El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.

Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

Quan la ineficàcia no és falta de voluntat

Veus que no pots aixecar pesos, ni tan sols lleugers. Els ambients amb molta gent i soroll et desorienten. Escoltes uns xiulets que ningú més sent. No pots centrar l’atenció en un enunciat com abans; quan sí que podies. D’un text, llegeixes paraules, que després en una segona lectura veus que mai hi han sigut. Necessites més temps per fer la teva feina; hores que has de treure d'on pots i d'on no pots. Et costa fins i tot aixecar una cadira. Et costa comptar un grup de més de vint persones sense equivocar-te. De vegades, se’t fa un blanc a la ment i oblides com funciona un mòbil. De vegades, no et surt la paraula i no pots respondre quan t’insulten, o quan diuen alguna cosa que no és certa per fer-te mal. Per tot això, i per més coses de la meva salut que no dic i que també em passen (a causa d'un accident cerebrovascular) no arribo a satisfer les expectatives d'algunes persones que principalment em valoren per la utilitat que represento. El més fàcil, per aquestes persones, és ignorar el problema subjacent i atacar-me com si la causa de la meva ineficàcia fos manca de voluntat.

¿Com reaccionar davant la gent que no veu les meves limitacions, que no es creu les seqüeles de la meva malaltia, que no sap ni vol saber el que tinc, ni el que sento i visc per dintre, que em recrimina que no doni el que no puc donar, que em crida, que m’insulta, que menysté el poc esforç que he aconseguit fer, que enveja el que he treballat tota la vida, que s’enfada perquè no em puc convertir en l’ésser que necessiten?

Aquesta gent són persones que poden provocar la meva mort i que no estan disposades a fer l’esforç d’entendre’m; jo tampoc tinc les mateixes forces d’abans per explicar-me; escrivint, encara faig. La solució d’una persona pacífica i feble davant les persones que provoquen una producció crònica de cortisol, una pujada de tensió que pot ser letal i que els metges m'han exigit que eviti de totes totes, i una erosió general de la meva dignitat, és marxar, allunyar-me’n tant com sigui possible per amor als meus fills i a la necessitat que tenen de conservar-me amb vida; no soc només meu; hi ha persones que encara em necessiten.

Malgrat tot el que visc, encara vaig fent, i prou bé que em surten les coses; intentarem, malgrat tot, continuar tan bé com fins ara.

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

La realitat i el relat

Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no quan és que no, i que sí quan és que sí.

Estimo la vida normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci, aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció, aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa que generen en els éssers que les estimen.

A banda d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties devoradores, que consumeix com insectes irracionals.

A banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho són; potser només ho són a les històries que ens expliquen.

Practico l’esport de no parlar malament de ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.

Intento no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar, i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia necessiti enfonsar.

Construir la realitat és viure en una irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.

L'energia invisible

 

Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.

De vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles, dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. 
L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis, l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud d'escolta. 

L'essencial és la sinceritat amb un mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució, la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar res.

També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.

L'important és mantenir en l'acció diaria la coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.

Mai no ens podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.

Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.

La identitat cultural individual com a tret personal i segurament únic per a cada ésser humà.

 

Tornem en aquest racó de tant en tant com aquell qui fuig d'una voràgine que si no tens cura se't menja i que malda per destruir-te. Retornar a aquest espai és recuperar la lentitud, la sensació de plenitud dels instants quan no apareixen com a "útils per a" sinó només com a instants estàtics que pots fer servir com et vingui de gust, o no fer-los servir. 

Tornar aquí és marxar una estona d'Espanya i del seu estil. Som dins de l'estat espanyol? Sí. Venim d'un altre punt de l'estat espanyol? Sí. Però viure aquí és descobrir aspectes no espanyols que el lloc d'on vens no té; igual com el lloc d'on vens té aspectes no espanyols que aquí no hi són. 

Tampoc no vull dir que la cultura espanyola sigui dolenta en si mateixa, ni de bon tros; és en general molt bona, i me l'estimo molt, però no és la meva, i a un en moltes ocasions li agrada trobar aquelles realitats que s'amollen més al seu ésser; recordeu que aquests escrits no poden ser altra cosa que sincers, i si a algú li pica, que es grati; tothom té dret a sentir-se com se sent, perquè no ho tria, i perquè té dret a la seva pròpia manera de ser. 

