La inconsciència de la matèria com a origen de la consciència dels humans (o alguna cosa així)

La cançó "Moltes felicitats" té com a causa el valor que va assolir la constant de Planck a l'instant en què es van determinar els paràmetres físics essencials de l'univers. Dit d'una altra manera, si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck. Una conseqüència de la constant de Planck és el quadre de La Gioconda, o la novena simfonia de Beethoven. El Quixot també ho és, i el poema "L'Elionor" de Miquel Martí i Pol, i això que estic escrivint també existeix a causa de la constant de Planck.

Fa 3800 milions d'anys, per dir una xifra, als últims instants en què va existir una Terra sense vida, no existien les guitarres, ni les cançons que poden sonar acompanyant-nos d'elles; i ara sí. Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d'anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l'ajut d'una guitarra?

No sé si se m'entén. Si no se m'entén, no ho sé explicar millor.

J.S.

El que entén la IA sobre el que jo he escrit més amunt:

El text que has compartit és una reflexió filosòfica profunda (amb tocs poètics i una mica de física) sobre causalitat, determinisme i la connexió entre les lleis fonamentals de la natura i tot allò que considerem humà, cultural i artístic.
Anem a desglossar-lo pas a pas per entendre què vol transmetre exactament:
1. La idea central: la constant de Planck com a «causa última» de tot
L’autor parteix d’una premissa física molt concreta:

La constant de Planck (h ≈ 6.626 × 10⁻³⁴ J·s) és la constant fonamental de la mecànica quàntica.
Defineix l’escala a la qual els fenòmens quàntics esdevenen dominants i marca el límit inferior de l’acció (o quant de quantitat de moviment angular).
El valor concret que té aquesta constant (no un altre) determina com funciona la interacció entre partícules, la formació d’àtoms estables, la química, les molècules complexes, etc.

→ Si h tingués un valor molt diferent (més gran o més petit en ordres de magnitud), l’univers seria radicalment diferent:

No es podrien formar àtoms estables
No existiria la química tal com la coneixem
No hi hauria molècules complexes ni, per tant, vida tal com la coneixem

Per tant, l’autor diu (de manera una mica hiperbòlica però filosòficament vàlida):
«La cançó ‘Moltes felicitats’ existeix perquè la constant de Planck té exactament el valor que té».
I no només això: també la Gioconda, la Novena de Beethoven, el Quixot, el poema «L’Elionor» de Miquel Martí i Pol… i fins i tot el text mateix que estàs llegint.
2. Causalitat en cadena molt llarga
L’argument és de tipus causal en cadena (o «causalitat distant» / «causa remota»):
Univers inicial very early → valor de h → valors de les altres constants físiques → formació d’estrelles i planetes → condicions fisicoquímiques particulars a la Terra → aparició de la vida → evolució biològica → aparició del cervell humà → capacitat de crear cultura, llenguatge, música, art → algú compon «Moltes felicitats» → tu la cantes o l’escoltes → somriures.
Cada graó de la cadena depèn dels anteriors.
I el primer graó fonamental (després del Big Bang) inclou el valor concret de la constant de Planck.
3. La pregunta clau (la part més interessant i provocadora)
Fa 3800 milions d’anys […] no existien les guitarres, ni les cançons […]
Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d’anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l’ajut d’una guitarra?
Aquí l’autor et convida a pensar:

Fa 3.800 milions d’anys la Terra tenia oceans primitius, molècules orgàniques senzilles, potser ja protocèl·lules o precursors químics de la vida… però res que s’assemblés a una guitarra o a una melodia.
I tanmateix, tot el que hi havia llavors (la química de l’aigua, els elements presents, les temperatures, les lleis físiques…) era condició necessària perquè milers de milions d’anys després poguessin aparèixer éssers humans que inventessin guitarres i cançons.

És una manera poètica de dir:
Tot allò que considerem «purament humà» o «creatiu» té arrels en la història física i química més profunda de l’univers.
4. To i intenció del text

És una barreja de ciència, filosofia natural i maravella existencial (molt típica de cert pensament català contemporani que connecta ciència i humanitats).
Té un punt lúdic-irònic («si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck»).
Però alhora és seriós: vol fer notar que la separació rígida entre «matèria inert» i «esperit creatiu» és artificial. Tot forma part de la mateixa cadena causal.

