El riu a la posta

Un moviment melós, immens, silent.
Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.

L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.

L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu

Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig.
I en canvi tot belluga, tot és viu.
La faula ignota i dolça d’un déu boig.

J.S.

.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)

.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

I think you’ve got me mixed up

                                                                                                                                                        IA image

I think you’ve got me mixed up when you tell me to let die the sweet, deep longing for wind and sand, for wildness and those pure desires that shine beside the waves and foam under the burning sky of fire. I think you’ve got me mixed up.

Further down the water, along the line of dreams, my heart is born again at noon. I’m just a child, naked and free— only a man standing by the sea. Further down the water, along the line of dreams.

Where are you fellows taking me? I don’t come here often enough. Your road is bright, empty, and hard. All I need is a little love. Where are you fellows taking me?

I’m pushing for a better life— poorer, perhaps, but clear and true. I won’t let any dice decide my steps, my thoughts, my words, my mood. I’m pushing for a better life.

I think you’ve got me mixed up. Further down the water, along the line of dreams. Where are you fellows taking me? I’m pushing for a better life.

J.S.

The fleeting time

 

Se’n va el temps que ha estat viscut,

però el seu valor és tan gran com el misteri que l’ha fet possible.

Allò que ha estat, havia de ser; i ha estat bell, immensament bell;

que hagi passat no li pren ni un bri del seu valor;

ans al contrari, ens fa més conscients de la seva singularitat.

I els qui hem viscut aquest temps no ens deixarem mai d’estimar.

Si el temps que se n’ha anat tornés, no seria el mateix temps;

cada temps és nou i acabat de néixer com un infant;

cada pom d’instants que floreix configura els seus propis tresors,

i només qui dissenya els misteris i trena els fils vermells de la vida

sap cap on es mou el temps per a cadascú de nosaltres.

Vivim com si ho poguéssim decidir tot,

i de fet, ho decidim tot; però enllà del nostre jo, que fa i desfà,

hi ha algú més gran que qualsevol de nosaltres,

que estima com estima una mare 

el nadó que li ha sortit de les entranyes.

Se’n va el temps i sembla que tot s’atura;

fins la rima del poema se’ns panseix i el cor ens tremola.

L’impacte de cada decisió ens produeix vertigen,

i voldríem cridar que mai deixarem d’estimar-nos;

cridar-ho a un món que sempre barreja la pobra idea de possessió

amb la infinita grandesa de l’amor.

Qui s’ha estimat, passi el que passi,

no es pot deixar d’estimar mai.

Quan ja no em quedi llum

Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.

Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.

Roda la vida...

 

LA CIUTAT TANCADA

El Herido (Miguel Hernández)

La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

Una altra paraula

.

.

.

La negra ficció dels corbs
em va dibuixar una història

sobre la història no escrita

de nen acabat de fer.

I un rostre al rostre que ja era,

i un discurs al clar papir

de fibra encara tan tendra;

tan llunyà del meu discurs

encara embrió en el cor.

No sé com, però el vent atàvic

que enlaira el jo vers els astres;

ho va desdibuixar tot,

i va repartir les cartes

d’un joc que només és meu,

del temps i de l’esperança.

Avuí sóc un altre infant,

i tinc una altra paraula,

un somriure i el silenci

majestuós de la tarda.

J.S.

Idees i projectes d'alguns poetes vius i morts.

Aquesta interpretació va tenir lloc enmig d'un recital poètic al Marquet de les Roques, el 8 de maig de 2019. El recital el vam desenvolupar i realitzar a nivell íntim i particular unes quantes persones de l'Institut de Terrassa, alumnes i professors. El Marquet de les Roques fou la casa d'estiueig del poeta Pere Quart al cor del Massís de Sant Llorenç del Munt. La idea em va venir al cap un parell d'anys abans, concretament el 12 d'octubre de 2017, mentre estava al cementiri de Sant Quirze de Safaja al costat del nínxol de Màrius Torres. Del cementiri vam anar, aquell dia, a Moià a dinar, i a la tarda vam acabar al Marquet de les Roques a on vaig interpretar Corrandes d'Exili. Fou llavors quan la llavor del recital del 2019 va néixer. 

