Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005

M’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons.

El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.

Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.

Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.

Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.

Apologia de la calor

Ja som a dia dos; ja queda menys per a l'estiu. Vull viure l'hivern amb tota la seva intensitat, però, per ser sincer, el desig de l'estiu forma part del meu gaudi de l'hivern. Jo sóc d'aquells que senten que han nascut per viure un estiu etern. Per a mi, la calor és un plaer sempre, fins i tot quan per a la majoria d'humans és una tortura.

La calor em permet viure dins l'aigua; la calor em permet viure nu; la calor em permet viure a l'aire lliure, passar hores contemplant el cel nocturn, estimar les albes prop de l'aigua, adorar les postes ran del mar, caminar muntanya amunt sense témer la nit, no perdre temps acumulant capes de roba, no haver de patir tant pels sense llar, escoltar el silenci de les migdiades mentre miro per una finestra un cel immensament blau damunt d'una terra immensament roja.

Dins la calor, trobo espais que em permeten fugir d'una temperatura excessivament elevada; en canvi, dins del fred, només l'empresonament de les teles o l'enclaustrament dels espais, fugint de l'aire lliure, em fan sentir una mica menys malament.

Desitjo que no arribi el pròxim període glacial dins del meu temps de vida, perquè els paradisos de l'estiu no siguin un record utòpic.

Dit això, em disposo a gaudir de l'hivern, de la calidesa del seu sol als migdies, de les sales d'estar amb llar de foc i llums càlides mentre fora neva, del temps llarg d'escriptura i d'immersió en els plaers de la ment, la cultura, la creació, la construcció de la bellesa als dominis personals i intransferibles de la meva empresa creativa sense ànim de lucre.

De petit vaig aprendre a crear, i aquest ha estat el meu refugi en els moments més foscos de la vida, i segurament la meva salvació.

Records de fa 53 anys

Aquest senzill que gira, i que no puc fer sonar pel tema del “teu” “meu” dels sapiens va ser el primer que vaig ser capaç de posar i escoltar en un reproductor de vinils (que en aquell temps es deia “tocadiscus”) ara fa 53 anys, quan jo en tenia 4. Escoltava aquesta mateixa cançó, amb els mateixos microespetecs, i observava les llums d’un arbre similar, en una casa semblant a aquesta.

Despertar el record de sensacions tan primerenques del cervell desperta altres records dolços de quan no existia la mort (en aquell temps, jo, amb quatre anys, ignorava que la gent es moria) ni els diners, ni l’infern, ni el perill… Les coses feien una olor més intensa. Habitualment, sentia a dins la pau, m’agradava l’olor dels llibres i dibuixar, de tant en tant em visitava un mort de la meva família, m’agradaven els Dakars (els qui no sou de Terrassa no sabeu que són), i al carrer Sant Pere hi passaven cotxes, del carrer Cardaire (que llavors era Sant Fructuós) fins a la Rasa, i a la plaça Vella també.

De fet, ara, amb 57, tampoc no crec en la mort, ni penso gaire en els diners, sé que no hi ha infern, els perills hi són però intento no pensar-hi gaire. Sento menys l’olor de les coses, ja no m’agraden els Dakars (l’origen del nom és un pèl racista i missogen), hi ha més cotxes que mai i cada vegada circulen per menys carrers, ja no veig cap mort tot i que sé que em visiten, i… escolto el mateix disc, amb els mateixos llums i un arbre similar en una família on ara soc el gran.

Smile

 

Aquest va ser l'últim vídeo que vaig enregistrar abans de patir l'ictus a finals de juny de 2021; l'ictus va succeir una setmana després. De sort, que encara continuo tocant i cantant; sense tanta intensitat ni especulació, però anem fent i gaudint.

L'esperit de la cançó parla metafòricament de fer front a les situacions difícils, o molt difícils, amb esperança, amb alegria; insisteix a no renunciar a l'alegria de la vida. Això he intentat fer des d'aquell moment de tant vertigen i de tanta claredat.