Resum en una frase:

El text defensa que tota manifestació cultural humana (des d’una cançó popular fins a la gran literatura o la pintura més sublime) és, en última instància, un producte indirecte però inevitable de les lleis físiques fonamentals de l’univers, i en particular del valor precís de la constant de Planck, perquè sense aquest valor no hauria estat possible ni la química ni la biologia ni, per tant, nosaltres ni les nostres creacions.
És una invitació a mirar el món amb una sola mirada unificada: la física no està separada de la poesia; la constant de Planck i el somriure d’un nen estan connectats per una llarguíssima cadena de causes i conseqüències.

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

No som productes fets en sèrie

És fàcil escriure el nom d'algú a la llista dels condemnats quan es desconeix gairebé tot d'aquest algú; les seves pors, els seus patiments, els atzucacs als quals la vida l'ha abocat, les injustícies patides, la frustració de no poder sortir d'una situació d'horror perquè la vida és com és i sovint no es pot escollir. Quan es desconeix la vida que s'amaga darrere d'algú, condemnar una mala actitud és senzill i temptador, però fer-ho converteix el jutge en algú profundament injust.

En algun moment, ens podem sentir així; jutjats sense coneixement, sense historial. Jutjats per nosaltres mateixos fins i tot. Jutjats per la nostra ment instintiva. Jutjats, de vegades, pels qui han gaudit d'una vida més ortodoxa, més plana, més regular, per les persones que consideren els éssers humans com productes fets en sèrie i seguint el model d'una marca determinada; si el cotxe no va és culpa del cotxe, perquè tots els models són iguals. El problema és que els individus humans no pertanyem al mateix model; cada persona és única, les experiències vitals són úniques i el dolor és únic; l'horror, únic; la genètica, única; la infantesa i els seus terrors oblidats o no, única.

No sabem gaire d'un individu humà si només sabem que és un individu humà. No sabem res d'ell o ella, ni que li coneguem el nom, el rostre, la veu, el caràcter, l'ofici, les idees. No sabem res d'un individu humà des de fora d'ell; per això no sabem res gairebé de ningú; i per això no podem jutjar.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.

L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Construir bellesa o morir.

Davant la imparable limitació humana dels milers de milions de persones amb la seva tendencia biològica a defugir l'esforç de la ciència, o a evitar la petita energia d'arrancada que exigeix el plaer cultural, què pot fer l'individu?
Recordo la meva amargor amb nou o deu anys quan la irreflexió i la impulsivitat dels meus companys de classe feia que el professor deixés d'explicar alguna experiència essencial, enutjat pel soroll que feien els petits sàpiens deixats de la mà de déu. Tinc a la pell encara la meva frustració quan dos o tres energúmens de la meva edat, abandonats culturalment, innocents de la seva malaptesa, jugaven a destruir la meva construcció arquitectònica feta amb palles de plàstic de les que serveixen per absorbir els refrescs. La culpa no era dels cadellets humans, que no donaven més de sí, i que ara recordo amb tendresa i afecte, sinó del mestre que renunciava a la motivació, al repte desafiant de la creativitat, als somnis com a eines educatives, i que pretenia que els seus alumnes, tan abandonats culturalment, tinguessin per ells mateixos un respecte, una curiositat, o una adoració vers els valors profundament humans, que no podien tenir a causa dels ínputs rebuts, o més específicament del ínputs no rebuts. El renec del mestre vers els més conflictius és un renec culpable perquè no és empàtic. Aquell mestre gandul, el nom del qual no he oblidat, que no es complicava la vida, que no se sortia del seu paper passiu i sofrent, que culpabilitzava la feblesa o la ignorància, em va ensenyar molt sobre el que no s'ha de fer si es vol ser bon mestre.
Però tornant al tema... què pot fer l'individu que, o és creador o es mor, o construeix bellesa amb la suor imaginativa de la seva ànima o no vol respirar més, o abraça la llibertat de la nuesa natural tan esclatant digui el que digui la foscor del sistema i de l'estat, o deixa de sobreviure? Què pot fer el pobre humà SOL enmig d'éssers que caminen lligats a les cadenes de la seva repressió educativa o de l'instint de consumir? Què pot fer fins i tot l'humà perseguit, vilipendiat, ridiculitzat... com aquell que hi veia una mica en un país a on tothom estava cec i a on tothom no creia ni en l'existència de la visió que aquell boig que assegurava veure-hi proclamava?
 Plorar? Deprimir-se? Abandonar? Demanar una nova reencarnació? Esperar la mort? Amagar-se? Dissimular com aquell que veu morts i que parla amb déu, però que vol continuar tenint vida social i per això calla? Omplir-se d'odi contra l'ordre natural? 
Què pot fer un llop criat entre ovelles quan les veu obedients al mentider i al manipulador? Què pot fer algú que se sap lliure davant l'existència de l'estat, de l'autoritat oficial, principal causa de tots els mals? Pot, potser, maleïr el dia que va comprendre la realitat, i desitjar haver estat sempre ovella, obedient, cec, ignorant, passiu, consumidor en comptes de creador, creient en comptes de científic, esclau en comptes de llibertí, religiós en comptes d'alliberat?

