No esbronquis el teu fill quan juga a futbol

No puc deixar de quedar-me estupefacte quan vaig a veure un partit de futbol base (és a dir un partit de futbol jugat per menors d'edat) i contemplo l'enuig verbalitzat en bronques i falta de respecte d'alguns pares damunt dels seus fills perquè segons ells aquests no ho fan prou bé, no corren prou, no tenen actitud... De vegades, en aquestes situacions, miro el cel, que gairebé sempre és un cel d'un color blau intens, típic de diumenge al matí o de dissabte al matí, i veient-lo tan blau i tan net, i sentint el vent picar contra el meu rostre, i gaudint amb el Sol que m'escalfa amb tendresa la cara... no m'explico com poden cridar enfadats alguns pares en un dia així. Si els seus fills no ho fan més bé, què passa? S'ensorra el món? Tenen menys valor? Està justificada la ràbia, el crit i l'enuig amb què s'hi adrecen? Tindran solucionada la vida, els seus fills, si fan un gol en un partit de segona, o de primera, o de la categoria que sigui... en una activitat que hauria de servir només per a gaudir? He arribat a veure pares amargats, literalment amargats, frustrats, molt enfadats... i tot això en dies radiants... dies que conviden a fer, després del partit, una costellada, o una paella, i riure, i gaudir del dia de festa. No ho entenc. 

La situació encara empitjora quan aquests mateixos pares insulten l'àrbitre, o el seu propi entrenador, que també passa sovint. I arriba a ser dramàtic quan algun d'aquests pares esbronca un fill que no és el seu, i el pare del fill esbroncat s'hi torna verbalment, i acaben tots dos pares barallant-se, de vegades físicament. I tot això davant de vint-i-dos menors d'edat que se suposa que van a fer esport.

Molts crítics fan servir les misèries que he explicat al paràgraf anterior per atacar l'esport competitiu; també s'equivoquen. El problema no és l'esport competitiu; la tragèdia rau en la imbecilitat d'alguns pares quan esbronquen i insulten. I podria dir més coses. No fan servir la intel·ligència. Substitueixen la raó i el seny pel crit i l'exabrupte més animal. Fan el ridícul. Fan mal els seus fills. Fan mal l'esport. "Des-eduquen". Embruten el que és un art i que és el futbol. Escupen damunt del que sempre hauria de ser una gesta, es guanyi o es perdi, surti bé o surti malament. Un partit de futbol sempre hauria de ser una raó per a felicitar els qui han jugat; hagin perdut o hagin guanyat; perquè al capdavall, són ells els qui corren camp amunt i camp avall mentre els energumens que criden i es barallen estan assegudets a les grades amb una cervesa a l'estómac i la panxa ben grossa. Els hauria de fer vergonya creure's amb el dret d'esbroncar els seus propis fills, els quals estan suant i corrent al camp, mentre ells juguen a inflar-se l'ego, i practiquen l'esport ridícul de la idiotesa, en el qual són autèntics experts, sobretot quan insulten i embruten els sons del camp.

El nen, al camp, ha de sortir a gaudir, a gaudir sense matisos. Si gaudeix, potser podrà guanyar o potser no. Però l'experiència haurà estat victoriosa. Porto vuit anys gaudint amb els partits de futbol del meu fill. Després de cada partit, sempre l'he felicitat, sempre li he dit que ho ha fet bé, que ha corregut, que ha lluitat. Li he dit fins i tot quan interiorment potser tenia tota una sèrie de crítiques i correccions a fer-li; però me les he guardades, i li he regalat la meva admiració i la meva felicitat pel fet de veure'l jugar rere cadascun dels partits que ha jugat. I les possibles correccions les he deixat per a molts dies després, i les he convertides en possibilitats de millorar encara més allò que ja fa bé, i no pas com a critiques en sí. Estic molt content de com li han anat i de com li van les coses; però he estat igual de content la temporada que li ha tocat anar a equips més humils; igual de satisfet, igual de feliç; i he intentat que s'adonés que em sentia feliç pel fet de veure'l gaudir, independentment del resultat que obtingués. Aquest mètode, incrementa l'autoestima del nen, la fe en les seves pròpies possibilitats, destensa, obre horitzons, permet somniar i relativitzar alhora, perquè al capdavall, encara que perdi, ens queda el diumenge asolellat, la companyia amb la família, el vent, el cel, la costellada i la paella; la resta segurament són punyetes.  

.

.

.

Manlleu futbol i Manlleu poble. Imatges de Manlleu.