Per exemple, hi ha molta gent que avorreix França; jo adoro França, i, en línies generals, tinc molt més en comú amb un francès que amb un aragonès o un valencià; però depèn de quin aragonès o de quin valencià parlem, perquè els individus som tots diferents i les generalitzacions parlen de conceptes irreals. Les maneres de ser relatives a la cultura s'emparen en la llei de la probabilitat i de l'estadística, que són les mentides més properes a la veritat que existeixen. 

I tot això s'incrementa si en comptes de parlar de "cultures" parlem d'"estats", i aquí ve quan els americans del nord no entenen res, de tan acostumats com estan a parlar d'estats com qui parla de regions de la seva pròpia pàtria, i de tan poc avesats com estan a una diversitat cultural, que a Europa canvia amb molt pocs quilòmetres de distància. 

Fixeu-vos, per exemple, en el recorregut  de la ruta panoràmica entre Teruel, Barcelona i Tolouse; vuit-cents vint-i-nou quilòmetres, travessant diferents maneres de parlar, d'entendre la vida, de mirar, de sentir... Totes vàlides, totes bones; però diferents. 

I quan parlo de diferents, no em refereixo només al paisatge; també a la llengua, als horaris, al que es fa a cada moment, al contingut del que es diu, a la importància de les tradicions, als costums. Aquesta variació, en tan pocs quilòmetres, és impensable als Estats Units, i és un tresor. 

És un privilegi poder canviar d'univers sense desplaçar-se excessivament. Això fa que persones que vivim relativament a prop puguem tenir maneres diferents d'entendre l'existència, i que siguem força més tolerants a aquestes diferències, tot i que als temps que corren aquesta tolerància i aquest respecte sovint es troben a faltar. 

Aquesta diversitat cultural també ajuda a evidenciar que en l'essencial totes les persones som iguals, que la cultura no deixa de ser un vestit, i que si ens traiem aquest vestit una estona ens descobrim molt i molt similars. Tots tenim les mateixes necessitats: estimar, ser estimats, protegir els nostres i el seu futur, respectar, ser respectats, transcendir, mirar més enllà dels fets sensibles, donar un sentit a tot. Tots tenim també defectes similars, tendències que ens poden conduir a la violència i la intolerància, tendència al sectarisme, al fanatisme, al xovinisme, al racisme... Enveja, molta enveja; gelosia, molta també; la gelosia és una forma de malaltia mental. 

La cultura és una identitat que fa que puguem ser diferents en les formes de l'esperit, però l'essència de la nostra essència és idèntica en tots els éssers humans.

Tot això ha vingut quan intentava dir que som al nostre refugi, al lloc on fugim quan volem allunyar-nos de la bèstia diària que ens converteix en instruments d'una cadena inhumana. La cadena inhumana que ens valora només per la utilitat que li aportem, que no compren febleses ni malalties invisibles, que pensa només en el seu algoritme personal i no mira el cor i el dolor dels altres. Nosaltres som d'aquí, i serà molt difícil allunyar-nos d'aquest racó, tan proper a realitats íntimament estimades: França, el mar, el bosc, la muntanya, la cultura, les llengües, el menjar senzill, el temps lent, la gent pacífica, la natura lliure de filats i urbanitzacions, un indret on encara que sembli impossible el capital no té l'última paraula, no decideix la destrucció de la costa, ni l'amuntegament inhuma dels éssers humans, ni la pressa genocida, perquè heu de saber que la pressa és genocida, igual com l'amuntegament de persones en barris i macrocentres comercials, però això ja és un tema per un altre escrit.

El sentit de la vida

No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia. 

Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.

Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.

Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.

Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.

Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.

Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.

El herido (Miguel Hernández)

 

Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.

Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.

Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.

Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.

Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.

Els crits dels oblidats

Avui ha vingut la tia. Ha agafat el tren a la plaça de Catalunya i s'ha acostat fins a Terrassa amb un cistell de vímet ple a vessar de peix fresc.