Somriu, tot i que el cor et faci mal
Somriu, encara que estigui trencat
Quan hi hagi núvols al cel
te’n sortiràs
Si somrius malgrat la por i la tristesa
Somriu i potser demà
Veuràs el sol brillant de nou
per a tu

Il·lumina el teu rostre amb alegria
Amaga qualsevol rastre de tristesa
Encara que una llàgrima sigui ben a prop
És llavors quan has de continuar intentant-ho
Somriu, de què serveix plorar
Descobriràs que la vida encara val la pena
Si simplement
Somrius

Charles Chaplin

La pell de gallina

Com a teràpia per a l’ictus, em vaig enfrontar al piano més profundament; com per portar la contrària als mals humors de la natura i perquè em van dir que la pràctica d’instruments que obliguessin a coordinar diferents parts del cos era beneficiosa per a la recuperació. I pensant en els autors que em posen la pell de gallina quan els interpreto, he elaborat una llista per homenatjar-los: George Gershwin, Ira Gershwin, Cole Porter, Nils Lindberg, Red Mitchell, Joseph Kosma, Jacques Prévert, Johnny Mercer, Mitchell Parish, Glenn Miller, Richard Rodgers, Lorenz Hart, Alan Jay Lerner, Frederick Loewe, Henry Creamer, Turner Layton, Jerome Kern, Oscar Hammerstein II, Henry Mancini, John Mercer.

 

 

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Montcau

 

Visitem aquest lloc com qui visita un temple; i ens sentim com qui torna a casa.

La força del Sol

Anar a passar el dia a Sitges en un dia assolellat, d'aquells en què la temperatura és prou càlida per ficar-te a l'aigua si et ve de gust, és tota una festa; encara que després no t'acabis ficant a l'aigua. 

Hi ha indrets, i Sitges n'és un d'ells, en què es respira una llibertat espontània i elegant. La bellesa hi és present, i no està renyida amb la natura. La festa, l'alegria, la tolerància, el plaer, hi són sense manifestar-se enemics del bon gust, de l'art, de la dignitat humana; si més no de dia; de nit, no conec el poble. 

El Sol, reflectint-se a l'aigua viva del mar, té una força que no trobo mots adequats per descriure. Si això ho acompanyes amb un vermut, la química suau de l'alcohol moderat acaba de construir la màgia, i la ment es fa més sensible a les petites meravelles de la vida, que en altres circumstàncies ens passarien desapercebudes.

Havent dinat, després d'un dels millors arrossos de la història, caminem fins a Balmins i descobrim que enmig del poble, i ben arran d'aigua, existeix encara un bell racó de bellesa natural a on si et ve de gust pots posar la teva pell nua sencera en contacte amb el Sol i amb el mar. Aquesta possibilitat; la possibilitat que la teva nuesa no sigui proscrita, que no molesti, sinó que s'integri en la bellesa de l'entorn sense molestar a ningú ni ser el reclam necessari de cap promiscuïtat, converteixen aquest poble en un estrany privilegi de vida, d'art i de llibertat, enmig d'un món cada cop més agressiu, violent i perfeccionista.

I el cas és que havent dinat, amb la sangria a les venes, i el Sol començant a afeblir-se, no em vaig sentir cridat a remullar-me. Caminar pel passeig, amunt i avall, respirar la pau del lloc i deixar reposar la vista damunt la bellesa de les façanes i el misteri sempre igual i sempre diferent del mar, fou suficient per a sentir-me a l'oasi a on necessitava estar en aquell moment. Ens cal que existeixin la bellesa i la llibertat, i amb això en tenim prou; no existeix l'obligació d'exercir-la; de fet, l'obligació seria contradictòria amb l'essència de la llibertat.

La força del Sol, aquesta estrella que tenim el privilegi de conèixer, és una medecina revifadora que allunya les ombres del desgast de la vida, i ens permet continuar pel camí que anem traçant.

Aquest món, cada vegada més competitiu, cada cop més allunyat de l'objectivitat, a cada any que passa més enfonsat en la satisfacció immediata de l'ego i la seva banalitat entronitzada, necessita breus parèntesis de retorn a la pàtria; i l'única pàtria essencial és la de la bellesa, l'amor a la dignitat humana, i la llibertat.

Fins aviat, Suso!

 

Pensàvem de manera molt diferent en tots els temes, però ens respectàvem mútuament. Jo feia la vista grossa quan ell es passava de vehement en alguna de les seves dèries. Ell feia la vista grossa amb mi quan amb les meves opinions jo trencava una mica la línia del seu blog, i el provocava potser en excés. 