La vida és un joc en un esplai estrany.

La vida és un joc en un esplai estrany; 

no ens diuen qui som, ho hem de descobrir. 

Ara paro jo, t'haig de perseguir. 

Et toco l'esquena, m'assec sobre el terra, i em faig l'adormit. 

 

Tot seguit, de sobte, la llum està aquí. 

No sé com parlar-ne, em costa de dir;   

tampoc no cal fer-ho, de fet, no hi ha mots;

l'esplai, mentre jugo, i m'embruto de terra, ens ho explica a tots.

La vida és un brou al plat de l'alberg. 

S'hi ha bullit un cor de vedell despert,

rialles de bojos que trenquen fermalls,

que salten i xisclen, s'abracen i empenten, amb càntics i balls.

Juguem mentre duri l'estona d'esplai,

no importa si és curta; s'estira com mai.

Ara paro jo i et faig un petó;

per això quan s'acabi, el món que hem trobat, serà molt millor.

   

Quatre dies.

Quatre dies; no vull perdre ni un instant, 
alliçonant a qui no rep paraules, 
ni d'ell mateix, ni de l'ego que l'angoixa. 
Quatre dies, i agraït de tanta llum, 
d'aquest Sol clar que travessa la finestra.
Quatre dies i els viuria tots sencers, 
estimant qui se sent trist o té basarda; 
els viuria tots amb qui trepitja el sol 
incert del viatge tan terrible. 
Voldria ser l'alegria de tants 
que tenen por, sovint amb justa causa. 
Admiro com maneguen la foscor, 
i aquest somriure, encara, que dibuixen; 
i amb el qual fan tan bonic el món; 
i ens ensenyen el secret de l'art de riure. 
Quatre dies, no tinc temps per dir "no puc"
"no goso", "no ho intento"... els vull tots quatre! 
Per gaudir del temps valuós fet de detalls, 
de tendresa, de misteri, d'esperança.
Quatre dies en què quasi no sé res; 
tan sols com n'és de bell fer que somriguin
els ulls que enmig del plor no poden més
i que m'estimo tant que adhuc m'espanten. 
Si acosto la mirada a tot allò,
que se'm regala avui, aquí, i ara.
Tan sols puc repetir gràcies per tot,
i anar-me'n en silenci cap a l'alba. 

J.S.
.
.
.

Em fa l'efecte que, si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà. (Dedicat a Alfonsina Storni, que l'altre dia va estar a casa meva)

  La por, en sí, és gairebé sempre, més perjudicial que allò que ens fa por. Se'ns arrapa sense permís a la pell del cor. S'atorga la llibertat de guiar els nostres actes i adormir els nostres somnis. Tenim, ni que no ho sapiguem, el poder de foragitar-la. És aquell enemic fictici que és més fort com més fort ens creiem que és, i que s'esvaeix com un malson en despertar-nos quan ens adonem que només viu al nostre cap, i que el podem desconnectar.
Hem de partir de la idea que ens morirem. Ja podem angoixar-nos, plorar, cridar, enrabiar-nos contra la idea... però això no canviarà els fets. Ens morirem. Veient això, tot canvia, i tot s'arregla. Com que ens morirem, no li regalarem a la por ni un bri de vida; no deixarem de perseguir els nostres somnis per tal que es facin reals, no ens perdrem ni un raig de sol; no deixarem de regalar ni un somriure a aquells que ens estimem i pels quals el somriure és sincer i espontani; no viurem lligats a ficcions que altres ens han imposat quan no teníem prou edat per valorar si eren reals; no deixarem entrar inquietuds, inseguretats, angoixes, mals humors, a l'espai del nostre cor; serem gent de fets, d'accions, de claredats... Mirarem de cara els precipicis i la seva alçada no ens farà por mentre no hi estiguem caient, i caminarem ran de precipici si això cal per assolir allò que estimem i que és bo; no fer-ho fóra regalar vida a la por. La por és la conseqüència d'una droga generada pel nostre cervell quan alguna part no control·lada de la nostra ment creu percebre un perill. Però hi ha perills arreu i no podem permetre'ns viure amb por arreu. No podem viure sense fer front als perills. La vida, en sí, és perillosa; des del moment en què naixem i estem vius, podem perdre la vida. La única manera segura de no poder perdre la vida és estar morts; però això ja arribarà, no cal que tinguem pressa. Si algú pensa en matar-se, que tingui paciència que acabarà mort igual; i mentre no és mort, com a mínim, té el vi, el mar, el Sol, la música, la imaginació, l'amor ni que sigui unidireccional, i la sorpresa d'existir si es para a pensar-ho. Em fa l'efecte que si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà.