No són les típiques imatges de postal; són les que han demanat sortir. Tot acostuma a dependre de la llum i dels colors. Tampoc no hi ha una explicació racional. De tot el que passa per davant dels ulls, hi ha escenes que demanen sortir; escenes que tampoc no tenen res d'espectacular; no sé què és el que fa que hagin de ser registrades.

En defensa del futbol

Defensa de tres. Defensa de quatre. Els pivots tanquen al mig. Els laterals s'ajunten a la defensa i se separen a l'atac. El punta estira quan s'ataca i obliga els defensors contraris a recular. L'equip, a cops, decideix quedar-se enrere per a forçar els contraris a avançar i fer possible un contraatac. Recepcions. Passades. Tirs. Bicicletes. Croquetes. Regateigs de cap. Túnels. Marcatges. Entrades. Actitud. Comunicació. Visió de camp. Moviments. Formacions 4-4-2, 4-3-3, 3-4-3, 4-5-1... Passades. Canvis de joc. Triangulacions. Estratègies. El davanter que fa trucs de màgia amb els peus per a despistar el defensor. Se'n va d'un. Se'n va de l'altre. Ara de dos. Després de tres. Els enreda. Els atrau. Canvia de ritme. Els deixa enrere. Ha d'endevinar el que pensen. Ha d'aconseguir que es pensin que ell farà allò que en realitat no farà. Telepatia. Intuïció. Intel·ligència, intel·ligència, intel·ligència...

Hi ha qui, enquistat en una actitud pedant i pseudointel·lectual, viu convençut que els qui juguen a futbol es limiten a donar puntades de peu a una pilota sense necessitat de fer servir la intel·ligència. No s'adonen, aquests elitistes de gest repujat, tocats i posats, cofats i carrinclons, de la seva profunda i vergonyosa ignorància. 

Vergonyosa, perquè té com a causa el menyspreu que etziben vers l'esport, que és considerat per ells un simple passatemps, oci pels poc cultivats, distracció, ocupació a ulls d'ells absolutament allunyada de la creativitat, de l'art, de la intel·ligència. 

No s'adonen que la seva és una ignorància que neix de l'elitisme pedant, de l'instint ancestral de protecció del territori; essent el seu territori el de la "creme" de la "creme" del que ells consideren equivocadament el món dels intel·lectuals; dic equivocadament, perquè els intel·lectuals de debò acostumen a ser esportistes, oberts i gens esnobs. Els qui menyspreen l'esport ho són molt, d'esnobs, perquè, en el fons, una de les principals raons per les quals estimen la intel·lectualitat, no és la intel·lectualitat en si mateixa, sinó l'aureola de suposada saviesa i distinció que estan convençuts que la pertinença a la intel·lectualitat els atorga; és allò d'estimar les coses, no pas per les coses en si mateixes, sinó pel plaer i per la sensació de joia cofada i estarrufada que experimenten en poder dir que estimen aquestes coses.

La pseudointel·lectualitat pedant desconeix els estudis d'estratègia; els esquemes d'atac, de defensa, de desenvolupament del joc; la tècnica; la formació; els documents elaborats durant dècades pels experts del futbol; l'efectivitat a la manera com es pica la pilota segons com es vulgui que es mogui; l'eficiència en el llançament d'una falta, d'un penal, d'un corner; les combinacions mentals, el càlcul de probabilitats, els infinits polígons traçats damunt la gespa per aconseguir que una esfera de cuir es dirigeixi vers on una col·lectivitat anomenada equip decideix que ha d'anar; l'art d'aconseguir que deu individus funcionin com si fossin un sol cervell... Totes aquestes fites no estan a l'abast de bèsties que donen puntades de peu a una pilota. Els pseudointel·lectuals elitistes no saben que són uns ignorants pel que fa a l'art matemàtic, psicològic, emocional, mental... d'unir dotze ments que dirigeixen onze cossos per a formar un equip que ha de funcionar com un sol organisme. 

El pedant que malda per allunyar la universitat del camp de futbol ignora que a la universitat també s'hi estudia futbol, que existeixen llicenciatures en educació física, i que si un esportista no treballa amb intel·ligència, està arruïnat.

No hi ha cap llibre que pugui ensenyar a un infant, millor que l'esport, el significat i el sentit de l'esforç, de la lluita, de la perseverança, de la resistència, de la solidaritat, del respecte a les normes... No hi ha cap tesi filosòfica que convenci millor que un bon partit de futbol del molt que es pot aprendre d'una derrota, de com n'és d'important no emborratxar-se amb una victòria, de la importància de treballar en equip i de donar-se suport constantment. No hi ha cap poema èpic que sigui més convincent que un partit de futbol a l'hora d'ensenyar a un jove què vol dir fidelitat a un equip, esperit i compromís vers un objectiu, capacitat de sacrifici, generositat, suport incondicional...