No respondré. Però no canviaria ni una estona de llibertat, per molts sofriments que generi, ni un minut de la felicitat de percebre tota la bellesa... a canvi d'una vida tranquil·la i perfectament adaptada al socialment establert.

Que ningú no us canviï.

Errors dels sàpiens.

Afirmar que la por ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure, és tan erroni com dir que la violència ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure. Si busquem, trobarem un munt de sensacions, sentiments, pulsions... que han aparegut dins la nostra ment gràcies a la selecció natural, però això no vol dir que no tinguem dret a fer servir la nostra consciència, que també hi és per evolució natural, per alliberar-nos, mitjançant la intel·ligència, el coneixement i la cultura, de jous com la por, l'odi, l'enveja, la gelosia, la rancúnia, la tristor, l'agressivitat, la competitivitat... Ho deia Stendhal: "Intenta no ocupar la teva vida amb odi i por". La por no pot ser mai el vent que infli les veles d'una vida; més val perdre la vida pel fet de no haver tingut por, que no arribar a viure-la mai plenament a causa de la por. 

La persona que mai no ha tingut un fill pateix d'una disminució pel que fa a l'empatia de la qual mai no serà conscient. També és veritat que aquesta disminució la pateixen igualment algunes persones que han tingut fills.

Per poder ser un escriptor consagrat és preferible no ser un home de lletres, i en general, per poder triomfar en qualsevol camp, és una ajuda no ser ni un expert ni un professional en aquest camp, perquè amb aquesta mancança hom assoleix la capacitat d'assumir el risc, la falta de por al fracàs, la gosadia, l'heterodòxia, la dissidència necessària per arribar allà a on mai cap expert ha gosat dirigir-se.
La convicció sobre les pròpies mancances és potser un dels secrets més poderosos que empenten a assolir èxits sovint no buscats, ja que situen la persona, sense estrès, al punt adequat del camí vers la millora en qualsevol camp.
No perdis mai el temps deixant de fer allò que saps que has de fer, i que vols fer, per dedicar-lo a discutir o debatre amb qui t'assegura que no pots fer-ho.
Si tothom està d'acord amb tu, probablement estàs equivocat.
Si algú se t'allunya, per prejudicis, perquè s'escandalitza, perquè et detesta... agraeix-li; t'evita tenir una persona així al teu costat.

Mai no deixis de gaudir amb tot allò que t'agrada tant i que tant de rebuig genera en algunes persones, perquè consideren que allò que t'agrada és una feina feixuga, una obligació pesada, una responsabilitat innecessària, una pèrdua de temps, una inutilitat... El que més activa una existència és tot allò que representa una pèrdua de temps, perquè és una finalitat en si mateixa i no serveix per a cap altra causa; perquè és també una inutilitat, ja que és una finalitat en si mateixa i no és útil per a cap altre interès. 

Pel que fa a la culpa, la justícia, el càstig, i el que és absolut i perdurable... el conjunt de la societat, a qualsevol època, esdevé un autèntic cafre, l'antítesi de la saviesa i de la humanitat. La majoria de les persones s'inventen la realitat, dibuixen la manera com són els altres i es creuen el seu dibuix, i ignoren el fet que han dibuixat tot allò que no saben dels qui els envolten, que és gairebé tot. El misteri de cada persona és negat per la majoria que creu saber-ho tot de cadascú. Cada persona té un valor infinit siguin quins siguin els seus actes; precisament a causa d'aquest valor infinit, entre d'altres raons, podem afirmar que determinats actes són dolents ja que no harmonitzen amb aquest valor i aquesta dignitat. Els raonaments puerils, el maniqueisme, la generalització... són exercicis mentals freqüents fins i tot en persones que es consideren intel·lectuals i que han assolit títols que semblen certificar-ho. El legalisme, l'adoració de la càtedra, la confusió del prestigi per la saviesa, l'orgull animal disfressat d'una mena d'humanitat falsejada i maquillada... són urpes, i ungles, i dents de la bèstia humana, sovint poderosa, que es considera superior a la resta d'animals perquè no es contempla des de fora i perquè pateix d'una profunda, contundent i espantosa manca d'objectivitat a l'hora de contemplar i d'interpretar la realitat.

