La vida és la mort que fa vacances.

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Per què crec en Déu?

Ho vaig escriure al 2008, i crec que és convenient que sigui al blog, així queda tot més recollit:

Potser primer caldria que definís que vull dir quan parlo de "creure".
Per a mi "creure" no és "saber". "Creure" és, d'una part, "esperar"; i, d'una altra, "sospitar". Jo no sé si Déu existeix. Ningú no ho sap. Qui diu que ho sap o enganya o s'enganya. No hi ha prou evidències per a afirmar amb seguretat que Déu existeix. Per això dic que "crec" que Déu existeix, i no pas que "sé" que Déu existeix. Els sentiments no són cap prova de l'existència de Déu; i bo i que hi ha filòsofs que han intentat fer demostracions lògiques de la seva existència, a tot estirar han arribat a demostrar la necessitat d'una causa, però la demostració de què o de com ha de ser aquesta causa no l'han aconseguida.
Tampoc ningú no ha demostrat mai que Déu no existeix. La no existència de Déu potser encara és més difícil de demostrar que la seva existència, perquè com a mínim sabem que existim nosaltres, i això, vulguis o no, ja és alguna cosa. Hi ha molts arguments psicològics, socials, antropològics... elaborats per persones que han intentat explicar la manera com suposadament l'ésser humà s'ha inventat la idea de Déu; però això no demostra la seva inexistència, totes aquestes explicacions no arriben a ser res més que hipòtesis; hipòtesis possibles, però només hipòtesis.
Com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. Aquesta afirmació pot ser que sorprengui a algú, però si no acceptés aquesta possibilitat, no seria algú que creu en Déu, seria algú que afirma saber segur que Déu existeix, i ja he comentat abans que ningú no ho sap segur. Qui diu que ho sap segur o enganya, o s'enganya. Per això puc repetir: com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. I afegeixo, però, que: com a creient, crec més probable que Déu existeixi; per això declaro que sóc creient. I afegeixo que de la mateixa manera que ningú no pot saber amb seguretat que Déu existeix, ningú no pot tampoc saber amb seguretat que no existeix. Una afirmació que assegurés la no existència de Déu seria una afirmació no científica, és a dir una afirmació que no sortiria de l'aplicació del mètode científic; almenys, fins ara no s'ha demostrat ni mitjançant experiments, ni per la observació de fenòmens o de la natura, ni per deducció lògica o matemàtica la seva no existència.
Confondre "creure" amb "saber", tant per l'"existència" com per la "no existència" de Déu, condueix a l'integrisme. La no seguretat de les principals incògnites que envolten la realitat humana, ens ha de conduir, com a mínim, a la tolerància envers les persones que no tenen les mateixes opinions que nosaltres respecte a la resposta a aquestes incògnites.
Amb tot el que he explicat fins ara, penso que he aconseguit deixar clar què entenc per "creure". Ara intentaré entrar més en la qüestió de per què penso que el més probable és que Déu existeixi.

La meva fe parteix de la sorpresa del "fet de ser". No és el camí seguit fins arribar a existir el que em sorprèn; entenc, fins allà on es pot al 2008, l'origen i l'evolució de la vida i de l'univers. El que em sorprèn no és com he arribat fins aquí, sinó el fet que les "coses existeixin", que "hi hagi coses". Em sorprèn "l'existència de les coses". Se m'apareix el "no ser", el fet "que no hi hagués res", com a fet lògic i normal de "tot". I el fet que "hi hagi existències" em descol·loca. "Tot" hauria de ser "res". "Res" hauria de ser "tot".
No puc explicar gaire més el que vull dir. Si algú ha experimentat aquesta sorpresa (la sorpresa del fet que hi hagi coses) em comprendrà; si algú no l'ha experimentada, per molt que m'escarrassi, no em comprendrà. Aleshores, davant, d'aquesta extravagància (que hi hagi coses), Déu se'm presenta com la explicació més clara. No és una prova, però ja he dit que el que jo faig és "creure", no pas "saber" ni afirmar amb seguretat. Així com les sensacions i els sentiments no poden justificar les afirmacions científiques, sí que poden justificar la fe, entesa (la fe) com jo he dit.
"Déu", per tant, seria allò que fa que la meva sorpresa desaparegui, que la sensació d'extravagància, s'esvaeixi, que el desconcert del fet de veure que hi ha "coses" se'm converteixi en lògica, en raó. Déu seria per tant allò que explica el ser: "el que és" que en hebreu es pronuncia: "Yaveh".