En el seu blog, jo feia servir un pseudònim, com quasi tothom que hi escrivia, pero em penso que tenia ben clar qui era jo.

El vaig conèixer al 1986 en un viatge a Roma. Vam tocar i cantar junts en un grup esporàdic. Vam tenir llavors les nostres diferències pel que fa a opinions, però sempre de bon rotllo. 

Era una persona fascinant. Un Lope de Vega. Una ànima d'extrems. Algú a qui la vida li agradava molt. Un aragonés tossut i eixelebrat. Li agradava la bona vida, per això no va aguantar gaire o a on no va aguantar gaire.

Va conèixer una dona, la Manuela, que li va salvar la vida. La Manuela era un àngel; ara ell és amb ella.

La Manuela va morir d'Ela i ell es va quedar sol. Va passar una època dolenta, però es va refer, i es va casa llavors amb la Maria José, un pou de serenor que també li va salvar la vida.

Va viure els seus últims anys a la seva estimada Galícia, a prop de la natura, i ha estat en aquests últims anys on hem intercanviat més sovint opinions; i dins la nostra distància ideològica, hem trobat coincidències sorprenents, i molt, molt d'afecte. Jo tenia pensat anar a veure'l, amb la meva família, a Galícia, i abraçar-lo.

Era interessantíssim de llegir, fins i tot quan el que escrivia em desagradava. Era una persona amb qui m'hauria agradat prendre'm uns quants vasos de vi. 

No sé què dir més. Fa dos dies, és a dir dos dies abans de morir més o menys, em va escriure dient-me que em duia molt a dins... Van ser les seves últimas paraules per a mi. Espero trobar-lo un altre dia en un altre lloc i pendre'ns els vasos de vi.

Fins aviat, Suso!

El que val cada persona

La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.

Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.

Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.

Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.

Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!

Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona. 

No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.

La principal font de coneixements per ser pare i per ser professor

La meva principal font de coneixements per ser pare i per ser professor són les experiències viscudes com a fill i com a alumne. 

I he après tant del que és bo com del que és dolent. 

I s’aprèn més d’allò que no ens ha estat ensenyat amb intenció, que d’allò que sorgeix de la lliçó directa del progenitor o del professor. 

 Quan posem uns mitjons als peus del nostre fill mentre és al llit intentant adormir-se, perquè fa fred, ho fem perquè no tingui fred, no pas per ensenyar-li res; però alhora aquest gest es convertirà en l’aprenentatge més profund i arrelat; ho recordarà quan ja no hi siguem i, amb tota seguretat, ho reproduirà amb els seus fills. El mateix passa amb cadascun dels nostres gestos. També amb els dolents.

 Hi ha molts gestos, paraules, accions, omissions dels meus pares que m’han ensenyat a ser millor pare; però, encara que els estimo i els he estimat molt, hi ha altres accions que mai no imitaré, i que he canviat i transformat completament. 

Hi ha qui, davant d’aquestes paraules, s’escandalitza, ja que afirmen que l’acció dels seus pares, amb ells, va donar molt bon fruit, i que, en conseqüència, en el moment d’educar fan exactament el mateix que van fer els seus pares. Molts, però, han de rectificar pel consell del psicòleg dels seus fills; els temps han canviat, i no hem d’oblidar que els nostres fills no només reben inputs dels seus pares, sinó de tot un entramat de relacions que són molt diferents de com eren fa 50 anys; per tant, allò que transmetem els pares d’ara no pot ser, ni en el contingut ni en la forma, exactament igual al que nosaltres vam rebre quan vam ser fills. 

Com a professor, moltes vegades, només he de recordar el millor professor que he tingut mai per fer les coses molt bé; i funcionen; i dono gràcies a aquell bon home sigui on sigui. Gràcies a ell vaig conèixer Fra Lluís de Lleó i Sant Joan de la Creu fins al punt que encara avui segueixen presents a la meva vida; però el més important no va ser el que em va ensenyar, sinó com ho va fer. 

