca la veu per imposar la seva visió no té mai raó; els crits són l'energia de les persones insegures i de les que no volen reconèixer el que fan malament. En el meu cas, els crits són un verí que no penso tolerar caigui qui caigui.

Marroc (XXVI). La trobada de dos mons.

Sens dubte, als infants que ens hem trobat al poble els deu haver sobtat la nostra indumentària; no és pas que vestíssim de manera incorrecta, però la nostra manera de vestir és força diferent.

A banda de la seva curiositat, ens continua arribant al cor el record de les mirades d’il·lusió que ens han regalat; l’alegria quan s’han apropat a nosaltres, i, quan han vist, que nosaltres, tan diferents, i fills d’un món tan diferent, ens hem sentit atrets i interessats pel seu poble i pels seus carrers. Aquest món tan diferent, del qual venim, ells el descobreixen a través de les pantalles del mòbil; se’n fan una imatge idealitzada i anhelen apropar-s’hi. Però ni que se’n facin una imatge idealitzada, saben, sabem, que a Europa tindrien més oportunitats de desenvolupar una vida més lliure. Després de veure aquest terreny tan sec, aquesta policia tan autoritària, la divinització del rei, la falta de feina, la marginació social de les dones, la persecució de les opcions sexuals no tradicionals… és innegable que tenen motius per somniar en un futur diferent; tenen dret a fer-ho. I si fos la nostra mare, la nostra filla o la nostra germana, la qui tingués a l’abast a Europa la possibilitat de curar-se d’una malaltia greu gràcies a la sanitat pública, no mouríem cel i terra per dur-la a Europa i salvar-li la vida? Aleshores per què hi ha qui s’enfada amb qui ho intenta, amb qui busca sortides per als seus? La gent del Marroc són el que seríem nosaltres si ens hagués tocat la loteria de néixer al Marroc; però aquesta evidència hi ha qui no l’entén, i, el que és pitjor, hi ha qui no l’accepta. Des d'un punt de vista objectiu, no hi ha falsedat ni parcialitat a enumerar les oportunitats que aquestes persones tindrien a Europa; en altres capítols d’aquest llibre he lloat elements del Marroc que ens retornen la puresa del caos, de la natura, de la senzillesa, de l’espiritualitat, de l’escassedat de delinqüència... és a dir, una descripció del que hi ha de bo al Marroc i que s'ha perdut a Europa. Per tant, no hi ha contradicció ni idealització. L'enumeració de les llibertats que a Marroc no hi ha és real i indiscutible. La loteria del naixement és la que decideix les condicions en què viurà una persona. Però això és incòmode per als algorismes del capitalisme del nord, i ho combatran a mort amb tota la potència que tenen a l’hora de construir els relats.

Avui hem viscut la trobada de dos mons, i quan dos mons tan diferents surten a trobar-se, es produeix de vegades un miracle estrany que és difícil de descriure amb mots. Potser perquè es fa evident que tot i que els mons puguin ser diversos, hi ha una realitat que és idèntica en tots ells; l’essència humana, independent de tot el que ens envolta, i arrelada a allò que som de debò. El que es troben no són mons, són, per damunt de tot, persones.

Ja és l’hora de sopar, i tot el grup del microbús compartim taula. Com que estem asseguts a prop de la Mariam, hem xerrat amb ella. La Mariam, la nostra guia, té vint-i-cinc anys. És una noia marroquina, molt madura i agradable, que du sempre mocador al cap, tot i que la seva indumentària general és força moderna. Ens explica que ha estudiat dret, i que fa dos mesos que treballa de guia turística; encara no pot exercir d’advocada perquè ha de fer un màster. Li agradaria fer el màster a Espanya, però de moment no li és possible per qüestions legals.

Ens explica que al Marroc no cal pagar per fer estudis universitaris. L’accés als estudis de grau estàndard (en règim de jornada completa) per als ciutadans marroquins és subvencionat per l’Estat. Els estudiants només abonen una petita taxa d’inscripció anual que oscil·la entre els 1.000 i 5.000 dírhams marroquins (MAD) (aproximadament entre 90 i 460 euros). El panorama ha canviat de cara al curs 2026/2027 per a qui estudia a temps parcial o amb horaris flexibles (com els treballadors).

Faig recerca i descobreixo que les institucions públiques apliquen ara un sistema de tarifes unificat per a aquests programes específics: Llicenciatura, 5.000 MAD a l’any. Grau o Batxiller, 18.000 MAD a l’any. Màster, 15.000 MAD a l’any. Doctorats, fins a 20.000 MAD a l’any. Tot i que la matrícula pública convencional no tingui cost, les famílies han d’assumir despeses obligatòries de manutenció, transport, materials i allotjament (residències universitàries). Per als estudiants de baixos recursos, hi ha certs programes d’exempcions i beques, tot i que la seva cobertura legal obligatòria continua sota debat al país.