Resumint, els qui menystenen l'esport perquè es consideren membres d'una societat d'éssers que estan per damunt de l'activitat física, a banda de la seva actitud pedant, exhibeixen una profunda i lamentable ignorància, perquè quan fem esport, treballem amb esforç per moure el cos fent servir una intel·ligència que intentem que sigui eficient i estratègica. Aquesta intel·ligència és constantment reforçada i treballada durant durs i complexos entrenaments, a les ordres d'uns valors profundament humans que no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu.

Reflexió futbolística de final de temporada. Què vull que sigui el meu fill?

-A on t'agradaria que jugués el teu fill l'any que ve? A primera, a preferent, a segona? Digues! Va! Mulla't! Sigues sincer! Mostra't com el que realment ets: un pare ambiciós que vol triomfar esportivament en el seu fill. Va! Digues! Va!

-D'acord. T'ho diré. Em mullaré. Vull que el meu fill jugui a l'equip del Bob.

-Del Bob?

-Sí. Del Bob. Del Bob Marley. Vull que sigui feliç. Vull que celebri les victòries, i vull que a les derrotes celebri la vida, i el sol, i el mar, i la música... Vull que entengui què vol dir triomfar. Triomfar és ser feliç i fer feliços els altres. Triomfar vol dir adonar-se del privilegi de viure. Triomfar és ser lliure.

-No vols que s'esforci? Que progressi? Que pugi graons?

-Sí. És clar! Vull que s'esforci, però per gust, perquè se senti feliç esforçant-se; perquè allò que faci li agradi tant que pagués per fer-ho. Vull que progressi per gust, per il·lusió. Vull que pugi graons com a efecte secundari no buscat d'intentar fer aquell art que tant li agrada (i que es diu futbol) tan bé con li faci feliç fer-ho. Vull que s'oblidi del seu pare, i del que el seu pare vol. El seu pare sempre li dirà que ho ha fet bé, encara que ho hagi fet malament. El seu pare mai no insultarà un àrbitre. El seu pare, mai no criticarà un entrenador encara que n'estigui fins als ous. El seu pare, mai no donarà les culpes de la derrota de l'equip a qualsevol element diferent al seu fill; tampoc no les donarà al seu fill; no és la seva feina; contemplarà la derrota, en tot cas, com una conseqüència no buscada d'uns errors que ofereixen la possibilitat de millorar. El meu fill ha de ser de l'equip del Bob Marley, i ha de tenir clar que el Messi, pel fet de ser bo jugant, pel fet de ser famós, pel fet de ser ric, no ha de ser necessàriament més feliç. Serà feliç si gaudeix jugant, si crea amb els peus i amb la imaginació allò que el seu cap i el seu instint s'inventen; serà feliç si és un artista, si converteix la seva vida en una passió pel present.

-Estàs boig.

-Potser sí; però saps... sóc de l'equip del Bob Marley; i la gent que fa les coses no per la glòria, ni pels diners, ni per la imatge, ni pel poder... sinó perquè les coses en sí mateixes li agraden; aquesta gent acostuma a progressar i a triomfar. I igual com he estat feliç als moments en què les decisions de final de temporada han significat un “anar enrere” (en allò que a ulls del món estúpid significa anar enrere) doncs també en els moments en què toca anar endavant estic feliç; com feliç estaria si hagués anat enrere segons la mentalitat del món estúpid que no s'adona que estar viu i poder veure el sol, el mar, el bosc i el cel, és un autèntic privilegi. La dignitat de les persones no depèn de l'èxit material. La felicitat de les persones no depèn de la fama ni dels diners. Visca la vida, visca la llibertat.

-Continuo pensant que estàs boig; és un progrés anar a espetegar a un equip competitiu.

-El progrés és aconseguir abocar-se a l'esforç per gust i no per aconseguir un poder social o material que no proporciona una felicitat estable i perpètua. Els pares que s'enceguen en l'orgull acaben creient-se la seva versió distorsionada dels fets i acusen tothom menys a ells mateixos d'un fracàs que si hi veiessin bé descobririen que no és un fracàs, perquè el triomf és ser feliç. ¿Què vull que sigui el meu fill? Feliç!

Gardel, l'altre argentí del Barça.