També he de recordar els qui ho van fer molt malament, per fer-ho diferent, molt diferent; i l’estratègia també em funciona. Sempre tinc el moment “Juana”. El moment “Juana” és el moment en què comença a ploure, de vegades fins i tot trona; aleshores deixo que els meus alumnes s’acostin a les finestres i gaudeixin contemplant la pluja; els ho permeto fins i tot als qui ho fan sense permís. L’origen d’aquest ritual es remunta a un dia en què la meva professora “Juana”, quan jo tenia onze anys, em va castigar a copiar 20 pàgines d’un llibre per no haver estat capaç de reprimir els meus desitjos d’aixecar-me de la cadira i acostar-me a la finestra en el moment que esclatava una tempesta preciosa amb les seves gotes grosses, la seva frescor, els llamps que encenien la penombra de la tarda tardorenca. La contemplació de la natura és la lectura del més savi i el més bell dels llibres; ser capaços de “contemplar”, sense que aparentment serveixi per a res, és un dels aprenentatges més profunds sobre el que és l’essència de la vida. La Juana ara és "bona", i somriu des de l’altre món, convençuda que, malgrat haver-se equivocat, va deixar alguna cosa bona que perdura.

Perdut per Madrid

Un amic m'ha fet pensar en una cosa que em va passar una vegada a Madrid; una mena de pèrdua absoluta que va acabar sent un regal del destí.

Jo tenia 18 anys i em vaig unir a un grup de persones de diferents edats que viatjaven a Madrid per a un congrés. Érem un autocar ple des de Barcelona, i tots érem adults. Coneixia algunes de les persones amb qui viatjava, però no era amic de ningú, ni tan sols company.

Quan va acabar el congrés, l’últim dia, faltaven vuit hores per anar a agafar l’autocar de tornada a Barcelona, i vaig decidir mentalment amb qui volia passar-les. Però abans de dir-los-ho i de quedar amb ells, vaig anar un moment al bany. En tornar del lavabo, tothom havia marxat. M’havia quedat sol a Madrid, en una època en què no existien els telèfons mòbils.

No tenia manera humana de posar-me en contacte amb ningú. Vaig sortir al passeig de la Castellana i em va impressionar la meva soledat, el meu abandonament, i totes les hores que tenia al davant. A aquella edat, mai no havia experimentat encara una soledat tan imposada. Em sentia imbècil i desgraciat, pràcticament "com un idiota".

Doncs bé, malgrat aquell mal moment inicial, mai no hauria pogut imaginar que m’esperaven les vuit hores més meravelloses i especials de la meva vida fins aleshores. Tenia Madrid als meus peus, diners, i un munt de novel·les llegides i pel·lícules vistes, amb racons de Madrid representats en cadascuna d’elles, els quals vaig anar visitant un rere l’altre.

Com que no podia parlar amb ningú, em vaig amarar de tots els sons que inundaven el parc del Retiro. Em vaig fixar en cada persona amb qui em creuava, vaig escoltar converses que em van il·lustrar sobre moltes vides anònimes per a mi. Em vaig trobar amb un home que viatjava al metro amb un cactus embolicat en plàstic, i no era cap càmera oculta.

I va haver-hi més, però no sé com explicar-ho.

Hi va haver moments en què vaig plorar de felicitat. Dins meu sonaven cançons d’Antonio Vega i d’Enrique Urquijo.

Vaig veure moltes noies boniques, vaig imaginar les seves històries, i vaig gaudir de la seva manera de vestir. En aquella època, les noies em miraven, i alguna fins i tot em somreia. Ara només em mira la meva dona, i perquè m’estima. Sembla increïble que això em passés alguna vegada a mi.

Se’m va fer curt. Em va faltar temps. Em vaig prometre repetir aquella "dolça" inesperada de soledat gustosa en què em vaig submergir en totes les pel·lícules de la meva infància i adolescència, convertint-me en un personatge més.

Quan vaig arribar a l’autocar, després de les vuit hores, no vaig saber explicar a ningú l’experiència meravellosa que havia viscut sense fer res més que deixar-me portar per la meva ànima.

Encara ara m’emociono en recordar-ho.

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Vins, ritus i senzillesa.

No hi entenc, de vins, però sé quan m'agraden i quan no.