-És de la Boqueria. Haguessis vist com es bellugava quan l'he comprat! Apa...! Menja-te'l que encara estàs en quarantena...
-Tieta... que ja fa dos mesos que vaig parir...
-És igual. Les quarantenes de vegades són de vuitanta o de noranta dies, i el peix va molt bé. A la Boqueria, m'han dit que l'han pescat aquesta matinada.
-I has anat fins a la Boqueria a comprar-me el peix?
-Ai nena...! Què et penses...? Soc la teva tia, però t'he criat com si fossis una filla més. I sàpigues que per a mi ho ets, una filla.
I ho diu escarrassant-se, amb els ulls suplicants, sincera i soferta. A la seva manera, amb les manies que ella té com tots tenim, sí que m'ha estimat, i de bon tros. Ha sofert tot allò que de mi no comprenia, com si jo sempre hagués estat d'ella.
-Hi havia una gentada a la Boqueria...!
-Fa temps que no vaig pel Raval...
-Uf! Aquell barri fa por, nena... Jo, tot just entro al mercat i surto cap a la rambla de cop descuit.
-No n'hi ha per a tant. Jo en guardo molt bons records.
-Sí, és clar. Tu sempre et ficaves allà on s'amagava el perill... Ai! Com m'has fet patir!
Somric amb nostàlgia. La tia no canviarà mai, no se'n surt d'allò que sempre ha vist. I jo, al Raval, m'hi vaig fer; al Raval, hi vaig tornar a néixer; al Raval, hi vaig retrobar el lligam amb l'únic Déu que existeix, que es diu amor.
Aquells estius! Aquells primers estius amb en Roger; ell m'hi va portar. Quinze dies cada agost, d'any en any, en aquell casal on els nens i les nenes eren Déu fet carn. Nadal enmig de l'agost. Jesús tornava a néixer en els ulls de xocolata d'en Faissal, en Mohamed o la Btissam.
I els nens de les prostitutes que lliuraven la vida i la dignitat per pujar els fills. I tots aquells que no sabien estimar, perquè ningú no els havia estimat mai. L'olor del Raval em retorna a un temps curull d'una tendresa sublim; un temps, ell tot sol, pel qual ja val la pena d'haver nascut. En aquell oasi, enmig de l'acceleració del món, ens hi trobàvem cada estiu les mateixes cares: en Roger, en Manuel, la Joana, l'Alícia, l'Aina, i centenars més.
L'Aina tenia les mans ossudes i llargues, i tant podien acariciar els cabells d'un infant com agafar-se al mànec d'una escombra. El rostre, de tan corrent, bonic, femení, vital, amb els ulls vius i segurs, sempre a punt d'actuar. Vermellor a la cara i als braços. Escardalenca i enèrgica, amb la rialla lluminosa. Una nena del Vallès, del poble, que havia entès que el goig de la vida era allargar una mà perquè un altre agafi empenta. I vivia a prop de tot, amb els peus damunt de la terra, sense ritualitzar ni angoixar-se pel que havia de venir després de la vida. La vida és aquí, i el plor i la fam, i les meves mans per apaivagar una angúnia. Sabia descobrir el cel i l'infern que hi ha a la Terra; i s'havia fet àngel de carn, sexuat i bell, per cremar la vida apagant el foc de l'únic bàratre que coneixia. Senzillesa i art a la minsa roba que la guarnia. Gust d'Àfrica, de fang, de cuir; art primitiu de carrer, d'infant. Samarreta estintolada de lila per unes mans de nen sota un cel gris de tempesta en una plaça del Raval, i picant l'ullet a la quitxalla quan la policia els perseguia per haver-se remullat a les blavisses i fresques aigües d'un gratacel d'oficines enmig de l'abrusador mes d'agost. Un edifici poderós enmig d'un pou de brossa, i els nens creixent com flors a dins d'aquest pou de brossa. Or llençat dins dels fems, pedres precioses invisibles que la societat arracona i trepitja.
Simplicitat, discreció, gresca, lluita i amor transparent i ocult, molt d'amor blanc i llis que tan sols es feia carn damunt dels nens.
I la Barcelona olímpica ignorava els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, àcids, fecals i fumosos. I els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginaven mons molt més bells que aquell que els havia tocat de viure. I a cops escopien contra aquella altra realitat que els feia burla darrere d'un cartell publicitari i que els parlava d'autos, de viatges, de joguines, i de mirallets que no podien tocar ni amb la punteta de les ungles. I escopien contra el cartell, i contra qui els sonava a cartell, i contra qui els oferia el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapaven, si no podien tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient, que acompanyava aquell odi invisible i escandalós; i l'amor era infinitament més que no pas l'odi; l'amor era l'únic, i ho era tot. I els nens n'eren els mestres.