És una raó escadussera, per a creure, però per a mi és vàlida. No n'he trobat cap d'altra que em convenci més que aquesta. Les explicacions de l'origen de l'univers no donen resposta a la sorpresa de la que parlo. No em sorprèn l'evolució de la matèria o de l'energia; em sorprèn que la matèria i l'energia "siguin" o dit d'una altra manera: "existeixin" en qualsevol fase de la seva evolució. La història de la seva evolució, que trobo apassionant, no m'explica el fet que "siguin".
Hi ha més raons que podria esboçar.
L'efecte mai no pot ser "superior en ordre" a la causa. "Superior en ordre" potser podria traduir-se per "menys entròpic". La matèria és menys entròpica que l'energia; és, de fet, una concentració, una ordenació de l'energia. A la natura tot tendeix de manera espontània cap un major desordre, encara que hi hagi estadis intermitjos d'evolució cap un ordre superior o entropia menor (parcial), la fusió de l'hidrogen que produeix heli a l'interior dels estels, per exemple, seria (mirant només l'heli i l'hidrogen i menyspreants els intercanvis d'energia) un increment d'ordre. Però a la llarga, l'estel petarà i tornarà el desordre. Tot i així l'heli format per fusió de l'hidrogen, i el carboni formats per fusió de l'heli, continuaran. I no és previsible que s'hagin de destruir per una futura fisió de manera espontània. El conjunt de lleis naturals afavoreix aquest increment d'ordre parcial (d'hidrògen a heli); la qual cosa fa intuir (que no saber) que aquest ordre existeix en el sistema d'aquestes lleis naturals físiques, que permet (el sistema), d'una manera espontània, aquest increment d'ordre parcial. L'efecte final (a la llarga) sempre és més desordenat que la causa que el produeix, i si no ho és (com en el cas de l'heli respecte l'hidrogen), és perquè al costat de la causa ( aparentment més desordenada) hi ha alguna altra causa que colabora en l'efecte (en aquest cas les lleis físiques de l'univers) que sí que està més ordenada, o bé una taxa energètica suficient per compensar.
Pensant en això, mirò la consciència de l'ésser humà i la veig molt més ordenada, molt menys entròpica, que la inconsciència dels estels de la qual procedeix (és una intuició, no pas una afirmació). Necessàriament la consciència humana, crec jo, ha de procedir d'una realitat més ordenada que ella mateixa, menys entròpica que ella mateixa, i en conseqüencia més conscient. Crec que qualsevol realitat més ordenada que la consciència, no pot ser inconscient (és una creença no és cap llei lògica); perquè entre la consciència i la inconsciència, hi observo un salt qualitatiu insuperable amb compensacions quantitatives energètiques. La consciència sempre serà superior en ordre i complexitat a la inconsciència. Per aquesta raó, a l'univers que coneixem, la consciència mai no podrà procedir de la inconsciència d'una manera espontània. Per això crec (i només crec, que saber no ho sé), que tirant enrere en el temps, fins allà on es pugui, i abans del temps (si es pot parlar d'un abans del temps), hi ha una consciència originària superior a les consciències que brollen a milers de racons de l'univers; i aquesta consciència originària és superior a totes les consciències que sorgeixen de la matèria i de les lleis físiques que governen les interaccions entre les partícules d'aquesta matèria. Per tant, jo a aquesta consciència originària l'anomeno Déu. Aquest Déu que jo considero, seria per tant conscient (o més que conscient), i conscient seria un sinònim de "personal".
Es podria fer el mateix raonament substituint "consciència" per "amor". L'"amor" és superior en ordre i complexitat al "no amor", i seguint el mateix procés deductiu arribaríem a definir un Déu amoròs, amb un amor superior a qualsevol dels amors que brollen a tots els racons de l'univers. Seguint aquest joc, arribo a un Déu que per tant té com atributs totes les característiques humanes d'ordre superior que podem imaginar (consciència, amor, perdó, paciència, acceptació, força, poder, veritat, etc.) i d'altres que no podem imaginar perquè mai no hem vist, potser perquè l'ésser humà no les posseeix. Allò que puc comprendre de Déu és només allò que tinc en comú amb ell en dosis infinitament més petites; per això en certa manera, la meva comprensió de Déu és una reducció antropomòrfica. Déu només pot ser pensat per mi a imatge i semblança meva en tot allò que és superior en ordre (altrament dit: positiu). Jo només puc comprendre a Déu observant i contemplant l'ésser humà (l'ésser humà que més conec, o el que conec més sincerament, que sóc jo), i extraient tot allò de bo que té aquest ésser humà.
Per què només el bo, i no el dolent? Perquè el dolent és més entròpic, menys ordenat que la causa que el produeix. No cal un déu per explicar el desordre. No cal un Déu per explicar el mal. El mal és el procés natural de l'entropia en una consciència quan aquesta consciència no pot superar l'ordre implícit de l'empatia (entenc tant la consciència com l'empatia com a fenòmens generats per l'activitat cerebral). El desordre és espontani. El desordre destructor de l'empatia és la conseqüència lògica de l'absència de Déu. Per això l'univers lògic, sense contemplar Déu, seria el desordre complert, que és el no res. El mal no és res en sí mateix; el mal és l'efecte que es produeix per absència de ser, per absència d'ordre, per absència de bé. Per això el mal no té futur en el ser, és una realitat inestable, transitòria, que té com a finalitat ser ordenat per part de la consciència (convertit en bé), esvair-se per la conversió en bé, o deixar de ser, deixar d'existir. Un mal que tingués un ésser etern esdevindria una contradicció existencial similar al fet que u més u fossin tres en el nostre univers.
¿Podria existir un univers on u i u fossin tres? ¿O dit d'una altra manera, podria existir algun univers on alguna de les lleis de la lògica no funcionessin igual que en el nostre univers? Si existís, no seria el nostre univers. Si existís, seria un univers que conduiria al col·lapse, i que no podria arribar a produir la vida de cap ésser que es pogués fer les preguntes que jo m'estic fent en aquest article. Potser aquest univers "no lògic", i d'altres, existeixen, amb lleis de la lògica diferents a les del nostre univers; però aquests altres universos "no lògics" no generen ordre, ni vida, ni consciència.