Aquest sol que ara veig

Voldria dir mots que fessin felices a totes les persones. Voldria viure estimant tothom. Voldria que el meu pas per la Terra la deixés una mica millor. Sovint, no puc. Hi ha gent que es pensa que no vull, però en realitat no puc. L'ictus de fa cinc anys em va deixar unes nafres invisibles que hi ha persones que no accepten, perquè em veuen parlar, caminar, raonar... I es pensen que no vull, quan en realitat no puc.

Em fallen les forces, la concentració, de tant en tant el raonament. No puc aixecar massa quilos! No puc sostenir una reunió massa estona. No puc interaccionar quan hi ha crits o nerviosisme. No és que no vulgui o que no m'agradi, és que no puc.

Tot això no es nota, em veuen somriure, parlar, afirmar frases interessants, escriure més o menys bé, moure'm... No perceben el formigueig a la banda dreta del cos, ni el soroll constant que sento, ni totes les ocasions en què haig de parar. És més senzill dubtar del meu món invisible i acusar-me del que sigui que qui m'ataca sent necessitat d'acusar-me. És més fàcil quedar-se amb la versió de qui s'expressa més.

Voldria que, tot allò que faig, servís per millorar la vida, per regalar pau a totes les persones, per arreglar el que està trencat, per ajudar a comprendre a qui li costa saber fer una arrel quadrada com es feien abans, per trobar sentit a l'existència a qui no té mai els pares a casa o a qui té por del futur. Voldria ensenyar a fer cine a qui estimi el cine.

Recordo un temps, quan érem nens, en què tot era més senzill; ara toca caminar per dreceres angostes, i no deixar mai d'agrair aquest privilegi de ser encara que hi hagi boires i amenaci tempesta. Potser el cel s'obrirà, sortirà el sol i ens podrem acabar banyant a la platja. 

Voldria que, arreu del món, algú mirés aquest sol que ara veig, reflectit per tot, i que se sentís tan bé com em sento jo ara.

Marroc (XXV). Moments de connexió.

De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content.

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane.

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja.

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi ha unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen representar el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants.

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns cinc quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, gairebé en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot a l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils).

El llogarret es diu “Talate”, i té totes les cases d’adob; la major part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen.

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan…

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. 

Kelaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble no gaire gran, és el nucli urbà més pròxim a Talate. A Keelat M’Gouna hi ha l’empresa ARA ROSE, que és una cooperativa agrícola especialitzada en la producció i processament dels productes de les roses. El poble té parcs, bancs, i comerços relativament moderns. És una taca d’una certa verdor enmig d’una extensió mig desèrtica.

Talate, en canvi, és molt precari i molt sec. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final.

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut fins aquí, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. 

Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens observen fixament. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. 

Després, trobem dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Veiem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda.

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, ben bé a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim de tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'endinsar-me en el poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc.

Ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”.

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure.

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós que tenen tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure.

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

El poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba, i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica.

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat.

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts, i ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella.

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.  

Marroc (XXIV). Ait Ben Haddou.

El nucli antic d’Ait Ben Haddou s’alça com un poble fet de cases de terra cap al damunt d’un turó sec i argilós, a l’altra banda d’un riu d’aigua vinosa, amb un cabal petit, però prou important com per mullar-te els camals dels pantalons, i força ample. La població actualment no viu a l’antic nucli, sinó a la riba del riu per on passa la carretera i que té els edificis més nous.

Avui, dels cinquanta o seixanta habitatges que té el poble vell, només un està habitat. La resta es conserven com a peces de museu que ens recorden un passat no gaire llunyà on la gent feia tota la seva vida. El guia que ens explica aquesta història va ser un nen que va arribar a anar a escola a l’antic Ait Ben Haddou, i que recorda el dia de la construcció del pont. Als mesos de la pluja, el cabal del riu augmentava fins a una alçada de tres metres, i el pont els permetia tornar a casa després de les classes.

Travessem el riu vigilant on posem els peus, i ens acostem a aquesta mena de pesebre gegantí on totes les parets són fetes d’adob, i que s’enfila fins al capdamunt d’un turó erm. Entrem en un taller de pintura tradicional, on un artista ens explica les seves tècniques. Dibuixa amb tres colors. Per aconseguir el blau, fa servir indi; pel groc, safrà; per l’ocre, te. D’entrada, quan pinta amb el te, no es veu res, com si fos tinta invisible. Però llavors acosta la làmina al foc i apareix la forma dels turons secs, pintats d’ocre; el te es manifesta. Em recorda al suc de llimona de quan era petit: escrivíem lletres invisibles, que acabaven apareixent quan s’apropaven a la flama.