I a la sala de monitors hi fèiem vida, com en un hospital de repòs mental on mancaven els nens i sobrava pintura. I pastissets industrials caducats, papers de colors, cola, cordill, suor, samarretes mullades i molta... molta gresca. El temps volava i tornàvem a la guerra dolça de l'amor, de la força, de l'entrega.
Fou amb un anunci al tauler de la facultat com en Roger va descobrir la Fundació Cadira: un grup de mestres que s'organitzaven per educar en el lleure als infants del Raval de Barcelona. I allà vam descobrir l'Aina de Montcada, i també podria dir l'Aina del Raval. Avui l'Aina ja no és al món; se n'anà en un accident d'autobús, a França, quan li quedaven poques setmanes per començar la tasca de monitora amb què cada any regalava suor i somriures als nens del barri.

Al Raval, a principis dels anys noranta, els carrers pudien a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, gairebé negres, s'aixecaven, les unes davant de les altres. Els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, podien tocar amb les mans, les mans del veí del davant. Estretor, foscor, xardor, humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. El sol, a esquitxos, s'infiltrava com un regal il·luminant les ombres oblidades. Crits, vida, gresca, jocs i corredisses, amunt i avall. I futbol, els ídols del moment, els déus dels infants: Stoichkov, Romario, Vitor Bahía. I les places brutes pels excrements dels gossos esdevenien estadis immensos on milers d'espectadors aplaudien els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquivaven les cues dels homes que esperaven torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
-"Hijo de puta...!" -digué un nen a un altre.
-"Repítelo y te mato... follaperros...!" -respongué l'agredit.
En Roger s'hi acostà tot reflexiu.
-Per què et molesta tant que t'hagi dit "hijo de puta". Tu saps que no és veritat, no t'ha de molestar.
-Es que es verdad...! -li respongué, deixant-lo sense arguments.
I sí que era veritat. La seva mare era una prostituta que tenia quatre fills; cap d'ells no tenia pare, tots havien estat petites relliscades en l'exercici de la professió. Els nens vivien desemparats, més temps al carrer que no al minúscul pis que servia de lloc de treball a la seva mare. De matinada, cap allà a la una o a les dues, quan es cansaven de vagarejar pel barri, fugint de la seva realitat, entraven a casa, sense fer soroll, i sentien els gemecs de la mare amb el client. Ningú no els demanava si havien fet els deures, ningú no els acotxava a l'hora d'anar a dormir. I així cada dia i cada nit. I pels carrers del barri, que era el seu món, la publicitat els hipnotitzava amb imatges de cotxes, de viatges, de xalets, de piscines; realitats màgiques dins del seu desig; un desig que en el seu endins sabien que mai no podrien sadollar. Es trobava massa lluny d'ells, massa fora del seu abast. I no tenien esma per agafar un llapis i intentar d'aprendre a escriure, o per obrir un llibre i posar-se a estudiar. Els gemecs de la mare els trencaven la concentració; els gemecs i la vergonya, els gemecs i la solitud, els gemecs i la por.