Per exemple, en un univers on "u més u fossin tres", davant de qualsevol agrupació de dues partícules en sortirien tres, i immediatament de tres passarien a sis (cada grup de dos en generaria una més) i així successivament fins a l'infinit de manera que les partícules es multiplicarien sense ordre, i probablement no generarien vida (si no és que el conjunt de lleis universals que governessin aquestes partícules, en aquest univers diferent, fossin de tal manera que ho permetessin, que compensessin per un altre cantó. No descarto que hi hagi universos amb lògiques diferents, però l'harmonia de totes les lleis d'aquest univers haurien de produir uns efectes similars als del nostre, si és que en aquests universos la vida i la consciència s'arriben a produir.)
Si vull veure Déu, per tant, haig de mirar l'ésser humà, el "fill de l'ésser humà".

Més raons fonamentades en la "sensació":
Els meus fills i la seva existència. La seva felicitat, el seu somriure, la seva llibertat, el seu amor, la seva tendresa. El fet que tots som fills. La paternitat. La cervesa i les patates braves. El mar. L'escuma. El sol. La nuesa. La llibertat de la nuesa. Els penya-segats. La Terra. Les tortugues de mar. Els cetacis. La Coca Cola. Les patates fregides. El mig pollastre a l'ast amb patates als migdies de l'estiu. La neu. Les muntanyes. Els abets. Els pins. Els roures. Les alzines. Els camps immensos dels pobles perduts de Salamanca. Fuerteventura. Lanzarote. Els volcans. Les balenes. El firmament nocturn estelat. Els planetes. Els satel·lits de Júpiter. Les persones. Els goril·les. Els ximpanzés. Els fòssils. L'Homo antecessor. La teoria de la relativitat. La quàntica. El sexe. Les matemàtiques. La poesia. La imaginació. La literatura. Les abraçades. Els petons. L'art. La música. La diversitat racial, cultural, ideològica, religiosa, política. Les utopies. L'esperança. Les idees sempre superiors a la pràctica envers les quals caminem. El pensament. La consciència. La reconciliació. L'oblit i el perdó. La son. El son, Els somnis. Els despertars. Els diumenges al matí. Els diumenges a la tarda. Els infants. La bondat omnipresent a tots els infants quan vénen de fàbrica. Els amics. La pregària. La contemplació. El cos humà. Les partícules subatòmiques i la lògica que les governa. El fet que el gel pesi menys que l'aigua... I podria continuar.

Hi ha més raons, per les quals crec, però ja són més intuitives, intrahistòriques, personals, íntimes, estadístiques... vàlides potser només per a mi perquè estan molt lligades a fets biogràfics, a casualitats massa seguides, massa fortuites; atzars i "caramboles" que no demostren res, però que fan "sospitar". No les explico perquè són molt personals i a causa d'aquest caire personal només em serveixen a mi com a indici de l'existència d'algú més enllà de la matèria que està atent i que escolta. Potser les raons menys personals són les dues primeres que he explicat.
Tot i així no són cap demostració, ni per a mi, ni per a ningú. Ningú no sap si Déu existeix. Ningú no pot assegurar la seva existència amb veracitat. Ningú no pot negar la seva existència amb veracitat. No pretenc, amb aquesta explicació, convèncer a ningú de res; tan sols exposo sincerament alguns dels indicis que em fan sospitar, intuir, creure (que no saber), que Déu existeix.