La virtut de la senzillesa és acceptar que alguna cosa t'agrada o no per si mateixa, i no pas per la projecció social o pel prestigi que atorga el fet que t'agradi determinada cosa.
Una persona que coneixia s'esforçava a aprendre a jugar a golf quan en realitat ni li agradava ni li deixava d'agradar; però l'aurèola de classe que jugar a golf li proporcionava li feia creure a ulls clucs que l'entusiasmava fins i tot abans d'haver jugat mai al golf, fins i tot a latituds en què la cura de l'herba fan que el golf sigui una activitat absolutament antinatural.
Els humans, tots, som, o hem estat, en algun moment així; madurar ens fa canviar; i també ens ajuda a canviar l'experiència de la mort, la pròpia i la dels éssers estimats. La percepció del privilegi que representa el temps ens porta a no permetre'ns desaprofitar ni un segon en esnobismes, que és així com s’anomenen les complicacions d'abraçar l'envejat pels que no han descobert que el tresor més gran rau a la senzillesa, i que els plaers més immensos de la vida estan relacionats amb la sinceritat amb un mateix, i amb el despreniment.
Dit això, afirmo que el vi que m'agrada més és el Priorat, qualsevol Priorat. No dic que sigui el millor; però és el que més m'agrada. I no sé per què. No hi entenc de tanins, ni de gustos de fusta, ni sé què és el cos, ni hi entenc, de preus. M'agrada el Priorat; i m'agrada tant, que, en part, l'ictus que vaig patir li dec al Priorat; ara vaig amb més de compte.
Tot i aquest elogi a la senzillesa, entenc i accepto que els humans som éssers simbòlics; necessitem la dolça complicació del ritu; però sempre és més reconfortant el ritu privat, el que es desenvolupa sense necessitat de fer-lo conèixer als altres, el que s'abraça per si mateix.
I els ritus no són iguals per a tothom; en el meu cas, és gairebé necessari prendre el vi en copa en lloc de fer-ho en un got; menjar vestit, mai en pijama; consumir les olives en un recipient de ceràmica, mai directament del mateix pot; aturar-me a contemplar una posta de sol sense passar mai de llarg; aturar-me davant d'algú que plora en solitari encara que no el conegui de res, i preguntar-li que li passa en lloc de mostrar-me indiferent; buscar la màxima expressió del que és salvatge quan decideixo a quina platja aniré, i no anar mai a una platja urbana o propera a una carretera o a qualsevol altra construcció humana; menjar coca per Sant Joan, si és possible a prop del mar, i capbussar-me aquella mateixa nit sense gens de roba; no menjar mai el raïm per Cap d'Any, i, mentre sonen les campanades, parlar amb Déu; veure Ben-Hur cada Setmana Santa, encara que l'hagi vist moltes vegades; pensar en qui va néixer, va viure, o va morir en un lloc determinat que visito, i creure que aquest algú m'està veient i se sent feliç en aquell moment perquè estic pensant en ell o en ella quan potser ningú més no ho fa...
Podria escriure milers de ritus, de peculiaritats només meves, les quals les faig no pas perquè necessiti que em vegin fer-les sinó perquè em ve de gust fer-les, perquè sento que fer-les és el millor.

Ambiciono un camí solitari enmig dels camps

Tot i que podem ambicionar qualsevol cosa, normalment quan pronunciem l'adjectiu “ambiciós”, atribuint-lo al caràcter d'una persona, pensem en algú que ambiciona objectius relacionats amb els seus interessos de poder, de prestigi, de diners... Però es pot ser ambiciós en altres termes. 

Jo ambiciono un camí solitari enmig dels camps, amb bassals, sota un cel de tempesta; a la meva dreta i a la meva esquerra, blat de moro; després dels turons, el mar i una costa sense urbanitzar, sense carreteres, ni camins, ni pobles, ni cases. Un punt en una platja més enllà de la qual no hi hagi res que pertanyi a ningú; ni res traçat a cap mapa. 

Ambiciono que les ambicions dels humans siguin lliurement poemes i cançons, estonetes de tertúlia, amb un got de vi, el silenci de la tarda, sense pressa, perquè demà vindrà un altre dia igual que el d'avui. Ambiciono silenci; un silenci tan absent que moltes vegades no som conscients que no existeix. Ambiciono la pau de no tenir passat, de no pensar en el futur que va més enllà d'avui, de no tenir, a la motxilla de la vida, cap acte realitzat, d'acabar de néixer i de tenir una vida al davant, i d'esperar la mort amb aquesta motxilla buida. Jo no la tinc buida encara; però crec que tot és possible, perquè Algú ho pot tot i estima del tot. 

