Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als
meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i
jo menut sols soc un nen que riu.
El tacte del cartó a
les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps
etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc
racó d’un castell adormit.
Pilots de plecs amuntegats
al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo
el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la
meva ment.
Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo
els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia
que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.
I
veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés
olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el
vidre, tants sabors.
Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.
Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.
J.S.
(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)
El dilluns és diumenge enganyat,
li han fet creure que el tot és la mort,
que el que cal és vestir-se de gris,
i fer veure que tot és molt trist.
Un dissabte, és potser, sense llum,
sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,
li han robat aquell blau net del cel
i els timbals vora el mar a la platja,
i un cos nu que ni pensa que és nu.
El dilluns és un dia enganyat,
s'ha cregut que la por és la veritat,
discutir, negociar, posseir,
competir, afanyar-se i morir.
No ha copsat tot allò que és real,
ni el batec de qui està enamorat,
ni l'amor d'una mare, que hi veu,
molt més clara que un veí educat.
El dilluns és un dia confós,
ganivet de metall esmolat,
dins d'un tern que somriu sense fons,
mentre tot és tan bell i tan nou.
J.S.
Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre
cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.
Guspireig
rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes
errabundes,
des del sostre del noguer.
Els meus peus
descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel
talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.
Ara
canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el
sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.
Panteixant,
guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides
d'heure,
i a la teulada els ocells.
El vent obre i
tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells
espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.
Darrere
els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen
a les finestres
amb un somriure de neu.
M'entrebanco
a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la
riera,
dins l'aigua de fang burell.
Amb un tremolor a
les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la
basarda,
de la mort als meus budells.
Per les
capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el
sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.
Deso
la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les
llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.
Amb
el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i
em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.
J.S.
.
.
.
Potser el teu amor lluitarà en va,
i la porta on truques no obriràs;
però que mai puguin dir
que no has donat
amb tot el teu cor
l'amor;
si vols que el somni sigui realitat.
Potser a estones tot sembla plorar,
i et sents tan sol que no ho pots suportar;
però que mai puguin dir
que no has buscat
amb els ulls ben nets
la flor;
si vols que el somni sigui realitat.
Mai no diguis que ja has estimat el suficient,
sempre hi ha un espai per avançar,
sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,
si vols que el somni sigui realitat.
J.S.
.
.
.
La meva droga és el blau
del cel i les muntanyes,
els cims, la neu, l'aroma
més pur dels Pirineus.
El sol, l'amic fidel,
que amb goig em besa el rostre.
No tinc cap més anhel
ni cerco cap més món.
La vida és contemplar,
el sol quan ja se'ns mor.
Escoltant el silenci,
el vent, i la grandesa
d'un temple sota el zènit,
ennegrint-se amb estrelles,
i el bosc, pujant al cim,
sens límit ni final.
Quan sigui fosc veuré
els fars, i la gelada
escorça que afaiçona
el mirall d'un llac perdut.
Ho observaré, tornant-me
misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió,
no hi ha plaer més potent.
No xuclaré mortals
beuratges consumistes,
costums que xuclen bords
fulgències amagades.
Ni lluitaré per vanes
cadenes valuoses,
volaré cap al nord
sagrat del meu país.
No m'enduré diplomes,
prestigi, o advertències;
viuré vestit de vent,
d'il·lusió i de misteri.
I m'ajuntaré amb els brots
més tendres de les plantes
que creixen allà on mai
cap ull no ha reposat.
I potser un dolç dormir
em farà somniar que neixo,
i el raig més matiner,
la pell m'amoixarà.
Veuré tanta veritat
donant forma a la Terra,
que moriré ben viu,
i dormiré feliç.
J.S.
Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.
Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala.
Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida, que la traïció.
Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real.
Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.
Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; llavors no et tindré por.
.
.
.
(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)
El vol del vent ballant pels llençols desbocats,
la vela d'un viatge
enllà de la xardor dels topants empedrats
al mar d'unes pupil·les.
Batec de sang bullint a la pell del carrer,
la casa i la botiga.
La vora del parrac, el grinyol del lleter,
la nena que s'ho mira.
El pa la por i el peix, la paraula i el pop,
el pap de la gallina.
El crit de l'eixerit, la cançó del begut,
la taula i la farina.
El fum i la ferum, la fortor i el desig,
el maluc i la figa.
El ball del botiguer, el xerric del metall
de la persiana antiga.
La cursa i el sarau, el gargall del gripau,
la casa de les nines.
L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit
dessota unes cortines.
L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,
el gust de la malícia.
La fam el fem i el fong al rebost del forat
la nit que s'il·lumina.
El far del neó fred a rampeu de Colom,
la festa i la pastilla.
El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,
la mare que somica.
El pare que no hi és, el budell que es contrau,
el germà que trafica.
El carreró moreu, el rellent del botorn
bufant per les sentines.
La llum del paradís al somrís de l'infant
quan torna a néixer el dia.
El plor que ningú sent als voltants del Liceu,
els déus que s'envestiguen.
El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,
la gelor que barrina.
La baralla del boig, la besada del brut,
la malalta que crida.
La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent
de cirera espoltrida.
La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,
la minyona adormida.
Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat
de la xarcuteria.
I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud
que el Dorado somnia.
A l'Asalto el taller, seminari de llums
per obrir les maries.
El Magrib i el romà, el color equatorià
del perfum de la Xina.
El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,
el coco i la morfina.
La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,
el ric i la "querida".
La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,
les escales antigues.
Les antenes i els nens, els amors clandestins,
el trontoll de les bigues.
Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits
quan venteja el migdia.
El mercat i la mort, el sepeli i el goig
la ciutat adormida.
El tros de julivert de la iaia, al cabàs,
ran de la Boqueria.
La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,
la foscor del turista.
El pit amb lluentons de llautó subhastat
de la princesa trista.
El tast del cabaret dels artistes vençuts,
el gall de la corista.
El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,
l'espècia de la vida.
J.S.
.
.
.
(Poema gunayador als Jocs Florals del Raval de l'any 2008)
Qui guia el llapis si el traç
configura el foc dels mots,
arrencant bocins del cos
mistèric de la veritat?
Qui l’escapça quan vol ser
la llum que allunya la por,
esventrant parets de rocs,
estamordint malvestats?
Bulb de la fusta d’un tronc
tòfol del tòpic excels,
que genera el seu vigor
quan s’enlaira cap als cels.
Negre grafit que de nit
il·lumina el firmament;
vera paraula incessant
quan escometem el vent.
.
J.S.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)
El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.
Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.
On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?
L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?
On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?
Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.
Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.
No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?
Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?
Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?
J.S.
.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)
Amb el ritme dels humans, faig el camí;
rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix
A poc a poc, faig la pregària del meu joc
d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.
La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,
fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.
Tot es desperta, mai no he entès on és el crit
de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.
Pausadament treballo amb calma per mirar
de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,
si s’enriolen, o si el plor atura l’alè
tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.
Soc capità del meu trepig, del meu batec,
escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,
vull veure els llums de les onades cap al sud
mentre agraeixo tants tresors com he rebut.
J.S.
Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.
Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.
Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.
Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.
Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.
Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.
Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.
