Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, March 31, 2012

Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora.


 El castell de Montesquiu s'alça majestuós des del mateix segle XII en què fou construït; s'envolta de jardins elegants i força cuidats, d'obagues de cedres i xiprers gegantins, de solitud estranya. D'allà parteix un camí que s'enfila pel bosc fins a un prat gemat i immens des d'on es divisen les restes del Castell de Besora, de l'any vuit-cents i escaig, que fou visitat pel mateix comte Guifré el Pilós, i que es troba en un indret que, de tan solitari, té els camins de bosc tancats per la vegetació que creix sense que cap viatger la trepitgi.
Des de les alçades, i mirant al nord, tenim, a la dreta, el Montseny llunyà i bromós, i a l'esquerra, la neu dels Pirineus. Tot, sota un cel blau i nítid.
Deu quilòmetres de caminada que es fan curts.
.
. 




















Wednesday, March 28, 2012

El cor humà no està fet per als taps. Vigília de vaga.


"És molt fràgil, un cor. Ha de servir molt de temps. És absurd comprometre'l en feines tan grolleres. És com si creméssim diamants per a coure una poma."
.
PILOT DE GUERRA
Antoine de Saint Exupery
.
.
Els humans fem servir la metàfora del cor per a referir-nos al conjunt d'efectes de l'activitat neuronal  que fan referència a allò que estimem, sentim, valorem, desitgem... a la realitat del "jo conscient" que ofereix amor i que exalta, o que, en alguns casos, menysprea i odia.
I el cor és fràgil perquè és batut pel vent de les coordinacions hereditàries, de les velles i ancestrals pulsions seleccionades, que maldaran per a fer que satisfaci els imperatius de l'espècie. És fràgil, també, perquè necessita ser estimat, i això no sempre depèn d'ell, ja que l'amor és incondicional; si hi és, hi és a canvi de res; si posa condicions, no és amor. Bo i tot, l'amor acostuma a morir-se si és maltractat, perquè és tan feble com nosaltres. L'amor només pot ser un acte de llibertat, perquè no es pot forçar ni imposar.
Als vint-i-tres anys, vaig treballar un estiu a la fàbrica d'impressió i enquadernació de PRINTER, i em va venir al cap aquesta mateixa idea de Saint Exupery: "És com si creméssim diamants per a coure una poma" M'afectava de manera desmesurada veure la gran quantitat de "cors" (capaços, ells, de viure miracles) abocats dotze hores diàries a feines repetitives, estridents, pudents, sota els crits i els estirabots dels encarregats, amb la por de perdre el sou, i amb l'amargor, alhora, de formar part d'una màquina inhumana que els estressava i que els utilitzava com a peces més que eren del sistema.  Molts obrers treballaven fins i tot els caps de setmana i somniaven amb el mes de vacances, que algun dia arribaria, si és que no rebien la proposta (falsament opcional) de cobrar les vacances en comptes de gaudir-les, i de continuar treballant fins no se sap quan i sense saber exactament per què, si no hi havia més vida que aquella.
Alguna vegada que he explicat aquestes sensacions, he rebut mossegades, i fins i tot menyspreus, per part d'amics, de coneguts, o de desconeguts, que no pensen com jo i que diuen, o deien (perquè, a alguns, fa anys que no els veig), que el que em passava era fruit del meu infantilisme, de la fantasia que em negava a deixar enrere. I afegien que aquesta manera de pensar ja lligava amb mi; ¿què es podia esperar d'algú que perdia les hores fent poesies o descrivint les excel·lències d'una posta? Al seu parer, això demostrava que no havia madurat. No comprenien tampoc perquè se'm posava la pell de gallina quan escoltava determinades cançons.
Avui continuo fent poesies; fins i tot contes, relats i alguna novel·la. A banda d'això, fa quatre anys i mig que mantinc una afició que en aquella època llunyana de 1991 no podia ni imaginar, perquè no existia internet a les meves contrades. Em refereixo a aquest blog, que cada dia visiten unes cent persones, i que, ni que no fos visitat per ningú, em permet mantenir una activitat constant d'escriptura i reflexió, que comparteixo amb qui ho vulgui.  Continuo, encara, patint per les persones que se senten esclavitzades per una feina que no les tracta amb la dignitat que mereixen. La por a la pobresa i les cadenes de les hipoteques han forjat una nova raça de semiesclaus que viu malament per culpa d'allò que semblava que eren les normes del joc econòmic. Em fan patir, tant o més, els que ni tan sols no poden treballar. Em fan ràbia els qui viuen com rics i han robat més que ningú. Em fan fàstic els qui participen de la corrupció com si la llei no els abastés a ells.
També haig de dir que encara se'm posa la pell de gallina quan escolto les cançons d'ahir i altres de noves. I continuo pensant que el cor humà ha aparegut a l'univers per a viure miracles, per a descobrir i contemplar la bellesa, per a estimar i néixer de nou cada dia. El cor humà no mereix passar-se la vida només formant part d'una màquina productora de pintallavis, de tríptics de publicitat o de taps de cervesa, com si això fos el tot i la principal finalitat de la seva existència. El cor humà no està fets per als taps, són els taps els que han d'estar al servei del cor humà. Entenc que hem de treballar, però la vida humana és més que tot això i no pot resignar-se a viure en unes condicions de treball indignes. És per això també que demà faré vaga.  