Segons els investigadors Juan Carlos Esteban, George Galopa i Monique Ruffié, autors del llibre "El padre de Gardel", l'altre argentí del Barça, Charles Gardes, va néixer a Toulouse (França), l'11 de desembre de 1890. El seu pare, Paul Lassere, era un xicot que feia el servei militar i que, dos mesos abans de néixer el Charles, va fugir espaordit. La mare del Charles, la Bertha, es va quedar sola amb una criatura en una època en què les mares solteres, fins i tot a França, eren un estigma per a tota la família. La Bertha va haver de fugir a l'Argentina, mentre que Paul Lassere acabaria sent un lladre professional a Paris.

La Berth, a l'Argentina, va començar una nova vida amb el seu fill, que anys més tard canviaria el seu nom pel de Carlos Gardel. En Charles Gades, quan va començar la primera guerra mundial, per evitar-se d'haver d'anar a matar persones uns quants milers de quilòmetres més al nord, va marxar a l'Uruguai, i es va nacionalitzar uruguaià, ja que en aquella època ho posaven més fàcil que a l'Argentina. Es va canviar el cognom de Gardes a Gardel, i va mentir dient que havia nascut a Tacuarembó, a l'Uruguai; sempre és millor mentir que matar persones. Anys més tard, es nacionalitzaria argentí, que en realitat era el que ell era.

A la dècada dels vint, Carlos Gardel va seguir força el Barça, i va arribar a tenir una gran amistat amb alguns dels jugadors, entre ells Samitier. Va guiar i acompanyar l'equip al llarg de la gira que va dur a terme a l'agost de l'any 1928; una gira molt desafortunada per al Barça pel que fa als resultats. I fixeu-vos com anaven les coses en aquell temps: en tornar de la gira, Samitier i Castillo van ser sancionats pel mateix Barça amb no jugar al llarg d'un any sencer en considerar que havien mostrat poc interès als partits que havien disputat; sembla que la sanció no es va arribar a complir perquè el Barça els necessitava.

M'ha fet gràcia trobar aquesta informació sobre Carlos Gardel; informació que confirma que entre l'Argentina i el Barça hi ha una mena de connexió històrica que s'allarga en el temps. El més gran en el Tango, Gardel, ha donat pas al més gran en el futbol, Messi; tots dos íntimament relacionats amb el Barça. Gardel fou soci honorari del Barça, i encara avui quan el club s'acosta a l'Argentina, sempre hi ha algú que va a deixar un ram de flors a la seva tomba.

Gardel, a més, va morir molt jove en un accident aeri, al punt més àlgid de la seva carrera. El seu enterrament va ser un esdeveniment impressionant per a l'època.

I cal dir que no només fou cantant (la seva veu ha estat nomenada “patrimoni de la humanitat"), potser la força més gran de la seva creativitat rau a la composició de tangos. N'hi ha prou amb dir que “Volver” “El día que me quieras” i “Mi Buenos Aires querido” foren compostes per ell, i que representen potser l'essència més pura del Tango (sobretot "Volver"). La duresa de l'origen i la vida de Gardel demostren com el tango i la vida van íntimament lligats, i com el contrast de l'amor i l'odi, la felicitat i el dolor, el triomf i la derrota, la violència i l'afecte, la passió i el menyspreu, la mort i la vida... dibuixen un paisatge espiritual de clarobscurs impactants que converteixen el gènere en pur instint humà. A banda del ritme i de la melodia, la lletra dels tangos de Gardel és amarada d'una musicalitat i d'un ritme identitaris. En escoltar la veu de la seva mare, la Bertha, envoltada de dolor, en aquesta gravació del 1936, un any després de la mort del seu fill, s'adverteix també que l'autor va heretar, o va aprendre, aquesta musicalitat lingüística de la seva mare. Les paraules que pronuncia la Bertha, de manera espontània, gairebé tenen ritme, cadència, el verí i l'esquinçament del  dolor convertit en so:

Bibliografia:

http://gardel-es.blogspot.com.es/2011/01/la-cancion-de-la-amistad-patadura.html

http://www.lanacion.com.ar/1509532-fin-del-misterio-muestran-la-partida-de-nacimiento-de-gardel

Final de la lliga de benjamins. ¡Felicitats a tots els lluitadors!

Avui s'ha acabat la lliga de futbol dels benjamins de segona divisió (grup 8), i us ben asseguro que no ha estat un temps perdut, perquè el temps que dediquem a l'esport de debò mai no és un temps perdut.