I només em resta afegir que creure o no creure en Déu no és essencial, no afegeix ni resta un bri a la nostra dignitat ni al nostre futur. No és correcte de convertir la fe o la no fe en Déu en un estendard de confrontació. És bo pensar, opinar, rectificar, avançar... però només per l'amor que ens mou a esbrinar els misteris de la natura i de l'existència. De cap manera no ha de ser el nostre objectiu convèncer els altres, com si nosaltres fóssim els únics posseïdors de la veritat. Opinar, pensar, debatre, no és una competició a veure qui té més raó. L'important és fer servir les nostres capacitats per comunicar-nos i per caminar cada vegada amb més encert cap a la resolució de tots els misteris.

I si no enteneu res del que he escrit, o si ho enteneu a l'inrevés, no us amoineu gens; llegiu alguns dels meus relats i no us escalfeu el cap amb filosofades, perquè com ja us he dit, no us vull pas convèncer de res.

Encara estem creixent

Després de pensar molt, arribo a la conclusió que no sabem organitzar-nos sense l'existència de diners perquè som animals. Ens pensem que els animals són les altres espècies perquè no constitueixen civilitzacions, no negocien, no creen, no construeixen... I alguns, molts, arriben a assegurar que nosaltres no som animals, que entrem dins d'una altra categoria. Trigarem uns quants segles a adquirir la capacitat de copsar-nos amb objectivitat. Si necessitem un element material o virtual que adquireixi el valor del treball per bescanviar-lo per productes i serveis, i si sense aquest element, no ens movem; de debò, som animals. Actuem motivats per la necessitat de recursos; és el que ens aixeca del llit encara que, romàntics com som, fem l'esforç de creure'ns que ho fem per servir a un somni o a una causa.

Això que dic no és universal, no tothom funciona així, però sí que ho fa el gran gruix. I els que no ens movem per diners passem per excèntrics, i a voltes, insolidaris.

Les formigues segueixen un fil invisible adherit a la terra, i per això van tan segures seguint les seves fileres; probablement no veuen ni els colors, a tot estirar, llum, ombres i moviment; en tenen prou amb algun estímul olfactiu molt poderós i són capaces de deixar un rastre olorós. Són sordes, però detecten les vibracions mecàniques del so. Tot això ho explico perquè no està descartat que tinguin o facin servir diners, o el seu equivalent, que seria alguna mena d'informació olfactiva, o tàctil, que els ajudés a esbrinar si un individu ha aportat prou a la comunitat per a tenir dret a viure o a adquirir algun recurs. Totes les bèsties funcionem per interessos com a valor decisiu; només alguns humans juguen a ser alguna cosa més, com els nens petits que juguen a ser grans.

I tot això em sap greu, perquè en el meu joc d'intentar ser gran, en algun moment, he cregut de debò que ho érem, però em penso que encara estem creixent.

Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

Les fal·làcies lògiques com a eines de manipulació

 

Sovint, la gent confon el significat de la paraula fal·làcia amb el que seria una “mentida”; no és exactament això; podria ser fins i tot pitjor.

Una fal·làcia és un raonament enganyós o incorrecte aparentment vàlid, però que en realitat no ho és, perquè no és lògic. Es fa servir per persuadir, de vegades de manera intencionada (sofismes), en altres ocasions sense mala intenció a causa del mal hàbit de fer servir massa les fal·làcies per influència de l'educació rebuda o per haver estat víctima sovint de la manipulació familiar, que alhora les ha utilitzat com a eina.

Les fal·làcies es divideixen en fal·làcies formals (errors d'estructura) i informals (errors de contingut, com atacs personals o apel·lacions a l'emoció).

En repassarem unes quantes:

Fal·làcia Ad Hominem: quan no suportes un argument i ataques la persona que el diu per desautoritzar l’argument. Per exemple, si algú diu que vas brut i tu reacciones assenyalant la brutícia de qui et diu això, fas servir aquesta fal·làcia, perquè la teva reacció no té res a veure amb l’atac que has rebut. Que qui t’acusi de brut vagi brut no vol pas dir que no sigui veritat el que diu.

Fal·làcia Ad Verecundiam: Quan defenses una idea només perquè la diu algú amb autoritat, famós, de prestigi… Per exemple, quan negues que els humans puguin venir d’un mico perquè algun científic, o algú molt poderós o de molt prestigi, també ho nega. O quan dius que cal resar el rosari, que és una actitud científica, perquè Louis Pasteur, el descobridor de la vacuna contra la ràbia, resava el rosari.

