Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,
i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,
i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,
escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,
la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.
i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.
I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,
i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.
Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,
la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,
nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,
i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.
Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,
tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,
Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,
i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,
quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,
i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.
J.S.
(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)
.