Mentre ens explica tot això, la calor puja als seus límits superiors; atordeix. I a l’últim ja no t’interessa ni el te, ni el safrà, ni tan sols la pintura. Només penses a trobar una ombra i no perdre el barret, el mocador, o el que sigui que portis al cap. Hi ha qui fa un glop d’aigua freda, que pel contrast amb la calor, i amb el que hagi pogut menjar, li produeix una reacció intestinal devastadora. Cal buscar amb urgència un WC en aquest decorat ardent i secallós; i el trobem, però és una tassa sense cadena, i un senyor amb el cap embolicat en un torban, i una túnica que el protegeix del sol, ens ven per l’equivalent a dos euros un cubell d’aigua ple fins a dalt que cal abocar amb força dins del WC perquè la brutícia desaparegui no se sap ben bé cap a on; segurament cap a una cisterna subterrània.

El nom de Ait ben Haddou, literalment significa: “la tribu dels fills de Haddou”, en amazic. El noi que ens fa de guia ens explica que al Marroc, gairebé la totalitat de la població parlen amazic, no pas àrab. Molta gent li diu idioma “berber” en comptes d’amazic; però ells prefereixen “amazic”, perquè “amazic” ve de “lliure” en la seva significació, mentre que “berber” ve de barbar, que vol dir estranger.

El guia ens parla de la ruta de la sal. Ait Ben Haddou va ser un punt de parada clau a la històrica ruta de la sal per a les caravanes comercials que unien l’Àfrica subsahariana amb Marràqueix. En aquest punt de descans, s’intercanviaven mercaderies amb sal. Les mercaderies acostumaven a ser or, marfil, argent, i, en el pitjor dels casos, esclaus… que s’intercanviaven per sal i per altres productes locals. A les èpoques en què els frigorífics no s’havien inventat, la sal representava la tecnologia punta per conservar l’aliment en un estat que permetés el seu consum, per aquest motiu, era tan fonamental, que va adquirir el caràcter de moneda de canvi. El mot “salari” ve de la paraula “sal”, perquè en algun moment als treballadors se’ls va pagar amb sal.

Ait Ben Haddou ha estat declarat patrimoni mundial per la UNESCO des de 1987, i ha servit de localització per a moltes pel·lícules, entre les quals destaquen: “Sodoma i Gomorra”, “Gladiator”, “Indiana Jones i la III croada”, “Lawrence d’Aràbia”, “La joia del Nil”, “La mòmia”, “L’última temptació de Crist”, “Jesús de Nazareth”, algunes de James Bond. En total, més de cinquanta pel·lícules. El nostre guia ens confessa amb satisfacció que ell mateix va fer de figurant a moltes d’aquestes pel·lícules. Ens concreta que surt al capítol deu de la temporada tres de “Joc de Trons”.

Tornem a la part més moderna d’Ait Ben Haddou, i entrem en un restaurant a dinar. Escollim un menú de catorze euros, i amb l’increment pel servei, ens acaba costant seixanta-tres euros (tots quatre). Donem dos euros de propina. El menjar és bo i abundós: tagine de pollastre i una amanida.

Coincidim, a la taula, amb alguns dels nostres companys de viatge: una parella de Portugal, una altra de València; són tots molt joves, si fa no fa, de l’edat dels nostres fills, amb la qual cosa la Merche i jo semblem els pares d’una família nombrosa.

A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

Te recuerdo Amanda

 

Ahir, mirat fredament, va ser una data de derrota: la desfeta catalana del 1714, la caiguda de les Torres Bessones amb la mort directa de milers de persones, i indirecta de desenes de milers (les guerres posteriors que se'n van derivar); i també el cop d'estat de Pinochet i els anys de la dictadura a Xile, amb la mort d'Allende, i de tantes persones, entre elles Victor Jara.

Per això penjo aquí aquesta cançó, que vaig gravar fa uns set anys a la Casa de Colònies de Pou del Glaç.

Els dies que vindran, continuaré amb el llibre del viatge al Marroc, però no podré fer-ho tan seguit com a l'estiu. Ara treballo; i jo treballo molt i molt, dedico moltes hores a preparar les meves classes i a pensar en els meus alumnes; com ajudar-los millor, com parlar-los, com motivar-los, com destruir la seva tristesa, com desfer la seva violència en alguns casos. Aquesta feina també m'ajuda a desfer la meva foscor, els pensaments dels quals he escrit alguna vegada i contra els quals lluito constantment.

