Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Vides atrapades

Penso en la quantitat de persones que viuen immerses en vides de les quals no poden fugir; atrapades per l'amor a la família, per la vulnerabilitat de l'edat, per la precarietat econòmica. No han fet res dolent, no han comès errors, no han decidit res contra ningú. 

La mentalitat ianqui culpabilitza el pobre, el marginat, el fracassat, i entronitza el ric i el poderós. La meritocràcia es fonamenta en el triomf no importa la raó del triomf. Però el cert és que milers, milions a tot el planeta, d'éssers humans no tenen la possibilitat de desenvolupar la seva vida amb dignitat perquè ni el món ni el destí no tracten les persones amb igualtat.

 

Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.