A mil cinc-cents metres d'on el cor d'aquests infants bategava, uns altres infants, innocents com tots els nens i nenes del món, somicaven perquè no tenien l'última versió de la "Play Station", i els seus pares els acotxaven cada nit i els feien un petó. Més a prop, dins del mateix barri, un munt de turistes de tot el món s'allotjaven a l'hotel "Le Meridien" i gastaven fortunes en despeses, als seus ulls, crucials per a una bona estada a Barcelona.
-No podem passar sense l'aire condicionat a l'habitació. Si us plau... vull la que tingui el bany més gros. Que tenen pastís de maduixa aquest matí...? Ai... Aquests "gamberros" del carrer... tan bruts! No sé com no els diu res, la policia!
I els turistes passaven sense veure res, ni la vida, ni els sentiments, ni les llàgrimes, ni l'angoixa, ni la por, ni les rialles de tants petits que sabien gaudir dels jocs enmig de tanta estultícia.
Què veus turista? No veus res, no veus res més que el que està escrit damunt d'un prospecte de colors i que té un nom exòtic que sona idíl·lic, o excitant, o digne de ser visitat; i el màxim de plaer que et donarà serà la possibilitat d'explicar, a la tornada, que has estat allà, que t'ha resultat meravellós, i que et compadeixes de tots aquells que encara no ho han visitat. I no hauràs vist res, turista, res, perquè la infinitud d'amor que hi ha a l'altra banda de les façanes de la Rambla t'ha passat desapercebuda, perquè el clam dels famolencs ha estat per a tu un so desagradable i pecaminós que t'entestes a ofegar tot cridant la policia o el conserge de l'hotel o qualsevulla que esperonat pels diners esclafi els escombrats.
Els escombrats, els arraconats, els oblidats, els jutjats i condemnats, els dolents, els brètols, els insociables, els drogoaddictes, els musulmans, els delinqüents, els estrangers. Tot això és el Raval per als ignorants, per als que es pensen que són bons i que el seu món és bo, per als que encara creuen que la justícia dels tribunals de la societat és realment justícia, per als que es pensen que ser bo és no fer mal a ningú.
A tot arreu els éssers humans som iguals. Tots tenim gana, i por, i son; tots riem, i plorem, i xerrem; tots
volem ser lliures i tenir oportunitats per prosperar a la vida; a tots ens fa mal que ens humiliïn, que ens ignorin, que ens retallin les ales a causa del color de la pell o de la capacitat adquisitiva. El Raval era el barri dels que no podien viure a cap altre barri perquè no tenien diners per a fer-ho. El Raval era el barri dels que tothom considerava perillosos tan sols en observar la manera com vestien, com miraven, com parlaven. Com podien vestir amb un altre estil, si només tenien un exemplar de cada una de les peces de roba que formen l'indument d'un nen o d'una nena? Com podien mirar d'una altra manera, si fixaven els ulls en el futur que els esperava i s'adonaven que no en tenien cap d'altre? Com podien parlar diferent, si havien crescut entre els crits dels oblidats?

.

.

.

.

(Capítol de la primera novel·la que vaig escriure a l'any 2002)

Sílvia Pérez Cruz, al Liceu. (25/3/2026)

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Hi ha una manera de copsar la música, que neix d'un espai misteriós i alhora íntimament proper al cor de la persona humana. En aquest indret hi trobem sons, colors, mirades, paraules, versos, gests, moviments, i molt, molt d'amor. És una terra ignota a on no hi ha més pàtries que la manera com les persones canten els seus dolors i les seves alegries en el llenguatge de la seva essència més real, que va més enllà de la forma de les paraules. 

És la humilitat de les coses senzilles i boniques, però de debò; les coses petites i reals que arrenquen trossos d'ànima i el regalen a qui la sap estimar en una mena de comunió que no té res a veure amb doctrines ni normes.

Costa escriure el que no pot ser explicat amb paraules; és intransferible. El que Sílvia Pérez Cruz ens ofereix només es pot escoltar i sentir, no es pot descriure. És un viatge a un altre pla de l'existència del qual no en saben res, ni en poden saber res els qui no l'emprenen.

He trobat persones que no veuen res, que no senten res, que no viuen res... Els respecto profundament, però em sap tant de greu per elles! És com parlar amb una persona cega d'allò que et fa descobrir la combinació de certs colors, i escoltar de boca de la persona cega que el que dic és absurd i no té cap sentit i que haig de tocar de peus a terra i deixar-me de fantasies. He trobat persones que només saben trobar valor a la música si comparen, si posen preus, si assignen xifres, si calculen audiències, si redueixen l'essència de la vida a guanyar o perdre, quantificar, tenir prestigi o no tenir-ne, tenir protagonisme o no tenir-lo.

Ahir vam viure una nit màgica al Liceu, gràcies a unes persones senzilles que viuen una profunda amistat amb un raconet de l'art que ens porta un tros de paradís a la Terra.

La web de Sílvia Pérez Cruz

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

Arribar a saber qui ets

 

És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te; i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi fa res com de lluny et porti.

I potser si no haguessis hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot el que has après.

I penses… Ara que ho he après, ja arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge, d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt bé.

Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre, t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.

Vivim una crisi de respecte

Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005