Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de juny del 2026

Nit de Sant Joan (en eneadecasílabs, aproximats)

 


Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,

i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,

i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,

escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,

la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.

i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.


I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,

i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.

Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,

la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,

nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,

i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.


Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,

tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,

Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,

i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,

quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,

i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.

J.S.


(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

.

dilluns, 8 de juny del 2026

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?



Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?


J.S.


(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

dijous, 28 de maig del 2026

L'estornell rebel




Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.

dijous, 14 de maig del 2026

L'ombra del teu cos

 


Recordo l’ombra del teu cos,

sota del sol d’un vell abril,

la flor a les mans i el teu somrís,

l’alè del mar entre els carrers,

unes sardanes i uns caragols,

els nens corrents mudats, i el vent

fent tremolar els plàtans i el so

de les campanes quan Canet

sols era un poble i uns veïns.

Veig aquella ombra i tu no hi ets,

el vell soc jo, no pas l’abril;

la flor vermella s’ha pansit,

i encara sento olor de sal.

El so amorós de la tenora,

té gust de brasa i d’enrenou,

uns altres nens juguen, i cou

sobre les flames una llauna,

mentre les fulles que el vent pren

se’n van, i al lluny, ens fan adeu.


Et parlo, sol, ningú no em veu,

un ocell bord no pot volar,

camina coix, li falta un peu,

m’assec badant, li dono pa.

Tu no em respons, l’ocell se’n va,

veig les campanes d’un verd viu,

de nou les sento repicar,

de dalt d’un arbre, cau un niu,

i et cerco l’ombra al mateix sòl,

mastego mots amb el teu nom,

se’m buida el cor, ploro per dins,

m’aixeco i vaig fins aquell bar,

on reies tant fins a plorar,

tot és silent dins del soroll,

l’ombra del dol em fa marxar.

El poble bull, no sé què dir,

em costa creure que no hi ets,

cerco a les ombres dels xiprers,

codis ocults, senyals de tu.

dimarts, 28 d’abril del 2026

Euskal Herria



Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.
.
.
.
(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

dilluns, 27 d’abril del 2026

Camí



Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

dijous, 23 d’abril del 2026

La meva pàtria



La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

dimecres, 22 d’abril del 2026

Sinestèsia





Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.








dimarts, 21 d’abril del 2026

Barcelona



Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.


J.S.


(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)

dilluns, 20 d’abril del 2026

El dilluns és un dia enganyat



El dilluns és diumenge enganyat,

li han fet creure que el tot és la mort,

que el que cal és vestir-se de gris,

i fer veure que tot és molt trist.


Un dissabte, és potser, sense llum,

sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,

li han robat aquell blau net del cel

i els timbals vora el mar a la platja,

i un cos nu que ni pensa que és nu.


El dilluns és un dia enganyat,

s'ha cregut que la por és la veritat,

discutir, negociar, posseir,

competir, afanyar-se i morir.


No ha copsat tot allò que és real,

ni el batec de qui està enamorat,

ni l'amor d'una mare, que hi veu,

molt més clara que un veí educat.


El dilluns és un dia confós,

ganivet de metall esmolat,

dins d'un tern que somriu sense fons,

mentre tot és tan bell i tan nou.


J.S.


dissabte, 18 d’abril del 2026

Infantesa



Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.


J.S.

.

.

.

divendres, 17 d’abril del 2026

Si vols que el somni sigui realitat



Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.


Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.


Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.


J.S.

.

.

.



dijous, 16 d’abril del 2026

Seré



Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.
.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

dimecres, 15 d’abril del 2026

La meva droga



La meva droga és el blau

del cel i les muntanyes,

els cims, la neu, l'aroma

més pur dels Pirineus.

El sol, l'amic fidel,

que amb goig em besa el rostre.

No tinc cap més anhel

ni cerco cap més món.


La vida és contemplar,

el sol quan ja se'ns mor.

Escoltant el silenci,

el vent, i la grandesa

d'un temple sota el zènit,

ennegrint-se amb estrelles,

i el bosc, pujant al cim,

sens límit ni final.


Quan sigui fosc veuré

els fars, i la gelada

escorça que afaiçona

el mirall d'un llac perdut.

Ho observaré, tornant-me

misteri amb la natura.

No tinc cap més obsessió,

no hi ha plaer més potent.


No xuclaré mortals

beuratges consumistes,

costums que xuclen bords

fulgències amagades.

Ni lluitaré per vanes

cadenes valuoses,

volaré cap al nord

sagrat del meu país.


No m'enduré diplomes,

prestigi, o advertències;

viuré vestit de vent,

d'il·lusió i de misteri.

I m'ajuntaré amb els brots

més tendres de les plantes

que creixen allà on mai

cap ull no ha reposat.


I potser un dolç dormir

em farà somniar que neixo,

i el raig més matiner,

la pell m'amoixarà.

Veuré tanta veritat

donant forma a la Terra,

que moriré ben viu,

i dormiré feliç.


J.S.

