Els
colors naturals de la ciutat. La línia i la llum. Els detalls. La
poesia bruta amarada fins a la seva essència d'humanitat. La pudor
viva dels colors. Allò que està viu emet una pudor natural plena
d'una bellesa que no es pot atrapar; imperceptible per a les ments
asèptiques. La llum i l'ordre del caos. La bellesa de la imperfecció
viva. De tot el que no té vida, només està viu allò que és
bellament imperfecte. La imperfecció és la identitat dels éssers,
i al capdavall, la seva bellesa. El caos és el principal agent de la
bellesa cada vegada que esbotza la perfecció morta de l'obsessió
utilitarista sapiens. El caos ens salva de la lletjor de l'establert
i embelleix la mediocre perfecció de l'ordre que serveix per alguna
cosa.
Necessitem
ombres, esquerdes, humitats, brutícia, pobresa, entropia
constantment creadora d'una llibertat inimitable. Necessitem ments
que es badin com flors quan el sol les il·lumina, que siguin capaces
de veure la bellesa de la imperfecció; la imperfecció com a motor
de la creació i de la bellesa; misteri de l'instant; impuls natural
sorprenent vers l'atzar; atzar que un dia ens va crear com una
sorpresa, com un desequilibri del plàcid no res; i va aparèixer la
bellesa i el caos.