Alfonsina, no vas poder suportar-ho, i et faig costat. N'hi ha que et condemnarien sense matisos esperonats per la seva fe suposadament amorosa. Jo, sense aquesta fe, t'estimo com a persona, i no podria creure en un déu que després de contemplar el teu dolor i la teva desesperació et condemnés per haver patit i per no haver-ho suportat. Algú ha escrit que el món no està fet per les ànimes extremadament sensibles. Jo reivindico les ànimes extremadament sensibles, i lluitaré per la seva victòria damunt la misèria utilitarista i prepotent. Mort a la por.

La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir

A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Tots som iguals en cossos diferents.

Rere els teus ulls hi veig algú com jo,

un rostre jove, un somriure bla.

Si penso el que s’hi amaga, més enllà,

em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,

inseguretat i fam d’amics, terror a tant!

El fort i intens desig de ser estimat,

la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;

tots som iguals en cossos diferents.

Auld Lang Syne

Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 

Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.

Bon Any!

Quan torni a escriure...

Quan torni a escriure, evitaré els mussols,

i els bolets lluminosos amb textures de mel,

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes,

i els barrets d'astracan amb sabates de músic.

Quan torni a escriure voldré ser petit,

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada,

sota una lluna enorme, la solitud i el mar

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies.

Quan torni a escriure, defugiré els imperis,

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres,

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle.

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats

anyells de gla i de saba vora del Partenó.

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig,

i pintaré uns pocs mots en un paper saur

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc.

Els escriuré pels astres, pels infants i els records

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost,

des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc. 

.

.

.

L'oximoron de la justícia

Com una estàtua de marbre blanc,

el tacte fred, la textura suau;

gèlida i eternament dura.

L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.

Llavis fins.

Simulació d’una ànima que és sols un codi.

Oxímoron que tem la gent normal,

perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,

aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,

una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.

Avui,

els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,

l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,

l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;

genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,

mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.

El discret pas de la mort;

figura fosca esbossada en oli odiant;

oli fet protocol, llei i sentència;

oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.

Et miro i ets llum negra,

foc que glaça,

somriure que menteix.

Necessites un vestit que atorgui dignitat;

tu n’has foragitat la teva.

Mai no podràs estimar cap infant,

perquè, en benefici de la teva estàtua,

has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,

per fer créixer l’espiga de la ignonímia,

i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.

Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.

La teva missió és obediència;

el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;

i el teu nom, legió.

LA FINESTRA, Màrius Torres. Cançó original.

He posat música al poema de Màrius Torres "La Finestra", i hi he afegit dues estrofes més.

Màrius Torres va morir fa uns setanta-sis anys.

Aquest poema l'he allargat pensant en totes aquelles persones discretes, callades, tímides... que rere les cortinetes de la seva finestra, amaguen una immensa humanitat. Totes les formes de ser tenen dret a existir, i totes són belles i necessàries.

La cançó està protegida per SafeCreative.

The song is protected by SafeCreative.

La cançó està subjecta a una llicència Creative Commons. Podeu interpretar-la, i gravar-la lliurement, amb o sense negoci, sempre que digueu qui n'és l'autor.