Amb l'esport aprenem que no hi ha cap victòria definitiva, que cada triomf és només una petita etapa victoriosa en un camí que no té final; el mateix camí és la victòria, el treball en equip, la il·lusió per superar-se, les petites fites aconseguides, aquell corner ben tirat, aquella celebració tan dolça, fins i tot aquella derrota en la qual ens vam sentir tan units perquè vam lluitar com lleons. El triomf en l'esport no és quedar primers, ni segons, ni tercers... (en tota llista d'equips sempre hi ha d'haver un últim equip) és arribar a comprendre que treballant junts, en equip, podem superar el principal obstacle, que és el desànim i l'obsessió per treure del futbol alguna cosa diferent a la diversió i el coratge.

Igualment, aprenem que cap derrota no és definitiva, i que rere cada ensopegada tenim un llibre obert que presenta davant nostre un munt d'aspectes a millorar per a ser més forts; i, sens dubte, arribem a ser més forts.

El futbol infantil no és una escola de figures mediàtiques, no és el bitllet a la glòria, a la riquesa econòmica, a la mitificada fama... El futbol dels infants és l'escola on aprenem que si no ens esforcem, ens passen al davant amb una facilitat impressionant per molt prestigi que hàgim arribat a tenir; és l'escola on arribem a descobrir que un jugador no pot guanyar tot sol, que podem arribar a fer-ho més bé del que ens imaginem, que potser hi ha jugadors que tenen un dia dolent, però que mai no hi ha, ni hi haurà, jugadors dolents, perquè l'aprenentatge és el principal fruit de l'esforç i de la il·lusió; és l'espai on aprenem que un afalac atorga a un jugador més força que un reny o que un renec, que la felicitació i l'encoratjament són l'arrel del progrés, i que res no és essencial fora de passar-ho bé, fer amics, i treballar tots junt per aconseguir un objectiu; objectiu que si s'ha perseguit amb il·lusió i amb esforç, tant se val si s'aconsegueix o no. El futbol infantil és l'àmbit on sabem que quan un entrenador ens crida (dins d'uns límits de respecte i de constructivitat) és perquè sap que som molt millors del que demostrem, perquè ens vol molt millors; i aquest mateix entrenador, poc després, ens farà una broma, ens somriurà, per a tot seguit tornar-nos a cridar i a exigir quan arriba l'hora de treballar i d'esforçar-se. 
El futbol, i l'esport en general, són la millor escola de la vida, perquè arribem a veure que en el fons no lluitem contra els altres equips, lluitem contra nosaltres mateixos. Lluitem contra el desànim, i guanyem; lluitem contra el pessimisme, i guanyem; lluitem contra qualsevol limitació, i només pel fet de lluitar-hi, ja guanyem; lluitem contra la passivitat i contra el negativisme, i acabem guanyant, encara que pel que fa al resultat puguem perdre, perquè arribem entendre que la victòria rau a la il·lusió i l'esforç sincer.

El nostre equip ha quedat onzè d'una llista de quinze; ha remuntat un inici costós; ha salvat la categoria; ha exhibit una millora espectacular en tots els seus jugadors,  i s'ha superat a si mateix. Enhorabona!

Us torno a posar un dels millors discursos de la història de l'esport; unes paraules per a treure'n suc, i per a fer escoltar i tornar a fer escoltar a tots els infants que volen fer esport i que volen viure amb passió tots els aspectes de la seva vida. 
Mai no hem perdut aquell temps en què hem lluitat i en què hem gaudit. 

Si ens dius adéu...

Intueixo que demà s'acaba una era, un cicle, una part de la història del futbol, i una part també de la nostra història; tant de bo l'errés; tant de bo el que em fa l'efecte que passarà, allò que els ocellets m'han dit, sigui només un fals rumor... però em temo que la dolçor que hem viscut en tants moments dels últims quatre anys es convertirà en un record inesborrable que només ens pot moure a l'agraïment i a l'admiració.

Si ens dius adéu, vull que demà sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant, i sobretot... sobretot... que tinguis molta sort, i que trobis allò que aquests moments històrics o intrahistòrics no et poden donar; per desgast, per esgotament, per la necessitat que tens d'oxigenar-te, o per gaudir amb més serenor dels teus fills.

Si ens dius que et quedes... que el sol faci el dia molt més llarg, i així robar temps al temps, i aconseguir que el cicle s'estiri, i lluitar per gestes noves començant des de zero. És absolutament revifador començar des de zero una altra vegada; i això, quan s'ha guanyat tot, i s'ha perdut també quasi tot, és un privilegi que només els grans esportistes es poden permetre, els que de debò tenen coratge, els que són els mateixos quan guanyen i quan perden; només ells... ho poden afrontar: “Tot guanyat, tot per guanyar...” recordes?