Fal·làcia Ad Populum: Quan defenses una idea o un costum perquè la majoria de la gent la creu així o la fa així. Seria com quan defenses la pena de mort com a bona si la major part d’un país la veu com a bona. O quan condemnes la nuesa a la platja perquè una majoria la condemna (si fos el cas).

Fal·làcia Pos hoc ergo propter hoc: El fet d'afirmar que si un fet passa abans que un altre, el primer és causa del segon. Per exemple, dir que el gall és la causa de la sortida del Sol perquè canta sempre abans que surti el Sol.

Hi ha molts més tipus de fal·làcies, i molta gent funciona amb elles per a manipular, per a justificar les seves petites o grans causes sense reconèixer els seus errors, o per atacar persones quan no es tenen arguments sòlids. Així som els humans.

Més tipus de fal·làcies:

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia1/falacies.html

.

.

La inconsciència de la matèria com a origen de la consciència dels humans (o alguna cosa així)

La cançó "Moltes felicitats" té com a causa el valor que va assolir la constant de Planck a l'instant en què es van determinar els paràmetres físics essencials de l'univers. Dit d'una altra manera, si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck. Una conseqüència de la constant de Planck és el quadre de La Gioconda, o la novena simfonia de Beethoven. El Quixot també ho és, i el poema "L'Elionor" de Miquel Martí i Pol, i això que estic escrivint també existeix a causa de la constant de Planck.

Fa 3800 milions d'anys, per dir una xifra, als últims instants en què va existir una Terra sense vida, no existien les guitarres, ni les cançons que poden sonar acompanyant-nos d'elles; i ara sí. Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d'anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l'ajut d'una guitarra?

No sé si se m'entén. Si no se m'entén, no ho sé explicar millor.

J.S.

El que entén la IA sobre el que jo he escrit més amunt:

El text que has compartit és una reflexió filosòfica profunda (amb tocs poètics i una mica de física) sobre causalitat, determinisme i la connexió entre les lleis fonamentals de la natura i tot allò que considerem humà, cultural i artístic.
Anem a desglossar-lo pas a pas per entendre què vol transmetre exactament:
1. La idea central: la constant de Planck com a «causa última» de tot
L’autor parteix d’una premissa física molt concreta:

La constant de Planck (h ≈ 6.626 × 10⁻³⁴ J·s) és la constant fonamental de la mecànica quàntica.
Defineix l’escala a la qual els fenòmens quàntics esdevenen dominants i marca el límit inferior de l’acció (o quant de quantitat de moviment angular).
El valor concret que té aquesta constant (no un altre) determina com funciona la interacció entre partícules, la formació d’àtoms estables, la química, les molècules complexes, etc.

→ Si h tingués un valor molt diferent (més gran o més petit en ordres de magnitud), l’univers seria radicalment diferent:

No es podrien formar àtoms estables
No existiria la química tal com la coneixem
No hi hauria molècules complexes ni, per tant, vida tal com la coneixem

Per tant, l’autor diu (de manera una mica hiperbòlica però filosòficament vàlida):
«La cançó ‘Moltes felicitats’ existeix perquè la constant de Planck té exactament el valor que té».
I no només això: també la Gioconda, la Novena de Beethoven, el Quixot, el poema «L’Elionor» de Miquel Martí i Pol… i fins i tot el text mateix que estàs llegint.
2. Causalitat en cadena molt llarga
L’argument és de tipus causal en cadena (o «causalitat distant» / «causa remota»):
Univers inicial very early → valor de h → valors de les altres constants físiques → formació d’estrelles i planetes → condicions fisicoquímiques particulars a la Terra → aparició de la vida → evolució biològica → aparició del cervell humà → capacitat de crear cultura, llenguatge, música, art → algú compon «Moltes felicitats» → tu la cantes o l’escoltes → somriures.
Cada graó de la cadena depèn dels anteriors.
I el primer graó fonamental (després del Big Bang) inclou el valor concret de la constant de Planck.
3. La pregunta clau (la part més interessant i provocadora)
Fa 3800 milions d’anys […] no existien les guitarres, ni les cançons […]
Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d’anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l’ajut d’una guitarra?
Aquí l’autor et convida a pensar:

Fa 3.800 milions d’anys la Terra tenia oceans primitius, molècules orgàniques senzilles, potser ja protocèl·lules o precursors químics de la vida… però res que s’assemblés a una guitarra o a una melodia.
I tanmateix, tot el que hi havia llavors (la química de l’aigua, els elements presents, les temperatures, les lleis físiques…) era condició necessària perquè milers de milions d’anys després poguessin aparèixer éssers humans que inventessin guitarres i cançons.

