No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Vides atrapades

Penso en la quantitat de persones que viuen immerses en vides de les quals no poden fugir; atrapades per l'amor a la família, per la vulnerabilitat de l'edat, per la precarietat econòmica. No han fet res dolent, no han comès errors, no han decidit res contra ningú. 

La mentalitat ianqui culpabilitza el pobre, el marginat, el fracassat, i entronitza el ric i el poderós. La meritocràcia es fonamenta en el triomf no importa la raó del triomf. Però el cert és que milers, milions a tot el planeta, d'éssers humans no tenen la possibilitat de desenvolupar la seva vida amb dignitat perquè ni el món ni el destí no tracten les persones amb igualtat.

 

Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.