I així, facis el que facis, pren tot el fruit que et pugui donar el camí que a poc a poc escrius per demà. Perquè demà, segur, mancarà el fruit de cada pas, i per això, malgrat la boira, malgrat que cada decisió que prenem té un risc, cal anar endavant i cal jugar. I tu no ets dels que es tanquen enrere; ets dels que són capaços de perdre-ho tot per continuar fidels al futbol que estimen, fidels a l'atac i a l'essència de l'art feta esport. Per això malgrat la boira, cal caminar.

Si continues, no tindràs un camí planer, ni estels d'argent, ni la seguretat de la victòria, ni promeses acomplertes... Però tindràs sort, n'estic segur; perquè els qui es lleven ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, sense excuses ni retrets... i es posen a treballar, són imparables, i sempre guanyen. Un Camp Nou sencer els aclama en la victòria i en la derrota, perquè sempre guanyen. 
Bona sort!

A on hi hagi joc, que hi hagi només joc.

Onada que es trenca prop del Bosc de la Marquesa.

.

Avui he pensat una mica en l'Arantxa i el seu trauma; i en tants d'altres casos similars.

Hi ha qui es pensa que la vida és milícia; i en canvi la vida és un “oh!” d'admiració.

Hi ha qui viu encadenat a la necessitat de ser un “triomfador” i projecta damunt dels nens aquesta obsessió.

Hi ha qui no comprèn a Zorba el Grec, a Lluís Llach, a...

Perquè en realitat, hi ha molts colors, molts espais; i un munt de sons, d'activitats, d'estils, de visions, de camins.

Digueu als nens que no cal que ho facin tot bé; quan juguen, poden equivocar-se; quan fan esport, no estan obligats a morir per l'esport, ni a patir per l'esport, ni a odiar-se a si mateixos per l'esport. Que gaudeixin, al seu aire. Si han d'arribar lluny, ho faran sense que faci falta que ningú els esbronqui; si no poden arribar lluny, no hi arribaran ni que algú els esbronqui; i no passarà res.

Algun dia serem tots cendra. Mentre siguem vius, entronitzem el somriure i l'humor, que la resta són punyetes.

Exigim esforç i perfecció allà on la vida no va de broma i a on ens hi juguem la supervivència i el pa de cada dia; o potser la cama d'un malalt o la llibertat d'un imputat. Però en aquell altre espai a on hi ha d'haver plaer, que hi hagi plaer; a on hi hagi joc, que hi hagi només joc; i si rere el joc hi arriba una estrella, que això passi amb la fluïdesa d'una riallada, amb l'espontaneïtat d'una onada que es trenca, o amb la il·lusió d'algú que ho fa perquè vol, sense que el torturin amb perilloses i falses projeccions de futur. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme. Gaudiu de la llum. Namasté.

.

.

Jugar contra el Barça

El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.

Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.

L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui. 

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

Reflexions d'un pare prebenjamí al final de temporada.

.

.

Així, així, perd el Madrid. O les raons per les quals ahir va perdre.

Els temps que corren dins del món del futbol són clarament metafòrics; i del desenvolupament dels esdeveniments se'n poden treure aprenentatges útils per a la vida de les persones.

Quan, en la pràctica d'un esport, la violència deixa de ser una desafortunada excepció i es converteix en l'estratègia d'un equip, es podrà, potser, guanyar una batalla, però, a la llarga, es perdrà la guerra. I la derrota serà responsabilitat de qui hagi decidit l'estratègia de la violència.

Era clar que la manera de jugar de Pepe, fonamentada en l'impacte físic continuat contra els seus rivals i en l'agressió simulada i la provocació, tenia els dies comptats; la seva imminent expulsió era només qüestió d'hores de joc. Cap jugador que tingui aspiracions a triomfar dins del futbol pot fonamentar el seu joc en la violència. El futbol no és lluita lliure. I ahir, Mourinho, Pepe i el seu equip, van recollir els fruits de l'estratègia de la confrontació física. Quan al Barça el deixen jugar a futbol, quan ningú no substitueix un esport que és d'habilitat i d'intel·ligència, per un esperpent patètic de violència disfressada... llavors, sens dubte i de moment, el Barça, la república de Josep Guardiola, ara per ara és el millor equip.

I ara, ni que sigui una obvietat, posaré en dubte la perillosa estratègia de Mourinho de cercar el zero a zero, que alguna vegada li ha donat resultats, però que certament, i segons la meva modesta opinió, a la llarga, i sobretot davant del Barça i dels equips que juguen (o que en el futur jugaran) com el Barça, condueix a la derrota. Perquè buscar el zero a zero té el perill que en un moment donat del partit t'expulsin un jugador i el sistema defensiu que sigui se'n vagi a norris, o que es lesioni algun individu essencial per a l'estratègia, o que algunes de les ocasions del rival es converteixin en gol; i llavors ja no hi ha un zero a zero, ja hi ha un zero a un, i el pla es converteix en un boomerang que aniquila les aspiracions de l'equip. Això és el que li va passar ahir a Mourinho; i com que per a ell és tan humiliant reconèixer-ho, s'inventa culpables; i el que és pitjor, es creu les seves invencions.