És una manera poètica de dir:
Tot allò que considerem «purament humà» o «creatiu» té arrels en la història física i química més profunda de l’univers.
4. To i intenció del text

És una barreja de ciència, filosofia natural i maravella existencial (molt típica de cert pensament català contemporani que connecta ciència i humanitats).
Té un punt lúdic-irònic («si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck»).
Però alhora és seriós: vol fer notar que la separació rígida entre «matèria inert» i «esperit creatiu» és artificial. Tot forma part de la mateixa cadena causal.

Resum en una frase:

El text defensa que tota manifestació cultural humana (des d’una cançó popular fins a la gran literatura o la pintura més sublime) és, en última instància, un producte indirecte però inevitable de les lleis físiques fonamentals de l’univers, i en particular del valor precís de la constant de Planck, perquè sense aquest valor no hauria estat possible ni la química ni la biologia ni, per tant, nosaltres ni les nostres creacions.
És una invitació a mirar el món amb una sola mirada unificada: la física no està separada de la poesia; la constant de Planck i el somriure d’un nen estan connectats per una llarguíssima cadena de causes i conseqüències.

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

No som productes fets en sèrie

És fàcil escriure el nom d'algú a la llista dels condemnats quan es desconeix gairebé tot d'aquest algú; les seves pors, els seus patiments, els atzucacs als quals la vida l'ha abocat, les injustícies patides, la frustració de no poder sortir d'una situació d'horror perquè la vida és com és i sovint no es pot escollir. Quan es desconeix la vida que s'amaga darrere d'algú, condemnar una mala actitud és senzill i temptador, però fer-ho converteix el jutge en algú profundament injust.

En algun moment, ens podem sentir així; jutjats sense coneixement, sense historial. Jutjats per nosaltres mateixos fins i tot. Jutjats per la nostra ment instintiva. Jutjats, de vegades, pels qui han gaudit d'una vida més ortodoxa, més plana, més regular, per les persones que consideren els éssers humans com productes fets en sèrie i seguint el model d'una marca determinada; si el cotxe no va és culpa del cotxe, perquè tots els models són iguals. El problema és que els individus humans no pertanyem al mateix model; cada persona és única, les experiències vitals són úniques i el dolor és únic; l'horror, únic; la genètica, única; la infantesa i els seus terrors oblidats o no, única.

No sabem gaire d'un individu humà si només sabem que és un individu humà. No sabem res d'ell o ella, ni que li coneguem el nom, el rostre, la veu, el caràcter, l'ofici, les idees. No sabem res d'un individu humà des de fora d'ell; per això no sabem res gairebé de ningú; i per això no podem jutjar.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.

L’únic segur és la incertesa

Un jove muntanyenc, de mentalitat progressista, convençudament ateu, en l’entorn del qual jo estava familiaritzat, va tenir un problema gravíssim a la serralada de l’Himàlaia; diversos dels seus companys havien mort, i ell no sabia on es trobava, i era de nit.

Doncs bé, explicava que només es recordava a si mateix resant el “Pare Nostre”.
Va sobreviure, i va continuar sent ateu; però l’important és que, quan es trobava a punt de morir a la muntanya, resava el “Pare Nostre”. Va explicar, després, que en aquell moment no podia fer altra cosa, que el Pare Nostre era tot el que tenia.

L’ateisme és una creença.

Sent honestos, en un espai i un temps infinits i il·limitats, mai no es pot demostrar la “no existència” de cap cosa; per això l’ateisme és també una actitud “no científica”.

Molts dels qui es proclamen ateus, quan parles amb ells, t’adones que són agnòstics. A partir de la seva convicció (respectable) que “No hi ha proves que Déu existeixi”, conclouen erròniament que “Déu no existeix”. Però el mateix Carl Sagan (que es considerava ateu) afirmava que l’absència de proves no prova l’absència; i després es declarava ateu, la qual cosa és una contradicció.

A bona part de la comunitat científica, li falta formació filosòfica; i a la comunitat filosòfica, li falta formació científica.

Al llibre “La societat de la neu”, alguns supervivents van passar d’un agnosticisme practicant a una fe universal, més enllà de qualsevol religió, que feia néixer a l’interior la convicció de l’existència d’un Déu present a la natura, fins i tot amb les seves contradiccions. Altres supervivents, catòlics practicants, van experimentar la mateixa conversió però en sentit invers; alguns van passar de la seva fe reglada i normativa, a la fe en un Déu que està per damunt de qualsevol creença humana, i que es manifesta especialment a la natura, a la seva bellesa i les seves contradiccions. Altres van continuar amb la seva manera de pensar.