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.

Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes, però la vida cal descobrir-la directament, mirant la mateixa vida.

La línia. Els colors. El cel gris plom. Ara plou, ara fa sol, ara és núvol, ara el cel és blau. A cada finestra, una vida. I una vida és un centre de consciència i d'amor. Hi ha infinits móns, cadascun d'ells es construeix a la ment de cada vida. Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes; els mots són etiquetes. Però la vida cal descobrir-la directament relacionant-nos i copsant la realitat. El diccionari no és un pou a on capbussar-se per comprendre i descobrir la vida, perquè el diccionari el que fa és aprendre de la vida i etiquetar-la. Beu de la mateixa font que nosaltres, i cercar la vida rere els mots del diccionari incrementaria l'error. No accepteu mai ningú que dogmatitzi, ni que sigui mestre; encara menys si és mestre. La saviesa passa per tombar tots els dogmes i revisar-ho sempre tot. La diversitat humana fa que hi hagi diferents criteris en tot allò que neix de la subjectivitat humana. Qui pretén dominar sovint és perquè allò que diu o que fa no té prou pes ni prou grau de veracitat com per imposar-se sense aquesta pretensió de dominar. El vigilant controlador s'esgargamellarà posant portes al camp, prohibint a les onades que esbotzin la riba; queixant-se de la realitat... mentrestant nosaltres anirem creant la vida a força de passió, amor i molt de treball.

Cada instant, en si mateix, és vida.

Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.

De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.     

La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

La por

La por és pitjor que allò que es tem.

Tothom alguna vegada té por.

No es pot viure contínuament amb por, perquè llavors la funció protectora de la por no tindrà sentit, donat que protegirà una vida infeliç.

La por és una sensació provocada pel cervell per tal que ens protegim d'un perill.

De vegades, però, el cervell es descontrola i genera por quan no toca, o per raons insuficients.

"Por" també és una cançó molt bona d'un grup de Rock, que ha posat de moda ara una de les millors cantants del moment: Amaia Romero.

Dos temes: la dificultat de defensar l'indefensable, i la relativa literalitat dels conceptes lluny i a prop del espai que ens envolta.

Defensar la desigualtat de drets entre les persones és molt difícil i molt cansat, perquè, de fet, defensar falsedats és molt i molt feixuc. La persona que ho ha de fer acostuma a posar-se nerviosa, a col·lapsar-se, a defugir el diàleg, a respondre amb errors d'altra gent. "Sí, però ell va fer tal o qual cosa" "Sí, però ell és tal o qual cosa...".

La persona, com a fruit de l'evolució, ha desenvolupat la capacitat d'imitar els educadors, els grans, els caps de la tribu... Per això molta gent sosté opinions sense més profunditat que el fet de ser trets identitaris de la família o la classe. Algunes d'aquestes opinions a les quals s'hi ha arribat sense gaire catarsi, són profundament falses, a cops injustes; i els educats sota aquestes opinions les defensen com poden, però íntimament saben, ni que no ho reconeguin, que estan quadrant el cercle. Cal estudiar teologia per defensar que un ésser són tres persones, amb la física o la lògica això no se sosté. 

I el curiós és que la religió de la gent depèn del resultat de les guerres de conquesta del passat. Segons quines haguessin estat aquestes guerres, defensaríem una o altra fe, una o altra cultura. Realment, val la pena esverar-se gaire per unes creences que depenen del resultat de les guerres i de la imposició dels estats?

L'univers és molt petit o molt gran? Els conceptes petit o gran són descripcions d'un model que crea la ment per a comprendre l'ordre de les partícules. Gran seria la manera d'explicar que els extrems són tan llunyans que gairebé mai interaccionaran, que necessiten molt temps per relacionar-se. Però realment els extrems estan "lluny" o "lluny" és la imatge construïda pel model que la ment crea per tal que entenguem la dificultat de relació entre els punts. Petit? Gran? Passat? Present? Llunyà? Proper? Tenen una existència absoluta? O són dibuixos de la ment per a comprendre l'ordre i la relació entre les partícules?

Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.

Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.

Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.

No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.

Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  

Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.