Per tant, ahir va perdre Mourinho, ahir va perdre l'estratègia del boicot al joc, ahir va perdre l'estratègia de la violència (igual com va perdre a la final del mundial quan Holanda va intentar aplicar-la); la culpa fou només de Mourinho, de Pepe, i de tots aquells que es pensen que repartint llenya es guanyen títols.

Queden noranta minuts, però m'inclino, convençut, per la victòria; no pas apel·lant a un sentit de justícia universal, que no guanya sempre, sinó més aviat perquè tinc fe en l'eficàcia del sistema de joc modernista de Josep Guardiola; el millor estratega dins del camp, i fora del camp.

.

.

L'estil del Barça de Guardiola és l'aplicació del Modernisme Gaudinià al futbol.

Avui, amb el vostre permís, i com a homenatge a un equip que està assolint uns nivells de qualitat que mai no s'han vist a la història del futbol, repetiré el post que vaig escriure el 26 de setembre de 2009, perquè continua sent igual d'actual, potser encara més actual avui, que no fa un any.

Hi ha puristes que consideren el futbol com una activitat humana inferior, que no es pot comparar a l'arquitectura, a la música o al teatre. S'equivoquen; la creatividad humana es manifesta en totes les activitats. I existeix una harmonia entre la manera de ser i la manera de viure, entre la manera de pensar i la manera de crear una "bellesa" que pot plasmar-se en una columna, en una catenària, en un arc... o en una manera de fer futbol. Josep Guardiola és, en el futbol, (i la història ho confirmarà d'aquí a unes dècades) el que Gaudí fou en l'arquitectura. I malgrat que hi hagi qui s'esquinci les vestidures per això que acabo d'escriure, ho afirmo convençut, perquè el joc que va desenvolupar el Barça ahir, el que ha desenvolupat al llarg dels últims anys, és d'una dificultat extrema, d'una qualitat que frega la perfecció, i d'una intel·ligència estratègica que traspua una bellesa estètica similar a la de les columnes gaudinianes; una força natural conduïda per un esperit de bellesa i força combativa, amb l'alè de la modèstia, del respecte i de l'esportivitat.

Hi ha una similitud entre les línies d'inspiració modernista de l'arquitectura i les línies d'inspiració o d'estratègia del futbol Guardiola/Cruyff: triangulació, geometría natural, velocitat natural, esperit d'humilitat i de glòria alhora, bellesa, recerca de la bellesa sense renunciar a l'efectivitat de l'estructura; millor dit encara: la mateixa bellesa de la força natural que triangula i que corre esdevé l'estructura més efectiva. L'estil de Guardiola és l'expressió del modernisme gaudinià en el futbol.

Ja no m'embolico més i us deixo amb "La república de Josep Guardiola":

¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, des de les figures fins al conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual, que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

Reflexions d'un pare prebenjamí a final de temporada

.

-No esbroncaràs el teu fill en públic per cap motiu; ni en un partit ni en un entrenament, i menys per no jugar a futbol com tu creus que ho ha de fer. La seva autoestima és essencial per al seu progrés com a esportista. Si el vols ajudar a millorar, tres dies després del partit, o de l'entrenament, suggereix-li les millores que pot fer, no tant com a defectes que ha de polir, sinó com a fites on ha d'arribar per fer-ho encara millor, recordant-li que fins i tot les grans figures del futbol necessiten els consells i les correccions dels seus entrenadors.

-No protestaràs les decisions dels àrbitres. Els àrbitres s'equivoquen. Però el que has d'ensenyar al teu fill és que cal acceptar les seves decisions encara que s'equivoquin; i que un partit l'han de guanyar malgrat els errors dels àrbitres; i que l'error de un àrbitre mai no s'ha de fer servir per a emmascarar un mal joc; i que els àrbitres normalment són els més interessats a fer bé les coses i a no equivocar-se; i que la mare de l'àrbitre, els morts de l'àrbitre, els éssers estimats de l'àrbitre no tenen la culpa dels seus errors; i que cal respectar les persones malgrat s'equivoquin encara que siguin àrbitres i encara que perjudiquin el teu equip. Aquest aprenentatge és més important que el benefici o perjudici que una decisió arbitral pugui produir en un partit. Aquest aprenentatge els evitarà en un futur un munt de targes grogues i vermelles i els enfortirà, perquè els farà veure que l'única manera de guanyar un partit és superant el propi nivell de joc per a contrarestar els possibles errors arbitrals; i els farà millors persones.