Recomano vivament La societat de la neu, especialment a aquells que estan cridats a pujar una muntanya en condicions molt adverses (metafòricament).

La incertesa és un regal que ens permet experimentar el despreniment del que és segur i confiar, si ho considerem oportú, en allò que anomenem “Déu”. La paraula “Déu”, però, és perillosa, perquè per si sola ens porta a concretar la realitat de Déu en un ésser més. No hauria d’existir cap paraula per a Déu, perquè les paraules ens confonen. El nom és com el dit que assenyala; mirem el dit i, vulguem o no, la nostra ment confon el dit amb la realitat a la qual apunta.

Pannikar deia que ni tan sols tenia sentit parlar d’un, dos o tres déus… Perquè la realitat de Déu no es pot determinar amb un número, amb cap número; i que les discussions sobre monoteisme o politeisme no tenen sentit, perquè es fonamenten en els números; i Déu està més enllà dels números, més enllà de la quantificació.

L’únic segur és la incertesa; i unida a la confiança, fa que l’únic segur sigui l’alegria.
El dubte no fa por, perquè és l’essència mateixa de la vida; si no dubtéssim, no hi hauria fe, ni incertesa, ni misteri. Sense misteri, no hi ha bellesa.
La bellesa no és tal si no amaga una bona dosi de misteri.
Sense el dubte, no hi hauria sorpresa.

Recordo la mirada del cos mort del meu pare, ara fa tres anys; l’última mirada que va tenir en vida. Jo el coneixia bé, i sé, vaig saber, què implicava aquella mirada.

Era la mirada amb què va veure la primera visió de l’altre món; i era una imatge de sorpresa agradable. Es va sorprendre agradablement del que sigui que va veure.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Construir bellesa o morir.

Davant la imparable limitació humana dels milers de milions de persones amb la seva tendencia biològica a defugir l'esforç de la ciència, o a evitar la petita energia d'arrancada que exigeix el plaer cultural, què pot fer l'individu?
Recordo la meva amargor amb nou o deu anys quan la irreflexió i la impulsivitat dels meus companys de classe feia que el professor deixés d'explicar alguna experiència essencial, enutjat pel soroll que feien els petits sàpiens deixats de la mà de déu. Tinc a la pell encara la meva frustració quan dos o tres energúmens de la meva edat, abandonats culturalment, innocents de la seva malaptesa, jugaven a destruir la meva construcció arquitectònica feta amb palles de plàstic de les que serveixen per absorbir els refrescs. La culpa no era dels cadellets humans, que no donaven més de sí, i que ara recordo amb tendresa i afecte, sinó del mestre que renunciava a la motivació, al repte desafiant de la creativitat, als somnis com a eines educatives, i que pretenia que els seus alumnes, tan abandonats culturalment, tinguessin per ells mateixos un respecte, una curiositat, o una adoració vers els valors profundament humans, que no podien tenir a causa dels ínputs rebuts, o més específicament del ínputs no rebuts. El renec del mestre vers els més conflictius és un renec culpable perquè no és empàtic. Aquell mestre gandul, el nom del qual no he oblidat, que no es complicava la vida, que no se sortia del seu paper passiu i sofrent, que culpabilitzava la feblesa o la ignorància, em va ensenyar molt sobre el que no s'ha de fer si es vol ser bon mestre.
Però tornant al tema... què pot fer l'individu que, o és creador o es mor, o construeix bellesa amb la suor imaginativa de la seva ànima o no vol respirar més, o abraça la llibertat de la nuesa natural tan esclatant digui el que digui la foscor del sistema i de l'estat, o deixa de sobreviure? Què pot fer el pobre humà SOL enmig d'éssers que caminen lligats a les cadenes de la seva repressió educativa o de l'instint de consumir? Què pot fer fins i tot l'humà perseguit, vilipendiat, ridiculitzat... com aquell que hi veia una mica en un país a on tothom estava cec i a on tothom no creia ni en l'existència de la visió que aquell boig que assegurava veure-hi proclamava?
 Plorar? Deprimir-se? Abandonar? Demanar una nova reencarnació? Esperar la mort? Amagar-se? Dissimular com aquell que veu morts i que parla amb déu, però que vol continuar tenint vida social i per això calla? Omplir-se d'odi contra l'ordre natural? 
Què pot fer un llop criat entre ovelles quan les veu obedients al mentider i al manipulador? Què pot fer algú que se sap lliure davant l'existència de l'estat, de l'autoritat oficial, principal causa de tots els mals? Pot, potser, maleïr el dia que va comprendre la realitat, i desitjar haver estat sempre ovella, obedient, cec, ignorant, passiu, consumidor en comptes de creador, creient en comptes de científic, esclau en comptes de llibertí, religiós en comptes d'alliberat?