Tuesday, March 27, 2012

A on hi hagi joc, que hi hagi només joc.

Onada que es trenca prop del Bosc de la Marquesa.
.

Avui he pensat una mica en l'Arantxa i el seu trauma; i en tants d'altres casos similars.
Hi ha qui es pensa que la vida és milícia; i en canvi la vida és un “oh!” d'admiració.
Hi ha qui viu encadenat a la necessitat de ser un “triomfador” i projecta damunt dels nens aquesta obsessió.
Hi ha qui no comprèn a Zorba el Grec, a Lluís Llach, a...
Perquè en realitat, hi ha molts colors, molts espais; i un munt de sons, d'activitats, d'estils, de visions, de camins.
Digueu als nens que no cal que ho facin tot bé; quan juguen, poden equivocar-se; quan fan esport, no estan obligats a morir per l'esport, ni a patir per l'esport, ni a odiar-se a si mateixos per l'esport. Que gaudeixin, al seu aire. Si han d'arribar lluny, ho faran sense que faci falta que ningú els esbronqui; si no poden arribar lluny, no hi arribaran ni que algú els esbronqui; i no passarà res.
Algun dia serem tots cendra. Mentre siguem vius, entronitzem el somriure i l'humor, que la resta són punyetes.
Exigim esforç i perfecció allà on la vida no va de broma i a on ens hi juguem la supervivència i el pa de cada dia; o potser la cama d'un malalt o la llibertat d'un imputat. Però en aquell altre espai a on hi ha d'haver plaer, que hi hagi plaer; a on hi hagi joc, que hi hagi només joc; i si rere el joc hi arriba una estrella, que això passi amb la fluïdesa d'una riallada, amb l'espontaneïtat d'una onada que es trenca, o amb la il·lusió d'algú que ho fa perquè vol, sense que el torturin amb perilloses i falses projeccions de futur. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme. Gaudiu de la llum. Namasté.
.
.

Sunday, March 25, 2012

Anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

Hi vam venir fa poc, però hi hem tornat.
La llum sempre és diferent, els colors, com que són llum, també.
Cal trepitjar el bosc per a sentir que la vida no és perduda; que, passi el que passi, si hem caminat pel bosc, hem fet alguna cosa bella i essencial. Caminar pel bosc fa que la nostra ment ordeni (sense que ho sapiguem) la segregació d'unes substàncies beneficioses per a la felicitat i la pau interior.
Una de les millors teràpies contra l'angoixa, l'estrès, la por, la inseguretat, la tristor... és caminar pel bosc, sense pensar en res més que en allò que veiem, escoltem, palpem, olorem... El nostre cos és una fàbrica de serotonina, norepinefrina, dopamina, adrenalina... Aquests productes materials tenen uns efectes emocionals i espirituals fonamentals per al nostre equilibri mental, i la dosi que necessitem la sap la nostra ment, per això és només la nostra ment la que ha d'ordenar la seva producció; nosaltres la podem disposar a fer-ho, tornant al bosc, a la muntanya, al mar... que són els nostres hàbitats, els espais que ens van formar, la garba on la nostra espècie es va seleccionar. La natura és la nostra pàtria i la nostra llar, i en ella trobem la curació de la nostra ment i la recuperació de les nostres prioritats.
Ara bé, cal deixar l'equipatge dels pensaments enrere; el bosc només ens guarirà si hi anem oblidant tot allò que no existeixi dins de l'instant present. Sempre hi ha algú que porta el cos al bosc mentre que ell o ella es queden allà on són els seus tràfecs.
Com va dir Thoreau, anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.
.