-No respondràs amb violència verbal, la possible violència i estupidesa verbal dels pares dels equips contraris. El millor aprenentatge que pots regalar al teu fill és el de tolerar les misèries alienes i comportar-te segons “ets tu” i no segons “són els altres”. Dins de la gran massa de pares i mares de nens futbolistes, se senten més els qui fan pitjor les coses; no avergonyeixis el teu fill barallant-te amb persones immadures que projecten els seus desigs i les seves frustracions damunt les gestes dels nens, en un partit que hauria de ser diversió i no conflicte. No deixis de ser pare, no deixis de ser persona, no deixis de ser assenyat quan et converteixis en espectador d'un partit.

-Ensenya-li al teu fill que s'aprèn més d'un partit mal jugat que d'un bon partit. D'un partit mal jugat, se'n pot elaborar una llista d'errors a no cometre mai més (d'estratègia, d'actitud, de tècnica, de posició...), una llista d'aspectes a millorar amb l'entrenament, i en resum un bon feix de millores possibles. D'un partit ben jugat només una alegria momentània i la bona sensació d'anar endavant (que no és poc). Cal aprendre a valorar l'aspecte positiu i els avantatges que ens atorguen les derrotes. De vegades les derrotes ens ajuden a guanyar lligues:

http://www2.elperiodico.es/BLOGS/blogs/johancruyff/archive/2009/02/23/una-derrota-perfecta.aspx

-No minis la confiança del teu fill en el seu entrenador. No critiquis l'entrenador del teu fill davant del teu fill. Els nens necessiten confiar en l'entrenador (encara que de vegades els seus criteris no coincideixin amb els teus). No obliguis al teu fill a escollir entre la confiança a l'entrenador i la confiança vers tu com a pare. Al llarg de la seva vida esportiva necessitarà la confiança en l'entrenador per a progressar i per arribar a alguna fita.

-A final de temporada, o a principi de la nova temporada, si el teu fill va a parar a un equip d'aquells que alguns consideren “inferiors”, felicita'l i alegra-te'n; perquè l'important és que jugui a l'esport que més li agrada; per a passar-s'ho bé, per a millorar, per a gaudir, per a conèixer nens nous diferents als del àmbit escolar. Recorda-li que ha de tenir il·lusions i que no li ha de fer por somniar, però que la vida són moltes coses, i que a la vida hi ha milers d'il·lusions més enllà del futbol. Recorda-li que de vegades els ciclistes es queden a la segona o a la tercera posició d'una cursa per a no cremar-se abans d'hora, i que la vida dóna moltes voltes, i que l'esforç i la il·lusió mai no s'han de perdre; i sobretot, sobretot... que si el que li agrada és aprendre a tocar el piano, enlloc de jugar a futbol, és ell sempre qui té l'última paraula.
Si per contra, el teu fill es queda a l'equip de sempre, i és ell qui rep a nens nous, digues-li que els aculli com a companys, que no els exclogui, que formen part de l'equip i que hauran de passar junts molts moments bons i dolents. Fes-li veure que no són competidors sinó companys que l'ajudaran i que necessiten també la seva ajuda; i que és una sort conèixer gent nova.

.

.

Solsona i el Port del Compte.

Per damunt de Solsona hi ha unes muntanyes que a l'horabaixa es van vestint de gala. El Port del Compte, el bosc fosc de pins negres, la neu i el vent.

Veníem, però, d'un intens partit de futbol.

Que visquin els pre-benjamins!

I d'un àpat tradicional al Cap del Pla.

Us recomano que us hi atanseu.


Sempre hi ha temps per la diversió



La nit s'acosta a les muntanyes. El blanc de la neu es tinta de blau i rosat.
La temperatura davalla sense contemplacions. El bosc s'adorm.


.
.

Visita als entrenaments de la Real Sociedad

.

Dimecres, ens vam acostar a les instal·lacions que la Real Sociedad té a Zubieta, per a veure l'entrenament del primer equip, lider de la segona divisió. Segur que l'any que ve els podrem veure a primera, enfrontant-se als Messi, Xavi, Iniesta...
Sens dubte, la Real Sociedad és el tercer equip del nostre cor, després del Terrassa i del Barça. Aurrera Real !

Si voleu canta l'himne amb mi:

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.