No respondré. Però no canviaria ni una estona de llibertat, per molts sofriments que generi, ni un minut de la felicitat de percebre tota la bellesa... a canvi d'una vida tranquil·la i perfectament adaptada al socialment establert.

Que ningú no us canviï.

Errors dels sàpiens.

Afirmar que la por ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure, és tan erroni com dir que la violència ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure. Si busquem, trobarem un munt de sensacions, sentiments, pulsions... que han aparegut dins la nostra ment gràcies a la selecció natural, però això no vol dir que no tinguem dret a fer servir la nostra consciència, que també hi és per evolució natural, per alliberar-nos, mitjançant la intel·ligència, el coneixement i la cultura, de jous com la por, l'odi, l'enveja, la gelosia, la rancúnia, la tristor, l'agressivitat, la competitivitat... Ho deia Stendhal: "Intenta no ocupar la teva vida amb odi i por". La por no pot ser mai el vent que infli les veles d'una vida; més val perdre la vida pel fet de no haver tingut por, que no arribar a viure-la mai plenament a causa de la por. 

La persona que mai no ha tingut un fill pateix d'una disminució pel que fa a l'empatia de la qual mai no serà conscient. També és veritat que aquesta disminució la pateixen igualment algunes persones que han tingut fills.

Per poder ser un escriptor consagrat és preferible no ser un home de lletres, i en general, per poder triomfar en qualsevol camp, és una ajuda no ser ni un expert ni un professional en aquest camp, perquè amb aquesta mancança hom assoleix la capacitat d'assumir el risc, la falta de por al fracàs, la gosadia, l'heterodòxia, la dissidència necessària per arribar allà a on mai cap expert ha gosat dirigir-se.
La convicció sobre les pròpies mancances és potser un dels secrets més poderosos que empenten a assolir èxits sovint no buscats, ja que situen la persona, sense estrès, al punt adequat del camí vers la millora en qualsevol camp.
No perdis mai el temps deixant de fer allò que saps que has de fer, i que vols fer, per dedicar-lo a discutir o debatre amb qui t'assegura que no pots fer-ho.
Si tothom està d'acord amb tu, probablement estàs equivocat.
Si algú se t'allunya, per prejudicis, perquè s'escandalitza, perquè et detesta... agraeix-li; t'evita tenir una persona així al teu costat.

Mai no deixis de gaudir amb tot allò que t'agrada tant i que tant de rebuig genera en algunes persones, perquè consideren que allò que t'agrada és una feina feixuga, una obligació pesada, una responsabilitat innecessària, una pèrdua de temps, una inutilitat... El que més activa una existència és tot allò que representa una pèrdua de temps, perquè és una finalitat en si mateixa i no serveix per a cap altra causa; perquè és també una inutilitat, ja que és una finalitat en si mateixa i no és útil per a cap altre interès. 

Pel que fa a la culpa, la justícia, el càstig, i el que és absolut i perdurable... el conjunt de la societat, a qualsevol època, esdevé un autèntic cafre, l'antítesi de la saviesa i de la humanitat. La majoria de les persones s'inventen la realitat, dibuixen la manera com són els altres i es creuen el seu dibuix, i ignoren el fet que han dibuixat tot allò que no saben dels qui els envolten, que és gairebé tot. El misteri de cada persona és negat per la majoria que creu saber-ho tot de cadascú. Cada persona té un valor infinit siguin quins siguin els seus actes; precisament a causa d'aquest valor infinit, entre d'altres raons, podem afirmar que determinats actes són dolents ja que no harmonitzen amb aquest valor i aquesta dignitat. Els raonaments puerils, el maniqueisme, la generalització... són exercicis mentals freqüents fins i tot en persones que es consideren intel·lectuals i que han assolit títols que semblen certificar-ho. El legalisme, l'adoració de la càtedra, la confusió del prestigi per la saviesa, l'orgull animal disfressat d'una mena d'humanitat falsejada i maquillada... són urpes, i ungles, i dents de la bèstia humana, sovint poderosa, que es considera superior a la resta d'animals perquè no es contempla des de fora i perquè pateix d'una profunda, contundent i espantosa manca d'objectivitat a l'hora de contemplar i d'interpretar la realitat.

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.