Descans

Hi ha moment que l'esgotament t'asseca la imaginació, i et fa l'efecte que no ets capaç de res, que no pots més, que no veus res del que de normal veus. Toca descansar. Donar la raó en part al desànim, però no pas per signar la rendició, sinó per gaudir de descansar. El cap hi veurà bé no pas quan nosaltres vulguem veure-hi bé, sinó quan ell estigui en una situació de pau interna, de salut, de recuperació de forces, d'entusiasme, de passió. 

Un bri de química que pot ser serotonina o dopamina generada del Sol i el repòs, o de l'exercici fet amb gust i sense estrès i de riure a cor que vols, i tot es veu diferent. El món és el mateix que vèiem quan érem al pou, però aquests neurotransmissors naturals, generats per la llum i el propi cos, fa que veiem el món més bonic, i amb més opcions; ja no decideixen els malalts, ja no defineixen la realitat els generadors de dolor psíquic; veiem ja el món com és sense que cap fumera negra ens enredi embrutant-nos la llum.

El descans és un dret, és un plaer, és una teràpia, és una necessitat, és una obligació, és humilitat. I el descans no és estar-nos sense fer res; és fer el que no ens esgoti i el que ens faci sentir bé; és declarar-nos, durant el temps que estipulem com a descans, senyors dels nostres instants; i és tenir el coratge de no fer res útil, ni per triomfar, ni per aconseguir arribar enlloc, només per descansar.

Descans, alliberament, retrobar-se.

El cansament és un estat natural del cos i de la ment, i cal saber desconnectar de tot. 
Què pot passar si deleguem la feina en un altre que se n'ocupa mentre ens refem? Res pitjor que espatllar-se d'esgotament. Sovint n'hi haurà prou amb una tarda boja per refer-se, com fan els companys ximpanzès del vídeo. Unes hores badant, jaient, perdent el temps, dormint, menjant, escoltant música; res que no ens vingui de gust. Si morim, el món continuarà, per tant, podem descansar, i més i tot. 
Sovint el descans és deixar d'escoltar notícies, aillar-se un temps, retrobar-se.
A cops el descans és prendre decisions que canvien la manera de viure a bé; tenir el coratge de renunciar a una feina o un càrrec que ens fa mal. Tothom hauria de trobar una feina en la qual fos feliç fent-la; una feina que podria fer sense cobrar, i fins i tot pagant. Una feina que s'espera després de les vacances, que ens fa témer la jubilació, que fa que siguem feliços cada matí quan sona el despertador, i que ens permet sentir que estimem a cada instant en què treballem. 
Crec que no és utòpic; fins i tot penso que és molt senzill d'aconseguir una feina així;però cal molt coratge, perquè tot té el seu preu, i la majoria de les vegades el preu és espantaocells que fa que molts es facin enrere; el preu és la renúncia als diners, a la progressió social, als somnis d'enriquiment o poder, l'abandonament de l'autoritat, el desafiament a la societat, el risc a no poder sobreviure, la sensació d'estar-se llançant a una piscina sense saber si té aigua, la por a fer el que ningú fa, suportar la pressió de l'entorn que ens desdiu, vèncer la mandra...
Però la vida passa de pressa, i és bo mirar enrere i adonar-se que ens ho hem passat molt bé, que no hi ha hagut dos dies iguals, que hem vibrat, que l'hem encertada.
Al capdavall, de què serveix assegurar la supervivència si no vivim de debò?