  

dimarts, 14 d’abril del 2026

Retrobar



Retrobem els camins que flairen llenya,
els sons de les cançons de sempre,
la suor del joc,
la llum del lloc,
el somriure...
Retrobem el pas sublim de la llibertat,
foragitem la por, la negritud i la venjança...
Gaudim de l'oblit com qui neix ara...
Esquincem-nos els vestits,
guarnim-nos de fang I d'herbes…
Admirem l'heura enfiladissa que abilla la façana rònega de la casa vella
i juguem a cut i amagar en el seu jardí...
Cerquem petons fugissers amagats entre ombres...
Adormim-nos en un llit suau i gegantí,
sense pensar en res...

divendres, 10 d’abril del 2026

Dona'm la mà



Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.

Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala. 

Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida,
 que la traïció.

Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real. 

Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.

Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; 
llavors no et tindré por.

.

.

.

(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)

dimecres, 8 d’abril del 2026

Raval

 


El vol del vent ballant pels llençols desbocats,

la vela d'un viatge

enllà de la xardor dels topants empedrats

al mar d'unes pupil·les.

Batec de sang bullint a la pell del carrer,

la casa i la botiga.

La vora del parrac, el grinyol del lleter,

la nena que s'ho mira.

El pa la por i el peix, la paraula i el pop,

el pap de la gallina.

El crit de l'eixerit, la cançó del begut,

la taula i la farina.

El fum i la ferum, la fortor i el desig,

el maluc i la figa.

El ball del botiguer, el xerric del metall

de la persiana antiga.

La cursa i el sarau, el gargall del gripau,

la casa de les nines.

L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit

dessota unes cortines.

L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,

el gust de la malícia.

La fam el fem i el fong al rebost del forat

la nit que s'il·lumina.

El far del neó fred a rampeu de Colom,

la festa i la pastilla.

El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,

la mare que somica.

El pare que no hi és, el budell que es contrau,

el germà que trafica.

El carreró moreu, el rellent del botorn

bufant per les sentines.

La llum del paradís al somrís de l'infant

quan torna a néixer el dia.

El plor que ningú sent als voltants del Liceu,

els déus que s'envestiguen.

El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,

la gelor que barrina.

La baralla del boig, la besada del brut,

la malalta que crida.

La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent

de cirera espoltrida.

La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,

la minyona adormida.

Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat

de la xarcuteria.

I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud

que el Dorado somnia.

A l'Asalto el taller, seminari de llums

per obrir les maries.

El Magrib i el romà, el color equatorià

del perfum de la Xina.

El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,

el coco i la morfina.

La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,

el ric i la "querida".

La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,

les escales antigues.

Les antenes i els nens, els amors clandestins,

el trontoll de les bigues.

Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits

quan venteja el migdia.

El mercat i la mort, el sepeli i el goig

la ciutat adormida.

El tros de julivert de la iaia, al cabàs,

ran de la Boqueria.

La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,

la foscor del turista.

El pit amb lluentons de llautó subhastat

de la princesa trista.

El tast del cabaret dels artistes vençuts,

el gall de la corista.

El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,

l'espècia de la vida.


J.S.

.

.

.

(Poema gunayador als Jocs Florals del Raval de l'any 2008)

divendres, 3 d’abril del 2026

Escometre el vent



Qui guia el llapis si el traç
configura el foc dels mots,
arrencant bocins del cos
mistèric de la veritat?

Qui l’escapça quan vol ser
la llum que allunya la por,
esventrant parets de rocs,
estamordint malvestats?

Bulb de la fusta d’un tronc
tòfol del tòpic excels,
que genera el seu vigor
quan s’enlaira cap als cels.

Negre grafit que de nit
il·lumina el firmament;
vera paraula incessant
quan escometem el vent.

.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

diumenge, 29 de març del 2026

El herido (Miguel Hernández)

 


Ahir va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández; va morir el 28 de març de 1942 a la presó d'Alacant.
Miguel Hernández és la prova del fet que enmig de la misèria pot aparèixer la bellesa més pura i la sinceritat més descarnada. És l'amor humà materialitzar en mots i en passió popular. En Miguel Hernàndez, un maó esdevé obra d'art perquè és pedra picada a mà per una persona que creu en el que fa.
Durant la pandèmia, vaig posar música a un dels seus poemes pel mètode de la improvisació. És a dir, amb la gravadora encesa, i expressant el poema amb la melodia que surti.
Em va quedar així, i a més, en aquell moment, com que per l'epidèmia no hi havia classes, la meva veu estava en millor estat que ara.
Estic content d'haver-me enregistrat tant, perquè a mesura que les facultats em van minvant, les gravacions em permeten sentir el mateix que sentia en aquell moment. Ep, però no em lamento; no tot rau a la veu; en altres aspectes de la interpretació i de la creativitat sempre es pot anar millorant. L'envelliment és aprendre a fer servir la saviesa adquirida per construir una bellesa que cada dia s'expressarà d'una manera diferent, més madura, menys impulsiva.

dissabte, 21 de març del 2026

Ser ocell



Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.

Ara volant, albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.

Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.

J.S.
.
.
.
.
.
(Poema publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)