Te recuerdo Amanda...

Marroc (XXIII) Travessant l'Atlas

Escolto els comentaris d’algú de l’autobús mentre parla per telèfon amb la seva mare, que està a Espanya: “Saps l’únic que he menjat jo aquí, oi? Pizza! Només he menjat pizza!”. 

Entenc el seu neguit. Algú que no suporti les espècies, la manipulació gens higiènica dels aliments crus o cuinats, la gastronomia intensa, diferent… ho pot arribar a passar molt malament; no s’ha de jutjar, perquè cadascú és com és, i no sempre es pot evitar. Però és indubtable que la capacitat d’immergir-te allà on vas és un privilegi. Menjar, roba, costums, rituals… Si podem anar més enllà dels nostres límits i provar maneres diferents de viure, de sentir, de relacionar-nos… Sortir de la zona de comoditat; provar el que no diríem mai que provaríem, sempre que no faci mal a ningú ni a nosaltres mateixos, significa fondre’ns amb la intensitat de la vida; estem canviant el rol de visitants pel d’habitants.

Pensant en tota aquesta gent que aquí al Marroc es passa la vida intentant vendre el que sigui a tots els racons possibles, fins i tot enmig del no-res, lluny de qualsevol nucli urbà, m’adono de l’instint de negoci que trobem arreu aquí al Marroc, i per necessitat, perquè no en queda una altra. És un negoci ínfim, pobre, esforçat, patidor… que amb insistència arreplega pocs diners, i que busca purament la supervivència. 

En tota relació professional marroquina, i d’una manera gens dissimulada, els diners són el més desitjat i el que sembla que costa més d’aconseguir. L’ànima de les relacions interpersonals amb desconeguts al Marroc, especialment amb els turistes, és l’intercanvi d’un servei o d’un producte a canvi de diners. 

A Europa, fem el mateix, busquem el negoci, i fem veure, d’una manera més sofisticada i distant, que el que ens mou és el sentit de la nostra feina, el servei que ofereix a la societat, el prestigi que atorga; la lliguem a la perfecció, al luxe, a l’exigència, a la qualitat… El que es mostra per captivar és la feina, encara que, d’una manera aparentment elegant, cerquem àvidament el capital sense cap mena d’escrúpol.

Arreu, els humans som tots iguals, amb diferents estils. El que és cert, però, és que uns passen més gana que altres; i que uns reben molt poc a canvi de molta suor; i d’altres, molt més a canvi d’una tasca menys sacrificada.

Això que passa al Marroc amb les vendes és un indicador de la necessitat que hi ha. Quanta gana cal passar per caminar fins a una corba de la carretera N9, i oferir als turistes, només amb el cos i una bossa penjada a l'esquena (no pas en una parada muntada) un mineral de colors, o un entrepà, per l’equivalent a un euro i mig? Quants entrepans necessita vendre el comerciant per sobreviure? Si valen un euro i mig cadascun, n’ha d’elaborar i vendre’n deu per obtenir quinze euros; i d’aquests quinze euros cal descomptar el cost dels productes.

Al Marroc hi ha moltes abelles. He après a estimar les abelles i ja no em fan por. Pel tros de carretera on passem ara, ben a prop de la cuneta, hi ha moltes caixes cúbiques de colors clars que contenen bresques d’abelles. 

Em fixo en un rètol que indica l’altitud sobre el nivell del mar: 2260 metres.

Travessem Aguelmouss, que té les cases del tot cúbiques, amb sostres plans. Les façanes són del color granat fosc, com la terra i la pedra de la muntanya. La mesquita del poble és d’un blanc esgrogueït, en altres pobles les mesquites són més ataronjades.

A Ighrem N’ougdal, ens trobem un dels molts controls policials que hi ha per les carreteres del Marroc.

Passem un llogarret que es diu Imskerne i la carretera comença a seguir la llera d’un riuet que té l’aigua d’un color argilós, intens, molt viu.

Ben aviat passem per Amerzgane, a on tot té color d’argila; veiem unes roques roges que han rodat des del cim dels turons. Als jardins d’algunes cases, s’hi veuen petites agrupacions d’oliveres al costat d’algunes palmeres i xiprers; roig de la terra, i glauc de les fulles. Els habitatges no tenen alçada i semblen afaiçonats a mà; del mateix fang. Probablement són d’adob.

A Tadoudla, s’hi veuen algunes cases ruïnoses, i a dalt d’un turó, el nom gegantí del poble talment com a Hollywood.

A Timedline, veig alguna casa que en el seu jardí hi té plantats productes agrícoles; també blat de moro.

Finalment arriben a Ait Ben Haddou