Ambiciono tenir un nom nou, un nou cos, potser sense records, tornar a començar sense tenir res solucionat, conservant inconscientment, i d'alguna manera, tot el que he après, per tornar a descobrir-ho tot de nou i encertar millor el tret. 

Ambiciono ser feliç sense buscar ser-ho, ser feliç sense ser perfecte. 

Ambiciono la mortificació d'un bon aperitiu en bona companyia per acostumar el cos a sotmetre's a l'alegria de viure, la mortificació d'una bona dutxa calenta als matins per anar content a treballar i produir alegria en els que em tractin, la mortificació del minut heroic per aixecar-me no quan soni el meu despertador, sinó cinc o deu minuts després; i així poder assaborir l'escalfor del llit i pensar en la sort que tinc i en tantes coses bones que m'han donat, i en com puc fer més bo el dia que comença. Ambiciono que qui pugui ser cantant, no hagi de ser-ho si no ho desitja; i que no hagi de ser perdonat per això. 

Ambiciono que a ningú li diguin que no ho pot ser, i que si a algú l'hi diuen, aquest algú tingui la tenacitat de lluitar per ser-ho si realment ho desitja. 

Ambiciono passar desapercebut, anar-me'n en silenci, sense por, sense resar a causa dels terrors doctrinals dels qui creuen que Déu és com ells; cantant amb Déu, conscient que a la meva motxilla buida només puc portar el seu amor i el seu perdó; i que sempre ha sabut com soc i què tinc.

Agrair tantes tornades

No perdre la perspectiva. No deixar de percebre l'invisible. Descobrir-lo en el verd encès sota la pluja fina dels prats d'Irlanda vora l'Atlàntic, o als primers contraforts de Sant Llorenç del Munt. No viure per les petites llaminadures dels nervis del cos sinó per la majestuosa profunditat d'aquella pau que deixa l'invisible quan pensem en les persones que estimem i en el do de les seves vides i de la nostra família.

No deixar de veure aquesta llum invisible que ens il·lumina, que ens guia en moments de profunda foscor, que ens allibera dels embarbussaments que nosaltres solets ens trenem. Ens salva sense merèixer-ho. Ens fa creure que tot és possible i tot està per fer. Ens ensenya a distingir la llaminadura agredolça del somni viu i verd d'una natura esclatant.

Esperar quan tot sembla indicar que no cal fer-ho; adherir-nos al bé quan sembla que no en som dignes; escollir el que creiem millor, encara que els dubtes ens abasseguin i les veus fosques de baix intentin robar-nos l'esperança. Mirar a la muntanya, a la nostra muntanya; i agrair tantes tornades, tanta llum que ens ha permès rectificar, redreçar camins, evitar caigudes estrepitoses, i esperar sempre en allò o aquell o aquella que no ens abandona mai.

 

The fleeting time

 

Se’n va el temps que ha estat viscut,

però el seu valor és tan gran com el misteri que l’ha fet possible.

Allò que ha estat, havia de ser; i ha estat bell, immensament bell;

que hagi passat no li pren ni un bri del seu valor;

ans al contrari, ens fa més conscients de la seva singularitat.

I els qui hem viscut aquest temps no ens deixarem mai d’estimar.

Si el temps que se n’ha anat tornés, no seria el mateix temps;

cada temps és nou i acabat de néixer com un infant;

cada pom d’instants que floreix configura els seus propis tresors,

i només qui dissenya els misteris i trena els fils vermells de la vida

sap cap on es mou el temps per a cadascú de nosaltres.

Vivim com si ho poguéssim decidir tot,

i de fet, ho decidim tot; però enllà del nostre jo, que fa i desfà,

hi ha algú més gran que qualsevol de nosaltres,

que estima com estima una mare 

el nadó que li ha sortit de les entranyes.

Se’n va el temps i sembla que tot s’atura;

fins la rima del poema se’ns panseix i el cor ens tremola.

L’impacte de cada decisió ens produeix vertigen,

i voldríem cridar que mai deixarem d’estimar-nos;

cridar-ho a un món que sempre barreja la pobra idea de possessió

amb la infinita grandesa de l’amor.

Qui s’ha estimat, passi el que passi,

no es pot deixar d’estimar mai.

Quan ja no em quedi llum

Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.

Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.